header-photo

40 anys després

Foto Romuald Gallofré

Divendres, l’Associació de Veïns de La Llàntia va celebrar el seu quaranta aniversari. En un emotiu acte, titulat “quaranta anys fent barri”, amb la presència d’alguns dels personatges històrics d’aquest barri (el pare Echarri, en Paco Cantero, en Pepe Rodriguez, en Gaja, Felipe, Rosario, Isidre Lloveras, ....), i amb l’església plena de gom a gom, es va fer un repàs a la història d’aquest barri nascut de les onades migratòries dels anys seixanta. Fa pocs dies la mateixa Associació de Veïns em va demanar un escrit per la festa del barri. Vaig aprofitar per lligar la celebració de l’aniversari amb la celebració de la festa.

“Sóc dels que pot dir que fa quaranta anys, a les festes de La Llàntia, jo ja hi era. Ho recordo perquè aquells dies, aleshores la festa era per Sant Joan Bosco, es celebraven els Jocs Olímpics d’Hivern de Grenoble i els donaven per la televisió. En Rafael i la Maria, cosins germans del meu pare, em varen convidar a pujar a la festa i a menjar unes bones “migas” a casa seva. Una casa, com tantes en el barri, encara a mig construir.

Recordo el barracó que feia d’església i la sortida, a tret d’escopeta de caça, de la cursa de la canalla. I el primer partit de futbol, del que devia ser el primer equip del barri, al camp dels Salesians. No cal ni dir que els pantalons i les samarretes havien estat cosits per les dones del barri.

Moltes coses, i a bé, han canviat a Mataró i a La Llàntia. Ara ja no és aquell barri dalt de la muntanya i al que s’arribava pel torrent polsegós de can Boada o pujant la dreta “cuesta” del carrer Sant Sebastià. Precisament vaig voler parlar de la “cuesta” el dia de la primera pedra del Centre d’Atenció Primària que s’està construint al solar de la Boixa. Aviat no caldrà anar a Cerdanyola per fer-se visitar pels metges i la “cuesta”quasi que serà història.

Per arribar fins aquí ha calgut molt d’esforç i treball. Dels propis veïns i veïnes i de l’Ajuntament i la Generalitat. Però el treball mai és sobrer i si La Llàntia ja és ara un barri digne d’admiració, amb més treball i esforç podem anar encara més lluny.

Treball i esforç com el que demostra la gent incansable de l’Associació de Veïns. No són només les festes, també són les moltes reunions per parlar de temes importants, la seva preocupació constant per millorar la vida de la gent del barri.

Ara toca celebrar-ho, després de quaranta anys, amb tota la il·lusió del món i sabent que tota la feina ha valgut la pena.

Per molts anys i molt bona festa a tothom".

La força d'un gran mitjà

Foto Sergio Ruíz

Amb aquest títol, l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta ha publicat un llibre que recull els deu anys de l'entitat. En Mateu Ros, fins ara president, em va demanar un escrit on expliqués la meva visió com alcalde d'una ciutat amb bones i reixides experiències de premsa gratuïta. Vaig escriure això:


"L’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta és una entitat jove, però que aplega un centenar de capçaleres repartides arreu del país i que tira quasi tres milions d’exemplars. Una bona mostra de l’extraordinari dinamisme d’un sector que no para de créixer i d’innovar.

Mataró, que disposa de capçaleres setmanals com el Tot Mataró i el Cap Gros, plenament consolidades i amb una llarga tradició a la ciutat, de capçaleres comarcals com el Tribuna Maresme i del nou ReportMaresme, és un paradigma de la premsa gratuïta amb caràcter i vocació local. Caldria encara afegir les versions digitals d’aquests mitjans que permeten al ciutadà tenir una puntual informació de tot allò que passa a la ciutat.

Hem treballat tots aquests anys de forma cordial, plenament convençuts de la importància del fenomen de la premsa gratuïta i volem continuar en aquesta línia de col·laboració. Ens cal resoldre alguns problemes derivats de la manca de civisme i per això també fa temps que treballem per cercar solucions.

Una societat és més lliure quan més informada està i tots els mitjans poden servir per a garantir la informació independent a la ciutadania".

Dies de dansa

XVI Festival internacional de dansa en paisatges urbans

Divendres, 29 de Juny entre 19:00 i 21:30h

Sortida de l'Ajuntament fins la plaça de la Muralla

6’9 milions d’euros per Rocafonda i El Palau



Foto Quico Melero

Aquesta és la xifra amb la que la Generalitat de Catalunya ha subvencionat el projecte que, dins la convocatòria de la Llei de barris, varem presentar i que representen el 50% del projecte valorat. L’Ajuntament posarà altre 50% Un projecte molt treballat i amb molta gent. Amb els tècnics municipals i amb les entitats i persones representades en el Consell Territorial de Rocafonda-El Palau, presidit per l’Oriol Batista. Sense oblidar el suport de la Consol Prados al Parlament de Catalunya, de l’Oriol Nel·lo i del mateix conseller Nadal.

Una bona injecció econòmica que permetrà projectes molt importants de millora de l’espai públic com el Parc de Rocafonda, la rehabilitació de la riera de Sant Simó o la reurbanització de la ronda Cervantes, la rehabilitació d’elements comuns dels habitatges, la instal·lació d’ascensors, la rehabilitació de l’Escorxador per convertir-lo en biblioteca. També es podran tirar endavant nous programes socials i d’eliminació de barreres arquitectòniques.

Si al 2005 ens atorgaven els ajuts de la Llei de barris per Cerdanyola, ara ens arriben per Rocafonda-El Palau. La complicitat del govern de la Generalitat amb els ajuntaments està fent possible que els barris de Mataró, i d’arreu de Catalunya, siguin cada vegada més dignes i s’aturi qualsevol procés de degradació física o social.

Mentre tot això passa alguns es pensen que fer d’alcalde consisteix en tancar-se al despatx de la Riera. Què hi farem!

Junts i Xarxacom



M’arriba el primer número de la nova revista Xarxacom que es presenta com la revista de la comunicació local. Editada per la Xarxa Audiovisual Local i el Consorci de Comunicació local amb la coordinació d’en Joan Catà.

Interessant qüestionari ¿Continguts de qualitat i baix cost per a la TV de proximitat? Bones reflexions d’en Marc Melillas, director de continguts i serveis de la XAL; Ricard Domingo, director general de Barcelona Televisió; Xavier Atance, president de l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya; Marta Polo, directora de Canal Català Vallès; Marga Baró, directora de continguts de Localia; Joan Gonzàlez, director de Paral•lel 40 i Josep Maria Codina, director de l’Institut Municipal de Comunicació de Granollers.

Una entrevista amb profunditat al conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, amb una frase prou definitòria: “Un audiovisual potent és indispensable perquè la cultura catalana subsisteixi”.

I unes quantes pinzellades mataronines. La primera, la portada de la revista amb el grup Junts. El seu jingle “Tornar a néixer” és la nova identitat sonora de COMRàdio, la Xarxa de Televisions Locals i LaMalla.net. La segona, un reportatge sobre Capgros.com. I la tercera, un article d’en Jaume Puig sobre la figura d’en Lluís Lligonya.

De lectura recomanada



L’article de l’Antoni Puigverd avui a La Vanguardia. Algunes idees per tenir en compte:

*La necessitat d’afrontar el debat sobre la immigració i no deixar-lo en mans electoralistes i demagógiques del “derechismo antihumano o del izquierdismo roussoniano”.

*No podem relativitzar els valors humanistes de la nostra societat fruits del progrés econòmic, cultural i ètic.

*Les experiències de les generacions passades no vacunen a les presents.

*Cal reconèixer la humanitat essencial dels immigrants però també cal reclamar el respecte a les normes cíviques i a la cultura autòctona.

*No voler reconèixer les dificultats que les relacions entre immigrants i autòctons originen en els barris suposa un primer pas per repetir fenòmens com el lepenisme francès o l’angladisme català.

*Es fa evident la diferència de visió que es té de la immigració des dels barris on es quotidiana o des del “multiculturalisme de saló”.

*No hi ha prou amb les propostes compensatòries del socialisme pragmàtic per equilibrar els barris que suporten més intensament la pressió immigratòria.

*Es fa necessària l’articulació de noves propostes de lideratge polític que torni a fer protagonista a les classes populars.


Idees per reflexionar des de la complexitat del fenomen, de la urgència del tema i des de la responsabilitat política de l’esquerra.

Ahir pilars, avui castells





Vídeos Marrggo

Pilars, ahir al vespre, al carrer Sant Joan i a l'Ajuntament amb motiu de l'arribada de la Flama del Canigó.

Castells, aquesta tarda, a Vilassar de Mar amb els Castellers de Cornellà. Clàssica de vuit (tres de vuit, quatre de vuit, torre de set) i vano de cinc. Els del Baix Llobregat un pis per sota: tres de set, quatre de set, torre de sis.

La Flama del Canigó

Imatge d'una auca de costums i festes de Barcelona del segon terç del segle XIX.


Un altre any des del cim del Canigó, la muntanya dels catalans, el reboll del gran arbre ajagut del Pirineu que segons Mossèn CintoVerdaguer mira “ses brancades poderoses esbadiar-se de València a Roses entreteixir-se amb serres i turons”, ens ha tornat a baixar la flama.

Una flama que encendrà milers de fogueres arreu dels Països Catalans, Fogueres que s’agermanaran amb totes les fogueres, que a totes les ribes de la Mediterrània, la mar dels catalans, encendran el pobles germans per renovar un compromís dels homes i de les dones amb la terra.

Fogueres que volem que siguin, com diu en Joan Maragall:

Ja les podeu fer ben altes
les fogueres d'aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin
els focs d'aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de ponent i de llevant ...

i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà.
tots la passarem en vetlla
eixa nit de Sant Joan.

Tots la passarem en vetlla
al voltant dels focs més alts,

perquè es parlin uns amb altres
com llengües de l'Esperit Sant.
Parlaran de serra en serra
i de la més alta als plans ...

I a Mataró, des de baix a mar fins dalt la serralada, de la Riera d’Argentona a les Cinc Sènies, les fogueres, les revetlles, la musica, la companyonia i el bon veïnatge faran que aquesta nit torni a repetir-se el miracle de ser la nit més curta però la que viurem més intensament.
I que demà, quan el sol tot just apunti per llevant, quan l’aurora homèrica estengui el seus dits rosats, ens trobem rendits al llit, encara saltant i ballant per les places, o submergint-nos en les aigües de la mar que ens uneix, la flama del Canigó segueixi viva en nosaltres per recordar-nos que som un poble que vol celebrar la seva festa en pau i llibertat.




Portades mataronines



Avui el Salt de Nijinski al Què Fem de La Vanguardia.


Ahir el Cruïlla en un suplement especial a El Periódico i pots descarregar-te el CD del festival.

I el rosat de les albizies





Fa goig veure com els carrers s'engalanen amb el groc de les tipuanes i trobar-se amb el rosat de les albizies.

Parlant d’educació

Menina d'en Josep Novellas

Ahir al Pati Manning. Presentació del llibre “La ciudad educa: aportaciones para una política educativa local”. És un llibre coordinat per l’Àngel Merino i Jordi Plana. Han col·laborat una vintena llarga d’autors. La Montserrat Roig em demana que hi participi a l’acte i ho faig amb molt de gust.

He pogut fer una lectura ràpida, gairebé transversal, del llibre però suficient com per adonar-me de vàries coses i que ahir vaig explicar en la meva intervenció.

És tracta d’un llibre coral que fa aproximacions des de la diversitat precisament a un fenomen tan divers com l’educació a les ciutats. Malgrat ser un recull d’autors el llibre està ben estructurat i segueix un cert fil argumental. I la tercera constatació, i la que considero més significativa, és un llibre que obre més preguntes de les que tanca.

Poso alguns exemples a partir de fragments del llibre:

“Educar será cada vez más conocer y reconocer, habilitar y explorar los constantes y cambiantes caminos del cambio y la transformación” (Joan Subirats)

¿Com articular la relació entre els canvis globals i els canvis locals que s’estan produint? ¿En quin espai ens estem movent? ¿No s’han de tenir en compte fenòmens com la creixent mobilitat residencial? ¿Podem articular uns patrons de valors urbans?

Francesc Pedró manifesta, a partir de les dades de l’informe PISA, que els alumnes obtenen millors resultats quan el sistema educatiu pren decisions des de la proximitat.

¿És més estable o més inestable un model educatiu quan l’aproximem al món local? ¿Com pot afectar la diversitat política municipal actual al model educatiu si aquest té molt elements locals? ¿És possible un Pacte de ciutat per l’educació? ¿Quin paper jugaran les candidatures independents que no tenen una visió més global?

Es pregunta la Lola Abelló si el fracàs és de l’alumnat o del sistema escolar.

¿O de la pròpia societat? ¿O senzillament ens trobem davant d’un procés de canvis tan ràpids i profunds, que necessitem nous i canviants paradigmes?

Quan la Maria Jesús Comelles parla de la relació entre l’escola i les famílies ¿de quines famílies parla? ¿Tenim mecanismes per atendre la diversitat social i familiar?

Deu ser com diu en Miguel Ángel Essomba: “La diversitat ha roto con el modelo único pero no ha proporcionado de por sí un nuevo modelo acorde con su naturaleza”.

¿Però hem de parlar de models o d’espais educatius? ¿Podem jugar un paper important els ajuntaments en la definició i la qualitat d’aquests espais educatius?

I tal com demana la Montserrat Roig ¿podem, des del món local, liderar els canvis?

Acaba el llibre amb un seguit d’exemple de propostes locals que venen a demostrar el marge de maniobra del que disposem malgrat tot. I una mena de conclusió final: les experiències funcionen pel territori concret pel que foren dissenyat i difícilment són exportables literalment. I podríem obrir mil noves preguntes. Però en definitiva l’educació és una qüestió permanent de preguntes i respostes que generen noves preguntes.

El groc de les tipuanes


Fa goig veure com els carrers s'engalanen amb el groc de les tipuanes.

Tres mataronins, tres exposicions







Fins el dia 2 de setembre en Josep Maria Codina exposa a Cal Talaveró, a Verdú.





Fins el 3 d’agost l’Alberto Romero exposa a la Sala Parés.


El dia 21 de juny inauguració de l’exposició “Col·lecció particular, donació Xavier Ubach”, a 2/4 de 8 de la tarda al Museu de Mataró.

Vint anys després


Foto Marcel·li Sáenz

És d’aquells moments que recordes on eres. A Sant Sebastià de viatge de final de curs. Plovia, i no el clàssic txirimiri, sinó una tromba d’aigua quasi mediterrània. La notícia ens arriba pel conductor de l’autocar que ho havia sentit per la ràdio: una bomba a l’Hipercor de la Meridiana. Sorpresa, estupor, indignació, dolor, sentiments barrejats a mesura que anàvem coneixent les conseqüències.

A la memòria les discussions a l’escola amb gent que havia votat HB a les eleccions europees. Com sempre es tractava de donar un vot de càstig, una avís, als socialistes. Dies després encara ho justificaven. Que si la policia havia d’haver desallotjat els grans magatzems, que si naps que si cols. Mai reconèixer la voluntat assassina dels terroristes d’ETA. Quanta frivolitat.

Aquella tarda la millor lliçó la vaig rebre dels mateixos bascos. A l’hotel, coneixedors de la nostra condició de catalans, els propietaris i una bona part del personal ens demanaren solemnement disculpes. Encara recordo la frase: volem que sapigueu que no tots els bascos som uns assassins.

De les municipals a les franceses

Foto Elpaís.com

Interessant bateria d’articles d’opinió, a El Punt d’avui, sobre els resultats de les eleccions municipals i els posteriors pactes.

En David Marín titula el seu article “Els partits elogien la pluralitat municipal” i planteja una doble qüestió. Per un costat l’incompliment per part de CiU de la proposta del mateix Artur Mas de fer alcalde al cap de la llista més votada i sense que cap partit estigui en això lliure de culpa. La segona qüestió te a veure amb la manca de consigna del tripartit de repetir l’experiència als municipis.

L’Albert Aixalà, director de la Fundació Campalans, conclou el seu article reafirmant el triomf de les forces d’esquerra que s’han imposat en el canvi de paradigma que s’ha produït en la política catalana. És clar que en aquestes municipals s’ha imposat l’eix polític esquerra-dreta.

En Josep Vall, director de la Fundació Josep Irla, escriu clarament sobre la “Catalunya pluripartita” que segons la seva opinió reflecteix més fidelment la societat catalana.

També en Marc Rius, director de la Fundació Nous Horitzons, abunda sobre el pluralisme, sobre l’eix esquerra-dreta i n’apunta l’aparició d’un tercer eix en l’àmbit de la sostenibilitat.

L’Antoni Vives, director de la Fundació Trias Farga, no deixa de portar l’aigua al seu molí quan parla de “L’inici del desglaç”. Es desglaça el tripartit, l’ambigüitat, el debat de les llistes tancades i el de les falses segones voltes.

I de les municipals catalanes a les legislatives franceses. Molt interessant article de Andrés Ortega a El País. El títol tot una declaració: “En lo que falla la izquierda”. Tot un decàleg sobre les raons per les, segons l’autor, les dretes han sortit guanyadores en les darreres eleccions franceses. Una anàlisi que estén a altres països europeus.

Felicitats Care



Felicitats Care per aquest nou premi que acabes de guanyar!

Preciós concert




El d'aquesta nit de la Maria del Mar Bonet i l'Orquestra Simfònica del Vallès, al Palau de la Música Catalana i que ha retransmet el canal 33. I per acabar La Balanguera.

I arreu festes!


Tot just quan arriba el bon temps la ciutat s’accelera. El cicle festiu que s’enceta per Sant Jordi ja no para fins Sant Simó. Amb Les Santes com a punt central. I la Romeria, la Fira i el Cruïlla de cultures.
Aquests dies les festes de barri són les protagonistes malgrat han de compartir espais i temps amb les festes de final de curs i de temporada. Ahir mateix més una dotzena de festes omplien Mataró de música i gatzara. Passejar ahir era anar trobant-se amb una seguit de festes arreu de la ciutat.

Cerdanyola, Nova Mataró, l’Havana, el Pla d’en Boet ja han celebrat la seva festa. Aquest cap de setmana és el torn de Vista Alegre i de Peramàs-Esmandies. El carrer de Sant Joan comença a guarnir-se com cal per celebrar la revetlla. Ja s’anuncien les festes de Molins, Rocafonda, La Llàntia, Camí de la Serra. Tot abans de Santes. A finals d’agost serà el torn de Les Santes-Escorxador i de Cirera. I les serenates de carrer. Cada any se’n recupera alguna. I els aplecs.

I això vol dir molta i molta gent treballant en les comissions, organitzant els programes, cercant els diners, contractant els músics, muntant i desmuntant actes. Posant il·lusió i treball per a oferir als seus veïns la millor festa possible. La festa que serveixi per passar-s’ho bé, però sobretot per mantenir i augmentar els vincles de relació social imprescindibles per a construir una ciutat.

Per això quan alguns parlen de la ciutat adormida, grisa i avorrida, sempre em pregunto: parlen de Mataró? Dels mataronins i mataronines segur que no! Només calia passejar, ahir al capvespre, per una Riera plena de gent i de músics.

Gràcies, i a treballar

Foto Quim Puig

Breu post, com els d'aquests dies, sobre el Ple de nomenament d'aquest matí. Podeu trobar el meu discurs a la nota de premsa de l'Ajuntament.

Un pacte natural

Foto Romuald Gallofré


Un pacte natural entre els tres partits catalanistes i d'esquerres que avui hem signat l'Acord de Govern a l'Ajuntament de Mataró pel mandat 2007-2011.

Dies d’impàs?



Fa pocs dies un periodista mataroní em preguntava què fa un alcalde durant aquest dies.

Li vaig contestar que d’alcalde. És cert que el ritme baixa, que no són dies per a prendre grans decisions, però el dia a dia no s’atura i cal treballar per anar configurant el futur govern. I en això estem. Treballar en el document programàtic, organitzar el cartipàs, resoldre diferències, cercar els acords.

He dit altres vegades que la ciutat ni s’atura ni espera i per tant cal atendre mil assumptes, assistir a actes diversos, s’executen projectes, es planifiquen d’altres. Cal reunir-se als òrgans de govern de consorcis per aprovar les actes. I no deixar de trepitjar el carrer.

És l’època de les festes dels barris, dels finals de curs, quan s’acaben la majoria de temporades esportives. I les altres administracions segueixen treballant i cal estar a l’aguait. Queda poc temps per estar atent als temes de política general, de llegir amb calma els diaris, ni tan sols hi ha temps per veure els gols del dissabte passat.


Sort que els til·lers perfumen la Riera amb la dolça flaire de les seves flors.

Més savis i més humils


Foto Capgros.com


Darrer Ple del mandat aquest vespre. Formalment un Ple per aprovar les actes dels plens anteriors. Políticament la visualització del final d’un mandat municipal. I personalment el comiat dels regidors que no hi seran en el proper consistori.

Avui plegaven tretze del vint-i-set regidors de Mataró. Si hi afegim els que, per circumstàncies diverses, han plegat durant el mandat, el proper dissabte només repetirem la cerimònia de presa de possessió deu dels regidors que ho férem al juny del 2003.

En general paraules d’agraïment per part de tothom i un sentiment compartit de servei acomplert.

He volgut aprofitar la meva intervenció per reivindicar la política i el paper dels polítics. La política com a eina, no la única però si imprescindible, per canviar les coses, per millorar la societat. La política que té com a paradigmes el diàleg, la confrontació d’idees i l’exercici de la llibertat.

La política davant la no política.

La no política que és la negació justament del diàleg, de les idees i de la pròpia democràcia. La no política com a preàmbul de la no llibertat.

He agraït, personalment i institucionalment, l’honestedat i la lleialtat personal i institucional demostrada per tots i cadascun dels regidors i regidores que avui plegaven. El treball fet i les hores i hores dedicades a treballar per la ciutat. I ho fet des del convenciment expressat que tots ells continuaran treballant per Mataró des dels àmbits més diversos.


Avui, com ha dit la Quitèria Guirao, els que plegaven ho feien “més savis i més humils” que fa quatre, vuit, dotze o setze anys quan entraren a formar part del consistori de Mataró. Comparteixo les seves paraules. Moltes gràcies i molta sort.

"a way of life"

Thank you very match, mister president!

Amb olor de Santes


Si us interessa

Mataró al Grec, el Grec a Mataró

Foto Xavier Valls: El salt de Nijinski


Mataró al Grec


El Grec a Mataró

De teatre i altres coses



Vinc de la Sala Cabañes. Hi representaven un musical que han volgut titular: Assaig general. No sóc gaire amant dels musicals, però avui he pogut comprovar fins a quin punt la Sala Cabañes és capaç de mobilitzar més de cent persones per a una obra de teatre. En Toni Grané ho explica en el programa de mà:

“Text incomplet del quadern de notes del Director: penso sovint, prescindint de la falsa modèstia, que és un exemple únic de la societat civil del nostre país, del que es pot arribar a fer amb joves i nens. Un treball envers la cultura, la solidaritat, el rigor i el projecte comú. Qui diu que les noves generacions no estan motivades?”.

És, més o menys el mateix, que podria dir del col·lectiu de teatre EPMA, que diumenge passat va omplir la sala d’actes de l’institut Miquel Biada per representar “Cuidados intensivos”. Sense la potència de la Sala Cabañes però amb la mateixa il·lusió i treball. Un treball que vaig voler explicar en l’escrit que em varen demanar pel seu butlletí del més d’abril i que vaig titular “De territori a barri, de barri a ciutat”:

Manuel Fontanals: un descobriment



Lorca llega a Buenos Aires en 1933. A su derecha, Gregorio Martínez Sierra y María Molina Montero, hija de emigrados de Fuente Vaqueros; a su izquierda, junto a él, el escenógrafo catalán Manuel Fontanals; a la derecha de la fotografía, con gafas, Juan Reforzo, Marido de Lola Membrives. (foto del Diario de Cádiz).

Ahir al vespre es va produir a Can Palauet un d’aquells actes que segurament haurà passat desapercebut per la majoria de la ciutadania, però que jo crec molt important per la ciutat.

La Rosa Peralta, de la mà d’en Josep Puig Pla i de l’Associació Sant Lluc per l’Art, va presentar el llibre: Manuel Fontanals, escenógrafo. Teatro, cine y exilio.

Però qui era Manuel Fontanals? Nascut al número 43 del carrer de Barcelona, aquest mataroní, va ser i amb paraules de la mateixa Rosa Peralta:

“En la etapa más brillante de las letras españolas el nombre del escenógrafo Manuel Fontanals destacó sobremanera junto al de Margarita Xirgu, Federico García Lorca, La Argentinita, Eduardo Marquina o Jacinto Benavente. Incluso viajó por otros países y continentes: en Italia con d’Anunzio en el teatro del Convegno; en París con Gémier; en Argentina, Uruguay, cuba o México con las compañías de Martínez Sierra o Teresa Membrives.

Como consecuencia del exilio forzoso de la guerra civil española, se establece definitivamente en México. Allí forma una familia, colabora con las compañías teatrales del exilio, y se convierte en el escenógrafo más significativo de su potente industria cinematográfica. Colaborador del Indio Fernández, o Roberto Gavaldón, ilustró las películas donde actuaba María Félix, Dolores del Río o Pedro Armendáriz, y que iluminaban Gabriel Figueroa o Álex Philips. E incluso, traspasando las fronteras de la ficción, les proyectó y decoró sus casas.”

Ens trobem, doncs, davant, un personatge de primera magnitud que com va dir l’Antoni Luís, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, l’atapeïda boira de l’exili ens havia amagat.

Ara la ciutat té una doble obligació. Agrair a la Rosa Peralta el seu treball que ens ha fet descobrir la figura d’en Manuel Fontanals i sobretot el deure de reconèixer i homenatjar com cal aquest mataroní il·lustre. De moment i com a deure immediat la col·locació d’una placa commemorativa a la casa on va néixer al carrer de Barcelona. Després caldrà pensar en quelcom més important i significatiu.

Notícies de la Marta Duran


Si feu clik sobre la imatge podreu llegir la crítica que fan a El Punto de las Artes de la seva exposició a Nova York.

Mataró, ciutat d’artistes



Obra d'Antoni Perna, guanyadora de la 2n Biennal Torres-García

Ahir al vespre es va celebrar, a la sala d’actes de la Caixa Laietana, l’entrega de premis de la segona Biennal Torres-García que organitza l'Associació Sant Lluc per l'art. Podeu llegir la crònica d’en Vern Bueno i la crítica d’en Pere Pascual al Capgrós. Per la meva part reprodueixo les paraules que vaig escriure pel catàleg de la Biennal:


Una nova edició, la segona, del Premi Biennal de Pintura “Torres García-Ciutat de Mataró”, em permet reflexionar entorn al moment de l’art, i dels artistes, a la nostra ciutat.

Sóc conscient que qualsevol reflexió d’aquest caràcter no estarà exempta de polèmica. Seria com intentar fer truites sense trencar ous. Hi haurà qui dirà que no correspon a l’alcalde “mullar-se” en aquests temes, però fa temps que vaig arribar a la conclusió que també les salutacions dels programes, com els discursos de les inauguracions o els pròlegs dels llibres, havien de servir per dir quelcom més que unes paraules de protocol.

Els dos anys que van entre la primera i la segona edició de la Torres-García, han estat interessants per les arts plàstiques a la ciutat. La posta en funcionament de can Xalant i del Ca l’Arenas com a Centre d’Art, la signatura de l’acord per crear el Fons d’Art Proposta Mataró, han estat elements positius en el panorama artístic mataroní. Però, ni de lluny, els més importants. És la creació, el treball dels artistes l’element fonamental. I amb totes les controvèrsies que es vulgui, i malgrat haver de lamentar la pèrdua d’un personatge de la categoria d’en Pere Màrtir Biada, m’atreveixo a afirmar, encara que sigui modestament, que l’art, que els artistes, a Mataró està fent passos endavant. No diré noms per no córrer el risc de deixar-me algun, però als artistes ja consagrats, se’ls hi comencen a acostar un grupet de joves, i no tan joves, que apunten alt. Aquesta seria una molt bona notícia.

L’altra és la consolidació de la Torres-García, una biennal que ha de tenir la dimensió i el prestigi que la ciutat i l’artista es mereixen. Dimensió internacional, que necessita de recursos suficients, i prestigi artístic que atregui la participació de qualitat i l’atenció de la crítica. Aquesta ha de ser l’aposta i la ciutat, i per suposat l’Ajuntament, ha de jugar-la fort. Un nom de prestigi internacional, una bona organització de l’Associació Sant Lluch per l’Art a Mataró, una bona acceptació entre els artistes d’arreu, són prou elements per a convertir la biennal en un referent important en el món de la pintura. Amb les polèmiques que es vulgui, però val la pena intentar-ho i aprofitar l’oportunitat.

Amb paraules del propi Torres García: L’acadèmic és el contrari de la recerca. Em sembla que queda prou clar. Doncs som-hi!

Un perfil i divuit nans




Gràcies Oriol (i a veure si actualitzes el bloc) per aquest perfil que em vas fer per Televisió de Mataró.

Un projecte de persones


Foto Sergio Ruíz

Aquesta tarda s’ha presentat el llibre que recull la història de les escoles bressol municipals de Mataró. Reprodueixo el text que vaig escriure com a introducció:

Aquest llibre explica una història de vint-i-vuit anys. La història de les escoles bressol municipals de Mataró. Encara que escric en la meva condició d’alcalde de la ciutat, no puc obviar la relació que, primer com a pare i després com a regidor d’Educació i president del Patronat, he tingut amb aquest servei municipal. He estat i continuo, doncs, implicat en aquest projecte que va néixer amb la democràcia als ajuntaments i que ha estat un projecte compartit per moltes persones. Els alcaldes Majó i Mas, els regidors Segarra, Illa, Herrero, Gonzàlez Agàpito, Bonamusa i Comas, els directors Ros, Noè i Fité, les educadores i tot el personal de les escoles. Els pares, les mares i, sobretot, els milers de nens i nenes que han passat per les escoles bressol durant molts anys. Aquest ha estat per damunt de tot un projecte de persones. A totes elles, el meu més sincer agraïment.

És ben cert que el camí fet no ha resultat pas fàcil. Tampoc no hi ha mancat les dificultats. Però mai no han faltat ni la decisió ni la il·lusió necessàries per tirar endavant. Amb problemes, encontres i desencontres, però amb la voluntat ferma d’oferir un servei educatiu de qualitat per als nostres ciutadans més petits. Honestament crec que s’ha aconseguit i que, vint-i-vuit anys després, com a ciutat podem estar orgullosos de la feina feta.

Una feina que no s’acaba aquí. Ben al contrari. Els nous projectes d’escoles bressol per Mataró i el marc radicalment diferent de relacions entre l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, ens auguren un futur millor. Amb més escoles, amb més places i amb un projecte educatiu que es renova de forma permanent. Un servei que cerca la qualitat i la universalitat.

ETA, de nou



Els primers butlletins informatius d’aquest matí ens despertaven amb una mala notícia. ETA trencava la treva. Segons la banda terrorista “no es donen les condicions mínimes per a seguir negociant”. Clar que no. Ja es van cuidar ells mateixos de volar-les pels aires el 30 de desembre a la T-4 de Madrid. Quantes esperances varen dinamitar aquella matinada.

Fins i tot Otegi ha reconegut que “la responsabilitat de la ruptura de la treva correspon únicament i exclusivament a ETA”. Doncs que faci un pas més i condemni la violència terrorista.

Les reaccions polítiques quasi unànimes. Zapatero parla que "ETA torna a equivocar-se, que el futur dels bascos depèn i dependrà d'ells mateixos en el marc de la llei i de la democràcia, mai dependrà de la violència terrorista i que farà tots els possibles perquè s'aconsegueixi acabar amb la violència com més aviat millor",

El govern, el parlament i els partits bascos en la mateixa línia: una dolentíssima notícia per Euskadi. A Catalunya també reacció unànime dels partits i de les institucions catalanes: decepció i preocupació. Solidaritat de les institucions europees i del govern francès. De fet Sarkozy ja ho va deixar clar ahir mateix: “davant del terrorisme hi ha una sola política: la unitat” i “la política antiterrorista l’estableix el govern”.

I el PP? El PP a lo seu.

Art urbà



El soroll de la campanya electoral no ens ha deixat estar atent a unes quantes notícies que s’han generat entorn del que anomenen “Art urbà”. A Mataró això té noms i ben potents: Mateo Lara, Jordi Saragossa i l’Associació Artistes Urbans del Maresme.

I com a mostra algunes coses.

La primera el magnífic mural que han pintat, per encàrrec de l’Ajuntament a la tanca d’obres de la Nau Gaudí. Com es tracta d’art efímer, destinat a desaparèixer el dia que desaparegui la tanca, val la pena donar-li una ullada.

La segona la seva proposta a la 6a Mostra d’Art Jove que aquests dies es pot visitar a can Palauet i de la que podeu llegir la crítica d’en Pere Pascual al Capgrós.

La tercera la Spraysound II que va tenir lloc fa un parell de caps de setmanes al passatge interior del carrer Serra i Moret de Mataró.

Per acabar el projecte “Art de Mar 07” que portarà una seixantena d’artistes d’arreu del món a decorar les tanques d’obres del Tecnocampus. El treball durarà els caps de setmana del 9-10 i 16-17 de juny.

Visitant les obres i coneixent els autors queda ben clar que és art i que és embrutar parets.

Onze pilars de futur

Foto del fotolog del meu soci

Els onze pilars que han aixecat aquest migdia els Capgrossos a la plaça de Cuba. Un pilar per cada any de la colla que avui celebrava aniversari. Abans de començar l’actuació s’ha descobert una placa que commemora el 3 de 9 de l’any passat que va convertir la plaça de Cuba en plaça de nou.

Bona actuació de Capgrossos, 3 de 8, 4 de 8, torre de set, dos pilars de 5 i per acabar els onze pilars.

Bona actuació també dels Castellers de Sants. Actuació calcada a la de Capgrossos amb l’afegit del vano de cinc aixecat per sota. Han començat forts els borinots.

Poques camises dels Castellers de Terrassa. Un 5 de 7, un 4 de 8 massa al límit i un 4 de 7 amb agulla. Pilar de cinc per acabar.

Onze pilars de futur, amb molta canalla i molta confiança en el treball ben fet.

La ciutat transformada



Magnífic reportatge d'en Rafael Vallbona sobre Mataró al ReportMaresme. De lectura obligada.

Gràcies, Jaume

Caricatura d'en Jaume Graupera
Josep Novellas, artista pintor


Aquest matí, passaven pocs minuts de les vuit, en Jaume Graupera ha vingut a parlar amb mi al despatx d’alcaldia. Em volia comunicar la seva decisió de no acceptar l’acta de regidor i per tant de no formar part del proper consistori de Mataró.

Li he manifestat el meu més absolut respecte per la seva decisió i l’agraïment per aquests quatre anys de treball per Mataró. Amb encerts i errors –Déu ens guardi d’aquells que pensen que no s’equivoquen mai- però amb entrega personal inqüestionable. En Jaume ara deixa l’Ajuntament i darrera seu queda can Xalant, la casa Arenes, la Casa de la Música popular, el Cruïlla de cultures. Projectes en els que hem treballat amb il·lusió compartida i lleialtat mútua. I per davant deixa projectes com el Museu de can Marfà, la biblioteca de l’Escorxador, la restauració de Santa Maria.

Deixa l’Ajuntament però, estic convençut, no deixa el treball –que va començar de molt jove- per a fer de Mataró una ciutat millor. Temps hi haurà per l'análisi política, avui només toca dir: gràcies Jaume per la feina feta. Un personatge peculiar, una persona valenta i honesta.