Patxi López i la Kulturkampf

Otto von Bismarck

Escrivia ahir Joan B. Culla a El País: “Cuando el próximo martes, el socialista Patxi López sea investido lehehdakari del Gobierno vasco no gracias al apoyo circunstancial del PP, sino merced a un pacto de legislatura escrito y rubricado con el PP, en ese momento el PSOE habrá absuelto al Partido Popular de todos los pecados políticos acumulados en la última década”. Pretén Culla amb aquestes paraules donar per bo l’estrambòtic episodi de l’Artur Mas a cal notari i recomana al PSOE, i de retruc en la seva visió unitària del socialisme espanyol, que el PSC també hi vagi.

Hi ha, però, una qüestió central que falla en l’argumentari de Culla. I és una qüestió molt freqüent en el pensament i l’actitud dels nacionalistes catalans. Em refereixo a la constant temptació de confondre la realitat catalana amb la basca i equiparar les nostres relacions històriques amb Espanya amb les dels bascos. Poca a cosa tenim els catalans a comparar de la situació actual i menys encara a compartir de l’estreta i històrica relació dels bascos amb els castellans. Sorprèn que un historiador de la solvència de Culla compari el nomenament de Patxi López amb la Kulturkampf de Bismarck i oblidi la enorme influència dels pensadors bascos en la matriu intel·lectual i ideològica de Castella.

Torna Culla a equivocar-se quan fa passar les decisions, en aquest cas del PSE i del PSC, per la relació comuna amb el PSOE i sense tenir en compte les situacions específiques de Catalunya i d’Euskadi. Només cal referir-se als pactes Mas-Zapatero per entendre que les opcions actuals dels socialistes bascos i catalans no són les més còmodes pel PSOE. Aïllat políticament a Madrid, els socialistes espanyols veuen com nacionalistes catalans i bascos voten amb el PP sense cap mena de problema i els fan perdre votacions en el Congrés de Diputats. Sociovergència aquí i pacte amb el PNB a Euskadi serien molt més còmodes i garantirien l’estabilitat parlamentària a Madrid. I de pas els nacionalistes seguirien governant. Clar que potser aquesta és la raó final de tot l’exercici intel·lectual.