header-photo

Ni capes ni mocadors grans



Tots Sants és una festa que a Mataró té un preàmbul molt especial. El dia 28 d’octubre la ciutat celebra, en clau estrictament local, dues festes: Sant Simó i l’aniversari del ferrocarril d’en Biada.

Sant Simó és una festa que tanca el calendari festiu de primavera i estiu. A l’entorn de l’ermita marinera ens apleguem els mataronins per rebre la tardor. És cert que la meteorologia no acompanya i que cada any sembla que la tardor, per desesperació de castanyeres, triga més a arribar. Però no faltem a la cita de Sant Simó i d’arreu de la ciutat baixem per visitar el sant –amb el seu posar majestàtic i la serra que recorda el martiri- i comprar el sabre que les pastisseries de Mataró s’afanyen a elaborar per la diada. En Manuel Cuyàs – a qui cal felicitar per l’encàrrec d’escriure la biografia del president Pujol- ho explica molt bé a El Punt d’avui.

L’altre festa és l’aniversari del primer tren de la península ibèrica. El 28 d’octubre de 1848 el tren d’en Biada va unir Barcelona amb Mataró. Fa un parell d’anys que, amb la col·laboració del Cercle Històric Miquel Biada, intentem rellançar una efemèride que havia quedat reduïda a una protocol·lària ofrena floral al monument d’en Biada. Per això hem confeccionat un programa d’actes que inclou una conferència sobre temes ferroviaris (aquest any amb en Manuel Villalante director d’expansió dels Ferrocarrils de la Generalitat) , una fira i uns trenets per la canalla. La voluntat és consolidar-ho i anar a més. Tant en l’aspecte més formal com en el lúdic. El debat entorn del ferrocarril ens interessa més enllà de la nostàlgia i la festa pot esdevenir un element útil per la promoció de ciutat.

I tot això passava mentre la gent continua anant a la platja i fent miques el refranyer!

Diari de campanya: traca final



Foto Julio Carbó

Míting final dels socialistes en un Palau Blaugrana ple fins la bandera i amb un gran ambient. No faltava ningú (ni ninguna). Feia temps que no veia vibrar la gent del PSC com avui. Presagi de victòria?. Espero que sí.

Últim dia de campanya i missatges finals pels indecisos. Bateria de recursos en la xarxa.

Dos capítols de “Catalunya, 1000 dies de cures intensives” fet per Ciutadans pel canvi.

El quart escàner és la segona entrega del repàs al document de cal notari d’en Mas. Podeu repassar els escàners anteriors: 1, 2, 3.

Amb una mica d’humor es pot veure un curiós Tenorio amb l’Artur Mas fent de Don Juan i en Piqué fent de Doña Inés. De fet es poden trobar un munt de vídeos a la web multimèdia del PSC. Vídeos dels actes electorals, avatars i material de campanya.

Avui hem acabat la campanya amb la visita del conseller Mascarell que ha volgut visitar la Fundació Vilaseca. Per Mataró hauran passat en Montilla, en Joan Manuel del Pozo, la Marina Geli, en Mascarell, en Josep Maria Rañé, en Ferran Bello, en Lolo Ibern, la Consol Prados, en Manuel Mas, en López Bulla. Una agenda atapeïda amb milers de porta a porta i actes als barris. Una bona campanya per explicar les nostres propostes i procurant arribar a tothom.

Entretant altres tenien tanta feina anant al notari que s’han oblidat de venir a Mataró.

Diari de campanya: què s’ha cregut senyor Mas?




La veritat és que porto tot el dia donant-li voltes. Quan aquest matí he llegit les declaracions de l’Artur Mas ahir a Lleida no m’ho podia creure. Però què s’ha cregut senyor Mas?

Podria fer, com avui l’Iceta, recordar-li algunes coses però no ho faré. Miri senyor Mas, ni en Montilla ni cap dels ciutadans i ciutadanes que un bon dia varem arribar a Catalunya provinents d’altres terres d’Espanya, li devem res a vostè ni a Convergència. El que som i tenim ho devem a dues coses ben clares. A la capacitat d’acollida d’aquesta terra i a la capacitat de treball i sacrifici dels nostres pares i de nosaltres mateixos. No li preguntaré si vostè ha hagut mai de treballar per pagar-se la matrícula de la Universitat o el bitllet del tren. No m’interessa.

Entenc que submergit en la dinàmica dels xecs, ara fins i tot vol donar-ne de ciutadania. S’oblida que això és un dret durament conquerit que ni vostè, ni cap altre governant, pot atorgar-s’hi. Entenc que vostè és dels que pensa que Catalunya és una mena de finca privada del seu partit. Doncs s’equivoca de dalt a baix i demostra la baixa estima que té pels catalans i catalanes que ni pensen com vostè, ni són del seu partit, ni tant sols el voten. Per cert majoria en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

El país, Catalunya, li deu a Convergència que hagi estat un partit de govern, responsable i democràtic. Com el PSC, ICV, ERC i fins hi tot el PP. Però d’això a pensar que gràcies a la seva magnanimitat avui tenim un país on un bon grapat de càrrecs electes hem nascut fora de Catalunya hi va un autèntic abisme.

Ahir, vostè senyor Mas, la va vessar. I la va vessar fort. Ni el DVD, ni l’anada a cal notari, ni el carnet de punts, són comparables amb les seves paraules. Demostra una concepció rància i tancada del país, contrària a la tradició política catalana i absolutament mancada de respecte pel marc legal vigent. I representen una ofensa personal per els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que per voluntat pròpia hem fet de Catalunya el nostre país.

Lamentable i indignant, senyor Mas. I que li quedi clar que dimecres, quan vagi a votar, no li penso demanar ni el seu permís ni la seva opinió. Com també vull deixar-li clar que en el cas, que ni espero ni desitjo, que arribi a ser president de Catalunya tindrà la meva més absoluta lleialtat institucional.

Clàssica de vuit per Sant Narcís



Foto Miquel Ruiz

Aquest migdia a Girona. Amb Minyons de Terrassa i Marrecs de Salt. Tres de vuit, torre de vuit i quatre de vuit. Per acabar amb un vano de cinc. Al més pur estil Capgrossos. Amb criteri i solvència. Sense especular i tirant castells ben treballats a l’assaig. La tècnica sap el que es fa.

Estrany intent de tres de deu dels Minyons que s’ha enfonsat amb els quints col·locats, tres de nou, quatre de nou i una torre de vuit de folre quasi simbòlic.
Bona actuació de Marrecs que descarreguen el tres de vuit i el cinc de set i carreguen el quatre de vuit. Qui ha dit que tirar castells de vuit és fàcil?

Calor, molta calor. Gent, molta gent. I mosques, moltes mosques de Sant Narcís.

Diari de campanya: amb humor va millor


Després del "Montilla: l'aliment que necessita Catalunya", que porta camí de ser més vist que el vídeo de la factoria Madí, ens arriben els compromisos de Montilla en forma animada. Les coses amb humor van millor!

Gràcies Pep


Foto VRoig's

Aquest setmana es jubila en Pep Fité. Han estat 28 anys treballant a les escoles bressol de Mataró. Vint-i-vuit anys de treball intens que avui més d’un centenar de companyes i alguns companys hem volgut reconèixer públicament en l’acte de comiat que li han organitzat a l’escola bressol Cerdanyola.

En Pep és la memòria viva de les escoles bressol de Mataró. Administratiu primer i director del Patronat després ha fet, amb el seu tarannà i la seva filosofia de vida, un servei digne de reconeixement. Home afable i tranquil, no mancat de geni quan feia falta, sabia trobar el punt d’equilibri entre les demandes i els recursos. No crec que ningú tingui cap greuge personal d’en Pep. I això avui s’ha posat de manifest en les intervencions i en l’ambient.

El conec dels anys vuitanta, quan venia a l’escola Camí del Mig a fer d’entrenador de bàsquet. Després vaig tenir la sort de treballar quatre anys amb ell com a president del Patronat d’Escoles Bressol. Van ser quatre anys intensos, treballats amb molta il·lusió. Recordo quan pujava al segon pis de les Figueretes amb els seus quadrants fets amb llapis –la informatització quedava encara lluny- per ensenyar-me els comptes del Patronat i com s’il·lusionava quan havien superàvits que ens permetia fer millores a les escoles o comprar tovalloles, per posar un exemple.

Les escoles bressol i la ciutat de Mataró deuen molt a en Pep Fité. Per això he volgut prendre la paraula. Per renovar-li l’amistat personal i per agrair-li, com alcalde, el treball fet per la ciutat. Pels nens i nenes de Mataró.

Moltes gràcies, Pep.

Setmanari

Foto Christian Fincato




Setmana intensa. A la feina habitual se li suma la campanya electoral. Cal atendre les dues coses correctament. L’acció de govern no es para per la campanya i cal dedicar-li el temps necessari. I la campanya és intensa pel que ens juguem. El resultat més evident és una inflació de dinars i sopars que t’acaben arruïnant l’estómac i la butxaca.

De la campanya he escrit bastant en el Diari de Campanya. Del treball del govern he tingut menys ocasió, malgrat que ha estat una setmana interessant amb algunes bones notícies per Mataró.

Reunió important amb l’alcalde de Barcelona i els alcaldes de l’Arc Metropolità. Li presentem els treballs que estem fent i com ens estem organitzant. En té notícia i comparteix la necessitat de treballar en el que algú dels presents defineix com tres territoris i un projecte. Anem sumant adeptes a la idea i vencent reticències.

Reunió de treball amb la Katy Carreras, diputada de Benestar Social de la Diputació de Barcelona. Repàs als temes pendents i a la feina feta. Li expliquem amb detall l’Agenda Local de la Solidaritat i apuntem la idea d’avançar cap a una Xarxa de ciutats per la Solidaritat. Li agrada la idea i quedem per a treballar-la conjuntament. Després acte de presentació de la unitat mòbil de teleassistència. Els recursos en xarxa i un bon treball del regidor Batista.

Més treball de Salut. Reunió amb representants de la regió sanitària i de l’ICS per parlar de la planificació de la reforma i ampliació dels CAPs de ronda Prim, Cirera Molins, Gatassa i de la nova unitat d’urgències mèdiques que s’ha d’instal·lar al Camí del Mig.

Arriben bones notícies de Barcelona. El govern de la Generalitat aprova diners per escoles a Mataró i per can Xalant. M’arriba la comunicació de l’atorgament de la subvenció (més de 150.000 €) per%

Diari de campanya: l’obra de govern


Foto Quico Melero

Llegeixo a El Punt un interessant article d’en Jaume Oliveras que es planteja si ha existit el govern Maragall. La conclusió és clara: “El govern Maragall ha existit, segur. Fora de temps es veurà la seva obra”. I ho argumenta fent referència a la frase d’Orson Welles a El Tercer home: “Suïssa, amb set-cents anys de tranquil·litat, només ha fet el rellotge de cucut, mentre que Itàlia, amb una continuada convulsió, ha produït el millor art i la millor història”.

La cita és especialment oportuna amb el que ha passat amb el govern de la Generalitat en els quasi tres anys de govern Maragall. En una situació de convulsió, allò que l’inefable Carretero va anomenar Dragon Khan, l’obra de govern ha estat impressionant. Ho comentàvem aquest matí amb la consellera Geli a l’Espai Cerdanyola. Al llistat d’actuacions, que es recullen en part en els díptics sobre l’obra de govern a Mataró i al Maresme que ha publicat el PSC, cal sumar l’eixugament de l’enorme dèficit heretat de la mala gestió de l’Artur Mas al capdavall de les finances públiques catalanes, i també cal sumar el treball en xarxa realitzat colze a colze amb els Ajuntaments.

S’ha legislat, s’ha planificat, s’ha executat, en definitiva s’ha governat. Precisament allò que Convergència i Unió va deixar de fer, amb el suport inestimable del PP, en els darrers mandats del president Pujol. El dia a dia, la improvisació, el clientelisme, la inèrcia absoluta instal·lada en el govern de la Generalitat i en el Parlament de Catalunya.

On eren les polítiques d’habitatge? Ara hi ha un projecte de Llei de l’Habitatge en tramitació que s’hauria pogut aprovar si no hagués estat pel bloqueig de CiU i del PP. On eren les polítiques socials? El projecte de Llei de Serveis Socials també ha estat bloquejada en seu parlamentària per CiU i el PP. On eren les polítiques d’immigració? On eren les polítiques educatives? La inacció és també una forma del mal govern.

I a més hi ha hagut temps per fer l’Estatut, o sigui per actualitzar el marc polític de referència per Catalunya.

Tot això en només 34 mesos de govern Maragall. Us invito a pensar que es pot arribar a fer amb quatre anys més de govern d’esquerres al nostre país. Amb els Perpinyà, Carmel, corones d’espines i el que vulgueu, que malgrat que no tot s’ha fet bé el balanç final, com l’obra de govern, és impressionant.

Diari de campanya: explicant les raons de Montilla


Ahir al vespre, acte de la Plataforma Montilla President. A la sala d’actes de can Palauet. En Josep Lluís López Bulla ens explica els motius que l’han portat, juntament amb d’altres persones d’esquerres, a promoure aquesta plataforma de suport a la candidatura de Montilla. Amb una retòrica magnífica ens parla de la Catalunya real versus la Catalunya imaginària dels nacionalismes i els perills de malgastar el temps i les energies en discussions identitàries estèrils mentre es perden oportunitats de creixement i modernatizació del país.

Aquest migdia, acte de Tribuna Barcelona a l’antic hotel Ritz. Més de sis-centes persones aplegades per escoltar les propostes programàtiques d’en Montilla. Amb el seu posat habitual ha anat explicant els eixos principals del programa electoral socialista. Clara i definitiva la seva afirmació que no acceptarà ser president de la Generalitat a qualsevol preu. I rotunda la seva afirmació de que la principal senya d’identitat de Catalunya ha de ser el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

Aquesta nit, sopar al Racó del Jabugo, a Mataró, amb la gent de l’esport. Moltes cares conegudes, un bon balanç de govern i un magnífic discurs d’en Lolo Ibern, secretari general de l’esport. Conec en Lolo des dels meus temps de regidor d’esports, hem parlat infinitat de vegades d’infinitats de coses. El seu discurs és clar i potent: l’esport com a element fonamental de les polítiques socials. Ens parla dels recursos invertits pel govern de la Generalitat en els darrers tres anys. La dada és aclaparadora: en els darrers tres anys s’ha invertit més en esport que en el tot el període 1994-2003.

Als tres actes la necessitat de continuar recolzant un govern que, malgrat el soroll mediàtic, ha fet una obra de govern impressionant. Vegeu, sinó, el díptic que el PSC ha publicat amb algunes de les actuacions dutes a terme a Mataró pel govern Maragall: Mai un govern ha fet tant per Mataró.
Fets, no paraules.

Entorn de la generació blocs




El debat el suscita en Saül Gordillo a partir d’un article d’en Cuyàs. A l’entrada a la conferència de l’Oriol Junqueras, que en Cuyàs cita al seu article, parlem un moment sobre blocs. Em confessa el periodista mataroní que no llegeix blocs i a l’endemà es despenja amb l’esmentat article a El Punt. Sort que no llegeix blocs!

La definició que en fa, de la que anomena generació bloc, és força ajustada. Un parell però d’observacions sobre el fenomen. El conjunt de blocs de “filiació “ socialista és segurament el més nombrós de la xarxa i la presència de dones és força important. I aquí em començo a qüestionar la pregunta d’en Gordillo sobre la poca presència a la xarxa. Faig una ullada als blocs que tinc linkats i em surten dotze d’entre trenta tres. No és que hagi paritat però bastant més que en altres àmbits. Tampoc és que pretengui que el meu bloc sigui referent de res, només ho apunto a benefici d’inventari. Per suposat, i per raons òbvies, no és que em consideri membre de la generació bloc. Em sobren anys i canes.

De totes maneres raó no li falta al de Calella si es repassa el seu llarg llistat de blocs. El més extens i complert de la bloquesfera i una bona raó, ni la única ni la principal, per consultar el seu bloc diàriament.

Interessant enllaç d’en Ramon Bassas, per indicació d’en Santi Ortego (que tot sigui dit de pas no sé que espera a obrir el seu bloc), a una pàgina on s’explica un mètode de coordenades cartesianes per classificar els blocs: la teoria de les 4P's

Diari de campanya: enquestes, economia i escàner

Foto Àlex D. Cardona

Nova enquesta electoral a El Periódico. No em cansaré de repetir, encara que les darreres ens siguin més favorables, que les enquestes només són enquestes. Em fa, però, una certa gràcia llegir alguns comentaris, que sobre les enquestes, omplen aquests dies la bloquesfera. Sobretot la lectura en clau pactes post-electorals.
Deu ser, com diu en Gordillo, que el pacte possible genera més interès que els mateixos resultats de l’escrutini. Especular amb els resultats i amb els pactes possibles ha estat un dels elements centrals de la campanya. El mateix Gordillo li ha dedicat bastants posts. Em resulta especialment fort el post d’en Josep Martorell, dirigent d’Unió Democràtica. Que jo sàpiga en aquest país l’únic individu que ha estat atrapat manipulant enquestes, oficials i pagades per tots, es diu David Madí.

Dinar, aquest migdia, a Barcelona amb en Maragall, Montilla, Zapatero i un nombre considerable d’empresaris catalans. Discurs d’en Maragall d’una claredat incontestable sobre el seu suport a Montilla. Discurs d’en Montilla explicant les propostes del programa socialista en temes econòmics: competitivitat, indústria, comerç i turisme. Discurs impecable del president Zapatero sobre l’economia espanyola i catalana. Tres grans reptes, amb paraules del president espanyol, per continuar mantenint els resultats econòmics dels darrers tres anys. Continuar el procés de modernització i internalització de l’economia, atenció a la immigració com element clau del creixement econòmic i la necessitat d’una nova cultura de la energia. Quasi tres quarts d’hora de discurs en una hora, per la gana, especialment complicada. No s’ha mogut ni el gat de la sala.

Nova entrega del escàner. Si el dos primers servien per desmuntar amb arguments les mentides del DVD del binomi Mas-Madí, el tercer escàner analitza críticament el paper que en Mas va signar a cal notari.

Diari de campanya: parlant de cultura



Foto Albert Canalejo


He escrit altres vegades sobre la cultura popular. La cultura que té als ciutadans i la ciutadanes de protagonistes. Cultura de primera categoria que cal atendre.

Hem parlat avui d’aquest tema a l’acte electoral del PSC a la Casa de Andalucía de Mataró. En una sala plena de gom a gom de representants d’entitats de cultura popular.

En Ferran Bello, en Javier Amor i jo mateix hem explicat el que, pels socialistes, significa la cultura popular i l’esforç que, també en aquest àmbit, ha fet el govern de Pasqual Maragall. La gent és agraïda i té memòria. Sap que han passat de ser considerats “sospitosos” a ser considerats com a plenament integrants de la cultura catalana. Sí, la que es fa a Catalunya. Cultura diversa per a un país divers en un projecte de convivència plena.

Hem pogut explicar l’obra de govern a Mataró i hem presentat el programa de cultura d’en Montilla: “la cultura és una obligació del govern i un dret dels ciutadans”.

Diari de campanya: postdata per Alberto



Benvolgut, com sigui que ignoro si llegeixes la premsa catalana em permeto fer-te arribar un comentari publicat avui a El Periódico i que em confirma en la sospita de la teva incomoditat per les paraules de Montserrat Nebrera. No et puc enviar l’enllaç electrònic doncs aquest article no hi és , o jo no he sabut trobar-lo, a la versió digital del diari. És per això que el transcric integrament:

La Inquietud
Nebrera espanta Gallardón

Alberto Ruíz-Gallardón se’n va anar dijous passat a Madrid preocupat, després d’assistir a un míting a Mataró, on va tenir com a telonera a Montserrat Nebrera, fitxatge estrella de Josep Piqué per a les autonòmiques.

Segons fonts del partit, al paladí de la moderació del PP el van impressionar les declaracions i la passió de la catedràtica, acabada d’estrenar en política, al defensar a ultrança la família tradicional i burlar-se de la nova llei que, segons ella, permet casar-se una “dona amb un gos o un dofí”. També va quedar sorprès Gallardón quan Nebrera va afirmar: “És de mal nascut no estimar la terra d’acollida, oblidar les arrels i considerar que per ser català s’ha de deixar de ser espanyol”.

Fonts populars treuen importància a aquesta sortida de to de la nova candidata i disculpen, per la seva falta d’experiència, l’actuació de Nebrera davant l’alcalde de Madrid.

Esperant Sant Narcís



Quatre de vuit al concurs de Tarragona

Foto Romuald Gallofré

Ahir, per motius familiars, no vaig poder anar a l’actuació castellera a Manlleu. Capgrossos, Nyerros de la Plana i Castellers de Lleida.

Bona actuació dels nostres amb el pilar de quatre, el tres de vuit, el quatre de vuit, la torre de set i el vano de cinc. Podeu veure les fotos de la Conxi Duro a la pàgina web de la colla.

El diumenge que ve a Girona. Festes de Sant Narcís. Amb Minyons de Terrassa, Castellers de Lleida i Capgrossos de Mataró. Penso ser-hi!

Diari de campanya: què diu la premsa?


Foto Toni Albir

He comentat alguna vegada que el diumenge, i no tots, permet llegir la premsa amb la tranquil·litat que les presses dels dies feiners no et deixen.

De la premsa d’avui destaco tres notícies ben diferents. La primera fa referència al
tumultuós sopar dels líders europeus amb el president Putin. Com diuen Ana Carbajosa i Andreu Missé, enviats especials de El País a Lahti, el sopar no fa preveure res de bo de cara a la trobada UE-Rússia a Helsinki el 25 de novembre.

La segona notícia és el
suport del papa al procés de pau a Euskadi. La soledat del PP comença a ser clamorosa.


La tercera, ja en clau catalana, té a veure amb
l’enquesta de El País sobre els resultats electorals del 1 de Novembre. Es confirma la recuperació del PSC i l’embarrancament de CiU. La prepotència i els numerets mediàtics s’estan tornat contra Artur Mas. De totes maneres, i ja ho he dit altres vegades , les enquestes no són més que enquestes.

La campanya electoral, però, centra l'atenció dels mitjans i ocupa una part important de les meves lectures. De fet vaig guardant alguns articles sobre altres temes per llegir amb més calma quan passi aquesta voràgine.

Dedico força estona a llegir, no les declaracions dels candidats, sinó algunes opinions i cròniques mes de l’actualitat electoral. Hi ha pet tots els gustos. Des de la seriosa reflexió de
Lluís Foix, a la seva Llibreta a La Vanguardia, sobre la proposta d’en Mas en temes d’immigració, fins a la divertida crònica del debat de TV3, amb en Cuní de protagonista, d’en Manel Lucas a El Periódico. D’en Cuní també en parla en Ferran Monegal: !Cuní, for President¡. Del debat en parla, i també a El Periódico, l’Enric Marín. L’opinió sembla unànime en donar a Artur Mas com a perdedor precisament per la seva prepotència. Llegiu l'article d'en l'Enric Company a El País i el "trajo" que l’Eva Piquer li fa a l’Avui.

També és motiu de notícia la irrupció de Zapatero a la campanya, mostrant un absolut suport a Montilla i posant al candidat Mas en una situació esquizofrènica de, per un costat denunciar una suposada espanyolització de la campanya i per l’altre defensar que els possibles pactes es decideixin a Madrid. En parlen, i fan referència a les ja famoses “ametlles lleidatanes” del president espanyol, en Josep Maria Fonolleres i en Francesc Puigpelat. En un to molt més seriós escriu, a El País, la Soledad Gallego-Díaz.

Per acabar un article, també a El País, d’en Tomàs Delclós, sobre la campanya a la bloquesfera.

Diari de campanya: el notari de Doñana

Farreres

La pregunta del dia és qui va guanyar el debat d’ahir a TV3. La resposta es gairebé unànime, ningú. Però també, gairebé tothom indica que el perdedor va ser l’Artur Mas. I es que es veia venir. La prepotència l’està perdent. Ahir el va perdre.

Embogit per unes enquestes que l’assenyalen com a favorit per guanyar, empès per uns assessors que han demostrat a bastament que qualsevol mitjà és bo per assolir l’èxit, Mas s’està precipitant en una carrera que pot ser imparable. El dubte, més que raonable, és cap on? Cap a la presidència de la Generalitat? Cap al fracàs en aquestes eleccions?.

Cap a la presidència cada dia ho té pitjor. Després de ressuscitar el tripartit i d’anar al cal notari per a signar que no pactarà amb els popular, Mas es troba aïllat políticament. Pot semblar una jugada arriscada, segurament ho és. Almenys que les visites a Doñana hagin sovintejat més del que sabem i es guardi algun as a la mànega. Si Piqué s’ha d’empassar un pacte amb CiU ho farà. No seria la primera vegada que a Madrid li diuen el que ha de fer. Impossible? L'avantatge dels nacionalistes, d'aquí i de l'allà, és que amb l'excusa de la "pàtria" es pot justificar qualsevol cosa. Recordeu lo del “Pujol, enano habla en castellano”. Poques setmanes després els convergents votaven la investidura d’Aznar. Aquest tornava la delicadesa parlant català en la intimitat.

Té raó Artur Mas quan diu que ell juga fort en aquestes eleccions. És que s’ho juga tot. El seu futur polític només passa per guanyar, qualsevol altre resultat seria un autèntic desastre per la seva carrera política. Tocat i enfonsat! De totes maneres, per si ho necessita, algun dels meus amics almonteños em poden donar el telèfon del notari del poble.

Copiar i mal traduir al català les estratègies i tàctiques que es fan servir a la política madrilenya acostuma donar mals resultats fora de la “Villa y Corte”. I en Mas sembla entestat en fer-ho. En parla avui en Josep Cuní a El Periódico i ja vaig avisar l’altre dia en el post “españolear”.

Però el debat va donar per bastant més que la clatellada d’en Montilla a en Mas. I és que va situar-se clarament el l’eix dreta-esquerra, superant la monopolització que fins ara l’eix Catalunya-Espanya havia tingut sobre la campanya. El tripartit va poder desplegar totes les veles i navegar còmode explicant els resultats de l’obra de govern i els partits d’esquerra van poder explicar les seves propostes de política social. Just el que buscàvem. No és d’estranyar, com diu l’Iceta, que a can PSC es celebrés el resultat del debat. Esperem que diuen les enquestes demà, seguim treballant amb humilitat i deixem per d’altres els numerets berlusconians.

Diari de campanya: la febre de la Black Decker?


La febre de la Black Decker

Diari de campanya: benvolgut Alberto




Llegeixo a la premsa que ahir vas visitar la meva ciutat. El motiu de la visita va ser un míting electoral del teu partit –el PP- amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya.

En primer lloc celebro, i no vulguis veure en aquestes paraules cap punta d’ironia, que l’acte es pogués celebrar amb la més absoluta normalitat. Poques coses hi ha a la vida que detesti més que la intransigència i la manca de respecte pel normal desenvolupament de les llibertats. Ha costat massa esforç i massa patiment aconseguir la democràcia per a que ara quatre descerebrats la posin en perill.

Per la informació que m’arriba a través de la premsa, vas fer algunes afirmacions que crec, modestament, no s’ajusten a la realitat catalana. Et tinc per una persona equilibrada, sensata, demòcrata de pedra picada i sobretot intel·ligent. És per això crec que vas estar mal informat o que l’ambient, -cosa estranya en tu acostumat a fòrums més complicats que el que tenies ahir a l’Hotel Ciutat de Mataró- et va poder.

Comparteixo absolutament les teves paraules: “no podemos permitir que la intransigencia se instale entre nosotros , pues nadie tiene el monopolio de la acción política”. Per això suposo que et devies sentir una mica molest quan la teva companya de partit, la Montserrat Nebrera, titllava de “malnacidos” a aquells que opinen que per ser català cal deixar de ser espanyols. No és que em senti al·ludit, és públic i notori que no sóc nacionalista, però respecto moltíssim les persones que ho són. El mateix respecte que em mereix els qui lluïen una samarreta on posava: “Soy catalán, soy español, soy del PP, ¿pasa algo?. Doncs no, no passa res i que per molts anys ho puguin dir.

També em va preocupar una certa desqualificació que vas fer de la classe política catalana. Com alcalde coneixes molt bé que preocupa i ocupa la majoria d’alcaldes de Catalunya, d’Espanya i suposo que d’arreu del món. Millorar les condicions de vida de les nostres ciutats i dels nostres ciutadans i ciutadanes. Per damunt de qualsevol altra qüestió. Per això ficar-nos al sac de qualsevol manera em va semblar, si més no, poc afinat. Tan poc afinat com que ens fiquessin a tots en el sac de les corrupteles que aquests dies sacseja la vida política d’alguns ajuntaments i comunitats autònomes.

Per últim, crec que algú no et va explicar bé algunes dades sobre participació en les eleccions al Parlament de Catalunya i això va provocar que el teu comentari: “No es razonable tanta abstención. ¿Qué han hecho para expulsar a tantos ciudadanos del voto? En otras comunidades donde no hay esta identidad, se registra mucha más participación? no s’ajusti exactament a la realitat. Et dic tot això perquè repassant les dades de participació en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i a la Asamblea de Madrid, l’índex d’abstenció va ser molt similar. I això que a Madrid la “segona” volta no va deixar de tenir el seu morbo.

En fi, benvolgut Alberto, celebro la teva visita, espero et sentissis còmode a Mataró i quedo a la teva disposició. Només et voldria recordar la vella dita castellana: “no todo el monte es orégano” o si vols una de semblant en català: “no s’ha de matar tot el que es gras”.

Diari de campanya: el verí i l’antídot


Foto Quico Melero

Tots els verins tenen el seu antídot. En el cas de les mentides l’antídot és la veritat.
Mireu l’
efectiu antídot contra el verí del ConfidencialCat.

Un no parar

Foto Romuald Gallofré

Llegint la premsa, escoltant la ràdio o mirant la televisió, es pot tenir la impressió que durant les campanyes electorals els polítics no tenim res més al cap. Certament hi dediquem temps i atenció. Unes eleccions són quelcom molt important i cal treballar fort.

Però la vida d’una ciutat com Mataró no s’atura i el treball del govern tampoc. Per això en aquests dies continuem treballant amb la mateixa intensitat de sempre i els projectes van prenent forma i fent-se realitat.

Avui mateix hem tingut una bona prova amb la signatura del protocol d’intencions entre el Servei Català de Salut i la Fundació Cabanellas per promoure la creació de un centre per malalts mentals a la Llar Cabanellas. Des del gener s’ha treballat en el pla funcional, ara es concreta l’acord entre les parts implicades i es farà l’encàrrec per la redacció del projecte arquitectònic. Una molt bona notícia per Mataró i un bon treball d’en Carles Manté i dels patrons de la Fundació Cabanellas.

Fa poques setmanes es va posar en funcionament en funcionament el telèfon del civisme. Els ciutadans i ciutadanes poden trucar gratuïtament per avisar de qualsevol incidència o desperfecte a la via pública.
Aquests dies han començat les obres dels carrers Solís i Terrassa, en els propers començaran les dels carrers Cooperativa i Campeny.
Unes obres que s'acaben, moltes en marxa, altres que comencen i nous projectes sobre la taula.

Marcando estilo



Foto Elpaís.es


Fa temps vaig escriure al Capgrós “No fa gaires dies un columnista de El País parlava de “patanes”. És difícil trobar en català una paraula que expressi el que l’articulista volia explicar. Pot ser l’exemple gràfic que utilitzava sigui millor que una mala traducció: la imatge de Bush i Aznar amb els peus damunt la taula. Les formes en definitiva. En tot el país es nota una sensació d’alleujament, d’haver-nos tret de sobre els “patanes”.

Ara repesco aquell escrit amb motiu d’una
nova demostració d’estil de José María Aznar.

És que alguns no canvien per res del món!

Diari de campanya: ningú no farà més per Mataró



Bona tarda amics i amigues.

Benvinguts i benvingudes al poliesportiu Eusebi Millan a aquest acte de la campanya electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Unes eleccions que volem guanyar, que guanyarem!

Unes eleccions que permetran que la Generalitat de Catalunya estigui presidida per Pepe Montilla.

Unes eleccions que guanyarem per governar.

I governarem per continuar transformant Catalunya. Per seguir l’obra, l’enorme obra del govern del president Maragall.

Una obra de govern que per Mataró ha estat més positiva que mai. I mireu al fets em remeto:

1.- Llei de barris per Cerdanyola.
2.- Noves escoles públiques Anxaneta, Antonio Machado, Montserrat Solà, Maria Mercè Marçal i noves escoles bressol d’Elna i dels Menuts.
3.- Nous poliesportius de Cirera i del carrer Euskadi
4.- Agència TIC-Salut
5.- Casa de la Música Popular, el Centre d’Art de can Xalant i el Festival Cruïlla de Cultures.
6.- Diners per la restauració de Santa Maria
7.- El tram del Port del Passeig Marítim
8.- Accés Nord de l’autopista C-32
9.- Nou parc de Bombers
10.- Equipaments sanitaris: ampliació llits salut mental de l’Hospital de Mataró, nou ambulatori de salut mental, reforma i ampliació dels caps de Cirera-Molins, de ronda Prim i de la Gatassa. Nou CAP de La Llàntia
11.- Llar Cabanellas
12.- Espai cívic del carrer València i espai per joves del carrer Teià
13.- Noves instal·lacions Planta de Tractament dels Residus Sòlid Urbans
14.- Agència de Salut Pública
15.- Programa de finançament del transport urbà
16.- Finançament dels programes d’acollida de Nova Ciutadania
17.- Festival Cruïlla de Cultures
18.- Nova línia d’autobús entre Mataró-Granollers-Sabadell
19.- La reurbanització de la Riera, del carrer de la Palma, i del carrer Cooperativa.
20.- Pla educatiu d’entorn

Coses acabades, coses fent-se. I projectes en marxa, amb convenis signats i amb diners disposats. I no ens ha calgut anar a cal notari per a fer tot això. Només ha calgut, I des del primer dia, una confiança mútua entre l’Ajuntament i el govern de la Generalitat.

Es pot fer més en tres anys de govern ?

Us posaré dos exemples, i com que estic al meu barri ho tinc molt fàcil.

Aquí davant es faran 92 habitatges per joves. Mai, escolteu, mai la Generalitat de Catalunya havia fet habitatges a Mataró.

Aquest poliesportiu, alguns segurament us heu fixat en la placa de l’entrada, va ser inaugurat l’any 1985. Doncs bé, han hagut de passar més de vint anys per a que la Generalitat tornés a invertir, de manera important, en instal·lacions esportives a Mataró. I ara ho fa de manera triple : diners pel poliesportiu de Cirera, diners pel poliesportiu del carrer Euskadi i diners per la gespa artificial del camp de futbol de can Xalant.

Han estat tres anys de treball intens que volem que continuïn, per Mataró i per Catalunya.

I per això és necessita tenir les idees clares, saber quines són les prioritats dels ciutadans i ciutadanes i poder disposar de persones amb capacitat, honestedat i treballadores.

Els socialistes tenim les idees clares, coneixem millor que ningú les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes i disposem de persones amb capacitat, honestes i treballadores.

Com el conseller Joan Manuel del Pozo amb qui ara us deixaré.

Recordeu, però, que als socialistes mai ningú ens ha regalat res i que per tant, com sempre, ens caldrà treballar, treballar i treballar,

Ni un sol vot socialista a casa el dia 1 de novembre. Tots els vots socialistes a dins les urnes.

Per guanyar, per governar i per continuar transformant Catalunya.

Amb Pepe Montilla de president de la Generalitat.
Text del meu discurs al miting socialista d'aquesta tarda a Mataró

Diari de campanya: no cal anar a cal notari!



Ningú no farà més pels catalans

Diari de campanya: sobreactuats!

Foto Elpaís.es

A la política, com a tot arreu, hi ha gent que sobreactua. Qui es pensi que aquesta és una “qualitat” únicament dels actors s’equivoca. Qui no coneix algú que quan parla per telèfon sembla que estigui retransmetent la trucada? No heu observat mai aquests individus sempre pendents de l’efecte que fan les seves paraules sobre la resta dels mortals? Gent que no sap anar pel món sense pretendre convertir-se en centre de l’atenció immediatament. El problema ve quan d’això se’n fa un estil i una manera d’entendre el món.

La política, sense tenir tampoc l’exclusivitat, té alguns exemplar sensacionals d’aquests individus. El més conegut, i que guanyaria de carrer qualsevol rànquing, és l’Eduardo Zaplana. La política catalana –deu ser per això de l’espanyolització?- no està exempta d’aquests tipus d’individus. No em refereixo a elements que volen resoldre els problemes a bufetades, sinó a elements de més gruix polític.

Perquè, digueu-me sinó, a que respon el numeret del notari de l’Artur Mas. Una sobreactuació, en clau electoralista, digna dels millors comediants. Si amb la seva paraula no hi ha prou i necessita que un notari doni fe, que passarà a partir d’ara? Portarà, dia i nit, un notari de guàrdia per cada vegada que es comprometi a alguna cosa? Haurem de fer la resta dels polítics el mateix per salvaguardar la nostra credibilitat? O és senzillament un brindis al sol?

Perquè signar que no tindrà pactes estables –dels esporàdics no diu res- amb el PP, si hem de fer algun cas de les enquestes electorals, és ben senzill. Només en la millor de les hipòtesis de RAC1, CiU pot sumar majoria suficient amb el PP. Més pa que formatge? Doncs sembla que sí.

La reacció al numeret no s’ha fet esperar, i tant la premsa escrita com la bloquesfera (manllevo el mot del bloc d’en Gordillo, que per cert ha canviat de direcció) en van plenes. L’Iceta, en Varela, en Fancelli per posar alguns exemples.

Tot plegat podria semblar còmic si no fos perquè la lectura detallada de l’anomenat “contracte amb els catalans” –aquest document, a diferència del que vaig fer amb el famós DVD, sí que l’he llegit- posa de manifest unes grans dosis d’irresponsabilitat política. Hi ha apartats sencers del document que en Mas sap que no podrà complir per manca de competències. Clar que per això ja s’ha inventat el victimisme i “la culpa és de Madrid”.

Diari de campanya: decidits a guanyar


Foto Elpais.es

Iniciem la campanya, ahir a la nit, aplegant més de cent persones en un sopar. Inici de campanya i inici de curs polític. Acte d’homenatge als companys Eloy, Anselmo, Melero, Adela i Pascual.

Discursos de Manuel Mas, Consol Prados i jo mateix.

Recordo als companys que farem campanya per guanyar les eleccions, que volem guanyar per governar i que volem governar per continuar transformant la societat. No hi ha més secret.

Farem campanya amb arguments, explicant que pels socialistes les prioritats passen per les qüestions que realment interessen als ciutadans: l’habitatge, la immigració, la seguretat, l’educació, la feina, ... Que deixem per d’altres els debats identitaris estèrils. Que el poble de Catalunya ja va votar majoritàriament el marc legal en el que vol desenvolupar la seva relació amb Espanya. I que també deixem per altres les desqualificacions i les mentides. Que volem guanyar i això depèn, en gran part, de la nostra capacitat per mobilitzar l’electorat que ens atorga la seva confiança en altres conteses electorals. Que volem guanyar, sense hipoteques, per governar.

I que volem governar per continuar transformant el país. Per continuar l’enorme obra de govern feta en aquests tres anys. Des dels ajuntaments ho sabem molt bé. Temes encallats des de feia anys i desconfiança permanent en la capacitat del món local s’han esvaït amb un treball intens de col·laboració eficaç. Als fets em remeto.

President!



Tradicional homenatge al president Companys.

Entorn del seu monument ens hem aplegat un bon grapat de ciutadans i ciutadanes que amb caràcter institucional, polític , sindical o senzillament personal hem volgut retre homenatge al president afusellat avui fa seixanta sis anys.

Alguna absència significativa i més gent que altres anys.

La coral La Nota ha posat el toc musical i la Gemma Sancho ha dirigit els cants que han acabat amb El Segadors.


Recordem perquè no volem oblidar.

Homenatgem perquè sabem d’on venim i qui som.

Diari de campanya: españolear






Españolear, españolear, es lo que hacen los turistas cuando vienen por acá. M’he recordat de la cançó d’en Manolo Escobar llegit els comentaris sobre el, ja famós, DVD de la factoria Madí.

En els àmbits nacionalistes de la política catalana, quan es pretén desqualificar quelcom, se l’acusa d’espanyolitzar. L’exemple més recent ha estat el d’Artur Mas davant els fets de Martorell. No es mossega la llengua en Lluís Mauri a El Periódico a l’hora d’analitzar les paraules del convergent.

Després de la presentació, amb bombo i platerets, del polèmic vídeo, la pregunta que em ve al cap i seguint, evidentment*, el fil del raonament d’en Mas és: qui "espanyolitza" ara? Qui enterboleix, amb estil barroer propi de l’emissora episcopal espanyola, la política catalana? Qui fa política destructiva, enlloc de propostes de govern?. La resposta a aquestes preguntes és òbvia.

M’interessa més preguntar-me el perquè. Sembla, almenys això diuen els que entenen en comunicació, que no està gens clar que el vídeo aconsegueixi els objectius pretesos. Més aviat avisen del risc de despertar el vot socialista. O sigui que igual han fet el negoci d’en Robert i les cabres.
Al bloc d’en Saül Gordillo trobareu una bona reflexió sobre el tema i a més podreu conèixer el que pensa una part de la blogesfera llegint els nombrosos comentaris que enllaça. En destaco el d’en Manuel Cuyàs (total les pel·lícules d'en Manolo Escobar les feien a Mataró al Clavè, el mateix cinema de La Rambla on vaig veure El bueno, el feo y el malo) a El Punt. També constato, llegint el bloc del de Calella, que la reacció més virulenta al vídeo sembla venir de l’òrbita sobiranista. La blogesfera socialista guarda -amb l'excepció d'en Bassas, en Cuadras, en Terradas i algú altre- un prudent silenci. Demà l'Iceta es despatxarà, segurament, a gust.

Demà, quan baixi a recollir el diari, no em quedarà més remei que agafar el DVD. De fet ja em va arribar ahir al matí. Deu córrer per la cartera, on s’estarà fins que faci neteja. No penso perdre el temps el mirar-lo. Total no aclareix si el tripartit va tenir res a veure en la traïció i mort de Nostre Senyor Jesucrist. Clar que aquests fets van passar fins i tot abans que el Pacte del Majestic i la investidura de José Maria Aznar com a president d’Espanya.
El que deia al principi: españolear!
*Evidentment dedicat

Passant el testimoni








Foto Jaume Àlvarez

Si el PSC és avui el principal referent polític per a centenars de milers de catalans i catalanes, també és degut a que uns quants companys i companyes varen saber mantenir el caliu durant la dictadura i passar el testimoni a generacions més joves.

En aquest llibret en teniu un bon exemple d’aquestes persones que representen la història més recent del socialisme català i mataroní. Nascudes en la seva majoria fora de Catalunya no varen dubtar ni un moment en posar el millor de si mateix a treballar per una Catalunya de progrés. Una Catalunya capaç d’integrar a tothom, solidària amb els pobles d’Espanya, segura del seu present i convençuda del seu futur.

Per l’Eloy i l’Anselmo aquest llibret d’homenatge arriba tard. Tots dos ens han deixat durant aquest any i costa fer-se a l’idea que no els trobaràs passejant, com feien tantes vegades, pels seus barris de Rocafonda o de Peramàs. Treballadors incansables, sempre disposats a ajudar, a explicar les preocupacions i cuites dels veïns, delerosos de millorar la ciutat i el país.

L’Adela, en Pasqual i en Francisco Melero són l’exemple viu de la militància socialista. Actius i compromesos durant tota la seva vida, continuen al capdavant de mil iniciatives. Creuen en la força transformadora del treball i dels ideals socialistes. Amb el seu esforç, i el de milers de persones com ells, han fet que Mataró sigui una ciutat més rica i més justa que la ciutat que els varen conèixer quan vingueren dels seus pobles nadius.

Poques coses puc dir, que ja no hagi dit, de la Marta Mata. Referent professional, personal i polític. Mestra i socialista. La seva mort va colpejar-nos ben endins i va reafirmar la nostra confiança en els valors de l’educació. Vaig proposar la conveniència de posar el seu nom a una escola de la ciutat. En el darrer Ple municipal es va acordar posar el nom de Marta Mata a la futura escola que s’ha de construir als terrenys de l’antiga fàbrica de can Marot.

Aquest homenatge, que avui signifiquem en aquestes persones, podria estendre’s a molts i moltes militants socialistes. Gent nascuda arreu que amb el seu esforç, la seva generositat, el seu compromís i la seva entrega han estat i continuen sent un referent i un estímul per a tots els homes i dones socialistes en la lluita diària per un món més lliure, més just i més solidari."

(De la presentació del llibre-homenatge: Cinc homenatges, cinc compromisos.)

Diari de campanya: Ja hi tornem a ser!




Per l’estupidesa d’uns, la intransigència d’uns quants, l’oportunisme dels altres, ja hi tornem a ser. Catalunya i els catalans a ull de l’huracà dels que volen presentar la realitat catalana com a crispada, mancada de llibertats i dominada per la intransigència política. Potser sí, però ni més ni menys que a la resta d’Espanya. M’atreviria a dir, malgrat tot, que fins i tot menys.

Només és una constatació, si voleu una impressió, doncs ni em resigno ni ho accepto. La intransigència política o social, els mètodes “fascistoides”, els boicotejadors d’actes, els violents verbals i físics no tindran mai ni la meva compressió, ni la meva complicitat intel·lectual o política. Per això la meva condemna sense embuts als fets de Martorell. El que ha passat ha passat i ara toca treballar per a evitar que es repeteixi enlloc. I pel que sento i llegeixo no anem pas bé!

Toca tancar files entre demòcrates, depurar responsabilitats i no deixar ni una petita escletxa als dubtes o als aprofitats. Toca condemnar sense reserves, prendre les mesures necessàries i centrar el debat en les coses importants per la ciutadania.

No val, però, fer-se la víctima i no prendre mesures contra qui “perd” el control de les seves accions. No val reclamar respecte i crispar cada dia l’ambient polític fins a fer-lo irrespirable. No val queixar-se per l’acció d’uns quants estúpids i callar, o pitjor assentir, davant l’insult sistemàtic i la manipulació informativa més grollera. No val presentar-se com a paladins de la llibertat d’expressió i després censurar les opinions divergents. Tots podem trobar un motiu, o molts, per sentir-nos ofesos en les nostres conviccions, opinions o creences. Tots podríem fer una llarga llista de paraules, frases i fets que ens han ofès i indignat profundament. Només la intel·ligència ens pot ajudar a superar la provocació.

El PSC –i no pretenc ser imparcial ni objectiu- ha fet el que havia de fer. Ara li toca moure peça a d’altres. Ho faran? En tinc dubtes més que seriosos.

Quin bon pilar!





El pilar de sis que han descarregat els Capgrossos aquest migdia a Sant Feliu de Llobregat. La pluja ha obligat a traslladar l’actuació prevista a la plaça de la Vila fins el casal d’avis proper.
Cinc de set, tres de vuit, quatre de set amb l’agulla. Com sempre castells amb solvència i criteri, ben assajats i amb pinya suficient. El tres de vuit és el millor castell que mai s’ha vist a Sant Feliu i ha convertit la plaça de la Vila (millor dit el casal d’avis) en plaça de vuit.

Amb Capgrossos han actuat Castellers de Sant Feliu i Nyerros de la Plana que han tirat castells de sis.

En la ronda de pilars, els mataronins, han descarregat un magnífic pilar de sis. Des de la diada de Les Santes que no es tirava a plaça aquest castell. Un altre castell recuperat, un pas i un pis més.

Tots som campions



Almenys això és el que han sentit aquest vespre, al pavelló Fontajau de Girona, els 1818 atletes, els 504 entrenadors i delegats i els 310 voluntaris de la cerimònia inaugural dels Special Olympics.

Durant tres dies competiran, a Lloret, en 16 disciplines esportives. Han vingut d’arreu de Catalunya, d’Espanya i del Món. Nois i noies decidits a donar el millor de si mateixos, a treballar plegats, a competir amb esportivitat i sobretot a ser feliços i fer-nos feliços.

L’altre dia vaig acomiadar els atletes de la Fundació Maresme que hi participen i avui he tingut ocasió de saludar-los. Feliços i contents per participar en aquests jocs esportius que tenen la categoria d’olímpics. Ho ha dit, en el seu parlament d’avui, el mateix Samaranch: els atletes dels Specials Olympics sou olímpics.

La cerimònia d’inauguració ha tingut moments molt emotius. Em quedo amb el jurament que, en cinc llengües diferents, han fet els participants: Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l’intent.

Audiència pública


Acabo d’arribar de l’Audiència Pública. Per vuitena vegada hem celebrat aquest debat ciutadà sobre el Programa d’Actuació Municipal i el Pressupost per l’any 2007. A diferència d’altres anys s’ha fet al Centre Cívic del Pla d’en Boet, enlloc de la biblioteca Pompeu Fabra. Precisament en aquest lloc, en Ricard Aymerich, pronunciava una conferència sobre la figura de Marta Mata.

A l’Audiència, al llarg de quasi tres hores, hem debatut sobre participació, habitatge, equipaments, mobilitat, urbanisme, política lingüística, medi ambient, immigració, residus urbans, civisme, ... Un debat profitós però sobre el que cal ser crítics. No podem caure en el conformisme del que ja fem. L’Audiència Pública ha anat perdent interès i participació. Una prova irrefutable: a cap de les quinze persones que han demanat la paraula els he hagut de preguntar el nom. Els coneixia a tots i m’atreviria a dir el mateix de la immensa majoria dels presents a la sala.
L’Oriol Burgada en feia algun comentari irònic l’any passat. Caldria saber, però, la gent que ho segueix per Televisió de Mataró i, enguany, per MataróRàdio.

És veritat que s’arriba a l’Audiència després d’un llarg procés de debat que va començar abans d’estiu. Dos Consells de Ciutat i sessions específiques en els Consells sectorials i territorials. La proposta de PAM ha estat, doncs, coneguda i debatuda amb temps. S’han fet 140 aportacions en els Consells que han millorat substancialment el projecte inicial.

Podríem dir que el govern no té grans fronts oberts i que les propostes s’ajusten a les demandes expressades per la ciutadania. Que el treball de consens, la informació que es proporciona i l’obra de govern es visualitza correctament per la població. No cal anar a l’Audiència a fer-se escoltar quan hi ha molts canals de participació i comunicació oberts entre la gent i el govern municipal.

Segurament una part de tot això sigui veritat. Però no n’hi ha prou. Hem d’afinar encara més les antenes i els mecanismes. Sigui amb aquest o amb un altre model. Conèixer les opinions, els neguits, les inquietuds i les il·lusions de la ciutadania són fonamentals en el govern en democràcia.

El contrast de parers, les discrepàncies ideològiques enriqueixen el debat i són sanes per la democràcia. Sobren, però, les al·lusions personals, el descrèdit de les persones i de la funció dels polítics. Afortunadament aquesta nit pràcticament tothom ho ha entès així i el debat ha estat tranquil i profitós. Llàstima del “pràcticament tothom”.

Tres en ratlla

Foto PortalMataró.com

Tres en ratlla, aquest matí, amb la consellera Geli. Aquells dies en que la feina de mesos acaben concretant-se.

Primer, la constitució de la Fundació Centre TIC-Salut. Una iniciativa que aplega diversos departaments de la Generalitat, els quatre grans operadors sanitaris de Catalunya i l’Ajuntament de Mataró. L’objectiu general és ben clar: “impulsar el desenvolupament i la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i el treball en xarxa en l’àmbit de la salut, avançant cap a un model basat en l’atenció personalitzada i humana per tota la ciutadania”. I dins del marc del parc tecnològic Tecnocampus de Mataró. De moment la Fundació s’ha instal·lat a l’Escola Universitària Politècnica amb un pressupost de 1.000.000 d’euros pel 2007. Encàrrecs de feina no li faltaran: la recepta electrònica i l’historial mèdic compartit són els més immediats. Un centre tecnològic d’abast nacional que s’instal·la a Mataró i que es suma a la prova pilot de T-governació .

Segon, la primera reunió del Govern Territorial de Salut del Maresme central. Tretze ajuntaments co-governant, amb la Generalitat de Catalunya, la salut d’aquest sector de la comarca. Mentre hem de lluitar per coses molt més senzilles, la consellera Geli confia en els ajuntaments i decideix compartir la governació sanitària. Poc a poc el nou model de gestió de la salut es va desplegant. El finançament capitatiu, els governs territorials, una aposta clara, decidida i valenta pel territori i pel món local.

Tercer, la signatura del conveni per la prova pilot d’Agència de Salut Pública al Maresme. La Salut Pública havia estat la ventafocs de la sanitat al nostre país malgrat la seva importància en la protecció, promoció i prevenció de la salut. L’agència es situa provisionalment en uns locals municipals de la plaça Catalunya i ha de permetre el treball conjunt dels tècnics de la Generalitat, la Diputació i els Ajuntaments.

I és que, com deia, l’altre dia, el municipalisme és demostra amb fets. Fets com els que avui s’han produït a Mataró.

Poc serveix pas de res!

Foto Pedro_qtc

Són paraules de la Martina, la minyona de Les dones sàvies, que es representa a la Sala Cabanyes. Efectivament darrera el galimaties lingüístic, la saviesa popular posa les coses al seu lloc. De res serveix el treball si hom no hi posa convicció i passió. I una profunda estima per la ciutat. Amb les seves mancances i problemes, que hi són, però amb el ferm convenciment que ens em sortirem.

Aquesta ha estat una setmana, malgrat que algú pugui pensar que tot el cap està en les properes eleccions, de treball molt intens. Ja ho vaig dir: la prioritat és el govern de la ciutat.

Dilluns començava, a quarts de nou, amb una Junta de Govern on, entre altres coses, aprovem el projecte de reurbanització de l’avinguda del Perú. Dissabte inauguràvem les obres de pintor Estrany i dilluns el projecte de Perú. Per inaugurar coses cal treballar de valent. A les nou ja hi érem a l’autobús camí de Granollers inaugurant la nova línia. Al migdia celebració dels patrons del Cos Nacional de Policia. Tarda de reunions: govern municipal per preparar el Ple de dijous i Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme que presideixo en funcions. Aquestes reunions m’impedeixen assistir, a Madrid,a la inauguració de l’exposició d’en Perecoll. Arriben bones notícies de Madrid.

Dimarts, a les nou en punt, Ple d’insaculacions. Es tracta d’escollir els membres d eles taules electorals del proper dia 1 de novembre. Després visita a les obres de l’escola bressol dels Menuts i tot seguit signatura del conveni, amb ACESA, per patrocinar la trobada gegantera de dissabte.

Dimecres, com cada quinze dies, a les vuit a la planta de la brossa. Despatx amb l’equip tècnic per preparar la propera Junta General del consorci. A les onze emotiva recepció per acomiadar els atletes dels Special Olympics. Corrents cap a Figueres i després a Girona a la celebració del 25è aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya.

Dijous, a les nou, a COM ràdio. Entrevista en directe al programa de la Glòria Serra. Interessant conèixer la visió, més que positiva, que la periodista té dels canvis que s’estan produint a la nostra ciutat. Roda de premsa per presenta el projecte de Pla d’actuació municipal i el Pressupost pel 2007. A quarts d’una reunió, a Barcelona, del Consell d’administració de Localret. Dinar ràpid i presentació de la xerrada del doctor Montserrat dins les jornades d’homenatge que li ha dedicat la ciutat. No cal dir que la botànica em continua interessant malgrat el temps passat. A les set Ple ordinari del mes d’octubre. Uns quants temes a destacar: el conveni amb l’església que ens permet recuperar l’edifici del carrer Muntanya, el Pla Especial de les antenes de telefonia mòbil, l’aprovació inicial de Cirera-Rocafonda, la candidatura de ciutat pubilla de la sardana. I un parell de debats a fons. Sobre educació i sobre turisme, amb argument sòlids i convincents del regidor Comas i de la regidora Romero.

Divendres, acte al Parlament de Catalunya. Subsidiarietat sí, subsidiaris no!. Roda de premsa del Ple, dinar a Cerdanyola i la tarda signatura a Barcelona. Es tracta d’un programa pilot amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i els ajuntaments de Vilanova i la Geltrú i Mataró. La TDT tecnològica que volem va avançant. Encara queda una estoneta per visitar l’exposició d’en Puiggalí a la casa Arenas.

Dissabte al matí, funeral de la Rosa Llerena. A la tarda Trobada de Gegants del Maresme i escapada per saludar els joves de la JSC a la Zona Roja.

Diumenge, missa a l’Esperança amb motiu del canvi de rector. Ens varem conèixer amb el nou rector, en Joan Sabé, al sopar de la Ciutat Jardí i ha tingut la gentilesa de convidar-me a l’acte. A la tarda teatre a la Sala Cabanyes. Molière sempre serà Molière.

Afortunadament el dia només té 24 hores i la setmana set dies!

Una tarda a Mataró



Ahir ho deia, a La Contra de La Vanguardia, el cantant de El Canto del Loco: “prefiero pasar una tarde en Mataró que en Miami”.

Doncs com ell devien pensar els milers de persones que han omplert la Rambla, la Riera i el Parc Central per veure el centenar de gegants i gegantes que s’han aplegat en la XVI trobada de gegants del Maresme.

L’any passat, a Alella, l’Alarona va ser elegida pubilla del Maresme. L’Alarona és la geganta de la colla Iluro de Mataró i per això aquest any tocava organitzar la trobada a la nostra ciutat.. La feina feta per la colla, amb en David Roy i en Jordi Rovira al capdavant, i per la Coordinadora de Colles Geganteres de Mataró ha estat ingent. I avui el resultat ha estat sensacional. Un centenar de gegants, uns mil vuit-cents portadors i músics i una incalculable quantitat de persones gaudint de la cercavila i dels balls.

El sopar, amb mil vuit-cents comensals, asseguts ordenadament a la pista central del Parc va ser magnífic. No recordo s’hagi fet mai a Mataró un sopar tant multitudinari. No queda sinó felicitar a la colla gegantera Iluro per la seva feina. Entre els assistents al sopar l’alcalde de Sant Vicenç de Montalt, població a la que li tocarà organitzar la trobada de l’any vinent doncs la seva geganta Margaridassa ha estat escollida pubilla gegantera.

Mataró és una ciutat que s’estima els gegants. En Robafaves i la seva família, són un autèntic símbol de la ciutat, a la que s’han unit, en els darrers anys, infinitat de gegants d’escoles i entitats diverses. Feu una visita a la Web dels Gegants de Mataró per adonar-vos de la importància del tema.

Tot plegat no ha estat fruit de la casualitat sinó del treball de molts anys en l’àmbit geganter. Recuperar i dignificar els gegants de la ciutat, els vestits, les músiques, va ser una de les primeres coses que es va fer en els inicis de la democràcia. Avui dia la família Robafaves, que es prodiga poc i genera apassionats debats, és un referent entre els gegants del país i element central de Les Santes. Els gegants d’escoles, d’associacions de veïns, d’entitats ciutadanes, compleixen perfectament el seu paper d’elements identitaris i festius dels seus col·lectius.

El de El Canto del Loco tenia raó. No sé com serà una tarda a Miami, però la d’avui a Mataró serà inoblidable.

Subsiaris? No


Segurament ha estat en Lluís Tejedor, alcalde de El Prat de Llobregat, qui millor ho ha expressat: “han volgut donar una puntada de peu al govern, en el cul dels ajuntaments”.

Ho ha dit aquest matí al Parlament de Catalunya, quan uns quants alcaldes hem lliurat als grups parlamentaris un escrit defensant la decisió de la consellera de Benestar i Família, Carme Figueras, de cogestionar amb els ajuntaments els centres cívics i els casals d’avis de la Generalitat.

He escrit altres vegades i ho vaig manifestar al president Maragall en una reunió amb alcaldes de les capitals de comarca, que calia acabar amb l’absurditat de la doble xarxa de centres cívics, de casals d’avis i l’existència de les oficines de Benestar Social. Mai ningú m’ha sabut donar cap argument convincent.

Quan el Ple de l’Ajuntament de Mataró va aprovar una proposta de resolució instant el traspàs d’aquests equipaments als ajuntaments, l’argument del portaveu d’ERC va ser que calia esperar a l’aprovació de l’Estatut. Malgrat ERC, l’Estatut fou aprovat per una majoria molt àmplia de catalans i catalanes i per tant l’excusa ja no existeix. S’escuden en una resolució del Parlament sense aportar cap argument sòlid. Si la consellera s’ha extralimitat en les seves competències, cosa que dubto seriosament, només caldria demanar l’informe jurídic corresponent per determinar si la decisió presa supera el marc competencial del govern.

Coneixent l’ús que els anteriors governs de la Generalitat han fet d’aquests equipaments i la desconfiança, gairebé genètica, cap els ajuntament, no era d’estranyar el posicionament de Convergència i Unió. El que no s’explica és l’obstinació, ara, d’Esquerra Republicana. Fins l’extrem d’incomplir l’acord el Tinell i les pròpies manifestacions d’alguns dels seus dirigents. La deriva jacobina dels partits nacionalistes comença a ser una greu amenaça cap el municipalisme català. Les declaracions d’en Felip Puig i darrerament d’en Carod Rovira no són precisament tranquilitzadores.

L’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de Barcelona, en Celestino Corbacho, ha estat prou clar i contundent: “L´intent de reprovació de la consellera i de revocació d´un acord del Consell Executiu de la Generalitat és una agressió a les competències dels municipis i al paper dels alcaldes”

També ho he escrit algunes vegades, els ajuntaments creiem profundament en la subsidiarietat, però en cap cas acceptarem ser subsidiaris. Estic convençut que la proximitat i la cessió de la gestió als propis usuaris, tal com plantegem i practiquem els ajuntaments, redundaria en un millor funcionament d’aquest equipaments. I de pas la democràcia quedaria reforçada.

Deu ser que el municipalisme, com tantes altres coses, també es demostra amb fets i no amb paraules.



Senyora



Foto: Joan Manuel Serrat, un temps de cançons

Arribo a casa massa tard i massa cansat després d’un dia extenuant. Per això busco el disc abans d’anar a dormir i revisc el concert d’ahir. A Girona, amb motiu del 25è aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya.

El “soñador de pelo largo” ens va tornar a seduir. Sol, amb la seva guitarra i el seu amic Ricard Miralles. I la seva música. Gràcies Serrat:

Ese con quien sueña su hija,

ese ladrón que os desvalija

de su amor, soy yo, SEÑORA.

Ya sé que no soy un buen yerno.

Soy casi un beso del infierno,

pero un beso, al fin, SEÑORA.

Yo soy ese por quien ahora

os preguntáis por qué, SEÑORA,

se marchitó vuestra fragancia,

perdiendo la vida, mimando su infancia,

velando su sueño,llorando su llanto

con tanta abundancia.

Si cuando se abre una flor,

al olor de la flor,

se le olvida la flor.

De nada sirvieron las monjas,

ni los caprichos y lisonjas

que tuvo a granel, SEÑORA.

No la educó, ya me hago cargo,

"pa" un soñador de pelo largo.

¿Qué le va usted a hacer, SEÑORA,

si en su reloj sonó la hora

de olvidar vuestro hogar, SEÑORA,

en brazos de un desconocido,

que sólo le ha dado un soplo de Cupido

que no la hizo hermosaa fuerza de arrugas

y de años perdidos?

Si cuando se abre una flor,

al olor de la flor,

se le olvida la flor.

Póngase usted un vestido viejo

y, de reojo, en el espejo,

haga marcha atrás, SEÑORA.

Recuerde antes de maldecirme,

que tuvo usted la carne firme

y un sueño en la piel,y un sueño en la piel,

y un sueño en la piel, SEÑORA...