Foto Judit Vives
L’altre dia parlava del carrer Nàpols i deia que formava part del meu imaginari personal. Avui, coses de la vida, m’ha tocat visitar les obres que s’han fet al passatge Pau Claris, un espai que també forma part d’aquest imaginari tan personal.
Ho explicaré. Pel gener del 1981, feia pocs mesos que havia acabat el servei militar i feia feines diverses, en Jordi Canal em va oferir coordinar les plantacions d’arbres que l’Ajuntament volia fer amb els nens i nenes de les escoles. Es tractava de recuperar la tradició de la Festa de l’Arbre que va crear el tenor Viñas i que va acabar instituint la República.
En aquella campanya es varen plantar uns quants centenars. A la Ronda O’Donell (després va caldre substituir-los doncs aquells salzes vivien malament en un ambient tan urbà), a l’avinguda Torner, a Montserrat Quadrada, al carrer Galícia i uns quants llocs més.
També al passatge Pau Claris. No feia gaire que les hortes del cal Negre havien deixat pas al nou barri del Pla d'en Boet. Per això sé quants anys tenen aquells plàtans i aquelles robínies, que varen plantar els nens i nenes de l’escola Camí del Mig i de l’escola Pla d’en Boet (aleshores escola d'EGB). No he trobat per casa una fotografia amb l’alcalde Majó i una molt jove Mei Ros –ara directora de Mataró Ràdio i aleshores cap de premsa de l’Ajuntament- feta al mateix passatge Pau Claris.
Després es varen posar els llums, els bancs, la font, la rampa de dalt i es varen plantar els arbres del tram de baix. El passatge es va convertir en un parc lineal.
I es va fer la porta de l’escola Camí del Mig que dona al passatge. Una “dura” negociació amb el regidor d’Educació d’aleshores –en Remigi Herrero- per tal que els nens i nenes poguessin entrar i sortir de l’escola des del parc.
Tot plegat pot semblar una història “d’abuelo Cebolleta”, però crec que serveix perfectament per il·lustrar com es va construint una ciutat. Poc a poc, teixint complicitats i atenent demandes. Res de foc d’encenalls ni traques valencianes. Treball i constància. Amb projecte de ciutat i atenció especial a les coses petites.
L’altre dia parlava del carrer Nàpols i deia que formava part del meu imaginari personal. Avui, coses de la vida, m’ha tocat visitar les obres que s’han fet al passatge Pau Claris, un espai que també forma part d’aquest imaginari tan personal.
Ho explicaré. Pel gener del 1981, feia pocs mesos que havia acabat el servei militar i feia feines diverses, en Jordi Canal em va oferir coordinar les plantacions d’arbres que l’Ajuntament volia fer amb els nens i nenes de les escoles. Es tractava de recuperar la tradició de la Festa de l’Arbre que va crear el tenor Viñas i que va acabar instituint la República.
En aquella campanya es varen plantar uns quants centenars. A la Ronda O’Donell (després va caldre substituir-los doncs aquells salzes vivien malament en un ambient tan urbà), a l’avinguda Torner, a Montserrat Quadrada, al carrer Galícia i uns quants llocs més.
També al passatge Pau Claris. No feia gaire que les hortes del cal Negre havien deixat pas al nou barri del Pla d'en Boet. Per això sé quants anys tenen aquells plàtans i aquelles robínies, que varen plantar els nens i nenes de l’escola Camí del Mig i de l’escola Pla d’en Boet (aleshores escola d'EGB). No he trobat per casa una fotografia amb l’alcalde Majó i una molt jove Mei Ros –ara directora de Mataró Ràdio i aleshores cap de premsa de l’Ajuntament- feta al mateix passatge Pau Claris.
Després es varen posar els llums, els bancs, la font, la rampa de dalt i es varen plantar els arbres del tram de baix. El passatge es va convertir en un parc lineal.
I es va fer la porta de l’escola Camí del Mig que dona al passatge. Una “dura” negociació amb el regidor d’Educació d’aleshores –en Remigi Herrero- per tal que els nens i nenes poguessin entrar i sortir de l’escola des del parc.
Tot plegat pot semblar una història “d’abuelo Cebolleta”, però crec que serveix perfectament per il·lustrar com es va construint una ciutat. Poc a poc, teixint complicitats i atenent demandes. Res de foc d’encenalls ni traques valencianes. Treball i constància. Amb projecte de ciutat i atenció especial a les coses petites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada