La Pepa Maca

Foto Glòria Figuerola

La Pepa Maca, sobrenom de Pepeta Agramunt i Costa, treballadora de can Minguell que l’any 1945 va liderar les vagues dels "quinze duros" per reclamar una millora salarial pels treballadors i treballadores del tèxtil. Avui hem inaugurat la plaça que, per acord municipal i atenent la proposta de la Comissió del Nomenclàtor, porta el seu nom. Una plaça que ocupa una part dels terrenys de l’antiga fàbrica de can Gassol.

No he volgut deixar de reivindicar, en aquest temps que la frivolitat amenaça amb emmascarar la dura repressió franquista, el coratge d’aquestes dones i homes capaços de plantar cara a les injustícies i sobretot capaços de tirar endavant les seves famílies, la ciutat i el país. Han estat els treballadors i treballadores d’aquest país els autèntics protagonistes dels progrés econòmic i social de Mataró i Catalunya. Els temps han canviat de manera irreversible i per les portes, que hem volgut conservar com a testimoni de tota una època, ja no hi passen cada dia els centenars de treballadors i treballadores de can Gassol. Les mitges que durant molts anys vestiren les cames de tants milions de dones espanyoles ves a saber ara on es fabriquen. Són temps passat que, ens agradi o no, mai tornaran.

Ara ens calen les noves fàbriques, les fàbriques del coneixement. Les que hem començat a construir a la nau Minguell o al Tecnocampus. Espais d’innovació que facin guanyar valor afegit als productes i serveis que l’economia de Mataró produeix. Però sense mai oblidar el que hem estat i seguim sent: una ciutat de gent treballadora, que a les oficines, les escoles, les fàbriques, els hospitals, els comerços i on calgui s’obre camí treballant. Com ha estat sempre i com la figura de la Pepa Maca ens recorda.

En la mort d’en Novellas

A mig matí ens arriba la fatídica notícia de la mort d’en Josep Novellas. Malgrat que sabíem de la seva extrema gravetat, la mort, com sempre, ens sorprèn. Amb en Novellas desapareix un dels millors pintors mataronins dels darrers temps i la seva pèrdua és irreparable per l’art i per la ciutat de Mataró.

El recordarem amb el seu posat un punt escèptic, la seva finíssima intel·ligència, la seva cordialitat en la distància curta i sobretot el seu profund compromís amb les persones, la justícia i la llibertat. Un compromís que traspuava en la seva obra pictòrica, en el seu capteniment i en la seva actitud davant la vida i davant la mort.

En el despatx d’alcaldia, al costat del Ballmanetes d’en Rafael Estrany i aquest any de la Nadala d'en Cusachs, restarà perenne el quadre d’en Pepe Novellas que fa anys acompanya els alcaldes de Mataró. Descansi en pau.

En la mort de Ventura Ametller

Foto R. Gallofré

Era conscient del la gravetat de la situació, però no per esperada la mort ens sorprèn de nou. Aquest matí, quan m’han comunicat la mort de Ventura Ametller, no he pogut estar-me de recordar les paraules que vaig llegir amb motiu de l’homenatge que pel novembre del 2006 li varen fer al seu poble natal de Pals. Les transcric integrament:

Veterinari de Pals, escriptor a Mataró?

Veterinari a Mataró, escriptor de Pals?

Tant se val. Segurament en Bonaventura Clavaguera, en Ventura Ametller, en deu saber la resposta. No en va és un home reflexiu, cultivat, donat a la meditació i el pensament. Com deia el seu amic Josep Pla: “un universalista convençut –no pas de l’espècie fraseològica, sinó realista i organitzable- per aturar fins on sigui possible l’esperit del mal”.

Pals i Mataró han marcat la seva vida de manera important. Però com escriu la Teresa Clavaguera, Ventura Ametller, Bonaventura Clavaguera, és “un mataroní inadaptat que se sent íntimament lligat al poble de Pals”. Ostatge de la tramuntana sens dubte.

Empordanès doncs, maresmenc també, català amb una visió universalista del món i de la civilització.Convençut que la civilització representa la lluita constant contra el mal, els mals, que assolen els pobles i castiguen els homes i dones a penúries, guerres i misèries.

Convençut de la força de la humanitat per canviar les coses, per “conquerir -i són paraules seves- un món futur, lliure d’amenaces, units en el treball i en l’esbarjo, aquell món que tots els joves hem desitjat en tantes hores d’angoixa, en les quals no sabíem si a l’endemà veuríem la llum”.

Perquè Bonaventura Clavaguera, Ventura Ametller, creu en la força de la joventut: “joventut és força i amor, és la part menys malejada de la nostra societat, pot sentir, encara, verge, perquè té els més nobles sentiments de l’home”.

Pot semblar il·lusori, pot semblar una utopia. "Però què hi fa? -com també deia Josep Pla en el pròleg que va escriure per La Teoria General de l’Universalisme- Els esperits il·lusoris i conformistes, faran l’argument de l’idealisme utòpic. És precisament per la utopia idealista pel que hem de treballar. El manteniment de la idea de la història anterior és purament i simplement la continuació de la barbàrie”.

Gràcies Ventura pel treball de tota una vida. Per les teves aportacions al pensament, a la poesia, per ajudar-nos a ser una mica més civilitzats, per recordar-nos la necessitat de tornar la paraula a la seva inicial puresa, a la veritat. Gràcies per, malgrat, indicar-nos que hi ha un camí d’esperança.

Des de Mataró o des de Pals, amb la ment oberta, la mirada lluny i els peus a la terra.

Com pedra de Pedró. Punt de referència, obert als vents, lloc d’aplec.

Descansi en pau.

En la mort de l'Anna Palà

Foto Capgròs.com

La mort, per segona vegada en poc temps, ha tornat a colpejar durament Televisió de Mataró. Primer va ser en Lluís Lligonya –homenatjat fa pocs dies a la Nit de la Comunicació Local- i ara l’Anna Palà, dues personalitats del periodisme mataroní.

L’Anna ha estat una periodista honesta, rigorosa, incisiva, intel·ligent i valenta. Capaç de plantar cara a la malaltia i lluitar fins el darrer moment. Al final la malaltia ha guanyat la batalla, però de l’Anna ens quedarà el record de la seva professionalitat i del seu coratge.

Descansi en pau.

Isidre Julià

L’home, el poeta, l’enamorat

Escriure, encara que només siguin unes línies, per a un acte d’indirecte reconeixement a Isidre Julià i Avellaneda no deixa de ser tasca prou difícil per a qui no té la ploma com a eina normal d’expressió.

De l’Isidre Julià escriu en Francesc Larreula: “si hagués nascut a Grècia quan les arts de la forma i el volum, la filosofia i la poesia esclataren, com una flor primerenca, nodrida amb la saba de les més antigues cultures, algú hauria dit d’ell: Heus ací un home que rau sota l’amable protecció de les Muses.”

Però Isidre Julià és el poeta del Maresme. El poeta que escriu en el seu Maresme subjectiu:

Oh costes de llevant i terres laietanes
pinedes cara el mar, vials per entre els pins;
remors de mar llatina, carícies dolces, blanes,
que novament us copso entre arpegis divins!

I encara més en la seva Oda a El Maresme:

Comarca d’El Maresme, de terres i onades,
de llums cerúlies nades dins d’albes resplendents,
capvespres muntanyencs de postes emporprades,
migjorns com d’encanteri i nords sempre clements

Poeta del Maresme i poeta de Mataró. La seva ciutat, la vella Iluro, de la que escriu magistralment en el seu sonet dedicat a La Rambla:

I com m’agrades plena de brogit,
de festa i d’alegria endiumenjada,
plena de gom a gom com plebiscit
unànime i total de ta fillada

L’home, el poeta que estima el país, la comarca, la ciutat, però que sobretot estima Francesca, l’amor que l’inspira, que defineix tota la seva vida.

Per això quan et vaig conèixer,
ja duia un clixé de tu,
a l’agenda del futur

Els mots que escriu en el Darrer poema d’amor. I els que escriu En el 53è aniversari del meu enamorament:

Se’ns esgota temps i espai. Però és nostra
la plenitud hissada en cada llostre:
Ens lliga amor desesperadament!

L’home i el poeta. També l’amic i l’esportista. El que escriu pel Centre Atlètic Laietania en La balconada dels geranis:

Graó, rera graó i més graons, encara.
I, ara un replà. I encara més graons.
Vuitanta són i... bufen encara els pulmons:
-L’escala de Jacob?

El Centre Atlètic Laietania que té l’encert de celebrar aquest concert de Nadal i titular-lo: Recordant a Francesca.

El teu record és l’alba clara
Que somriu a l’angoixa de la nit.
Si al seu reflex, el prat de goig s’atzara,
Al meu jardí s’atansa un dolç neguit

Text de la meva intervenció a l'acte homenatge a l'Isidre Julià aquest vespre al Centre Atlètic Laetania.

Ernest Lluch

Tinc l’honor de formar part del Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Aquesta tarda a la reunió del Patronat, celebrada al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilassar de Mar, vaig ser nomenat formalment membre del Patronat com a representant de la Diputació de Barcelona. Substitueixo a l’Esteve Terradas, anterior diputat del partit judicial de Mataró.

Vaig tractar poc a l’Ernest Lluch. Algunes conferències, els seus escrits, les tertúlies a la ràdio i alguna trobada personal. En el moment del seu assassinat jo era regidor de Seguretat de Mataró i vaig haver de trucar a l’alcalde Manuel Mas (que cara es paga la ironia en aquest país, Manel !) per comunicar-li la notícia. En Mas era molt amic de l’Ernest, de fet li va proporcionar la seva primera feina com a economista, i va quedar especialment afectat. En pensava en tot això dijous durant la discussió (amb misèries humanes incloses) en el Ple de l’Ajuntament de la proposta institucional de condemna del darrer atemptat d’ETA.

L’assassinat de l’Ernest va generar una onada de rebuig a ETA sense precedents a Catalunya i a la manifestació que es va celebrar a Barcelona s’hi van aplegar centenars de milers de catalans i catalanes. La Gemma Nierga va posar, amb la seva intervenció final, l’accent propi sobre la manera d’entendre les coses al nostre país. Les seves paraules no van agradar gens al aleshores president Aznar, que va abandonar la manifestació visiblement enutjat. La campanya mediàtica que es va iniciar contra la Nierga encara es recorda.

L’acte d’homenatge a l’Ernest, en un matí fred i solellós a les campes de Maials, és d’aquells records que hom guarda entre les seves vivències preuades.

Ara, doncs, em toca treballar per la memòria de l’Ernest Lluch. Des de la Fundació, per preservar el seu record, però sobre tot per mantenir viu el seu llegat. Un llegat que continua essent útil. Ütil i necessari en un moment en el que moltes coses de la política estan mancades de rigor intelectual i es limiten a un simple tacticisme.