Divendres a la nit l’Associació Esportiva Boet celebrava el sopar del 25è aniversari de l’entitat. Varen tenir la gentilesa de convidar-me i la celebració em va ser especialment agradable. Primer perquè vaig poder saludar persones que es trobaven ja en el fons dels meus records. Segon perquè és encoratjador veure com una entitat que va començar fa 25 anys s’ha consolidat com a referent pel barri i per la ciutat.
L’Associació Esportiva Boet va néixer dins d’un projecte esportiu més ampli, que incloïa l’Escola d’Iniciació Esportiva Pla d’en Boet. Les tres escoles del barri tiraven endavant un projecte comú d’esports escolar. Per donar continuïtat a la pràctica esportiva després de l’etapa escolar es va incoporar la Unió Esportiva Boet que havia nascut l'any anterior com a iniciativa veinal. Les coses van anar com van anar i només l’escola Camí del Mig va seguir endavant amb aquest model esportiu fins mitjans dels anys 90. Mentre tant les dues entitats s’havien desvinculat i l’A.E Boet, s’havia instal·lat definitivament en el poliesportiu Pla d’en Boet. Darrera quedaven hores i hores de treball en el despatxet de l’escola Camí del Mig, pistes esportives compartides, i un projecte estroncat segurament per massa ambiciós i avançat als temps.
Però la idea bàsica va funcionar i molt bé. L’esport com a instrument de cohesió territorial i social d’un barri que naixia amb molts problemes. A principis del anys vuitanta el Pla d’en Boet necessitava algun projecte que l’ajudés a la cohesionar-lo socialment i a dotar-lo de personalitat pròpia. Era gairebé el final d’un procés de creixement sobtat del barri, amb molt nous veïns i pocs projectes en comú.
I el que va començar com un projecte de barri molt aviat va ser un projecte de ciutat. Un projecte que va ajudar, i molt, a normalitzar el barri davant els ulls de molts mataronins i mataronines que venien a fer esport i podien comprovar que al Pla d’en Boet no passava res d’especialment dolent. Milers d’esportistes i de famílies han passat durant aquests vint-i-cinc anys per les pistes del carrer Sant Cugat, han lluït la samarreta blava i taronja i han participat d’una història d’esport, de convivència i de ciutat.
I darrera de tot una colla d’incansables activistes esportius i veïnals. Alguns que aguanten des del començament, algun –com l’enyorat Manel Carceller- desapareguts prematurament, altres que s’han afegit amb el temps, però tots convençuts que val la pena fer del compromís un estil de vida. I aquest cap de setmana quan la Ivette faci els salts mortals amb els que acostuma a celebrar les victòries de l’equip de volei, celebrarem vint-i-cinc anys de treball i de tossuderia en un projecte que ha valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada