Renovant els compromisos

Ens tornem a trobar un altre 11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, davant aquest monòlit d’en Rafael de Casanova per commemorar els fets del 1714 i per recordar i honorar els homes i les dones que moriren per Catalunya i per la llibertat.

Pels socialistes mataronins aquest és un acte de renovació dels compromisos. Del compromís nacional, del compromís social i del compromís cívic. Del compromís nacional, amb Catalunya, pel camí recorregut i pel camí que ens queda per recórrer. Un camí que pot ser divers, que necessàriament ha de ser divers com ho som els homes i dones d’aquest país. Des del respecte mutu però sabent que totes les alternatives, i que avui s’expressaran clarament arreu del país, són legitimes mentre es formulin democràticament i amb honestedat.

Nosaltres som federalistes, i per més utòpic que ho pugui semblar avui dia, creiem en un futur compartit en el marc d’una Espanya, que ha d’entendre que aquesta és la seva única i última opció, i en el marc d’una Europa que també haurà de ser federal. Un compromís que passa pel desplegament integre de l’Estatut que els catalans i catalanes vàrem votar, per la reclamació d’un millor finançament en el marc del pacte fiscal i per una defensa de la nostra identitat, de la nostra cultura i molt especialment de la nostra llengua.

Un compromís en lo social que esdevé fonamental per sortir d’una llarga i dura crisi econòmica. Una crisi que està provocant molt de dolor en moltes i moltes persones i en moltes i moltes famílies. De la que no sortirem només amb les polítiques de retallades i de falsa austeritat. Una crisi de la que no sortirem pujant impostos a les classes més populars i rebaixant-los o perdonant-los als rics i poderosos. Certament una crisi profunda, estructural i de difícil solució, però una crisi de la que hem de sortir tots junts.

Demà, quan les banderes estiguin plegades i l’aire s’hagi endut crits, cants i proclames, els nens i nenes, els nois i noies del nostre país tornaran a escola. Seran més que mai i es trobaran amb menys mestres i amb menys recursos. Serà el pitjor inici de curs de molts anys ençà.

I aquest és el país que no volem, el que retalla en educació hipotecant el futur dels nostres fills i nets, el que qüestiona el dret universal a la salut i el que redueix les prestacions socials fent que molta gent sigui més vulnerable i es quedi al marge del camí. Aquest és el país que no volem. Aquest no és el camí cap a la Catalunya rica i plena.

Avui els socialistes de Mataró tornarem a repetir el nostre petit homenatge als brigadistes internacionals, als homes i dones vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme, per defensar la República i els valors que representava. Ara que el populisme d’extrema dreta, hereu dels règims totalitaris de Hitler, Mussolini i Franco, torna a assetjar la democràcia cal tenir present, més que mai, als brigadistes i el seu compromís amb la llibertat.

Renovem el nostre compromís nacional i social. I també el nostre compromís cívic. El compromís de seguir treballant per la unitat civil del poble de Catalunya. Des del respecte a la diversitat però amb la convicció de voler ser un sol poble. Un poble que té dret a decidir el seu futur, un futur compartit en una Catalunya que volem rica i plena.

I quan d’aquí un any, quan els polítics tornem  a fer les nostres proclames que sigui el poble qui ens hi reclami si hem estat fidels als compromisos.

Que tingueu, que tinguem, una molt bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya!

Text de la meva intervenció aquest matí a l'acte institucional de l'Onze de Setembre

El país no s'ho pot permetre

Foto El Punt

“Tenim molt clar on posar les línies vermelles de les retallades pressupostàries que s’han de fer i que han de respondre, per davant de qualsevol altra consideració, a les demandes i necessitats dels ciutadans i ciutadanes”. Escrivia aquestes línies fa uns pocs mesos i sense conèixer l’abast de les retallades que el govern de la Generalitat acabaria aplicant en àmbit tan sensibles com la sanitat, l’educació o l’atenció social. Retallades inacceptables que posen en greu perill serveis bàsics i universals precisament en moments de major vulnerabilitat social.

Tots som conscients de la situació econòmica de profunda crisi que estem travessant. A ningú se li escapa que cal fer els ajustaments necessaris precisament per salvaguardar el benestar social. Però d’això al que se’ns anuncia hi ha un ampli marge per parlar, discutir i consensuar si és possible. Perquè si prou greu és el que el govern pretén fer, encara ho és més com s’està fent: sense explicacions globals i amb diàleg nul, especialment amb els ajuntaments.

Es fa impossible d’entendre i per tant d’acceptar retallades quan no s’ha presentat públicament, incomplint un compromís parlamentari, el projecte de pressupostos de la Generalitat per aquest any en curs. Sense tenir la visió global dels números és impossible poder convèncer a ningú de la conveniència de retallar precisament en serveis bàsics per la ciutadania. Es pot demanar un esforç tan gran a metges i professionals sanitaris i a la mateixa població sense explicar el conjunt del pressupost? Sincerament crec que no.

A la manca de coneixement pressupostari global s’afegeix encara, i en el cas de sanitat, una manca d’explicació global del que es pretén fer. Molts alcaldes són presidents -en el meu cas vicepresident- dels consorcis sanitaris que gestionen els hospitals públics de Catalunya i a hores d’ara desconeixem l’abast real de la retallada proposada als consorcis. Cal afegir l’absolut desconeixement, perquè ningú ens ha reunit, de l’abast de les mesures de retallada a l’atenció primària que farà l’ICS a les nostres ciutats. Com és que no s’han reunit els Governs Territorials de Salut que són els òrgans dels que ens varem dotar per treballar plegats la Generalitat, els Ajuntaments i els proveïdors sanitaris de cada territori?. Una altra vegada una visió limitada d’un sistema que funciona, i molt bé, en conjunt. Si s’afecta l’atenció primària és segur que les demandes ciutadanes es dirigiran cap a les urgències i les consultes dels hospitals.

I el que explico per la sanitat podríem estendre-ho a l’educació i l’atenció social. Sense notícies d’inversions programades, alguna d’ella com l’inici de la construcció de les rondes de Mataró fins i tot finançades per l’estat, i que avui per avui estan en una situació d’espera de no sabem exactament què. El govern de la Generalitat no és un govern interí, té tota la legitimitat democràtica que els catalans i les catalanes li donaren en les urnes i no pot restar immòbil durant mesos només pendent de la conjuntura electoral. El país no s’ho pot permetre.

Escrit publicat a El Punt d'avui.

La llengua o la unitat civil?

Fa dies que volia escriure de la sentencia del Tribunal superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística. La veritat és que he volgut esperar que baixés una mica un soufflé i les coses s’aposentessin una mica. Com passa sempre, i en el passat Ple municipal del mes de gener es va tornar a posar de manifest, amb els temes de la llengua sempre hi ha qui vol treure’n profit polític. I no ho dic únicament pels del PP, que lògicament van votar en contra de la proposta de resolució presentada per la resta de grups municipals, sinó també pels de l’altre punta de l’arc polític municipal. Fer servir la llengua a l’escola com a element de confrontació política és el pitjor negoci en el que ens podem embolicar en el nostre país. Sobretot perquè tenim les de perdre.

Hem fet avenços en el coneixement del català impensables fa unes dècades i el sistema d’immersió ha estat acceptat de manera natural per la immensa majoria de les famílies catalanes. I això ha estat possible perquè des de les escoles s’ha treballat molt i s’ha parlat i gesticulat molt poc. Amb naturalitat, paciència i molta, molta pedagogia s’ha normalitzat un fet que podia haver estat motiu de confrontació social. Això dins de l’escola, perquè fora no han faltat les contínues incitacions als conflicte per part de la dreta espanyolista del PP i darrerament de Ciutadans. Afortunadament el seny de la ciutadania ha obviat aquests intents de manipulació política del fet lingüístic i avui dia els nois i noies de Catalunya dominen el català i el castellà. I aquest darrer idioma amb millors resultats, com posa de manifest el darrer informe Pisa, que els escolars de territoris monolingües. Tots els tòpics sobre la immersió han estat desmentits per la constatació dels fets.

I si la llengua ja era prou important, encara més ho era la unitat civil dels catalans i catalanes que varen entendre que la immersió i per tant un sol model escolar, era la millor garantia de cohesió social i unitat. Sincerament crec que això és el que fonamentalment els hi cou. Saben perfectament que la llengüa és el nervi viu de la nació i per tant l'element més vulnerable de tots.

Ara les municipals

Article publicat a Capgros.com

Després de la inapel·lable derrota del 28N els socialistes catalans, i passat l’inevitable tràngol del dol, hem de centrar la nostra acció política en dues fites pràcticament consecutives. La primera la preparació i campanya de les eleccions municipals del proper mes de maig. La segona la celebració, i per tant el debat previ, al congrés extraordinari del partit anunciat per la tardor. Però una cosa darrera l’altra i així ho hem deixat prou clar els alcaldes socialistes.

Aquests dies el PSC i les causes de la derrota omple pàgines i pàgines dels diaris. Tothom s’atreveix a pontificar sobre els motius que ens han portat fins la situació actual i sobre la manera de superar-la. S’agraeixen malgrat alguns estan absolutament esbiaixats per idees preconcebudes, quan no per interessos partidistes, i pretenen fixar l’agenda política dels socialistes en funció d’interessos aliens al propi PSC. Certament ens cal una àmplia anàlisi del que ha passat, valorant les múltiples variables (crisi, debat identitari, immigració, ...) que crec han tingut un paper determinant a l’hora de decidir el vot de la ciutadania. Però també crec que cal explicar amb més claredat el que som: socialistes, catalanistes i federalistes. Amb un projecte de societat, de país i d’encaix d’aquest en el conjunt d’Espanya. No ens cal reinventar el que som, si hem de renovar el nostre discurs, posant les preocupacions dels catalans per davant de qualsevol altra qüestió, i renovar també algunes de les nostres formes de fer política.

I les eleccions municipals poden ser una gran oportunitat per a fer-ho. Ningú pot discutir el caràcter municipalista dels socialistes catalans. En creiem profundament i ho practiquem en tots els àmbits polítics en els que governem. Ho fem convençuts dels valors polítics que representa la proximitat directa amb la ciutadania i que enlloc es manifesten tan clarament com en el govern local. Més de trenta anys com a primera força municipal a Mataró i a Catalunya ho avalen plenament. Hem transformat les nostres ciutats i estem convençuts de l’important paper que ha de continuar tenint el municipalisme en la governança de ciutats, pobles i viles del país i del paper que ens toca jugar als alcaldes socialistes. Per això la primera prioritat ha de ser presentar-nos a les eleccions municipals del mes de maig amb missatges clars, entenedors i que responguin a les inquietuds dels ciutadans i ciutadanes.

Pel congrés de la tardor cal deixar el debat sobre el futur del socialisme català. Temps hi haurà per debatre com s’actualitza el projecte del PSC, com s’articula el nostre discurs i el nostre compromís polític, com continuem acollint dins del parit sensibilitats diverses i enriquidores, com organitzem la nostra acció política i quines propostes concretes fem al conjunt de la societat. Ningú però hauria d’oblidar que el projecte polític dels socialistes catalans és un projecte compartit, que ha de superar els personalismes, i que té com a objectiu més important el progrés social i econòmic del poble de Catalunya.

En l'hora greu i decisiva

Hem estat derrotats i sense pal·liatius. Malgrat la molta feina feta pel govern del president Montilla, avui els catalans i les catalanes han votat majoritàriament a Convergència i Unió. No cal buscar excuses i cal felicitar sincerament als guanyadors. Però també cal reafirmar-nos en els valors del socialisme, el catalanisme i el federalisme. I de la mateixa manera actuar amb tota la responsabilitat política que el moment en el que viu el país requereix i la ciutadania demanda als partits i als dirigents polítics.

Com va dir el president Montilla, l'hora és greu i decisiva i en sabrem respondre adequadament.

No són els toros, és Catalunya!

Amb el recurs presentat avui pel PP contra l’acord del Parlament de Catalunya de prohibir les corrides de toros s’ha tornat a demostrar que al PP el que realment l’interessa és l’anticatalanisme. Bé sigui per aconseguir vots a la resta d’Espanya, bé sigui per aconseguir-los dins de la mateixa Catalunya. I sense cap mena de sentit de la responsabilitat política. Si per aconseguir un grapat de vots a la resta d’Espanya cal tibar la corda fins a límits perillossísims per la pròpia supervivència de l’estat no tenen cap mena de problema. Si el que es tracta és d’arreplegar vots dins de Catalunya encara que sigui jugant amb el risc de trencar la unitat civil del poble català, doncs tampoc cap problema.

Només amb aquests supòsits es pot explicar el recurs dels toros quan a Canàries fa anys es van prohibir sense cap problema. O els recursos contra articles de l’Estatut idèntics als d’altres comunitats autònomes i promoguts pels mateixos populars. O el més recent, i molt més greu, contra el reglament del català de l’Ajuntament de Barcelona i que ja han anunciat que faran extensiu a d’altres poblacions. Un exercici més d’aquests irresponsables aprenents de bruixots! Encara que tot plegat no sigui tan divertit com a la pel·lícula de Dysney.

Endreçant l’ànima

Poques vegades m’haurà estat més fàcil fer la presentació d’un llibre com aquesta. Primer perquè el llibre m’ha enganxat des de la primera frase fins la darrera. Segon, perquè moltes de les coses que m’ha suggerit el llibre ja les havia pensat i fins i tot les havia escrit de la Marina Geli.

Escrivia fa quatre anys en el meu bloc, el 6 de setembre del 2006, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de les obres d’ampliació de l’hospital: 2El treball fet per la consellera Geli en aquests tres anys de govern ha estat impressionant. A més ho ha fet treballant conjuntament amb els ajuntaments. Ara que alguns, i que es diuen municipalistes, obstaculitzen transferències -escrites i signades en el Pacte del Tinell- de la Generalitat als ajuntaments, reconforta treballar amb una consellera disposada a compartir la capacitat de decisió amb el món local".

I mireu quatre anys després tot el treball fet arreu del país. I a Mataró: l’ampliació dels llits d’aguts de salut mental de l’Hospital de Mataró, el CAP de La Llàntia (aquella emocionant inauguració), l’ambulatori de salut mental, la reforma del CAP de la Gatassa, el projecte del nou CAP de ronda Prim i d’ampliació de Cirera-Molins, el conveni de Cabanelles, la Fundació TIC-Salut, l’agència de salut pública, la constitució del Govern Territorial de Salut. Mai s’havia fet tant i en tan poc temps!

Si la Marina fos en Francisco Umbral, que no ho és afortunadament per a tots, ara em podria dir: "alcalde, que aquí hem vingut a parlar del meu llibre". Sí, clar! Però és que estic parlant del llibre de la Geli: treball, compromís, proximitat i sentiment. Els quatre pilars sobre els que es sustenta el llibre i sobre el que es sustenta tota la personalitat i l’obra política de la Marina Geli.

El treball en la més pura concepció catalanista del terme: el treball com a gran força transformadora de les realitats. El treball com actitud personal i al servei del país. La cultura de l’esforç mamada a casa: "Els pares treballaven molt i passaven molta estona fora de casa" "L’esforç i la responsabilitat m’han acompanyat sempre, perquè és el que havia vist a casa".

El compromís de la dona, de la metgessa, de la ciutadana Geli. "He exercit, per tant de nena, de jove, de mare, de dona ja adulta, madura, i en el futur de dona vella, i mai he deixat de ser "dona", perquè també em sento responsable que les dones tinguin més visibilitat, al costat de les dones anònimes, de les dones que lluiten pels drets de les dones a prop i al món".

La metgessa que es compromet: "A l’hospital Josep Trueta vam defensar amb els companys que havíem de visitar els pacients amb sida a dins de l’hospital públic de Girona. Amb la perspectiva dels anys, puc dir que la sida em va canviar la vida com a metge i com a persona. Per primera vegada vaig haver d’exercir en tota la seva extensió el jurament hipocràtic d de no jutjar, d’acompanyar, d’escoltar, de tractar, de consolar".

El compromís de la ciutadana Geli amb Catalunya i amb la humanitat: "El meu catalanisme sorgeix també de la meva família, d’aquest entorn gironí i dels companys polítics de l’Ajuntament. I el meu socialisme com la millor ideologia per generar llibertat i igualtat d’oportunitats" "Sóc genèticament i vivencialment patriòtica, però el nacionalisme per a mi és massa fràgil, perquè les fronteres d’excloure els altres per reafirmar-se un mateix em preocupen. Els nacionalismes patrimonialitzen el sentiment de pertinença a la nació, el catalanisme. Per mi el patriotisme ha de ser radicalment cívic, social i integrador; un catalanisme social que representa el PSC sense exclusivitats. El catalanisme que busca la unitat civil del poble de Catalunya, per ser un sol poble".

La proximitat com a premissa indispensable de l’acció política: "qui governa és el Departament de Salut i els ajuntaments, qui gestiona són les persones són les entitats proveïdores i qui participa és la societat". I per la proximitat fan falta dues coses: confiança i coneixement. La confiança que expressa la Marina: "Institucions i centres ben governats i ben gestionats amb alta participació dels professionals en la gestió clínica (autogestió, autonomia i autoorganització), ciutadans i organitzacions socials, implicats ja és el present i, sobretot, el futur".

I coneixement, el que dóna haver -en expressió de la Geli- "apamat Catalunya": "He aprés a estimar Catalunya i la seva gent a través dels sis-cents cinquanta mil quilòmetres que he recorregut en sis anys. Poble a poble, ciutat a ciutat, amb tants matisos i amb tantes possibilitats. La geografia humana és la radiografia que dóna sentit a les persones i als territoris".

I encara sentiment. També el sentiment, els sentiments han de formar part indestriable del pensament i de l’acció política. I tot el llibre traspua sentiments: de pertinença, de gènere, de classe: "De fet, estimar és precisament això, alegria, patiment i passió, imprescindibles per sentir-nos vius com a persones i com a poble. Somiar és viure, somiar és transcendent i qui no somia, individualment i col·lectivament és mort. La nació és la conciliació del passat, del present i del futur; de realitats i de somnis".

Treball, compromís, proximitat i sentiment que la Marina incorpora al genoma del projecte compartit per Catalunya: "L’humanisme també ens permet construir un patriotisme, un catalanisme cívic adaptat al segle XXI que incorpora valors globals i locals, que integra a tota la societat catalana, que inclou a tothom però que valora la diversitat. Un catalanisme que és plural per definició, que és polític, però, sobretot, cívic, intel·lectual i obrer". "El catalanisme com a sentiment per la unitat civil de Catalunya, formant un sol poble".

Gràcies consellera, gràcies Marina, per tantes coses, gràcies també per aquest llibre que ens has regalat i del que només ens queda un dubte: "com estarà de bo el pollastre amb escamarlans guisats a la cuina de cal Ros?"

Barça-Madrid o els gols en pròpia porta

Foto Pere Puntí

Amb l’afer Tremosa ha passat allò de la Lluna i el dit. Tothom s’ha quedat amb l’al·lusió al president Montilla i poca gent ha prestat atenció al que a mi em sembla el fons de la qüestió. No perdré massa temps en les insultants paraules al president. Em limitaré a recomanar la lectura de la columna que en Francesc Codina escrivia ahir divendres a El Punt per entendre algunes coses.

Crec que el fons de la qüestió, i almenys l’excusa d’en Tremosa, ha estat la coincidència de dates entre les eleccions i un Barça-Madrid. Segons l’eurodiputat convergent, opinió compartida per més gent, el partit distorsionarà la jornada electoral i farà que molta gent no vagi a votar i això afavorirà el tripartit. Vatua l’olla, aquest és el gran problema? Tan poca confiança tenen en la ciutadania que la creuen incapaç de fer dues coses el mateix dia? Algú s’ho creu? Sorprèn que sigui precisament un polític nacionalista qui desconfií tant dels catalans i catalanes, de la seva responsabilitat.

Prou sé el que significa un Barça-Madrid al nostre país, però també sé el que ens juguem en aquestes eleccions i crec sincerament que són actituds com les d’en Tremosa les que afavoreixen l’abstenció. Una abstenció, i digueu-m’ho tot, que en unes eleccions al Parlament de Catalunya sempre ha estat més alta precisament en les ciutats i els barris on el PSC treu els millors resultats electorals. En Tremosa hauria de saber, entre tantes altres coses, que amb una participació semblant a unes eleccions generals els resultats serien molt i molt diferents als que anuncien les enquestes. I de moment el que ha fet ha estat marcar-nos un gran gol en pròpia porta doncs amb polèmiques estèrils i inútils com aquesta és com es fomenta el desencís i l'abstenció. Això també ho hauria de saber en Tremosa.

Que vulguin jugar a frivolitzar la lluita antifranquista –ignorància o mala consciència?- ja té delicte, però que a sobre vulguin fer-nos combregar amb rodes de molí atenta contra la intel·ligència. La intel·ligència dels catalans i catalanes que el dia 28 de novembre anirem a votar i després ens seurem a casa o al bar –al Camp Nou no hi caben més de cent mil- per veure el partit i animar els equips. Cadascú el seu, jo al Barça!

El catalanisme, pal de paller

Foto Capgros.com

Molt breument i com a cloenda d’aquest acte acadèmic de l’Onze de Setembre em permetreu algunes reflexions personals sobre la significació de la Diada en el context actual del nostre país.

Aquesta no serà una Diada més. El calendari ha fet que s’encavalqui entre dos fets prou significatius i de gran transcendència política. Per un costat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que els catalans i catalanes ens vàrem donar en referèndum i per altra banda les eleccions al Parlament de Catalunya que el president Montilla acaba de convocar.

Dos fets que condicionen de manera important aquesta Diada. Res del que passi aquest dies serà aliè a aquestes circumstàncies. Però ara més que mai, quan els catalans i catalanes hem esta cridat a les urnes, el seny del nostre poble s’ha de manifestar amb tota la seva magnitud i respondre, des de les conviccions polítiques de cadascú, als reptes que com a país tenim al davant i en la legítima expressió del nostre autogovern.

La Diada Nacional de l’Onze de Setembre és una celebració col·lectiva dels catalans i catalanes que, tot recordant els fets del 1714, ve a reforçar el nostre caràcter de poble i la nostra condició de nació.

És cert que la festa ha de ser de tots, sense exclusions ni molt menys segrests, i més enllà de les legítimes opcions i aspiracions polítiques de tothom. Una autèntica Festa nacional de tots els catalans i catalanes que cadascú pot celebrar de la manera que més li plagui: des del caràcter únicament festiu fins a la reivindicació social o política.

Però no podem negar el caràcter fortament catalanista de l’Onze de Setembre. En honor i memòria dels que han defensat Catalunya quan les coses han vingut maldades. A la guerra de Successió, durant la Guerra Civil i en la llarga dictadura franquista. Ha estat el catalanisme polític, amb el que comporta de lluita per la llibertat i la justícia social, l’eix motivador de la lluita tota aquesta gent. I ha estat el catalanisme l’autèntic pal de paller sobre el que hem construït la realitat política actual del nostre país. Un catalanisme que a mode de gran denominador comú ha estat capaç de cohesionar socialment el poble de Catalunya i ha servit de fil conductor de l’acció de les forces polítiques catalanes.

Un catalanisme d’espectre ampli que dona cabuda des de l’autonomisme, al federalisme o al sobiranisme. Un sol poble que es manifesta políticament divers però capaç de construir un projecte de país per a tots els catalans i catalanes.

Que l’Onze de Setembre serveixi per reforçar la nostra unitat civil i per compartir la il·lusió d’una Catalunya rica i pròspera.

Que tingueu, que tinguem, tots una bona Diada Nacional

Unes eleccions per decidir

Avui el president Montilla ha anunciat que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el 28 de novembre. Ho ha fet amb temps i forma i des del Palau de la Generalitat, defugint escenaris estrambòtics com havia passat en altres ocasions.

El president ha estat molt clar al qualificar de decisives aquestes eleccions per tota una generació. Decisives perquè el 28 de novembre decidirem de debò. I decidirem si volem seguir en la línia de progrés que els governs catalanistes i d’esquerres han impulsat durant els darrers set anys o si tornem a les velles pràctiques de les polítiques de l’anar fent.

Pels socialistes el debat entre esquerra o dreta sempre ha estat fonamental i ho continua essent i més encara en temps difícils, de crisi profunda del capitalisme més ultraliberal i dretà. Però sabem perfectament que en aquestes eleccions el debat identitari, i més després de la sentència de l’Estatut, serà omnipresent. I no és un debat menor i per això caldrà que li dediquem força atenció, No debatrem que som. Això ja va quedar clar en l’Estatut que va impulsar el president Maragall i que va ser referendat pel poble de Catalunya. Som una nació com diu l’Estatut. El debat continuarà sent sobre l’encaix Catalunya-Espanya. Tenim ben clar que aquest encaix passa per la defensa de l’Estatut i per un procés federalitzant d’Espanya. Pot sonar a utopia, però utopies més grans hem aconseguit.

Afrontem la campanya i les eleccions amb unes males perspectives electorals si hem de fer cas de les enquestes publicades. Però les enquestes estan fetes per ser vençudes i tenim arguments de sobres per girar la truita i aspirar al triomf el 28 de novembre. En primer lloc la feina feta des del govern de la Generalitat. Un extraordinari balanç, superior en molt al dels 23 anys convergents, que hem d’explicar a la gent, poble a poble, ciutat a ciutat. Explicar els fets, l’obra feta, i el perquè dels fets. En segon lloc perquè tenim un model clar i concret d’un país que volem sigui de tothom. Sense exclusions ni segrests.

I tenim la manera de fer-ho: amb honestedat i treball i tornant a connectar directament amb la gent. Som forts si som com la gent. Si la ciutadania es reconeix en nosaltres i en som referents. Aquestes són les nostres fortaleses i les que ens han de permetre guanyar a les enquestes i decidir la Catalunya que volem.

Som-hi: el canvi real

Arrenca la precampanya del PSC i ho fa lògicament passant comptes. Si l’eslògan electoral del president Montilla va ser “Fets i no paraules” ara toca explicar els fets. El balanç és impressionant i encara més si es compara amb els resultats dels governs anteriors de CiU. Mai s’havia fet tant i en tan poc temps. En qualsevol dels àmbits de govern la feina ha estat molta i profitosa. Ha estat el canvi real.

Compte però! Els fets són els fets i són inqüestionables i la prova és el nerviosisme i l’intent de posar en marxa la màquina de les mentides per part dels que avui s’han sentit retratats pel balanç del govern. Però a la política cal posar-li èpica i sentiments i això no es resolt amb un llistat, per més aclaparador que sigui, de les coses fetes. Cal posar-li sentit, explicar el que s’ha fet i sobretot el per què s’ha fet. També aquí podem trobar arguments, discurs i relat del govern de la Generalitat.

Quan alguns estan entestat en un debat identitari en el que ni ells mateixos s’aclaren, els socialistes hem de ser capaços d’explicar sense embuts la nostra aposta per l’Estatut, per l’Espanya plural i federal i sobretot pel progrés econòmic i social de Catalunya i pel benestar dels catalans i catalanes. I ho podem fer il·lustrant el discurs amb l’acció del govern de Catalunya presidit en els darrers set anys per socialistes.

L’hora de la unitat!

Una vegada coneguda, i a falta d’una anàlisi jurídica exhaustiva, la sentència de l’Estatut és l’hora de la unitat del catalanisme social i polític. No podem tornar a caure en càlculs tacticismes que ens debilitin en la ferma defensa de l’Estatut que va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya.

Encara que el Tribunal Constitucional hagi validat la major part de l’Estatut, i per tant haver tombat les tesis polítiques del Partit Popular, no volem i com ha dit el president Montilla “no renunciarem a res del que s’ha refrendat”. I tampoc podem renunciar-hi perquè l’Estatut va ser fruit d’un ampli pacte polític al Congrés de Diputats.

El president ha estat molt valent i molt clar en la seva intervenció institucional. Val la pena llegir-la sencera. Caldrà estar molt i molt atents a les reaccions polítiques que aquesta sentència aixecarà, però per damunt de tot no podem posar en risc la unitat política del catalanisme i la unitat cívica del país.

Som-hi!

Foto Xavier Saborido

Bon dia amigues i amics, president, companys i companyes i benvinguts al poliesportiu Jaume Parera en aquesta zona esportiva de Cirera: aquest pavelló, el Teresa Maria Roca aquí al davant, la pista poliesportiva de l’altra banda i el camp de futbol a 7 del darrera. Un camp de futbol que des de fa unes setmanes porta el nom de Francisco Melero.

Melero va ser un treballador incansable. Un home que va arribar a Mataró, des del seu Pedro Abad natal, quan era jove i que va ser capaç de tirar endavant el seu negoci familiar, d’impulsar la fusió dels clubs que ara conformen la U.D. Cirera, de crear la Cooperativa d’habitatges, de ser president de la Comissió de Clubs de Futbol de Mataró i de presidir el Casal d’avis. I encara li van quedar temps i força per ser regidor socialista a l’Ajuntament de Mataró.

Per què en Melero era sobretot un socialista de pedra picada, un home honest que creia profundament en l’esforç personal i col·lectiu per tirar endavant la família, la ciutat i el país. Mai va tenir por dels reptes ni del treball, mai va rendir-se al conformisme i sempre va seguir creient que un món diferent i millor era possible. El vells i tan actuals valors del socialistes personalitzats en ell i en tants companys i companyes del PSC.

Els valors del socialisme que han estat el suport ideològic de tota la nostra acció de govern, l’acció dels governs socialistes que han canviat Mataró, Catalunya i Espanya en els darrers trenta anys. Per això, perquè som hereus i portadors d’aquests valors, no permetrem que ningú pretengui donar-nos lliçons d’honestedat, esforç o compromís. I encara menys acceptarem lliçons dels que amb les seves politiques neoliberals, de capitalisme salvatge, de dretes ens han portat a aquesta crisi mundial.

Segurament no som millors que ningú, tampoc ho pretenem. El que pretenem és continuar sent el que sempre hem estat: com la gent! Iguals que la gent i compartir les il·lusions, els esforços, el treball i els sentiments. Fidels als nostres valors, a la nostra història, a la nostra gent i oberts. Oberts al món, a les noves realitats socials i polítiques i com sempre disposats a deixar-nos la pell pel progrés i la llibertat de les persones i del pobles.

Deia que en els darrers trenta anys hem transformat les nostres ciutats. Aquest és un lloc immillorable per constatar-ho, per veure com s’ha transformat Mataró en aquest temps. Per recordar que aquí s’acabava Cirera, que la ciutat començava molt més avall i que entre mig només hi havia camps i torrents intransitables.

Hem transformat la ciutat, però durant massa anys ho varem haver de fer sols, sense diners ni suports del govern de Catalunya. I això, i ho saps perfectament president, va canviar radicalment amb el primer govern catalanista i d’esquerres del president Maragall. I ha continuat, i encara amb més intensitat, amb el govern del president Montilla.

- el Parc de Rocafonda
- la reforma de planta de la brossa
- la construcció, que començarà aquest any, de les rondes de Mataró.

Tres exemples només, per no cansar-vos, però suficients per demostrar que aquests set anys de govern socialista a la Generalitat han estat els més profitosos de la història per Mataró. Per Mataró i per Catalunya.

Però en cal continuar treballant. No podem aturar-nos i ens cal més esforç que mai per superar la difícil situació econòmica en la que ens trobem, per atendre les persones que més ho necessiten i per posar els fonaments del futur social i econòmic de la ciutat i del país. No hem parat, i com Ulisses al timó no hem fet cas dels cants de sirena que ens demanaven que ho paréssim tot, i hem continuat governant la ciutat en clau de solidaritat, progrés i futur. I volem continuar fent-ho i per això estem a disposició per seguir governant Mataró. Com sabem, president, que tu ho estàs per seguir governant Catalunya.

I ho estem amb la mateixa empenta i decisió que hem demostrat sempre. Convençuts que units som molt forts i que de la nostra fortalesa neix el coratge suficient per seguir liderant la ciutat i el país.

Són temps difícils però mai ningú ens va dir que les coses serien fàcils i si ara ens cal esforç, sacrifici i treball, els socialistes estarem com sempre al davant. Convençuts que aquesta batalla la guanyarem i aquesta crisi la vencerem. Amb esforç i sacrificis, però sobretot amb treball, amb treball i amb treball!

Companys i companyes, Som-hi!

Text de la meva intervenció aquest matí a l'acte polític a Cirera amb el president Montilla i la Consol Prados.

Clar i català

Clar i català ha parlat el president Montilla avui al Senat. Clar perquè s’ha plantat i, traslladant la postura clarament majoritària del Parlament de Catalunya, ha reclamat la renovació del Tribunal Constitucional i la obligatorietat que els grans partits espanyols moguin peça. El PSOE ja ha manifestat la seva voluntat de fer-ho i ara cal que el PP digui que vol fer. Aquí és reclama a Artur Mas, el gran i inexplicable absent avui, que faci pressioni als populars i els convenci de la necessitat d’acabar amb el sainet en el que han convertit la sentència de l’Estatut. Encara que el que haurien de fer els del PP seria respectar la voluntat dels catalans, expressada en referèndum, i retirar el recurs d’inconstitucionalitat. Cosa que, i mentre els hi doni rendibilitat electoral, em temo molt que no faran.

Català perquè ho ha fet en la nostra llengua i reivindicant el caràcter plurilingüe d’Espanya. Sense complexes i en igualtat de condicions.

Calia?

Foto Diari Forestal

Calia donar aquest trist espectacle com a país? Calia posar uns miserables interessos partidistes per damunt del dolor de famílies i companys? Calia fer pornografia de la tragèdia? Calia fer passar per aquest mal tràngol a uns professionals com els bombers? Ens calia? A qui calia?

Ves per on!

Ho escrivia fa uns dies, abans d’ahir ho feia en Joan Safont i avui en parla l’editorial de El Periòdico.

I ara què?

Doncs l’habitual. Cadascú, i m’incloc, farà les interpretacions que li convinguin sobre els referèndums per la independència que avui s’han celebrat en 166 ajuntaments catalans. Quan escric aquests línies només conec algunes dades provisionals sobre la participació i algunes primeres reaccions. I tot això sense conèixer els resultats, encara que això està més que cantat.

Per uns haurà estat un gran èxit, altres diran que han estat un fracàs. Tothom haurà guanyat. Res que no hàgim vist cada nit electoral. Fins i tot hi haurà coincidència en celebrar que no s’han produït incidents.

El mateix a l’hora de repartir les responsabilitats. I gairebé tothom apuntarà al PSC. Els nacionalistes catalans amb el gastat argument de la dependència del socialisme estatal. Els nacionalistes espanyols acusant directament als socialistes catalans de connivència i fins i tot d’estar al darrera de les consultes. O sigui que tornem on érem: una legítima iniciativa popular que acaba en una picabaralla entre polítics. O algú pensava que podia ser d’una altra manera tractant-se d’una qüestió política i amb polítics, dels de carnet i dels altres, pel mig?

Per no parlar dels mitjans de comunicació que tornaran a esbiaixar la informació en funció de les seves línies editorials i dels seus interessos econòmics i polítics. Alguns magnificaran els resultats, altres els minimitzaran, els de sempre els ridiculiritzaran.

Ho sento pel meu elevat escepticisme, però al final del dia em quedo amb la frase d’un veí de Santa Coloma: avui ha estat un dia històric. Es referia a la inauguració de la línia 9 del metro.

Per l’Estatut

Des del més absolut respecte per tots els posicionaments però amb les idees ben clares respecte de com volem l’encaix de Catalunya i Espanya, que pels socialistes passa per l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes. Convençuts de la seva constitucionalitat i de la seva utilitat per l’autogovern i el progrés del país i per això avui, el Consell d'alcaldes del PSC ha volgut deixar ben clar que la nostra prioritat és defensar l'Estatut de Catalunya.

En la unitat

Foto Saül Gordillo

En la unitat, i avui s’ha demostrat a bastament, els catalans som molt més forts. La iniciativa dels diaris catalans de publicar una editorial conjunta de suport a l’Estatut ha rebut una allau d’adhesions polítiques i cíviques. Cal ara aprofitar el moment, tancar files i plantejar clarament que la voluntat dels catalans i catalanes no pot ser objecte de cap mena de tripijoc polític. Les regles del joc estan prou definides: una llei aprovada pel Parlament i pel Congrés dels Diputats, un estatut ratificat amb suficient majoria en un referèndum, un recurs presentat pel Partit Popular davant d’un Tribunal Constitucional bloquejat des de fa temps.

Que ningú s’equivoqui, en aquesta sentència els catalans i les catalanes ens hi juguem molt, però els espanyols i les espanyoles també, perquè com diu la mateixa editorial: “estan en joc els pactes origen dels 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya”.

No espatllem aquesta iniciativa i siguem capaços d’entendre el que, per boca dels diaris, segurament pensen la immensa majoria dels catalans i les catalanes: “aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”.

Emoció i orgull socialista

Emoció i orgull és el que hem sentit avui els mil vuit-cents delegats i delegades que hem assistit a la IV Convenció Municipal del PSC: Solucions locals als nous reptes. Una intensa jornada de treball amb l’aprovació de dues ponències, una declaració i tres resolucions. Reflexions a fons sobre temes que ens preocupen com la gestió de l’espai públic, la crisi i la nova economia, les finances locals. Hem estat molts els participants que hem anat explicant el que passava en els nostres facebook.

En Jordi Hereu, secretari de política municipal del PSC, ha estat especialment brillant per definir el projecte municipal socialista. “els socialistes treballem per la il·lusió col·lectiva, la millor definició possible de la política”. També quan ha parlat de la crisi: “estem treballant per afrontar una crisi que té el seu origen en valors antitètics als valors dels socialistes”. O quan ha parlat dels barris i m’ha fet pensar en el regidor Melero: “quan als barris hi arribin els populistes hi trobaran els socialistes treballant-hi”

Però avui els socialistes catalans no podíem, ni volíem amargar-nos. És cert que la Convenció feia setmanes que estava convocada i que per tant calia fer-la i en aquests moments. I no ens hem amagat. Com tampoc ho varem fer el mateix dia en que va saltar el cas Pretòria. I no ens hem amagat i hem parlat i molt de corrupció i de com afrontar-la. Amb contundència i sense embuts. Dient les coses pel seu nom i proposant mesures inèdites que comprometen a tots els electes socialistes.

Avui el president Montilla ha fet el que per a mi ha estat el millor discurs que mai li he sentit. Un discurs clar, compromès i emocionat. Assumint les situacions, demanant disculpes als ciutadans de Santa Coloma de Gramanet i proposant un contracte públic pels candidats i electes socialistes amb la determinació del compromís amb la tolerància zero vers la corrupció. Ho ha dit ben clar el president, això afecta a càrrecs públics i a militants: "el que ens uneix als socialistes són uns principis, uns valors, uns ideals, unes normes i un projecte". Per acabar reclamant: "és l’hora de la passió, el coratge i la determinació”.