header-photo

Malgrat tot els mites no moren


Foto El País
Bon article avui a El País: “La soledad final del atleta de élite”. La mort de Jesús Rollán ha tornar a la palestra el debat sobre el futur que espera als esportistes d’elit quan es retiren de l’alta competició. Havia vist jugar moltes vegades en Rollán a la piscina del Parc. Amb el seu posat de passar-s’ho bé dins de l’aigua. Com si l’únic problema a la vida fos aturar els xuts dels contraris i si es pot llençar el contraatac. Però la vida és més dura i els xuts més difícils d’aturar. Més enllà dels tòpics als que són tan afeccionats els diaris esportius, l’article de El País planteja la qüestió de com encarar la retirada de la competició i la integració a la vida professional de persones que sovint no han fet més que entrenar i competir. És cert el que diu, també a El País, l’Iñaki Urdangarín: els esportistes aprenen valors imprescindibles com la disciplina, el treball en equip o l’activitat sota la màxima pressió. Qualitats ben valorades en el mercat laboral però que cal acompanyar amb formació específica per evitar els casos d’esportistes als que l’abandonament de la competició els troba desprotegits. I aquest és un assumpte al que les polítiques esportives han de procurar solucions. En un país acostumat a dilapidar el capital humà passa massa sovint que els coneixements i l’experiència dels esportistes no té cap valor fora dels terrenys de joc. I potser per aquí poden venir algunes solucions. Les sortides professionals com a tècnics solen ser les més freqüents però en poden haver d’altres. L’esport és avui dia una indústria que mou ingents quantitat de diners. I com totes les indústries necessita de directius i personal qualificat. Però per això cal que canviïn algunes coses i que l’ensinistrament d’un esportista es faci en clau de formació integral. No hi ha prou amb ser el més ràpid, el més fort o el més hàbil. “Sempre hi ha algú més ràpid, més fort o més hàbil que tu, el que cal és ser el més espavilat”, deia en Johan Cruyff. Més espavilat per la competició i més espavilat per la jugada següent. La que comença quan s’acaba el darrer partit. Estan molt bé els programes d’ajut als ex-esportistes, són necessaris i poden solucionar moltes problemàtiques personals. Però les solucions de debò cal començar a buscar-les al mateix temps que es plantegen els entrenaments exhaustius i la dedicació plena. Quan es forma l’esportista ha de saber que té data de caducitat. Quan es forma la persona ha de saber que la vida segueix després de la competició. Correspon als directius de l’esport plantejar les solucions i a tots plegats, si volem medalles i èxits dels nostres esportistes, acceptar-ne les condicions. Els mites no moren però les tragèdies cal evitar-les.