header-photo

De les oportunitats aprofitades


En Josep Bracons publica al setmanari valencià aquest escrit sobre l'arxiu Miralles i el museu Bassat que penjo sencer doncs no he pogut aconseguir l'enllaç electrònic:


A Mataró, la capital del Maresme, hi conflueixen dues iniciatives recents que, malgrat tenir un origen divers, van destinades a sumar-se, a generar sinergies i a configurar un notable pol d'atracció al voltant de l'art català de la segona meitat del segle XX. Ja ho sabem, aquest període tan ric i fecund com paradoxalment absent dels discursos museístics de referència nacional.

Em refereixo a la donació de l'arxiu de l'historiador i crític d'art Francesc Miralles, acompanyat de la seva biblioteca, i a la presentació de la collecció Bassat a la Nau Gaudí, com a germen del Museu d'Art Contemporani de Mataró.

Francesc Miralles és un dels grans coneixedors de l'art català contemporani, tant des del punt de vista acadèmic (això vol dir, de la documentació i de l'anàlisi crítica) com des del coneixement directe i personal dels artistes i la seva obra. En són bona prova algunes obres de referència que ha publicat, com ara el volum corresponent a l'època de les avantguardes de la Història de l'Art Català d'Edicions 62 que ell mateix va dirigir, o les monografies sobre Anglada Camarasa (juntament amb Francesc Fontbona). Joaquim Mir. Francesc Gimeno. Josep Llorens Artigas, l'escola catalana de tapisseria, Pere Pruna i un amplíssim etcètera. Paral·lelament, la seva tasca com a crític d'art del setmanari Destino i del diari La Vanguardia, exercida de manera contínua durant gairebé trenta anys, configura una crònica vivíssima i detallada de l'activitat artística d'aquest període, que inclou des del ple reconeixement de les segones avantguardes a la crisi de la modernitat, associada al gran auge d'exposicions històriques i retrospectives que van deixar en segon pla les exposicions centrades en la creació viva.

El mètode de treball de Francesc Miralles com a crític i historiador és de clara arrel positivista i es basa en un arxiu personal que ell mateix ha anat creant, classificant i ordenant des dels anys 60 del segle XX fins al present, recollint exhaustivament retalls de premsa, fulls de mà, petits catàlegs, dossiers, invitacions i tota mena de documents. Aquest és l'arxiu que ha estat donat a Mataró, acompanyat de la seva biblioteca. Actualment es troba en procés de catalogació i de digitalització. No cal dir que la culminació d'aquest procés i sobretot la difusió mitjançant internet pot acabar configurant una referència única i una extraordinària font de consulta, atesa la riquesa de l'arxiu de Miralles, que és excepcional. Fins ara, a més, no s'ha fet res de semblant amb els arxius dels altres crítics de la seva generació. Penso en els de Josep Maria Cadena. Francesc Fontbona. Daniel Giralt-Miracle, Cesáreo Rodríguez Aguilera, José Corredor Matheos. o fins i tot en el de Joan Cortès i Vidal, que es troba al la biblioteca del MNAC. Tant de bo que poguessin acabar confluint en un gran arxiu digital de qual el Miralles podria servir de punt de partida.

Ja se sap que, malgrat tota l'extraordinària potència que tenen, els arxius presenten sovint un problema d'accessibilitat que fa molt necessària la publicació dels fons per tal de rendibilitzar socialment i culturalment el cost que en comporta el manteniment i la conservació. Per això em sembla molt encertat que l'arxiu de Francesc Miralles pugui acabar integrant-se amb el Museu Bassat. que. com deia, s'ha instal·lat provisionalment a la nau que Gaudí va dissenyar per a la cooperativa l'Obrera Mataronesa i que. mitjançant un seguit d'exposicions temporals, va descobrint els fons. Fons que sobresurten per la coherència com a representació d'una època i per l'extraordinària qualitat de la tria. on gairebé res no és superflu ni redundant. Si voleu gaudir d'unes obres esplèndides de Guinovart, descobrir Marcel Martí en plenitud, el barroquisme informal d'August Puig o la poètica de Ràfols Casamada no deixeu passar l'actual exposició de la col·lecció Bassat, centrada en l'art català dels anys 70. D'aquesta manera, ajuntant patrimoni artístic i documental, la potència d'unes obres d'art de primera i d'un fons documental que les explica, es va configurant a Mataró una plataforma que pot ser fonamental per a projectar i donar visibilitat a l'art català de la segona meitat del segle XX.