header-photo

Ressuscita la història?



Francis Fukuyama escrivia fa uns anys que ens trobàvem amb la fi de la història davant la instauració massiva de la democràcia liberal com a forma preeminent del govern dels països. Ara, i precisament davant un evident retrocés de les llibertats en molts països, hi ha qui apunta la resurrecció precisament de la història.

Sobre aquesta tesi central l’Andrea Rizzi escriu un més que recomanable article a El País de dissabte. Aporta dades, bibliografia i reflexions sobre el distanciament entre ciutadans i polítics en l’actual situació de crisi econòmica. Apunta que el desafiament és més funcional que ideològic i que això podria justificar l’auge de dues tendències polítiques preocupants i en funció del nivell de riquesa dels països. Si pels més pobres la temptació es diu democràcia autoritària amb la Xina com a referent, per les democràcies riques el populisme emergeix de nou com a falsa solució. Remata l’article afirmant que la llibertat és un actiu inigualable i que la capacitat de seducció és la millor forma de tombar les dictadures.

És sobre aquesta capacitat de seducció, de liderar els canvis, d’afrontar els reptes encara que s’hagi de fugir del políticament correcte, que crec cal cercar el camí de retrobament dels ciutadans amb la política. No és un camí fàcil, doncs tampoc tenim tot el temps ni ens trobem en la millor situació socioeconòmica per a fer-ho. Però caldrà posar-s’hi o correm el seriós risc de veure’ns superats pels esdeveniments i engolits pels monstres populistes que ens amenacen. I no ens enganyem, qualsevol retrocés en els drets democràtics costa molt de temps de recuperar sinó acaba engendrant monstres com els del passat. No hi ha solucions fàcils ni immediates, per això més que mai, i aquí si que discrepo obertament de la tesi d’en Rizzi, ens cal el reafirmament ideològic. Es disfressa sovint el populisme, i a casa nostre en tenim mostres més que evidents, d’una certa neutralitat ideològica reduint la política a una pura gestió administrativa dels afers públics. Amb l’afegit, sempre perillós, de la reivindicació identitària excloent que creix especialment en moments de dificultats econòmiques. Itàlia en pot ser perfectament l'exemple més vàlid.

Davant això cal accentuar el component més polític, en el millor esperit de la res pública, que garanteixi el progrés econòmic però també les garanties de llibertat i democràcia. Progrés, llibertat i democràcia han de tornar a ser un trio fonamental per la viabilitat social i econòmica dels països d’arreu del món. El que ens hi juguem és massa seriós com per deixar-ho fora precisament de la política.


Constructors

Foto Ramon Bassas

En aquests dies difícils, en els que la crisi colla fort, la convivència sembla diàriament amenaçada i la demagògia i el populisme mostren la pitjor cara de la política, és reconfortant assistir a actes com el que he tingut oportunitat d’assistir al barri del Palau. Segurament cap mitja de comunicació se’n farà ressò doncs ja se sap que les bones notícies, i en els temps que corren, no acostumen a ser notícies.

Avui a la parròquia de Sant Simó i Sant Pau han celebrat el 30è aniversari de la consagració de l’església de Sant Pau. Un edifici modest, construït amb molt d’esforç i participació popular. Algú va dissenyar aquella campanya de “mil per mil”. Es tractava de trobar mil persones disposades a posar mil pessetes de l’època per construir el temple. Varen ser, amb molta més gent, els seus constructors.

Però jo volia escriure sobre els altres constructors, els que durant aquests trenta anys han construït el teixit social del barri. Més enllà de les activitats pròpies d’una parròquia catòlica, obrint-se al barri, participant activament de la vida dels veïns i veïnes, acceptant els canvis profunds que s’han produït, sumant, construint.

Per això la normalitat era la tònica en la missa de celebració que va presidir el cardenal Martínez Sistac. Feligresos habituals de Sant Pau i també de Sant Simó, cor rociero, esbart dansaire, cor d’africans, representants de l’Associació de Veïns, catecúmens, canalla de la catequesi, veïns del Palau i d’altres barris. Una mostra ben complerta de la diversitat del barri i de la ciutat.

Els autèntics constructors de la convivència, els garants de la cohesió social de la ciutat, els que sovint des de l’anonimat treballen incansablement per ordir l’atapeït teixit que és una ciutat. Els primers que acostumen a rebre les patacades dels demagogs, dels corcs de la societat, dels que només apareixen per encendre els conflictes i fer-se fonedissos a l’hora d’arremangar-s’hi i treballar. Al Palau o a Salt.
Per això, avui com sempre, el meu més profund agraïment a tots aquests constructors, ciutadans de primera d’una ciutat que volem per a tots.

Un dia especial



Especial perquè per primera vegada a la meva vida m’he hagut de seure a declarar davant d’un jutge. En la meva condició d’imputat per l’afer de can Fàbregas he comparegut durant dues hores per respondre les preguntes que el jutge i el fiscal m’han fet. No he volgut contestar les preguntes de les acusacions particulars doncs ja hem fet prou debats públics en els mitjans i en els plens municipals com per haver de repetir el mateix.

Tranquil i confiat, he contestat als periodistes que m’han preguntat com em sentia després de declarar. Tranquil perquè he contestat la veritat, el que sé i el que hem fet per procurar l’arribada del Corte Inglés a Mataró. Confiat perquè, després de tot plegat, quedarà demostrat que tot s’ha fet de manera correcta i amb l’únic objectiu del progrés de Mataró.

I profundament agraït als molts ciutadans i ciutadanes que aquests dies ens han fet arribar el seu suport personal i de moltes formes possibles.

Explicant les coses

Vídeo de l'entrevista que la Montse Gené em va fer ahir al canal 3/24.

A Mataró com a Dinamarca

Interessant vídeo sobre el tractament de residus a Dinamarca al programa El medi ambient de TV3 . Exactament el mateix que estem fent a Mataró.

Humil haikú recordant Espriu


Terra de roca
carícies de la mar
i un foc de sol

Alcaldes que han fet història




I alcaldes mítics. Homenatge aquesta nit, al Museu Marítim, a set alcaldes i alcaldesses que han estat referents pel municipalisme europeu: Pasqual Maragall (Barcelona), Jorge Sampaio (Lisboa), Pierre Mauroy (Lille), Dora Bakoyannis (Atenas), Francesco Rutelli (Roma), Ritt Bjerregaard (Copenhaguen), Hilde Zach (Innsbruck).

Es fa aquest reconeixement dins de la Cimera Europea de Governs Locals que es celebra aquests dies a Barcelona. Europa, construïda des dels estats, comença a entendre la necessitat de comptar amb el món local per poder avançar d’una manera realment efectiva i convertir-se en l’Europa dels ciutadans. L’acte d’aquesta nit, i més enllà de l’emotivitat, ha vingut a posar de relleu el treball constant per l’articulació i cohesió social que des de les ciutats es fa. Una manera imprescindible de construir Europa.

Opinions d’alcaldes


Foto mixke

Els alcaldes de Badalona, Figueres, Tortosa, Manlleu i l’alcaldessa de Salt opinen avui a La Vanguardia sobre un tema tan complex com el tractament de la immigració. Sorprèn l’alt nivell de coincidència, malgrat ser alcaldes de ciutats i de partits diferents, que demostren els edils entrevistats. Una bona entrevista per valorar el treball que es fa per governar la realitat d’unes ciutats sotmeses a una gran pressió immigratòria. Realment val la pena llegir l’entrevista.

Ha fet sol


Foto jardinitis.com

Això a casa nostra no hauria de ser una notícia, sinó més aviat la normalitat. Però aquest any la meteorologia està una mica esvalotada i la normalitat, durant aquest febrer, han estat el fred i la pluja. Només en aquest mes han caigut 107 litres d’aigua per metre quadrat contradient totes les estadístiques que indiquen que febrer acostuma a ser més aviat sec. Podeu veure totes les dades meteorològiques a Meteo Mataró.

Però avui ha lluït un bon sol i com els cargols hem aprofitat per sortir al carrer i omplir-los de gent i de vida. I com que a més a la ciutat es celebren dos dels esdeveniments anuals que congreguen més gent doncs a bodes em convides. Precisament de bodes va una de les coses: al recinte firal del Parc Central es celebra una nova edició del Saló Boda on podreu trobar tot allò que es necessita per a un casament com cal. De casaments en començo a entendre doncs per mor del meu càrrec d’alcaldes m’he convertit en un casamenter importants: un centenar de bodes celebrades durant el 2010 ho avalen.

I a pocs metres del Saló Boda, al Parc Central vell una nova edició de la Fira de l’arbre, les plantes i els animals. Un clàssic absolut del febrer mataroní, que tornarà a desplegar tot tipus de parades de plantes i productes naturals i que com sempre comptarà amb la presència de milers de persones que miraran, badaran i acabaran firant-se.
Tot això en un dia esplèndid en el que per fi, i a l’espera de la nova borrasca, feia bo estar al carrer.

Passant comptes




És el que han fet la gent de l’Associació d’amics del bisbe Godayol aquesta nit a can Palauet. Es tractava d’explicar el final del projecte de construcció de la residència d’estudiants a Ollachea a la província de Carabaya a la selva peruana. Aquest projecte, que ha patit vàries vicissituds com a conseqüència dels canvis en la prelatura d’Ayaviri va estar finançat en un vuitanta per cent per l’Ajuntament de Mataró. El resultat de tot plegat el podeu veure en el vídeo que en Joan Salicrú va filmar per MaresmeDigital TV.

Innovant



Un assumpte urgent m’impedeix assistir a la clausura de la jornada sobre noves tècniques constructives que ahir es va celebrar a Mataró. Es tractava de debatre sobre les darreres novetats que s’estan introduint en la construcció d’habitatges, buscant economitzar costos i temps.

La jornada també va servir per explicar el projecte de pisos contenidors que volem construir a Mataró. Uns nous mètodes constructius per a fer pisos per a joves a partir de contenidors reciclats.

Aquests pisos formen part del Pla d’Habitatge aprovat per unanimitat en el mandat passat i que ara estem tirant endavant amb un calendari ajustat a les circumstàncies que han canviat. El que no han canviat, o millor dit ho han fet a pitjor, són les condicions d’accés de determinats col·lectius a l’habitatge. També innovant en habitatge i avui en parla la premsa local, comarcal i nacional. Bona feina regidor Teixidó.

Darrera els arbres, el bosc!


“Diuen que sovint els arbres no deixen veure el bosc, però tothom sap que hi és. Amb l’acció de govern passa una mica el mateix i per sobre del soroll interessat acaba sobresortint la feina del govern. Que és molta i diversa.”

Ho escrivia pel marc del 2009 i ara, quasi un any més tard, ho recupero. No per fer-ne balanç, que d’u ni do, dels projectes acabats sinó per explicar-ne de nous.

Aquests dies han començat les obres de construcció de la nova escola l’Arboç que ha de substituir l’edifici de la plaça dels Bous. Una inversió de 2’3 milions d’euros per part del govern de la Generalitat que després cedirà l’escola a l’Ajuntament que serà l’administració responsable de la seva gestió.

En un altre ordre de coses avui s’ha presentat un projecte en el que fa temps estem treballant. Em refereixo a l’estudi de viabilitat del complex esportiu del Triangle de Molins. Caldrà treballar encara moltíssim a partir d’aquest estudi per encaixar el programa esportiu, atendre algunes peticions pendents i trobar el finançament. Aquest és un gran projecte de ciutat per desenvolupar en els propers anys.

Una iniciativa 2.0 interessant




La que impulsen des del bloc Antaviana per recordar el 25 aniversari de la mort de Salvador Espriu. Es tracta d’escriure i penjar, el dia 22 de febrer, un post sobre Salvador Espriu. Una molt bona iniciativa i un bon exemple de les moltes coses que es poden fer des de la xarxa. Per suposat que el dia 22 penjaré el meu post sobre Espriu. També us podeu afegir al grup de facebook.

De moment em conformo amb un dels poemes que millor descriu la nostra comarca:

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo

I si en voleu saber més de rials i de poesia us recomano el bloc Rials de pas d’un mataroní que des d’Arenys ens proposa un itinerari naturalista i literari pels rials d’Arenys.




L'any del poeta


Celebrem enguany l’Any Maragall amb motiu del 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari, l’any vinent, de la seva mort. Tot un any per recordar l’obra d’un poeta que com pocs va esdevenir referent de la poesia popular.


Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya de besar
i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Quan s’amaga l’ou



Quan s’amaga l’ou o això ara no toca. I així anem. Escric això perquè ens tornem a trobar en una d’aquelles situacions no desitjades en la que els ajuntaments tornem a estar involuntàriament a l’ull de l'huracà. Em refereixo a la notícia apareguda aquests dies als mitjans sobre la instal·lació d’un prostíbul al polígon de Les Hortes de Mataró. Mitjans, alguns dels quals i tot sigui dit de pas, unes quantes pàgines més endavant anuncien tot tipus de serveis sexuals.

Complint la nostra obligació de respectar les lleis, i davant els que pensen que aquestes només s’han de complir quan els hi va bé, ens veiem forçats a haver donar llicència a una activitat que no voldríem a Mataró. A Mataró ni enlloc. O sí? Perquè aquí està realment la qüestió: que fem amb la prostitució?

Els polítics, les administracions públiques, tenim la responsabilitat de buscar solucions als problemes que presenta una societat cada vegada més complexa encara que el tema que ens ocupa és molt vell. ¿Per què el govern de la Generalitat enlloc de fer un decret regulant les condicions que han de complir els locals on es practica la prostitució no va fer un debat a fons i va encarar el problema de forma valenta? ¿Per què una vegada més es va passar la pilota cap als ajuntaments (ahir el de La Jonquera, avui el de Mataró) deixant-nos sense marge de maniobra i posant-nos als peus desl cavalls de l’opinió pública i de la demagògia d’alguns?

¿I per què, alguns, enlloc de demanar responsabilitats als polítics i a l’administració que va fer això es dediquen a increpar a l’alcalde i a l’ajuntament demanant ves a saber quin tipus de responsabilitat? ¿És que hi ha marge? ¿És que no s’han seguit tots els tràmits de forma escrupolosa i amb tota la informació pública que calia? ¿És que podem negar una llicència, que compleix tots els requisits del decret regulador i que té l’informe favorable preceptiu de la Generalitat? ¿Ens embranquem en un procés a “sabiendas” que no tenim raó i que els tribunals acabaran donant-la al promotor com acaba de passar a La Jonquera?

Clar que no m’agrada que tot això passi a la nostra ciutat. Clar que preferiria uns altres usos pels terrenys del polígon de Les Hortes. Però també tinc clar que la llei està per complir-la. I també tinc clar que no m’agrada el síndrome Nimby, però també que no farem res per promoure aquest tipus d’activitats a Mataró. L’Alícia Romero ho explica prou clar en el seu bloc.



Els incendiaris




Fa unes setmanes vaig coincidir en un plató de televisió amb el líder de Plataforma per Catalunya. Ràpidament, en ser presentats, va retreure’m que l’hagués criticat en una de les entrevistes que els mitjans locals em van fer aquest final d’any. Li vaig deixar ben clar, en una brevíssima conversa, que a Mataró per damunt de tot ens estimem la convivència i que no admetríem actituds polítiques que la poguessin posar en perill. Ens ha costat molt d’esforç i treball de molta gent com per a que uns pocs incendiaris engeguin a pastar tota la feina feta. I amb aquest tema el mèrit és compartit per molta gent: veïns, entitats i els partits polítics signants del Pacte per la Nova Ciutadania.

I ahir ho varem tornar a deixar ben clar aprovant una resolució del Consell Nacional del la Federació de Municipis de Catalunya, reunit a can Palauet, que condemnava les declaracions de l’Àngel Colom. I és que no ens calen incendiaris, ni gent que pretengui rèdits electorals amb la immigració. La complexitat del fenomen és prou significativa com per fer demagògia o electoralisme amb ell. Se’ns reclama als polítics el seny i la intel·ligència necessaris per gestionar correctament unes realitats socials diverses i no mancades de conflictivitat. No si val l’estirabot, l’oportunisme o encara pitjor la mala fe. Cal que un partit amb vocació de govern com CiU aclareixi el seu posicionament sobre les paraules d’en Colom. De no fer-ho perdran una bona ocasió de, per damunt les lluites partidistes, fer un bon servei al país. De no fer-ho es posaran a l’alçada dels incendiaris.

597


Una sala plena malgrat el fred i el Carnestoltes. Un pianista i una actriu dalt de l’escenari. Una història coneguda que ens ha tornat a atrapar. La maternitat d’Elna, la meravellós aventura de l’Elisabet Eidenbenz que la mataronina Assumpta Montellà va saber explicar en un llibre preciós. La història dels 597 nens i nenes que van néixer a Elna.

És cert que ja havia vist una adaptació escènica de l’obra , fa uns anys a Cardedeu, però la d’avui ha estat una sessió molt especial per moltes coses. El bon treball d’interpretació de la Rosa Galindo i d’en Luc-Olivier Sanchez al piano ha sabut expressar teatralment els sentiments que patiment, però sobretot d’esperança i solidaritat que traspua en tota aquesta història. Arribava aquesta obra just l’endemà de l’acte homenatge als represaliats per la dictadura franquista i per això, avui a la Cabañes com ahir al Foment, es va tornar a posar de manifest que res del que tenim ens ha estat donat graciosament i que la llibertat i la democràcia és fruit del patiment i de la lluita de molta gent. La presència de la Guillermina Peiró que va patir en propi carn exili i repressió, i de la consellera Tura, neta i filla d’exiliats, va ser un bon exemple del molt que devem a tanta gent que van mantenir viva la flama de la llibertat.

La representació d’avui ha estat fruit del treball de molts mesos de molta gent i de moltes entitats que treballant plegades ho van fer possible. Un bon exemple de com quan hi ha voluntat es poden tirar endavant molts projectes. Deixeu-me però que reconegui tot el treball en una persona, la Glòria Figuerola (bloc), que aquesta nit esgotada però exultant era la cara de la mateixa felicitat. Gràcies Glorieta!

La pitjor condemna, l'oblit


Acte d’homenatge aquesta tarda al Foment mataroní als represaliats pel franquisme. Un emotiu acte de justícia, que arriba segurament massa tard, que ha servit per reconèixer públicament la importància de la resistència antifranquista al nostre país i homenatjar als homes i les dones que la feren possible. En uns temps en que de forma interessada hi ha massa gent, i curiosament als dos extrems de l'arc polític, entestada en minimitzar el que van fer, van lluitar i van patir un bon grapat d'homes i dones valents del nostre país en la lluita per la democràcia i la llibertat. Les llibertats individuals, col·lectives i nacionals que avui per avui gaudim són en gran part mèrit d’uns homes i dones pels que la pitjor condemna és l’oblit.

El que volen que oblidem



Aquests dies, en els que els debats i opinions sobre la situació econòmica centra bona part de l’activitat política, s’observa una amnèsia total per part d’alguns partits i d’alguns polítics. Són els que obliden, després de ser-ne els màxims defensors, que han estat les polítiques neoliberals les que ens han portat a una crisi, que va començar sent financera per acabar afectant l’economia real. I són aquests els que proposen per sortir de la situació actual encara més del mateix. Per això ahir vaig trobar genial l’acudit d’en Forges a El País.

Avui manteniment


Avui tocava visitar les noves instal·lacions dels Servei de Manteniment i Serveis, allò que tots coneixem per la “brigada”: un complet i polifacètic equip de paletes, pintors, lampistes, jardiners, mecànics, tècnics, administratius i tot allò que la ciutat necessita per mantenir el seu pols vital. Els que d’una manera ordenada, sistemàtica i curosament programada ens mantenen la citat en un bon estat de revista.

I tocava visitar-lo, encara que ho faig amb una certa assiduïtat, perquè aquests dies estrenen casa. Han deixat l’Escorxador, on s’han estat més de trenta anys, per mudar-se l’espai Pericó, al capdamunt de la riera de Can Soler a Valldeix. Una nova casa de quasi sis mil cinc-cents metres quadrats, amb les oficines, els tallers i els magatzems que el servei necessita. Aquest espai també acull els magatzems centralitzats de l’ajuntament, on entre altres coses es guarden les carrosses de la cavalcada de reis, i en pocs mesos també s’instal·laran el magatzem arqueològic, deixant lliure la nau petita de can Marfà per poder iniciar la rehabilitació que li permeti acollir la col·lecció Vilaseca de màquines de gènere de punt.

Tot plegat una inversió de quasi sis milions d’euros, imprescindible per ubicar correctament els Servei de Manteniment i Serveis i també per poder deixar lliure les naus de l’antic escorxador on, en poques setmanes, començaran les obres de la nova biblioteca Antoni Comas.

Fa anys que treballàvem en aquest projecte i després de molt de treball i esforç l’hem pogut veure fet realitat. Felicitats i gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Felicitats Peret!



Avui els diaris expliquen que l’Acadèmia de la Música ha premiat la carrera musical d’en Peret. Pels de Mataró en Peret és una figura coneguda i estimada. Nascut al carrer de la Palma, i malgrat les seves llargues estades barcelonines, sempre s’ha reconegut com un gitano dels Corrals de Mataró.

Fa uns anys, amb motiu de la reurbanització del carrer de la Palma, es va posar una placa al cap del carrer tocant a can Xammar. Aquella tarda, i mentre preníem una cervesa al pati de l’Antiga casa Paco, vaig patir un autèntic atracament intel·lectual. I us ben asseguro que l’autor no va ser en Peret.

Felicitats Peret!

Un brindis per Shackleton


Sóc d’una generació que va créixer admirant les grans gestes dels aventurers del segle XX que van acabar de descobrir el món. Els pols, l’Himalaia, l’espai exterior i la Lluna, Admusen, Scott, Herzog, Hillary, Gagarin, Armstrong, van ser noms familiars de la nostra infància i adolescència. És tractava d’explorar i eixamplar els límits del món i això tenia un component èpic que ens atreia especialment.


Per això avui m’he tornat a enganxar a la notícia de la trobada d’unes caixes de whisquy i de conyac abandonat per l’explorador anglès Shackleton a l’Antàrtida fa més de cent anys. I avui, a diferència de quan col·leccionava els cromos de les expedicions, he tret l’ampolla de whisquy i he fet un brindis per l’Shackleton encara que el gel no sigui antàrtic.

Avui, que faig anys


Giacometti: L'homme qui marche


M’expliquen que vaig néixer un diumenge, avui fa cinquanta cinc anys, a casa. Tant de temps passat, tanta vida ja viscuda, tantes persones perdudes, tantes de trobades, tants sentiments, tantes llàgrimes vessades, tants somriures rebuts, tanta estima compartida, tantes renúncies, tantes il·lusions, tants fracassos, tantes coses fetes, tantes coses per fer. Tant de camí fet.

Més que mai les paraules del poeta per explicar-ho:

Caminar tota una vida

porta a preguntar si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

Joan Brossa: caminar tota una vida

Les completes de Cervera

Foto Lo Carranquer

“Corria l’any de 1527. L’emperador d’Alemanya i Rei d’Espanya Carles V, com a aliat de la República de Venècia, tenia una guerra amb el Papa Climent VII.”.

Aixa comença l’explicació que del Santíssim Misteri de Cervera fan en la seva web els amics d’aquesta festa de la capital de la Segarra. Des de aleshores cada sis de Febrer, cerverins i segarrencs, commemoren el prodigi del Lignum Crucis que va sagnar en ser partit en dues parts. Fou a mitjans del segle XIX quan Constant Salvador Vidal i Joan Pont componen Les Completes, una composició musical a partir dels textos de l’oració de Maitines. S’avançava el primer res del dia festiu al darrer res del dia anterior per tal que els capellans disposessin de més temps lliure. I es donava inici a la tradició de Les Completes cerverines, un acte que cada cinc de febrer omple a vessar la col·legiata gòtica de Santa Maria del Coll de les Savines, per escoltar el concert amb orquestra i cor.

La similitud entre la Missa de Glòria de Les Santes mataronines i Les Completes cerverines són molt evidents. Pràcticament coetànies, de clares reminiscències operístiques i italianitzants, interpretades per un cor popular que es forma expressament i lligades a la litúrgia local. Avui, per invitació de l’alcalde de Cervera i tornant la seva assistència a la missa de Les Santes, he pogut escoltar aquesta magnífica peça musical, de fragments bellíssims, i participar directament de la Festa del Santíssim Misteri. De fet aquesta similitud fa que per a molts cerverins la missa de Les Santes no sigui desconeguda i ara potser ens toca a nosaltres descobrir Les Completes de Cervera.

Tot plegat fa pensar quants tresors musicals deuen restar gairebé amagats per les festes del nostre país i quant desconeixement en tenim. A Cervera ja no tenen universitat però continuen tenint el tresor musical de Les Completes.

Una gran ràdio

La ràdio de les cinc P: pública, plural, participada, professional i amb públic. I com que les quatre primeres ja ho sabíem, ara tornem a saber que l’audiència no para de créixer i el darrer baròmetre de la comunicació ho confirmava: 19.000 persones que escolten MataróRàdio. Una gran ràdio.

Cabanelles: un parc per la ciutat




Avui, amb una sala de can Palauet plena de gom a gom, s’ha presentat el pla director de Cabanelles. L’Albert Pineda, que conjuntament amb en Manuel Brullet, va guanyar el concurs d’idees que el Consorci Sanitari del Maresme va convocar per convertir aquest espai, ara en desús, en un gran equipament sociosanitari de salut mental. Una bona proposta, que ara caldrà treballar a fons, que inclou els serveis assistencials, residencials i d’inserció laboral necessaris per atendre els malats no aguts. També es guanya una àmplia zona verda, que a mode de parc obert a tota la ciutat, relliga els equipaments sanitaris i es rehabilita l’edifici històric de la Llar Cabanelles.

Queda molta feia a fer: acabar de definir els paràmetres urbanístics, buscar el finançament, definir la gestió. Però anem fent els passos necessaris per resoldre els dèficits que la ciutat i la comarca tenia en salut mental. Fa uns mesos va ser l’ampliació dels llits d’aguts de l’hospital, d’aquí unes setmanes la inauguració de l’ambulatori i el projecte Cabanelles que va prenent forma.

Ves per on!


Ho escrivia fa uns dies, abans d’ahir ho feia en Joan Safont i avui en parla l’editorial de El Periòdico.

Quasi tretze milions per Mataró



Exactament 12.949.099 euros que l’import total que la ciutat obtindrà del Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local, una segona versió dels populars Fons Zapatero, per l’any 2010.

Avui hem aprovat a la Junta de Govern els 26 projectes que l’Ajuntament de Mataró ha presentat a aquests Fons. Podeu veure el dossier complert dels projectes presentats en la web municipal.

Una bona ocasió que volem aprofitar per tirar endavant projectes tan significatius com la rehabilitació de la nau petita de can Marfà que ha d’acollir les màquines de la Fundació Vilaseca, l’adequació de la Nau Gaudí per acollir la col•lecció Bassat. També la rehabilitació de la nau de Cabot i Barba i les gespes artificials dels camps de futbol del Camí del Mig i de La Llàntia. Tot plegat un conjunt d’actuacions per continuar posant la ciutat al dia.

Com sempre hi haurà els que diran que aquests nous Fons Zapatero no solucionen el problema del finançament local. I tant que no, però benvinguts siguin i sobretot pels 187 llocs de treball que es preveu crearan a Mataró.