Joan Antoni Baron

El problema espanyol

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Wed, 06 Jan 2010 21:25:00 +0000

Es pot estar o no d'acord -jo ho estic i força- amb el que escriu en Juan-José López Burniol en el seu article titulat "El problema español" en El País d'avui, però queden clar dues coses: la primera que és un article de lectura obligada, la segona que és una de les millors reflexions que s'han fet en els darrers mesos sobre l'encaix Catalunya-Espanya.

Un fragment per resumir l'article: "Ya no caben medias tintas para afrontar el encaje de Cataluña en la España democrática, sólo quedan dos opciones: federalismo o autodeterminación"

La nit dels somnis

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Tue, 05 Jan 2010 20:00:00 +0000

Foto Ramon Bassas

Benvolguts Reis Melcior, Gaspar i Baltasar sigueu benvinguts a Mataró.

Hem estat dotze llargs mesos esperant el vostre retorn. Dotze mesos que no han estat fàcils, que s’han fet llargs i que ens han fet desitjar més que mai el vostre retorn.

Però ara ja heu arribat i un any més repetirem els gestos i els costums per a tornar a fer d’aquest Nit de Reis la nit més màgica de l’any. La nit dels somnis, la nit de la il·lusió, la nit en que tot és possible i els nostres desitjos poden convertir-se en realitat.

Els desitjos dels infants que us han tornat a demanar en llargues cartes regals i joguines. Uns regals i unes joguines que es tenen ben guanyades. El seu carinyo, les seves rialles han estat del millor que ens ha passat durant tot aquest any. Només per això ja us demano que sigueu ben generosos amb ells.

També us puc dir que han estat bons nens i nenes, a casa i a l’escola. Aquesta nit es posaran aviat al llit, abans us deixaran una mica de menjar i beure, i demà ben d’hora saltaran del llit convençuts que els seus somnis s’hauran fet realitat. Majestats, vosaltres podeu fer que els somnis dels infants siguin possible aquesta Nit de Reis.

També els grans posarem il·lusió en aquesta Nit de Reis. Malgrat el dur any que hem passat volem recuperar, ni que sigui per aquesta nit, la il·lusió dels infants i pensar que els nostres somnis també són possibles. Uns somnis de pau, de felicitat i de feina. Sabeu com ens estimem la feina la gent de Mataró i com patim quan no en tenim prou i per tothom. Per això i com l’any passat, us vull tornar a demanar feina. Feina, feina i feina, que amb això ja ens arreglem els mataronins i mataronines.

Majestats us volem desitjar una feliç estada a la nostra ciutat i que recordeu, en la vostra memòria immortal, la brillantor dels ulls dels nens i nenes mataronins que amb els seus fanalets us han il·luminat el camí en aquesta màgica Nit de Reis.

Que l’any vinent, l’estel dels pastors us torni a guiar fins a Mataró. Estarem dotze mesos esperant per tornar-vos a rebre en aquesta ciutat i en aquest balcó.

Moltes gràcies Melcior, Gaspar i Baltasar i fins l’any vinent!

Text del meu discurs de benvinguda als Reis Mags d'Orient.

Sense res a amagar

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Mon, 04 Jan 2010 21:12:00 +0000

Foto de Julián Blasco

L’Ajuntament ha tingut coneixement avui, dilluns 4 de gener, de la querella interposada per la Fiscalia Provincial de Barcelona per dos presumptes tipus de delictes relacionats amb l’àmbit de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt: un sobre l’ordenació del territori i un altre sobre el patrimoni històric.

La querella presentada pel Fiscal, que per prosperar ha de ser admesa a tràmit pel corresponent Jutjat d’Instrucció de Mataró, assenyala l’alcalde, la lletrada del Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament i qualsevol altra persona que la instrucció determini que hagi pogut participar en els fets denunciats. El fiscal demana prendre com a mesures cautelars la paralització de l’emmagatzematge als terrenys de Valldeix.

Davant d’aquesta situació, el govern municipal ha decidit unànimement:

Primer.- Manifestar que els acords relatius a la tramitació urbanística de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt han estat presos seguint en tot moment la legalitat vigent i que l’Ajuntament defensarà, si s’escau, aquesta línia argumental davant les interpretacions realitzades pel Fiscal en el seu escrit.

Segon.- Reiterar que les operacions urbanístiques relacionades amb l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt s’han pres tenint en compte l’interès públic d’aconseguir que un operador comercial obrís uns grans magatzems a la ciutat, generant ocupació i millorant l’atractiu comercial de Mataró.

Tercer.- Manifestar la confiança en la Justícia i reivindicar la presumpció d’innocència dels querellats abans i durant la possible fase d’instrucció, en el cas que prosperi la querella.

Quart.- Recordar que el Jutjat Contenciós núm. 12 de Barcelona va dictaminar com a vàlida la venda directa de l’aprofitament obtingut per l’Ajuntament en el projecte de reparcel·lació del PMU Ronda Barceló-Illa de Can Fàbregas, adduint que estava justificat per l’interès públic per al municipi, i va reconèixer també que l’informe desfavorable del Departament de Governació no impedia la venda ni era vinculant.

Cinquè.- Recordar també que l’Ajuntament ha defensat sempre el trasllat de la fàbrica catalogada com a bé cultural d’interès local perquè es mantenen i conserven les parts de l’edifici.

Sisè.- Informar que els terrenys on s’estan emmagatzemant les peces resultats del desmuntatge de la fàbrica són propietat de PUMSA des del 10 d’abril de 2003 i, malgrat estar qualificats com a sòl no urbanitzable, estant sent utilitzats de manera provisional per a aquest propòsit.

Setè.- Comunicar que, respecte les mesures cautelars, l’Ajuntament respectarà això que pugui ser determinat pel Jutge.

Text del comunicat de L'Ajuntament de Mataró referent a la querella presentada per la fiscalia sobre can Fàbregas.

Qüestions d’economia

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sun, 03 Jan 2010 21:08:00 +0000

Foto El País

Els dos articles que avui es publiquen al suplement Negocios de El País sobre la dècada que hem deixat enrere. El primer article és del premi Nobel d’economia, en Paul Krugman, titulat “El gran cero”. El segon el firma l’Ángel Ubide i es titula “La década indefinida”.

Per Paul Krugman la dècada ha estat definitivament perduda des del punt de vista econòmic: “Así que brindémosle una despedida nada cordial al Gran Cero (ésta ha sido la década en que no conseguimos nada ni aprendimos nada). ¿Será mejor la próxima década?”

Per Ángel Ubide la dècada tampoc ha estat massa positiva: “La primera década del siglo XXI ha sido una transición hacia el futuro, generando muchos interrogantes, pero proporcionando pocas respuestas. La pregunta para la próxima década es: ¿cuánta riqueza estamos dispuestos a sacrificar hoy a cambio de sentirnos más seguros respecto al futuro?”

Dos articles per a llegir amb atenció i que com els bons articles generen més preguntes que respostes sobre el Gran Zero o la Dècada indefinida. I sobre qui van ser els que ens han ficat en aquest embolic en Krugman ho té prou clar: “Y en cuanto a los republicanos, ahora que sus políticas de bajadas de impuestos y liberalización nos han metido en un atolladero económico, su receta para la recuperación es: bajadas de impuestos y liberalización”. Us sona, no?

Benvingut!

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sat, 02 Jan 2010 21:50:00 +0000

Foto Joan Cabot

Benvingut Pau! Avui, com cada dos de gener, toca visitar el primer mataroní de l’any. Aquesta és de les més agradables de les moltes visites que em cal fer durant l’any a l’hospital. Felicitar els pares, portar un petit obsequi pel nadó i desitjar molta sort i felicitat. Aquest any el primer a arribar a estat un preciós nen a qui han posat el nom de Pau.

Reivindicant els anuncis!

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Fri, 01 Jan 2010 21:32:00 +0000

Quan a Espanya només hi havia dos canals de televisió la nit de Cap d’Any, a més de les dotze campanades a la Puerta del Sol i l’inqualificable programació televisiva (en això, i després de veure les “perles” d’ahir a la nit, no hem millorat gens ni mica) existia una certa expectació per veure el darrer i el primer anunci de l’any. Hi penso ara que TVE ha decidit no passar anuncis en els seus programes. Ho sento, i fins i tot em podeu titllar de rar, però a mi els anuncis m’agraden. No tots és clar, ni cada quart d’hora o en el moment més interessant de la pel·lícula. Però trobo que al llarg de la història de la tele s’han fet anuncis que han passat a la història de la televisió per la seva qualitat.

Alguns formen part de la nostra educació sentimental i tots sabem frases, cançons, rodolins, facècies i un munt de coses que hem anat acumulant al llarg dels anuncis de la nostra “vida” televisiva. La llista seria molt llarga i cadascú en tenim una de pròpia que podem sovint associar a moments i circumstàncies especialment viscudes.

Aquest estiu un anunci de cerveses va marcar tendència, incentivar viatges i fins i tot fer-nos descobrir un anònim grup musical del nord d’Europa. Ara tornen, a cavall dels èxits del Barça, amb un altre anunci que marcarà l’hivern i que em reafirma en que la tele sense anuncis potser una mica més avorrida. Clar que ara no cal limitar-se als dos canals de la televisió estatal.

Coses que passen a Mataró

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Thu, 31 Dec 2009 20:04:00 +0000

Desplegament de les TIC a l'àmbit de la salut a Catalunya from Fundació TicSalut on Vimeo.

Foc nou

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Thu, 31 Dec 2009 19:03:00 +0000

AñO Viejo Old Year

View more presentations from Nicolás Svistoonoff.

Aquesta nit, i seguint una tradició centenària, ens tornarem a desitjar un Bon Any Nou. Tornarem a ennuegar-nos amb els grans de raïm, brindarem amb les copes plenes de cava i fins i tot ens atrevirem a fer el ridícul més espantós amb un barretet de paper al cap i un espanta-sogres a la boca.

Serà moment per marcar-nos nous objectius, d’aquells que en pocs dies oblidarem i ni la dieta, ni l’anglès passaran d’un desig de nit de Cap d’Any. Però més enllà d’aquestes coses tan obvies tornarem a pensar en tot l’any que ens queda per davant i, com a l’Equador, voldrem oblidar tot el que de malament ens ha anat en aquest 2009 per fer foc nou i començar el nou any amb tota la il·lusió del que està per estrenar.

Que tingueu tots i totes un molt Bon Any 2010, amb salut i feina.

Passant comptes

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Wed, 30 Dec 2009 20:13:00 +0000

Com que s’acosta fi d’any cal passar comptes del que ha estat l’any 2009. Es succeeixen les entrevistes als mitjans de comunicació per fer balanç i parlar del que ha estat l’any que fineix.

Un any, com vaig explicar en la tradicional trobada amb la premsa, que s’ha caracteritzat per l’austeritat pressupostària, l’increment de la despesa social, un gran esforç inversor i el manteniment de les apostes estratègiques en un marc general de crisi molt profunda i amb una pèrdua de llocs de treball molt important.

L’Ajuntament de Mataró ha estat de sempre exemple d’austeritat en les despeses que podríem considerar no prioritàries. Més enllà de les paraules només cal comparar aquestes despeses amb les d’altres ajuntaments de ciutats similars a la nostra per comprovar que sovint freguem la garreperia. Una austeritat que de cara al 2010 s’ha accentuat encara més amb una reducció pressupostària que en el capítol de despesa corrent supera el 16%. Per segon any consecutiu es congelen, amb el vot en contra d’un grup municipal, els sous dels electes i dels directius de la casa.

La despesa social no ha parat d’incrementar-se per poder atendre aquelles persones que han perdut la feina i poden trobar-se en una situació de vulnerabilitat social. No tenim totes les solucions ni tots els recursos però hem fet un gran esforç per poder destinar més recursos humans i econòmics a fer front a la crisi.

L’esforç inversor del 2009 ha estat ingent i cal afegir els diners de l’anomenat fons Zapatero que ens ha permès generar ocupació i tirar endavant projectes importants per la ciutat. Només cal repassar les notes de premsa de l’Ajuntament per veure la quantitat tan important de projectes de tot tipus que s’han materialitzat aquest any. Mantenim, malgrat les dificultats pressupostàries, un important esforç inversor pel 2010 també amb la voluntat de continuar generant ocupació i portar a terme projectes tan emblemàtics per la ciutat com la biblioteca Antoni Comas o el Museu del Gènere de Punt a la nau petita de can Marfà. Unes inversions que posen especial atenció en temes com l’escolarització i l’habitatge.

Mantenir les apostes estratègiques significa posar els fonaments ben sòlids de la viabilitat econòmica i social de la ciutat. No podem, com demanaven alguns, parar el que ja està en marxa, sinó el que cal es acabar de tirar endavant els grans projectes estratègics de Mataró, el projectes que han de generar riquesa i ocupació. El Tecnocampus que avança a bon ritme, l’arribada del Corte Inglés superant totes les travetes imaginables que li han anat posant, el Mataró Marítim que una vegada definits els objectius cal dotar-lo de l’estructura organitzativa necessària al temps que s’avença en projectes com el nou hotel del Port o el mateix Pla Estratègic del Port de Mataró. Molta feina que cal empènyer per posicionar bé la ciutat per quan les condicions econòmiques generals canviïn. Alguns d’això en diuen tossuderia, per mi significa determinació i model de ciutat.

De totes aquestes coses he parlat amb els mitjans escrits de la ciutat i ho podeu llegir a les revistes Tot Mataró i Capgròs. També n’he parlat a MataróRàdio i a TV Mataró. On no m’han fet cap entrevista ha estat a Maresme Digital TV i això que alguns s’entesten encara en anomenar-la TeleBaron. Són els mateixos que deien que Mataró Ràdio seria l’emissora de l’alcalde. Doncs ni de l’alcalde, ni del govern, ni de l’Ajuntament. Una emissora que s’ha consolidat com l’emissora de la ciutat o sigui de tots els mataronins i mataronines que tinguin alguna cosa interessant a explicar.

Només depèn de nosaltres

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Tue, 29 Dec 2009 21:00:00 +0000

Foto Saül Gordillo

Malgrat que feia dies que s’havia anunciat no ha estat fins aquesta setmana que el conseller Nadal i el vicepresident Chaves han signat dos convenis molt importants per Catalunya i transcendentals pel Maresme.

Els convenis de traspàs a la Generalitat de la titularitat de la xarxa de Rodalies i del tram del Maresme de la N-II són importants per Catalunya pel que representen de desenvolupament de l’Estatut. Gestionar des de la Generalitat dues infraestructures d’aquesta importància són un pas important per l’autogovern i representen un punt d’inflexió clau en les polítiques de mobilitat del país. És cert que el traspàs de Rodalies arriba amb molt de retard, però també ho és que es fa en condicions i garantint el pagament del dèficit i les inversions necessàries per la plena funcionalitat d’una xarxa que és clau per la mobilitat dels catalans i catalanes. El traspàs del tram del Maresme de la N-II és un element imprescindible per començar a desllorigar la mobilitat de la comarca.

Ha calgut moure moltes voluntats, canviar coses que semblaven immutables en el temps, generar les condicions polítiques i buscar els recursos necessaris per arribar a l’acord que ara s’ha signat. No faltaran com sempre, i ja forma part de la litúrgia de qualsevol acord en aquest país, els del “sí, però”, oblidant segurament que quan tenien responsabilitats i possibilitats no varen saber o no varen voler assolir acords com aquests.

Pel Maresme i per Mataró, ambdós convenis són transcendentals perquè permeten avançar en el nou model de mobilitat de la comarca que s’està treballant des de fa mesos en la Comissió de Mobilitat del Consell Comarcal. Ja he escrit vàries vegades sobre aquest model de mobilitat imprescindible per la viabilitat econòmica i social de la comarca i quines característiques ha de tenir per resoldre les necessitats de mobilitat del Maresme.
Han estat mesos de treball intens en el si de la Comissió que s’haurien d’acabar amb un ampli acord polític sobre el model de mobilitat i les inversions en infraestructures i serveis.

Les condicions exteriors, i ara més que mai, són favorables per aquest acord i aquest model. Falta que ara tinguem la intel·ligència suficient per rematar la jugada i no espatllar-ho tot per interessos partidistes i per visions de curta mirada. Apel·lar a “l’enemic extern” serà ara absolutament estúpid i només la nostra voluntat política d’avençar-nos a les necessitats de la ciutadania o quedar-nos ancorats en apriorismes estèrils serà determinant. Ara, potser per primera vegada, només depèn de nosaltres. I bo seria recordar que els ciutadans esperen dels polítics que els ajudem a resoldre els problemes i no els hi generem de nou.

Publicat al Capgròs.com

Més val que ens ho prenguem a broma!

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Mon, 28 Dec 2009 19:32:00 +0000

Matança dels Sants Innocents, Duccio de Buoninsegna

Avui ha estat el dia dels Sants Innocents. Potser caldria recordar pels més joves el que avui celebra la tradició cristiana, però tal com està el panorama igual s’haurien d’explicar massa coses i tampoc es tracta d’això. Al Wiquipèdia segur que es pot trobar molta informació sobre aquesta “festa”. I no és cap broma.

Escric “festa” entre parèntesi perquè darrerament no m’agraden determinades expressions i formes d’aquesta diada. No em tinc per un antipàtic ni per allò que en castellà diuen un soso, però sempre he defensat que una broma és una broma quan el bromista i la “víctima” s’ho passen bé. Quan només riu un dels dos, evidentment el bromista, malament i de broma res, més aviat una bretolada o coses pitjors. I trobo que en dia dels Innocents s’ha anat passant d’una cosa a l’altra. Segurament perquè poques coses ens poden sorprendre, i s’ha perdut una mica de la frescor de l’humor més popular, que el to d’algunes diguem-ne “bromes” ha anat pujant de to. La fina ironia, la broma divertida ha anat deixant pas a la sal gruixuda que cou però no sala igual de bé. Digueu-me sinó si es pot considerar una broma tirar ous als vidres dels autobusos urbans o posar silicona als panys d’algunes portes. Sembla com si sota el paraigües del dia dels Innocents s’acaben refugien els pobres diables que ni divertir-se en saben. Passa una mica com amb el Carnestoltes que cal fer-la i dir-la grossa o sembla un dia qualsevol. Estarem també davant d’un procés de pornografia de la broma que ha de ser llarga i dura? Sort que a les xarxes socials encara trobes brometes innocents del tipus: “em caso” o “aviat seré pare”.

Enyoro una mica les llufes enganxades sàviament a les esquenes o les infantils tifes de plàstic col·locades en llocs estratègics. Ara les llufes, en sentit metafòric i res a veure amb el divertit ninotet de paper de diari, te les col·loquen sense miraments i sense esperar el dia vint-i-vuit de desembre que per això hi ha que som “presumptes culpables”. I de tifes només cal obrir la televisió i mirar segons quins canals i quins programes. Perquè lo de la Belén Esteban donant les campanades de Cap d’Any és una broma, no?

Deu ser per tot això que els mitjans de comunicació, només resisteixen alguns i de locals, han deixat de fer l’innocentada clàssica d’aquest dia. Tal com està el panorama cada dia podem trobar notícies que semblen pròpies del dia dels innocents i el que és pitjor algunes fins i tot ho són. Després vindrà els desmentit, petit i que es vegi poc, però la llufa ja està penjada. Clar que a diferència del dia dels Innocents no podem argumentar que es tractava d’una broma! O sí?

En la mort de Enrique

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sun, 27 Dec 2009 21:00:00 +0000

Ahir, dia de Sant Esteve, ens va deixar Enrique Gutíerrez Navarrete. Malgrat el seu delicat estat de salut res no feia presagiar un final tan sobtat. De fet diumenge passat mateix varem compartir taula a l’Associació Cultural Murciana amb motiu del tradicional dinar de Nadal de l’entitat. Com sempre un magnífic arròs amb conill, cuinat amb tot l’amor del món, i que es converteix en un àpat sensacional pel bon ambient que es respira sempre en aquella casa.

Enrique, també com sempre, en un segon pla, pendent que tot estigués a punt, servint taules, venent la loteria que ajuda a finançar les activitats, alegre i atent. Diumenge la Junta va aprofitar per retre-li un merescut homenatge posant el seu nom a la sala principal de la seu social. Un acte senzill i emotiu de reconeixement de tot el treball que aquest home ha fet per la seva gent i per la ciutat. Vaig voler ser-hi per diverses causes. La primera per la bona amistat que ens unia des de feia molts anys. La segona per reconèixer el que homes com Enrique han significat per Mataró. Gent que va arribar a Mataró només amb dues mans per treballar i un cor per estimar. Persones imprescindibles per explicar que és Mataró avui dia.

Amb esforç, amb molt d’esforç, varen obrir-se camí i en el cas d’Enrique la seva botiga de queviures va convertir-se en tot un referent pel barri com avui s’ha demostrat en un església plena a vessar malgrat les festes. Cordial i afable, conciliador, constructiu, bona persona. El trobarem a faltar sens dubte. Com molt bé ha dit mossèn Jordi en el funeral, Enrique era d’aquelles persones que es troben a faltar quan no hi és, per la seva discreció però sobretot per la seva immensa capacitat de servei i estima.

Descansi en pau.

Haikus d’hivern -1-

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sun, 27 Dec 2009 10:39:00 +0000

Amarg or d’hivern
casolà taronger bord
d'humil eixida

Els galls no cantaran

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sat, 26 Dec 2009 09:32:00 +0000

Gall mort, Gabriel Metsu

El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l'arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: "Ai, a què ve tanta gresca?
"direm: "és que volem galls!!

"No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha...

Bon Nadal!

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Fri, 25 Dec 2009 09:09:00 +0000

Nativitat de Piero della Francesca

Molt Bon Nadal a tots i totes!

Nit de Nadal

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Thu, 24 Dec 2009 19:07:00 +0000

1. Llum als carrers, de colors,
campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s´emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!

2. Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper, grans bigotis postissos, disfresses
i gresca, guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!

3. Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca i l´ampolla a la má, de conyac, tot tocant, tot bevent,
caminant solitari i va i ve
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!

4. heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni a la casa el marit
i no es gasti els diners convidant embriac
els companys a xampany.
L´amigable nit de Nadal!

5. heus aquí les riuades de gent que només perqué avui és Nadal s´han llançat al carrer disfressats,
fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
Es la plàcida nit de Nadal;

6. I heus aquí com les putes vestides de festa
quan entren i surten, avui mes que mai,
de les habitacions van cantant,
fent els preus molt mes alts
les cançons del suc de Nadal!

7. I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d´avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!

8. I una cega velleta s´hi acosta i s´adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
és la clara nit de Nadal!

9. Mentre el fum se´n va ple de guspires i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n va cap a prendre turrons i xampany.
Són poquets que han anat a la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

Decebut, profundament decebut

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Wed, 23 Dec 2009 22:59:00 +0000

Foto R. Gallofré

Difícilment hagués fet servir aquest mitjà per expressar la profunda decepció que sento davant la notícia apareguda avui als mitjans de comunicació local sobre la marxa del Cruïlla de Mataró. I ho faig perquè m’he hagut d’assabentar formalment per la premsa, sense que els promotors del Cruïlla hagin tingut almenys la deferència de comunicar-m’ho personalment. Disposen del meu número de telèfon i del meu correu electrònic i sempre, sempre, que ho han hagut de menester els he atès personalment i sovint per resoldre petits problemes logístics o organitzatius. Així, cara a cara, ho varen fer quan em presentaren el projecte de la Casa de la Música Popular i del mateix Cruïlla. Així ho varen fer moltes vegades quan el festival perillava per problemes diversos. No entenc perquè davant d’una decisió com aquesta han preferit el silenci.

Decebut també per la pròpia decisió, per imprevista i per absolutament injustificada i injusta. Imprevista perquè res no feia presagiar-ho i el balanç que es va fer, pels propis promotors i que es pot trobar a qualsevol hemeroteca, dels resultats del festival d’aquest any i del funcionament de l’Espai l’Arquera va ser més que satisfactori. Injustificada perquè les raons argumentades no s’aguanten per enlloc i injusta perquè la ciutat no s’ho mereix. Hem fet durant aquests anys esforços importants, també econòmics quan la primera edició se’ns va explicar que el projecte seria financerament autosuficient, per poder desenvolupar el Cruïlla a Mataró. Si la criatura ha crescut i ara pot marxar és perquè aquí s’ha consolidat i s’ha guanyat un espai en el difícil mercat dels festivals d’estiu.

És clar que els promotors podien fer amb el “seu” festival el que creguessin oportú, però d’això a intentar justificar la seva decisió apel·lant a problemes que al setembre, quan es va fer la valoració del Cruïlla d’aquest any, no existien hi va tot un món. Poden marxar però, si us plau, les raons de mal pagador se les poden estalviar .

Nadala

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Wed, 23 Dec 2009 22:59:00 +0000

Un any de noms propis

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Tue, 22 Dec 2009 21:00:00 +0000

L’exposició d’Opisso que aquests dies es pot veure a la sala de la Caixa Laietana de la plaça de Santa Anna, és una magnífica antològica amb un centenar d’obres que permeten redescobrir en tota la seva amplitud l’obra del pintor. Com també és magnífic el catàleg, amb fotos de Ramon Manent i texts de Pere Pascual, que s’ha editat per aquesta exposició.

Es clou un any artístic que ha estat, com sempre passa amb els artistes, un any de noms propis, Un any que va començar amb en Comabella i que ara acaba amb Opisso. Pel mig un reguitzell de noms importants, difícil de llistar si no es vol córrer el risc de deixar-se’n algun, que han anat omplint les sales d’exposicions de la ciutat i del país. Un bon any, malgrat tot, per les arts plàstiques mataronines. Malgrat tot, perquè la desaparició d’en Novellas ha marcat tot el calendari artístic de la ciutat. Per això el 2010, que ha de veure com la nau Gaudí acull les primeres exposicions de la col·lecció Bassat i el Fons Miralles és una realitat, també ha de veure com la ciutat programa l’exposició antològica que en Novellas es mereix.

Nadales

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Mon, 21 Dec 2009 20:08:00 +0000

Un acte de justícia

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sun, 20 Dec 2009 21:27:00 +0000

Inaugurar la gespa artificial d’aquest camp d’hoquei és un acte de justícia. Justícia per una gent que, sense cap tradició prèvia, varen iniciar la pràctica d’un esport absolutament desconegut a la nostra ciutat com l’hoquei.

Han estat molts anys de treball constant, al club, a les escoles, a les federacions, per anar consolidar una estructura esportiva sòlida i solvent. Moltes hores d’entrenament i de competició en camps que no eren propis però amb l’esperança de poder arribar on ens trobem: amb una pràctica esportiva ja arrelada a Mataró, un club consolidat i una bona instal·lació.

Les coses, però, mai venen soles i darrera tots aquests anys de treball hi ha persones amb noms i cognoms. Des d’en Mario Keudell que introduí l’esport a la ciutat, fins els diferents juntes, presidents i jugadors que ha tingut l’Iluro Hoquei Club. De tots ells és fonamentalment el mèrit.

Ara inaugurem la gespa del camp, que ha estat possible gràcies als diners que Mataró ha rebut de l’anomenat fons Zapatero, i comença una nova etapa en la que no caldrà peregrinar pels camps catalans per poder jugar com a local. Una etapa, que estic segur, serà magnífica i que permetrà a l’hoquei mataroní situar-se entre els grans de l’hoquei català i espanyol.

Felicitats per la nova instal·lació, gràcies per tot el treball fet per l’esport de Mataró i molta sort en el futur.

Text de la meva intervenció en l'acte d'inauguració de la gespa artificial del camp d'hoquei.

La pau és el camí

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Sat, 19 Dec 2009 22:59:00 +0000

Les paraules del Mahatma Ghandi prenien avui tota la seva dimensió a l’acte de clausura, a la remodelada sala de l’Institut Politècnic Municipal Miquel Biada, del cicle que l’Associació de la Gent Gran de la Gatassa ha organitzat per parlar precisament de la pau. Un col·lectiu de gent gran, moguts per l’incansable Romuald Grané, que ha portat ha Mataró un bon grapat d’intel·lectuals compromesos amb la cultura de la pau.

Aquesta tarda ha estat el catedràtic d’història Antoni Segura qui ens ha parlat dels conflictes del segle XX, dels seus orígens i de les noves perspectives per la pau en aquest inici del segle XXI. Ha fet una reivindicació de la política com la forma d’evitar els conflictes davant un cúmul d’interessos que els atien en benefici propi. I ha parlat de la necessitat de cedir sobiranisme precisament per gestar la cultura de la pau. Un acte que ha acabat amb la interpretació d’algunes cançons de pau per la Coral Primavera per la Pau.

Reflexionar sobre la pau mai és balder i l’exemple de la Gent Gran de la Gatassa és quelcom elogiable en uns temps en que la tendència és parlar i amb mirada miop dels interessos propis i immediats. Tota un lliçó de generositat i d’amplitud de mires precisament per una generació que va patir plenament les conseqüències de les guerres del segle XX.

Cròniques des de Copenhaguen: el ball del fanalet!

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Fri, 18 Dec 2009 22:59:00 +0000

Passaven pocs minuts de les nou de matí quan la gent, en un moviment espontani s’abocava les grans vidrieres de l’aeroport de Copenhaguen per veure com arribava el president Obama a bord del Air Force One. Màquines de fotografiar i de vídeo, telèfons mòbils, tot ha servit per enregistrar un moment que podia ser històric. Començava el darrer dia de la cimera i, malgrat tots els avisos, es mantenien totes les esperances d’arribar a algun acord.

No podien els líders mundials sortir de Copenhaguen sense acord. Però quin acord? Significatiu però insuficient, en termes dels propis representants d’Estats Units. Un pacte tancat entre americans, brasilenys, indis i xinesos i que va ser comunicat posteriorment, i pel propi Obama, als europeus. De nou un paper ben galdós pels membres de la Unió Europea que ara, malgrat no haver-se arribat a un acord suficient no pot fer-se enrere del compromís anunciat de reduir les emissions en un 30%. Si es podia amb acord, també es pot sense acord, encara que la mesura tenia un punt important d’element de pressió durant la negociació. Una Unió Europea que ha de recuperar protagonisme i que en tindrà una bona ocasió en la conferència que la cancellera Merkel ha anunciat per la primavera a Bonn.

L’acord queda molt lluny de les expectatives i esperances que s’havien posat en el COP15 de Copenhaguen. Els resultats de la conferència de Barcelona ja feien témer el que ha passat i al significatiu i insuficient caldria afegir inconcret. Deixa el nou tractat massa temes oberts, sense concretar i gairebé a la lliure voluntat dels països i dels governs sense compromisos legalment vinculants. I això en política sempre és una mala notícia.

Ara es poden fer moltes lectures, i caldrà estar especialment atent als detalls de l’acord i a com s’ha anat gestant, però cal seguir treballant. Si l’acord és insuficient i inconcret caldrà buscar-ne un de nou, i a Mèxic d’aquí un any i amb Kyoto ja pràcticament caducat, que sigui precisament el contrari: suficient per aturar l’escalfament del planeta i prou concret per determinar els compromisos de tothom i les mesures imprescindibles per reduir les emissions i mitigar els efectes del canvi climàtic. El temps juga de manera implacable a la contra.

Caldrà analitzar els comportaments de cadascun dels països i dels seus líders. Vaig presenciar en directe l’expectació que Hugo Chávez va aixecar el dimecres a primera hora de la tarda en la seva intervenció populista i plena de tòpics. Carregar contra el capitalisme com a únic culpable no deixa de ser un argument recurrent i simplista en un fòrum on la Xina, avui per avui encara un país comunista, ha jugat un paper determinant.

També s’haurà de revisar el paper que han de jugar les organitzacions no governamentals, destriant aquelles que tenen un solvència contrastada i actuen responsablement de les només juguen a l’estirabot, l’impacte mediàtic o al “quan pitjor millor”. Certament el caos organitzatiu de Copenhaguen és evitable, però cal pensar si una conferència amb desenes de milers de participants pot ser eficient i resolutiva. I això no vol que les ONGs no hagin de tenir veu ni dret a ser escoltades i tingudes en compte. Tot el contrari, el que cal evitar és el circ que sovint s’organitza en aquests fòrums, amb centenars de minúscules organitzacions parlant en nom de tothom i reclamant un paper que pel seu pes específics no els hi correspon.

I queda la ciutadania, que al final serà qui farà els esforços necessaris per reduir les emissions, amb mesures i gestos personals i col·lectius. Difícilment es podrà demanar més compromís a la població veient com de més de cent presidents i primers ministres de tot el món han estat incapaços de donar passos decisius per començar a resoldre un problema que amenaça seriosament el futur dels nostres fills i filles.

Deia ahir que començava el ball. Avui tinc la sensació que es tractava del ball del fanalet i com passa quasi sempre a mig ball el fanalet s’ha encès i ens hem quedat sense fanalet i sense ball.

Cròniques des de Copenhaguen: comença el ball

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Thu, 17 Dec 2009 21:00:00 +0000

Quan aquest matí travessàvem el Bàltic dalt del ferry, des de la sueca Helsinborg a la danesa Helsingorg, ja sabíem que no valia la pena acostar-se al Bella Center. Si ahir les organitzacions no governamentals disposaven de set mil passis, que cali presentar conjuntament amb l’acreditació per poder entrar, avui només ens disposaven de mil i demà només seran noranta. Noranta passis per totes les ONGs presents a Copenhaguen. I això tampoc garanteix poder assistir en directe al plenari doncs només hi ha quatre places per delegació estatal.

No valia doncs la pena arribar-se per perdre el temps i era millor aprofitar-lo d’una altra manera. És el que ens ha proposat ICLEI posant a la nostra disposició una sala al Milko Center, just al costat de l’hotel Marriod literalment pres per la policia mentre no paraven de passar caravanes oficials amb els mandataris mundials, per poder treballar, atendre a la premsa i intercanviar algunes idees. Una preocupació compartida sobre la metodologia de treball d’aquestes cimeres, amb moltíssima gent i molt diversa, molt poc operatives i que provoca que per un costat les organitzacions socials es sentin poc escoltades i uns representants estatals que semblen jugar al gat i la rata. El convenciment també que s’arribarà a algun acord, sense que ningú s’atreveixi a determinar l’abast d’aquest, i que alguns presidents han de jugar un paper clau. Tothom parla d’Obama, però també de Zapatero.

Justament el president espanyol ha intervingut avui, després de la matinal de sainet del Congrés de Diputats, posant sobre la taula alguns dels temes claus i ressaltant la necessitat d’arribar a un acord i posant una xifra de l’aportació espanyola als 70.000 milions d’euros d’ajuda als països pobres liderats, sorprenentment per la Xina. Una intervenció valenta i decidida del president, demanant a Xina i EU que assumeixin les seves responsabilitats i que sembla haver remogut una mica la calma de la que ahir parlava. També la Hillary Clinton ha parlat per primera vegada d’una aportació americana al fons i sembla que les coses comencen a desentortolligar-se i que el ball de debò ha començat tot esperant a Obama. El president americà té una prova de foc si vol reivindicar-se definitivament com un líder de talla mundial i un fracàs de les negociacions erosionarà molt fortament la seva imatge política.

Mentre tant, en un ambient absolutament glacial, amb les temperatures per sota zero i el carrers de Copenhaguen nevats, els milers i milers de participants de la cimera ens ho mirem a distància obligada, seguint les notícies per la premsa i esperant el desenllaç final una vegada acabada la nostra participació en els debats. Demà toca tornar cap a casa i esperar que durant la darrera sessió l’acord sigui possible.

Cròniques des de Copenhaguen: la calma expectant

noreply@blogger.com (Joan Antoni) — Wed, 16 Dec 2009 22:00:00 +0000

Més o menys és la sensació dominant avui. Els rituals de qualsevol negociació (fins i tot amb les més que previsibles protestes dels grups "alternatius") s’estan complint i, vull ser optimista, estem vivint les hores prèvies a un acord que a hores d’ara sembla molt lluny però que tots volem veure més que possible. L’arribada entre avui i demà de més de 150 caps d’estat i primers ministres fa preveure un dijous i un divendres d’infart. Com sempre l’acord, si hi és, serà a última hora i fregant el pal.

Si ahir l’ambient era fred, avui ja era directament gèlid. I meteorològicament igual: fred i neu a estones. Una hora llarga de cua, a l’aire lliure, nevant, amb un fred glacial i l’exèrcit repartint cafè, per aconseguir acreditar-se i gràcies als bons oficis de la gent de l’ICLEI,. L’embolic sembla que tot plegat consisteix en haver inscrit quaranta tres mil participants, quant al Bella Center en caben quinze mil en condicions normals i unes vint mil atapeïdes. Certament tot l’espai bull de gent i activitats. Que ningú però es quedi amb aquesta imatge de la cimera, l’important són els texts que s’estan treballant i els acords que es puguin assolir. I tot el debat que es genera amb motiu d’una cimera com aquesta, amb gent vinguda d’arreu del món i per tant amb visions prou diferents.

Puc fer la meva intervenció amb normalitat en el Comitè de les Regions i després assistir a un parell de xerrades prou interessants. Visites a les delegacions catalana i espanyola i intercanvi d’opinions amb la ministra Elena Espinosa. El comentari general que els dies que venen seran decisius i l’acord encara és possible. Veurem demà com va encara que ja ens han anunciat que l’accés serà molt i molt restringit per motius de seguretat.