Foto Quico Melero
"I els polítics tenim l’enorme responsabilitat de crear les condicions de treball que ho permeti. Polemitzar menys, xerrar l’imprescindible i evitar les picabaralles partidistes que només serveixen per desmotivar els cossos policials, fer créixer la sensació d’inseguretat i crear el caldo de cultiu de qualsevol salvapàtries."
Això ho escrivia pel maig del 2006 en un post publicat en aquest mateix bloc i que titulava exactament com el d’avui. Ho recupero després d’escoltar i llegir algunes d’aquelles coses que et fan pensar que et miren el dit quan els hi estàs assenyalant la Lluna. Clar que no es pot defugir el debat polític sobre cap tema que preocupi a la ciutadania. Clar que cal estar amatent a la complexitat de fenòmens que passen als nostres carrers i places i a la difícil conjuntura socioeconòmica en la que en ens trobem com a resultat –els hi agradin o no reconèixer-ho- del més absolut fracàs del model econòmic neoliberal que fins ahir mateix, i abans de l’enèsim salt ideològic, alguns defensaven a capa i espasa.
Però els temes de seguretat, sobretot els de seguretat, necessiten del treball pacient i silenciós, del treball de llarg de recorregut que fuig de les casuístiques aïllades, dels personalismes excessius, del tacticisme electoralista i es situa en el mig i llarg termini, atenent les urgències però treballant amb perspectives de canvis que es consolidin i situacions socials que superin la marginalitat i el delicte. Això és el que hem estat fent, seguint fent i continuarem fent.
El que hem fet quan podíem cridar, i ensenyar cartes, i demostrar l’absolut abandonament en que ens havien deixat els que ara criden i es trenquen les vestidures i llavors callaven i es feien còmplices. El que estem fent, treballant sobre el terreny, destinant els recursos disponibles i que altres ens varen negar quan podien, teixint les complicitats ciutadanes imprescindibles i donant la cara quan cal. Invertint recursos d'una Llei de Barris que quan també podien, també varen votar en contra. I el que continuarem fent, malgrat ara s’hagin de refer alguns estrips, convençuts que hi ha situacions que cal superar amb molt d’esforç, treball silenciós i confiança en la ciutadania.
I escric això el mateix dia que quasi tres-cents nous agents del Cos Nacional de Policia s’incorporen a les plantilles ja existents a Catalunya i passen a reforçar unes comissaries que amb unes funcions molt concretes i determinades segueixen donant un bon servei als ciutadans i ciutadanes. Unes comissaries en les que torna a haver-hi policies després d’anys de fugida massiva i desatenció crònica. Una fugida i una desatenció provocada i de la que encara esperem explicacions.
"I els polítics tenim l’enorme responsabilitat de crear les condicions de treball que ho permeti. Polemitzar menys, xerrar l’imprescindible i evitar les picabaralles partidistes que només serveixen per desmotivar els cossos policials, fer créixer la sensació d’inseguretat i crear el caldo de cultiu de qualsevol salvapàtries."
Això ho escrivia pel maig del 2006 en un post publicat en aquest mateix bloc i que titulava exactament com el d’avui. Ho recupero després d’escoltar i llegir algunes d’aquelles coses que et fan pensar que et miren el dit quan els hi estàs assenyalant la Lluna. Clar que no es pot defugir el debat polític sobre cap tema que preocupi a la ciutadania. Clar que cal estar amatent a la complexitat de fenòmens que passen als nostres carrers i places i a la difícil conjuntura socioeconòmica en la que en ens trobem com a resultat –els hi agradin o no reconèixer-ho- del més absolut fracàs del model econòmic neoliberal que fins ahir mateix, i abans de l’enèsim salt ideològic, alguns defensaven a capa i espasa.
Però els temes de seguretat, sobretot els de seguretat, necessiten del treball pacient i silenciós, del treball de llarg de recorregut que fuig de les casuístiques aïllades, dels personalismes excessius, del tacticisme electoralista i es situa en el mig i llarg termini, atenent les urgències però treballant amb perspectives de canvis que es consolidin i situacions socials que superin la marginalitat i el delicte. Això és el que hem estat fent, seguint fent i continuarem fent.
El que hem fet quan podíem cridar, i ensenyar cartes, i demostrar l’absolut abandonament en que ens havien deixat els que ara criden i es trenquen les vestidures i llavors callaven i es feien còmplices. El que estem fent, treballant sobre el terreny, destinant els recursos disponibles i que altres ens varen negar quan podien, teixint les complicitats ciutadanes imprescindibles i donant la cara quan cal. Invertint recursos d'una Llei de Barris que quan també podien, també varen votar en contra. I el que continuarem fent, malgrat ara s’hagin de refer alguns estrips, convençuts que hi ha situacions que cal superar amb molt d’esforç, treball silenciós i confiança en la ciutadania.
I escric això el mateix dia que quasi tres-cents nous agents del Cos Nacional de Policia s’incorporen a les plantilles ja existents a Catalunya i passen a reforçar unes comissaries que amb unes funcions molt concretes i determinades segueixen donant un bon servei als ciutadans i ciutadanes. Unes comissaries en les que torna a haver-hi policies després d’anys de fugida massiva i desatenció crònica. Una fugida i una desatenció provocada i de la que encara esperem explicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada