header-photo

Tornami a dir



Per acabar un cap de setmana intens –demà és Tots Sants i això vol dir castells a Vilafranca del Penedès- res millor que tornar a escoltar Juan Diego Florez i Isabel Rey en el duo d’Ernesto i Norina de l’òpera Don Pasquale, que aquesta tarda i dins del 6è Cicle de Sarsuela, el Foment Mataroní ens ha ofert al Teatre Monumental. Una més que meritòria actuació de Xavier Fernàndez com a Don Pasquale, Alberto Cazes com Malatesta, Carlos Cremades com a Ernesto i una magnífica Alicia Ferrer en el doble paper de Sofrònia i Norina. Estava satisfet, i tenia mèrits més que suficient, l’amic Antoni Vilà autèntica ànima d’aquest cicle musical.

El compromís solidari

Dignitat (versió curtmetratge documental) from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.


Aquest matí hem celebrat el 25è aniversari de la residència Torre Llauder que Caritas de Mataró té al barri del Pla d’en Boet. Ha estat un acte senzill, com tots els que fa Caritas, però ben emotiu. La presència del Cor Madrigalista ha posat la música necessària per a qualsevol celebració.

En la meva intervenció he volgut per damunt de tot remarcar que aquesta residència, com tantes altres coses a la nostra ciutat, són fruit del compromís solidari. Un compromís que no és exclusiu de ningú però que en aquest cas correspon al compromís cristià de la gent de Caritas. Un compromís que tampoc és excloent i que pretén arribar a tota la gent que necessita un cop de ma en aquesta vida. Entitats solidàries, tercer sector i administracions treballant incansablement per intentar ajudar als que més ho necessiten. Una atapeïda xarxa social imprescindible en aquests durs temps de crisi i atur.

La residència Torre Llauder, on viuen una vintena d’avis i àvies, està situada en el primer pis d’un bloc d’habitatges del Pla d’en Boet. Quan es van construir, a començament dels vuitanta, foren molts els veïns dels entorns que penjaren pancartes als seus balcons en contra de la construcció d’aquests habitatges socials. Trista paradoxa la de veure ara pancartes en algun balcó d’aquests pisos en contra de la instal·lació d’una residència de menors. Trista paradoxa que ens ha d’esperonar encara més en la lluita contra la marginació social i la pobresa. I un gran exemple del que el compromís solidari, en aquest cas de Caritas, és capaç de fer.

Recordant Rafael Estrany



Aquesta tarda la família Estrany ha volgut recordar en Rafael Estrany descobrint una placa en la que va ser la casa natal del pintor al carrer de Sant Francesc d’Assís número 8. Ha estat una iniciativa absolutament privada de la família a qui agraeixo que m’hagin convidat conjuntament amb d’altres amics.

He escrit
altres vegades sobre Rafael Estrany, de la seva vessant artística, de la seva important participació en la salvaguarda del patrimoni cultural mataroní en els anys difícils de la guerra civil i del seu paper com a activista cultural en la immediata postguerra. Avui la ciutat és una mica més rica i els ciutadans i ciutadanes que passin pel carrer de Sant Francesc tindran una referència històrica més. Són petits detalls però que ajuden a teixir de manera important la identitat d’una ciutat.

No són els toros, és Catalunya!


Amb el recurs presentat avui pel PP contra l’acord del Parlament de Catalunya de prohibir les corrides de toros s’ha tornat a demostrar que al PP el que realment l’interessa és l’anticatalanisme. Bé sigui per aconseguir vots a la resta d’Espanya, bé sigui per aconseguir-los dins de la mateixa Catalunya. I sense cap mena de sentit de la responsabilitat política. Si per aconseguir un grapat de vots a la resta d’Espanya cal tibar la corda fins a límits perillossísims per la pròpia supervivència de l’estat no tenen cap mena de problema. Si el que es tracta és d’arreplegar vots dins de Catalunya encara que sigui jugant amb el risc de trencar la unitat civil del poble català, doncs tampoc cap problema.

Només amb aquests supòsits es pot explicar el recurs dels toros quan a Canàries fa anys es van prohibir sense cap problema. O els recursos contra articles de l’Estatut idèntics als d’altres comunitats autònomes i promoguts pels mateixos populars. O el més recent, i molt més greu, contra el reglament del català de l’Ajuntament de Barcelona i que ja han anunciat que faran extensiu a d’altres poblacions. Un exercici més d’aquests irresponsables aprenents de bruixots! Encara que tot plegat no sigui tan divertit com a la pel·lícula de Dysney.

Pita, pita y caminando



Interessantíssima xerrada la d’aquesta nit a can Palauet. En Jordi Font-Agustí, amb motiu dels actes de celebració del ferrocarril, ens ha parlat de relació entre el tren i el cinema. Un repàs exhaustiu a les pel·lícules que tenen el tren com a protagonista o com a escenari. Des de primera pel·lícula de la història, la mítica "Arribada del tren" dels germans Lumière, fins a Jean Renoir i La Bèstia Humana, Con faldas y a lo loco o Asesinato en el Orient Exprès. Tota una lliçó de cinematografia i de coneixement ferroviari amb el que el conferenciant ha tingut atent al personal quasi dues hores.

Al final la conclusió que com el popular corrido mexicà que en Serrat va versionar: la màquina sigue, pita, pita y caminando.

Temps de castells: recta final


Recta final de la temporada pels Capgrossos: diumenge a Girona per Sant Narcís, dilluns a Vilafranca per Tots Sants i l’altre diumenge a Mataró per la Diada de la colla. Tres actuacions per tirar sis castells de nou i tornar a intentar la torre de nou. El secret com sempre als assaigs de dimarts, dijous i divendres d’aquesta setmana i els de la setmana vinent. Gent suficient per muntar peus solvents i treball seriós als assaigs. Després a plaça l’èpica que faci falta!
I per fer boca el magnífic video que la Xènia Solà va fer del concurs de Tarragona.

El compromís de la paraula


Acte d’homenatge a Miguel Hernández, amb motiu del centenari del seu naixement, organitzat per CC.OO a la sala de graus del Tecnocampus. Lectura de poemes del poeta alacantí i música en directe a càrrec dels alumnes de l’escola municipal de música. Un acte emotiu per reivindicar el compromís de la paraula. El compromís que Miguel Hernández va portar fins les darreres conseqüències i la paraula capaç de transformar, junt amb el treball, el món.

Intensitat



Intensitat màxima aquest cap de setmana amb un seguit d’actes que fan que dissabte i diumenge sigui un no parar. De fet, com acostuma a passar, el cap de setmana comença el divendres. Després de tres casaments cal anar, en representació de la Diputació de Barcelona, a la Nit dels Campions que cada any organitza el Mundo Deportivo per premiar els equips catalans que han pujat de categoria. Malgrat que fa anys que no em dedico directament als temes esportius acabes trobant un munt de coneguts als que saludar.

El dissabte comença donant la benvinguda a la gent del Consorci Hospitalari de Catalunya que aquest any han triat Mataró per fer la sortida que anualment organitzen a una ciutat catalana. Visita al mercat de Cerdanyola acompanyant a Celestino Corbacho i acte polític a la Casa de Andalucía. Una sala plena per poder explicar l’obra de govern feta pel president Montilla i per deixar ben clar que nosaltres som socialistes, catalanistes i federalistes. La tarda comença amb el descobriment d’una placa, promoguda pels veïns de la urbanització de can Vilardell, en memòria d’en Pere Anton Fusté. Un acte que ens honora a tots plegats.

Després cal anar a la plaça de la Pepa Maca per inaugurar-la. Encara queda un moment per veure el vídeo de l’acte d’inauguració del casal d’avis de can Gassol que es va fer el passat juliol. I de can Gassol a la plaça de Santa Anna. Una plaça plena de gom a gom per visitar la Fira ferroviària. Parades, concursos, el trenet que no para Rambla amunt, Rambla avall tot ple de canalla.

El diumenge apareix una mica més tranquil. Visita a la residència Laia per celebrar el 10è aniversari. Visita, amb dinar inclòs, a la Mostra d’Entitats de Cerdanyola. Trenta-set entitats a la plaça de l’Onze de Setembre per demostrar la vitalitat del barri. A les sis repic de campanes a Santa Maria per celebrar el 125è aniversari de les "Siervas de María" a la nostra ciutat. Sorprèn que unes dones dedicades a vetllar les nits dels malats encara et donin les gràcies per acompanyar-les en la seva festa. Emotiu text d’en Cusachs que explica molt bé l’agraïment de la ciutat a tants anys de servei. Una ràpida escapadeta al local de l’Associació de Veïns del Palau per acompanyar-los en la festa del soci. Una gent incansable i decidida en el treball pel seu barri i per espolsar-se els estigmes que els aprofitats de sempre els hi han intentat encolomar.

La Pepa Maca

Foto Glòria Figuerola


La Pepa Maca, sobrenom de Pepeta Agramunt i Costa, treballadora de can Minguell que l’any 1945 va liderar les vagues dels "quinze duros" per reclamar una millora salarial pels treballadors i treballadores del tèxtil. Avui hem inaugurat la plaça que, per acord municipal i atenent la proposta de la Comissió del Nomenclàtor, porta el seu nom. Una plaça que ocupa una part dels terrenys de l’antiga fàbrica de can Gassol.

No he volgut deixar de reivindicar, en aquest temps que la frivolitat amenaça amb emmascarar la dura repressió franquista, el coratge d’aquestes dones i homes capaços de plantar cara a les injustícies i sobretot capaços de tirar endavant les seves famílies, la ciutat i el país. Han estat els treballadors i treballadores d’aquest país els autèntics protagonistes dels progrés econòmic i social de Mataró i Catalunya. Els temps han canviat de manera irreversible i per les portes, que hem volgut conservar com a testimoni de tota una època, ja no hi passen cada dia els centenars de treballadors i treballadores de can Gassol. Les mitges que durant molts anys vestiren les cames de tants milions de dones espanyoles ves a saber ara on es fabriquen. Són temps passat que, ens agradi o no, mai tornaran.

Ara ens calen les noves fàbriques, les fàbriques del coneixement. Les que hem començat a construir a la nau Minguell o al Tecnocampus. Espais d’innovació que facin guanyar valor afegit als productes i serveis que l’economia de Mataró produeix. Però sense mai oblidar el que hem estat i seguim sent: una ciutat de gent treballadora, que a les oficines, les escoles, les fàbriques, els hospitals, els comerços i on calgui s’obre camí treballant. Com ha estat sempre i com la figura de la Pepa Maca ens recorda.

Arriba: La vida de Monti



Després de la campanya d'Obama és més que evident que una part important de la campanya de les properes eleccions al Parlament de Catalunya tindrà les xarxes socials com a escenari. Avui ja corre per Internet una divertida -l'humor és la darrera cosa que deixarem que ens prenguin- paròdia de "La vida de Brian". No cal dir que els jueus conspiradors ara tenen un perfil molt més nostrat. Si aleshores la pregunta "què han fet els romans per nosaltres", ara és "què ha fet el PSC per Catalunya". S'admeten contrarèpliques, però que siguin divertides si us plau!

Una gran foto


Una gran foto, la d'una gran força, la força del bàsquet de la ciutat, d'una ciutat de bàsquet. Aquesta és la foto dels equips i dels jugadors i jugadores de la Unió Esportiva Mataró que diumenge passat es van presentar al Palau Mora. Un acte que va servir també per agrair el treball i l’atenció especial cap a Mataró que sempre ens ha demostrat el president de la Federació Catalana de Bàsquet, l’amic Enric Piquet.

I si la foto és una gran foto, el vídeo de la darrera jugada del partit és d’aquell per emmarcar i posar d’exemple de com es pot escamotejar la victòria a un equip!


El ferrocarril a Mataró


Arribades aquestes dates la ciutat de Mataró es disposa a celebrar de forma convenient l’aniversari del que va ser el primer ferrocarril de la península ibèrica. Des de fa uns anys s’ha volgut anar més lluny de la típica ofrena floral a Miquel Biada i celebrar tot un seguit d’actes vinculats amb la nostra condició de ciutat ferroviària. Podeu triar i remenar que segur que algun acte us pot interessar.


Com també us pot interessar la novel·la d’en Xavi Casinos "Tren de venganza" que a partir de la iniciativa d’en Biada -Boada a la novel·la- ens explica una fantasiosa història de policies, masons i boicotejadors. Res a veure amb la realitat, però divertida de llegir.

Marea rosa



Marea rosa la que diumenge es va mobilitzar a Mataró amb motiu de la 3a. Caminada contra el càncer de mama que organitzava Maresme Oncològic. Més de dues mil persones caminant conjuntament amb l’únic objectiu de demostrar la solidaritat amb les persones afectades per la malaltia i la determinació en contribuir a la lluita contra aquest mal.

Avui, que és el Dia Mundial del Càncer de Mama, cal recordar que a Espanya moren cada any d’aquesta malaltia 5.000 dones. Malgrat que el nombre d’afectades creix cada any a Catalunya en un 2’5 %, també ha augmentat l’índex de supervivència que arriba fins el 80%. La diagnosi precoç és la millor arma per combatre la malaltia i per tant la conscienciació de tots plegats és fonamental per plantar-li cara amb èxit.

Economia i Valors



Que la gent de l’associació cultural Valors és prou inquieta no és cap secret per ningú. Més enllà de l'heroïcitat de publicar una revista parlant precisament de Valors i fer-ho a Mataró, o sigui fora de l’àmbit estrictament barceloní, organitzen i de manera continuada tot tipus d’activitats públiques amb els valors com a motiu central. Debats, jornades, programes de ràdio, presentació de llibres i tot allò que se’ls pot acabar ocorrent a aquests joves promotors culturals.

Ara, conjuntament amb la Fundació Bufí i Planas i el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme, promouen un cicle de debats entorn l’economia i els valors ètics. Un cicle que arrenca aquest dijous amb una conferència sobre la creativitat d’en Lluís Bassat al Tecnocampus.

Aquestes iniciatives tenen, des del meu punt vista, dues dimensions a considerar. La primera des d’un punt estrictament local. A Mataró passen massa coses que acaben sent exclusivament de consum intern de la ciutat. Discrets de mena, no ens agrada posar més pa que formatge i sovint pequem precisament de massa humils o de massa xovinistes. Precisament les accions de Valors, començant per la mateixa revista, tenen la voluntat de traspassar les rieres mataronines i projectar-se en clau nacional. I això en aquesta ciutat, i més enllà de la seva novetat, té la seva importància. Hi ha talent a Mataró i ens cal mostrar-lo fora.

La segona consideració es de calat major. En un món on el pensament líquid, quan no l’amoralitat, campa lliurement es fa més necessari que mai una reflexió profunda sobre els valors ètics i la seva relació amb la mateixa societat. Un debat que cal fer defugint de dogmatismes encarcarats i que cal afrontar des de la tremenda velocitat amb la que es produeixen els canvis socials al nostre país i al món. És possible fer-ho des d’una associació cultural d’una ciutat metropolitana? Doncs sincerament crec que si. I si voleu sortir del dubte només cal que us acosteu, dijous a les set del vespre, al Tecnocampus per comprovar-ho.

Temps de castells: una catedral a Sants


Foto del bloc de l'Alba Galan

El teníem entravessat o almenys ho semblava, però el cinc de vuit no acabava de generar la confiança necessària per tirar-lo a plaça. I ja sabem que sense confiança els Capgrossos no tirem els castells.

Per això el d’avui era important a Sants. Tirar-lo, amb un tres i un quatre de nou folrat molt consolidats, significava recuperar la tripleta màgica que no descarregàvem des de la diada de Les Santes de l’any 2008. Havíem carregat el cinc de vuit per l’aniversari de la colla d’aquest any, però la llenya va deixar el castell tocat i segurament l’enderiament per la gamma extra va deixar una mica de banda un castell que sempre ens havia donat molts bons resultats. En els assaigs d’aquesta setmana va quedar prou clar que tenim a l’abast els castells de vuit i mig i que la tripleta tornava a ser possible. I amb aquest convenciment ens hem plantat a la plaça d’Osca del barri barceloní. Per obligacions de la feina m’he perdut el tres i el quatre de nou, però he pogut arribar a temps, encara que vestit de “paisà” i amb un faixa manllevada, per fer pinya en un cinc de vuit maco, segur, propi de la factoria Capgrossos.

Mentre continuem somniant amb la gamma extra, treballem durament per portar a plaça el millor que tenim. Avui això a Sants s’ha anomenat tripleta màgica. A Vilafranca, per Tots Sants, volem que es digui torre de nou amb folre i manilles!

Passant el testimoni del compromís



Teniu a les mans un nou exemplar del llibret que des de fa uns anys l’Agrupació del PSC de Mataró publica sobre la història del socialisme a la nostra ciutat.

Aquest any podeu trobar un article d’en Ramon Salicrú sobre el programa electoral amb el que els socialistes es van presentar a les eleccions municipals de l’any 1895 i en les que va resultar elegit el primer regidor socialista. Trobareu també la biografia de quatre militants socialistes: en Joan Planas, el recentment traspassat Joan Bellavista, en Pedro Palacios i la Encarna Siles. Quatre històries d’homes i d’una dona que han estat referent del dia a dia de la praxis política d’esquerres.

Perquè precisament la història del socialisme, a la nostra ciutat i arreu, s’escriu amb aquesta combinació d’idees, propostes, i homes i dones decidits a explicar-les i a practicar-les. No espereu grans esdeveniments ni heroïcitats, si per heroica no considerem la lluita diària per la supervivència i el progrés. Fills d’una època de penúries, misèria i manca de llibertats, però que varen mantenir i traspassar-nos el compromís socialista pel progrés de les persones i dels pobles. Sense càrrecs ni llocs destacats però amb la tossuderia, la dedicació i la il·lusió de la família, el barri, la feina o els amics. Lluita sovint sorda, sense relleu social, quan no des de la clandestinitat, essencial per guanyar pel nostre país la democràcia i la llibertat.

Com ells podríem trobar arreu milers i milers d’exemples similars. Però aquests són nostres, persones que hem conegut o coneixem i que per tant formen part de la nostra pròpia història personal i col·lectiva. Amics i companys, exemple sovint de treball i esforç i referent generacional del que hem estat i som els socialistes de Mataró. Els hem trobat al partit, a les entitats de la ciutat, als carrers i a les places de Mataró. Il·lusionats i contents quan inauguràvem un equipament, una reurbanització de carrer, un parc o una escola. Revoltats davant la feina mal feta o la injustícia evident. Però sempre disposats a arremangar-se i ajudar a canviar les coses.

Els hem d’agrair el que han fet, el que han estat i sobretot el que han sabut transmetre als joves que agafen el relleu. Amb la mateixa i decidida intenció de canviar les coses, de fer un món més just, més lliure i més solidari. Passant el testimoni del compromís.

Text escrit pel llibret "Vides de lluita, tenacitat i compromís" publicat pel PSC de Mataró

Adéu a la tàpia



Haig de manifestar la meva satisfacció en veure ahir, tot passant amb en cotxe, com la tàpia que tancava la finca la finca de Cabot i Barba per la banda de la plaça Miquel Biada Biada hi havia desaparegut. Aquella paret, amb els seus vidres antiescalatoris al damunt, formaven part del paisatge gairebé secular de Mataró. Era la rebuda que la ciutat donava a tothom que arribava en tren. Als finals dels anys noranta i coincidint amb el 150 aniversari del tren d'en Biada es va remodelar una plaça que era un autèntic desastre: autobusos urbans, taxis, motos aparcades, vianants, ambulàncies, la seu del Consell comarcal....


Tot un poti-poti de coses mal endreçades que no deixaven ni veure el monument commemoratiu del primer tren de la península. Es va eixamplar la plaça cap a llevant, ordenar les parades dels autobusos i dels taxis, es va peatonalitzar i es va permetre l'accés directe a l'estació sense haver de passar pel pas subterrani, es van plantar palmeres al bell mig de la N-II. Un canvi que va canviar radicalment la fesomia d'una de les portes més importants de la ciutat. Però quedava la tàpia. El procés de rehabilitació de les naus Cabot i Barba i els seus nous usos com a seu dels Serveis Territorials i com a Centre Cívic ha recuperat la façana cap a la plaça i sobretot ens ha permès dir amb la boca ben plena: Adéu a la tàpia!

Molt bona olor




Sovint ens embranquem en discussions semàntiques sobre el significat de les paraules. Doncs mireu quan em pregunten que significa exactament innovar ho tinc força clar: el que fan a Sandir, una empresa de la incubadora del Tecnocampus. A més una empresa que fa molt bona olor. Llegiu i oloreu que com diu el lema de l’empresa: “El bo mai s’oblida... si hi ha una olor que t’ho recorda.

Arxiu Miralles



Visita aquest matí a l’Arxiu Miralles que, fruit del conveni que es va signar l’any passat, ja s’ha instal·lat a Mataró. L’Arxiu Miralles és un important fons documental i bibliogràfic fruit de cinquanta anys de treball del crític d’art Francesc Miralles. Conté al voltant d’uns quatre-cents mil documents que generaran més d’un milió de cites bibliogràfiques. Una tasca ingent en classificar els documents, digitalitzar-los i posar-los a la disposició dels estudiosos de l’art i que fa setmanes s’està portant a terme.

El fons Miralles era una bona oportunitat per la ciutat que no hem volgut perdre i que s’alinea amb la creació del Museu Art Contemporani de Mataró que acollirà el fons artístic de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí. Aquesta doble oportunitat situarà la nostra ciutat en el mapa artístic del país i seran dues peces imprescindibles per estudiar i entendre l’art dels darrers cinquanta anys a Catalunya.


Haikus de tardor -11-


Fins vels de fades
subtileses d’amagar
jocs de les boires

Haikus de tardor -10-



Esclaten sagnants
en murs de licorelles
les vinyes bordes

Haikus de tardor -9-


Gotes de pluja
precioses perletes
d'efímera llum


Haikus de tardor –8-




Verd madur dels prats
groc daurat dels pollancres
cirerers en foc

Negant les nacions


Llegint el llibre d’en Joaquim Coll i en Daniel Fernàndez m’he arribat a preguntar, a la vista de la situació política d’allò que hem vingut a a anomenar l’encaix de Catalunya i Espanya, si pot ser que tot el problema vingui d’aquell 12 de maig de 1978 i de la frase que, diuen, va engegar en Miquel Roca a en Manuel Fraga: “Te cambio dos adjetivos por un substantivo”. El substantivo era “nacionalidades” i els adjectius eren “indisoluble” i “unidad”. Estic referint-me a l’article 2 de la Constitució Espanyola:

"La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Fixeu-vos com els dos adjectius s’han convertit en l’arma que utilitzen els que, d’un i altra banda venen a negar precisament les nacions. Els qui neguen l’existència d’Espanya com a nació, amb l’ús pejoratiu de la paraula “estat”, i els qui neguen l’existència de cap altra nació que no sigui l’espanyola, doncs no deu ser per causalitat les múltiples referències a l’unitat indissoluble que es fa en la sentència de l’Estatut. Entre uns i altres el que venen a fer és negar precisament les nacions tot carregant-se l’esperit constituent d’Espanya: Nació de nacions.

I és en aquest context que situo la pregunta, per a mi, clau del llibre: “És avui útil el catalanisme”. Per què les idees polítiques la primera condició que han de complir és la ser útils a la societat.

Parlem del catalanisme tal com el defineix en Miquel Iceta en el seu llibre “Catalanisme federalista”: “sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes”. I del catalanisme en la seva concepció noucentista de la Catalunya endins i la Catalunya enfora. El catalanisme que defineix la Marina Geli en “Endreçant l’ànima”: “un catalanisme cívic adaptat al segle XXI que incorpora valors globals i locals, que integra a tota la societat catalana, que inclou a tothom però que valora la diversitat. Un catalanisme que és plural per definició, que és polític, però, sobretot, cívic, intel·lectual i obrer”. “El catalanisme com a sentiment per la unitat civil de Catalunya, formant un sol poble”. El catalanisme, amb paraules dels propis autors del llibre que
“continua sent avui un factor constituent i determinant en la cultura política democràtica espanyola. Des del seu naixement polític a principi del segle passat, els èxits del catalanisme han estat, alhora, els èxits de la democràcia espanyola. La democràcia espanyola i l’autogovern de Catalunya han anat sempre del bracet”.

Escriuen els autors del llibre i a mode de conclusió: “
En definitiva, el catalanisme continua sent avui útil, però alhora no n’hi prou de ser catalanistes. El catalanisme no és una poció màgica, ni pot amagar el biaix ideològic de certs debats. I tampoc no ha de caure en paranys que pugin autolimitar la seva ambició. De portes enfora, ha de continuar contribuint a dotar de pluralitat –a través de la mateixa diversitat catalana- el projecte hispànic. El reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística, que és l’únic camí possible per la convivència des d’una sentimentalitat compartida, fa el projecte espanyol més fort i atractiu. De portes endins, el catalanisme ha de desenvolupar plenament l’autogovern, tot sentint-ne orgull, esforçant-se per garantir una gestió eficient dels recursos públics.

Ha de disposar d’un relat sincer amb la realitat de la societat catalana i, com a fill de l’optimisme il·lustrat que és, ha de continuar vertebrant un espai de diàleg i trobada en el que sigui possible construir acords amb més facilitat o constatar desacords de la manera més civilitzada possible. Perquè el catalanisme ha de garantir, tal com expressa Antoni Puigvert, una concepció de Catalunya com a lloc de diàleg i no d’oració, com àgora i no com a temple, com a punt de partida i no d’arribada”.

És possible tot això en el moment actual i després de la sentència de l’Estatut? Això ens ho contesten els mateixos autors:

“Plantejar de manera reiterada des del catalanisme, o des de les mateixes posicions federalistes, propostes de reforma constitucional, ara per ara, només té sentit en el terreny acadèmic. En l’àmbit polític i social, aquest èmfasi en canvis jurídics que exigeixen -cal recordar-ho constantment?- el suport d’una dreta espanyola que avui els faria en una direcció neocentralitzadora només pot acabar alimentant la sensació de fracàs col·lectiu.

La reforma constitucional només pot ser el resultat d’un consens que sigui la plasmació d’un nou clima social, intel·lectual i polític, als antípodes de la retòrica de confrontació dels darrers anys. I aquest consens necessita la construcció d’una nova majoria social que avui no es dona en el conjunt d’Espanya, si més no de manera suficient, ni tampoc a Catalunya. A fi que arribi aquest nou clima, els propers anys cal treballar-hi en una doble direcció.

Primer, guanyant el debat cultural i polític als dos corrents que articulen la regressió. Segon, o més ben dit, paral·lelament, desplegant totes les possibilitats que la segona generació d’estatuts i la mateixa Constitució fan possible en l’aprofundiment del model autonòmic i en el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural d’Espanya”.

Estem doncs en un carreró sense sortida? Deixem que ens ho expliquin els autors del llibre.
De la meva intervenció aquesta tarda en la presentació del llibre a l'espai Àgora del mercat de la plaça de Cuba.

Notícies creuades



La casualitat ha fet que en el Ple d’avui s’hagin creuat dues notícies. Per una banda s’aprovava l’acceptació de la donació de 41 fotografies del fotògraf Josep-Lluís Pérez Reus i per altra es feia l’aprovació inicial de la modificació del Pla Especial del Patrimoni per incloure els esgrafiats de façana de la ciutat.

Dues notícies que es creuaven precisament en la foto d’en Pérez Reus que encapçala aquest post. Els que ja tenim una edat recordem perfectament el magnífic esgrafiat d’en Santi Estrany sobre la façana de l’escola d’Arts i Oficis a la aleshores plaça de Pius XII i que va fer que la plaça es rebategés popularment com a plaça dels Ninots. L’enderroc de l’escola va fer desaparèixer un esgrafiat que ja he dit més d’una vegada m’agradaria recuperar per la ciutat encara que sigui en un format més petit.

Amb la desaparició de l’edifici la plaça va augmentar la seva superfície i després de la remodelació va tornar a ser batejada popularment, amb un puntet de mala intenció, com a plaça dels ninots de l’Ajuntament. Compte que qui ho escriu és alcalde, té opinió i dret a expressar-la i sobretot sempre ha tingut un puntet d’iconoclasta. Ho dic pels que s’escandalitzen quan l’alcalde en el seu bloc personal escriu el que pensa. O pensar també ens ho volen prohibir?

Ja som 2.000



Aquest matí, a la sessió de l’Open Days dedicada al finançament del Pacte d’alcaldes, ens han anunciat que ja havíem arribat a 2.000 ciutats adherides al Pacte. L’honor l’ha tingut una ciutat romanesa. D’aquestes 2.000 ciutats 137 són ciutats, pobles o viles barcelonines, essent i de llarg el territori amb major densitat d’ajuntaments compromesos amb el triple repte del 20-20-20 en l’escenari de l’any 2020.

Al mateix temps s’ha anunciat que Múrcia és l’estructura de suport número 100. Cal recordar que la Diputació de Barcelona va ser la primera estructura de suport reconeguda per la Comissió Europea. També hem estat la primera administració a nivell europeu en signar un conveni pel programa Elena que ens ha permès disposar de 2 milions d’euros per a fer projectes d’eficiència energètica i d’instal·lació de plaques fotovoltaiques pels ajuntaments de la província. Així mateix el crèdit signat amb el BEI, “La Caixa” i la Caixa de Catalunya ens permet disposar de 500 milions d’euros per invertir en polítiques energètiques.

Brussel·les



Si hi ha ciutats tòpiques el paradigma deu ser Brussel·les: viatge ràpid, per feina a qualsevol dels òrgans de la Comunitat Europea, al Parlament, al Comitè de les Regions. I les visites escadusseres als llocs de sempre: el Meenken Piss (amb una vegada n’hi ha prou), la Grand Place, Chez Leon, Le Roy d’Espagne. Les icones brussel·lianes que no faltin: cerveses, moules et frites, bombons i la pluja. Els personatges que tampoc faltin: Hèrcules Poirot, Tintin i Jacques Brel. I com que aquesta és una crònica sense cap ànim de transcendència encara sortirà algun funcionari europeu dient que Brussel·les és molt més. És clar em deixava al funcionari europeu quan feia referència a les icones de la ciutat.

Una preciosa història



“Un propòsit: prendre consciència col·lectiva que malgrat una determinada dificultat, com pot ser una malaltia mental, hom pot seguir endavant i participar de forma activa en el desenvolupament social i cultural de la comunitat que és, en definitiva, el d’un mateix i el de tots. I la resta ? Per què no? Apropar-s’hi sense por i descobrir-ne la màgia”.

Aquestes són paraules copiades del programa de mà d’una preciosa història. Una història amb noms i cognoms, plena d’emocions i sentiments, amb molt humor i música. La història que han protagonitzat el grup de persones amb malalties mentals que aquest cap de setmana han representant, a la Sala Cabanyes de Mataró, el musical “Mentre hi hagi peles”. Amb llibret d’Òscar Constantí s’han atrevit a musicar cançons de La Trinca de totes les èpoques. Un repàs per les populars cançons dels nois de Canet a partir de la recerca d’un enigma que porta a en Martí (Raül Moreno) i la Mercè (Mont Plans) fins a París.

Una iniciativa del Centre de Formació i Prevenció que va trobar una resposta entusiasta d’en Miquel Àngel Pascual i la complicitat sensacional de la gent de la Sala Cabanyes. “Més de vuitanta han regalat el seu temps i talent per fer possible aquesta experiència. Usuaris de la Xarxa Pública de Salut Mental, professionals de diversos àmbits, voluntaris, entitats i institucions n’ha format part. Tots ells imprescindibles amb col·laboracions puntuals, temporals o al llarg de tot el projecte”.

Una demostració, en aquesta època de mesquineses, de la força del treball comunitari, de la il·lusió per la feina i del compromís social d’una entitat del tercer sector. La felicitació l'agraïment a tots els que ho heu fet possible.

Temps de castells: l’altre concurs




Ni a la Tarraco Arena, ni a TV3, l’altre concurs avui s’ha seguit a Internet. Un munt de piuladors ens hem passat el concurs fent servir el Twitter a preu fet. Uns hashtags de referència: #concurs2010 i #castells i colles amb hashtag i algunes amb perfil propi.

Minut a minut s’han succeït les piulades informant del que passava a plaça conformant una autèntica crònica del primer concurs autènticament 2.0. Comentaris per tots els gustos donat que la majoria de piuladors portem camisa i bastants escrivíem des de la mateixa plaça i entre castell i castell propi. Altres des de la grada i molt em temo que alguns davant del televisor. Tots plegats intentant trametre l’emoció del “Més gran espectacle casteller del món” en 140 caràcters.

Com que aquesta crònica ha estat absolutament plural i mancada del més mínim criteri unitari, els comentaris recullen les impressions de cadascú dels piuladors. Qui dóna tots els resultats dels castells, qui només ho fa de les colles de nou, qui tan sols escriu de la seva colla o de la colla rival. Fins i tot els xiulets, i algunes colles se n’han guanyat més d’un, han tingut cabuda en les piulades. Crònica heterogènia com poques.

Frases curtes, els 140 caràcters no permeten gaire floritures, abreviatures dels castells i dels nom de les colles, i tot l’argot casteller al servei d’una nova manera de comunicar. Instantània, impulsiva i amb poc marge per la reflexió però d’una eficàcia enorme que capgira els canons de la comunicació i la democratitza definitivament. Amb un mòbil i una connexió a Internet tots hem jugat avui a ser periodistes. Ves a saber, igual no ha estat un joc sinó un altre concurs!

Un espai d’Innovació




Benvinguts a Mataró, la ciutat bloc. Són paraules manllevades a en Juan Varela. Benvinguts a l’auditori del TCM, un espai que avui estrenem i que ens fa especial il·lusió que sigui amb l’entrega dels Premis Blocs Catalunya.


Esteu en un espai d’Innovació. Això és el que volem que sigui precisament el Tecnocampus Mataró-Maresme. Un espai d’innovació per Mataró, el Maresme i Catalunya: escoles universitàries, espai per la incubació i el desenvolupament d’empreses, centres tecnològics, ...


Donem per superada la llarga etapa manufacturera i ens aboquen plenament a la societat del coneixement. Volem que aquest espai generi un potent corrent de fons que transformi l’economia mataronina i que la faci avançar pels camins de la modernitat. Una ciutat, Mataró, que vol ser plenament metropolitana, capital d’un territori i nòdul important de la Catalunya en xarxa. Una ciutat que no renuncia a la seva tradició industrial, però que esdevé cada vegada més una ciutat de serveis a les persones, a les empreses i als emprenedors. Amb la innovació impregnant tot el teixit econòmic de la ciutat.


Una ciutat mediterrània, oberta al mar, i que treballa per convertir-lo en un dels seus principals actius. Però per damunt de tot Mataró vol ser una ciutat d’oportunitats pels seus ciutadans i ciutadanes i que fa de la cohesió social el màxim valor a preservar.


Efectivament deia en Juan Varela que Mataró és una ciutat bloc. No anava errat. Per la rapidesa amb la que el fenomen va quallar a la ciutat, pel nombre de blocs i per la seva qualitat, prou que es mereix aquest qualificatiu de ciutat blocaire. Blocs de tot tipus que venen a reflectir la riquesa humana i social d’aquesta ciutat. I blocs de gran qualitat, alguns dels quals han merescut ser finalistes d’aquests Premis Blocs Catalunya.


No faré cap aproximació al fenomen blocaire, deixeu-me només dir que aquells que mantenim un bloc obert, que l’actualitzem freqüentment (alguns de manera diària) només volem participar de manera activa d’un món viu, que es transforma de forma radical i que permet un treball en xarxa impensable sense les eines 2.0. Blocs, facebook, twitter (quantes piulades portem d’aquest acte?) configuren uns escenaris comunicatius absolutament nous i d’una capacitat transformadora espectacular.


Permeteu-me per acabar que agraeixi a STIC.cat la seva confiança en celebrar a Mataró aquest acte d’entrega dels Premis Blocs Catalunya. A la Trina Milan i també a l’Alícia Romero que, sense poder fer vacances d’estiu, ha treballat amb la vehemència que la caracteritza per a que tot estigués a punt aquesta nit.


Felicitats a tots els guardonats i guardonades. Que hi hagi sort i ja sabeu: no deixem que la mandra ens rovelli el cervell, que els dits es mantinguin àgils damunt els teclats, que si les xarxes són vives senyal que nosaltres som vius i que el país és ben viu.
De la meva intervenció a l'acte de lliurament dels Premis Blocs Catalunya