Foto www.barrameda.com.ar
Segurament la meva formació botànica fa que m’agradi especialment la poesia que fa referència als arbres. Deu ser que allà on altres només veuen un arbre, jo distingeixo l’espècie, em fixo en com són les fulles, les flors (us heu fixat mai en les flors de les alzines o dels pins?). Alguns dels pocs versos que soc capaç de recitar de memòria són de poesies sobre arbres.
Recordo versos de mossèn Costa i Llobera: “mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”; de Guerau de Liost: “l’avet, com el faig, és gòtic”; d’Antonio Machado: “a un olmo viejo, herido por el rayoy en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido”; de Clementina Arderiu: “Trona i llampega. Mare meva del cel, quina cortina d’aigua viva tan fosca! Els arbres baten i jo estic a aixopluc".
En el llibret que vaig recomanar l’altre, Poesia als parcs, he trobat la traducció al català d’un poema, dedicat als roures, del poeta alemany Friedrich Hölderlin. Llegit al capvespre, amb el sol daurant les rouredes de sota Montesclado, resulta una esplèndida manera de rematar el dia:
“Deixo els jardins i vinc a trobar-vos, nadius de muntanya!
Lluny dels tancats on, reclosa viu impacient la natura
cultivada i atesa, veïna del tràfec dels homes.
Més, vosaltres, sublims¡, us alceu com un poble titànic,
en un món cohibit; sols vosaltres compteu l’eteri
-que us nodrí i us pujà- i la terra on un dia nasquéreu.
Res no sabeu, tanmateix, de l’escola opressora dels homes,
i sortint de les fortes arrels, alegres i lliures,
tots units cap amunt –com les àligues arpen la presa-,
a l’espai aferrats (poderosos els braços), als núvols,
solelloses, alceu serenes les altes capçades.
Sou un món cadascú de vosaltres, talment les estrelles
dalt del cel; igual com els déus concordes i lliures.
Si pogués endurar la greu servitud, cap enveja
no us tindria, en vinclar-me de grat a la pauta dels homes.
Si el meu cor no em lligués –per l’amor- a la vida.
Com em plauria restar dignament habitant sota vostre!"
Recordo versos de mossèn Costa i Llobera: “mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”; de Guerau de Liost: “l’avet, com el faig, és gòtic”; d’Antonio Machado: “a un olmo viejo, herido por el rayoy en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido”; de Clementina Arderiu: “Trona i llampega. Mare meva del cel, quina cortina d’aigua viva tan fosca! Els arbres baten i jo estic a aixopluc".
En el llibret que vaig recomanar l’altre, Poesia als parcs, he trobat la traducció al català d’un poema, dedicat als roures, del poeta alemany Friedrich Hölderlin. Llegit al capvespre, amb el sol daurant les rouredes de sota Montesclado, resulta una esplèndida manera de rematar el dia:
“Deixo els jardins i vinc a trobar-vos, nadius de muntanya!
Lluny dels tancats on, reclosa viu impacient la natura
cultivada i atesa, veïna del tràfec dels homes.
Més, vosaltres, sublims¡, us alceu com un poble titànic,
en un món cohibit; sols vosaltres compteu l’eteri
-que us nodrí i us pujà- i la terra on un dia nasquéreu.
Res no sabeu, tanmateix, de l’escola opressora dels homes,
i sortint de les fortes arrels, alegres i lliures,
tots units cap amunt –com les àligues arpen la presa-,
a l’espai aferrats (poderosos els braços), als núvols,
solelloses, alceu serenes les altes capçades.
Sou un món cadascú de vosaltres, talment les estrelles
dalt del cel; igual com els déus concordes i lliures.
Si pogués endurar la greu servitud, cap enveja
no us tindria, en vinclar-me de grat a la pauta dels homes.
Si el meu cor no em lligués –per l’amor- a la vida.
Com em plauria restar dignament habitant sota vostre!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada