Diari de Santes: A prop de Santes

Foto (evidentment) d'en Sergio Ruiz

Dijous, 29 de juny
Santero declarat, compto els dies que falten per arribar a la Festa Major. Una festa que, a Mataró, té nom propi: Les Santes. Començo avui aquest diari, que no serà diari malgrat el títol, de Santes. Un espai en el que vull anar escrivint les meves reflexions i les meves vivències de la Festa Major de la ciutat dels capgrossos. La meva ciutat.

I començo amb aquesta petita crònica sobre l’exposició que en Sergio Ruiz ha inaugurat aquesta tarda a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Cada any, per aquesta època, és repeteix el ritual d’inaugurar l’exposició de fotografies de Les Santes de l’any anterior i al mateix temps d’anunciar el nom del fotògraf a qui se li fa l’encàrrec per l’exposició de l’any vinent. És, després de la presentació del cartell, el primer acte de la Festa Major. I encara falten més de tres setmanes! Cal saber que per molts mataronins i mataronines el calendari es divideix en dues parts: abans i després de Les Santes.

Quan veieu un individu omnipresent i carregat de màquines de fotografiar, que no es perd un acte de Les Santes, estareu davant l’autor de l’exposició de l’any 2007.

Això li va passar a en Sergio. Carregat, amb cara de son després d’unes quantes nits d’anar a dormir a “las quinientas”, seguint amunt i avall la marea humana de mataronins i mataronines que es mouen com un magma que ocupa els escenaris de Santes, va anar recollint en la seva càmera totes les sensacions de la festa.

Ara ens l’ofereix en una exposició que porta el segell de la seva finor fotogràfica. Una exposició que ha titulat:

A prop de Santes. No sé si és volgut o no, però a les fotos de l’exposició, destaquen les mans.

Mans d’en Set Homes –el gegant de l’escola Camí del Mig on va haver de suportar-me, com a tutor, durant trs cursos-, mans de castellers fent pinya o esperant l’anxaneta al balcó de l’Ajuntament, mà encesa amb el cremat de rom, mans enlaire comptant fins a quinze, mà ferma picant la massa sobre la campana de Santa Maria, mà d’infant en el nas del nan, mà encenent el coet de les matinades, mà de l’organista sobre el teclat de l’orgue de Santa Maria, mans aguantant la testa d’en Robafaves en les dormides, mans intercanviant-se una xíndria, mans i vanos, mans trapelles amagant les xeringues plenes d’aigua de colors. I uns peuets d’infant d’una gran tendresa.

Moltes gràcies Sergio per aquest regal, moltes felicitats i, aquest any sense càmeres, ens tornarem a trobar en els escenaris de Santes.

I una recomanació: no us la perdeu!