Les Santes de l’Àliga

Aquestes podien haver estar unes Santes amb nom propi i forani. Ja ens va passar l’any passat amb aquelles Santes que recordarem com les d’en Puig. Però no, aquest any no. Aquest any han estat les Santes de l’Àliga. Feia vint-i-cinc anys de la recuperació d’aquesta figura i calia celebrar-ho de manera especial: exposicions, ball dins de Santa Maria durant la Missa de mossèn Blanch –encert absolut en recuperar el cor de veus blanques- i acte especial pels carres del centre històric amb parades en llocs especialment simbòlics.

Opinions per tots els gustos, com penso que ha de ser una Festa Major. Quan en deixem de polemitzar voldrà dir que ens ha deixat d’interessar. Unes Santes en el més pur estil: algunes novetats, com l’Herald que veurem si acaba quallant, i canvis en alguns formats. Això sí, molta, molta gent arreu sobretot en els actes infantils. Per pensar algunes dormides on la concurrència no va ser especialment reeixida. Correcte el Desvetllament amb força tranquil·litat i atenció als Requisits que caldria que recobressin –al marge de l’estúpida polèmica sobre les ampolles de cava- l’encant pel que foren pensats.

I la constatació de dos fracassos, o millor dit dos triomfs de la ciutadania: volem les Santes en pau i segons qui  millor que es quedi a casa seva. Fracàs doncs del model basc de festa i lluita que alguns han intentat practicar durant anys i rebuig ciutadà absolut a personatges que només volien enterbolir i treure’n rendiment polític de la nostra festa major. El mèrit sens dubte del conjunt dels mataronins i mataronines, en especial de la gent més santera, que sabem el que ens ha costat tenir les Santes que tenim i volem defensar-les d’ingerències i apropiaments indeguts.