Diguem al cel asserenat que ens llevi
la vanitat del nostre pensament.
Ara que els temps devé tranquil i tebi
vindran els dies de recolliment.
Que es mulli tota d’un plor amarg i tebi
l’ànima, ungida d’una mirra olent;
i el silenci interior, s’elevi
la flor morada pel penediment.
Jesús, la Creu i l’Hort de les Oliveres...
En les nits fondes i meditatives
tremolarien l’esperit i el fang.
I la follia oblidarem, la febre,
mirant l’estel en la pesant tenebra
amb el color de la divina Sang.
Marià Manent (La branca, 1918)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada