Divendres al Foment, dissabte al Monumental. En moments en els que les misèries humanes amenacen amb aclaparar-nos, s’agraeixen les músiques i els textos que ens tornen el sentit de tot plegat.
Al Foment, Coral Primavera per la Pau ens canta “La Passió del Segle XXI". Música de Genís Mayola i textos, com diu el mateix programa, de poetes de tots els temps. No vaig poder assistir a l’estrena, a Sant Josep, pel juny de l’any passat. Divendres a la nit, i pensant en el pessimisme autodestructor en el que ens volen instal•lar alguns, vaig trobar-me amb l’agradable sorpresa del vers de Tiago de Mello:
“Queda decretat que tots els dies de la setmana, inclosos els dimarts més grisos, tenen dret a convertir-se en matins de diumenge”.
I amb les paraules de Charles Chaplin a “El gran dictador”:
“Treballem ara per alliberar el món, per enderrocar les barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Treballem pel món de la raó, un món en que la ciència i el progrés ens portin a la felicitat”.
Ahir al Monumental, Raimon. Dins del 3r Cicle de Músiques tranquil•les, la Casa de la Música Popular ens porta el cantant de Xàtiva. Tota una referència per una generació, amb un bon grapat de joves, que omplírem el teatre. Complicitat prevista i anunciada. Records que es mouen molt endins, més enllà de l’enyorança. I Raimon impecable, amb la força de sempre i amb la tendresa acumulada dels anys. No descobriré res si dic que escolto les seves cançons amb assiduïtat –encara que ahir em sorprengués amb un relat, sorneguer i macabre, de Jaume Roig- però cada vegada m’agrada més la part tendra del cantautor. Davant la força reivindicativa de Al vent, Diguem No, Jo vinc d’un silenci, la poesia tendra d’Ausiàs Marc, d’Espriu, de Joan Rois de Corella, o del propi Raimon:
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada