Foto Mispaseos.com
Em cau a les mans un llibret publicat per la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. És un recull dels poemes i texts llegits en la ruta poètica Poesia al Parcs: unes vetllades de lectura de poesies fetes als parcs naturals de Barcelona. De la barreja de literatura i natura surt una combinació magnífica especialment agradable de llegir en aquests dies de vacances.
Escullo un fragment, d’en Josep Roig i Raventós (1883-1966) titulat Montnegre:
“El segon dia de Pasqua anaren a l’aplec del Corredor. Dia de primavera radiant. Arços florits, nevats de flors, arbres que estenen al sol les primeres fulles tendrals. Clarors que es lleven més de matí que mai, i alegria que puja cel amunt, en l’aire, ple de somriures de donzella! Respir de flors sota un dosser de cançons d’ocells. La vibració de les campanes de l’ermita s’aturava en les blavors del cel, i es posava sobre les branques nues que burxen la transparència de l’aire.
Quan arribaren a l’aplec, la plaça davant del petit temple era plena de gent i de llum i del toc de les campanes, que no paraven d’esser vogades pels xicots entremaliats. Vingueren els balls de bastons de Vallgorguina. Quin esclat d’alegria! Tres jaios drets dalt del banc de pedra tocaven dos flabiols i un tambor. La tonada era una delícia popular, ingènua, senzilla, encantadora, fina, sobretot fina. La cadència de la dansa i l’espetec que esclatava dels bastons enlairats, seguint el ritme, es mesclaven harmònicament sota un cel blau d’alegria enmig d’una corona de gent atapeïda que cridava, aplaudia i reia de goig.”
Escullo un fragment, d’en Josep Roig i Raventós (1883-1966) titulat Montnegre:
“El segon dia de Pasqua anaren a l’aplec del Corredor. Dia de primavera radiant. Arços florits, nevats de flors, arbres que estenen al sol les primeres fulles tendrals. Clarors que es lleven més de matí que mai, i alegria que puja cel amunt, en l’aire, ple de somriures de donzella! Respir de flors sota un dosser de cançons d’ocells. La vibració de les campanes de l’ermita s’aturava en les blavors del cel, i es posava sobre les branques nues que burxen la transparència de l’aire.
Quan arribaren a l’aplec, la plaça davant del petit temple era plena de gent i de llum i del toc de les campanes, que no paraven d’esser vogades pels xicots entremaliats. Vingueren els balls de bastons de Vallgorguina. Quin esclat d’alegria! Tres jaios drets dalt del banc de pedra tocaven dos flabiols i un tambor. La tonada era una delícia popular, ingènua, senzilla, encantadora, fina, sobretot fina. La cadència de la dansa i l’espetec que esclatava dels bastons enlairats, seguint el ritme, es mesclaven harmònicament sota un cel blau d’alegria enmig d’una corona de gent atapeïda que cridava, aplaudia i reia de goig.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada