header-photo

Adéu al pati del darrera




Avui a la Junta de Govern s’han adjudicat les obres de construcció del Parc de Rocafonda. Un gran projecte que culminarà tot un procés de transformació del barri, amb el clar objectiu de relligar-lo amb la zona d’equipaments. Han estat anys de treball, no sempre ben entès, que va començar amb la imprescindible soterrament de les línies d’alta tensió de la ronda pintor Estrany que va permetre la reurbanització d’aquest carrer per convertir-lo en una rambla.

Ara, amb el nou parc s’avança en el gran paquet d’equipaments: el parvulari, el Centre d’Assistència Primària, el camp de futbol –amb el projecte d’instal·lació de la gespa artificial en fase de licitació-, la pista poliesportiva, els aparcaments soterranis i el de superfície. I una gran reserva de sòl per a construir l’institut de Secundària que el barri necessita i que voldríem convertir en el primer centre 3-18 anys de la ciutat.

I amb l’objectiu de transformar la riera de Sant Simó en un espai natural que relligui el territori i que deixi de ser el pati de darrera de la ciutat.

En la mort de l'Anna Palà



La mort, per segona vegada en poc temps, ha tornat a colpejar durament Televisió de Mataró. Primer va ser en Lluís Lligonya –homenatjat fa pocs dies a la Nit de la Comunicació Local- i ara l’Anna Palà, dues personalitats del periodisme mataroní.

L’Anna ha estat una periodista honesta, rigorosa, incisiva, intel·ligent i valenta. Capaç de plantar cara a la malaltia i lluitar fins el darrer moment. Al final la malaltia ha guanyat la batalla, però de l’Anna ens quedarà el record de la seva professionalitat i del seu coratge.

Descansi en pau.

Amb els deures fets



Foto Quico Melero

Dipòsit Modernista de l'Escorxador de Mataró


Demà es celebra a Barcelona la Festa de l’Aigua. No sé si l’ambient està per gaire festes, però benvolguda sigui qualsevol iniciativa que ajudi a sensibilitzar, encara més, l’opinió pública davant la greu situació de sequera.

Honestament crec que a Mataró hem fet els deures i els hem fet bé. La prova és el baix consum domèstic –al voltant dels 106 litres per dia i persona- i el consum global per persona: 180 litres per dia. Molt lluny dels 230 litres per dia i persona que marca el nivell d’emergència. Mataró gasta un promig de 21.000 metres cúbics d’aigua cada dia, el que significa poc més de 7’5 hectòmetres cúbics a l’any. I això vol dir quasi 2’5 hectòmetres menys que fa trenta anys malgrat ser 20.000 habitants més. La substitució dels aforaments per comptadors, la renovació de la xarxa per a evitar les pèrdues i una bona política d’estalvi ens ha permès reduir el consum de forma significativa. Cal assenyalar que un 17% d’aquesta aigua prové de pous propis d’Aigües de Mataró i el 83% s’ha de comprar a Aigües Ter-Llobregat.

Però encara volem anar més lluny i per això ahir vaig plantejar al conseller Baltasar la necessitat de fer les millores necessàries en l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals de Mataró, per poder completar el procés de depuració que permeti reaprofitar els deu hectòmetres cúbics que anualment es llencen al mar sense acabar el procés complert de depuració. Tota aquesta aigua podria ser utilitzada per reg agrícola o bombejada aigües amunt de la Riera d’Argentona de manera que pogués recarregar l’aqüífer.

Tot això però no amaga la situació de gairebé emergència nacional –i això vol dir portar l’aigua d’on hi hagi- i la necessitat de buscar solucions definitives, superant dogmatismes que s’han demostrat absolutament inútils, que garanteixi el subministrament sense ensurts a l’àrea metropolitana de Barcelona. Caldrà reconèixer errors –d’alguns més que d’altres- i recuperar tot el temps perdut. Això o anar pensant en el Sant Crist gros.

Moltes felicitats!


Al Moviment Educatiu del Maresme per aquests 25 anys d'il·lusió compartida en el treball per l'Educació a Mataró i El Maresme.
Si voleu conèixer la programació d'actes del 25è aniversari podeu anar a la web del MEM. També podeu deixar les vostres opinions i anècdotes al bloc de l'aniversari.
I moltes gràcies per convidar-me a la xerrada d'aquesta tarda i per l'original del punt de llibre que ha dissenyat la Nefer i que penjaré al despatx d'alcaldia.

Menjar-se els símbols?



Llegeixo a la premsa d’ahir que la Societat Gastronòmica La Xicoia organitza per segon any consecutiu la Festa del Ruc. Es tracta d’un sopar popular en el que es menjaran diversos plats cuinats a partir de carn de burro. Cal aclarir que els ases sacrificats han estat especialment criats amb aquesta finalitat per ramaders del Pallars. La Festa del Ruc es celebrarà enguany a Esterri d’Àneu doncs a Sort han decidit no participar-hi.

Algú podria arribar a la conclusió que, en una demostració palpable d’auto odi, els catalans som capaços de menjar-nos els nostres propis símbols. Per això caldria arribar a la conclusió que l’ase és un símbol nacional, cosa que dubto i força. I posats a comparar també podríem dir que no seríem els únics: el “rabo de toro” és un plat ben apreciat i també els nostres veïns del nord cuinen uns magnífics galls a la pepitòria.

Llegiu que escrivia en Quim Monzó l'any passat respecte el tema i també el que canta en Jaume Arnella.

Dies de consorcis



Foto Quico Melero

La vida municipal és d’una intensitat que obliga a atendre fronts molt diversos i alhora. I aquests dies han estat especialment intensos en relació amb els consorcis dels que forma part l’Ajuntament de Mataró. Els consorcis han estat la formula jurídica amb la que els ajuntaments han estat capaços d’organitzar-se per atendre qüestions que sovint quedaven fora del seu àmbit competencial.

Ahir reunió del CONGIAC, una entitat pública de base associativa i caràcter local que agrupa a diversos ajuntaments implicats molt directament en el cicle integral de l’aigua i el medi ambient a través de les seves empreses municipals. Una reunió important en la que s’han posat els fonaments d’un important pas endavant a partir de l’experiència de gestió de les empreses municipals d’aigües.

Aquesta nit celebració, a Manresa, dels 25 aniversari del Consorci Hospitalari de Catalunya. Una aventura municipalista que va començar, precisament a Manresa, impulsada per uns quants ajuntaments i hospitals locals i comarcals i que ara és un referent de gestió sanitària arreu del món.

Com la gent




De tots els articles que aquests dies s’han escrit sobre el resultats electorals del 9 de març, i s’han escrit centenars, em quedo amb un parell publicat a El País. El primer el firmava Xavier Vidal-Folch el dilluns de la setmana passada: Ni más España, ni sólo Cataluña. “Ese partido (el PSC) encarna hoy, con mayor precisión que los demás, la realidad sociológica e identitaria de una gran mayoría de catalanes. Una realidad dual, compartida, superpuesta: es el único partido al que éstos reconocen al mismo tiempo como incuestionablemente español e inequívocamente catalán... y catalanista. Lo que le otorga ventaja frente a quienes pretenden, desde los dos nacionalismos enfrentados (el catalán y el español) disociar esa adscripción compleja: será que ese disociar se percibe como desgarrar, renunciar, empobrecer, y el personal no está por la labor de autorrecortarse.”

En la mateixa línia escrivia ahir en Jordi Sànchez: Sobre el nacionalismo político. “Los partidos que asumen un proyecto nacional catalán son más que los partidos que se reivindican desde el nacionalismo. Eso, por ejemplo, explicaría la relativa comodidad del PSC que, compartiendo los elementos básicos del catalanismo, nunca ha querido ser identificado con el nacionalismo”. “El nacionalismo político debería aceptar que las bases políticas del catalanismo són mucho mucho mas amplias que las que ellos representan”.

Un bon parell d’articles que poden explicar, i des de l’eix Catalunya-Espanya, algunes de les coses que van passar en les darreres eleccions. No crec que es tracti de la desaparició precisament de l’anomenat “eix nacional”, com es pregunta en Saül Gordillo. Més aviat crec que precisament els dos eixos (Catalunya-Espanya i esquerra-dreta) van estar ben presents en les decisions dels ciutadans el passat dia nou. I al final arribo a la conclusió que mentre alguns són com són, els socialistes som com la gent.

Matí de neu


La quietud de la tarda ha donat pas a la somorta calma de la neu de la matinada.

Tarda de quietud




Aquesta tarda d’absoluta calma, amb els finestrals encara oberts, mentre el sol s’escapa Coma amunt i la borrufa juga a fer i amagar, he rebuscat a la biblioteca el llibre de la Maria Barbal: Camins de quietud. Un recorregut literari pels pobles abandonats del Pirineu.

“Els pobles abandonats ens parlen d’un model de vida penós, però més just amb la natura que el progrés actual. No hi ha dubte que signifiquen dimissió i ens produeixen recança. Compto que la sentim en descobrir un punt d’esclat que ens suggereix la bellesa del conjunt encara que aquest ja no existeixi. El dibuix perfecte de la fusta gastada, el llampurneig damunt d’una pissarra, les cantoneres metàl·liques de la vella maleta de cartró. Aquests instants d’alegria són esplendor fòssil, arrosseguen els pensaments de la vida dels nostres avantpassats, amb totes les seves ombres, que eren moltes. També avui tenim zones de fosca. Més que el silenci de la nit, amb les seves incògnites, és allau de veus i d’imatges que, sovint ens desorienta. Coneixem més del que podem saber, planyem més del que podem plorar. La natura, amb crosses, se’ns presenta sota una mena de moderació forçada."

L’altre Pallars, el que queda lluny dels circuits de l’esquí i del rafting. El que cal fer resseguint camins mil·lenaris però que et sorprèn amb els petits detalls d’una ermita, unes cases o amb la bellesa de la balda d’una senzilla tanca. Des dels paisatges oberts de l’alta muntanya, al verd dels prats de dall o les raconades dels camins vora l’aigua.

Fer-ho bé i a temps

Foto El País

Aquests dies en els que mirem de forma continua els butlletins meteorològics amb l’esperança de la pluja, recupero un parells d’articles publicat per John Gray. El primer és una entrevista d’en Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia fa uns mesos. L’altre, molt més recent, és un article publicat a El País de dilluns passat.

No acostumo a coincidir amb les tesis del professor anglès, sobretot en la seva més que discutible opinió sobre la impossibilitat del progrés de la humanitat sense que aquest tingui conseqüències irreversibles sobre el planeta. És cert que fins ara les coses semblen donar-li la raó, però acceptar el seu pessimisme no representa més que tancar-se en un inactiu fatalisme de resultats absolutament desastrosos. El que no comparteixi les seves tesis no vol dir que no les llegeixi amb atenció, doncs acostuma a argumentar les seves opinions amb rigor i això, en els temps que corren, és d’agrair.

Em sembla però, com fa en l’article de El País, que posar en el mateix sac les idees de Bush i dels anomenats “verds” suposa un exercici de simplicitat excessiva però que pot ser útil. Perquè precisament del “xoc” entre aquests posicionaments poden sorgir els criteris més realistes i si voleu possibilistes que permetin atendre les legítimes aspiracions de progressar especialment dels països més subdesenvolupats.

Pot ser cert que cal situar la rel del problema en la gestió dels recursos energètics, que la situació de dependència dels combustibles fòssils es nefasta i que la solució difícilment vindrà únicament de les energies renovables. I que més aviat que tard caldrà obrir, amb tota la seriositat possible, el debat sobre l’energia nuclear. El mateix Gray ho explica en el seu article:

“La única forma de avanzar es disminuir la necesidad de combustibles fósiles y, al mismo tiempo, dado que es imposible renunciar a ellos por completo, hacer que sean más limpios. Eso significa utilizar sin reparos unas tecnologías que muchos ecologistas ven con pavor supersticioso. La energía nuclear tiene los sabidos problemas de seguridad y el tratamiento de los residuos, y no es, ni mucho menos, una panacea. Sin embargo, su demonización es típica de las peores ideas fantasiosas de los verdes. Aunque la energía solar tiene posibilidades, no hay un tipo único de energía renovable que pueda sustituir a los combustibles sucios del pasado industrial”.

L’exemple energètic pot servir per superar la demonització de la incineració dels residus urbans, de la interconnexió de conques hidrogràfiques –que no és el mateix que els transvasaments- i de les xarxes elèctriques. Tenim coneixement suficient i tecnologies adequades per poder seguir creient en el progrés de la humanitat. El repte és fer-ho bé i a temps. Justament el que no hem fet amb l’aigua a Catalunya i que ens obliga a estar pendents, com mai, dels butlletins meteorològics.

Sincretisme o la ciutat real




Quan passat el punt de la mitja nit, i després de celebrar els tradicionals “encuentros” entre les imatges, a Mataró s’haurà produït un any més una demostració que m’atreviré a qualificar de sincretisme fent servir l’accepció del diccionari que el defineix com a “Síntesi de dos elements culturals o de dues cultures diferents que, en ésser reinterpretades, donen lloc a una entitat cultural totalment nova”.

Tradicions, o sigui maneres diferents d’interpretar un mateix fet vital, s’hauran fos en una nova forma d’expressió col·lectiva: la Processó General de Divendres Sant. Les onze confraries i germandats que en formen part provenen de tradicions seculars i ben diferents. Les tradicionalment catalanes, encapçalats pels Armats amb més de tres-cents anys d’història, que destaquen per la seva sobrietat i les igualment catalanes que provenen de la tradició andalusa i d’expressió més barroca.

Quan fa un parell d’anys, amb ocasió de la presentació del programa de la Setmana Santa mataronina, vaig dir que ens trobàvem davant un fenomen que ajudava a la cohesió de la ciutat, algú s’hi va estranyar. Ho vaig dir i continuo afirmant. Ens trobem davant d’un dels espais on conflueixen, sense cap conflicte important, maneres de fer i expressions culturals diferents. Com la mateixa ciutat, diversa però capaç de construir projectes en comú. Algú dirà que poc sòlids doncs estan construït sobre els sentiments. Precisament per això crec que són extraordinàriament sòlids. Molt més que els construït únicament des de l’estricta racionalitat. És amb sentiment de pertànyer a una mateixa comunitat que la ciutat té un batec propi. Amb el màxim de diversitats incloses que només expressen el que són: maneres d’aproximar-se al mateix des de punts de partida diferents.

He donat per molt ben emprades les quasi dues hores en les que, palplantat al carrer d’Argentona, he vist passar una part important de la ciutat. Diversa però real, en una barreja que supera clarament el fenomen religiós per esdevenir ciutadania. Perquè estic segur que cadascú de les desenes de milers de persones, participants o espectadors, teníem la nostra pròpia raó per ser-hi aquesta nit als carrers de Mataró. I la immensa majoria amb raons absolutament legítimes i fonamentades. Amb total llibertat de ser-hi i per tant mereixedors del més absolut respecte.

Respecte i reconeixement que cal tenir especialment per les entitats i per la Comissió de la Setmana Santa de Mataró. Entitats i Comissió que, en acabar la Processó, manifestaven la lògica i legítima satisfacció i el desig i la intenció de tornar a ser-hi l’any vinent.


Una altra Passió

Foto del bloc Setmana Santa de Mataró

Excel·lent versió de La Passió, avui al pati de la Presó de Mataró un espai que cal aprofitar molt més i que permet la celebració d’actes ben diversos. Innovadora, amb bons textos i aprofitant molt bé els recursos escènics que ofereix el pati de l’edifici d’Elies Rogent. L’encàrrec que els Armats de Mataró varen fer a en Josep Maria Cusachs ha donat un bon resultat. El mateix Cusachs explica en el programa de mà els criteris amb els que ha bastit aquest espectacle:

“Ara fa 25 anys, a l’Esplanada, els Armats de Mataró, estrenaven La Passió. Era una recopilació de textos bíblics, feta per Mn. Colomer i la col·laboració de Juanjo Cardenal. Es representà dos anys seguits, a l’aire lliure en el magnífic marc del Convent de les Caputxines, i amb una durada aproximada d’una hora.

L’èxit aconseguit engrescà als organitzadors i afegiren més episodis de la vida de Crist, segons el criteri de diversos directors de La Passió.

Durant aquests anys, s’ha representat, a més, al pati del Col·legi Valldemia, a l’hort del rector, a dintre de la Basílica de Santa Maria, al Teatre Monumental, al Casal i, finalment, a la Sala Cabañes.

En aquest 25è aniversari, els Armats han volgut –i crec jo que encertadament- tornar una mica als orígens. La Passió tornarà a fer-se a l’aire lliure, i aquest cop en un marc ben singular: al Pati de la Presó.

Agraeixo als Armats que, amb motiu d’aquest aniversari, m’hagin confiat de nou la direcció de la “seva” passió, a la qual modestament, he intentat aportar un petits tocs d’actualitat.

La història de la mort de Crist mereix un respecte total quan als fets concrets, però si permet apropar el personatge del Crist, siguem o no creients, és sens dubte el més important de tota la història de la humanitat.

El missatge renovador de Jesús es perd moltes vegades en normes, tabús i preceptes imposats que estan molt lluny del seu humanisme i veritable missatge alliberador.

En tres de les escenes –el Sant Sopar, Oració a l’hort i Desesperació de Judes-, junt amb els comentaris dels narradors, hem volgut fer un Jesús més proper i allunyar-lo de la figura prefabricada i amanerada que tradició, art i religió ens han donat.”

Reflexions americanes-3




Encara que la Toronto Tower, la icona de la ciutat, s’enfili cap el cel envoltada de gratacels sense perspectiva, existeix una altra ciutat subterrània. Kilòmetres de galeries que connecten els principals edificis del districte econòmic i financer. Com a contemporànies Uffizi, són un continu interminable de botigues, restaurants de menjar ràpid, negocis diversos i de tot tipus. En pocs llocs com aquest es pot copsar la globalització mundial. Per les marques comercials i per la diversitat racial -que encara ens sorprèn- de la gernació humana que hi circula, compra, menja i sembla viure-hi de forma permanent en aquests espais subterranis.

Tampoc, però, hi és tothom. Són espais privats i per això els indigents i rodamóns romanen fora, a la superfície dels carres plens de neu bruta i de manteniment –voreres esquerdades, vies pels que fa anys que no passa cap tramvia, fanals rovellats que que serveixen de suport a andròmines múltiples- que donaria per moltes preguntes. Cercant per dormir les reixes de ventilació de la calenta ciutat subterrània. L’infern, humit i gelat, a dalt i la simulació del cel, calent i confortable, a sota l’asfalt.

Reflexions americanes-2



Sorpresa i un punt d’enveja davant la visió dels grans llacs americans. Des de la plataforma intermitja de la Toronto Tower –la torre de comunicacions que es va construir pels Jocs Olímpics de Montreal- hom s’adona de la immensitat del llac Ontario sense arribar a veure l’altra riba a l’horitzó malgrat estar a més de tres-cents metres del terra. Ens expliquen que Canadà posseeix més del vint per cent de les reserves d’aigua dolça del planeta.

La sorpresa es supera aviat, el punt d’enveja s’accentua amb la visió de la cataractes del Niàgara. No només per l’espectacle natural de les aigües sinó comparant els cabals i especialment en aquests temps de penúries. Els 148 milions de litres d’aigua per minut que es desplomen en els famosos salts servirien per omplir tot el sistema Ter-Llobregat en uns quatre dies. La capacitat de producció hidroelèctrica és enorme i està explotada des de fa molt de temps. Ignoro la potència instal·lada però deu ser de molts i molts megavats.

Si la potència hidroelèctrica és enorme també ho és la capacitat turística de la zona, amb tretze milions de visitants cada any. Llàstima, però, que l’entorn de la Niàgara Falls s’hagi convertit en un model urbanístic penós. Gratacels –autèntics gratacels de desenes de pisos d’alçada- envolten l’espai sense cap mena de consideració paisatgística i amb una arquitectura de gust més que dubtós. S’entén perfectament la necessitat de les instal·lacions hidroelèctriques, però de cap manera es pot arribar a entendre la destrossa paisatgística que s’ha fet a un costat i l’altra del riu Niàgara. Ni el glamour de la Marilyn ho salva.

Reflexions americanes-1-



El Diumenge de Rams m’atrapa volant cap a Canadà. Un viatge que comença de matinada i acaba un munt d’hores després a Toronto. Em perdo, i deu ser la primera vegada que recordo en la vida, la benedicció de les palmes i palmons. En aquest cas si que es pot dir allò de que abans les obligacions que les devocions.

Visita, avui dilluns, a la planta de tractament i eliminació de residus de Toronto. L’objectiu veure una planta amb la mateixa tecnologia de metanització que farem servir a la planta de Mataró. Els viatges serveixen per veure com fan les coses en altres llocs i també per veure com no s’han de fer. La primera impressió es que en temes de residus els canadencs, almenys a Ontario, tenen molts deures per fer. La proximitat amb la frontera d’Estats Units els hi permetia resoldre l’eliminació de la brossa pel mètode, tan simplista i expeditiu, d’exportar-la cap els abocadors ianquis. Quan aquests han augmentat els preus i comencen a ser poc receptius al tema, els canadencs comencen a corre-cuita a buscar solucions.

D’entrada recullen la brossa de “cuina” i sense triar un cop per setmana. La resta de deixades un cop cada dues setmanes. La planta de Toronto metanitza brossa de “cuina”, sense tractament previ amb uns resultats força interessants encara que molt millorables. No s’entén, però que el biogàs l’acabin cremant en una torxa sense cap aprofitament i pel contrari utilitzin gas natural en el procés de metanització. El balanç energètic és clarament negatiu i l’emissió de CO2 absolutament absurda. Justament el que cal evitar de totes totes. El fet que Canadà tingui un excedent hidroelèctric molt gran pot explicar la qüestió però en cap cas justificar-la amb criteris mediambientals.

En el nostre projecte de Mataró tota l’energia s’obtindrà del propi procés i el gas excedent es cremarà en una turbina que donarà un rendiment elèctric important que sumarà a l’actual valorització energètica de la planta d’incineració.

El chiki chiki d’Esquerra

Foto Efe

Perrea, perrea. Lo baila Carod, lo baila Puigcercós, lo baila Carretero, metido entre los dos. Y el chiki chiki de Esquerra se baila así,. Primero: el subidón. Segundo: el voydeculo. Tercero: el batacazo. Cuarto: la tangana, Y vuelta a empezar.

Ho escriu en Toni Soler a La Vanguardia d’avui.

Tres articles per llegir

"

He guardat durant aquests dies tres articles publicats a la premsa escrita a l’espera de tenir una mica de temps per llegir-los amb calma.

El primer el signa el doctor Ramon Folch i, curiosament, és l’únic que no parla de temes relacionats amb el medi ambient. Va ser publicat a El Periódico i ara es pot llegir a la revista digital Sostenible. Parla de governabilitat i en destaco un parell de frases:

“Les eleccions són una consulta ideològica, no una selecció de personal. El ciutadà-client ha de recuperar la condició de ciutadà de ple dret corresponsable”. “En una societat de drets personals nats sense obligacions col·lectives assumides, l’exercici polític s’encamina a satisfer les exigències dels pitjors”.

El segon és d’en Félix de Azúa, a El País de dilluns. Vull creure que un personatge civilitzat i poc patriotero com en Félix de Azúa ha escrit aquest article en to irònic. En destaco el paràgraf final:


"A los diputados ecologistas habría que hacerles una razonable contrapropuesta: que los ginebrinos regresen a la sana costumbre de poner toda la basura junta y lo más revuelta posible, como lo que es, mera basura. Que dejen de comportarse civilizadamente. Que abandonen un ecologismo que no hace sino crear quebraderos de cabeza a la Administración. Y que polucionen como mandriles para dar trabajo a los hornos de Les Cheveniers. Que el ginebrino produzca múltiple asquerosa basura sucia en lugar de ir a buscarla por los burdeles mediterráneos, eso sí que sería patriotismo. Y todo lo demás es rezar el rosario en familia."


Si pel contrari realment s’ho creu, aleshores caldrà posar-lo al mateix nivell d’en Sala i Martin que fa dies va escriure un article, també sobre residus, realment per llençar el barret al foc. O el que va escriure va mesos, qüestionant l’atorgament del premi Nobel de la Pau a Al Gore per la seva lluita contra el canvi climàtic. Precisament el tercer article al que vull fer referència és la millor vacuna contra les tesis de l’economista de les americanes impossibles. El signa en Javier Solana, a La Vanguardia de dijous, amb motiu de la presentació de l’informe sobre el canvi climàtic que ha presentat a la cimera de caps d’estat i de govern. En Solana si que ho té ben clar: “Afirmar que el cambio climático acarrea peligros para la seguridad refuerza la necesidad de cumplir nuestro compromiso de reducción de emisiones. La reducción de emisiones y la adaptación deben asociarse a una gestión de los retos del cambio climático para la seguridad internacional”.

Calen comentaris?

Foto El País

Calen comentaris a les declaracions de la senyora Marta Ferrusola a la revista "Lo Nuestro"?

"Li molesta que el President de la Generalitat sigui andalús?
Un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més a més, penso que el President de la Generalitat ha de parlar bé el català."

Bona nit i bona sort


Bona nit i bona sort senyor Zaplana!

L'efecte "maonesa"


Si ahir em tocava parlar de medi ambient, avui he hagut de parlar d’educació. La Fundació Ernest Lluch i Nou Cicle han organitzat la tercera Jornada sobre municipalisme. I aquest any l’han dedicada a Educació i món local: competències i reptes.

Han tingut la gentilesa de convidar-me a intervenir en una taula rodona amb els alcalde de Vic i Olot i l’alcaldessa de Ripoll. La ponència la presentada en Xavier Bonal, adjunt per a la defensa dels Drets dels infants de la Sindicatura de Greuges. Una bona ponència sobre Escola i cohesió social: realitats, alertes, propostes. Una ponència en la que Mataró surt força ben parada.

En la meva intervenció faig referència a la necessitat d’estendre el concepte d’educació molt més enllà del context escolar i recuperar la idea de Ciutat Educadora. Per què si la cohesió social és realment el repte més important al que ens enfrontem, tot i reconeixent el paper principal que l’escola juga en el procés de socialització, és en altres àmbits ciutadans, laborals, relacionals on ens juguem realment la cohesió. De poc serveix barrejar en l’escola si immediatament després tornen a segregar territorialment i social a la canalla.

He explicat l’efecte “maonesa”: no hi ha prou amb posar en un mateix recipient un ou i un raig d’oli. Cal remenar amb cura i sentit. Si no correm el risc de tallar-la i haver-la de llençar. Alguna experiència de les explicades avui serveix perfectament d’exemple d’aquest efecte “maonesa”. Actuacions fetes amb la més bona voluntat acaben produint efectes col·laterals de difícil gestió posterior. I per això a més d’un bon model d’integració escolar cal tenir un model definit de ciutat que eviti la segregació.

En aquest tema, com en tants d’altres, els ajuntaments ens hem implicat a fons. El mateix conseller ho ha reconegut. Ara però ens calen més recursos i més capacitat de decisió.

Parlant de medi ambient

Foto Romuald Gallofré

Intensa jornada de treball, aquest matí a l’Hotel Ciutat de Mataró. Presentació del Pla d’actuació de l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona per aquest mandat. Amb l’assistència de representants polítics i tècnics d’ajuntaments de la província. I amb la intervenció del senyor Alfonso González Finat, conseller de la Direcció General d’Energia i Transports de la Comissió europea. El conseller europeu ha vinculat directament les polítiques energètiques amb les accions de mitigació del canvi climàtic.

Precisament una de les línies d’actuació prioritàries de l’Àrea de Medi Ambient vol incidir en el treball que des dels ajuntaments es pot portar a terme en aquest tema concret i que avui s’ha presentat en forma de catàleg d’actuacions.
També s’ha presentat el Pacte d’alcaldes, la iniciativa de la Comissió Europea que té com a objectiu cercar la col·laboració del món local en la lluita contra el canvi climàtic. Un pacte que des de la Diputació ens hem compromès a impulsar arreu.

Perquè precisament es tracta de buscar la complicitat ciutadana, com ja s’ha fet amb la gestió dels recursos o l’estalvi d’aigua, per reduir el 65% d’emissions difuses de gasos d’efecte hivernacle. Només canviant la percepció i l’actitud de la ciutadania aconseguirem incidir sobre aquestes emissions que provenen de les activitats quotidianes. Per això es fa imprescindible la col·laboració dels ajuntaments, com administració més propera, i així ho ha entès la Comissió Europea.

Petjades que fan història



Aquest és el títol de l’exposició que la Vocalia de Dones de Vista Alegre ha muntat amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. De gènere i de classe, com ja he escrit altres vegades.

Una exposició que fa un repàs de la biografia d’algunes de les dones que s’han significat en la lluita per la igualtat entre homes i dones. Les dones, que com he comentat en la meva intervenció d’aquesta nit, estan trencant el sostre de vidre que manté les desigualtats. Un sostre que trencarem definitivament el dia que, anant més enllà de les imprescindibles reformes legislatives, aconseguim canviar les actituds. Les actituds d’homes i de dones.

L’Eva, una de les dones que impulsen aquesta nova vocalia, ens ha llegit un magnífic conte seu: Un dia qualsevol. La descripció d’un dia qualsevol d’una mare de família, treballadora i amb inquietuds literàries. Em comenta que li agrada molt escriure, que presentarà el conte al concurs del TotMataró. L’animo a obrir un bloc i em comenta que li falta temps. Però malgrat tot s’embolica en tirar endavant la vocalia. I coneixent la gent de Vista Alegre estic segur que ho faran i ho faran bé. Aquell barri perdut dalt de la muntanya s’ha convertit en un lloc privilegiat per viure-hi. I avui al local social del Parc del Nord noves coses han començat a moure’s a Vista Alegre.

Una gran victòria


Foto Quico Melero

A Mataró, a Catalunya i a Espanya.

A Mataró perquè, malgrat els sis punts menys de participació respecte l’any 2004, el PSC ha sumat més vots i ha pujat cinc punts, hem guanyat a deu barris i hem estat segona força, i per ben poc, als altres dos.

A Catalunya perquè el PSC ha sumat quatre nous diputats i ha arribat fins els 25. Quatre dels cinc nous diputats socialistes seran del PSC.

A Espanya perquè el proper president del govern es dirà José Luís Rodríguez Zapatero.

Alt i clar!

Foto Javier Etxezarreta

"Quiero agradecer de corazón el apoyo del pueblo de Arrasate; el cariño, apoyo y calor que está mostrando la gente anónima con mi madre y mis hermanos. Quiero agradecer el apoyo de los socialistas. Mi padre murió por defender la libertad, la democracia y las ideas socialistas. Era un hombre valiente que ha dado la cara y los que lo han matado son unos cobardes. Unos cobardes sin cojones. Pero sobre todo pido un cosa: y es que el asesinato de mi padre no sea manipulado por nadie. Eso no lo vamos a tolerar. Yo, mi madre, todos iremos a votar. Los que quieran solidarizarse con nuestro dolor, que acudan masivamente a votar el domingo. Para decir a los terroristas que no vamos a dar ni un solo paso atrás. Son unos hijos de puta".


Sandra Carrasco, 19 anys, filla del regidor assassinat ahir a Mondragón

Un dia més




Són les vuit del matí, fa força fred, quan comencem la reunió habitual de cada quinze dies a la Planta de Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme. Reunió densa per preparar la Comissió permanent i la Junta General del Consorci de la setmana vinent. Repàs als temes del dia a dia i algunes observacions sobre el projecte de la nova planta.

A les nou el sol no es decideix a escalfar gaire i continua fent fred al Pla d’en Boet. Reunió al Servei d’Urbanisme. Temes importants sobre la taula que cal discutir i planificar. Problemes que es van resolent, noves idees que van sorgint. Temps per a fer un cafè i comentar el míting d’ahir al Sant Jordi.

A les onze, a la Riera, el sol continua absent. Temps per despatxar, repassar agenda, signar documents, llegir i contestar e-mails.

A les dotze lectura del manifest del Dia Internacional de la Dona. L’escalf humà supleix un sol que definitivament no té cap intenció d’escalfar l’ambient. Immediatament després reunió de la Comissió de seguiment del contracte programa entre MaresmeDigital TV i Mataró Audiovisual. Repàs dels temes, situació de la programació, de la senyal. Una nova televisió que va naixent i consolidant-se com una realitat comarcal.

Una trucada i el dia canvia de signe. Cal fer trucades, prendre decisions. Dinar tard, massa tard. A les sis visita als vehicles elèctrics que es concentren a la Riera. El futur també es va obrint pas en la mobilitat urbana.

Temps encara per a fer visitar la nova galeria Enblanc al carrer Lepanto. Una aposta per l'art a la que desitgem tota la sort del món. Encara una bona estona al despatx per acabar de resoldre alguns assumptes. Una darrera visita a Art-Restaurant-Plat de la Muralla de Sant Llorenç. Exposa la Mónica Ródenas una col·lecció de paisatges urbans de Mataró i de Cartagena. Un dia de treball intens per Mataró.

I no m’oblido. I tant que no. Però no deixarem que un grapat de covards i assassins canviïn la voluntat del poble cridat a les urnes. I han estat molts, molts, ciutadans i ciutadanes que espontàniament m’ho han fet saber. I que m’han expressat el seu condol. Pel carrer, per telèfon, per e-mails. Llàstima d’algun significat silenci.

Diumenge els vots faran callar els trets. Diumenge els ciutadans i les ciutadanes tornaran a guanyar als assassins. I el dilluns, a les dotze, tornarem a cridar amb el nostre silenci, ara sí el silenci, que no podran doblegar la democràcia. Per això avui haurà estat un dia més. Un dia més en la lluita per la llibertat. Malgrat el dolor i la indignació que ens aclapara. No t'oblidarem Isaías.

Assassins!


La pissarra electoral: diumenge cal ser molts més


Avui al Palau Sant Jordi 40.000 mils. Diumenge caldrà ser molts més!

La pissarra electoral: contra l’eufòria



Les dades que el Periódico publica, donat que a Espanya estan prohibits els sondejos electorals durant els cinc dies anteriors a la votació, en la seva edició andorrana. Com quan anàvem a buscar el Duralex ara també ens cal tornar a Andorra!

Un vot a casa és un vot pel PP! I si tu no vas, ells tornen!

Dies de campanya




Llegint les notícies d’aquests dies es podria arribar a la conclusió que la vida política de la ciutat es para i els polítics només estem per la campanya. Lògicament hi dediquem temps als actes electorals però la prioritat continua essent el govern de la ciutat i a aquesta tasca hi destinem la major part del nostre temps. Només el Ple Municipal, com es tradició a Mataró, s’endarrereix fins després de la campanya electoral.

L’agenda, testimoni mut del que fem, ens permet repassar tot el que aquests dies s’ha fet. Dies llargs, plens de feina, de decisions complexes que s’han pres amb responsabilitat, de reunions a Mataró, a Barcelona i a Madrid. Més d’una trentena de projectes en marxa a la ciutat, un bon grapat a punt d’arrencar en els propers dies i alguns de molt importants que van cuinat-se poc a poc. La ciutat ni es para, ni espera malgrat les campanyes. Les electorals i les altres!.

Bona cursa

Al fons la canal del Diable

Per les notícies que m'arriben, i malgrat la poca neu, bona cursa d'esquí de muntanya a Certescan. Podeu trobar molta més informació a la web de l'Agrupació.

La pissarra electoral: si tu véns serem més


Després dels debats televisius –que clarament va guanyar Zapatero en els dos casos- i d’haver llegit l’allau de notícies i comentaris relacionats, s’arriba a la conclusió que tot plegat hi va haver més pa que formatge. I això va en demèrit fonamentalment d’en Rajoy que no va saber trobar ni els arguments ni el to per canviar el signe d’una campanya que estan perdent de totes totes. Ara només els hi queda treure l'Aznar i l'Acebes per acabar de perdre els papers. O que segueixi parlant en Pizarro!

Malgrat tot, i per a que no ens passi el mateix que al Real Madrid en el partit amb el Getafe, que ningú comenci a celebrar res de res, que el partit encara s’ha de jugar. I si estàs indecís escolta la Cope! O vine al Palau Sant Jordi: si tu véns serem més!

La pissarra electoral: comparacions




Un premi just


Avui s'ha anunciat la concessió, a títol pòstum, del Premi d'Honor de la Comunicació de la Diputació de Barcelona a en Lluís Lligonya. Un premi just.

Cultura popular



He escrit altres vegades sobre la importància de la cultura popular. És en aquestes manifestacions on la ciutadania abandona el paper de mer consumidor o espectador per convertir-se en autèntic protagonista. Les entitats de cultura popular juguen, a més, un paper important d’articulació de la societat civil, implicant a molta gent i creant un potent xarxa de relacions personals i ciutadanes.

En una ciutat diversa i polifacètica com Mataró, les entitats de cultura popular i les seves manifestacions són igualment diverses i plurals. Comença a generar-s'hi, i convindria donar-li tot el recolzament possible, un ampli moviment de base que permet sinèrgies molt interessants entre entitats que poden tenir finalitats i fins i tot orígens ben diversos. La implicació de les entitats en actes ben diversos que permet sumar esforços, el profit mutu i l’enriquiment de la realitat cultural de la ciutat, comença a materialitzar-se i acabarà imposant-se sobre les polítiques de capelletes i les mirades estretes. Crec que aquest és el camí pel que cal avançar.

El cap de setmana ha estat especialment actiu en actes de cultura popular. Ahir a la tarda, a la sala d’actes de la parròquia de Maria Auxiliadora (el cine del cura de la meva adolescència) presentació del vídeo, cartell i programa de la Setmana Santa de Mataró. Moments abans signatura del conveni entre la Comissió de Setmana Santa (que aglutina totes les Germandats i Confraries de Mataró), el Patronat de Cultura i l’Institut Municipal de Promoció Econòmica. Podeu trobar tota la informació al bloc de la Setmana Santa.

A la nit, a la Hermandad la Armonía, recital de saetes. Els amics de Sierra de Yegüas, poble originari de molts mataronins i mataronines, ens tornen a visitar per cantar-nos les seves saetes. Aquest any la presència dels “saeteros serranos”, té un valor important doncs han hagut de superar entrebancs difícilment explicables i que només la determinació d’algunes persones ha permès superar.

Aquest migdia, a la Sala Cabañes, música ben diferent. Excel·lent concert de la Cobla Sant Jordi dedicat aquest any a Manuel Saderra. L’Associació Cultural El Planells tornen a portar a Mataró una excel·lent cobla de sardanes de concert. L'arlesiana de Josep Serra, que han interpretat per tancar el concert, hauria d'esdevenir la Marxa Radetzky del sardanisme de concert.

Mentre tant, i perquè no només de pa viu l’home, al Museu ens visita l’Esculapi d’Empúries. Com diu la publicitat: Últims onze dies!

La pissarra electoral: frases populars



Daniel Sirera, dijous a Cornellà: “Haremos que el próximo presidente del Gobierno sea Aznar”.

Francisco Camps, dijous a Alacant: “Un gobierno del PP fue el que puso la primera piedra del trasvase del Ebro y será un gobierno del PP el que ponga la última piedra del trasvase del Ebro”.

Dolors Nadal, ahir a TV3: “No tiene pruebas de que el PP alentó el boicoteo de productos catalans”

Gabriel Elorriaga, ahir al Financial Times: “Toda nuestra estrategia está centrada en los votantes socialistas indecisos. Sabemos que nunca nos votarán. Pero sí podemos sembrar suficientes dudas sobre la economía, sobre la inmigración y sobre cuestiones nacionalistas, entonces quizás se quedarán en casa”.

Més que mai cap dubte: Si tu no vas, ells tornen!