Cinquanta anys de Premi Iluro

Ahir es va celebrar el tradicional acte d’entrega dels Premis Iluro de monografia històrica que té instituïts la Fundació Caixa Laietana. En Ramon Reixach va ser, i ja en van tres en cinc anys, el guanyador d’aquesta edició amb un treball de tres volums sobre els moviments socials catòlics a Mataró. Passa això curiosament la mateixa setmana que l’Ajuntament entrega la Medalla de la Ciutat a les monges de l’Hospital i que el Cercle Catòlic d’Obrers celebra el seu cent vint-i-cinquè aniversari.

S’escau aquest any el cinquantenari d’aquest prestigiós premi que al llarg de tots aquests anys ha acumulat un gruix fenomenal de coneixements històrics i socials sobre la ciutat i la comarca. Perquè, i molt més enllà dels treballs premiats, el premi Iluro ha esperonat a centenars d’historiadors a treballar pel coneixement profund de la història de Mataró i del Maresme. No és d’estranyar que molts opinin que la ciutat i la comarca són uns dels territoris del nostre país més ben estudiats des del punt de vista històric.

L’acte, que va ser presidit pel president Montilla, va omplir a vessar l’Ateneu Caixa Laietana del carrer de Bonaire, amb mossèn Antoni Pladevall de president del jurat –en substitució per malaltia del doctor Jordi Nadal, del qui varem trobar a faltar el fi estilet dialèctic amb el que disseccionava els treballs i els autors- i va ser glosat per en Joan Giménez. Aquest mateix, amb en Pere Tió, són els autors del llibre que s’ha publicat sobre els cinquanta anys del premi. Il·lustrat amb les fotografies d’en Ramon Manent, el llibre fa un extens recorregut per la història entrellaçada de Mataró i el Maresme i el Premi Iluro. Com escrivia Pierre Vilar: “Las història de la història seria l’exercici històric més fructífer que hom podria proposar-se”.

O com escriu en Joan Giménez: “És sobre el coneixement i la reflexió d’aquests referents històrics –que constitueixen les nostres arrels com a poble i com a ciutadans- que estem en condicions òptimes per albirar el futur que cal construir per a les generacions que ens seguiran sota el mateix sol que ens il·lumina i sobre la mateixa terra que ara trepitgem”.

En el camí de Copenhaguen -9-

Aquesta vegada el camí de Copenhaguen passa per Brussel·les. En un habitual viatge de menys de vint-i-quatre hores m’arribo a la capital de la Unió Europea per entregar al Comissari d’Energia i Transport, el senyor Andris Piebalgs, els primers trenta nou PAES (Plans d’Acció d’Energia Sostenible) que la Diputació de Barcelona ha redactat pels primers signants del Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses per l'energia.

Amb el comissari Piebalgs ja m’he entrevistat altres vegades i segueix amb especial atenció el procés que a la província de Barcelona ha liderat l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació i que ha fet que dels pocs més de nou-cents ajuntaments europeus adherits al Pacte cent onze siguin ajuntaments barcelonins. Tota una demostració de l’aposta dels ajuntaments per un model energètic sostenible i contra el canvi climàtic. Parlem del treball fet i dels propers esdeveniments que s’han de succeir en els propers mesos i que han de significar nous acords internacionals en la lluita contra el canvi climàtic. Coincidim en el paper fonamental que el món local ha de jugar en tot aquest procés.

Coincideix la meva visita a Brussel·les, i genera les lògiques dificultats d’accés als edificis comunitaris, amb la celebració del Consell de primers ministres. Els vint-i-set màxims responsables governamentals dels països de la Unió es reuneixen en l’edifici del Consell, tancat a pany i forrellat, a pocs metres de l’edifici Berlaymont on té la seu el comissari Piebalgs.

El camí cap a Copenhaguen sembla pel de dificultats i a hores d’ara, amb la reunió del Consell d’aquesta setmana i la important trobada de Barcelona de la setmana vinent, ningú s’atreveix a aventurar resultats. Però cal ser optimistes i, encara que de les reunions prèvies sortiran pocs o cap acord, en el debat final de Copenhaguen no quedarà més remei que arribar a compromisos importants o potser farem salat definitivament. Guanyarien els negacionistes i els que, com l’Ana Botella, opinen que el planeta està al servei dels homes.

Les monges paüles

Foto Jordi Sancliment

Dimarts va ser un d’aquells dies en els que la ciutat es retroba amb la seva pròpia història. Al Saló de Plens de l’Ajuntament, absolutament ple, va tenir lloc l’acte d’entrega de la Medalla de la Ciutat a les Filles de la Caritat de Sant Francesc de Paül. Feia precisament cent onze anys, dia per dia, que en aquell mateix espai el consistori de l’època va encarregar a les monges paüles la gestió de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. Després les monges també van gestionar durant uns anys la Llar Santa Maria Assumpta per a noies amb disminució psíquica profunda i continuen gestionant els menjadors econòmics Sant Joaquim.

Formen part doncs de la història de Mataró i el seu treball sempre ha estat associat a l’atenció de les persones més desvalgudes en un exemple de compromís solidari digne del reconeixement ciutadà en forma de la més alta distinció de la ciutat. En Ramon Salicrú va glosar la feina de les monges i va voler posar, cosa que vaig trobar especialment interessant, nom i cognom a totes i cadascuna de les germanes que durant tot aquest temps han passat per les comunitats paüles mataronines. Una excel·lent glosa de l’historiador mataroní.

Vaig voler ressaltar expressament en la meva intervenció l’origen del compromís solidari les Filles de la Caritat- En uns temps de pensament líquid vaig reivindicar el component fortament evangèlic d’aquest compromís solidari. Tots els orígens solidaris poden ser igualment respectables i dignes d’admiració, però el d’aquestes dones ha respòs sempre a la seva fe cristiana. Amagar-ho m’hagués semblat simplement ometre una part fonamental d’aquests cent onze anys de treball i esforç.

Justament el dia abans havíem visitat les obres de remodelació de la casa del camí Ral on es situen els menjadors Sant Joaquim i que a partir d’ara acollirà també en els pisos superiors (deu ser això de que cada metre és preciós) les estances de les monges que s’han traslladat des de l’habitatge que ocupaven al mateix camí Ral quan van deixar l’Hospital i que ara recupera PUMSA Unes obres finançades a parts iguals per l’empresa municipal d’urbanisme i per la Fundació Sant Joaquim. Tot plegat deu ser una altra de les “dolenteries” de PUMSA encara que, i com explica en Ramon Bassas en el seu bloc, ara tots corrin a sortir a la foto.

Segona part

Pel febrer del 2007 escrivia aquest post en el bloc. Ara dos i mig després hem vist la segona part de la pel·lícula. Ahir varem visitar el tram del passatge Pau Claris entre Alarona i Ciutat Freta que s’ha acabat de reurbanitzar. Ha estat una obra de les incloses dins del FEIL –el popular Plan Zapatero- que en el Pla d’en Boet es disposaven en una línia de nord a sud: instal·lació elèctrica de l’escola Camí del Mig, reurbanització de Pau Claris, gespa artificial al camp de futbol del Pla d’en Boet, adequació dels baixos dels habitatges per joves del carrer Sant Cugat, urbanització del passatge del carrer Castaños, estesa de fibra òptica fins can Xalant. Una bona collita pel barri i per la ciutat.

El que escrivia ara fa dos anys serveix perfectament vàlid en l’actualitat: “Tot plegat pot semblar una història “d’abuelo Cebolleta”, però crec que serveix perfectament per il·lustrar com es va construint una ciutat. Poc a poc, teixint complicitats i atenent demandes. Res de foc d’encenalls ni traques valencianes. Treball i constància. Amb projecte de ciutat i atenció especial a les coses petites.”

Amb contundència

Avui podria escriure sobre vàries coses i certament agradables: la reurbanització del passatge Pau Claris, la medalla de la ciutat a les Filles de la Caritat, la il•luminació amb leds de la plaça de Mossèn Blanch, per exemple. Però semblaria que fujo de la notícia que, des de mig matí, ha sacsejat l’actualitat política catalana. L’operació anticorrupció del jutge Garzón que ha acabat amb la detenció de destacats polítics catalans, alguns del meu partit, i empresaris també importants.

Una molt mala notícia per la democràcia, però, i respectant totes les presumpcions d’innocència que calgui, qui la faci que la pagui. I qui tingui quelcom a dir o denunciar que ho faci. No hi ha pitjor notícia que precisament aquestes insinuacions, i en boca de personalitats prou reconegudes, de compte no prenguem mal. Els ciutadans i les ciutadanes necessiten saber la veritat i els milers i milers d’electes locals que treballem honestament també.

Sorprèn també la reacció dels partits polítics. Mentre uns actuem amb contundència, altres maregen la perdiu.

En el camí de Copenhaguen -8-

Les iniciatives pre-Copenhaguen es multipliquen aquest dies i també a casa nostra. A l’espera de la Convenció sobre canvi climàtic que ha de tenir lloc a Barcelona el mes vinent, i que és la darrera abans de la cimera de Copenhaguen del desembre, aquests dies es celebra el Global Eco Forum’09. Avui ha estat l’acte inaugural amb una taula rodona moderada per en Tomàs Molina. Una bona ocasió per explicar, davant un auditori molt autoritzat, la visió del problema des del món local i les moltes iniciatives que els ajuntaments estem tirant endavant.

El Global Eco Forum aplega un grapat de personalitats en temes mediambientals i amb un interessant programa que podeu trobar en la web. També podeu seguir per Internet i en directe els debats i intervencions dels ponents.

Temps de castells: de la plaça del vi a la del blat

Com ja ve sent massa habitual l’agenda m’impedeix anar a Girona a la Diada Castellera de Sant Narcís i m’haig de conformar amb els sms que m’envien mentre corro amunt i avall de Mataró en un matí farcit d’actes. Tenia bones vibracions i les informacions dels assaigs de la setmana eren esperançadores: a Girona, torre de vuit folrada de sortida, tres de nou amb folre i quatre de vuit amb el pilar. Dit i fet. Una bona actuació de Capgrossos i una sensacional actuació de Minyons (3d9f, 4d9f, 2d9fm i p8fm) que com ja esdevé tradició encaren les darreres setmanes de la temporada en una gran forma.

Recuperen Capgrossos la millor actuació de l’any, just tres mesos després de Les Santes, i es pot encarar amb molta il·lusió les dues darreres actuacions de la temporada. Diumenge que ve a Vilafranca per Tots Sants i d’aquí a quinze dies de nou a la plaça de Santa Anna per la diada de la colla. Dues ocasions per millorar la d’avui a Girona i això passa per recuperar el quatre de nou folrat i apuntar-s’hi una tripleta vilafranquina que, amb el pilar de set, segueix sent el nostre sostre.

I si a Girona Minyons i Capgrossos brillaven, a Valls per Santa Úrsula, i en el tradicional cara a cara de les colles vallenques. la Vella arrasava.

Aprofitant les hores

Com que el cap de setmana té una hora més que del compte encara queda temps per alguna coseta extra. I és que el divendres, dissabte i diumenge venien carregats d’un munt d’activitats arreu de la ciutat.

Com sempre el cap de setmana comença el divendres a la tarda. Tot just aterrat al Prat del viatge llampec a Àustria conferència d’en Jordi Font-Agustí sobre el ferrocarril i visita a la maqueta ferroviària que el Grup ferroviari de Mataró ha bastit de forma modular a la Sala d’Exposició de la Caixa Laietana.

Dissabte matí toca recollir, al Saló Animaladda, el premi que la Federació d’Entitats pels Drets dels Animals ha atorgat a l’Ajuntament de Mataró per la seva feina en l’àmbit de la protecció dels animals. També es va premiar el programa Peluts que a Mataró Ràdio fan la Societat Protectora d’Animals de Mataró. La tarda comença amb una visita a la Fira ferroviària que s’ha muntat com cada any a la plaça de Santa i la Rambla. Poc a poc anem consolidant aquesta fira que atreu l’atenció de molta gent que ahir omplia a vessar el centre de Mataró. Inauguració, una mica més tard, de la reurbanització dels carrers de Balmes i d’Ibram. Dos nous carrers guanyats pels veïns i veïnes. La imatge dels nens tornant a córrer amb bicicleta pel mig del carrer paga amb escreix tots els esforços fets.

Matí de bojos. Visita a la Fira del Bolet a Vilassar de Dalt com a diputat de Medi Ambient. Gran ambient, molta gent, i un excel·lent tastet de bolets. A les dotze inauguració de la nova escola bressol Els Garrofers. Aquesta és la novena escola bressol municipal i com he dit en el meu discurs no serà pas la última. A partir d’aquí un reguitzell de visites ràpides que comença per Sant Simó on ja celebren la festivitat del sant, a la Via Europa per celebrar el desè aniversari de l’Associació de Veïns i a Cerdanyola a la Mostra d’Entitats del barri. Una molt bona iniciativa que permet visualitzar les moltes activitats que s’estan generant en el barri i que permet el mutu coneixement. Un dinar cuinat amb molt de carinyo sota els pins de la plaça Onze de Setembre per acabar la part pública d’un cap de setmana aprofitat al màxim.

I si en Biada hagués plegat?

Interessant conferència d’en Jordi Font-Agustí, a la Sala d’actes de la Caixa Laietana ahir al vespre, sobre “El ferrocarril en temps de crisi a través de la literatura i les arts”. Un ampli repàs de la presència del ferrocarril i del seu impacte en la creativitat dels artistes. Visions contraposades entre els conservadors que veien el tren com a una amenaça letal i els progressistes que confiaven en la ciència i la tecnologia per millorar la vida de les persones.

És bo recordar, com ho fa avui en Toni Biada a l’entrevista que en Víctor Lamela li fa a La Contra de La Vanguardia, que el projecte del tren d’en Biada va estar afectat directament per una forta recessió econòmica que va posar en perill la construcció de la que seria la primera línia fèrria de la península ibèrica. Només la seva determinació va fer que el projecte no s’encallés i que el tren, a més de tenir el privilegi de ser els pioners d’Espanya, fos determinant pel progrés econòmic i social de la ciutat i del país.

I és bo recordar-ho perquè ara que les dificultats econòmiques són evidents cal sobreposar-se a les veus que demanen parar i continuar impulsant i decididament les apostes estratègiques que Mataró té sobre la taula. No fer-ho seria com si en Biada hagués plegat: conformar-se a passar al vagó de cua d’un tren que no porta enlloc.

Per això també és bo repassar on som i com avancem i per això us he posat aquest vídeo de com van les obres del Tecnocampus, una aposta fonamental i de futur per la ciutat. Però no la única.

En el camí de Copenhaguen -7-

En el camí de Copenhaguen tocava recollir un premi de l’Aliança del Clima per la Diputació de Barcelona. Aliança pel Clima és una organització de ciutats fonamentalment centreeuropees, únicament amb la ciutat de Barcelona com a representant espanyola, que té com a objectius la defensa del clima i la cooperació entre ciutats i amb els pobles indígenes dels boscos tropicals.

Cada any aquesta organització internacional organitza la Star Alliance per atorgar premis a les millors iniciatives del món local en defensa de clima i en la lluita contra el canvi climàtic. Aquest any han decidit premiar a la Diputació de Barcelona pel seu compromís i lideratge del Pacte d’alcaldes i alcaldesses per una energia local.

L’entrega dels premis es va fer ahir a l’abadia benedictina de Melk, un lloc preciós a la vora del Danubi i que com ja és habitual no podem visitar amb calma en aquests viatges llampecs que duren escadusseres vint-i-quatre hores entre anar i tornar. A l’abadia de Melk, Umberto Ecco situa el monjo Adso en la seva novel·la de “El nom de la rosa”. Mereix tornar per visitar-la i per entretenir-se pels pobles, de vinyes que s’enfilen esglaonades pels costeruts marges, del camí de Viena a Melk resseguint l'immens Danubi.

Com sempre passa, i més enllà dels discursos oficials, les converses de sobretaula són el més interessant de tot plegat. Una constatació general de la importància fonamental del món local en tot el procés de discussió de Copenhaguen i el convenciment que sense el compromís dels pobles i ciutats serà impossible assolir uns objectius satisfactoris en la lluita contra el canvi climàtic.

Carrers

Inauguració aquests dies de la reurbanització de varis carrers. Alguns previstos en els pressupostos d’inversions de l’Ajuntament i d’altres fruits del finançament del Fons Zapatero. Abans d'ahir inauguració dels carrers de Sant Bru i Cristina. Feia temps que els veïns reclamaven la urbanització d’aquests carrers que connecten el centre històric amb l’eixample est de la ciutat. Paviment a un sol nivell i recuperació de tot l’espai pels vianants. Aquests són carrers d’estar i el que cal es facilitar el pas a les persones i permetre la recuperació del carrer pel veïnat.

Ara venen setmanes en les que repetiren aquest tipus d’acte: dissabte el carrers de Balmes i Ibran, d’aquí a unes setmanes la Muralla de Sant Llorenç, el carrer Milans, un altre tram del camí Ral, el carrer de Josep Castellà. Per parlar només d’alguns carrers del Centre-Eixample.

Obre la cortina

Tanca per obres l'amic Simó el M.A.C.M.A i ja mateix obre La Cortina.

D'aniversari

Ja fa alguns anys que la ciutat de Mataró ha volgut recuperar la seva condició de ciutat pionera del ferrocarril. Per això al tradicional i oficial acte de l’ofrena floral al monument a Miquel Biada s’han afegit altres actes entorn del ferrocarril i de caire molt més popular. Aquest any, i amb motiu del 161 aniversari del tren Barcelona-Mataró, l’Ajuntament, el Cercle Històric Miquel Biada BCN-Mataró i altres entitats han organitzat un programa d’actes que podeu consultar a Internet.

Un doble compromís

Existia el compromís de convertir l’antic camp de futbol a 7 de Cirera en una nova pista poliesportiva. Aprofitant els diners que ens han arribat del FEIL, el popularment conegut com a fons Zapatero, s’ha pogut construir aquesta nova pista que donarà un bon servei als equips d’hoquei patins i al patinatge artístic.

També existia la voluntat de posar el nom de Jaume Parera i León al pavelló de Cirera. Un acord de Ple, adoptat per unanimitat de tots els grups municipals, ha permès complir amb una vella demanda del món de l’hoquei de Mataró. Un acte de reconeixement del que va ser durant molts anys president del Club Hoquei Mataró i que tant va treballar per aquest esport a la nostra ciutat.

Dissabte varem poder complir aquest doble compromís i una nova instal·lació s’ha afegit a la zona esportiva de Cirera.

De nou solidària

De nou Mataró es va llevar solidària ahir diumenge. A les nou en punt, i amb un fresquet que invitava a caminar, les mil set-centes persones inscrites i les afegides fora de termini vàrem arrencar del Parc Central Nou, i per les rondes cap a la Laia l’arquera i el Passeig Marítim, cap a la platja del Callao. Una gernació de dones i homes de tots el barris de la ciutat caminant plegats com a mostra de solidaritat en la lluita contra el càncer de mama. La gent de Maresme Oncològic, que organitzaven la caminada, es van bolcar en atendre’ns i pocs esmorzars en hauran semblant més saborosos que el d’ahir, asseguts al solet d'un cel radiant de tardor, voltats dels caminaires que anaven arribant tot xino-xano i tota la mar tramuntanada al davant.

Sant Galderic, patró

Sant Galderic, patró dels pagesos catalans, i que avui hem celebrat a l’ermita marinera i pagesa de Sant Simó.

Els goigs, que avui s’han repartit a l’ermita, expliquen prou bé la història d’un sant ecologista i europeista:

Neix a prop de Carcassona
per allà el segle novè,
i als parents i a tothom dóna
un gran exemple de fe,
amb esforç i amb alegria
treballant d’agricultor.

Sant Galderic, doneu pluja
a vinyes, hortes i conreus;
si amenaça el foc que puja,
que l’aigua li aturi els peus.
amic de l’ecologia,
us invoquem amb raó.

Feu que els nostres Pirineus
no separin en excés,
i als països europeus
doneu pau, dret i progrés.
el pa de cada masia
assegureu com un do.

Des de fa un temps existeix un corrent a la pagesia catalana de reivindicar com a patró propi a Sant Galderic substituint Sant Isidre. Al pobre, i pel que explica la llegenda no gaire treballador, sant madrileny darrerament li cauen de tots costats. Llegiu si no aquest article, i encara que el final no deixa de ser una mica surrealista personalment m’abono a posar-li Sant Galderic al camp del Barça i abans algun il·luminat no proposi posar-li de nom Sant Jan.

Les persones i les idees

Persones i idees, amb la força del treball, són els nostres actius, gairebé m’atreviria els únics actius del socialisme. Hereus d’una llarga lluita per la emancipació d’homes i dones, per la dignitat individual i col·lectiva, ens plantem en aquest segle XXI amb la mateixa determinació i coratge que ho feren els companys i companyes dels segles anteriors.

Sabedors que les circumstàncies són ben diferents però que la lluita no pot cessar mentre al món hagi injustícies i manca de llibertats. El llarg camí recorregut i els molts objectius aconseguits ens ha de permetre valorar justament les persones que ho han fet possible. Aquestes persones, i moltes altres d’anònimes, que el PSC homenatja cada any en aquest inici de curs. Han estat ja un bon grapat les persones homenatjades al llarg d’aquests anys. Alguns, desgraciadament, ja ens han deixat i la seva memòria forma part de la història del nostre partit a Mataró. Homes i dones compromeses amb la ciutat, el país i la humanitat. Homes i dones amb contradiccions com tots els humans però compromesos amb els ideals socialistes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els humans.

Persones compromeses en la lluita per un món millor i en el progrés econòmic i social dels treballadors i treballadores. Uns ideals que han estat el motor de la seva actuació en els diferents camps on han treballat. En la política, el sindicalisme, els moviments veïnals, l’educació, l’esport, la sanitat, la cultura, i tants altres àmbits on la presència de socialistes ha estat una constància històrica. Si voleu amb tossuderia, però amb el ferm convenciment que pagava la pena treballar per millorar la societat.

Avui en tenim tres exemples d’aquestes persones socialistes compromeses amb Mataró. Des d’àmbits diferents, amb compromisos també diferents, però igual de profitosos. Perquè tot pot sumar i tot esdevé útil quan es treballa amb el convenciment que podem canviar les coses a millor. A la feina, al barri, a l’escola, a la ciutat, al país i al món. Com han anat canviant durant tot el temps en que els ideals i el treball dels socialistes han estat la força transformadora més gran del món.

En Jaume Estrems, en José Gómez i l’Antonia Ramírez són precisament exemple d’això. De fermesa en les idees i de treball constant per transformar les realitats.

Text de la meva introducció al llibre que el PSC ha editat amb motiu de l'homenatge a tres militants.

Camí de Copenhaguen -6-

Mediona és un petit poble de l'Alt Penedès que s'ha convertit en tot un referent mediambiental en el nostre país. Un exemple clar del molt que es pot fer i des dels ajuntaments en la lluita contra el canvi climàtic i en el foment de les energies renovables. Podeu visitar la web del Parc Fotovoltaic i conèixer on-line la seva producció elèctrica.

Un acte de justícia

El que avui ha anunciat el president Montilla a l’instar a la Fiscalia General de l’Estat a plantejar un recurs per la revisió de la sentència dictada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques contra el president Companys i de la sentència del Consell de Guerra que el va condemnar a mort.

“El poble de Catalunya ha perdonat. Però, per un sentit col·lectiu de dignitat, no podem confondre el perdó amb l’oblit: hi ha encara un capítol pendent, i volem tancar-lo amb dignitat per honorar al nostre President i, en ell, representar totes les persones que al llarg de la negra nit de la dictadura van defensar Catalunya amb un gran sacrifici personal i familiar.”

Marta Duran més botànica

És la que es pot veure aquests dies a l'exposició que la pintora mataronina té a la Galeria Comas de Barcelona.