Foto Elpais.comEl que més m’irrita –la seva veu de baix feia com un grunyit-, és pensar que jo també sóc un estranger. És la primera cosa que un aprèn viatjant. La primera vegada (va ser trobant-me a l’ex-regne de Saxònia) que un funcionari públic va tractar-me d’estranger, vaig estar a punt de bufetejar-lo com si m’hagués insultat. ¿Jo estranger? vaig cridar; ¡mai de la vida! ¡l’estranger ets tu! I és que tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers ho som tots, ¡quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són els altres, quan un és sempre ell mateix el més perdudament estranger de tots.
Glòria incerta (Joan Sales)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada