header-photo

Fragments de lectura

Foto Elpais.com

El que més m’irrita –la seva veu de baix feia com un grunyit-, és pensar que jo també sóc un estranger. És la primera cosa que un aprèn viatjant. La primera vegada (va ser trobant-me a l’ex-regne de Saxònia) que un funcionari públic va tractar-me d’estranger, vaig estar a punt de bufetejar-lo com si m’hagués insultat. ¿Jo estranger? vaig cridar; ¡mai de la vida! ¡l’estranger ets tu! I és que tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers ho som tots, ¡quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són els altres, quan un és sempre ell mateix el més perdudament estranger de tots.


Glòria incerta (Joan Sales)

Sant Fèlix, gloriós!




Quatre hores palplantats a la plaça de la vila han valgut la pena. Sant Fèlix ha estat gloriós. Onze castells de nou, cinc castells de gamma extra són més que suficients per qualificar de molt bona la diada castellera del patró de Vilafranca.

Els Castellers de Vilafranca demostrant una vegada més que continuen, malgrat els dubtes i les apostes sobre el resultat del concurs de Tarragona d’aquí un mes, essent capaços d’afrontar castells d’extrema dificultat. Magnífics el quatre de nou amb l’agulla, la torre de nou i el pilar de vuit.

La Vella de Valls plantant cara i demostrant amb l’intent de l'inèdit tres de nou amb l’agulla que són capaços de jugar fort i en camp contrari quan cal. Amb l’orgull ferit els de la camisa rosada han pogut carregar la torre de nou i el pilar de vuit.

A l’altra costa de la plaça, l’altra colla de Valls ha tingut una jornada memorable. Tres castells de nou, el tres i el quatre i un sensacional cinc de nou. Segurament els grans vencedors d’aquesta diada de Sant Fèlix han estat els de la Joves de Valls.

I Minyons, que potser no estan en el seu millor moment ni tenen la pressió extra del concurs de Tarragona. Malgrat això uns bons tres i quatre de nou i un cinc de nou que no han pogut descarregar.

I Capgrossos? Capgrossos no hi érem formalment, però els molts mataronins que ens hem aplegat a la plaça més castellera hem pogut constatar que difícil que és un lloc per Sant Fèlix.

A Manresa també en diuen nans



M’invita l’alcalde Manresa, l’amic Josep Camprubí, a la inauguració de l’exposició “Nans, Gegants i els seus acompanyants”. És una mica la tornada cortès a la meva invitació a assistir a la Postal de Gegants de Les Santes. Aleshores l’alcalde Camprubí va acompanyar els gegants de Manresa en la seva visita a Mataró. La exposició, a la sala del Casino, és una interessant mostra interactiva dels elements populars del seguici festiu de la capital del Bages: gegants, nans, àliga i cavallets.

A Manresa estan de Festa Major hi han aprofitat per publicar un llibret, que declaren copiat de Mataró, amb imans de les figures de les comparses destinat als més petits. Una iniciativa que tenim ocasió de comentar amb en Dani Àlvarez que, amb La Coixinera, ha posat la part musical de l’acte d’inauguració de l’exposició.

Ens queda temps per poder visitar el teatre Kursal. Ja coneixia la sala del teatre i ara la visita amb l’alcalde em permet conèixer el que hi ha darrera el teló. El treball de recuperació –fruit d’una iniciativa ciutadana- d’aquest vell teatre ha estat magnífic i Manresa disposa d’un bon equipament teatral. Amb l’afegit de trobar-se –com el Casino- al bell mig del passeig de Pere III en ple cor de la ciutat.

Una cervesa en una de les terrasses del passeig em permet aclarir el dubte sobre les cadires que s’arrengleren a banda del passeig. M’expliquen que són cadires per l’estiu, doncs l’hivern és massa cru al Bages, que són de lloguer i que el negoci el regenta tota una institució ciutadana: la Rosita de les cadires.

Ciutats mitjanes, ciutats vives, on passen moltes coses que s’expliquen i que ens expliquem massa poc.


Tornen les festes



Acabem les vacances i les festes de finals de l’estiu tornen a omplir els caps de setmana. En l’ampli calendari festiu mataroní, que s’estén pràcticament sense interrupció des de Sant Jordi a Sant Simó, arriba l’hora de la Serenata del carrer de Sant Ramon, la Festa Popular de Cirera i l’Aplec de can Bruguera. Tres programes amb actes suficients per satisfer totes les demandes.

Tresors amagats



S’estava bé aquesta nit al pati de can Comas de Pineda de Mar. M’hi he acostat, invitat per l’alcalde Xavier Amor, per assistir al pregó de la Festa Major. Aquest any el pregó anava a càrrec de la colla de diables del Poble Nou de Pineda. Una mica de llenya i els comentaris acostumats sobre la festa. Després el correfoc pels carrers d’aquesta vila de l’alt Maresme.

Can Comas és una masia, a tocar de la plaça de la vila, que s’ha reconvertit en un Espai de dinamització cultural. Durant l’estiu, al pati, es celebren els concerts emmarcats dins del programa Acords d’estiu. Una variada proposta musical que aquest any ha vist passar artistes com la Sílvia Comes, l’Àngela Suarez o el August Tharrats Trio.

Però can Comas amaga en el seu primer pis la Fundació d’Art Gràfica Tharrats, una magnífica col·lecció d’obra gràfica d’artistes com Miró, Brossa, Subirachs, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernàndez Pijuan, Perajaume, .... I dic que amaga perquè, en una manera de fer les coses molt pròpia de la comarca, la col·lecció és molt desconeguda per la gent que no som de Pineda.

Comença a ser hora, i n'hem parlat amb l’alcalde Amor, de treballar plegats per donar a conèixer els petits, i no tan petits, tresors que tenim amagats en les ciutats, pobles i viles del Maresme. Construir una proposta i una agenda cultural de la comarca que generi les sinèrgies necessàries i que ajudi a la promoció cultural del Maresme superant velles i estèrils polítiques de campanar.

Esperant Sant Fèlix

Després del jocs



Foto Lamalla.net


Interessant entrevista, a El País d’avui, de José Sámano a Jaime Lissavetzky, secretari d’estat per l’esport. Sense cofoisme, admetent una part de la responsabilitat dels èxits i dels fracassos i apuntant algunes idees interessants de per on han d’anar les coses: “Nos queda mucho por hacer y la ambición tiene que ser nuestro objetivo”.

En principi res a objectar. La pregunta és com fer-ho. Ara comencen quatre llargs anys per arribar a Londres. Quatre anys en els que alguns esports han de fer un canvi radical en els seus postulats per evitar repetir fracassos com els de la natació, l’atletisme i en part la gimnàstica. Quatre anys per rentabilitzar els èxits obtinguts.

Diu el secretari d’estat que s’ha avançat però que no s’ha donat el gran salt. En alguns casos fins i tot crec que s’ha fregat el miracle. No donarem el gran salt sense incrementar la pràctica esportiva. Podem fer un gran resultat en hoquei herba, i s’ha fet, amb poc més de 4.000 fitxes federatives. Per comparar, Holanda, en té 200.000. Podem continuar traient excel·lents resultats en el ciclisme de pista però no es construeixen nous velòdroms a Espanya ni arriben ajuts per rehabilitar els existents. Quants estadis d’atletisme s’han construït en els darrers anys?. Els nedadors es queixen que han d’entrenar-se compartint instal·lacions amb senyores d’aquagym i nens de curset, però són aquests els que, amb les seves quotes, mantenen la instal·lació i el club.

Descentralitzar, estendre la pràctica esportiva arreu, millorar l’estructura federativa, dels clubs i de les escoles, construir més instal·lacions, prioritzar on s’inverteixen els diners públics, són qüestions bàsiques que cal tenir molt present si es vol fer el gran salt. I paciència.

Ciar i vogar



És el que han fet les tripulacions dels Capgrossos, aquest matí a Lloret, al Campionat de Catalunya de Llaguts. Un magnífic tercer lloc per les sèniors femenines, un meritori quart lloc pels veterans masculins –malgrat quedar tercer en la seva mànega però amb la compensació del handicap s’han vist sobrepassat pels remers arenyencs- i un discret paper de les més veteranes.

Un bon ambient de competició, amb una dotzena llarga d’embarcacions que entraven i sortien de la sorra de Sa Caleta per recórrer els dos cent cinquanta metres del llarg del camp de regates. Amb les ciavogues necessàries per completar les distàncies de les diferents categories. Embarcacions de tota la costa catalana –Colera, Roses, Empuriabrava, l’Escala, Palamós, Blanes, Lloret, Arenys, Mataró, Badalona, Calafell, Cambrils, Torredembarra- i les ebrenques de Flix.

Un esport que pot tenir un bon futur a casa nostra i que a Mataró hem donat alguns passos per tal de facilitar i promoure la seva pràctica.

Xarxes




Per posar-se al dia de les xarxes socials aquest article de José Isaac Mercader a El País de dijous.

Perplexitat


Llegint a aquest i a aquest, la pregunta és fàcil: són del mateix partit?

De nou el rellotge



Oblidat durant dies, el rellotge va guanyant protagonisme. Malgrat mitja ciutat estigui fora, la feina va agafant ritme. L’agenda, buida tots aquests dies, comença a tenir gruix i els dies de setembre comencen a quedar ben plens. Molta gent encara de vacances, el correu electrònic inusualment tranquil i el telèfon que sona molt poc. Dilluns ja hi serem quasi tots!

Recuperant notícies



La tornada a la feina, que es fa esglaonada i tranquil·la, em permet repassar alguns reculls de premsa d’aquests dies. Amb el finançament de tema central, però amb altres notícies per destacar. Em quedo amb les que fan referència als incendis forestals i a la disminució de les emissions contaminants al nostre país després de l’aplicació de la limitació de velocitat a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Pel que fa als incendis forestals cal destacar la disminució en un 50% respecte l’any passat al conjunt d’Espanya. De les 50.088 hectàrees cremades al 2007 s’ha passat a 26.365 enguany. Cal recordar que la mitjana dels darrers anys ha estat en 67.912 hectàrees cremades. Pel que fa Catalunya, i fins el 3 d’agost, s’havien cremat 464 hectàrees en el que portem d’any. Molt lluny afortunadament de les 55.000 hectàrees del desgraciat estiu del 1994. Segur que els mitjans preventius i d’extinció (6.399 persones, 33 mitjans aeris, 80 punts de vigilància) tenen molt a veure. També, es clar, les condicions meteorològiques favorables. No cal, però, refiar-se ni un pèl. Ja s’ha dit moltes vegades que els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern. Una bona política forestal i una major conscienciació de la ciutadania també són claus per evitar els incendis forestals. Ho recorda l’Arnau Urgell a la revista digital “Sostenible”: Cap a una nova cultura forestal?

La segona notícia fa referència a la disminució en un 3’5% de les emissions d’òxids de nitrogen i d’un 4% en les de partícules. Poden semblar un resultat modest, lluny dels objectius inicials del 7 i del 17 % previstos, però enormement significatius. Guanyar, ni que sigui poc i insuficient, en la qualitat de l’aire representa girar una tendència més que preocupant. Ara cal perseverar en l’esforç, resistir les pressions mediàtiques contràries que han estat especialment dures, i seguir aplicant una norma que s’anirà estenent com a pràctica normal en moltes altres àrees urbanes de dins i de fora de Catalunya. Una norma que ha comportat també una reducció de la sinistralitat en el trànsit metropolità del cinquanta per cent.

Temps de castells: Sant Magí

Foto Alba Galan

A les dotze no hi cabia ni una agulla, a quarts de tres el públic escassejava aquest migdia a la plaça de les Cols de Tarragona. Conseqüència d’una diada excessivament llarga, amb les quatre colles tarragonines i molta diferència entre elles. Malgrat tot, i la calor, una bona diada de Sant Magí. Xiquets de Tarragona obrint plaça i acabant amb la seva millor actuació de la temporada: torre de vuit folrada, tres de nou amb folre, quatre de vuit. La Jove fent llenya en el primer castell, un quatre de nou amb folre, que ha condicionat tota la seva diada. El tres de vuit, la torre de vuit amb folre i el quatre de vuit han semblat poca cosa. I les altres dues colles, Xerrallo i Sant Pere i Sant Pau, molt limitats de camises i amb una meritòria actuació calcada: quatre de set amb agulla, quatre de set i tres de set. De fet, camises, no li sobraven a ningú i les aliances han quedat molt ben definides: matalassers amb mariners, liles amb verds. Al final Xiquets exultants i Jove decebuda. Els petits contents.

De nou Peluts


Micropaisatges d’estiu -10-


Les flors de l’herbacol es feien servir per quallar la llet del formatge i el mató. Ara només esquitxen de blau lila els marges dels camins.

Quadernet de vacances: enyorança de castells


Foto El Punt

Amb la camisa avorrint-se a l’armari i la vista posada en Sant Fèlix, anem passant aquests dies d’agost amb poca activitat castellera. M’arriben les notícies de la diada de la Bisbal del Penedès: els vilafranquins de la camisa verda carreguen el pilar de vuit. El primer castell de gamma extra de la temporada. L’any passat el primer gamma extra va ser una torre de nou, també dels Castellers de Vilafranca, per la diada de Les Santes. Molt hauran de treballar els vilafranquins per poder fer una bona diada de Sant Fèlix. El tres de nou, només carregat a la Bisbal, els continua donant problemes i el tres de deu sembla encara massa lluny. Farien bé els de Vilafranca en no encaparrar-s’hi excessivament en aquest castell i preparar tota la resta de gamma extra: la torre de nou, el pilar de nou i potser el cinc de nou. Amb algun d’aquests castells, i veient com estan les altres colles, sortirien guanyadors de sobres de la diada del patró vilafranquí.

Caldrà veure que passa al Catllar i a l’Arboç. També caldrà estar atents a Sant Magí per veure l’estat de forma de les colles de Tarragona i esperar la tornada de vacances de Minyons i Capgrossos.

Quadernet de vacances: cent anys després



Més concretament cent un anys. És el temps que has passat des de “La missió arqueològica-jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça” l’any 1907. Sota la direcció d’en Josep Puig i Cadafalch, acompanyat del també mataroní Josep Goday, de l’historiador del dret Guillem Maria de Brocà, el conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas, l’expedició va recórrer les valls pirinenques: des de Bagnéres de Luishon cap a la Vall d’Aran pel Portilló, passant a la vall de Boí pel port de Caldes i recorrent la vall d’Isàvena.

L’expedició va ser fonamental pel coneixement del romànic català, posant al descobert peces tan importants com el Davallament de la Creu d’Erill la Vall, les pintures murals de Santa Maria i Sant Climent de Boí o la cadira del bisbe Ramon d’Isàvena.

Una
exposició, produïda per l’Obra Social de “La Caixa”, explica amb detalls aquella expedició i mostra unes vuitanta fotografies, de les més de dues-centes, que va fer Adolf Mas. La reproducció dels quaderns de notes de Puig i Cadafalch –amb l’alçat de moltes de les esglésies visitades- i de Josep Gudiol, completen l’exposició que aquests dies es pot visitar a l’Arxiu Comarcal de Sort. Per poder veure-la, però, haureu de ser capaços de trobar la ubicació de l’Arxiu.

Quadernet de vacances: de lectura obligada

Foto Elpais.com

L’article d’en Manuel Cuyàs a El Punt d’avui: Xina i Europa.

Quadernet de vacances: setanta anys després



Es commemora aquest any el setanta aniversari dels fets de la guerra civil espanyola que més afectaren les comarques dels Pallars. El Memorial democràtic ha organitzat diversos actes a Isona, Roní, Rialp i Tírvia.

Dels primers d’uns primers mesos molt convulsos, amb assassinats de capellans per part d’elements descontrolats de les pròpies comarques i d’arribats de fora, a partir de començament de l’any 37 es va instal·lar una relativa calma en aquestes terres deguda a la finalització dels actes incontrolats i a la llunyania dels fronts de guerra. Aquesta situació es perllongà durant tot l’any 37 i va finalitzar quan, a la primavera del 38, les tropes franquistes varen trencar el front i començaren l’ocupació de Catalunya. Les comarques dels Pallars es convertiren en front de guerra i es registraren els fets bèl·lics més importants entre la primavera i la tardor del 1938: Sant Corneli, Penyes d’Auló, Baladredo, Campirme. Alguns mataronins es retrobaren durant anys, cada estiu, a Tírvia per a recordar aquests fets bèl·lics.

La duresa dels combats fou especialment intensa i algunes poblacions, Isona i Tírvia, varen quedar pràcticament destruïdes. La seva reconstrucció va ser portada a terme posteriorment per la Dirección General de Regiones Devastades, l’organisme de l’estat encarregat de la reconstrucció dels pobles arrasats per la guerra. Es dona la circumstancia que Isona i Tírvia foren les úniques poblacions catalanes reconstruïdes per aquest organisme.

S’iniciava també una duríssima repressió, dirigida pel general Sagardia, que va donar lloc a cruels episodis de venjança. Durant anys, en els sermons de les misses dominicals, he sentit a mossens diversos denunciar la persecució religiosa i l’assassinat de capellans que es varen produir durant els primers mesos de la guerra sense cap referència al que va passar desprès. Ara toca explicar tota la història. L’assassinat de persones innocents per part d’incontrolats primer i de la formidable màquina repressora del franquisme després. Gent que va morir sense saber massa el per què.

No es tracta de passar comptes ni d’obrir velles ferides. Només podrem passar definitivament pàgina quan hàgim pogut llegir la pàgina sencera, sense censures ni omissions.

Quadernet de vacances: fragment de lectura




"Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿com ens hauria deixat tant sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no-res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.

¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?

Existeixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?"

Joan Sales, “Incerta glòria”

Micropaisatges d'estiu -9-



El rosat carmesí dels nerets entre la boira, l'aigua i la pedra de l'estany d'Aixeus.

Quadernet de vacances: “Las mujeres y las cuerdas”



Amb aquest títol, la María Bayo va donar un magnífic recital líric, a l’església parroquial de Rialp, acompanyada a la guitarra per un sensacional Pablo Sáinz. Potser va abusar la soprà navarresa d’un mateix tipus de cançons tot i l’estrena mundial d’una peça de Lorenzo Palomo. Pablo Sáinz va saber treure matisos increïbles a la seva guitarra en una interpretació de “Recuerdos de la Alhambra” de Francisco Tàrrega de les que es recorden per sempre.

Tot plegat formava part d’un dels concerts del VIII Festival de Música de la Vila de Rialp que organitza les Joventuts Musicals del Pallars Sobirà. Un magnífic festival que s’ha consolidat i que ha descentralitzat els escenaris a Lleida, Tremp, Son, Gerri de la Sal, Santa Maria d’Àneu, Caregue i Sant Joan d’Isil. Un programa que va des del gospel al virtuosisme de Joaquín Achúcarro, passant per les inevitables orquestres de l’est.

Com escriu la Teresa Cunillera en el preàmbul del programa escrit: “Fer que la comarca del Pallars Sobirà sigui coneguda i apreciada per la seva riquesa territorial alhora que pel seu interès i la seva presència en el mon de la cultura i la seva difusió és un objecte engrescador i que ells, en primer lloc, però tots aquells i aquelles que ho hem anat seguint amb interès i curiositat, podem constatar que és possible dur a terme projectes importants i que interessen els ciutadans i ciutadanes sense que calgui ubicar-los en allò que es considera grans centres de la difusió cultural”.

Quadernet de vacances: fragment de lectura

La Serollosa

“Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat dins l’espessa fronda de la noguera; de vegades l’entreveia, com un llampec tot groc. Amb el cap fora de l’aigua, un gripau assajava cautament l’única nota de la seva flauta; la marinada movia el plomall de les canyes i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca. Però s’enganyaria qui vingués a Castel de Olivo en busca del Paradís Perdut del barroc. Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara, em vénen molt de nou. Contra el que se sol creure, !són tan diferents dels de Castella, on jo he passat la major part d’aquests onze mesos! Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara.
Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món.”




Joan Sales, "Incerta glòria"

Quadernet de vacances: un nou esgrafiat



En Ramon Bassas, alcalde accidental aquests dies, em fa arribar una foto seva del nou esgrafiat d’en Santi Estrany. Li varem encarregar, per la seva vinculació durant molts anys, per celebrar els cinquanta anys de l’Institut Politècnic Miquel Biada. Ara l’Alzina l’ha acabat i llueix magnífic a la façana de l’edifici.

Quadernet d'estiu: camins seculars


Quan, passa rere passa, es tornen a recórrer els vells camins seculars de la vall el caminant reinventa la història. O més ben dit, les històries. Perquè diversos són els camins i molt diverses són les històries que s’han viscut en aquests vells camins del Pirineu. Històries de gent anònima i de gent amb renom. Històries d’amor, de guerres, d’exili, d’emigració, de contraban, de maquis.

Perquè si la muntanya és tossuda, encara ho ha estat més la gent de banda i banda, i per qualsevol port, han saltat durant segles d’un costat a l’altre. Ni neus, ni pedres, ni carrabiners, ni gendarmes, ni guàrdies civils han aconseguit mai tallar definitivament les vells camins que també tossuts han resistit anys d’abandonament per acabar convertint-se en rutes habituals de turistes despistats i d’excursionistes inquiets.

Lluny sovint dels grans cims, dels llacs de postals, però eficients i amb petits tresors amagats dins dels boscos, en els prats. Bordes, ponts, fonts, murs que voregen precipicis, raconades del riu, perspectives que de sobte et sorprenen. I la quietud del camí, el silenci compartit, l’ombra amable, el raig de sol que il·lumina a contrallum. Pel caminant tot un regal. I el glop d’aigua de la font, amb una mica de xocolata –Gelonch, si us plau- un autèntic plaer de sibarites.


Micropaisatges -8-


Una modesta sempreviva sobrevivint entre els esquists rocosos del Solà de Burg.

Quadernet de vacances: el diumenge, a la tarda



“El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut, barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s’evadeixen fins l’eternitat...”

Miquel Bauça (1940)

Aquella tarda, de diumenge, el cel era d’un blau intens damunt la simfonia de verds dels prats i dels boscos. La muntaya superba s’aixecava tancant el paisatge d’orient i el roig de les tarteres s'ajuntava amb el gris de les pissarres esquitxades del groc dels lìquens. La taca bellugadissa de l’estel de la canalla jugava amb el vent en una dansa sense final damunt l'escenari de la Coma de Burg.

Quadernet de vacances: velocitat i seguretat


Foto Elpais.com

Que la velocitat a muntanya és sinònim de seguretat és l’opinió compartida per tots els alpinistes als que s’ha demanat opinió sobre el tràgic accident al K2. Afirmen la necessitat de complir amb uns horaris que permetin, no solament fer el cim dins d’un horari segur, sobre tot garantir el descens amb unes mínimes condicions de visibilitat i seguretat. Aquests dies en els que la muntanya torna a ser actualitat s’obren els debats sobre les condicions amb les que s’està practicant l’himalaisme. Ben lluny de l’èpica dels pioners o de les aventures esportives dels anys setanta i vuitanta, l’Himalaia s’ha convertit en el gran negoci de pujar muntanyencs de nivell insuficient fins a cims amb els que mai arribarien per si mateixos. L’altíssima taxa d’accidents ho venen a corroborar. La hiperfreqüentació de determinats cims i rutes fan més probable els accidents com el d’aquesta setmana a la segona muntanya del món. Una muntanya especialment difícil que s’ha cobrat nombroses víctimes.

En una altra escala podríem traslladar el que està passant a l’Himalaia amb algunes coses que també passen en muntanyes molt més modestes com el Pirineu. Els divuit accidents mortals en el que portem d’any –i hi podríem sumar el creixent nombre de rescats que s’efectuen- fan pensar que massa gent sense experiència s’aventura en uns cims aparentment massa fàcils. La meteorologia adversa, la inexperiència, la manca de coneixement del territori, la imprudència i també la fatalitat són factors massa sovint presents en alguns excursionistes que s’aventuren en rutes que no per massa conegudes no deixen de tenir un cert nivell de risc.

Perdre-li el respecte a la muntanya, ni que siguin cims fàcils, és el primer pas cap a la catàstrofe. Les dades d’accidents i les circumstàncies de molts d’aquests ho demostren clarament.

Quadernet de vacances: mirant el cel




He escrit alguna altra vegada que un dels petits plaers nocturns del Pirineu és poder mirar el cel durant la nit. El cel d’estiu, que no té l’espectacularitat del de l’hivern, està dominat per la Via Làctia que de nord a sud s’estén com un riu platejat. Coses que passen quan mirem l’univers de costat!.

Aquesta passada nit, però l’objecte d’atenció ha estat Júpiter que fa dies em feia l’ullet brillant més que ningú cap el sud-est. Era, doncs, l’hora de treure el telescopi orientar-lo cap el planeta i mirar que es veu. L’espectacle no defrauda encara que estiguem acostumats a imatges magnífiques de telescopis enormes. Amb un modest telescopi domèstic es poden veure les franges horitzontals que solquen la superfície de Júpiter. I ahir es podien veure clarament i ben alineades les quatre llunes galileianes.

Són les quatre llunes de Júpiter que Galileu Galilei va veure l’any 1610, quan per primera vegada va encarar el seu rudimentari telescopi cap el cel. El descobriment de Galileu, a més d’un greu conflicte amb l’església catòlica, va suposar un gir copernicà –i mai millor dit- en la concepció de l’univers. Galileu va acabar claudicant, malgrat el seu “ e pur si muove”, però va aplanar el camí a les teories de Copèrnic, Tycho Brahe i Kepler.

Quadernet de vacances: El camí de la secla


Església de Sant Quirs i Santa Julita de Glorieta


El camí de la secla porta a fins a La Glorieta de Montesclado i arrenca de la mateixa plaça de la vila. La plaça, quan la vila era closa, quedava enfora i per això no té cap edifici destacat; més aviat hi donen els darreres de les cases i la paret del cementiri. A la plaça havia existit un safareig cobert que les modernitats i algun camió despistat es van endur per endavant. Ara hi sobreviu una font, de gust més de dubtós, que fou reclamada per pintades anònimes fa un parell d’anys.

El camí comença costerut per ajupir-se ben aviat i planejar seguint la Coma a mig aire del serrat. La secla, ara encotillada dins d’un tub de formigó, corre pel costat esquerre del camí i porta l’aigua del riu cap als petits horts. En algun lloc xarbota tot reclamant un manteniment inexistent. Com que el camí és absolutament pla la caminada és tranquil·la i el caminat té temps per badar. Bedolls d’escorça blanca ideal per a fer besulls, trèmols de bellugadisses fulles, freixeres de bona fusta per a fer mànecs d'eines, nogueres ben carregades de nous encara verdes, avellaners de branques rectes que aquí dalt fan servir per a emparrar tomaqueres i mongeteres, salenques que anuncien la proximitat de l’aigua.

Els prats, primer ben enfonsats, van quedant a l’alçada del camí. Aquest any ja verdegen després del primer dall. Pel setembre, per poc que plogui, veuran de nou la dalla del redall. Les cases de Glorieta, quatre mal comptades, apareixen agrupades en un revolt del camí al fons del barranc. Abans d’arribar-se cal passar per davant de la petita església de Sant Quirs i Santa Julita. El camí continua amunt cap a Montesclado i encara més amunt cap a Juberri i a les envistes de Sant Joan de l’Erm vell.
Com que la intenció era només estirar les cames fins a Glorieta, i un cap de núvol deixa anar un ruixat d’estiu, el caminant dona mitja volta i torna, sentint l’olor de la terra mullada, tot xino-xano i sota el paraigües cap a la vila. Les banderoles que guarneixen la plaça pel ball de la nit són de plàstic i no han seguit el trist destí de les paper de seda que altres anys omplien la plaça de coloraines fins que algun ruixat les convertia en pelleringues penjants.

Quadernet de vacances: Siau-nos amparo i guia



Les Santes del 2008 ja són història i, encara que l’inici del festival Shakespeare a Mataró em retè a Mataró un dia més del previst, podem començar les vacances d’estiu. Un parell de setmanes fora de Mataró –amb el mòbil obert i internet a mà- hauran de servir per descansar i recarregar energies desprès d’uns mesos d’intensa activitat política. Moltes hores per davant per llegir, passejar, treballar manualment, reflexionar sobre alguns temes pendents i temps per dedicar a la família.

Mantindré el bloc actiu –m’agrada més el mot calvinista que stajanovista- encara que en format més estiuenc. Per tant poca política (malgrat que darrerament hi escric poc de política), més literatura, alguns indrets, curiositats i allò que vagi passant que pugui ser mínimament interessant. Com els diaris però sense crònica “rosa”.

La pila de llibres per llegir és important, l’agenda s’omplirà d’excursions, algun concert, un parell d’exposicions ja previstes i la resta amb el que vagi sortint. Aquí dalt comencem amb festes, que és Sant Feliu i cal celebrar-ho com cal i ja ho diuen els goigs:

Puig que triomfant eixiu
de la infernal bateria,
Siau-nos amparo i guia
Patró nostre, Sant Feliu