Acabo d’arribar de l’Audiència Pública. Per vuitena vegada hem celebrat aquest debat ciutadà sobre el Programa d’Actuació Municipal i el Pressupost per l’any 2007. A diferència d’altres anys s’ha fet al Centre Cívic del Pla d’en Boet, enlloc de la biblioteca Pompeu Fabra. Precisament en aquest lloc, en Ricard Aymerich, pronunciava una conferència sobre la figura de Marta Mata.
A l’Audiència, al llarg de quasi tres hores, hem debatut sobre participació, habitatge, equipaments, mobilitat, urbanisme, política lingüística, medi ambient, immigració, residus urbans, civisme, ... Un debat profitós però sobre el que cal ser crítics. No podem caure en el conformisme del que ja fem. L’Audiència Pública ha anat perdent interès i participació. Una prova irrefutable: a cap de les quinze persones que han demanat la paraula els he hagut de preguntar el nom. Els coneixia a tots i m’atreviria a dir el mateix de la immensa majoria dels presents a la sala. L’Oriol Burgada en feia algun comentari irònic l’any passat. Caldria saber, però, la gent que ho segueix per Televisió de Mataró i, enguany, per MataróRàdio.
És veritat que s’arriba a l’Audiència després d’un llarg procés de debat que va començar abans d’estiu. Dos Consells de Ciutat i sessions específiques en els Consells sectorials i territorials. La proposta de PAM ha estat, doncs, coneguda i debatuda amb temps. S’han fet 140 aportacions en els Consells que han millorat substancialment el projecte inicial.
Podríem dir que el govern no té grans fronts oberts i que les propostes s’ajusten a les demandes expressades per la ciutadania. Que el treball de consens, la informació que es proporciona i l’obra de govern es visualitza correctament per la població. No cal anar a l’Audiència a fer-se escoltar quan hi ha molts canals de participació i comunicació oberts entre la gent i el govern municipal.
Segurament una part de tot això sigui veritat. Però no n’hi ha prou. Hem d’afinar encara més les antenes i els mecanismes. Sigui amb aquest o amb un altre model. Conèixer les opinions, els neguits, les inquietuds i les il·lusions de la ciutadania són fonamentals en el govern en democràcia.
El contrast de parers, les discrepàncies ideològiques enriqueixen el debat i són sanes per la democràcia. Sobren, però, les al·lusions personals, el descrèdit de les persones i de la funció dels polítics. Afortunadament aquesta nit pràcticament tothom ho ha entès així i el debat ha estat tranquil i profitós. Llàstima del “pràcticament tothom”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada