header-photo

Manresa+10

Foto Sostenible.cat

Bon dia a tots i a totes

Lògicament les meves primeres paraules d’agraïment per la vostra confiança en nomenar-me
president de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la sostenibilitat. Un nomenament que m’honora i al que espero poder respondre adequadament.

Ens trobem en un moment crucial, som sabedors que les decisions que prenguem ara seran determinants pel nostre futur a mig termini. Els organismes nacionals, estatals i internacionals estan configurant un corpus legislatiu potent que, segurament massa poc a poc, estan predeterminant el model de creixement sostenible dels propers anys especialment a l’Europa Occidental.

No se’n escapa tampoc la importància del món local en tot aquest procés. Les ciutats i els pobles són l’escenari on passaran la majoria de les accions que el marc legislatiu està determinant. Perquè en definitiva dependrà del comportament dels nostres conciutadans que les lleis, reglaments i ordenances siguin realment útil o acabin sent paper mullat.

Però les ciutats i els pobles no volem ser únicament escenari, volem ser fonamentalment actors decisius en la presa de decisions, en la creació d’un consciència col·lectiva, en el procés d’educació i en la recerca de les millors solucions als problemes mediambientals.

Per això la importància de xarxes com aquestes. Xarxes que serveixen per construir un discurs ciutadà sobre el medi ambient, xarxes que permeten l’intercanvi d’experiències, el coneixement mutu i la pràctica mancomunada. Xarxes que estimulen la concertació dels governs locals amb l’acció i el compromís dels ciutadans. Ho hem demostrat en temes d’estalvi d’aigua, en separació i tractament de residus, en estalvi lumínic, en l’impuls de la mobilitat sostenible. Les agendes 21 han estat una gran eina, però també han estat un gran exemple del que es pot fer des del món local i des de la voluntat de transformar les coses des de la proximitat i el treball conjunt entre ajuntaments i ciutadania.

Hem fet molta feina, però ens queda encara molta per fer. Fa pocs dies la Comissió Europea va fer pública la seva proposta sobre energia i canvi climàtic. Sense entrar a valorar ara les propostes concretes, si que podem constatar que els objectius marcats no seran possibles sense una implicació directa dels ciutadans i ciutadanes i de les administracions locals. Si el 65% de les emissions de CO2 provenen de les activitats quotidianes dels nostres conciutadans queda absolutament clar que ens caldrà prendre mesures en l’àmbit regional i local per reduir aquestes emissions i per minimitzar els efectes que ja estan tenint sobre el nostre clima.

Voldria que el treball de la Xarxa, dels grups i de les jornades de treball, servissin fonamentalment per això. Per determinar fortament la petjada del món local, de l’administració més propera al ciutadà, en les polítiques mediambientals del nostre país i d’arreu del món.

Moltes gràcies per tot plegat i a treballar que la feina la fan els cansats!


Text de la meva intervenció, aquest matí a Manresa, a l’assemblea de la Xarxa de ciutats i pobles per la sostenibilitat.

Dos anys després

Foto nosoloimagen

La feina d’aquests dies ha fet que no m’adonés fins avui que el dia 20 va fer dos anys de l’inici d’aquest bloc. Han estat 889 posts, més de 65.000 visites i més de 120.000 pàgines vistes. He escrit de política, de literatura, de música, d’art, de castells, de medi ambient. I sobretot he escrit de Mataró. Mentre tant han passat moltes coses en l’àmbit personal i en l’àmbit polític.

Vaig escriure en el primer post que em seria difícil passar la ratlla entre la projecció pública del càrrec d’alcalde i la meva vida privada. Fent-ne balanç tinc la sensació d’haver-ho aconseguit força. Segurament alguns haurien preferit més sang i fetge, més cós a cós en els temes locals. Ni és el meu estil ni crec que aquest sigui el mitjà.

En definitiva aquest bloc no és més que un cert divertimento que em serveix per repassar aquelles coses que m’han passat, m’han preocupat o m’han il·lusionat. Un exercici de repàs diari de les coses del meu món. Sense cap més pretensió. Gràcies als que heu tingut la paciència de llegir-me.

Què fas, polissó?

Diumenge vaig anar al concert del Grup de Folk: Què fas, polissó?. El Monumental ple de pares, criatures i uns quants kumbes de més de cinquanta, entre els que m’incloc, i que ens sabíem totes les cançons i gairebé totes les facècies que passaven dalt de l’escenari. D’entrada cal dir que no vaig ser-hi al mític concert del 68 a la Ciutadella. En tenia tretze anys acabats de fer!. Va ser una mica més tard, cap el setanta, que em va començar a interessar el folk-song. Especialment en Pete Seeger i en Woody Guthrie que acabava de desaparèixer. I els grups catalans de l’època. Tota la trepa que fa cinc o sis d’anys va tornar a gravar “Els temps encara estan canviant”. Que repetiren l’any següent amb un nou recull de cançons. I que ara munten aquest espectacle en record d’en Xesco Boix.

Què fas, polissó? una expressió pròpia d’en Xesco i que els seus companys recuperen per aquest muntatge ple de l’esperit que va inspirar les cançons i l’actitud vital del cantant desaparegut. Podeu llegir la crònica del concert al bloc diaridelamúsica. Encara que si hagués de destacar algú, destacaria a un inesgotable Edu Estivill.

En Xesco Boix va ser objecte, fa uns mesos, d’un emotiu reportatge al programa Noms de TV3. Pels que el varem conèixer o pels que volen saber qui fou aquest músic inquiet, únic i entranyable us el recomano especialment.


“Un cel blau per sostre, un mar sovint tan serè, un món rodó i preciós, què més puc voler?”

Què s’ha cregut?


Llegeixo l’article que Miró i Ardèvol escriu avui a La Vanguardia. Costa entendre que una persona que ha tingut altes responsabilitats de govern en la seva època de conseller de la Generalitat de Catalunya, arribi a sostenir tesis com les que escriu avui. En quin país viu aquest home?. No m’espanta el que diu sinó el caràcter de dicotomia que utilitza en el conjunt del seu escrit i l’evident cinisme de les seves afirmacions. Amb quina autoritat pot afirmar, i al mateix temps negar a tota la resta, que ells han elegit l’esperança, la unitat, la vida, el compromís ferm amb la seva família, la fidelitat, l’esforç?. En nom de qui s’apropien de la llibertat, de la moral, de la veritat i del respecte?.

“Los fieles de las grandes corrientes religiosas no piden sino libertad para vivir su fe” diu el president Sarkozy i ens recorda Miró i Ardèvol. Avui em pregunto si després de l’acte d’ahir sóc més lliure per viure la meva fe o haig de justificar-me precisament per voler viure-la plenament sense que ningú m’utilitzi per imposar les seves idees i el seu model de societat i de família. I encara menys per raons electoralistes i en presència de representants de la dreta catalana i espanyola i amb el vist-i-plau de la jerarquia eclesiàstica. Perquè encara hi ha coses sagrades i dignes de ser admirades: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. O que s’ha cregut!

Repassant feina




El divendres visitava les obres del nou Centre d’Atenció Primària de La Llàntia, avui l’enderroc de la nau annexa de can Marfà. I avui mateix començaven les obres de construcció del nou camp de futbol set de Cirera i l’edifici d’oficines de la baixada de les Espenyes, just davant de les futures oficines del Col·legi d’Arquitectes Tècnics.

Llibertat!


Liberté
Sur mes cahiers d'écolier

Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable de neige
J'écris ton nom
Sur les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom
Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom
Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom
Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom
Sur chaque bouffées d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom
Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom
Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J'écris ton nom
Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J'écris ton nom
Sur la lampe qui s'allume
Sur la lampe qui s'éteint
Sur mes raisons réunies
J'écris ton nom
Sur le fruit coupé en deux
Du miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J'écris ton nom
Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J'écris ton nom
Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J'écris ton nom
Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J'écris ton nom
Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attendries
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom
Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom
Sur l'absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom
Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté

Paul Eluard in Poésies et vérités, 1942

Aquest migdia al passeig Carles Padrós, devant l’escultura
Intolerància d'en Perecoll. Lletra de Paul Eluard cantada per en Genís Mayol. Alguns devien tenir coses més importants per fer.

Coral romput



Una amable, una trista, una petita pàtria,

entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.

Magnífic muntatge, ahir a la nit al Monumental, sobre el texte de
Vicent Andrés Estellés. Coneixia el treball de l’Ovidi Montllor i ara ens arriba aquesta versió, estrenada a Temporada Alta, d’en Joan Ollè amb músiques de Toti Soler. Un muntatge escènic que reforça el vers i uns actors que el declamen magistralment.

En parla molta gent.

Rocafonda a TV3


No t’ho perdis demà dissabte a TV3 al programa Tot un món a ¼ de 3.

Notícies de Capgrossos




Aquests dies els Capgrossos tornen a generar notícies. Fa pocs dies en la inauguració de la nova seu de la Caixa Laietana. Aquest cap de setmana amb l’assemblea en la que s’ha elegit a en Lluís Feliu, a qui en Cugat Comas entrevista al Tot Mataró, com a nou cap de colla. Substitueix en Xavi Castellví que ha liderat la colla durant nou anys. Han estat nou anys decisius que han consolidat Capgrossos entre les cinc millors colles castelleres. Nou anys d’ascens continuat, de nous castells, de fer gran una colla nascuda lluny de les comarques tradicionalment castelleres. Nou anys d’alegries i èxits i un profund dolor que sempre més ens acompanyarà i que recordarem amb una estrella a l’escut. Tot el meu suport per posar el nom de la Mariona a un espai de la ciutat. A l'assemblea també es va repartir el número 35 de Tirant lo Blau, la revista de la colla.


Gràcies Xavi per tots aquests anys treballant per la colla i per la ciutat i molta sort Lluís.

Un altre nyap arreglat

Foto Oriol Miras

I aquí cal fer una bona autocrítica.

De nou els primers



El constant procés de modernització dels recursos de la Policia Local de Mataró provoca que davant notícies com la que publica avui La Malla sobre la implantació de la Xarxa Rescat puguem dir: a Mataró varem ser els primers”. Fa dies varem signar, amb el Secretari de Seguretat del Departament d’Interior el primer conveni d’adhesió d’un ajuntament al sistema integrat d’emergències i seguretat de Catalunya. Aquest sistema permet transmetre i compartir tota mena d'informació: dades, so i imatges.

Un nyap arreglat



Són aquelles petites coses que tenen la importància que tenen. Per això avui estic content quan he vist que per fi hem arreglat un nyap que feia anys que reclamava una solució. Bona feina del Servei de Manteniment!

Entre la muntanya i el mar


"Si amb el tremolar del mar a l’esquena ens internem per les petites valls que formen, en el seu descens, les muntanyes, trobarem racons tan assolellats, d’una calma tan plàcida i idíl·lica, tan perfumats de botànica meridional, tan clars de silenci i d’aire, que vénen a ésser com deliciosos oasis. [...] Passant per aquests camins encara sentiu de vegades –una mica lluny- el cruixir d’un carro, el grinyolar d’una sínia, la detonació remota, seguida d’un petit núvol blanc, d’un caçador invisible."

Aquest text d’en Josep Pla s’inclou en la Guia dels Parcs de la Serralada Litoral i Serralada de Marina que s’ha presentat aquest matí a Mataró. És una publicació del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona dins de la col·lecció Guies dels Parcs. Una bona guia que posa de relleu els valors paisatgístics, botànics, faunístics, patrimonials d’aquests parcs naturals que van des de la Riera d’Argentona al Besós.

Un espai metropolità, densament poblat, amb assentaments humans de totes les èpoques, que conserva encara espais i indrets de gran valor ecològic i evident interès natural.

Arrenca can Marfà


Avui han començat les obres d'enderroc de l'edifici annex de can Marfà. L'antiga fàbrica del carrer de les rates comença el procés de rehabilitació que l'ha de convertir en el futur Museu de la ciutat.


Per llegir avui



L'article d'en Cuyàs a la contra de El Punt.

Brossa i democràcia


Foto Quico Melero

Començo la setmana viatjant a París per motius relacionats amb el Consorci de Residus Sòlids Urbans del Maresme. Interessant visita al campus corporatiu de Veolia i a la planta de tractament de residus de Limay. A París plou i els carrers, i la mateixa Torre Eifeel, encara llueixen els llums de Nadal.

El tema del tractament dels residus em preocupa especialment i en la meva doble condició de president del Consorci i diputat provincial de Medi Ambient. Per això paro atenció en un parell d’articles publicats a La Vanguardia el passat dimecres. El primer signat per l’economista Sala i Martin i el segon per E.E. Cocciolo, professor de dret administratiu de la UAB.

Difícil de comentar les opinions d’en Sala i Martin, que pretén més provocar que plantejar seriosament el debat sobre el reciclatge domèstic. Sembla contradictori que un liberal declarat opti, en aquest cas, per proposar que els ciutadans abdiquin –no queda clar a favor de qui- de la responsabilitat sobre uns residus que en definitiva, i aplicant la pròpia lògica liberal, són seus: “La empresa texana Waste Management, encargada de recoger la basura de 20 millones de famílias, hace tiempo que se ha pasado al single stream, a pesar que este método los obligue a pagar unos costes de separación que en el sistema tradicional asumen los ciudadanos en casa”. No sé si en Sala ha comparat mai el plàstic –per posar un exemple- provinent de la recollida selectiva del que es separa en planta?

En Cocciolo, i a partir de l’enorme problema del tractament dels residus que s’ha originat a Nàpols, fa una interessant anàlisi sobre les conseqüències de la corrupció en la vida pública: “Si avanza la corrupción tiramos el libre comercio, el desarrollo, la claidad de vida y la democracia a la basura”. En una setmana en la que tornen a senyalar sense aportar cap prova és d’agrair articles com aquest.

Una gran exposició




"Torres García vivió en varias ciudades del mundo y en algunas de ellas durante varios años. Cuando su padre volvió a su nativa Cataluña, Torres, con quince años de edad, saltó de la Plaza de las Carretas, en el Montevideo dels siglo XIX, a una pequeña ciudad catalana en la que descubrió, commovido y deslumbrado, la vieja tradición mediterránea. Esa fue su única emigración feliz."

Del pròleg del llibre “New York” de J. Torres-García de qui avui s’ha inaugurat una magnífica exposició a Mataró.

Els nous menuts de Mataró


Interessant reportatge sobre l’escola bressol Els Menuts que publica la revista del Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. A la mateixa revista podeu llegir la notícia sobre la instal•lació del Col•legi a Mataró.

TicSalut a Youtube



Des de la Fundació TicSalut m'envia l'enllaç a la seva videoteca a Youtube.

Una recerca permanent


Foto: Arxiu Diba

Aquest vespre s’ha celebrat al Teatre Monumental l’acte d’entrega dels XXVIII Premis per la Pau de l’Associació per a les Nacions Unides. La guardonada ha estat Miriam Makeba, la cantant i activista pels drets humans coneguda com a Mama Afrika.

En la meva intervenció he demanat excuses per tres petites incorreccions. La primera no cloure formalment l’acte i passar la responsabilitat als nois i noies de l’Agrupació Musical de l’IES Alexandre Satorras. La segona, no llegir l’escrit que portava preparat i deixar pas a les paraules improvisades però molt més emotives. La tercera, no entregar a la senyora Makeba els obsequis que teníem preparats. Per contra, i a l’acabar l’acte, l’he fet entrega d’una figura d’en Robafaves. Ho he volgut explicar. Si la Pau és una recerca permanent –com ens ha recordat la Núria Parlon en llegir el manifest preparat pel grup d’Ajuntaments per la Pau- a Mataró de ben petits aprenem a cridar: No n’hi ha prou. I això es fa extensiu molt més enllà de les dormides dels gegants per traslladar-ho al compromís per la Pau. Per la Pau, la Justícia i la Llibertat, tres conceptes absolutament indissociables. Per això el canvi de regal.

Espardenyes amb cocodril




El que no acabo d'entendre és que parlin d'esperit basc.

Notícies de ciències



Un parell de notícies pels que ens interessen les ciències i la seva divulgació.
La primera és de la revista Nature que penja a Internet tots els seus arxius.
La segona és l'obra de teatre "La fabulosa ciència del doctor Grau i les bessones Grimm" que s'ha estrenat al Jove Teatre Regina. Una història per acostar la ciència als més petits.

Encara Nadal


Malgrat que fa dies les festes són història i l’Esperit de Nadal l’hem tornat a perdre -de fet no sabem si alguns el van arribar a trobar- encara ens queden Els Pastorets. Els millors de Catalunya sens dubte.

Podeu trobar tota la informació a la web de Els Pastorets de Mataró. També podeu trobar molta informació sobre Pastorests d’arreu del país al bloc d’en Toni Blanch. I per acabar podeu llegir l’entrevista a en Josep Maria de Ramon que publica el butlletí municipal MésMataró.

La inducció del conflicte

Foto El País

Fa dies –algú me’l va fer arribar- que tenia el llibre “¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España” publicat per la FAES per donar-li una ullada però la veritat és que tenia lectures més urgents per fer. Avui, i després de llegir la notícia, l’he recuperat de la pila de llibres per llegir i m’he entretingut una estona. Pot ser cal aclarir que no sóc dels que necessita una dosi diària de COPE per fer anar l’adrenalina i acostumo a evitar aquest tipus de llibres bàsicament per la seva previsibilitat.

No cal sinó donar un repàs a la relació d’autors (Aurelio Arteta, Xosé María Dobarro, Santiago González, Eduardo Jordà, Jon Juaristi, Amando de Miguel, Agustí Pérez Folqués, Xavier Pericay, Valentí Agustí) per situar-se en les tesis que desenvolupen en el llibre. Sempre sobre la base de la discriminació del castellà (no seré pas jo qui l’anomeni espanyol) teixeixen una densa xarxa d’arguments per acabar reclamant una gran enquesta sociolingüística pel conjunt dels espanyols (no acabo d’entendre quina seria la pregunta als territoris monolingües) i per justificar la proposta de que l’Estat, que redueixen a l’administració central i excloent autonomies i ajuntaments, recuperi les competències de defensa i promoció del castellà. Em pregunto si mai l’Estat ha perdut aquestes competències i perquè no defensa i promociona totes les llengües d’Espanya.

Al final de tot però em pregunto com José María Aznar, president de la FAES (vicepresident és Ángel Acebes) va poder ser investit president del govern amb els vots del PNB i de CiU i al mateix temps apadrinar frases com: “Los nacionalismos no cejarán nunca en el empeño de arrinconar el castellano. La lengua se ha convertido en su único estandarte”.

Sorprèn una de les conclusions finals del llibre: “Los conflictos no son de lenguas, son de hablantes. En los usos espontáneos no suele haber conflicto, a menos que éste sea inducido”. Doncs sí, i si voleu un parell d’exemples d’inducció al conflicte doneu una ullada al
vídeo del PP o al mateix llibre.

El raca-raca dels uns i dels altres



Peridis ha popularitzat els ninots del raca-raca en les seves vinyetes diàries a El País. Incansables els raca-raca, dirigits per l’Ibarretxe sota l’atenta vigilància d’Arzallus, no paren mai amb la seva cançoneta.

Ahir, però, els raca-raca es van treure la txapela i amb barretina i boina es van personar en el Congrés de Diputats. Per enèsima vegada, fins a l’últim sospir de la legislatura, el Partit Popular ha intentat treure profit de la lluita antiterrorista. I aquesta vegada ERC ha entrat al drap de manera decidida. La pugna dialèctica entre en Joan Tardà i l’inefable Zaplana ens ha tornar a deparar un espectacle propi de “Escenas de matrimonio”. Desqualificacions personals i polítiques, sal gruixuda en forma de “y tu mas”, per escenificar un vodevil en el que els dos protagonistes no solament s'autoalimenten sinó que es necessiten de forma mútua.

Una dinàmica, i ho saben tant al PP com a ERC, que motiva les seves bases i possiblement una part dels seus electors i per això es busquen les pessigolles. Importa poc el lamentable espectacle, el desprestigi de la política, el desencís de la ciutadania si s’arrepleguen alguns vots. Serveixi com atenuant d’ERC que ells no van iniciar la bronca encara que es van apuntar, pel que sembla, de forma entusiasta i aplicant la dita de “no deixar-se emmascarar per una paella bruta”.

El raca-raca d’uns contra el rac-raca dels altres. Mentre tant la resta mirant-s’ho entre atònits i resignats. País, que diria en aquest cas en Forges. I serveixi també de consol el pensar que “en todos sitios cuecen habas”. No cal més que llegir les darreres declaracions de l’Hugo Chavez i el seu raca-raca particular.


Canta Pere!



Avui s’ha conegut el resultat del concurs que el Comitè Olímpic Espanyol ha fet per posar lletra a l’himne nacional espanyol. Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha cantat prefereixo quedar-me amb el “canta Pere” dels jugadors de waterpolo que acabaven de guanyar el campionat del món a Fukuoka. O sigui: chunda, chunda, ... o les altres versions populars conegudes de tots!

I per frase genial la d’Iker Casillas: jo sóc més de Paquito el chocolatero.

Reinhard Selten



Interessant contra a La Vanguardia dedicada al Premi Nobel d’Economia, Reinhard Selten. Lúcida interpretació de les tècniques negociadores per aquest vell jueu alemany veterà de moltes històries. Algunes frases per recordar:

Se trata de una negociación clásica, es decir: un ajuste recíproco de aspiraciones”

"Negociar no es oír qué dicen, sino averiguar qué quieren"


Es mejor analizar y equivocarse que equivocarse sin analizar: los errores de una mala planificación son siempre menores que los de una planificación inexistente”.

La intuición es una lógica instintiva e instantánea: sirve cuando no hay tiempo para otra; a veces nos salva la vida, pero siempre es mejor una decisión meditada”.

Sir Hillary



Els mitjans de comunicació donen la notícia, a darrera hora de la nit, de la mort de sir Edmund Hillary, el primer home que junt amb Sherpa Tenzing Norgay va trepitjar el cim de l'Everest.

Aida




Aquesta nit al Liceu. Un clàssic que convé tornar a escoltar de quan en quan. Personalment em quedo amb la posta en escena amb els vells decorats d’en Cabanes. Quantes coses es poden fer amb un senzill teló!. Satisfacció de veure en Josep Fadó interpretant el paper del Missatger. Llegiu la crítica que fa en Josep Rumbau al seu bloc.

Un nou canal



Aquest vespre han començat les emissions regulars del canal de televisió digital de Mataró-Maresme. Es tracta del segon canal públic, després de Barcelona TV, que emet en digital. Han estat tretze ajuntaments, i esperem que aviat es sumin d’altres, i el Consell Comarcal els que han cregut que un canal públic era una oportunitat que la comarca no podia desaprofitar. He explicat altres vegades el perquè d’aquest canal públic, que neix amb la voluntat de millorar la informació de proximitat, convertir-se en plataforma tecnològica i ajudar en l’articulació de la comarca. Un canal que no neix contra ningú sinó tot el contrari: amb la voluntat de consolidar els espais de comunicació del Maresme.

Durant aquest mes Maresme Digital TV consolidarà la seva programació. De moment el nou canal es pot veure en alguns sectors de la comarca i a Internet.

Youtube


Descobreixo a El Periódico un apartat dedicat als vídeos més visitats a Youtube durant la setmana. La selecció és força variada, per triar i remenar:

1.- El ministre demana perdó (1.181.157 visites)
2.- Ambulàncies per Spears (1.132.644 visites)
3.- La fan més sexi d’Obama (1.132.644 visites)
4.- Dos actors molt avinguts (808.522 visites)
5.- Patinatge i alguna cosa més (133.031 visites)
6.- El millor del 2007 (132.183 visites)
7.- La felicitat de Christtyspain (84.943 visites)
8.- Parkour i fosa en negre (57.149 visites)



Per llegir



L’article que signava en Ferran Mascarell a El País de dissabte: “La maleta de Manolo Borja y sus metáforas”. Un bon article el que analitza la marxa del fins ara director del Macba al Museo de Arte Contemporáneo de Madrid. L’exconseller Mascarell es mostra especialment crític amb aquesta marxa i lamenta la manca d’ambició cultural de la societat catalana. Algunes reflexions que mereixen una lectura atenta i pensar-hi una estona.



Calendari


D'entre els molts calendaris que he rebut aquest dies vull destacar aquest de l'Ajuntment de Teià amb dibuixos d'Antoni Batllori.

Ves per on!


Foto Ramon Bassas

Alguns altres també aposten per la TDT.

Excessos nadalencs


Nit màgica

L'adoració dels Mags de Giotto

Benvolguts Reis Melcior, Gaspar i Baltasar sigueu benvinguts a Mataró.

Heu fet un llarg camí seguint l’estrella dels pastors per tornar-nos la il·lusió, a petits i grans, d’aquest Nit màgica de Reis. Una gernació us ha acompanyat pels carrers de Mataró il·luminant el vostre pas amb el llum dels fanalets dels infants.

Veniu de terres castigades per la guerra i per l’odi i per això sabeu millor que ningú el valor de la pau i de la convivència. Serà aquest el millor regal que ens podeu portar: Pau i convivència.

Sabeu majestats, perquè fa molts i molts anys que cada cinc de gener ens visiteu, que som una ciutat de gent treballadora. Acostumada a guanyar-se les coses amb esforç, sacrifici i treball. Per això coneixem molt bé el valor de la feina i del treball. Per això, a més de pau i convivència, us demanaré per tots els mataronins i mataronines que no ens falti ni la feina ni la salut.

Fa molts dies Majestats que la nostra canalla us espera amb delit. S’han portat bé a casa i a l’escola. Han estat bons minyons i bones minyones i ara esperen la recompensa dels vostres regals. Sigueu generosos, ompliu les cases de joguines i sobretot ompliu els seus cors de bons sentiments.

Bons sentiments que els ajudin a ser bones persones i que quan d’aquí uns anys tinguin les responsabilitats dels adults sàpiguen construir una ciutat, un país i un món millor.

Els infants són, Majestats, el nostre tresor més preuat i per això us demanem ens els cuideu. Feu-los feliços especialment aquesta nit però també tots els dies de l’any. Cuideu la nostra canalla i cuideu tots els infants del món.

Demà quan saltin del llit impacients per obrir els regals, segur que recordaran que Melcior, Gaspar i Baltasar els han visitat i començaran la llarga espera de dotze mesos per a que d’aquí un any, un altre cinc de gener, tornem a viure tota la màgia de la Nit de Reis.

Us desitgem tingueu una feliç estada a Mataró i us volem recordar que sempre sou benvinguts a la nostra ciutat.

Moltes gràcies Majestats i fins l’any vinent.

Les respostes del PP

Foto El País

Mentiria si digués que a aquestes alçades de la pel·lícula, a tres mesos d’unes eleccions generals i amb el que està plovent em sorprenen les respostes que el Partit Popular dona a algunes qüestions d’actualitat aquests dies. Malgrat tot si que haig de manifestar una certa perplexitat per l’absoluta manca de coherència dels populars encapçalats aquests dies per un Ignacio Astarloa omnipresent.

Ja no és només la resposta al miting manifestació dels bisbes, també ho és la resposta a les dades de sinistralitat viària les que donen una idea bastant exacta del punt d’irracionalitat en el que s’han instal·lat els dirigents del Partit Popular. Tot val i tos s’utilitza per intentar desgastar el govern i guanyar les eleccions.

A hores d’ara, quasi a una setmana de la marxa dels bisbes, encara no coneixem la postura dels de Rajoy als plantejaments fets per la jerarquia de l’església catòlica. Més enllà de respondre al posicionament del PSOE, els popular han guardat un absolut silenci sobre el que farien en el cas de governar. Derogarien les darreres lleis del govern socialista?. Mai ho han fet i per tant no crec que ara ho fessin.

Encara, però, més perplexitat produeix el posicionament sobre les darreres dades de víctimes mortals en accidents de trànsit. D’entrada es podria pensar que, com a mínim, hi hauria una certa felicitació pel fet de reduir els morts en la carretera en un 32%. Doncs ni això. Per Astarloa es tracta dels resultats de les polítiques de l’anterior govern del PP i res a veure amb les mesures impulsades pels socialistes. No deixa, però, de sorprendre que els resultats arribin ara i no quan governava el PP.

Com que això no ha fet més que començar caldrà estar atents a totes les coses que diran i que callaran els populars durant aquestes setmanes pre-electorals.

Sobre les possibilitats electorals d’en Rajoy, en Donaire escriu un post absolutament recomanable en el seu bloc i que titula: Por qué no ganará Rajoy.

Tot esperant els Reis



En Pere Vàzquez m’envia aquesta foto, original d'en Romuald Grané, de l’arribada del Patges del Reis d’Orient, ahir a la tarda a Mataró. La il·lusió dels més petits i també dels grans.

Un mur verd




La proposta de la premi Nobel Wangari Maathai de plantar mil milions d’arbres durant el 2008 tindrà una versió espanyola. El programa electoral del PSOE inclourà una proposta de plantar 45 milions d’arbres, un per ciutadà, entre 2008 i 2012. El cost d’aquesta proposta està valorat en 90 milions d’euros, ocuparia una superfície de 61.300 hectàrees, suposaria la fixació de 3’6 milions de tones de CO2 durant 30 anys i serà una eficaç mesura contra la desertització.

Rituals


Com atrapats en el temps, any rere any, repetim els rituals que ens són propis de les festes. Opina en Cuyàs en l’article publicat en El Punt que cada casa té el seu costumari i és ben cert. Com ho és el fet d’incorporar de manera continua nous elements a aquest costumari domèstic i propi. Si Nadal acostuma a tenir un corpus festiu més estable, amb totes les variants que vulgueu, Cap d’Any s’incorpora decididament en un corrent molt més globalitzador malgrat mantenir el raïm com a tradició pròpia catalana i espanyola. Repasseu sinó com fan el trànsit a l’any nou les vostres amistats, hi trobareu tot tipus de coses diverses i novedoses. La qüestió consisteix, a l’inrevés de Nadal, en procurar ser fora de casa i en un lloc diferent cada any. Les agències de viatge, els restaurants, les botigues de moda i fins -i tot les cotilleries- fa temps es varen adonar i fan el seu agost pel desembre.

Hi ha però clàssics que aguanten mentre altres es derrumben. Per la meva generació – la que veure aparèixer la tele al menjador de casa- el matí de Cap d’Any incloïa tres clàssics gairebé d’obligat compliment: el Sant Pare a Roma, els salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen i el concert de Viena. A l’Espanya del tardofranquisme, els rituals de la plaça de Sant Pere de Roma no ens sorprenien de la mateixa manera que ho feien l’escenari del Wiener Musikverein, guarnit de forma espectacular amb els milers de flors arribades expressament de Sant Remo, o les envolades dels saltadors dels trampolins en un temps en que l’esquí no s’havia democratitzat i en Bernat Solà encara no havia familiaritzat els mataronins amb els secrets dels grans salts.

Tinc la impressió que tan la missa de Roma com els salts d’esquí no interessen a la gent com ho feien aleshores però que deuen tenir un públic fidel i per això les cadenes públiques mantenen les retransmissions.

Pel que fa al concert de Viena ens trobem amb un d’aquells fenòmens que s’han popularitzat i fa dies, i encara duraran fins després de Reis, que arreu del país els músics no donen a l’abast de tocar valsos dels Strauss i altres músiques “vieneses”. En això si que Europa es ben a prop.

Com que en algunes coses sóc força tradicional, aquest matí m’he tornat a seure davant el televisor per veure i escoltar en George Pêtre dirigint la Filharmònica de Viena i per acabar picant de mans amb la marxa Radetsky. Els salts d’esquí els he ullat de passada, tot just per veure el nou trampolí i en Gregor Schlierenzauer saltar més enllà dels cent quaranta metres, encara que amb un telemark més que justet. Per la plaça de Sant Pere, deu ser cosa del desconcert, he passat tot fent zapping buscant els altres canals.