De quan ETA ens amenaçava

Fa uns dies, coincidint amb l'anunci de la banda terrorista d'abandonar definitivament les armes, l'Helena Novellas va voler que li expliquéssim a Mataró Ràdio com vam viure els regidors de l'Ajuntament aquells moments en els que la nostra ciutat estava en el punt de mira dels terroristes. És l'entrevista que ens va fer a en Manuel Mas, en Joan López, en Paulí Mojedano i a mi mateix. La podeu escoltar en la web de l'emissora municipal.

Pel forat de l’aigüera

Això és el que he pensat aquest matí, i complint-se el que el dia abans havia expressat públicament, en saber els incidents, que durant el dia d’avui s’han produït als entorns del Parc de la Ciutadella: que el moviment 15-M havia llençat pel forat de l’aigüera bona part del seu prestigi i de la seva credibilitat davant la ciutadania.

Els incidents d’avui han estat d’extrema gravetat i en cap cas es pot justificar el segrest dels parlamentaris que són, avui per avui, els legítims representants de la voluntat popular expressada lliurament en les urnes. Algú em recordava aquest matí que tots els cops d’estat comencen amb el segrest del parlament. I no cal anar fora per recordar que precisament el 23-F va ser el que va fer en tinent coronel Tejero en el seu fallit intent de cop d’estat. Ja sé que no es pot generalitzar i que la immensa majoria dels participants en les acampades no tenen res a veure, i molts ho rebutgen directament, amb els incidents d’avui. Però algú havia d’haver previst la deriva radical que podia prendre una part del moviment dels indignats i fins i tot la utilització política que es faria de les escorrialles.

Els incidents no poden però amagar la qüestió de fons del que realment ha passat dins les parets del Parlament: una aliança entre CiU i el PP que ens retorna als temps del pacte del Majéstic i que inaugura el que algú ja ha batejat com a pepevergència. Les primeres conseqüències ja les coneixem: pactes tàcits o explícits arreu del país per les alcaldies, suport als pressupostos de la Generalitat i a les retallades educatives, sanitàries i socials. La dreta en estat pur.

Negant les nacions

Llegint el llibre d’en Joaquim Coll i en Daniel Fernàndez m’he arribat a preguntar, a la vista de la situació política d’allò que hem vingut a a anomenar l’encaix de Catalunya i Espanya, si pot ser que tot el problema vingui d’aquell 12 de maig de 1978 i de la frase que, diuen, va engegar en Miquel Roca a en Manuel Fraga: “Te cambio dos adjetivos por un substantivo”. El substantivo era “nacionalidades” i els adjectius eren “indisoluble” i “unidad”. Estic referint-me a l’article 2 de la Constitució Espanyola:

"La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Fixeu-vos com els dos adjectius s’han convertit en l’arma que utilitzen els que, d’un i altra banda venen a negar precisament les nacions. Els qui neguen l’existència d’Espanya com a nació, amb l’ús pejoratiu de la paraula “estat”, i els qui neguen l’existència de cap altra nació que no sigui l’espanyola, doncs no deu ser per causalitat les múltiples referències a l’unitat indissoluble que es fa en la sentència de l’Estatut. Entre uns i altres el que venen a fer és negar precisament les nacions tot carregant-se l’esperit constituent d’Espanya: Nació de nacions.

I és en aquest context que situo la pregunta, per a mi, clau del llibre: “És avui útil el catalanisme”. Per què les idees polítiques la primera condició que han de complir és la ser útils a la societat.

Parlem del catalanisme tal com el defineix en Miquel Iceta en el seu llibre “Catalanisme federalista”: “sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes”. I del catalanisme en la seva concepció noucentista de la Catalunya endins i la Catalunya enfora. El catalanisme que defineix la Marina Geli en “Endreçant l’ànima”: “un catalanisme cívic adaptat al segle XXI que incorpora valors globals i locals, que integra a tota la societat catalana, que inclou a tothom però que valora la diversitat. Un catalanisme que és plural per definició, que és polític, però, sobretot, cívic, intel·lectual i obrer”. “El catalanisme com a sentiment per la unitat civil de Catalunya, formant un sol poble”. El catalanisme, amb paraules dels propis autors del llibre que “continua sent avui un factor constituent i determinant en la cultura política democràtica espanyola. Des del seu naixement polític a principi del segle passat, els èxits del catalanisme han estat, alhora, els èxits de la democràcia espanyola. La democràcia espanyola i l’autogovern de Catalunya han anat sempre del bracet”.

Escriuen els autors del llibre i a mode de conclusió: “En definitiva, el catalanisme continua sent avui útil, però alhora no n’hi prou de ser catalanistes. El catalanisme no és una poció màgica, ni pot amagar el biaix ideològic de certs debats. I tampoc no ha de caure en paranys que pugin autolimitar la seva ambició. De portes enfora, ha de continuar contribuint a dotar de pluralitat –a través de la mateixa diversitat catalana- el projecte hispànic. El reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística, que és l’únic camí possible per la convivència des d’una sentimentalitat compartida, fa el projecte espanyol més fort i atractiu. De portes endins, el catalanisme ha de desenvolupar plenament l’autogovern, tot sentint-ne orgull, esforçant-se per garantir una gestió eficient dels recursos públics.

Ha de disposar d’un relat sincer amb la realitat de la societat catalana i, com a fill de l’optimisme il·lustrat que és, ha de continuar vertebrant un espai de diàleg i trobada en el que sigui possible construir acords amb més facilitat o constatar desacords de la manera més civilitzada possible. Perquè el catalanisme ha de garantir, tal com expressa Antoni Puigvert, una concepció de Catalunya com a lloc de diàleg i no d’oració, com àgora i no com a temple, com a punt de partida i no d’arribada”.

És possible tot això en el moment actual i després de la sentència de l’Estatut? Això ens ho contesten els mateixos autors:

“Plantejar de manera reiterada des del catalanisme, o des de les mateixes posicions federalistes, propostes de reforma constitucional, ara per ara, només té sentit en el terreny acadèmic. En l’àmbit polític i social, aquest èmfasi en canvis jurídics que exigeixen -cal recordar-ho constantment?- el suport d’una dreta espanyola que avui els faria en una direcció neocentralitzadora només pot acabar alimentant la sensació de fracàs col·lectiu.

La reforma constitucional només pot ser el resultat d’un consens que sigui la plasmació d’un nou clima social, intel·lectual i polític, als antípodes de la retòrica de confrontació dels darrers anys. I aquest consens necessita la construcció d’una nova majoria social que avui no es dona en el conjunt d’Espanya, si més no de manera suficient, ni tampoc a Catalunya. A fi que arribi aquest nou clima, els propers anys cal treballar-hi en una doble direcció.

Primer, guanyant el debat cultural i polític als dos corrents que articulen la regressió. Segon, o més ben dit, paral·lelament, desplegant totes les possibilitats que la segona generació d’estatuts i la mateixa Constitució fan possible en l’aprofundiment del model autonòmic i en el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural d’Espanya”.

Estem doncs en un carreró sense sortida? Deixem que ens ho expliquin els autors del llibre.

De la meva intervenció aquesta tarda en la presentació del llibre a l'espai Àgora del mercat de la plaça de Cuba.

Qüestió d’estil

Certament a la política també hi ha estil ben clars i definits. Fa poques setmanes va sortir publicat a la premsa navarresa una notícia que m’afectava. Concretament el “Diario de Notícias” reproduïa les paraules en el Ple municipal de Pamplon del regidor d’urbanisme (UPN), en un debat sobre l’índex de transparència dels ajuntaments espanyols,: “hay ciudades con sus concejales de urbanismo imputados por corrupción, como Mataró y Marbella, que salen por delante de Pamplona”.

Lògicament vaig reclamar a aquest regidor que rectifiqués públicament les seves paraules, informant-lo que el regidor d’urbanisme de Mataró i jo mateix no estem imputats per un delicte de corrupció sinó per presumptes delictes contra l’ordenació del territori i el patrimoni històric. De pas li recordava el flac favor que fem a la política si els mateixos polítics no respectem la presumpció d’innocència i tot ho atribuïm a la corrupció. Poques setmanes després la mateixa premsa navarresa recollia que el mateix regidor, i a instància de la portaveu del grup socialista a l’ajuntament navarrès, va demanar disculpes públiques per les seves paraules. Disculpes que s’accepten sense problemes tot considerant que la mala informació va induir l’error de l’edil pamplonica.

Contrasta aquesta actitud amb el “sostenello y no enmendallo” d’alguns líders del Partit Popular, començant per la senyora Sanchez-Camacho, dels que encara espero rectifiquin les seves acusacions públiques de corrupció. Em sembla que veient com se les gasten aquests del Partit Popular ja puc esperar assegut que rectifiquin o demanin disculpes. Tot plegat una qüestió d’estil a l’hora de fer política. Més aviat una qüestió de mal estil.

Serà federal o no serà

Fa uns mesos comentava l’article que en López Burniol escrivia i que acabava amb una frase determinant: "Ya no caben medias tintas para afrontar el encaje de Cataluña en la España democrática, sólo quedan dos opciones: federalismo o autodeterminación".

Després de llegir les primeres informacions i reaccions sobre el text de la sentència sobre l’Estatut que avui, i amb un sentit de l’oportunitat que posa una vegada més de manifest com l’alt tribunal ha perdut absolutament el sentit de la realitat, s’ha publicat penso que les paraules d’en López Burniol tenen més sentit que mai.

La sentència de l’Estatut tira per terra moltes il·lusions d’una Espanya plural, que respecta la diversitat de les nacions i territoris que la integren, quer és capaç de sentir i defensar com a pròpies les llengües i les cultures de tots els pobles que la integren. Tira per terra tot això i posa a la mateixa Espanya en un carreró sense sortida. Si Catalunya té un problema d’encaix amb Espanya, Espanya té un problema greu de definició d’ella mateixa.

Ja no valen més excuses dilatòries i cal plantejar amb tota la cruesa que calgui aquesta qüestió. El pacte constitucional del 1979 ha estat dinamitat pel tribunal que en teoria estava encarregat de la seva preservació. No oblidem però, i com de manera partidista i molt interessada feien alguns avui, que la metxa la va encendre el Partit Popular.

Si fa quatre anys el poble de Catalunya va votar i de forma majoritària el nou Estatut, dissabte toca sortir al carrer i manifestar-nos per la nostra dignitat com a poble, com a nació i per deixar ben clar que nosaltres decidim. I més enllà de les legítimes raons de cadascú per assistir-hi jo em manifestaré en defensa de l’Estatut que varem votar els catalans i catalanes i ho faré darrera una bandera oriflama, mil·lenària i sense afegitons.

Com una pel·lícula de por

Com una pel·lícula de por ha estat aquesta setmana. Si començava bé, amb acords econòmics importants a nivell europeu, ha acabat amb la sensació que tornem a estar en mans, millor seria dir en les urpes, de les insaciables feres especuladores. I entre mig la suspensió d’en Garzón i l’anunci de duríssimes mesures per part del president Zapatero.

Tot plegat tres sensacions importants: que els temps seran encara més dolorosos, que la llum del final del túnel s’allunya i que -i de llarg aquesta és la més difícil- els qui ens van portar a aquesta situació continuen decidint per nosaltres. Si pensàvem, innocents de nosaltres, que la política havia domat els mercats estàvem ben equivocats. Som on som per les polítiques neoliberals, les dels que deien i continuen dient que cal deixar-ho tot en mans dels mercats, els que demanen encara més desregulació.

Ens cal tornar a les idees, a la política, a la democràcia plena que anteposi l’interès dels ciutadans i ciutadanes per damunt dels interessos dels més poderosos i retornar els sistemes financers a la funció de generadors de riquesa compartida. Ens hi juguem veritablement el futur.

Ressuscita la història?

Francis Fukuyama escrivia fa uns anys que ens trobàvem amb la fi de la història davant la instauració massiva de la democràcia liberal com a forma preeminent del govern dels països. Ara, i precisament davant un evident retrocés de les llibertats en molts països, hi ha qui apunta la resurrecció precisament de la història.

Sobre aquesta tesi central l’Andrea Rizzi escriu un més que recomanable article a El País de dissabte. Aporta dades, bibliografia i reflexions sobre el distanciament entre ciutadans i polítics en l’actual situació de crisi econòmica. Apunta que el desafiament és més funcional que ideològic i que això podria justificar l’auge de dues tendències polítiques preocupants i en funció del nivell de riquesa dels països. Si pels més pobres la temptació es diu democràcia autoritària amb la Xina com a referent, per les democràcies riques el populisme emergeix de nou com a falsa solució. Remata l’article afirmant que la llibertat és un actiu inigualable i que la capacitat de seducció és la millor forma de tombar les dictadures.

És sobre aquesta capacitat de seducció, de liderar els canvis, d’afrontar els reptes encara que s’hagi de fugir del políticament correcte, que crec cal cercar el camí de retrobament dels ciutadans amb la política. No és un camí fàcil, doncs tampoc tenim tot el temps ni ens trobem en la millor situació socioeconòmica per a fer-ho. Però caldrà posar-s’hi o correm el seriós risc de veure’ns superats pels esdeveniments i engolits pels monstres populistes que ens amenacen. I no ens enganyem, qualsevol retrocés en els drets democràtics costa molt de temps de recuperar sinó acaba engendrant monstres com els del passat. No hi ha solucions fàcils ni immediates, per això més que mai, i aquí si que discrepo obertament de la tesi d’en Rizzi, ens cal el reafirmament ideològic. Es disfressa sovint el populisme, i a casa nostre en tenim mostres més que evidents, d’una certa neutralitat ideològica reduint la política a una pura gestió administrativa dels afers públics. Amb l’afegit, sempre perillós, de la reivindicació identitària excloent que creix especialment en moments de dificultats econòmiques. Itàlia en pot ser perfectament l'exemple més vàlid.

Davant això cal accentuar el component més polític, en el millor esperit de la res pública, que garanteixi el progrés econòmic però també les garanties de llibertat i democràcia. Progrés, llibertat i democràcia han de tornar a ser un trio fonamental per la viabilitat social i econòmica dels països d’arreu del món. El que ens hi juguem és massa seriós com per deixar-ho fora precisament de la política.

El rellotge d’en Jordi

Amb la que està caient reconforta llegir l’article que l’Albert Solé escriu a El País d’avui: “La política se mueve forzosamente en una gama de grises: nunca puede ser cuestión de blancos o negros. La descalificación frontal del sistema acaba fortaleciendo soluciones mesiánicas, Berlusconis de todo pelaje que pescan en río revuelto y destruyen el sistema desde dentro. Y no dudo que en España existe una pulsión populista y si no, al tiempo”.

Realment val la pena llegir l’article i de pas saber que va passar amb el rellotge d’en Jordi. D’en Jordi Solé Tura.

Jocs de frivolitats

Sense partits no estaríem on som i hagués estat impossible un procés com el de les consultes populars de diumenge passat. Aquest és l’argument principal del post que en Saül Gordillo va escriure fa dies en el seu bloc i que va titular “Elogi dels partits”. Coincideixo força amb l’anàlisi que fa el periodista de Calella malgrat les evidents diferències de posicionament polític que hi tenim en aquest assumpte.

Perquè fa temps que vinc observant i analitzant el comportament de persones i col·lectius que malparlen dels partits, en un evidentíssim joc de frivolitats, però que acaben comportant-se com ells o pitjor. Acostumen a ser gent que ve rebotada d’algun partit, o de dos o de tres que casos prou en conec, i que acaben formant-ne un de nou. Potser el cas més evident ha estat el de la Montserrat Nebrera, que després de deixar el Parlament dient-ne pestes ara insinua amb presentar-se amb una nova formació política. De la Nebrera alguns, i en clau molt local, haurien de donar explicacions públiques a la ciutadania perquè com diu el refrany “quan fora mort el combregaren”.

Apareixen aquests partits omplint-se la boca de transparència, democràcia interna, una altra forma de fer política. Alguns fins i tot es despullen literalment i al cap d’un temps molt breu, no només han repetit aquells errors que tant blasmaven, sinó que fins i tot els han superat. La mostra la tenim en Ciutadans que han acabat enfrontats i dividits entre ells.

Com que la història és extraordinàriament tossuda es repeteix una i mil vegades. La darrera mostra la tenim en alguns dels suposadament promotors civils –com si els altres fossin extraterrestres- de les esmentades consultes que una vegada assolida la notorietat mediàtica no dubten en proposar nous partits. Partits que repetiran els errors, fil per randa, dels actuals i en un temps rècord. Temps al temps.

No s’entengui aquest escrit com una defensa a capa i espasa de les dinàmiques i funcionament dels partits. Tot el contrari, més aviat vol ser una constatació precisament dels seus errors i mancances. Que són molts i evidents. Però tampoc els partits tenen l’exclusiva dels errors, l’opacitat i el tacticisme.

Una lluita continua

"Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi superar les velles concepcions nacionalistes"

Jordi Solé Tura
10 de març de 1998

El problema espanyol

Foto J. Salmoral

Es pot estar o no d'acord -jo ho estic i força- amb el que escriu en Juan-José López Burniol en el seu article titulat "El problema español" en El País d'avui, però queden clar dues coses: la primera que és un article de lectura obligada, la segona que és una de les millors reflexions que s'han fet en els darrers mesos sobre l'encaix Catalunya-Espanya.

Un fragment per resumir l'article: "Ya no caben medias tintas para afrontar el encaje de Cataluña en la España democrática, sólo quedan dos opciones: federalismo o autodeterminación"

Recordant en Solé Tura

No puc començar aquest acte sense tenir un record emotiu per en Jordi Solé Tura, que avui ha mort. En Solé Tura forma part, per mèrits propis, de la història de la democràcia d’aquest país. Per la seva llarga lluita contra la dictadura i per la seva participació fonamental al gran pacte polític, social i cívic que va representar la transició espanyola i que va tenir el seu màxim exponent en la redacció i aprovació de la Constitució del 78. Ara que la política sembla més dual que mai, gairebé en blanc i negre, cal recordar l’enorme esforç de pacte que va significar la Constitució. Una llei de lleis, que ni és perfecta ni és, com pretenen alguns, eterna. Caldrà refer-la quan sigui necessari i adaptar-la a les noves necessitats que la societat espanyola li demandi. I caldrà fer-ho amb el mateix esperit de pacte polític com es va fer l’any 1978. Amb la generositat i la intel·ligència suficient de fer-la útil als ciutadans i a les ciutadanes i a tots els pobles i nacions que conformem Espanya.

La Constitució, obra d’humans, no és perfecta de la mateixa manera que tampoc ho som els humans. La seva lectura i interpretació està donant peu a llargues discussions que es desenvolupen més en l’àmbit de l’interès partidista i del repartiment del poder que en la sincera voluntat de resoldre els problemes que la complexa societat espanyola planteja.

L’esperit constitucional, que tan bé va encarnar en Jordi Solé Tura, necessita ser reeditat si realment creiem que els nostres països poden tenir una nova oportunitat per redefinir i garantir el seu futur. Mentre tant només ens queda el record emocionat a qui va ser un gran polític, un home honest, i per damunt de tot, un demòcrata integral.

Els hi demano un minut de silenci en record i homenatge a en Jordi Solé Tura.

Text de la meva intervenció en l’acte institucional sobre la Constitució d’aquest vespre a l’Ajuntament de Mataró.

Missió impossible o el cinisme com a norma

Hi ha notícies que encara que siguin reiteratives no deixen de sorprendre’m. És el cas de la que publica avui El País sobre l’Estatut d’Autonomia d’Extremadura. Resulta que el parlament autonòmic extremeny acaba de presentar al Congrés un projecte de nou estatut que ha estat consensuat entre el PSOE i el PP. Fins aquí res de nou. La qüestió és que alguns dels articles d’aquest nou estatut són idèntics als de l’Estatut de Catalunya que han estat recorreguts pel PP davant el Tribunal Constitucional. Més o menys el que va passar amb l’Estatut d’Andalusia. I a sobre l’Estatut de Catalunya va ser votat pels catalans, cosa que no passa amb l’extremeny.

Per posar un exemple d’aquells que clamen al cel, l’estatut extremeny dedica un capítol a les relacions amb Portugal amb propostes de programes comuns de difusió del portuguès. Us imagineu que dirien si el nostre estatut parlés de relacions amb França?

Un exercici de cinisme sense igual del que la senyora Sánchez Camacho hauria de donar explicacions. I dic la senyora Sánchez Camacho perquè demanar explicacions al senyor Rajoy, després del seu obstinat silenci sobre el cas Gürtel, em sembla missió impossible. També li podria preguntar al senyor Felip Puig, tan afeccionat a assenyalar als socialistes com a culpables d’una possible sentència desfavorable del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut en un intent de fer-nos oblidar que va ser el PP qui el va recórrer davant l’alt tribunal.

Política vol dir pedagogia

Fent honor a aquestes paraules d’en Rafael Campalans la Fundació que porta el seu nom publica una interessant revista de debat polític. En el número d’aquest estiu s’apleguen un conjunt d’articles sobre la desafecció política com a tema central. A destacar l’entrevista d’Oriol Bartomeus a Fernando Vallespín: “La desafección no es coyuntural sino que viene de un cambio cultural profundo”.

En el mateix número, i perdoneu la immodèstia, em publiquen les respostes a un petit qüestionari sobre el paper de les ciutats metropolitanes i de les que em destaquen dues frases: “La gestió del fenomen migratori, un repte polític i social de primer ordre” i “Mataró ha apostat clarament per ser una ciutat metropolitana, compacta, innovadora, sostenible i cohesionada. A partir d’aquest model volem jugar a fons la nostra condició de porta nord de l’àrea metropolitana”.

Política a l’agost

Foto Quico Melero

A punt de començar una setmana que per molta gent significa el final de les vacances i la tornada a la quotidianitat laboral, es pot fer un petit balanç del que ha donat aquest agost des del punt de vista de la política.

Començàvem el mes i les vacances amb l’acord de finançament per Catalunya. Satisfacció pels partits que governen la Generalitat pel bon acord aconseguit, cabreig monumental de Convergència que veia que tota la seva estratègia s’havia anat en orris i es situaven al marge de qualsevol centralitat política, cinisme evident del Partit Popular que per un costat tornava a parlar de privilegis per Catalunya i per l’altra agafava els diners –en el senti metafòric- de les comunitats on governa.

Seguia el culebrot dels espies del PP, malgrat la fugida endavant de la Cospedal acusant sense proves i portant la situació al paroxisme de demanar al govern que investigui les seves pròpies i suposades escoltes il·legals. La càrrega de la prova no la té qui acusa? I seguia el culebrot dels “trajes” d’en Camps. El jutge arxiva el tema per no vincular els regals amb els càrrecs del president valencià. Queden, però, les declaracions en seu parlamentaria del propi Camps manifestant que els “trajes” els havia pagat de la seva butxaca. Com sigui que això ha quedat prou demostrat que això no és cert caldria demanar, al marge dels recursos que es puguin presentar a la decisió juducial, les responsabilitats polítiques pertinents per haver dit mentides.

ETA continua intentant condicionar la vida del país i ha tornat a matar. La resposta social i política ha estat unànime de condemna i policialment contundent amb la detenció d’alguns terroristes i el descobriment d’importants amagatalls d’armes i explosius. Mentre tant el govern basc està empenyat en una lluita ferotge per rescatar carrers i places del jou que l’entorn d’ETA els tenia sotmesos especialment per les festes patronals dels pobles i ciutats basques.

I la sentència del Constitucional sobre l’Estatut que ha tornat a acaparar portades dels diaris i declaracions dels polítics en els darrers dies. És sens dubte el tema polític més important que el país té sobre la taula. De la seva resolució en poden dependre moltes coses i per molt de temps. Ara però cal esperar la sentència, analitzar-la a fons i sobretot tenir clar, malgrat les maniobres de despiste habituals d’en Felip Puig, que en el aquest embolic ens ha ficat el Partit Popular. No deixa de sorprendre que els més nerivosos siguin precisament els que es varen posicionar en contra del nou Estatut. Ja vaig escriure fa molts dies que el que es portava a l’alt tribunal no era una llei aprovada per un parlament sinó una decisió lliure del poble de Catalunya votada afirmativament en referèndum.

Ens espera una tardor intensa políticament i en la que el treball per superar la crisi econòmica i rellançar l’economia del país ha de ser la principal preocupació i ocupació d’això que alguns anomenen classe política.

Com un nagusi gudari

Tots iguals?

Pels que continuen opinant que tots són iguals només cal donar una ullada al vídeo de l'inefable Mayor Oreja.

Patxi López i la Kulturkampf

Otto von Bismarck

Escrivia ahir Joan B. Culla a El País: “Cuando el próximo martes, el socialista Patxi López sea investido lehehdakari del Gobierno vasco no gracias al apoyo circunstancial del PP, sino merced a un pacto de legislatura escrito y rubricado con el PP, en ese momento el PSOE habrá absuelto al Partido Popular de todos los pecados políticos acumulados en la última década”. Pretén Culla amb aquestes paraules donar per bo l’estrambòtic episodi de l’Artur Mas a cal notari i recomana al PSOE, i de retruc en la seva visió unitària del socialisme espanyol, que el PSC també hi vagi.

Hi ha, però, una qüestió central que falla en l’argumentari de Culla. I és una qüestió molt freqüent en el pensament i l’actitud dels nacionalistes catalans. Em refereixo a la constant temptació de confondre la realitat catalana amb la basca i equiparar les nostres relacions històriques amb Espanya amb les dels bascos. Poca a cosa tenim els catalans a comparar de la situació actual i menys encara a compartir de l’estreta i històrica relació dels bascos amb els castellans. Sorprèn que un historiador de la solvència de Culla compari el nomenament de Patxi López amb la Kulturkampf de Bismarck i oblidi la enorme influència dels pensadors bascos en la matriu intel·lectual i ideològica de Castella.

Torna Culla a equivocar-se quan fa passar les decisions, en aquest cas del PSE i del PSC, per la relació comuna amb el PSOE i sense tenir en compte les situacions específiques de Catalunya i d’Euskadi. Només cal referir-se als pactes Mas-Zapatero per entendre que les opcions actuals dels socialistes bascos i catalans no són les més còmodes pel PSOE. Aïllat políticament a Madrid, els socialistes espanyols veuen com nacionalistes catalans i bascos voten amb el PP sense cap mena de problema i els fan perdre votacions en el Congrés de Diputats. Sociovergència aquí i pacte amb el PNB a Euskadi serien molt més còmodes i garantirien l’estabilitat parlamentària a Madrid. I de pas els nacionalistes seguirien governant. Clar que potser aquesta és la raó final de tot l’exercici intel·lectual.

Reivindicant Joan Peiró

Presentació aquesta nit de dos llibre sobre Joan Peiró a can Palauet. El primer és un llibre calidoscopi, fet per tres autors: “Memòria de Joan Peiró i Belis”, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas. El segon: “Joan Peiró, afusellat”, obra pòstuma de Josep Benet.

En la meva intervenció he volgut ressaltar la figura d’en Joan Peiró, un home just. He reivindicat el caràcter obrerista de la ciutat de Mataró. Una ciutat difícil d’entendre sense els moviments sindicalistes i cooperativistes de començaments del segle passat. I en aquesta època en la que alguns volen reduir a simple gestió el govern de la ciutat, he reclamat el paper central de la política i de les idees en la solució dels problemes que han generat precisament els que es dediquen a amagar la política.

I també he reclamat la necessitat de recuperar la memòria històrica, de conèixer-la tota com a condició per a poder passar, si cal, pàgina. Una memòria que cal entendre des de la perspectiva dels temps actuals. Per això m’ha agradat la intervenció d’en Puig Pla relacionant Joan Peiró i el doctor Samsó. Dos fills de l’època, assassinats tots dos, i que signifiquen la complexitat d’una època que alguns volen simplificar, en nom de les pàtries, al maniqueisme del nostres i els altres.

Setmana de polèmiques

Han estat moltes i ben diverses les polèmiques que han centrat l’actualitat social i política de la setmana. Polèmiques entorn a l’educació amb la vaga, sobre la que torna ha haver el tradicional ball de xifres, de mestres i professors. De tot el que s’ha dit sobre la vaga em quedo amb el que escrivia en Jordi Sánchez divendres a El Periódico.

Polèmica sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra pels incidents de dijous, després del desallotjament dels ocupants de la Universitat de Barcelona. D’aquesta polèmica destaco la fotografia del “valent” que llença alguna cosa contra el cordó de mossos que protegeix el Palau de la Generalitat davant d’una munió de càmeres de televisió i de fotografiar.

Polèmica sobre el finançament de Catalunya. Malgrat que hagi desmemoriats que ens vulguin fer oblidar el poc que varen pensar en el país quan pactaren el sistema actual, no em deixa de preocupar i molt, la manca de resultats, la dilació en el temps, l’immobilisme del govern central, les xifres que s’han filtrat, i l’atzucac econòmic i polític en el que ens estem instal·lant en uns moments que caldria centrar totes les forces i tota l’atenció en la sortida de la crisi.

I no m’oblido de la doble polèmica generada per la jerarquia eclesiàstica. Vergonyant la campanya de la Conferència Episcopal Espanyola contra el projecte de llei de l’avortament. I encara més vergonyant les declaracions del Sant Pare sobre l’ús dels preservatius i la Sida. Demagògiques, sense fonamentació científica, i sobretot, sobretot, mancades de caritat cristiana. No és així com es construirà l’església del futur. Però com que la realitat és molt tossuda i com si fos un sarcasme avui m’arriba la notícia del naixement de tres linxs a Doñana.