header-photo

Rafael Estrany

Ballmanetes
Foto: La ciudad de la pintura

En el despatx d’alcaldia, just davant la taula on treballo, hi ha aquesta magnífica aquarel·la d’en Rafael Estrany. Avui, que el seu nom ha estat motiu d’actualitat ciutadana, pot ser una bona ocasió per rememorar l'obra del pintor mataroní.

De ronda a Rambla


Foto E.F. (El Punt Maresme)

Inauguració aquesta tarda de la reurbanització de la ronda pintor Estrany. De ronda a rambla. Aquest era l’objectiu i crec que s’ha aconseguit. Pacificar el trànsit i convertir un carrer pensat només pels cotxes, en un carrer on pugi conviure el trànsit amb els vianants, les bicicletes, el passeig i les zones de descans.

Poc a poc a la vorera est de pintor Estrany han anat apareixen equipaments: el parvulari de l’escola Germanes Bertomeu, el Centre d’Atenció Primària, el camp de futbol, la pista polisportiva, l’aparcament. Calia superar la barrera que suposava la via ràpida de Rafael Estrany entre els equipaments i el barri. I calia deixar passar el trànsit dels autobusos i el del propi barri. Calia, com he dit al discurs d’inauguració, cosir el territori i crear nous espais per la convivència. Per això s’havia d’ordenar la circulació amb l’eixamplament del pont de la carretera de Mata sobre la riera de Sant Simó i soterrar les línies d’alta tensió.

Anem encadenant les inauguracions fruit de mesos de treball. En els darrer any, i només a Rocafonda, inauguració dels talussos del cementiri, casal d’avis i Llibre Viu, pintor Estrany. En pocs mesos la reurbanització de l’avinguda Amèrica després de la renovació integral del desviament. Ja en marxa les obres dels aparcaments, en superfície i soterrani, de pintor Estrany. I els projectes del parc de Rocafonda en fase de redacció

I més projectes en marxa. La tramitació urbanística que dijous va a Ple i que ens permetrà aconseguir el sol, ara privat, per construir una nova escola i un institut a Rocafonda. El projecte de reurbanització de l’avinguda Perú a punt de ser aprovat. I el compromís del govern de la Generalitat de començar les obres de l’enllaç nord de l’autopista.

Varem obtenir fons europeus i els estem gastant. No ens varen donar la Llei de Barris en la darrera edició i esperem obtenir els ajuts en la propera. Mentre tant continuem treballant per aconseguir que tot Mataró sigui Mataró. Rocafonda i El Palau, també!

Diari de campanya: bloc de Montilla



No podia faltar. En la comarca que té com a capital la ciutat més blocaire del país, en una campanya que s’anuncia especialment activa en la blogesfera, el candidat del partit més actiu no podia estar sense bloc. MontiJA

Escoltant Marais




Concert aquesta nit a Valldemia. Es tracta del darrer concert del cicle “Concerts a la capella” que l’escola marista ha programat amb motiu del 150 aniversari. Jordi Comellas a la viola de gamba i Andreas Martin a l’arxillaüt. Virtuosos dels seus instruments per interpretar música de Marais, Bach i Abel. Ha estat bona manera d’acabar relaxadament una jornada que ha estat llarga i intensa.

Conseller del Pozo


Foto R. Gallofré

Dimecres la consellera Tura, avui el conseller del Pozo. Conec a Joan Manuel del Pozo fa anys. La dedicació comuna a temes educatius ens havia fet coincidir infinitat de vegades. Avui l’he rebut a Mataró com a Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Tot un honor i un plaer. Persona afable, de conversa fluïda i amb profunds coneixements. Joan Manuel del Pozo és de La Roda de Andalucía, poble amb el que mantenim especials lligams d’amistat.

En la visita institucional hem tingut temps per repassar els principals temes en els que estem treballant conjuntament amb la Generalitat. El clima de confiança generat i un treball acurat del regidor Comas i de la regidora López ens ha permès avançar significativament en la construcció dels nous equipaments escolars que la ciutat necessita.
Quanta feina en tan poc temps!

Per seguir treballant



Foto Su-lin's photos


Avui s’ha presentat l’enquesta sobre satisfacció ciutadana encarregada per l’Ajuntament. Podeu trobar la informació a la nota de premsa que s’ha publicat.


L’anàlisi acurada dels resultats ens ha de servir per afinar, encara més, l’acció de govern. Defugint de qualsevol cofoisme, malgrat el 5’9 de valoració de la gestió municipal, i posant atenció en els principals problemes que manifesten els ciutadans i ciutadanes. En Ramon Bassas en fa un comentari ajustat en el seu bloc.

Podria explicar el treball que estem fent en cadascun dels àmbits sobre els que la ciutadania expressa la seva preocupació. Però avui no es tracta d’això, ni era l’objectiu de l’enquesta. Ben al contrari es tractava de preguntar i escoltar. Repensar algunes coses i sintonitzar més finament amb les inquietuds ciutadanes. En definitiva la política es tracta d’això, escoltar i actuar en conseqüència amb els propis ideals i el model de ciutat i societat que es pretén. Prioritzar en funció de les necessitats i demandes però sense perdre de vista els principis amb els que es va demanar la confiança a la ciutadania.

Abonat al Pla d’en Boet



Foto R. Gallofré


Més concretament al Centre Cívic. Dimarts, dimecres i dijous he tingut reunions –curiosament a la mateixa hora- a l’edifici de l’antiga Tesa.

Dimarts, consell d’administració de Mataró Ràdio. Aprovació del pressupost per l’any 2007 i balanç de com han anat aquests primers quinze dies d’emissions. Valoració molt positiva en constatar l’expectació i la implicació ciutadana que la Mataró Ràdio ha aixecat entre els mataronins i mataronines. Passo sovint, visc a l’altra banda del carrer, per davant de la plaça José López Miravete on Mataró Ràdio té els estudis. Des de fa quinze dies la plaça s’ha animat considerablement amb la presència de gent que s’espera, va o ve de l’emissora. Una constatació de com un equipament de ciutat pot dinamitzar una plaça i un barri.

Dimecres, acte de presentació de la campanya de recollida selectiva de la fracció orgànica de la brossa. Una aposta decidida per la sostenibilitat que només tindrà èxit si aconseguim que la ciutadania s’impliqui. La reducció dels residus, la recollida i la tria selectiva que permeten la reutilització i la valorització energètica final, ens poden ajudar a minimitzar l’impacte mediambiental dels residus sòlids urbans.

Dijous, sessió plenària del Consell de Ciutat per discutir les propostes que els consells sectorials, territorials i els organismes autònoms han fet al Pla d’Actuació Municipal pel 2007. Un bon treball que ha permès incorporar totalment 111 propostes, parcialment 29 i no acceptar 15. Això representa l’acceptació parcial o total del 81% de les 155 propostes presentades. Les propostes rebutjades tindran caràcter d’al·legació al PAM i caldrà donar-ne compte al Ple Municipal. Queda encara l’Audiència Pública, prevista pel dia 10 d’octubre, i el debat en el Ple. Un ampli i participat procés que ens ha de permetre aprovar el PAM abans d’acabar l’any.

Consellera Tura


Magistral xerrada de la consellera Tura aquesta nit a Santa Anna. Dins del cicle “Els vespres de Santa Anna”, en una sala plena de gent de tota les edats, la consellera ha parlat sobre la gestió pública. I ho ha fet amb un estil proper i directe. Sense embuts, però amb sentiment.

Podria resumir la conferència en cinc paraules claus: compromís, fermesa, serenor, drets i deures.

Compromís, personal, professional i vital en millorar la societat. Primer en l’exercici de la sanitat pública, després com alcaldessa de Mollet, ara com a consellera d’Interior de la Generalitat.

Fermesa, en les conviccions d’esquerra, en la seva condició de dona, en la disponibilitat pel servei públic, en la presa de decisions i en l’exercici de la responsabilitat.

Serenor, per decidir, per planificar, per garantir les llibertats, per exigir corresponsabilitat a la ciutadania, per trencar inèrcies i canviar les coses.

Drets, com a garants de la llibertat, com a conquestes democràtiques, com a normes de respecte mutu.

Deures, com a garants dels drets, com a exercici responsable de la llibertat.

Xerrada rigorosa, intel·ligent i amb el sentiment suficient per acabar el vers de Miquel Martí i Pol que havia iniciat en Carles Mora, coordinador dels Vespres de Santa Anna:
"En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres"

Comentaris i nou bloc

Foto Esteve Terradas: Posta de sol als Biciberris

Ja podeu fer comentaris en el meu bloc, encara que els hauré d’autoritzar prèviament. No tinc voluntat censuradora però tampoc voldria que algú confongués el bloc amb la porta interior de qualsevol lavabo.

L’Esteve Terradas estrena bloc. El particular món d’en Terradas en directe!

Diari de campanya: Fum? Calderilla?


Inversions resultants del Pacte del Majèstic (CiU-PP) entre 1996-1999:

3.060 milions d'euros

Inversions resultant de l'aplicació de l'Estatut pel 2007:

3.445 milions d'euros

Coses petites?


Foto Quico Melero

Instal·len, a la deixalleria del Pla d’en Boet, un fanal que funciona amb energia solar. Sembla poca cosa, potser fins i tot ho és. Però moltes d’aquestes petites coses fan la ciutat més sostenible.

Posar un parell de bancs al carrer no mereix ni una notícia mínima. Però us ben asseguro que els avis que m’ho demanaren estaran d’allò més contents. Quatre arbres i un parell de bancs al carrer Fray Luís de León, a l’eixamplament de la vorera que va sortir amb l’enderroc de l’antiga fàbrica de Pastas Mas. Fan bon servei, sobretot a la gent gran, quan tornen carregats de la plaça de Cuba i poden reposar una mica camí de casa. La ciutat més amable.
Bona feina regidor Melero.

Cap a Tarragona


Foto Falques.com
Cap de setmana castellera. Amb la atenció mediàtica posada a la diada de la Mercè, Capgrossos ha tingut una doble actuació. El dissabte al Prat: tres de vuit, quatre de vuit i cinc de set. Es recuperava el quatre de vuit i es deixava, per limitacions de l’espai cobert on es va traslladar l’actuació per culpa de la pluja, la torre de vuit folrada. El diumenge a Sitges: cinc de set, tres de vuit i torre de set. Com sempre amb criteri i solvència.

I el diumenge tothom a Tarragona:

Tres en ratlla

Dies intensos d’anar acabant feines i començant altres.



Foto Santi Flores
Dissabte a la tarda, multitudinària inauguració del Casal de la Gent Gran de Rocafonda-El Palau. Es tracta de l’antic local del Club Sant Jordi de la Caixa de Catalunya al carrer Colòmbia. El conveni signat amb l’entitat financera ens ha permès recuperar aquest espai i adequar-lo com a Casal i per instal·lar el Llibre Viu. Ambdues iniciatives, una d’àmbit de barri i altra de ciutat i fins i tot de país, serviran per la dinamització social i cultural dels barris de Rocafonda-El Palau i de la resta de Mataró. Els serveis a les persones necessiten d’infraestructures adequades on poder desenvolupar-se. Quan es crítica la política de les pedres sovint s’oblida, interessadament, que aquestes han d’estar al servei de les persones. Ho acostumo a dir en els discursos de les inauguracions: lo important no és explicar el que s’ha fet, que això ja es veu, sinó perquè s’ha fet i per a què ha de servir.

Foto Joan G. Jané
Diumenge al matí, inauguració de la Masia de Can Trisach de Dalt. La vella casa de les Hortes del Camí Ral s’ha adequat per donar servei a la Societat Columbòfila i la Unió de Canaricultors de Mataró. En aquestes instal·lacions, gairebé úniques en el nostre país, aquestes entitats podran desenvolupar les seves activitats amb molta més comoditat i amb millors condicions que fins ara. Quan era regidor d’esports vaig instal·lar, després de l’enderroc de les velles naus de FOCSA del carrer Herrera, als columbòfils a l’edifici de la Presó. Per això ahir em vaig permetre la broma de dir que “si fa anys els havia posat a la Presó ara els treia”. Un bon equipament per a dues entitats modestes però importants.


Foto Simó Gràcia
Aquest matí, visita a l’aparcament de El Tabalet. És tracta d’un aparcament que aprofita la planta semisoterrani de l’escola bressol Tabalet. De tothom es conegut el fet que Mataró disposa de la ràtio més alta de places d’escola bressol municipals de entre les ciutats mitjanes i grans de Catalunya. L’esforç continuat, i en solitari fins ara, de l’Ajuntament ens ha permet disposar d’una xarxa d’escoles bressol de qualitat. En pocs mesos entrarà en funcionament una setena escola i pel curs vinent una vuitena. Quan es va construir el nou edifici del Tabalet va quedar una planta semisoterrani que ara s’ha habilitat com a aparcament per als veïns del Pla d’en Boet. Són poques places però que venen a augmentar les ja existents, les mil quatre-centes en construcció i un altre miler llarg en fase de projecte. Els aparcaments concebuts com a equipaments públics.

Com deia al principi sense infraestructures és gairebé impossible donar serveis a les persones. Feina feta i nous projectes en marxa.

El monument desconegut


Foto Sergio Ruíz

D’aquesta manera, els Amics de l’Orgue de Santa Maria, han titulat el fulletó que ahir repartien a l’entrada del concert d’orgue que es va celebrar a la basílica mataronina. Amb l’església plena com poques vegades, en Raúl Prieto ens va oferir un sensacional concert. Peces de Duruflé, Lizt i Guilmant per treure a l’orgue totes les seves possibilitats musicals.

En Raúl viu per l’orgue. Organista de la Mercè de Barcelona, és un enamorat de l’orgue de Santa Maria i s’ha entestat en una campanya de restauració i dinamització d’aquest monument desconegut que mereix tot el suport i reconeixement. Hem parlat vàries vegades i aquest any ha estat de treball intens, amb visites d’orgueners, per fer una diagnosi de l’estat d’orgue, quantificar el cost de la restauració i planificar-la. Al mateix temps s’ha impulsat la creació de l’Associació “Jaume Isern” d’Amics de l’Orgue de Santa Maria que vol aconseguir la implicació ciutadana en el procés de restauració i en la dinamització d’aquest extraordinari instrument musical. Per una modesta quantitat de 10 € anuals tothom pot participar en aquesta associació i contribuir-ne a la recuperació.

L’orgue de Santa Maria de Mataró és l’orgue mecànic més gran de Catalunya. Amb una monumental façana de l’alçada de tres pisos i d’una gran importància històrica. Construït al 1927 seguint els canons dels orgues romàntics , va poder ser salvat de la crema d’orgues de la guerra civil espanyola, i fou restaurat els anys setanta. De grans dimensions, té cinc teclats i tubs de fins a cinc metres d’alçada. Capaç d’atronar la immensa nau de Santa Maria amb els tubs de “la batalla” i de fer-nos sentir els sons, gairebé inaudibles, de les flautes del quart teclat.

El magnífic concert d’ahir amb una gran resposta per part de la ciutadania, la tossuderia d’en Raúl, el treball de l’Associació, el suport de Capgrós, i la implicació d’empreses i institucions ha de permetre recuperar plenament aquest joia, que Santa Maria amaga entre les seves, quasi mil·lenàries, parets.

Diari de campanya: Els nostres i els altres



La veritat és que no tenia intenció de començar el diari de campanya justament fins que comencés aquesta. Hi ha però un motiu que m’ha impulsat a fer-ho encara que faltin molts dies per la cita electoral. Han estat algunes reaccions a l’anunci que l’Elvira Lindo havia estat encarregada de fer el pregó de la Mercè.
A Mataró de polèmiques amb el pregó de la Festa Major de Les Santes en sabem alguna cosa. Errors propis i oportunisme polític d’alguns grups varen marcar els pregons de la dècada dels noranta. Ara no hi ha pregó, l’alcalde fa una Crida a la Festa que, procuro, tingui sentit i actualitat i engeguem la traca.

És clar però que Barcelona és una altra cosa i que la proximitat de les eleccions expliquen algunes coses de les que han passat i s’han dit. Per això obro el diari de campanya. Perquè ja estem en campanya!

No vull qüestionar el dret a considerar si Elvira Lindo era o no la persona més adequada per a fer el pregó. Ni em correspon ni ho vull fer. Tampoc vull qüestionar el dret a discrepar i a protestar. El dret que tenien els que varen obrir paraigües negres, malgrat no plogués, i els bufons d’en Boadella. Aquí tothom pot dir el que pensa.

El que si demanaria que alguns es pensessin més el que diuen. El tema de la llengua no és menor i cal ser extremadament curosos amb les opinions i comentaris. La única escletxa social que es pot obrir a Catalunya pot venir per aquí. Estem guanyant la batalla del català. El gran encert, i la Marta Mata i els socialistes tenen molt a veure amb això, de construir una sola xarxa d’escoles amb immersió lingüística en català i garantint l’aprenentatge del castellà a tothom, ens ha permès que avui cap jove nascut al país consideri el català com a llengua aliena. Alguns diran que sóc massa optimista, que vagi pels barris i escolti. Per suposat que no tot són flors i violes, que hi ha reticències i problemes. La qüestió es com s’avança. Menystenint, amb mala educació i abdicant de les responsabilitats del càrrec com va fer ahir en Portabella, o treballant activament per la plena integració cívica de tothom.

Què permet ser més barceloní i català, participar plenament de les festes o la polèmica estèril, inútil i perillosa del pregó? Algú s’ha preguntat que en pensen els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya quan senten dir que fer el pregó en la seva llengua materna és un genocidi contra el català? Potser perquè vaig pels barris, en visc i escolto el que diu la gent avui estic amoïnat. En aquest país són molts els que tendeixen ponts, salven diferències, fan pedagogia, ensenyen a estimar el país i són uns pocs, encara que amb molt de ressò mediàtic, que es dediquen exactament al contrari.

Estic amoïnat quan llegeixo responsables polítics dir barbaritats de l’ordre dels “nostres” i dels “altres”. Classificar a la gent d’aquest país en funció de si llegeixen El País o l’Avui, els hi agrada el gazpacho o el pa amb tomàquet, si escolten Els Pets o Estopa, vol dir no tenir i idea del que passa cada dia a la gran majoria de llars, tallers, escoles, carrers del nostre país. Un país molt més plural, divers i mestís del que creuen i volen alguns.

A sobre ara vindran els de “sempre” a explicar lo de la manca de llibertat, el genocidi del castellà, l’ambient asfixiant, i altres tonteries. En safata els hi posen.

Jo no sé si a Madrid algun dia cridaran Sebastià Sorribes o Joaquim Carbó a fer el pregó de les seves festes. En tot cas ells s’ho perden. A mi m’agrada llegir i recomanar en Sorribes, en Carbó, Elvira Lindo, Gerald Durrell, Michael Ende, Christine Nöstlinger, Roald Dahl, .... i Care Santos, una magnífica escriptora mataronina i del mundo mundial que diria el Gafotas.
Actualitzat a les 23:30

La resposta de la blogesfera socialista a la polèmica del pregó ha estat, com poques vegades, contundent i d’una claredat meridiana:

David Fuentes: Catalunya libre de necios
Jordi Pedret: Extraordinari pregó
Javi Montes: Quina pena
Jonatan Márquez: Elvira Lindo, ERC i RENFE
Joana Torres: Català & Castellà

Dues històries curioses



Descobreixo a El Temps, un interessant article d’en Lluís Bonada, sobre les incògnites que els erudits stendhalians plantegen entorn del viatge de Stendhal a Barcelona l’any 1837. D’entrada dubten de les dates que l’autor francès esmenta en Voyage de France, el dietari que recull l’estada del escriptor a Barcelona. La polèmica també s’estén al camí que va seguir des de França fins la ciutat comtal. Stendhal només parla de Mataró –d’aquí el meu interès per l’article- i no diu res d’altres ciutats catalanes que hauria d’haver travessant: Figueres, Girona. Per Pierre Martino, un dels millors estudiosos de Stendhal, l’escriptor no pot parlar d’aquestes ciutats doncs no hi va passar perquè va fer el viatge per mar. Embarcaria a Portvendres i desembarcaria a Mataró, cosa que explicaria perquè només parla de la nostra ciutat en el seu dietari. El paisatge que veuria des del vaixell serien “les cases blanques dels pobles, al mig de grans muntanyes cobertes de boscos de suredes”. Un paisatge que descriu com a “charmant”. Què diria ara Stendhal veient la nostra comarca des del mar?

La segona notícia la trobo, en forma d’un breu, a El Triangle. Parla de La Elvira, un vell i atrotinat veler que l’any 1949 va transportar 109 emigrants clandestins des de les Canàries fins Veneçuela. Val la pena llegir l’article i el post que he trobat remenant per Internet. Ideal per a gent que perd massa aviat la memòria i que es pensa que això dels cayucos és un fenomen nou.

Repicant i a la processó


Foto Romuald Gallofrè

Aquest matí, el president Maragall, ens ha convocat al Palau de la Generalitat per signar els protocols addicionals al Conveni Marc en matèria de serveis socials. A la sal Torres Garcia, plena de gom a gom, alcaldes i presidents de consells comarcals hem signat els protocols i hem tingut la ocasió d’escoltar el discurs del president Maragall. Prèviament l’alcalde de Sabadell, en la seva condició de president de la Federació de Municipis, ha deixat ben clar la voluntat i la capacitat del món local per gestionar els serveis bàsics que reclamen els nostres conciutadans. Ha celebrat, Manuel Bustos, la bona predisposició del govern de la Generalitat, en clara contraposició amb governs anteriors, en confiar en els ajuntaments i consells comarcals. No s’ha pogut estar de reclamar una vegada més la desaparició de la doble xarxa que inexplicablement encara existeix al nostre país i que tan aferrissadament defensen CiU i ERC. Bustos ha resumit la seva intervenció amb un clar: a vegades la suma de ú més ú és superior a dos.

El president Maragall, que ha començat la intervenció recordant la seva condició de ex-alcalde, ha reafirmat la confiança en el món local i la voluntat i necessitat de seguir aprofundint el procés de retorn de competències i recursos cap els Ajuntaments. Contrasta aquesta postura amb els que només veuen com amenaça per Catalunya –per la seva idea estatalista de Catalunya- l’autonomia local.

Com que no es pot estar repicant i a la processó, l’acte al Palau m’ha impedit assistir a la visita a les obres d’ampliació del menjador de l’escola Camí del Mig. A ningú se li escapa el vincle personal i professional que tinc amb aquest centre escolar del Pla d’en Boet. Va ser cap l’any 1991, concretament el dia de Sant Jordi, que el menjador de l’escola entrava en funcionament. El Consell Escolar em va delegar les negociacions amb en, aleshores regidor d’Educació de l’Ajuntament, Remigi Herrero. Feia pocs mesos que havia entrat en funcionament el nou parvulari que venia a substituir els vells i atrotinats barracons, i l’ajuntament ja havia pagat les obres dels nous vestidors. Varem convèncer en Remigi i en Manuel Mas que calia fer el menjador a l’espai dels vells vestidors. En Llorenç Campdepadrós, que havia fet les obres del parvulari, va dissenyar els nous espais. La Glòria Bassoles, mestre especialista d’anglès de l’escola, va ser l’encarregada de posar, conjuntament amb els pars i mares de l’APA, el menjador en marxa. L’Oriol de la Hoz va dibuixar i pintar un espectacular cuiner on, a tall de tauler d’anuncis, es penjaven cada dia els menús que la casa Bartrés cuinava i que cada setmana picava en el vell Mac Classic que encara conservo i utilitzo.

L’èxit del menjador va ser fulminant i aviat l’espai va quedar petit, especialment els divendres quan calia doblar torns. Darrerament cada dia s’havien de doblar i fins i tot triplicar els torns. La situació va arribar a l'IME i es va veure la necessitat de fer les obres d'ampliació. Aquesta vegada la Generalitat ha ajudat al seu finançament, el Servei de Manteniment de l'Ajuntament ha fet un bon treball i els nens i nenes del Camí del Mig tenen un nou menjador suficient per les necessitats del centre. Bona feina dels regidors Comas i Melero i moltes felicitats a la gent del Camí del Mig.

Unanimitat



Foto El País.es

Unanimitat la que han demostrat avui tots els grups parlamentaris al Congrés de Diputats, en rebutjar les teories conspiratives del PP. No acostuma a passar que els portaveus dels grups facin una roda de premsa conjunta però la situació necessitava una resposta unànime i contundent. El Partit Popular, tal com deia Enrique Gil Calvo el dilluns en El País, sembla entregat a un negacionisme idèntic al de López Obrador a Mèxic.

Els populars haurien d’haver aprés de la pròpia experiència que és molt difícil que tothom estigui equivocat i sentir-se posseïdors de la veritat absoluta. Ja els hi va passar amb la guerra de l’Iraq. No varen creure que els milions de manifestant en els carrers de les grans ciutats espanyoles eren molt més que una maniobra del PSOE. Enrocats en la supèrbia de la majoria absoluta adoptaren una posició d’autisme social que els va portar a l’oposició.

Creure que podien falsejar la realitat dels fets de l’11 M fou decisiu per a perdre les eleccions i el govern. Ara, sense esmena aparent, continuen mantenint contra tothom la teoria de la gran conspiració. No aporten cap més prova que les contradictòries declaracions d’un delinqüent comú. Fins i tot Piqué –ja veurem quan triguen a fer-lo rectificar- reconeix que no es pot donar crèdit a les declaracions d’aquest individu i fer de l’11M l’eix central de l’acció política del Partit Popular.

I és que els líders populars viuen repassant la moviola. Desactivat el tema Estatut de Catalunya, encara que hagin tingut la darrera satisfacció de la mà del defensor del poble, busquen desesperadament el reflex dels seus propis errors en l’actuació del govern socialista. Pretenen convertir els incendis de Galícia en un nou Prestige, la missió d’interposició del Líban en un nou Iraq. Fins i tot varen intentar convertir els morts de l’incendi de Guadalajara en un nou Yakolev. El fet que els principals responsables –Aznar, Acebes, Trillo, el propi Rajoy – de tots aquells monumentals errors continuïn conformant la cúpula dels populars no els ajuda gens ni mica a sortir de l’atzucac en el que s’han ficat.

No és creïble que tota la resta de partits polítics, els responsables policials, els jutges i sobretot l’opinió pública i una bona part de la publicada, estiguin equivocats. Equivocats al mateix temps i sobre el mateix. Per això, al final, són necessàries aquestes unanimitats que posin fre a la bola de neu amb la que els populars estaven disposats a anorrear la credibilitat de les institucions de l’Estat.

Estranya campanya



O almenys així m’ho sembla. Aviso que jo no sóc dels que s’autoamenen “l’esquerra intel·ligent i decent”.

Estranya doncs els partits semblen més interessats en especular sobre els possibles pactes postelectorals que en explicar les seves propostes a la ciutadania. En Tian Riba en parla avui en un article “Els pactes dels rivals com a espantall” a El Punt i la Maria Dolors García a La Vanguardia.

De moment es parla de quatre pactes possibles: reeditar el pacte del Majestic entre CiU-PP, el pacte “nacional” entre CiU i ERC, la “sociovergència” entre el PSC i CiU, i un nou pacte del Tinell PSC-ERC-ICV. De moment, i si hem de fer cas als sondeigs electorals, només el primer pacte no seria aritmèticament viable.

Estranya també per les propostes, que amb comptagotes, van deixant anar els candidats. Excepte el PSC ningú més, que jo conegui, ha presentat una proposta programàtica complerta. En Mas es supera a ell mateix amb propostes “originals” com la de les rebaixes d’impostos a qui acrediti dominar una tercera llengua. Llàstima que, com diu avui en Carles Pastor a El Periódico, afavoreixi als de sempre. Clar que per propostes inversemblants les d’en Carod a qui li surt ara la vena liberal davant els empresaris a la Cambra de Comerç. Deu ser l’efecte suec al que alguns corren a apuntar-s’hi.

Com s’apunten a la demonització dels ajuntaments a qui volen encolomar la responsabilitat dels mals del país. No hi havia prou amb en Felip Puig desqualificant, bé intentant-ho, a en Montilla per haver estat alcalde, que ara es sumen en Piqué i en Carod culpabilitzant als ajuntaments del retard en les infraestructures. Del dirigent popular no m’estranya res, però el màxim dirigent d’un partit que pretén dir-se municipalista no pot referir-se als ajuntaments com a “regne de taifes” i criticar l’autonomia municipal. Tot plegat una confirmació de les idees ja apuntades en la polèmica sobre les oficines de Benestar i els equipaments cívics.
I mentre tant el “Defensor del Pueblo” porta l’Estatut al Constitucional. Reitera l’error del PP en portar als tribunals, no ja el projecte d’uns partits polítics, sinó la voluntat amplament expressada en referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Dones amb opinió pròpia


Leire Pajín, Secretaria d’Estat de Coperació, a El País de dissabte:
“Hay que controlar los flujos migratorios con cooperación de todo tipo, también policial, con los países emisores: Ellos también están afectados, pierden su mejor capital para el futuro. Hicimos de África un continente devastado, el corazón de la política de desarrollo. Europa y España deben tomarse muy en serio un continente que se desangra”

Um Miriam, enginyera iraquí en Bagdad, a la Vanguardia d’avui:
“Creo que como madres, hermanas, esposas e incluso abuelas tenemos una responsabilidad y una oportunidad: podemos desprestigiar la violencia condenándola en nuestras familias, desmitificando héroes y gestas sangrientas y también con nuestro trabajo cotidiano”.

Ségolène Royal, aspirant a la candidatura del PS a la presidència francesa, a El País d’ahir:
“Yo hablo de la autoridad justa. Y también del orden social justo. Lo que hay en el mundo es un gran desorden: vemos desorden en la economía, en la escuela, en el medio ambiente. Ese desorden es fuente de violencia, de injusticia y de degradación económica. La gente tiene que sentir que las reglas son las mismas para todo el mundo. Eso es el orden justo. El orden justo en las escuelas se resume en que los niños puedan ir sin miedo. Quiero decir erradicar la violencia en la escuela. Y también hacer que los niños con más dificultades tengan más ayuda. Pasar de la igualdad formal a la igualdad real”.


Marina Geli, Consellera de Salut, a El Punt d’avui:
“El catalanisme integrador del PSC ha estat un element clau de cohesió social. El PSC, amb vocació de miradors diversos des de la perspectiva de gènere, que sap que llibertat i igualtat d’oportunitats són els objectius bàsics per a home si dones. El PSC de Maria Aurèlia Campany, de Marta Mata, de Marina Bru, de Dolors Renau, de Manuela de Madre, de Pia Bosch. Caldria objetivar quina altra formació política representa millor la Catalunya plural que el PSC”.

Sant Pelegrí dona La Nota



Foto Sergio Ruíz

Els veïns del carrer Sant Pelegrí tenen l’encert de programar, dins de les festes del carrer, un concert de música a la Capella de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena.

Les festes de barri i de carrer tenen una estructura molt similar i fixa. No poden faltar les havaneres, el dinar o sopar veïnal, el ball o la festa per la canalla. Hi ha, però, festes que al programa clàssic han afegit algun element diferenciador i que actua com a pol d’atracció pel conjunt de la ciutat. És el cas del concert de la festa del carrer Sant Pelegrí.

L’any passat varen programar un molt interessant concert amb Els Ministrils. A partir de la recreació de la partida d’escacs –que Rabelais explica al cinquè llibre de Gargantua i Pantagruel -entre Gioachino Greco, jugador professional conegut amb el nom de Il Calbrese, i el Duc de Nemours celebraren el 1622, els músics mataronins ens varen oferir una magnífic concert de música de l’època. Els comentaris d’en Joan Vives, erudit i bon comunicador, feren encara més agradable el concert. Aquest any han apostat pel cant coral i el concert la realitzat la coral La Nota. Durant una hora ens han cantat un recull de peces de musicals, amb alguna havanera i èxits internacionals. Un bon concert pel que val pena felicitar a la coral i al mestre Canals que els ha acompanyat al piano.

La capella, plena de gent, lluïa esplèndida després de la seva restauració. La feina feta pels restauradors, sota la direcció d’en Manuel Salicrú, ha estat molt encertada. Certament sobre gustos no hi ha disputa i cal respectar totes les opinions, però el rigor i criteri demostrat en la restauració em mereixen una molt bona consideració. Els elements artístics importants d’aquesta petita capella llueixen com mai.

M’ha sobtat, parlant després del concert sobre el Sant Jaume d’en Damià Campeny que presideix l’altar, el grau de desconeixement que mataronins de tota la vida (allò que algú anomena MTV) tenen sobre aquesta capella. Per alguns avui ha estat la primera vegada que hi posaven els peus. Senyal que ens cal treballar més per donar a conèixer el nostre patrimoni, fins i tot a la gent de casa


Els concerts que els veïns del carrer Sant Pelegrí, i altres entitats de la ciutat, programen són una magnífica ocasió per conèixer aquesta capella barroca de la ciutat. Al bonic i endreçat espai destaquen alguns quadres com el de Santa Gertrudis, obra d’Antoni Viladomat. La capella té una bona acústica i forma part del conjunt de l’Hospital. Les obres de restauració de restauració de la façana de l’edifici, programades per aquest any, faran encara més interessant la visita a aquest conjunt arquitectònic de la ciutat.

I les obres del carrer Sant Pelegrí, que començaran en pocs dies, dignificaran de manera important aquest sector de la ciutat i articularan un interessant circuit de vianant des de la plaça de can Xammar fins l’Havana i el futur Museu de can Marfà.

De la premsa francesa

Foto Le Monde

Llegeixo a Le Monde d'avui un interessant article sobre un estudi del Ministeri d'Educacio francès. Elaborat a partir d'una enquesta feta a adolescents francesos durant l'any 2005, analitza les opinions d'aquests sobre diversos temes socials. L'estudi també compara les respostes amb les d'una enquesta similar de l'any 1994.

En termes generals els joves francesos són, avui dia, més tolerants i solidaris que els del 1995. Demostren, segons el diari francès, un menor respecte a les lleis. Concretament un 38'1% troben inacceptable el fet que "una llei s'ha d'obeir només si s'està d'acord amb ella". El 1994, el 58'1 % ho trobaven inacceptable.

Destaca també Le Monde, el fet que precisament els joves de les zones d'escolarització prioritàries (ZEP) demostren un major respecte a l'ordenació legal vigent a França. També aquests joves són els més crítics amb els aturats de llarga durada, afirmant que senzillament no volen treballar.

Les respostes a la resta de qüestions plantejades no reflecteixen canvis importants i significatius respecte a l'enquesta del 1994. Sembla com si els jovent francés no hagués modificat substancialment la seva escala de valors socials en aquests deu anys.

Podria donar-se la circumstancia, i ho apunto a tall de reflexió, que alguns dels problemes detectats fa deu anys no han tingut una solució adequada i s'han acabat convertint en problemes estructurals i crònics.

En tot cas sempre va bé donar un cop d'ull al que passa més enlla de les nostres fronteres administratives i preveure que els problemes que es detecten al país veí poden tenir facilment el seu reflex en aquest costat del Pirineu. Conèixer els problemes i començar a preveure'ls és el primer pas per poder-los resoldre.

més d'Educacio (sense accent)


Escric desde Lio. No trobo els accents a l'ordinador i per aixo em surt aquest "Educacio" sense accent.

Congrés de ciutats educadores organitzat per l'Associacio Internacional de Ciutats Educadores. Una entitat que agrupa quasi tres-centes ciutats d'arreu del mon i que treballen en xarxa temes relacionats amb l'educacio a les ciutats.

Estem en plena fase de debat i demà tindrem les conclussions del Congrés. Alta presèencia de ciutats catalanes que som un autèntic referent mundial per temes educatius. No sembla doncs que els problemes de l'Educacio detectats per l'informe de l'OCDE siguin atribuibles, si més no, a la qualitat pedagogica del sistema i a la professionalitat de les propostes educatives que es fan a Catalunya.

Temps per parlar, debatre, contrastar, conèixer experiències i fixar posicions sobre la implicacio de les ciutats en els temes educatius.

L’informe de la OCDE


Foto Elpaís.es

Llegeixo a la premsa escrita l’informe sobre educació elaborat per l’OCDE. Podeu llegir un extracte de l’informe a El País digital.

Les dades sobre el sistema educatiu espanyol són preocupants. Especialment rellevant el 34% d’alumnes que abandonen els estudis sense aconseguir graduar-se en ESO. Un percentatge altíssim si el comparem amb el 19% de mitjana dels països de l’OCDE.

Les causes poden ser diverses i sempre complexes. No hi ha paradigma més fals en educació que pensar que els resultats escolars depenen d’un sol factor i evitar l’anàlisi complerta del conjunt d’agents i factors que intervenen en el procés educatiu d’una persona.

La lectura atenta de les dades de l’informe poden ajudar a l’hora de treure conclusions i sobretot per posar remei a aquest greu dèficit del sistema educatiu espanyol I parlar de fracàs del sistema educatiu d’un país és gairebé sinònim de fracàs col·lectiu d’aquest.

La primera dada a tenir en compte és el període que analitza l’informe i per tant vincular aquest a determinades polítiques educatives. L’estudi arriba fins l’any 2004 i per tant queda plenament emmarcat dins dels governs del PP. No cauré en l’anàlisi simple d’atorgar tota la culpa a les polítiques educatives –que valoro molt negativament- dels governs populars i crec que cal remuntar-se més lluny i tenir en compte el propi disseny de la LOGSE.
El canvi de govern produït a Espanya l’any 1996 va condicionar decisivament el desenvolupament d’un sistema educatiu, dissenyat pel govern socialista, massa tendre i posa’t directament en la picota pels governs del PP. Segurament una continuïtat en les línies mestres de la LOGSE, amb els retocs que la pròpia realitat hauria acabat imposant, permetria uns resultats molt més encoratjadors i positius. Sobretot si els comparessin amb els resultats del sistema educatiu anterior, amb l’educació secundària no obligatòria i un percentatge molt alt d’alumnes que sortien de les escoles i abandonaven definitivament els estudis. És en aquest marc que cal fer l’estudi comparatiu de l’evolució del sistema educatiu espanyol.

No sembla aliè a la qüestió el descens del percentatge del PIB dedicat a educació a Espanya durant els governs del PP. Del 4’6 % l’any 1995, al 4’3 % l’any 2004. Es trenca una evolució positiva que des del 1970 no havia parat de créixer a Espanya. Sembla evident que l’educació no era una prioritat dels governs d’Aznar. Les darreres dades del Ministeri d’Educació apunten a una millora de la situació, amb un abandonament del 30’8% i un percentatge del PIB del 4’47%.

Hi ha un altre aspecte, crec que molt significatiu, que altera l’anàlisi comparatiu dels països de l’OCDE. En refereixo a la diferència evident que es manifesta al comparar els nivells de titulació entre Espanya i la resta de països. Superem la mitjana en nombre de titulats universitaris, estem a la par en batxillerats i tenim un dèficit molt considerable respecto a la mitjana en el nombre de titulats en Formació Professional.
Crec que aquí es troba precisament un dels greus problemes del nostre sistema educatiu. La manca de prestigi social i el descuit que el país ha manifestat per la Formació Professional aboca a milers d’estudiants a triar entre seguir estudis superiors, que moltes vegades no li interessen, o abandonar definitivament les aules.

Tot plegat dades per reflexionar i per plantejar en clau de país el futur del sistema educatiu. Més enllà de picabaralles ideològiques que s’han demostrat funestes per l’educació a Espanya.

El bloc d’en Gordillo

Foto Elpaís.es

Em sembla que ja he dit alguna vegada que acostumo a entrar diàriament al bloc d’en Gordillo. Les seves opinions m’interessen malgrat no compartir-les la majoria de les vegades. Però s’ha de reconèixer que en Saül s’ho treballa i que dona infinitat de pistes sobre temes d’actualitat política. En el post d’avui, sobre la celebració al Parlament de Catalunya de l’Onze de Setembre, ho ha brodat. Vaig declinar la invitació del president Maragall per l’acte de la Ciutadella i del president Benach –que avui ha inaugurat, a Mataró, l’exposició sobre la història del Parlament de Catalunya- per l’acte al Parlament. En Saül explica com li va anar i enllaça amb alguns dels bloggers que també hi eren.
Llegeixo el post d’en Jordi Pedret i comparteixo plenament el seu concepte de pàtria. En Pedret, per qui no el coneixeu, és una de les persones de conversa més amena que conec. La legislatura passada era el diputat de referència per la gent del Maresme i amb ell varem treballar temes relacionats amb el Cos Nacional de Policia. Eren moments molt difícils en els que el govern d’Aznar havia desmantellat la comissaria de Mataró molt abans del desplegament dels Mossos i la Policia Local havia d'assumir gairebé en solitari la seguretat de la ciutat.
També llegeixo el bloc del mataroní Antoni Cuadras. Preocupant, molt preocupant, el que explica de la conversa amb el president Pujol. Sobta el tremendisme i sobretot sobta l’obstinació en atorgar o negar títols de catalanitat. Avui, en la inauguració de l’exposició del Parlament, mentre reconeixia alguns vells militants socialistes en les fotografies de la transició, pensava en les paraules d’en Pujol. Com es pot negar tants anys de lluita i de treball per Catalunya dels homes i dones del PSC?
En Gordillo em posa en la pista del bloc de l’Iñaki Anasagasti. També a can Palauet he parlat de la manera com, almenys fins ara, s’ha desenvolupat l’acció política a Catalunya. Potser alguns han mitificat lo de l’oasi català, però la veritat és que, veient el que escriu el polític basc en el seu bloc, tinc alguns motius per pensar que efectivament a Catalunya es fa política d’una altra manera. I que per molts anys sigui així.

Campanya i blocs


S’intensifica la pre-campanya. Amb els candidats nominats, les llistes gairebé a punt i els esborranys de programa redactats, la temperatura política del país anirà creixent. I els blocs polítics és posicionaran més que mai. Que ningú s’enganyi, cadascú tirarà cap els seus. Jo també.

Perquè en aquesta campanya els blocs jugaran un paper important. Mireu les corredisses d’alguns per crear xarxes i la proliferació de blocs de darrera hora. Ens esperen dies de moguda cibernètica amb els blocs i les webs treient fum. Poc espai i temps per parlar de literatura, musica, viatges, gastronomia, ... que l’estiu ja s’acaba i s’acosten eleccions. És l’hora, de nou, de la política.

O sigui que per començar un enllaç a la
conferència d’en Montilla de demà, que es podrà seguir per WebTV.

La Diada Nacional dels catalans



Onze de Setembre, la Diada Nacional del catalans. De tots els catalans. De tots els homes i dones que viuen, treballen i es consideren ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per naixement o per opció. Ara, que com sempre, hi ha qui tenen temptacions d’atorgar-se la potestat de decidir qui sí i qui no és ciutadà d’aquest país.

Una Catalunya oberta, plural, diversa. Que no oblida la seva història i que la projecta sobre el present i el futur. La història de la Catalunya de progrés, humanista, lliure, justa i solidària. La Catalunya que confia en la força transformadora de les idees i del treball. Un país, com deia ahir el president Maragall: “més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes”.

La Catalunya fraternal amb els pobles d’Espanya i del món. Què vol continuar sent referent de modernitat i progrés. Acollidora i integradora. Que actualitza i enriqueix el catalanisme amb la saba nova vinguda d’arreu. La Catalunya que respecta, es respecta i es fa respectar.

Una Diada festiva i reivindicativa. Festiva per celebrar el que som com a poble. Per celebrar, enguany, la victòria col·lectiva de l’Estatut de tots. Reivindicativa del que volem continuar sent. Un poble lliure, de pau, de seny i de rauxa festiva.

Una Diada que superi, ni que sigui per un dia, les confrontacions partidistes, inútils, estèrils i perilloses. De respecte per les idees i els posicionaments polítics, però contundent en la defensa d’un projecte col·lectiu de país en el que no hagi exclosos. Ni polítics ni socials.
Capaços, com Joan Oliver, de dir:

Car, fet i fet,
tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

President Maragall



Foto Capgrós.com

Curt discurs institucional del president Maragall amb motiu de la diada nacional de Catalunya. Significativa tria del Saló del Tinell com a escenari del discurs televisiu. Més solemne que mai. L'Estatut com a motiu de celebració nacional. L'Estatut una gran victòria del poble de Catalunya. L'Estatut de tots. El millor estatut que mai hem tingut.

El desig del president d'una Catalunya engrescada en el seu futur, enlloc de capficada en el seu passat.

Velocitat de creuer


Foto pedro_qtc's
Aquesta tercera setmana després de les vacances, i amb tothom al seu lloc de treball, ha agafat definitivament la velocitat de creuer. En remarco alguns i us estalvio el seguit de reunions i entrevistes. Són aquelles que ara no val la pena explicar però que d’aquí a un temps donen fruits.

Dilluns. Viatge de matinada de tornada de Londres per ser aviat a la feina. Junta de portaveus per preparar el Ple del mes de setembre. Junta de govern amb temes importants per aprovar.

Dimarts. Concert a Santa Maria de la coral Inrodiac. Cançons veneçolanes i algunes clàssiques sud-americanes de Víctor Jara, Quilapayún.

Dimecres, actes ja postejats. Primera pedra de l’ampliació dels llits de salut mental i presentació del llibre d’en Romuald Grané. I acte institucional de l’Onze de Setembre. En Josep Termes ens parla dels orígens populars del catalanisme. Convé recordar la història sobretot quan alguns pretenen apoderar-se’n. Llegiu el que ha escrit en Josep Puig Pla a Capgrós.

Dijous, Ple de setembre. Temes importants: TDT, Can Fàbregas, normes urbanístiques. Molta i bona feina i una bronca absolutament estèril i innecessària. Clima pre-electoral massa aviat.

Divendres, més plens. En aquest cas a Barcelona. Ple de comiat d’en Clos i Ple de presa de possessió d’en Jordi Hereu. Més de quatre hores al Saló de Cent. Un bon discurs de l’Hereu. Barcelona té un bon alcalde.

Dissabte. Obertura dels actes del Dia Mundial dels Primers Auxilis. La cultura de la prevenció i de la autoprotecció. Acte d’inauguració de MataróRàdio. Sopar veïnal a la Ciutat Jardí.

Diumenge, missa de canvi de rector a Maria Auxiliadora. Benvinguda a Jordi Espí i comiat agraït a Manuel Seliva. De tot el que s’ha dit em quedo amb la frase del nou rector: “espero guanyar-me les claus dels vostres cors”.

89.3: MataróRàdio

Foto Capgrós.com

Quan dilluns, 11 de setembre, aquesta emissora municipal comenci les seves emissions s’haurà tancat una etapa i en començarà una de nova.

S’haurà acabat un llarg període sense ràdio pública a la ciutat i s’haurà culminat el procés de reivindicació que la “Plataforma per la ràdio” va impulsar durant molt de temps.

Molta gent, i la ciutat els haurà d’agrair el seu treball i la seva persistència, han treballat de valent per aconseguir tenir una ràdio pública a Mataró. Gent amb noms i cognoms i gent més anònima que ha treballat fins aconseguir aquesta emissora.

Han estat hores i dies de reivindicacions primer, de reunions per definir el model després i de planificació i execució en darrera fase.

A tots moltes gràcies.

Tanquem, doncs una etapa, i encetem una de nova. Més complexa i més difícil: aconseguir que Mataró Ràdio sigui l’emissora de la ciutat i sobretot dels ciutadans i ciutadanes. Una ràdio on els mataronins i les mataronines siguin els protagonistes.

Aquest és l’objectiu que el govern municipal i el consell d’administració s’han marcat i pel que treballaran.

Per aconseguir-ho caldrà tenir en compte tres principis bàsics: la proximitat, la participació i la democràcia.

La proximitat, perquè aquesta emissora ha de parlar de les coses quotidianes de Mataró. Aquelles coses de les que no parlen els diaris ni les emissores nacionals. El dia a dia, el respir de la ciutat s’han de notar a MataróRàdio.


La participació, perquè aquesta emissora ha de servir de plataforma a les entitats de la ciutat per a explicar qui són i que fan. I us ben asseguro que ho aprofitaran. A hores d’ara una vintena d’entitats de la ciutat ja tenen un programa propi a Mataró Ràdio. Els estudis i els micròfons estan oberts per a que tothom que tingui quelcom a explicar ho pugui fer.

La democràcia, que serà el pilar fonamental on es sustentarà la programació d’aquesta casa. Rigor informatiu, respecte a les idees i a les persones, ràdio constructiva que treballi per la convivència i la cohesió social de la ciutat. I aquests haurien de ser els límits. Ni l’exabrupte, ni l’insult, ni la falsedat, ni la desqualificació de les persones haurien de tenir cabuda en aquesta freqüència radiofònica.

MataróRàdio, és una bona oportunitat per aprofundir l’aposta tecnològica de la ciutat. Una aposta tecnològica que ens de servir per a seguir guanyant-nos la vida, per crear riquesa i ocupació. Poc a poc anem configurant i omplint de contingut el projecte Tecnocampus. Les obres del parc tecnològic començaran a finals d’any i es van posant en marxa moltes iniciatives al seu voltant.

La ràdio també forma part d’aquest projecte. Vivim en la societat de la informació i per tant necessitem professionals i estructures sòlides per poder posicionar-nos com a ciutat i com a comarca. Els estudis de graduat en mitjans audiovisuals, que imparteix l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, la Ràdio i el futur canal de Televisió Digital Terrestre ens ajudaran en l’aposta tecnològica i de futur.

Dilluns s’obrirà una nova etapa en la comunicació de la ciutat. Un nou mitjà públic que complerta el conjunt de mitjans de comunicació de la ciutat. Amb l’objectiu compartit de treballar per Mataró i pels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

A casa, a la feina, al cotxe, tindrem una ràdio propera i mataronina que ens acompanyarà i informarà.

Una ràdio que, us convido, feu ben vostra. Al 89.3 de la FM: MataróRàdio.

La Torna d'en Rubianes



Joan Antoni Poch (El Punt)


No vaig riure amb la facècia d’en Rubianes al programa de l’Albert Om. No vaig riure perquè vaig pensar en el que passaria. I efectivament ha passat. Feia temps que li tenien ganes i ara l’han enxampat. Poden dir el que vulguin. Que si ha estat el mateix Rubianes, que si patatim, que si patatam. A qui volen enganyar? Tothom, almenys a aquest costat de l’Ebre, sap que ha passat. I a la resta d’Espanya també ho saben.

Ara es produirà una mena de cursa a veure qui la diu més grossa. La caverna mediàtica i la crosta social no pararan aquí i es creuran amb patent de cors per a repetir la jugada cada vegada que els hi convingui. I ho faran, i això em sembla terrible, en nom de la llibertat d’expressió.

De poc li ha servit a Rubianes donar explicacions, més aviat crec que encara ha estat pitjor. Perquè en Rubianes no ha despotricat d’Espanya, ho ha fet d’una Espanya: “ que mató a Lorca, permitió que Machado muriera de pena en Cotlliure y dejó morir a Miguel Hernández en la cárcel. La Espanya que paseó a miles de demócratas y llenó el apís de fosas comunes y nos sumió en el silencio más largo, cruel y sanguinario de la historia”. Qui s’ha sentit al·ludit? Pel que sembla alguns molt poderosos i que tenen una afecció especial al verb “manar”.

I a Catalunya hi haurà una mena d’entronització celestial d’en Rubianes. Gent a qui fins ara li feia ben poca gràcia el seu humor –ja sabeu: groller, irreverent, poc nostrat, ...- el convertiran en una mena d’icona de la repressió anticatalana. Els mateixos que s’esveren amb les bufonades d’en Boadella i el titllen de tot.

Creiem o no creiem en la llibertat d’expressió? Aquesta és la qüestió. Què hi ha límits? Clar que sí. El conseller Mascarell els ha definit perfectament: “en un escenari s’ha de poder dir qualsevol cosa sempre que no s’atempti contra la democràcia”.

I com diu el mateix Rubianes: “a qui no li agradi el meu humor, no cal que vagi al teatre a veure’m”.

Una reflexió vital


Foto Anna Notícies


Assisteixo, ahir a la tarda, a l’acte de presentació del llibret: Una reflexió sobre la darrera fase. El seu autor, l’amic Romuald Grané, va tenir la deferència de convidar-me a l’acte que té lloc a l’auditori de La Pedrera. La sala plena de gom a gom. Molta gent d’Iniciativa, companys polítics d’en Romuald, i molta gent gran de Mataró, companys de la residència i del Consell de la Gent Gran de Mataró. Entre el públic dos ex-consellers de la Generalitat: Salvador Milà i Anna Simó. Presideix Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya.

El llibre d’en Grané és d’aquells d’obligada lectura. Les seves reflexions, escrites amb un llenguatge senzill i directe, tenen la virtut de generar inquietuds i interrogants. Les dues coses màximes que se li pot demanar a un text escrit.

La seva tesi, coneguda doncs vaig fer la presentació del mateix opuscle a Mataró fa uns mesos, gira entorn a la necessitat de poder disposar de residències per la gent gran on es barregi la gent vàlida amb els dependents. Grané manté que moltes residències actuals, on els estadants són majoritàriament dependents, funcionen quasi com a pretanatoris.

No pretén l’autor pontificar sobre quines han de ser les solucions socials per atendre degudament la gent gran, però defensa de forma vehement les residències com a lloc on es pot trobar seguretat i companyia. A partir de la seva experiència, i de la seva esposa traspassada fa pocs dies, ens explica els avantatges de viure en una residència. I ens planteja algunes qüestions molt importants sobre els darrers anys de la vida i com afrontar-los de forma digna.

La seva frase, que recull l’Ignasi Riera en el pròleg, és tota una declaració de principis: la Residència no és la gran solució però sí una gran solució.

Salut i Educació

Foto Capgrós.com
Aquest matí, amb la consellera Marina Geli, hem posat la primera pedra de l’ampliació de l’Hospital de Mataró. Les obres permetran augmentar de forma significativa el nombre de llits disponibles per a malats mentals aguts. S’inicia la resolució d’un dels dèficits sanitaris de la ciutat i de la comarca. Esperem, en les properes setmanes, signar el conveni per convertir la Llar Cabanelles en un centre de tractament per a malats mentals crònics i subaguts i iniciar la construcció de l’edifici per a l’assistència ambulatòria mental en el mateix Hospital de Mataró. Tot plegat representarà una inversió a l’entorn dels 25 milions d’euros.

El treball fet per la consellera Geli en aquests tres anys de govern ha estat impressionant. A més ho ha fet treballant conjuntament amb els ajuntaments. Ara que alguns, i que es diuen municipalistes, obstaculitzen transferències –escrites i signades en el Pacte del Tinell- de la Generalitat als ajuntaments, reconforta treballar amb una consellera disposada a compartir la capacitat de decisió amb el món local.

La casualitat ha fet que entre les portades dels diaris del dia, que s’han posat dins del cilindre de la primera pedra, hi hagués la portada de El Punt. Recollia aquest diari la notícia de la futura construcció d’una escola a l’espai de l’antiga fàbrica de Fàbregas entre els carrers Lepanto i Churruca.

El Pla General d’Ordenació de l’any 1996 definia aquest espai com a residencial i d’equipaments. Amb l’operació urbanística que es proposa, i que demà ha de ser votada al Ple, una part del sòl residencial s’ha situat al Rengle i d’aquesta manera s’ha augmentat el sòl d’equipament. El resultat serà menys habitatges dels que preveia el Pla General, una escola i una zona verda. Es preserva la nau de la fàbrica i l’antiga xemeneia. Comença ara la feixuga tramitació administrativa que ha de permetre iniciar les obres de la nova escola l’any 2008.

Diàspora?

Foto El Punt

Hi ha qui s’entesta en fer veure allò que li agradaria veure. Ho dic per l’anunciada diàspora que l’Artur Mas vaticina al PSC. No sóc endeví i per tant no puc endevinar el futur. Per això no m’agrada fer prediccions i prefereixo els fets objectius. Avui per avui, en Montilla és el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. La decisió va ser presa amb el vot favorable del 98% dels membres del Consell Nacional. Com es costum en el PSC la votació fou secreta i els consellers i conselleres nacionals varen dipositar el seu vot en una urna. Alguns profetes de la diàspora, fins hi tot el fill pròdig, haurien d’explicar com s’elegeixen els candidats en el seu partit.

Dit això, i abans ningú faci esment del famós “aparato” del PSC, caldrà explicar que els membres del Consell Nacional del PSC són triats per les agrupacions locals i les federacions territorials també en elecció secreta i amb una urna al davant. El resultat és un conjunt d’homes i dones ben plurals i diversos. Gent amb opinió pròpia i que acostuma a manifestar-les sense embuts en les sessions del Consell Nacional.

Deia que no sóc endeví i per tant no m’aventuraré a predir les conseqüències de les darreres notícies generades en l’entorn personal del president Maragall. Conec de primera mà la intensitat amb la que es viu la política en l’entorn familiar d’un polític i per tant puc entendre, que no compartir, algunes reaccions. No faré doncs prediccions però si m’atreveixo a fer alguna constatació. Al famós dilema -maragallista o montillista?- la resposta, gairebé unànime, dels meus companys de partit és: jo? del PSC. Que certament no és la terra promesa, ni tant sols el paradís universal. Però tampoc ens agraden els falsos profetes.

O sigui que parlar en parlem. De fet ens agrada el debat polític i acostumem a fer-ho amb vehemència. Però no cal que l’Artur Mas em truqui. Catalanistes, com a mínim, tant com ell. I com que a més som socialistes sabem molt bé quins són els nostres objectius polítics prioritaris. Poc a veure amb els del senyor Mas i les caramelles del senyor Duran i Lleida.

En definitiva i per continuar en clau bíblica més val llegir a Sant Mateu: “També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent”.

O si voleu, per allò del laïcisme i encara que us amenacin amb no votar enlloc de l’infern, podeu llegir el Dant: “Allà es troba el vuitè cercle, el dels fraudulents, que inclou seductors, falsos profetes, bruixes i aduladors”.

Castells a Regent’s Street


Foto Joana d'Arc Castellà


Intens, emotiu i profitós viatge a Londres amb motiu del Festival Regent’s Street. La colla castellera representava a Catalunya en el Festival que aquest any ha estat dedicat a Espanya.

Intens, perquè han estat poc menys de trenta-sis hores a Londres que han donat per a fer molts castells, molts pilars i molts vanos. Des de abans de les dotze del migdia fins les vuit del vespre. Tota la gamma de castells de set, el tres de sis aixecat per sota i un tres de vuit. Pilars de quatre i de cinc i vanos de cinc. Aixecats, com deia l’altre dia, amb criteri i solvència. Viscuts intensament pels londinencs, que no paraven de meravellar-se amb cada nova construcció que es tirava al carrer. Centenars de milers de persones –hi ha qui parla de mig milió- que s’aturaven al voltant del cordó de seguretat que formaven els membres de l’Exèrcit de Salvació, i cridaven i aplaudien molt abans que els enxanetes fessin l’aleta.

Emotiu, pel que representava aquest viatge. Prendre la decisió de mantenir el compromís amb Turisme de Catalunya i anar a Londres, em consta que no ha estat una decisió fàcil. L’actitud de la Quima i en Mario han estat decisives i només per ells ha valgut la pena viatjar fins la capital anglesa. Gràcies Quima, gràcies Mario. Especialment emotiu el tres de vuit. L’ambient a la pinya, concentració, tensió i una continguda i profunda emoció. No crec que ningú pensés en res que no fos el pas que s’estava fent. Un pis més que ens acosta a la normalitat. També això ho farem al estil Capgrossos: pas a pas, pis a pis. A La Vanguardia ho han entès molt bé posant-li un semàfor verd a en Xevi Castellví. Felicitats, Xevi!

Profitós perquè hem fet bons contactes de promoció de ciutat que ara caldrà treballar des d’aquí. I profitós pe l’amplíssim ressò que ha tingut el Festival, els Capgrossos i Mataró en la premsa. Aconseguir un directe de la BBC no crec que sigui una cosa corrent i ficar-se a les llars britàniques és quelcom molt interessant. Cobertura mediàtica de les televisions catalanes i espanyoles. Cobertura dels principals diaris: El País, La Vanguardia, El Periòdico, El Punt, l’Avui, l’ABC. Una magnífica promoció de ciutat que cal aprofitar. I per suposat els mitjans locals, Capgros, TVM, que van cobrir la notícia sobre el terreny.

Contra la pobresa

Foto Elpaís.es

Avui l’ Oriol Batista, regidor de Benestar Social, ha presentat el Pla d’Actuació Social de Mataró. I ho ha fet conjuntament amb representants de la Taula de Promoció Social, plataforma integrada per més d’una vintena d’entitats i serveis que treballen en l’àmbit social.

L’objectiu del Pla és ben clar i concret: impulsar la cohesió i lluitar contra la exclusió social. A Mataró quasi 14.000 persones es troben en risc d’exclusió social. Treballar per una ciutat socialment cohesionada és un dels primers objectius de l’acció del govern municipal. De fet és un dels quatre eixos de l’Acord de Govern signat entre les forces polítiques que conformen el govern de la ciutat. Amb aquest Pla volem dotar-nos de més i millors eines per combatre l’exclusió i coordinar esforços amb les entitats ciutadanes que també treballen en aquest àmbit.

Sabem que es treballa contra el temps i que la xifra de persones en situació de pobresa és massa elevada com per permetre’ns qualsevol cofoïsme sobre el tema. Manca de salut, desestructuració familiar i personal, vellesa, qüestions laborals, de gènere, entre altres motius, aboquen a milers de persones en el nostre país a una situació d’exclusió social greu.

L’estudi sobre la pobresa a Catalunya, elaborat per la UGT a partir de les dades de l’Institut Català d’Estadística, són prou contundents com per haver-les de comentar.
Quasi un 18% de la població catalana viu amb ingressos per sota dels 450 € mensuals, quantitat que es marca com a frontera de risc d’exclusió.

Treballar per millorar aquesta situació, des de polítiques socials i laborals, ha de ser la prioritat de qualsevol govern. No valen excuses i cal trobar els recursos, els mecanismes i tota la solidaritat possible per posar remei a la autèntica malaltia social que significa la pobresa al nostre país i a la nostra ciutat.