De la governabilitat

Es compleixen els 100 dies del nou govern municipal i toca fer-ne el primer balanç de l’acció municipal. Poques vegades ha resultat més fàcil qualificar aquests cent primers dies: ingovernabilitat, paràlisi i opacitat. Ingovernabilitat doncs l’alcalde, que va triar entre el “canvi” i la governabilitat, va optar per la primera de les opcions i ara ens trobem amb un govern inestable, sustentat en un pacte no explicat amb el PP i deixant la clau de la governabilitat de la ciutat en mans d’un partit d’extrema dreta com PxC. Però el suposat “canvi” no s’ha manifestat per enlloc i la paràlisi ha estat la constant d’aquests mesos pel que fa a l’acció de govern. Ni una sola proposta nova damunt la taula, ni un projecte estratègic, ni tan sols un full de ruta per conèixer que pensa fer l’alcalde Mora en els propers quatre anys. Tirar de rifeta i viure, com fins ara, dels projectes encetats pel govern anterior?. I tot això amb la més absoluta desinformació als grups municipals que una i altra vegada s’han d’assabentar per la premsa del poc que fa el govern. Davant d’això, des del PSC, reiterem la nostra predisposició a parlar-ne, a cercar acords programàtics explícits i que defugin del mercadeig dels vots per càrrecs. L’alcalde té, des de la setmana posterior a les eleccions, un document on queden prou clares i sense ambigüitats les prioritats dels socialistes i també les línies vermelles que no estem disposats a traspassar. És responsabilitat de tots cercar l’acord, però qui governa en té la responsabilitat principal i no podem perdre més temps. Taula, cadires i documents són els elements imprescindibles per poder començar a parlar-ne. Que no ens busquin en xerrades de cafè sinó en converses serioses i rigoroses. N’estem disposats. Ho està també l’alcalde? 

Article de valoració dels 100 del nou govern municipal publicat a la revista Capgròs.

Amb voluntat de servei públic

Voluntat de servei públic és el que ha demostrat la televisió pública comarcal. En els nous estudis de m1tv al TCM s'ha celebrat el debat de balanç dels 100 dies del nou govern municipal. Una bona iniciativa de m1tv donat que només, ni tan sols el govern, el PSC ha fet un balanç públic d'aquests 100 dies. Contrasta amb el que es va fer fa quatre anys i amb el document que aleshores es va distribuir de la molta feina pel govern. Sobre el debat res de nou: qui ha d'assumir la responsabilitat de garantir la governabilitat enrocat en les seves tesis sobre un acord que ningú vol, tirant de la rifeta de la feina feta pel govern anterior, confonent conceptes pressupostaris importants, sense ensenyar cap full de ruta i esperant el 20-N per formalitzar o no l'acord tàcit amb el PP. Ho vaig deixar clar: en la responsabilitat, el compromís, el rigor per ajudar a garantir la governabilitat de la ciutat ens trobaran. La darrera pregunta feta a l'alcalde va quedar sense respondre com ja és habitual. Podeu veure el debat sencer a m1tv a la carta.

Haikus de tardor -12-

Fina escorça

la del vell eucaliptus

mudant amb els temps

Ingovernabilitat, paràlisi i opacitat

Foto MataróRàdio

Tres paraules per resumir el que han estat els primers 100 dies del nou govern municipal. Podeu escoltar a MataróRàdio la roda de premsa que dimecres varem celebrar per fer balanç d'aquests cent dies

A mitjan setembre

A MITJAN SETEMBRE

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
On són els lliris? S’ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.

Marià Manent 

Poemes per a la Marató

Els anys com la neu

ombra definitiva

dels meus ulls cansats

que altra primavera

omplirà de nova llum

Text del tanka que vaig escriure per a la Marató i que la Montse Assens ha il·lustrat. Gràcies Montse!

Boscos de ferro

He escrit algunes altres vegades sobre el bosc de Virós, la gran massa forestal que ocupa tot el vessant dret de la Vall Ferrera. Justament una vall que deu el seu nom a l’activitat minera d’extracció de ferro des de l’època romana fins el segle XIX. Curiosament de tota aquesta activitat en queden molt poques referències materials que documentin la llarga història minera de la vall. El martinet de la Farga d’Àreu que des de fa molts anys jeu a la porta de l’ajuntament d’Alins, les restes de cagaferro que es troben especialment a l’entorn de les bordes de Virós i el color rogenc de les muntanyes eren pràcticament els únics testimonis de tota una època.

Ara les coses han començat a canviar i de valent. El programa “Boscos de ferro” impulsat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu ha permès recuperar indrets, instal·lacions i itineraris. Avui al programa “Espai Terra” de TV3 han fet un petit reportatge que val la pena veure. Com també ho val entrar a la pàgina web del programa o al bloc de l’Associació del Patrimoni de la Vall Ferrera.

Tornar als orígens

Em sorprén que fins i tot sigui notícia. Em refereixo a l'article que en Lluís Arcal, a El Punt Avui, dedica als ex-alcaldes de cinc ciutats catalanes entre elles Mataró. Que hagi tornat a l'escola em sembla el més normal i natural del món i com a tal ho estic vivint. Però ja sabem que són els periodistes els que decideixen que és notícia i que no ho és. En tot cas, i per si us interessa, aquí teniu l'enllaç a l'article.

Voxpressing

Si quedaven dubtes sobre la potència transformadora de les xarxes socials només cal donar-se un tomb per la web de Voxpressing i veure fins on es pot arribar quan una idea és bona i connecta amb les inquietuds de la gent. De moment la primera tanca l'han estrenada a Mataró.

De quan la muntanya es feia amb "rochetores"

Avui els diaris portaven la notícia, la mala notícia, de la mort de Walter Bonatti. Per tota una generació de muntanyencs un autèntic mite de l'alpinisme de la segona meitat del segle XX. De quan la muntaya es feia amb "rochetores".

Recordant Jordi Pere Cerdà

89.3 MataróRàdio

“Quan dilluns, 11 de setembre, aquesta emissora municipal comenci les seves emissions s’haurà tancat una etapa i en començarà una de nova” Així començava fa cinc anys la meva intervenció en l’acte de posada en marxa de la nova emissora municipal MataróRàdio. He escrit moltes altres vegades sobre aquesta ràdio. Ara us convido a rellegir el que vaig dir i veure si els objectius s’han aconseguit. Sincerament crec que sí.

L’abstenció i la política

Foto Anna Aluart

Sempre he pensat que l’abstenció és un pobre recurs polític que només indica manca d’idees o de coratge per assumir responsabilitats. És clar que un grup polític pot abstenir-se en algun moment quan la proposta que es presenta no acaba de complir les expectatives o s’han fet les coses de manera incorrecta. És per això justament que en el Ple d’ahir ens vàrem abstenir en l’aprovació d’uns preus públics que no havien estat explicats en el lloc que toca. Hi ha, però, grups municipals que han fet de l’abstenció tot un signe d’identitat. Que ho fessin quan estaven a l’oposició ja costava d’entendre, però que ho facin ara que governen és totalment inacceptable. Un govern mai pot abstenir-se de cap tema en el Ple municipal doncs el que realment està fent és abdicant de la seva responsabilitat de govern i passar aquesta responsabilitat als grups de l’oposició. Això és el que va fer ahir, i per dues vegades, el govern municipal amb l’alcalde al capdavant en dos temes prou importants.

I encara cal afegir que si el grup socialista, que recordem té el mateix nombre de regidors que el grup del govern, s’hagués també abstingut les dues propostes de Plataforma per Catalunya haguessin tirat endavant i ens hauríem trobat amb la circumstància d’un Ple que aprova propostes absolutament contradictòries i amb un govern atrapat en complir-les totes malgrat les seves evidents contradiccions. Ahir, com ja va sent norma aquest mandat, alguns partits de l’oposició vàrem tornar a demostrar més responsabilitat que el govern municipal.

Per fi un Ple!

Per fi, perquè des del mes de maig que no s'ha convocat cap Ple municipal ordinari. Quatre mesos doncs des de la darrera vegada que els regidors i regidores es reunien per aprovar dictamens dels que podriem anomenar ordinaris. Ordinaris però dels que realment fan avançar la ciutat. La llàstima és que veient l'ordre del dia, que hem pogut llegir abans en alguna web particular que no en la web municipal, tinc la sensació que seran cinc els mesos sense Ple. Cap iniciativa, cap dictamen important, pur tràmit i anar fent.

Valia la pena!

Valia la pena ser tossuts i continuar tirant endavant l'aposta pel Tecnocampus. Ara un estudi posa de manifest que els graduats de les escoles universitàries mataronines troben feina molt més aviat que altres graduats. Qui deia que no s'havia de fer el nou centre universitari al costat de les empreses?

En el comiat de mossèn Barat

Aquest vespre les campanes de Santa Maria repicaven de forma extraordinària per acomiadar el que ha estat el seu rector durant els darrers catorze anys. Mossèn Joan Barat es jubila i deixa de ser rector de Santa Maria.

Mossèn Barat ha estat un home honest, rector d’una parròquia amb pocs feligresos i una basílica enorme. Precisament ha estat la rehabilitació de Santa Maria la tasca a la que li ha dedicat més esforços i més treball. Sincerament no ens hem acabat de sortir i a Santa Maria queda molta feina i molts diners per gastar. Hem posat les bases del que cal fer i ens dotat dels instruments adeqüats, però la crisi ha afectat de manera important als recursos que des de les administracions públiques es poden destinar en aquests moments a la rehabilitació de la basílica.

Però mossén Barat, per aquelles circumstàncies de la vida, també ha estat el rector del mil·lenari de Santa Maria i de la beatificació del doctor Samsó. Tots dos assumptes eren prou importants i sobretot el segon força delicat. No cal dir sinó que en aquests temes el rector, amb la seva bohonomia, se’n va sortir i molt bé. I això que va haver de patir les ires de la caverna ultracatòlica que a Mataró té un corresponsal, conegut per tothom, molt actiu.

Personalment el tracte ha estat sempre correcte i afectuós, parlant amb claredat dels temes i coneixedors de les limitacions pròpies i institucionals. Per això avui he volgut estar a Santa Maria i poder acomiadar al seu rector. Moltes gràcies mossèn Barat per tot el que heu fet per Santa Maria i per Mataró.

Plantarem cara!

Em sembla que no ho havia fet mai: repetir integrament el post que vaig publicar el 17 de gener d'aquest mateix any. Avui ho faig en referència a l'ultimatum del TSJC sobre la llengua a l'escola. Només una cosa a més a dir: Plantarem cara! I ho farem convençuts de tenir la raò i el suport majoritari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

La llengua o la unitat civil?

Fa dies que volia escriure de la sentencia del Tribunal superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística. La veritat és que he volgut esperar que baixés una mica un soufflé i les coses s’aposentessin una mica. Com passa sempre, i en el passat Ple municipal del mes de gener es va tornar a posar de manifest, amb els temes de la llengua sempre hi ha qui vol treure’n profit polític. I no ho dic únicament pels del PP, que lògicament van votar en contra de la proposta de resolució presentada per la resta de grups municipals, sinó també pels de l’altre punta de l’arc polític municipal. Fer servir la llengua a l’escola com a element de confrontació política és el pitjor negoci en el que ens podem embolicar en el nostre país. Sobretot perquè tenim les de perdre.

Hem fet avenços en el coneixement del català impensables fa unes dècades i el sistema d’immersió ha estat acceptat de manera natural per la immensa majoria de les famílies catalanes. I això ha estat possible perquè des de les escoles s’ha treballat molt i s’ha parlat i gesticulat molt poc. Amb naturalitat, paciència i molta, molta pedagogia s’ha normalitzat un fet que podia haver estat motiu de confrontació social. Això dins de l’escola, perquè fora no han faltat les contínues incitacions als conflicte per part de la dreta espanyolista del PP i darrerament de Ciutadans. Afortunadament el seny de la ciutadania ha obviat aquests intents de manipulació política del fet lingüístic i avui dia els nois i noies de Catalunya dominen el català i el castellà. I aquest darrer idioma amb millors resultats, com posa de manifest el darrer informe Pisa, que els escolars de territoris monolingües. Tots els tòpics sobre la immersió han estat desmentits per la constatació dels fets.

I si la llengua ja era prou important, encara més ho era la unitat civil dels catalans i catalanes que varen entendre que la immersió i per tant un sol model escolar, era la millor garantia de cohesió social i unitat. Sincerament crec que això és el que fonamentalment els hi cou. Saben perfectament que la llengüa és el nervi viu de la nació i per tant l'element més vulnerable de tots.

Un dia molt especial

Avui ho ha estat, un dia molt especial. Després de setze anys la meva jornada laboral ordinària ha començat a les nou del matí traspassant les portes de l’escola pública Camí del Mig. Encara que durant el mes de juliol ja hi havia anat alguns matins per prendre contacte amb la nova feina, avui ha estat el primer dia en el que “oficialment” em reincorporava a la feina de mestre. Han passat 16 anys, des del curs 94-95, en els que la feina ha estat exclusivament la municipal. Nou anys de regidor i els darrers set anys com alcalde de la ciutat.

Torno a l’escola per voluntat pròpia i plenament convençut de la feina que vaig a fer. Sempre he mantingut, a i les hemeroteques em remeto, que tornaria a l’escola. És cert que aquest retorn es produeix abans del que tenia previst, però aquests propers anys l’escola, els nens i les nenes seran la meva ocupació principal i a temps complert. Sé que les coses, també a l’escola, han canviat i molt però estic també sé que els nens i les nenes continuen sent nens i nenes i que la feina del mestre consisteix en acompanyar-los i guiar-los en el procés de formació i creixement personal. Un repte important que espero poder complir.

I el 2015?  D’aquí a quatre anys, si us plau!