header-photo

Sant Ponç, un festival pels sentits




Arriba el bon temps i torna Sant Ponç a omplir la plaça de l’Ajuntament d’olors, colors, sabors, textures i sons. Olors de plantes medicinals i de garapinyades, colors de confitures i de flors, sabors dolços i salats, textures de mel i almívar, sons de gent que va i bé.

Sant Ponç, tot un festival pels sentits.

De Calcuta a hospital universitari


Foto Francesc Iglesias

Calcuta era el nom amb el que els mataronins anomenàvem les urgències de l’antiga Aliança Mataronina tot just abans de la inauguració, ara fa deu anys, de Hospital de Mataró. Un hospital que aquests dies anuncia la seva intenció de convertir-se en hospital universitari.

Explicat així podria donar a entendre que arribar fins aquí ha estat fàcil i senzill. Tot el contrari, darrera aquesta història hi ha molt i molt d’esforç, molta valentia i força misèria política. Esforç de molta gent per anar configurant un model sanitari de qualitat per la ciutat de Mataró. Valentia per prendre, amb en Manuel Mas (que en parla al seu bloc) al capdavant, les decisions que calia malgrat fossin fortament qüestionades per una minoria. Misèria política pels que durant anys varen negar a la ciutat la possibilitat de tenir un nou hospital.

Però tot això ja és història i encara que convé no oblidar-la, cal mirar endavant i seguir treballant en els projectes estratègics que actualment el Consorci està desenvolupant: ampliació, complexitat i docència. Sense oblidar la necessitat de treballar en xarxa amb el conjunt dels recursos de salut del país.

Tot això ens dona centralitat i capitalitat territorial i social i ens permet seguir treballant en la millora continua de la qualitat dels serveis a la ciutadania, la única raó de ser d’un consorci sanitari que té en l’Hospital de Mataró el seu vaixell insígnia. Com va dir el president Montilla: “aquests són els palaus de les persones”.

Aparadors de cultura


Aquesta primavera els aparadors de les botigues de Mataró són notícia. No per les rebaixes, ni pel tradicional bon gust amb que els botiguers presenten els seus productes. Són notícia, i doble, per acollir dues propostes artístiques.


Si per Sant Jordi es convertien en “Aparadors de lletres”, i es guarnien amb textos de poetes i narradors, ara arriba l’hora de la dansa i amb motiu del Dia Internacional de la Dansa serviran com a inesperats escenaris pels ballarins i ballarines de la companyia Trànsit. És tracta del Shoppingdance que ompliran de dansa els aparadors d’algunes botigues del centre de la ciutat aquest dimecres a la tarda.

Reivindicant Joan Peiró



Presentació aquesta nit de dos llibre sobre Joan Peiró a can Palauet. El primer és un llibre calidoscopi, fet per tres autors: “Memòria de Joan Peiró i Belis”, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas. El segon: “Joan Peiró, afusellat”, obra pòstuma de Josep Benet.

En la meva intervenció he volgut ressaltar la figura d’en Joan Peiró, un home just. He reivindicat el caràcter obrerista de la ciutat de Mataró. Una ciutat difícil d’entendre sense els moviments sindicalistes i cooperativistes de començaments del segle passat. I en aquesta època en la que alguns volen reduir a simple gestió el govern de la ciutat, he reclamat el paper central de la política i de les idees en la solució dels problemes que han generat precisament els que es dediquen a amagar la política.

I també he reclamat la necessitat de recuperar la memòria històrica, de conèixer-la tota com a condició per a poder passar, si cal, pàgina. Una memòria que cal entendre des de la perspectiva dels temps actuals. Per això m’ha agradat la intervenció d’en Puig Pla relacionant Joan Peiró i el doctor Samsó. Dos fills de l’època, assassinats tots dos, i que signifiquen la complexitat d’una època que alguns volen simplificar, en nom de les pàtries, al maniqueisme del nostres i els altres.

Temps de castells: obrint plaça


Foto Carme Esteban

Ningú es podia imaginar que aquest matí els Capgrossos obririen una nova plaça castellera. El que es plantejava com una actuació de cortesia, acompanyant els actes de la Ciutat Pubilla, ha acabat amb un tres de set i un pilar de cinc a l’interior de l’Ajuntament. I aquí és on es troba el fet extraordinari: ningú havia tirat mai cap castell, com tampoc mai havien ballat els gegants, dins de l’Ajuntament de Mataró. La pluja i el vent just quan començava l’actuació ha fet que tothom es refugiés dins de la casa gran. Calia decidir que fer i, al vestíbul ple de gom a gom, ha ballat l’àliga, la família Robafaves i els Capgrossos han actuat a l’espai central del vestíbul. Una imatge absolutament inèdita que ha estat observada hieràticament pels personatges de la galeria dels mataronins il·lustres. Caldrà posar una placa per celebrar-ho?

De fet es tractava de la segona actuació de la temporada després de la diada de Sant Jordi. Com ja es habitual els de la camisa blava varen actuar a la Riera: cinc de set, tres de set i quatre de set amb l’agulla. Castells per anar desentumint els muscles i començar a rodar la temporada. Anècdota amb les banderes que algú es va oblidar al local i pilar al balcó.

Seguir trabajando juntos


Escribo estas líneas apenas unas horas después de volver de un viaje relámpago a Sevilla. La primavera, cuando aún faltan unos días para su entrada oficial, ya apuntaba con toda su fuerza y los campos verdeaban intensamente. Hacía un par de años que no visitaba Sevilla y algunos proyectos de entonces son ya una realidad importante para la capital de Andalucía.

Me sirve ésta circunstancia para reflexionar como han cambiado y siguen cambiado las cosas. Quizás la lejanía te hace dar cuenta de los cambios importantes que pueden pasar desapercibidos para los que los viven el día a día. Los cambios han sido muchos, en Andalucía y en Cataluña, en los últimos años. Nadie reconocería hoy las ciudades y los pueblos de antaño, ni la forma de vida de la mayoría de los ciudadanos. Nuestros niveles de bienestar han aumentado de manera importante y, a pesar de la difícil situación económica que vivimos, podemos seguir disfrutando de unos pueblos y unas ciudades envidiables.

Sabemos que todo eso ha sido fruto del esfuerzo de mucha gente, de años de trabajo incansable y de muchos sacrificios. Pero estamos satisfechos del camino recorrido, y orgullosos a nivel personal e institucional de haber contribuido a esos cambios en positivo.

Me gustaría que estos momentos de reencuentro de rodeños andaluces y catalanes, tengáis un instante para recordar el camino recorrido. Sin nostalgia y con la mirada puesta en lo mucho que nos queda por hacer. En lo mucho que haremos sin duda con esfuerzo y con trabajo. Orgullosos de lo que hemos hecho, de lo que estamos haciendo y de lo que, sin duda, haremos juntos.
Text que vaig escriure pel programa de XV Encuentro de Rodeños en Cataluña.

Ciutat pubilla: capital de sardanes

Foto bernatff

Quan pel novembre del 2005 vaig anunciar la intenció de Mataró a optar a ciutat pubilla de la sardana ho vaig fer pensant en la tradició i en la realitat sardanística de la ciutat.

Una tradició antiga i esplèndida. Molts anys d’història, de ballades, d’entitats i de colles sardanistes, d’aplecs, de músics, de cobles. La sardana ben present en la vida de la ciutat, omplint de festa les places i els carrers de Mataró.

Però la sardana, a Mataró, no és només cosa del passat. Tot el contrari la dansa continua ben present i fent honor a la nostra condició de ciutat mediterrània, tan bon punt el bon temps ens ho permet, tornem a omplir places i parcs amb el so de la cobla i els passos compassats dels balladors i balladores. Aquesta realitat viva és la que enguany ens permet afrontar decidits el pubillatge, convençuts que el treball de les entitats sardanistes trobarà la seva recompensa en la participació ciutadana en els actes programats.

Uns actes que, sobretot, tornaran a tenir per escenari els espais tradicionalment sardanistes de Mataró. Per això hem volgut posar a la plaça de Santa Anna l’estàtua commemorativa del pubillatge, obra de l’artista mataroní Yago Vilamanyà, amb la intenció de fer coincidir passat i present, tradició i realitat.

I pensant en el futur. Volem que el pubillatge de Mataró serveixi per actualitzar i rellançar la sardana com a símbol d’identitat, però també com a element festiu capaç de seguir agermanant-nos com a ciutat i com a poble. Mataró vol fer un gran pubillatge, Mataró vol ser capital de sardanes.

Quadernet de Sant Jordi: trenta anys després




Foto Quico Melero

Avui fa trenta anys, en aquest mateix balcó, l’alcalde Joan Majó es dirigia als mataronins i mataronines en el que fou el primer acte públic del nou ajuntament democràtic que s’havia constituït quatre dies abans, el dia 19 d’abril de 1979.

Per aquest motiu, i excepcionalment, l’alcalde pren avui la paraula en aquesta dormida de gegants de Sant Jordi. Per això i per, tal com va fer també l’alcalde Majó, recordar i agrair tot el que aleshores i durant aquests trenta anys heu fet per la democràcia i la llibertat els gegants i tot el conjunt d’elements de la nostra cultura popular. La cultura popular, la cultura on els protagonistes som els ciutadans i les ciutadanes.

Tradició, sentiment d’identitat com a ciutat i com a país, però sobretot elements vius i fonamentals de la cohesió social de Mataró.

Si fa trenta anys van ballar la família Robafaves i alguns gegants més, avui heu estat una autèntica munió de colles -escolars, veïnals, d’entitats diverses- que us heu aplegat de nou a la Riera.

Sou una magnífica representació de la ciutat oberta, integradora, cohesionada.

Moltes gràcies per la vostra feina. Formeu part del nervi viu d'aquesta ciutat.

Visca Sant Jordi, Visca Mataró, Visca Catalunya.


Text de la meva intervenció aquest vespre de Sant Jordi

Camí compartit




S’escauen aquest dies dues efemèrides, que cadascuna des de la seva perspectiva, han estat prou definitòries dels darrers temps de la ciutat de Mataró.

Per un costat la celebració del trenta aniversari dels ajuntaments democràtics. En Joan Majó ho va saber expressar magistralment amb la frase: “amb nosaltres el poble ha entrat a l’Ajuntament”. Trenta anys de treball constant, colze a colze amb la ciutadania, per transformar de dalt a baix la ciutat, guanyant el present i assegurant el futur.

Per l’altre costat la celebració dels vint-i-cinc aniversari del Capgròs. Una revista que va començar modestament i que s’ha convertit en tot un referent de la premsa gratuïta al nostre país.

Han estat camins paral·lels, compartits, viscuts intensament, amb complicitats mútues i amb el sol objectiu de servir i de ser útils als mataronins i mataronines. Administració pública i empresa privada treballant per Mataró. Una ciutat d’oportunitats que volem de tots i per a tots.

Felicitats per aquest aniversari, gràcies per tota la feina feta i gràcies per tota la que ens queda per fer plegats.
Text publicat en el número especial de celebració del 25è aniversari del Capgròs.

Quadernet de Sant Jordi: un gegant estimat

Foto Anna Aluart

Deu estar a punt de complir els trenta anys i tan jove com sempre. Em refereixo a en Set Homes, el gegant de l’escola pública Camí del Mig. Durant tots aquests anys ha rebut puntualment tots els nous alumnes de l’escola i ha presidit totes les festes que a l’escola s’han celebrat. I per suposat ha participat en totes les trobades i dormides que ha pogut.


Nascut de la mà d’en Pep Tuneu deu ser el degà dels gegants escolars. Construït amb la vella tècnica de la capsa de formatges, paper i cola d’empaperar, ha tingut reformes vàries. Des de la pintura fins la bata que li fou renovada a principis dels noranta. Tota una icona de l’escola que a més ha aplegat un nombre important de músics que, amb flabiol i tamborí com manen els canons geganters a Mataró, l’acompanyen a les sortides.


Demà en Set Homes tornarà a participar en la trobada de gegants de Sant Jordi. Ho farà acompanyant un nombre molt important de gegants d’escoles, veïnals i d’entitats. Quina diferència de l’any 82 quan dos solitaris mestres el portàrem des de l’escola fins la Riera per participar en el Sant Jordi d’aquell any.

Quadernet de Sant Jordi: Saló de ciutadania



Aquesta tarda el Saló de Plens ha recuperat tota la seva dimensió ciutadana. Primer amb la celebració de la copa Cers d’hoquei patins. Per primera vegada hem obert el balcó de la Riera per la celebració d’un títol esportiu. L’ocasió s’ho mereixia. Felicitacions a l’afició, al club, a la directiva i sobretot a l’equip.

Una mica més tard acte institucional de Sant Jordi amb la conferència de la Maria Mercè Roca sobre la crisi permanent dels creadors. Molt bona conferència, ben estructurada i documentada. Em quedo amb la frase: “La solitud és indispensable per la creació artística”.

25 mirades


Vint-i-dos milions per l’Educació



És la xifra que sumen les diferents partides del conveni de corresponsabilitat que aquest matí hem signat amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Aquest conveni respon al protocol que pel juny de l’any passat varem signar entre el Departament i alguns ajuntaments. Responia a la voluntat del conseller d’iniciar un procés de retorn de competències a l’administració local començant per aquells ajuntaments que més s’havien destacat en assumir competències educatives.

El conveni comprèn mesures d’escolarització pel curs vinent, obres de millora i reforma dels centres escolars, mesures de qualitat i educació complementària, finançament dels centres municipals i planificació escolar pels propers cursos.

Però més enllà de les concrecions i de les xifres el més significatiu és el canvi d’actitud d’una administració que fins fa pocs anys havia treballant amb una indiferència absoluta cap al món local. Ara, i sense obviar els problemes, el que cal es treballar plegats, des de la confiança mútua i amb la voluntat de millorar l’educació dels nostres nois i noies.

Setmana de campionat



Curta però de campionat. Curta perquè comença un dimarts, de campionat per la seva intensitat i perquè acaba amb un campionat d’Europa.

El dimarts comença de molt hora per agafar, a 2/4 de 7 del matí, l’AVE cap a Madrid. D’Atocha a Chamartín per agafar l’Avant cap a Segovia. Roda de premsa a l’Ajuntament per presentar el programa de voluntaris per la TDT. Mataró de nou pionera. Visita ràpida a la interessant catedral i “judiones” i “cochinillo” que no perdonen. Llàstima de les preses. Tornada cap a Mataró per arribar a la segona part del Barça-

Dimecres de despatx per liquidar un munt de papers i dinar a Barcelona. Intervenció al Seminari sobre Energies sostenibles i món local a la Fundació Olof Palme de Badalona. Acte a l’Ajuntament de Mataró per celebrar els 30 anys d’ajuntaments democràtics. Sopar amb els companys i companyes que han format part del Grup Municipal Socialista aquests trenta anys.

Dijous de Diputació. Reunions amb ajuntaments per concretar projectes i acte, al Saló de Cent, per celebrar els 30 anys d’ajuntaments democràtics. Tornada ràpida per anar al Sopar del Pèsol a Llavaneres. Un munt de plats confeccionats amb el llegum que molts anomenen “la perla verda”. Interessants experimentacions i a destacar uns clàssics i sensacionals pèsols ofegats amb botifarra. Passem de les dues de la nit quan arribo a casa després de divuit hores treballant.

Divendres matí amb més reunions a Mataró i tarda d’actes que es van enllaçant. Inauguració de les VI Jornades Científiques de Mataró, tres casaments, inauguració de l’exposició de l’Enric Ubach al Centre Cívic de Cerdanyola, visita a les noves instal·lacions dels equips de suport de les festes populars i concert de la coral Primavera per la Pau al Foment. Cantata “la terra sense mal” de Pere Casaldàliga.

Dissabte de treball amb el PSC de Mataró sobre immigració i constitució de la xarxa “Xabaca”. Entre mig casaments i visita a la paradeta que la gent de ... i 15 han muntat al Portal de Barcelona per vendre els nous llibres sobre Les Santes. Dino a casa per primera vegada aquesta setmana i marxo cap a Lloret. Semifinal de la Copa Cers d’hoquei patins. Típic partit contra un equip portuguès: poc joc, faltes continuades i bronca assegurada. El Mataró acaba guanyant el partit i classificant-se per la final. Encara espectacle al Monumental on la gent de l’Esbart Sant Martí presenten “Revolta”. Estrena absoluta de “La Patum”.

Diumenge canvi d'agenda -em perdo la inauguració de les obres de reurbanització del carrer d'Amàlia i la celebració de l'any del local dels Capgrossos- i de nou cap a Lloret. Es juga la final Lloret-Mataró. Grades plenes, gran ambient esportiu, bon hoquei i joc molt net. A vint-i-quatre segons del final de la segona pròrroga i quan la loteria dels penals semblava inevitable, nou gol d’or d’en Ferran Formatgè. El Mataró campió d’Europa just l’any que deixa l’OK Lliga. La grandesa de l’esport!

Quadernet de Sant Jordi: omplint els carrers




Moguts per una mena de resort intern, Sant Jordi suposa un canvi d’actitud vital per la gent del nostre país. Si per Setmana Santa ja s’endevina un cert bellugueig, Sant Jordi suposa la recuperació total de l’espai públic. El dia és suficientment llarg i temperat i permet ja gaudir plenament dels carrers, de les places, dels parcs. Ens hi abocarem massivament durant tota la primavera i l’estiu, fins que els primers freds de la tardor ens tornin als espais tancats. Mediterranis com som, ens agrada extraordinàriament el carrer i l’aire lliure. Per això Sant Jordi significa tant pels catalans que hem afegit roses i llibres de forma entusiasta fins a conformar una festa ciutadana sense equivalent enlloc.

Enguany farà trenta anys que per Sant Jordi, centenars de ciutadans i ciutadanes ens aplegàrem a la Riera per participar en la primera dormida de gegants després de les eleccions municipals de l’any 1979. Segurament va ser el primer acte públic després de la constitució, pocs dies abans, del primer ajuntament democràtic després de llargs anys de dictadura i manca de llibertats. L’alcalde Majó va voler destacar i agrair el paper que també els gegants de la ciutat havien tingut en el procés de recuperació democràtic.

Aquella dormida, amb la família Robafaves pràcticament sola, s’ha convertit en una autèntica manifestació de la participació ciutadana en la festa. Gegants d’escoles, d’entitats veïnals, de casals d’avis, de col·lectius ben diversos s’han anat afegint a la festa en una multitudinària demostració de civisme i ciutadania.

El programa d’actes que teniu a la mans n'és una demostració palpable i aquest any enllaça amb la celebració dels actes de proclamació de Mataró com a ciutat pubilla de la sardana. Una altre ocasió que aprofitarem per continuar omplint carrers i places de música, festa i convivència.
Text publicat al programa de Sant Jordi del 2009

Quadernet de Sant Jordi: avui han vingut els gegants



Aquest matí, a les vuit, a l’entrar a l’Ajuntament m’he trobat amb la sempre agradable sorpresa de la família Robafaves. Instal·lats en el vestíbul de l’Ajuntament, amb el Drac i el Dragalió fent-los companyia, ens anunciaven la proximitat inequívoca de Sant Jordi. Els domassos penjats, el programa publicat i presentat, les roses i els llibres a punt per envair carrers i places i la ciutadania delerosa de carrer, de festa, de civilitat.

I amb els gegants i nans ha aparegut la canalla. Durant tots aquests dies seran incomptables els nens i nenes que, acompanyats de mestres, de pares i mares, d’avis i àvies, faran cap a l’Ajuntament per veure en Robafaves, la Geganta, en Maneló, la Toneta, la corrua de nans (ja vaig explicar que a Mataró no els hi diem capgrossos, que capgrossos ho som tots i totes), i les bèsties de foc.

Avui han vingut els gegants, avui que justament falten cent dies per Les Santes, la Festa Major de Mataró.

Pèsols


El tinc a les mans

s'escabella

li han mort la tavella

i quatre germans


Quan el poble va entrar a l’Ajuntament



Foto Elena Ferran

“Amb nosaltres el poble entra a l’Ajuntament”, van ser paraules d’en Joan Majó al prendre possessió del càrrec d’alcalde de Mataró ara fa trenta anys. Es passava una pàgina de la història però sobretot s’obrien portes a l’esperança, la democràcia i la llibertat.

L’Ajuntament, l’administració més propera als ciutadans i ciutadanes, sense totes les competències però amb totes les incumbències. L’administració local, propera i eficient, capaç de generar complicitats amb la ciutadania i coneixedora com cap altra de les seves necessitats i il·lusions.

Si fa trenta anys, i parafrasejant Martí i Pol, tot estava per fer, però no tot era possible, ara ja no tot està per fer però tampoc tot és possible. Les necessitats de les nostres ciutats fa trenta anys eren immenses: escoles, centres de salut, carrers, enllumenat, transport públic i un llarg etcètera que els homes i dones que varen entrar als ajuntaments al 1979 entomaren amb tota la decisió, il·lusió i valentia. Negar-ne la valentia només es pot fer des d’una visió mesquina i ignorant.

Avui com fa trenta anys la cohesió social era l’objectiu bàsic pel que treballem els electes locals. En unes ciutats més complexes i diverses, de governança difícil però imprescindible perquè el futur de la nostra societat es decidirà a les ciutats.

Unes ciutats que s’han de governar des del principi de la subsidiarietat política i econòmica que acosti als ciutadans la pressa de decisions i la solució dels problemes i que resolgui d’una vegada per totes la insuficiència financera dels ajuntaments.

És temps ara, especialment per la situació de crisi econòmica, per la reflexió que calgui, però sobretot per l’acció decidida, constant, il·lusionada i ambiciosa. Si fa trenta anys vàrem guanyar el present, ara cal guanyar el futur. Un futur que a Mataró passa per una ciutat territorialment sostenible i metropolitana, econòmicament diversa i innovadora, i socialment cohesionada.

Extracte de la meva intervenció aquesta tarda a l’acte de commemoració dels trenta anys d’ajuntaments democràtics.

Contra la fractura digital




Em toca anar aquest matí a Segovia a la roda de premsa de presentació del programa de voluntariat de la TDT. Es tracta d’un programa que, amb l’impuls del Ministeri d’Indústria i el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicacions de Catalunya, pretén acostar la TDT als col·lectius que per diverses circumstàncies poden quedar al marge d’aquesta tecnologia.

S’han triat les ciutats de Segovia i Mataró per ser de les primeres a apagar-se analògicament. Concretament el dia 30 de juny està previst que la senyal analògica deixi d’arribar a les cases. Caldrà doncs tenir a punt antenes i televisors i el que és més important, tenir la ciutadania assabentada i instruïda sobre la nova tecnologia.

Per això s’ha engegat un programa de captació de voluntaris en escoles universitàries i instituts de la ciutat per formar les persones que després aniran a casals d’avis i associacions de gent gran per intruir-los en el maneig de la TDT. També seran els responsables d’ajudar els avis a instal·lar els dispositius i ensenyar-los a fer funcionar el comandament dels canals.

Avui, a Segovia, s’ha tornat a posar de manifest que Mataró és una ciutat de referència per les noves tecnologies. El programa de voluntariat de la TDT ens situa en primer pla d’actualitat i reafirma els projectes que la ciutat té sobre aquesta tecnologia que significa molt més que disposar de més canals de televisió. I alguns encara no s’han assabentat.

Badar







Badar és quelcom consubstancial de l’excursionista que fa temps va perdre la dèria dels cims i es conforma amb el passeig tranquil, sense presa, però amb els sentits atents per no perdre’s l’instant que no retorna ni el detall que potser no es repetirà.

Badar davant els prats esquitxats pel blanc florit dels cirerers i solcats per la cinta de plata del rierol que ressegueix la verticalitat dels clops, les salenques i els verns.

Badar contemplant la delicada parmèlia que damunt l’escorça clivellada del pi ens mostra tot un món de plantes sense flors, discretes però precioses.

Badar amb la immensitat de la muntanya encara curulla de neu que s’aixeca sobtadament tancant l’horitzó de l’occident.


Maiets de mill


Aquest any tampoc he pogut veure el monument. Arribo dissabte al matí i els oficis de Setmana Santa s’han acabat. Sense Vetlla Pasqual, la missa del diumenge de Resurrecció és com la de cada setmana. Algunes forasters que ens afegim a la mitja dotzena de padrins i padrines del poble per escoltar per enèsima vegada les històries, sospito que inventades, del peculiar mossèn. I que duri, perquè em temo que quan aquest mossèn plegui s’hauran acabat les misses dominicals en aquesta vila que va ser arxiprestat.

M’he perdut doncs el monument, d’un estil naïf que el fa entranyable, i les entrades i sortides d’una tropa d’armats amb calçotets de pelfa i armadures de llauna pintada. Mossèn i armats no parlen entre ells i les sorolloses entrades, picant amb tota la força que són capaços sobre el trespol del terra, no respecten cap moment de l’ofici de divendres. En qualsevol moment de la lectura de la Passió de Nostre Senyor s’obren les portes i la tropa romana entra, amb tot el terrabastall de les llances i el tambor, per rellevar-se.

El dissabte, quan es desmunta el monument, només queden a l’altar els maiets que les dones, fent brotar mill a les fosques, han preparat durant setmanes. Guarnits amb garlandes els testos restaran fins Pasqüetes i aleshores sí que la Setmana Santa, aquí dalt, ja serà història. Una història mil·lenària que poc a poc es va fonent com la neu de primavera en els prats de la Coma.

Petit Hanami




Com en un petit hanami particular els cireres de la Cultia s’atreveixen ja a florir, tot just quan la primavera apunta aquí dalt. Temps per llegir poesia o per escoltar Serrat:

Sota un cirerer florit
murmuri d'abelles,
murmuri d'abelles.


Sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
que m'adormí.


Com si s'estronqués la vida,
quan tu vas tancar la porta
em quedà l'ànima morta,
vas deixar-me amb les mans buides.


Al perdre la teva imatge
em va enfonsar l'enyorança
i vaig perdre l'esperança
creient que no tornaries.


I així vaig viure
amb les mans buidesi el cor patint
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.


Però el temps d'estimar és tan fràgil,
quan menys te n'adones es trenca,
se'n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.


Avui que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ell se t'ha girat d'esquena,
i no creus que s'ha acabat.


Dius que és un somni,
només un somni,
pobre infeliç!


Vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.

Introducció a la Setmana Santa




Diguem al cel asserenat que ens llevi
la vanitat del nostre pensament.
Ara que els temps devé tranquil i tebi
vindran els dies de recolliment.

Que es mulli tota d’un plor amarg i tebi
l’ànima, ungida d’una mirra olent;
i el silenci interior, s’elevi
la flor morada pel penediment.

Jesús, la Creu i l’Hort de les Oliveres...
En les nits fondes i meditatives
tremolarien l’esperit i el fang.

I la follia oblidarem, la febre,
mirant l’estel en la pesant tenebra
amb el color de la divina Sang.


Marià Manent (La branca, 1918)

Gràcies capità manaia


Foto Quico Melero

Ahir, en una plaça de Santa Anna plena de gom a gom, en Francesc Xavier Peláez va anunciar que plegava com a capità manaia dels Armats de Mataró. Han estat més de cinquanta anys comandant el manípul mataroní i encara que convençut que els Armats triaran un altre bon capità, serà difícil la seva substitució. La seva autoritat moral, el seu saber fer el trobarem a faltar.

Gràcies Xavier! Gràcies capità manaia!

Ahir com avui?



Ara que a la ciutat li surten tants “mariners” de carta nàutica escarransida, potser seria bo rellegir el que l’Espinàs va escriure cap als anys cinquanta sobre Mataró. Publicat per l’Editorial Selecta en un recull titulat “Ciutats de Catalunya”, m’ha tornat a caure a les mans en un fragment que publiquen els sempre actius veïns de la Ciutat Jardí en el seu butlletí: Seguint i resseguint, ...:

“Mataró, tan rica en tots els seus aspectes, és pobra de clixé. Vic és la ciutat levítica (a més de moltes altres coses); Reus, la ciutat avícola; Tarragona, la romana; Granollers, la del mercat; Vilafranca, la del vi; Sant Feliu de Guíxols, la del suro. Què és Mataró? No sabem trobar una paraula que la limiti, que la identifiqui. I per superar la nostra angúnia, per a explicar-nos l’existència d’aquesta ciutat, no ens podem resistir a apuntar l’única idea clara que se sosté després d’un examen atent: Mataró és una ciutat frustrada per Barcelona. La capital és massa a prop.

He dit frustrada, i potser seria més just dir condicionada per Barcelona. Perquè si la influència i el contacte ininterromput amb Barcelona li roba personalitat un dia rere l’altre, si Barcelona se l’apropia amb l’estreta abraçada de la carretera i el ferrocarril, no és menys cert, al meu entendre, que aquesta proximitat ha tret a Mataró un gran pes del damunt: li ha donat un to social, econòmic i cultural normal, ha evitat aquestes estranyes pressions que es produeixen de vegades en l’atmosfera de les closes ciutat comarcals. Mataró respira avui amb lliure naturalitat i, encara que s’hagi rebaixat l’interès del seu perfil extern, la polpa és sana per dintre.

Si hi ha ciutats que és convenient de “mirar-les i ni tocar-les”, Mataró ha d’esser, més que contemplada, tocada, és a dir, viscuda. És una ciutat de salut ferma, i la salut té poca història”

Cinquanta anys després l’escrit de l’Espinàs pot donar per moltes reflexions, discussions i posicionaments. Alguns fa molt de temps que les tenim fetes, encara que les actualitzem contínuament, d’altres tot just comencen a descobrir la sopa d’all. I a sobre ens volen fer creure que és bullabessa.

Désir



Trànsit Dansa de Maria Rovira presenta Désir. Divendres, 17 d’abril de 2009 a les 21 hores al Festival Dansat! al Sant Andreu Teatre.

"La presencia del desig com estímul per imaginar una felicitat superior és el punt de partida de l’espectacle.

Creació sobre l’emoció que el desig desperta en cada ser humà, genuïna i particular, i sobre com el sol fet d’imaginar l’existència del desig dóna a l’Home una manera de estar, comportar-se i comunicar-se.

En un món veloçment canviant la seguretat pot venir de la certesa dels nostres desitjos.

Els ballarins, autèntics transumers, personatges que desitgen viure experiències i no la possessió del desig, es converteixen en els músics formant una completa banda que interpreta la melodia de DÉSIR en directe.

Espectacle multidisciplinar amb una presentació onírica i circense".
Afegeix una imatge

Safreig



El grup de música popular del Maresme acaba de publicar la seva primera maqueta que podem escoltar a la xarxa.

Plantant cara


Foto Ramon Bassas

Encara que sigui a risc de que ens la trenquin metafòricament. Això és el que hem fet aquesta setmana a Rocafonda i a Cerdanyola. Donant la cara per explicar la situació econòmica, les mesures que estem impulsant i escoltar el que sent i pensen els ciutadans. Preocupació pel ràpid deteriorament de l’economia, l’increment de l’atur, i l’incertesa de les solucions. El convenciment que, malgrat no ser els responsables, des de l’ajuntament estem treballant per ajudar a mantenir el pols econòmic de la ciutat amb apostes estratègiques i amb mesures pressupostàries i habilitant les accions necessàries per ajudar a les persones que per raons laborals puguin córrer risc d’exclusió social.

Segurament tot el que farem no serà suficient donat l’abast de la crisi, però malgrat això treballarem intensament per pal·liar al màxim el seus efectes sobre les persones i sobre l’economia de la ciutat. En els despatxos que faci falta, però també donant la cara davant les persones. Amb criteri i defugint posicionaments fàcils, més populistes que efectius, que serveixen només per justificar la manca d’idees. I generant confiança per començar a veure el final del túnel.

Ho han tornat a fer



Han tornat a pujar el pas de Jesús Captiu corrents per les Escaletes. Les Escaletes, per qui no coneguin Mataró, és un estret i costerut carrer que des del camí Ral puja fins la plaça de la Peixateria. Deu el seu nom al fet que, durant molts anys, el carrer eren unes escales que van ser eliminades per donar pas als cotxes. Fa uns anys, amb la remodelació del carrer, les escales tornaran a aparèixer però reduïdes a les voreres.

Fa uns deu anys que els portants del pas de Jesús Captiu pugen, cada Diumenge de Rams, les Escaletes corrent. Es tracta d’un pas pesant, d’estil malagueny, que es portat per quaranta-vuit homes i dones.

Molta estona abans centenars de persones es situen a banda i banda, en les estretes voreres per veure la pujada i animar els portants. A mida que es va acostant el moment de la pujada augmenta el nerviosisme i la tensió es fa palpable a flor de pell. Són uns moments, quan el pas arrenca del camí Ral, de gran emotivitat que esclata en abraçades d’alegria quan s’arriba a la Peixateria, al capdamunt de la pujada.

Com acostuma a passar aquest fet no deixa de generar polèmica. Hi ha qui creu que es tracta d’una demostració inútil de força, de fe cega que frega el fanatisme. Prou em guardaré de judicar. He estat en massa pinyes de grans castells com per no entendre la catarsi col•lectiva que un esforç comunitari és capaç de generar. Prefereixo l’adrenalina desbordant, els sentiments a la gola, els nervis previs i el nus a l’estómac. Sentir-me viu i sentir-me membre de la meva ciutat.

Conveniant

Foto CRSU

Signatura ahir d’un parell de convenis entre el Consorci de Residus Sòlids Urbans del Maresme i un parell d’entitats de la ciutat.

El Col·lectiu “... i 15” fa la reedició del llibret “Passada de Santes” incloent la nova figura del Dragalió que no existia quan es va fer la primera edició. Tota una nova generació de mataronins i mataronines que, jugant amb els imans, aprendran els noms de les comparses i començaran a estimar-se-les.

Amb motiu del Mil·lenari de Santa Maria s’edita un llibre, amb fotografies de Ramon Manent i texts de diversos historiadors, sobre la basílica mataronina. Els tresors de Santa Maria a l’abast de tothom.

Fa dos anys es va subvencionar la trobada de cors de Gospel, l’any passat l’edició completa de la “Summa Kaòtica” del malaguanyat Ventura Ametller i enguany aquest parell de llibres. També treballant per la cultura de la ciutat.

Trenta anys després



El dia era fred, núvol i a mesura que el cremallera s’enfilava camí de Núria, la neu anava envaint el paisatge. Un cop arribats les visites de costum, el dinar en un restaurant pràcticament buit i la baixada cap a Ribes, acompanyats d’alguns treballadors que avençaven l’hora de plegar per poder anar a votar. Era dimecres i es celebraven les primeres eleccions municipals. Feia dies que havíem votat per correus, en el vell edifici dels Jutjats del carrer Onofre Arnau, en previsió del viatge de noces. Feia quatre dies que ens havíem casat a l’ermita de Sant Simó i dalt del sis-cents recorríem el Pirineu.

Al vespre la curiositat ens va fer acostar a l’ajuntament de la Seu d’Urgell per veure que havia passat. Fins l’endemà cap notícia de Mataró. Ni havia mòbils ni existia Internet i a més teníem prou coses per fer. Però a la Seu, com a Mataró, a Catalunya i a tota Espanya, la mateixa il·lusió i expectativa per tot el que començava.

Trenta anys després podem fer balanç de tot el que s’ha fet. Sense oblidar tot el que queda per fer, però orgullosos d’haver transformat de dalt a baix les nostres ciutats. Gràcies Joan. Gràcies Manuel.

Torna Setmana Santa



Inexorablement la roda del temps ens torna la Setmana Santa. A la Vella Quaresma, entronitzada en La Peixateria, ja només li queden dues potes. Les confraries fa dies que es preparen per la seva setmana gran i fins i tot alguna ja ha celebrat la seva primera processó. El programa d’actes fa dies que està tancat i el cartell presentat. La ciutat es disposa a celebrar una de les millors Setmanes Santes de Catalunya, exemple de suma i d’esforç.


Es revifarà alguna vella polèmica per part dels que volen viure les coses a trossets. Sempre només el trosset que els interessa. Es pot celebrar el Carnestoltes sense la Quaresma? La Quaresma sense la Setmana Santa? És com anar a Ofici i quedar-se a la porta de Santa Maria. La vida a la carta.

District heating


Foto Quico Melero
Afegeix una imatge

Una la que divendres van fer a Mataró els membres d’Arquitectura i Sostenibilitat per conèixer el Tub Verd. L’altra la que jo mateix vaig fer dimarts passat a Sheffield per conèixer l’experiència de distribució d’aigua calenta a partir de la calor obtinguda en la incineració de les brosses domèstiques. I la tercera a Jaén per participar en la fira Bióptima on s’han explicat diverses experiències de subministrament de calor obtinguda a partir de la biomassa.

Iniciatives que s’emmarquen dins del que s’anomenen “district heating”. Sistemes centralitzats de calor, obtinguda de fonts diferents, que es distribueixen per les ciutats, escalfant edificis públics i privats. Un sistema molt freqüent a països nòrdics i del centre d’Europa que tot just es comença a implantar en algunes de les nostres ciutats i que responen als principis de sostenibilitat i descentralització que seran claus en els nous models energètics europeus.