Camp de blat amb xiprerVincent Van Gogh
Hi ha dies que hom es lleva amb un tema bastant clar per escriure al blog i després decideix canviar-lo. Això és el que m’ha passat avui. Quan he llegit a La Vanguardia l’entrevista de Núria Escur a Pilar Manjón he pensat que avui no podia escriure d’una altra cosa. Perquè l’entrevista és de les que et fa posar un nus a la gola. De les que comences a llegir i no t’atures fins al final. De les que acabes de llegir i no pots seguir llegint una altra cosa.
Pilar Manjón és presidenta de la Asociación 11-M. I és mare d’un jove de 20 anys mort en el brutal atemptat de l’estació del Pozo del Tío Raimundo. Sorprèn la serenor i sobretot la dignitat que expressa en l’entrevista de La Vanguardia. Serenor no exempta de crítica amarga cap els qui varen manipular l’autoria de l’atemptat més sagnant que ha patit Espanya. Crítica amarga que no rancúnia ni ànsies de venjança. Dignitat, molta dignitat davant tanta manipulació de les víctimes del terrorisme. Dignitat per dir: “Sólo unos no se llevan bien con el resto”. I coratge per mirar els ulls dels assassins. I coratge per no canviar el discurs malgrat els qui abandonen la sala o fan veure que llegeixen els diaris. I suportar, amb la cara ben alta, els insults i les amenaces: “por cuatro muertos de mierda perdimos unas elecciones”.
En aquest país, a diferència del que passa en qualsevol altre país europeu, no solament s’utilitza de forma partidista el terrorisme sinó que en els darrers temps hem vist com també s’utilitzen les víctimes. Una política del “tot s'hi val” que únicament afavoreix precisament a qui, en teoria, es pretén combatre: els terroristes. I sembla que s'hi val tot. Fins hi tot negar el que les hemeroteques tenen la gosadia de recordar. Negar i intentar, una vegada més, sembrar l’esca del dubte sobre els autors de l’atemptat.
Magnífica lliçó de dignitat, de coratge, de serenor de la Pilar Manjón. I al final, quan has rellegit l’entrevista quatre vegades, surt la ràbia continguda. Continguda, però ràbia. Suficient com per a interpel·lar a alguns: “¿Y usted de qué se ríe?”
Pilar Manjón és presidenta de la Asociación 11-M. I és mare d’un jove de 20 anys mort en el brutal atemptat de l’estació del Pozo del Tío Raimundo. Sorprèn la serenor i sobretot la dignitat que expressa en l’entrevista de La Vanguardia. Serenor no exempta de crítica amarga cap els qui varen manipular l’autoria de l’atemptat més sagnant que ha patit Espanya. Crítica amarga que no rancúnia ni ànsies de venjança. Dignitat, molta dignitat davant tanta manipulació de les víctimes del terrorisme. Dignitat per dir: “Sólo unos no se llevan bien con el resto”. I coratge per mirar els ulls dels assassins. I coratge per no canviar el discurs malgrat els qui abandonen la sala o fan veure que llegeixen els diaris. I suportar, amb la cara ben alta, els insults i les amenaces: “por cuatro muertos de mierda perdimos unas elecciones”.
En aquest país, a diferència del que passa en qualsevol altre país europeu, no solament s’utilitza de forma partidista el terrorisme sinó que en els darrers temps hem vist com també s’utilitzen les víctimes. Una política del “tot s'hi val” que únicament afavoreix precisament a qui, en teoria, es pretén combatre: els terroristes. I sembla que s'hi val tot. Fins hi tot negar el que les hemeroteques tenen la gosadia de recordar. Negar i intentar, una vegada més, sembrar l’esca del dubte sobre els autors de l’atemptat.
Magnífica lliçó de dignitat, de coratge, de serenor de la Pilar Manjón. I al final, quan has rellegit l’entrevista quatre vegades, surt la ràbia continguda. Continguda, però ràbia. Suficient com per a interpel·lar a alguns: “¿Y usted de qué se ríe?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada