header-photo

Uf! Europa


Foto vulcanowordpress.com

És el més suau que se m’acut pensar després de llegir l’entrevista que en Juan Cruz fa, a El País d’avui, al sociòleg francès Edgar Morin. Sense haver de compartir al cent per cent les seves opinions les reflexions de Morin no deixen de ser impactants. Apunta clarament algunes de les causes per les que considera que “Europa està sonàmbula” sense, però deixar de ser relativament optimista. Alguns fragments d’un article que recomano:

“No debemos olvidar que desde su origen la idea europea, heredada de la Segunda Guerra Mundial, era la de acabar con el suicidio europeo. Se hacía una unión para acabar con las guerras. Y el núcleo de esa idea eran Alemania y Francia, los enemigos principales. Y cuando se puso de manifiesto la defensa de la unidad, los propios poderes se resistieron. Los nacionalismos impidieron la construcción de una especie de confederación. Pero hubo un despegue económico y Europa hizo su construcción sobre una base económica...”

“Había una cultura, la cultura socialista, la cultura comunista, que en cierto modo era la continuación de la cultura de la Revolución Francesa: igualdad, hermandad, solidaridad... La laicidad social, la idea republicana de la educación. Había en Europa, con esos partidos de izquierda, un pueblo de obreros, de campesinos, de intelectuales, que se sentía de izquierdas. Pero ahora se ha desintegrado la cultura de la izquierda. Y esto es una crisis terrible porque pone de manifiesto la falta de renovación de un pensamiento que diagnostique los tiempos actuales. Yo hice un libro, Política de civilización, con el objeto de ofrecer datos para un nuevo contenido de la izquierda, pero los partidos están ocupados en otras cosas.”


“Estamos en un momento de fracaso de la ambición política y cultural, pero ante un cierto éxito económico y de las mentalidades. Porque antes había un gran desprecio de los franceses hacia los alemanes, y viceversa; y una visión estereotipada de los franceses hacia los italianos, del mismo modo que había visión de los españoles como gente que siempre andaba tocando castañuelas... Ya no existe una actitud belicosa o agresiva entre los europeos; curiosamente, esa actitud belicosa se da ahora contra los magrebíes, africanos y otros... Pero entre europeos ya es otra cosa. Así que no es un fracaso total.”

Setmana curta


Curta i intensa. Curta perquè una indisposició intestinal m’obliga a guardar llit durant el cap de setmana i perdre’m algunes de les moltes coses que passen en aquesta ciutat. Intensa perquè cada dia han passat coses importants, algunes evidents i d’altres d’aquelles que, al cap d’un temps, prenen visibilitat.

Bona part del dilluns del matí per treballar amb els òrgans de govern i gestió del canal públic de la televisió comarcal. L’organigrama complert, els concursos fets i la tele en marxa. Un projecte important pel Maresme. La resta del dia cal dedicar-lo a anar a Madrid a la reunió del plenari de la Comissió Nacional d’Administracions locals. De nou la subsidiarietat.

El dimarts és un dia que comença amb el simulacre d’accident de mercaderies perilloses. Cal constituir i presidir el comitè de gestió de la crisi i controlar que tots els mecanismes d’actuació estan activats i treballant. Un exercici important per garantir la nostra seguretat. Inauguració a mig matí de les noves instal·lacions lúdiques per a la gent gran al parc de Cerdanyola. Tantes ganes de fer coses!. Doble sessió amb mitjans, primer amb una televisió coreana que vol saber el que des del món local s’està fent a casa nostra en temes mediambientals. A primera hora de la nit tertúlia a Ràdio Estel.

Matí del dimecres dedicat a ensenyar al president Maragall alguns dels darrers projectes de la ciutat. A mitja tarda acte en Memòria de l’Holocaust. Perquè no podem, ni volem oblidar. El dia acaba amb el Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme.

Dijous òrgans de govern de la Diputació de Barcelona. Comissió Informativa de Medi Ambient, Junta de Govern i Plenari. Entre altres moltes coses aprovem descatalogar una màquina del Museu de la Indústria de Terrassa i cedir-la a la Fundació Vilaseca de Mataró.

Divendres ben divers. Presència a l’acte del DENIP (Dia Escolar de la no violència i la Pau) de l’escola Vista Alegre i recepció als alumnes de Santa Anna que venen a llegir el manifest que han elaborat per aquest dia. A la tarda reunió amb un grupet de veïns i veïnes de La Llàntia per escoltar algunes demandes i visita a la Fira Medieval que han muntat amb motiu de les Festes de Sant Joan Bosco, patró del barri.

Dissabte i diumenge al llit, que dilluns si Déu vol cal estar a punt per la feina.

Enyorança de muntanyes

De Beret la immensa plana

té la forma de bressol,

té muntanyes per barana

on com mare aguaita el sol.

Té per alta capçalera

la muntanya de Cabrera.

La geganta cordillera

per bressar sos fills la vol.

La Noguera i lo Garona

són los fills que Déu li dóna

que ja al néixer s'empaitaren,

corregueren i saltaren,

com dos nins joguinejant.


Noguera per Alòs

tot joguinós,

Garona per Aran

tot rondinant.

Bon dia, presidents!


En menys d’una setmana he tingut ocasió de poder saludar els tres darrers presidents de la Generalitat. Dissabte, a l’acte de beatificació del doctor Samsó, vaig fer-ho amb els presidents Pujol i Montilla. Ahir amb el president Maragall.

De fet amb el president Maragall varem poder xerrar una llarga estona mentre li ensenyava alguns dels projectes que estem tirant endavant a la ciutat. Primer va ser el Tecnocampus que poc a poc va prenent forma i que aviat serà una realitat. Més tard el parc de Rocafonda, un dels projectes de la Llei de barris, una llei creada precisament pel president Maragall i anunciada precisament en el barri de Rocafonda. Després els horts urbans del Bon Recés. Si fa tot just cinc dies entregàvem les claus, ahir molts dels horts ja estaven preparats per la sembra i en alguns fins hi tot ja creixien les mates de faves, de cebes i d’altres verdures. I en els marges floria un ametller que ens va fer recordar la poesia de l’avi Maragall. Queda temps per visitar el centre de dia de malats d’Alzheimer a Cerdanyola. Una visita especialment significativa a un centre que comença a funcionar plenament.

El president com sempre, inquiet, curiós, preguntant-ho tot i interessant-se per tot. I amb un discurs potent, desinhibit i clarivident. Malgrat tot, Maragall en estat pur.

No podem, ni volem, oblidar-ho

Estos poetas infernales,

Dante, Blake, Rimbaud

que hablen más bajo...

que toquen más bajo...

¡Que se callen!

Hoy

cualquier habitante de la tierra

sabe mucho más del infierno

que esos tres poetas juntos.

Ya sé que Dante toca muy bien el violín...

¡Oh, el gran virtuoso!

Pero que no pretenda ahora

con sus tercetos maravillosos

y sus endecasílabos perfectos

asustar a ese niño judío

que está ahí, desgajado de sus padres...

Y solo.

¡Solo!

aguardando su turno

en los hornos crematorios de Auschwitz.

Dante... tú bajaste a los infiernos

con Virgilio de la mano

(Virgilio, «gran cicerone»)

y aquello vuestro de la Divina Comedia

fue una aventura divertida

de música y turismo.

Esto es otra cosa... otra cosa...

¿Cómo te explicaré?

¡Si no tienes imaginación!

Tú... no tienes imaginación,

Acuérdate que en tu «Infierno»

no hay un niño siquiera...

Y ese que ves ahí...

está solo

¡Solo! Sin cicerone...

esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,

no pudiste siquiera imaginar.

Esto es otra cosa... ¿cómo te diré?

¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.

Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.

¿Me habéis entendido poetas infernales?

Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud...

¡Hablad más bajo!

¡Tocad más bajo! ¡Chist!¡

¡Callaos!

!Yo también soy un gran violinista...

y he tocado en el infierno muchas veces...

Pero ahora, aquí...

rompo mi violín... y me callo.

Ganes de fer coses



En els darrers dies s’han posat en marxa un parell d’equipaments per a la gent gran. La setmana passada va ser l’entrega de claus dels horts urbans que s’han habilitat en la finca del Bon Recés i avui ha estat la posta en marxa de l’espai lúdic del Parc de Cerdanyola.

Més enllà d’aquests dos fets, resultat del treball que s’està fent des de diferents departaments municipals per la gent gran, el que es posa de manifest són els profunds canvis que s’han produït en la nostra societat i respecte a la gent gran. Si fins fa pocs anys la jubilació era el final de la vida activa de les persones i una mena d’avantsala de la mort, les coses han canviat de manera ben substancial. Ara les demandes de la gent gran per continuar fent tot tipus d’activitat ens obliga a dotar-nos de nous equipaments. Tenen temps i sobretot tenen ganes, moltes ganes de fer coses.

De nou la subsidiarietat




Reunió aquesta tarda a Madrid, al Ministeri de Política Territorial, del Plenari de la Comissió Nacional de Política Local. Tres projectes de llei damunt la taula que necessiten informe previ del món local i que hem debatut llargament.

Més enllà del que avui se’ns proposava per discutir i informar, la preocupació del món local per haver d’estar sempre reivindicant el nostre paper en la governabilitat del país. Massa sovint hem d’estar reclamant que se’ns tingui en compte a l’hora de dissenyar les polítiques que sovint després ens toca aplicar a les nostres ciutats. Tant costaria entendre definitivament el concepte de subsidiarietat, deixar de confondre-ho amb subsidiari, i actuar en conseqüència?

Clar, que com ha explicat en Gaspar Zarrias que presidia la reunió, cap altre govern espanyol ha posat a disposició dels ajuntaments 13.000 milions d’euros en dos anys. I afegeixo que encara ens recordem que com ens havien de compensar l’IAE.

Diumenge esportiu



Sense els tradicionals Tres Tombs aquest ha estat un diumenge especialment esportiu. I com aquesta és una ciutat, també en temes esportius, ben diversa assisteixo a tres esdeveniments ben diferents.

Primer a la trobada intercentres de tamborí al camp de futbol del Camí del Mig. Com que el tamborí és un nou esport qui vulgui informació la pot trobar en la web de la Federació Catalana de tamborí. De moment i pel que he vist es tracta d’un esport que té moltes possibilitats de convertir-se en pràctica esportiva per molta gent amb ganes de passar-s’ho bé.

Després 40è Cros Ciutat de Mataró organitzat pel G.A. Lluïsos. Més de 2.800 inscrits i unes 10.000 mil persones que han passat aquest matí pel circuit permanent de cros del Camí dels Contrabandistes. Tot un èxit d’organització, participació i públic d’aquesta nova edició que aquest any era Campionat de Catalunya.

I per acabar Final de la Copa Continental d'hoquei patins a Sant Sadurní d’Anoia. Jugaven el Reus Deportiu i el Hoquei Club Mataró. En la memòria dels més grans aquell partit del velòdrom de fa quaranta dos anys. Abans de començar el partit ho hem recordat amb en Joan Sabater, uns dels jugadors reusencs d’aquella eliminatòria i ara president del Reus. I avui, com aleshores, els ganxets s’han emportat el triomf, imposant-se la lògica de les plantilles, però han un paper més que digne dels nostres i uns àrbitres, diguem-ne, més rigorosos amb uns que amb d’altres.

Reconciliació i normalitat


Reconciliació i normalitat. Durant mesos aquestes han estat les paraules claus de tot el que aquest matí ha passat a la basílica de Santa Maria. Una basílica plena de gom a gom per assistir a l’acte de beatificació del doctor Samsó. Per primera vegada, des del segle XII, s’ha fet a Catalunya un acte d’aquestes característiques després que el papa Benet XVI prengués l’encertada decisió de celebrar les beatificacions fora de Roma.

Mataró ha respòs com s’esperava, amb una expectació que recordava en alguns moments la missa de Les Santes, omplint Santa Maria i seguint l’acte per les pantalles de les capelles i de la plaça i des de casa a través de les diverses cadenes de televisió que l’han emès en directe. La gent en parlava aquest vespre per la Riera amb un cert orgull de ciutat.

És cert que l’acte d’avui ha estat fonamentalment un acte d’església, però a ningú se li escapa el ressò ciutadà que té un acte com aquest i la transcendència per les dramàtiques circumstàncies de la mort del rector de Santa Maria. I tampoc les polèmiques que es generen quan es reviuen determinats fets relacionats amb la guerra civil. Massa dolor acumulat que, malgrat el temps passat, cal tractar amb molta delicadesa, passant les pàgines de la memòria, totes les pàgines, una a una. Per això durant tot aquest temps molta gent, i havent de resistir alguns atacs durs i indecents, ha treballat per convertir l’acte de la beatificació el doctor Samsó en un acte de reconciliació, en un acte de normalitat.

El rellotge d’en Jordi



Amb la que està caient reconforta llegir l’article que l’Albert Solé escriu a El País d’avui: “La política se mueve forzosamente en una gama de grises: nunca puede ser cuestión de blancos o negros. La descalificación frontal del sistema acaba fortaleciendo soluciones mesiánicas, Berlusconis de todo pelaje que pescan en río revuelto y destruyen el sistema desde dentro. Y no dudo que en España existe una pulsión populista y si no, al tiempo”.

Realment val la pena llegir l’article i de pas saber que va passar amb el rellotge d’en Jordi. D’en Jordi Solé Tura.

Mataró 2010


Foto Carlos Fernandez

Acte del PSC aquesta nit a can Palauet. Programat des de fa setmanes i que hem volgut mantenir perquè nosaltres no tenim res a amagar. I perquè malgrat tot continuem governant aquesta ciutat i projectant el seu futur econòmic i social. Un llarg discurs per explicar les prioritats del govern pel 2010 i com s’articulen aquestes dins d’un model de ciutat clarament explicitat.

Aquí podeu llegir el discurs sencer d'aquesta nit a can Palauet i també ho podeu veure-ho aquí.




Jocs de frivolitats



Sense partits no estaríem on som i hagués estat impossible un procés com el de les consultes populars de diumenge passat. Aquest és l’argument principal del post que en Saül Gordillo va escriure fa dies en el seu bloc i que va titular “Elogi dels partits”. Coincideixo força amb l’anàlisi que fa el periodista de Calella malgrat les evidents diferències de posicionament polític que hi tenim en aquest assumpte.

Perquè fa temps que vinc observant i analitzant el comportament de persones i col·lectius que malparlen dels partits, en un evidentíssim joc de frivolitats, però que acaben comportant-se com ells o pitjor. Acostumen a ser gent que ve rebotada d’algun partit, o de dos o de tres que casos prou en conec, i que acaben formant-ne un de nou. Potser el cas més evident ha estat el de la Montserrat Nebrera, que després de deixar el Parlament dient-ne pestes ara insinua amb presentar-se amb una nova formació política. De la Nebrera alguns, i en clau molt local, haurien de donar explicacions públiques a la ciutadania perquè com diu el refrany “quan fora mort el combregaren”.

Apareixen aquests partits omplint-se la boca de transparència, democràcia interna, una altra forma de fer política. Alguns fins i tot es despullen literalment i al cap d’un temps molt breu, no només han repetit aquells errors que tant blasmaven, sinó que fins i tot els han superat. La mostra la tenim en Ciutadans que han acabat enfrontats i dividits entre ells.

Com que la història és extraordinàriament tossuda es repeteix una i mil vegades. La darrera mostra la tenim en alguns dels suposadament promotors civils –com si els altres fossin extraterrestres- de les esmentades consultes que una vegada assolida la notorietat mediàtica no dubten en proposar nous partits. Partits que repetiran els errors, fil per randa, dels actuals i en un temps rècord. Temps al temps.

No s’entengui aquest escrit com una defensa a capa i espasa de les dinàmiques i funcionament dels partits. Tot el contrari, més aviat vol ser una constatació precisament dels seus errors i mancances. Que són molts i evidents. Però tampoc els partits tenen l’exclusiva dels errors, l’opacitat i el tacticisme.

La lluita



Visita aquesta tarda a l’exposició d’en Pere-Màrtir Brasó a la sala d’exposicions del Capgròs. No vaig poder assistir-hi el dia de la inauguració i en Pere-Màrtir, molt amablement, es va oferir per acompanyar-me un altre dia.

Un delicat treball d’aerosol, llapis i retolador ben fi, sobre paper, en negre, blanc i vermell, i amb reminiscències del còmic, que tramet amb tota la intensitat de la lluita del pintor per la supervivència. Ho explica en Pere Pascual a la seva habitual Ismes també al Capgròs. Tambén parlen els de l'Associació Sant Lluc per l'Art a la seva bloc.

I per qui vulgui saber-ne més de l’artista és obligada la visita a la seva web, on trobarà molta informació sobre la seva obra i la seva carrera artística.

Un projecte de comunicació

Com sigui que per molt que s’expliquin algunes coses sempre hi ha qui no vol entendre res, més val acabar demostrant les coses per la via dels fets. És el que s’ha començat a fer amb el projecte comunicatiu resultant de la fusió de Maresme Digital TV i TVMataró. Ja fa uns dies que les dues televisions emeten conjuntament i avui han emés un únic informatiu des dels estudis del Pla d’en Boet. Un projecte que va madurant i que poc a poc es va consolidant. Un projecte de comunicació per Mataró i pel Maresme que en Jaume Puig explica molt bé a l’entrevista que li han fet al Capgròs.

Descobrir, intuir, experimentar



D'això ens parla en Pol Bartrès a l'article que ha escrit per la secció que acaba d’estrenar a la revista Valors del mes de gener. En Pol -que pot aportar als seus mèrits el haver-me suportat durant tres anys com a mestre de ciències naturals i de matemàtiques a l’escola pública Camí del Mig- comença el seu article amb una magnífica i sensible definició “Descobrir, aquest treure el delicat vel que cobreix la realitat, trobar inesperades certeses. Descobrir és l’acció que encén la passió per la ciència, la guspira, fugaç llampec, conseqüència de la curiositat i la perspicàcia”.

I ens remet a El sentit íntim, un interessant assaig d’en Josep Ramoneda que caldrà buscar i llegir perquè realment promet: “La intuïció, aquesta experiència primària de coneixement, és l’avantsala del descobrir”.

Enllaça Bartrès la intuïció amb l’experimentació: “Experimentar, una altra paraula captivadora. Experimentar és interpel·lar obertament la natura, posar a prova la matèria i els seus fenòmens. En experimentar, pregunto i la natura respon”.

I acaba recomanant-nos els kits d’experimentació Quèquicom que promou el programa que en Marc Boada presenta a TV3. Una iniciativa que val pena conèixer i un article que cal llegir.

Una lluita continua


"Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi superar les velles concepcions nacionalistes"


Jordi Solé Tura
10 de març de 1998

Amb la mateixa dedicació, il·lusió i passió de sempre



1.- Avui, més que mai, s’ha vist en aquesta sala i amb claredat meridiana qui està pel progrés de la ciutat, la creació de riquesa i d’ocupació i qui s’oposa. Als fets i a la història em remeto.

2.- Amb el màxim respecte pel que ha determinat el jutge en la interlocutòria i amb la màxima honestedat i legalitat com hem fet sempre, seguirem treballant per facilitar la vinguda del Corte Inglés a la nostra ciutat.

3.- Fent ús del nostres drets ens defensarem de les imputacions que hem estat objecte amb tots els recursos jurídics que la llei preveu.

4.- Avui, en aquesta sala, no estem en igualtat de condicions. Vostès poden parlar i argumentar sense que això tingui més transcendència que la política i la mediàtica. Les meves paraules poden tenir, a més de transcendència política i mediàtica, conseqüències jurídiques i per tant tot el que hagi de dir ja ho diré davant el jutge.

5.- L’alcalde continuarà fent d’alcalde i demà tornarà a estar, com tots els dies, a les vuit del matí al seu despatx treballant per la ciutat, amb encerts i errors, amb la mateixa dedicació, il·lusió i passió de sempre.

De la meva intervenció en el Ple d’ahir

Un vell roure




Era un vell roure, el de Santa Maria del Montnegre, un arbre secular que la ventada de la setmana passada va tirar a terra. Ho explicava ahir la Teresa Márquez a El Punt i en parlen a la web Amics arbres-Arbres amics.

I per què no?

És el que he pensat quan he sentit en Jordi Hereu anunciar la voluntat de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2022. I per què no?

Barcelona té capacitat més que contrastada per organitzar grans esdeveniments esportius i encara tothom recorda els grans Jocs del 92. És cert que Barcelona és una ciutat mediterrània, però té instal·lacions esportives suficients per acollir determinats esports d’hiverns i sobretot és capital d’un país amb nombroses i bones instal·lacions d’esquí al Pirineu. Instal·lacions que no estan més lluny que les de Torí o Vancouver, ciutats que també saben el que es organitzar uns Jocs d’hivern. I Barcelona és capital d’un país amb una gran afició esportiva, també en els esports d’hivern, capaç d’omplir les grades de qualsevol prova esportiva. Qualitats objectives doncs no han de faltar a la candidatura barcelonina.

Però sobretot podem repetir les complicitats que ens varen fer forts el 92. Complicitat entre institucions, entre territoris i entre la ciutadania. Una combinació que es va demostrar invencible i que ara ha de tornar a ser decisiva.
I de pas una bona dosi d'autoestima que ens pot anar molt bé.

Audiència pública?


Foto Ricard Clupés

Pública sí, per què podia assistir-hi tothom. Audiència més aviat no, perquè el que ha fallat ha estat precisament l’audiència de ciutadans i ciutadanes. I per tant avui cal fer l’autocrítica necessària sobre l’audiència pública pel PAM i el Pressupost del 2010 de l’Ajuntament de Mataró.

Ara podria esgrimir un munt d’excuses i segurament alguna fins i tot podria ser real, però esquivaria el debat de fons de la qüestió: ¿perquè tan poca gent, i més enllà dels que per motius professionals estaven obligats a ser-hi, han volgut assistir a aquest acte de participació?

Tothom voldrà dir la seva. Que si la desafecció vers la cosa pública. Que si el format, i ens quedarem amb el dubte de si hauria funcionat, no era l’adequat. Que perquè participar si després no es fa prou cas del que es proposa. Que si els que acostumen a participar ja ho han fet, i fins dues vegades, en aquest mateix procés de discussió. Que si això passa en altres ciutats i en moltes entitats. I tantes altres com vulgueu. Segurament tothom tindrà una part de raó. I haurà qui, com sempre, intentarà portar l’aigua al seu molí. Res de nou i res d’il·legítim.

Les audiències públiques varen néixer en un moment de majoria absoluta i els primers anys servien, a més de fer propostes, per canalitzar mostres de descontentament cap el govern monocolor. Eren temps en els que els mecanismes de participació en el procés d’elaboració del PAM i del Pressupost es limitaven a l’audiència i no existia el Consell de Ciutat i per tant no es donava tot el treball previ que ara es fa.

Ara, però, toca fer autocrítica, assumir responsabilitats i començar a analitzar les raons per les quals els ciutadans avui han decidit abstenir-se en l’audiència pública. I sobretot començar a posar-hi remei de cara a l’any vinent.

Recuperant, innovant i regenerant



Tres han estat els verbs que m’han vingut al cap aquest matí en la visita a la nova plaça Josep Moragues i a les obres de la nau Mingell: recuperant, innovant i regenerant.

Recuperant, perquè s’ha restaurat el conjunt de la nau i de la xemeneia de can Minguell. Aquest conjunt va ser catalogat fa tres anys i ara s’ha rehabilitat de forma magnífica. Innovant, perquè la nau Minguell serà un espai per la innovació empresarial en àmbits com les arts plàstiques, gràfiques i audiovisual. També per l'innovador sistema de climatització de l’edifici a partir de l’energia geotèrmica. Per això s’han perforat dinou pous de cent metres de fondària per aconseguir l'intercanvi tèrmic que permet funcionar el sistema.

Regenerant, perquè l’antic espai fabril ha deixat pas a una magnífica plaça de quatre mil metres quadrats. Una plaça que portarà el nom de l’heroi català de la guerra de Successió. Aquell de qui el poeta va cantar: i el seu cap sangonós exposat dins d’una gàbia de ferro per escarment de patriotes.

Bona feina, Toni!


Aquesta tarda tocava Pastorets i cap a la Sala Cabañes falta gent. Els Pastorets de Mataró, els millors Pastorets dels que es fan i representen al nostre país. Tres hores i mitges amb les facècies d’en Jonàs i en Mataties, l’enèsima derrota d’en Satanàs, la brillant espasa de l’arcàngel, la lluna picant l’ullet, la vara que floreix de Sant Josep, l’encantador de serps del mercat, els follets i les bruixes, ... i tots i cadascun dels personatges i de les situacions d’un espectacle entranyable. I el punt més tendre de veure un Jesuset nascut fa justament deu dies.

Un espectacle que durant tres anys ha dirigit en Toni Blanch i que l’any vinent serà rellevat per en Josep Rodri. Bona feina d’en Toni i molta merda per en Rodri!.

I com que els Pastorets són quelcom viu i no es mantenen al marge del que passa al nostre país, us vull transcriure un paràgraf de l’escrit que el mateix Blanch ha escrit al programa de mà d’enguany:

“Aquest any s’han sentit veus que, en virtut d’una mal entesa laïcitat, qüestionaven la vinculació de les nostres escoles amb les tradicions nadalenques. Els Pastorets han anat molt més enllà del seu origen religiós i han esdevingut un veritable Patrimoni Cultural potent, engrescador i integrador. I els valors del seu treball d’equip, voluntat de superació i relació intergeneracional, són un clar referent social. La força d’un país rau en els sentiments i en els valors compartits que li permeten avançar sense renunciar a les pròpies arrels. Els milers de persones que arreu de Catalunya donen vida als Pastorets, a dalt i a baix de l’escenari, tenim clar el valor de les nostres tradicions i el seu paper radical en la Cultura del nostre país. I som conseqüents amb aquest pensament”.

Doncs hi estic d’acord i com també escriu en Blanch: Llarga vida als Pastorets!

¡Treinta años no són nada!



Encara que el tango de Gardel parla de vint anys ja fa trenta anys que en Raul Capitani va arribar a Catalunya des de la seva Argentina natal. I en tot aquest temps s’ha convertit en un referent artístic per la nostra ciutat. Avui, envoltat dels seus amics del Dimarts del Llimoner, ho hem pogut comprovar en la inauguració de la seva exposició al Museu del Cantir d’Argentona.

Tot l’univers de Capitani en els gravats i en els poemes dels poetes que han estat transcendentals en la seva vida: Borges, Cortázar, Lorca, Espriu, Salvat-Papasseit, ... Com ha dit en Pere Pasqual no és tracta d’il·lustracions sinó de interpretacions plàstiques dels poemes. Val la pena arribar-s’hi fins Argentona per veure aquesta exposició.

Un nou escenari energètic




Descentralitzat, renovable, més eficient i en xarxa. Aquests són els quatre conceptes que han de definir el nou escenari energètic i sobre els que s’hauran de fonamentar les polítiques energètic del futur immediat.

Descentralitzat perquè les fonts d’energia seran cada vegada més diverses i escampades pel territori. És en aquest àmbit on els governs locals poden jugar, i ja ho estan fent, un paper fonamental i deixar obsolet el vell model en el que els temes energètics eren una qüestió exclusiva dels estats. Ja disposem d’un bon nombre d’experiències viables escampades per la nostra geografia que corroboren aquest nou escenari energètic.

La descentralització està donant un impuls decisiu a les energies renovables: eòlica, fotovoltaica, geotèrmica, biomassa, microhidràulica, termosolar, que estan començant a competir fortament amb les fonts tradicionals i els hi estant prenent quota de mercat de manera continuada. Precisament el Pacte d’alcaldes contra el canvi climàtic, que ja han signat més d’un centenar d’ajuntaments barcelonins, té com a uns del seus objectius assolir que en l’escenari del 2020 un 20% de l’energia que es consumeixi en les nostres poblacions tingui un origen renovable. Un altre dels objectius del Pacte d’alcaldes és ser un 20% més eficients en els consums urbans. De nou els governs locals tornen a ser claus: enllumenat públic, climatitzacions dels edificis, transport públic i privat, ... són àmbits en els que es poden fer millores evidents en l’eficiència. Per això caldrà fer totes les adaptacions i millores tecnològiques necessàries que acabin amb el malbaratament actual. Els ajuntaments signants del Pacte tenen ja aprovats o en fase molt avançada de redacció els Plans d’Actuació d’Energia Sostenible que han de servir de full de ruta de cada localitat, tenint en compte la gran diversitat de municipis, per assolir el tercer dels objectius: la reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a les nostres ciutats.

Per acabar el model ha d’estar ben connectat i en xarxa. La garantia del subministrament és bàsica per la viabilitat d’aquest nou model energètic i per permetre en tot moment distribuir els excedents puntuals que ja es donen amb energies com l’eòlica o la fotovoltaica. Per això caldrà vèncer resistències de les que ara s’anomenen Nymby i que en català sempre hem anomenat, de forma contundent, com a polítiques de campanar.

Aquest nou escenari energètic ha de ser a més un potent motor d’un nou model econòmic, la nova economia verda, que tindrà el factor energètic com a un element fonamental, amb fortes inversions, milers de llocs de treball qualificat generats i que no es poden deslocalitzar.

Estem doncs, en el moment de prendre les decisions estratègiques que han de garantir la viabilitat energètica del futur i que ha de possibilitar l’adopció de mesures efectives en la lluita contra el canvi climàtic. Això o no fer res i quedar irremediablement lligats als combustibles fòssils. Evidentment fins que s’acabin, no puguem pagar-los o sigui massa tard per lamentar-ho.


Escrit que m'ha publicat la revista Tribuna del Maresme del mes de gener

La Riera, el cor de la ciutat


La gent de Mataró, i també del Maresme, sabem que la Riera no és un carrer més. Que a la Riera és el carrer pel que passegem amunt i avall, on ens retrobem amb amics i saludem coneguts. El carrer on celebrem les festes, anem a comprar i ens manifestem quan cal. A la Riera, com a cap altre carrer, se sent bategar la ciutat. Per això sempre dic que la Riera, la nostra i la de les viles veïnes, és el cor de la ciutat.

I ara la casualitat fa que s’acabi El cor de la ciutat i arribi La Riera. La nova sèrie de TV3, ambientada a Mataró i al Maresme, que ocuparà les sobretaules de les llars catalanes. Una oportunitat per ensenyar arreu del país el que som. Una ciutat, Mataró, i una comarca, el Maresme, atrapades entre el verd dels pins de les serralades litorals i el blau de la mar. Un lloc privilegiat per viure, per visitar i, tractant-se d’una sèrie ambientada en un restaurant, per menjar. Amb platges magnífiques i amb preciosos racons de muntanya, amb àmplies panoràmiques dignes del millor noucentisme.

Avui la sèrie ha estat presentada a can Ribot, la masia on es filmen els exteriors del restaurant de la família Riera, la protagonista de la trama. Una masia entre pins i palmeres, al bell mig de les Cinc Sènies, amb el mar de fons i Mataró a tocar i que cada estiu acull el festival Shakespeare.

Comença ara el joc de seguir la trama dramàtica, de reconèixer aquell carrer del centre històric de Mataró, aquella panoràmica de dalt la serra, d’entrellucar els coneguts que fan de figurants o simplement la gent que passa pel carrer. Ara a Mataró, la ciutat de les tres rieres d’en Manuel Cuyàs, en tindrem una quarta. Cada tarda i a TV3.

El problema espanyol


Foto J. Salmoral

Es pot estar o no d'acord -jo ho estic i força- amb el que escriu en Juan-José López Burniol en el seu article titulat "El problema español" en El País d'avui, però queden clar dues coses: la primera que és un article de lectura obligada, la segona que és una de les millors reflexions que s'han fet en els darrers mesos sobre l'encaix Catalunya-Espanya.

Un fragment per resumir l'article: "Ya no caben medias tintas para afrontar el encaje de Cataluña en la España democrática, sólo quedan dos opciones: federalismo o autodeterminación"

La nit dels somnis

Foto Ramon Bassas

Benvolguts Reis Melcior, Gaspar i Baltasar sigueu benvinguts a Mataró.

Hem estat dotze llargs mesos esperant el vostre retorn. Dotze mesos que no han estat fàcils, que s’han fet llargs i que ens han fet desitjar més que mai el vostre retorn.

Però ara ja heu arribat i un any més repetirem els gestos i els costums per a tornar a fer d’aquest Nit de Reis la nit més màgica de l’any. La nit dels somnis, la nit de la il·lusió, la nit en que tot és possible i els nostres desitjos poden convertir-se en realitat.

Els desitjos dels infants que us han tornat a demanar en llargues cartes regals i joguines. Uns regals i unes joguines que es tenen ben guanyades. El seu carinyo, les seves rialles han estat del millor que ens ha passat durant tot aquest any. Només per això ja us demano que sigueu ben generosos amb ells.

També us puc dir que han estat bons nens i nenes, a casa i a l’escola. Aquesta nit es posaran aviat al llit, abans us deixaran una mica de menjar i beure, i demà ben d’hora saltaran del llit convençuts que els seus somnis s’hauran fet realitat. Majestats, vosaltres podeu fer que els somnis dels infants siguin possible aquesta Nit de Reis.


També els grans posarem il·lusió en aquesta Nit de Reis. Malgrat el dur any que hem passat volem recuperar, ni que sigui per aquesta nit, la il·lusió dels infants i pensar que els nostres somnis també són possibles. Uns somnis de pau, de felicitat i de feina. Sabeu com ens estimem la feina la gent de Mataró i com patim quan no en tenim prou i per tothom. Per això i com l’any passat, us vull tornar a demanar feina. Feina, feina i feina, que amb això ja ens arreglem els mataronins i mataronines.

Majestats us volem desitjar una feliç estada a la nostra ciutat i que recordeu, en la vostra memòria immortal, la brillantor dels ulls dels nens i nenes mataronins que amb els seus fanalets us han il·luminat el camí en aquesta màgica Nit de Reis.

Que l’any vinent, l’estel dels pastors us torni a guiar fins a Mataró. Estarem dotze mesos esperant per tornar-vos a rebre en aquesta ciutat i en aquest balcó.

Moltes gràcies Melcior, Gaspar i Baltasar i fins l’any vinent!
Text del meu discurs de benvinguda als Reis Mags d'Orient.

Sense res a amagar



Foto de Julián Blasco

L’Ajuntament ha tingut coneixement avui, dilluns 4 de gener, de la querella interposada per la Fiscalia Provincial de Barcelona per dos presumptes tipus de delictes relacionats amb l’àmbit de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt: un sobre l’ordenació del territori i un altre sobre el patrimoni històric.

La querella presentada pel Fiscal, que per prosperar ha de ser admesa a tràmit pel corresponent Jutjat d’Instrucció de Mataró, assenyala l’alcalde, la lletrada del Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament i qualsevol altra persona que la instrucció determini que hagi pogut participar en els fets denunciats. El fiscal demana prendre com a mesures cautelars la paralització de l’emmagatzematge als terrenys de Valldeix.

Davant d’aquesta situació, el govern municipal ha decidit unànimement:

Primer.- Manifestar que els acords relatius a la tramitació urbanística de l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt han estat presos seguint en tot moment la legalitat vigent i que l’Ajuntament defensarà, si s’escau, aquesta línia argumental davant les interpretacions realitzades pel Fiscal en el seu escrit.

Segon.- Reiterar que les operacions urbanístiques relacionades amb l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt s’han pres tenint en compte l’interès públic d’aconseguir que un operador comercial obrís uns grans magatzems a la ciutat, generant ocupació i millorant l’atractiu comercial de Mataró.

Tercer.- Manifestar la confiança en la Justícia i reivindicar la presumpció d’innocència dels querellats abans i durant la possible fase d’instrucció, en el cas que prosperi la querella.

Quart.- Recordar que el Jutjat Contenciós núm. 12 de Barcelona va dictaminar com a vàlida la venda directa de l’aprofitament obtingut per l’Ajuntament en el projecte de reparcel·lació del PMU Ronda Barceló-Illa de Can Fàbregas, adduint que estava justificat per l’interès públic per al municipi, i va reconèixer també que l’informe desfavorable del Departament de Governació no impedia la venda ni era vinculant.

Cinquè.- Recordar també que l’Ajuntament ha defensat sempre el trasllat de la fàbrica catalogada com a bé cultural d’interès local perquè es mantenen i conserven les parts de l’edifici.

Sisè.- Informar que els terrenys on s’estan emmagatzemant les peces resultats del desmuntatge de la fàbrica són propietat de PUMSA des del 10 d’abril de 2003 i, malgrat estar qualificats com a sòl no urbanitzable, estant sent utilitzats de manera provisional per a aquest propòsit.

Setè.- Comunicar que, respecte les mesures cautelars, l’Ajuntament respectarà això que pugui ser determinat pel Jutge.


Text del comunicat de L'Ajuntament de Mataró referent a la querella presentada per la fiscalia sobre can Fàbregas.

Qüestions d’economia


Foto El País

Els dos articles que avui es publiquen al suplement Negocios de El País sobre la dècada que hem deixat enrere. El primer article és del premi Nobel d’economia, en Paul Krugman, titulat “El gran cero”. El segon el firma l’Ángel Ubide i es titula “La década indefinida”.

Per Paul Krugman la dècada ha estat definitivament perduda des del punt de vista econòmic: “Así que brindémosle una despedida nada cordial al Gran Cero (ésta ha sido la década en que no conseguimos nada ni aprendimos nada). ¿Será mejor la próxima década?”

Per Ángel Ubide la dècada tampoc ha estat massa positiva: “La primera década del siglo XXI ha sido una transición hacia el futuro, generando muchos interrogantes, pero proporcionando pocas respuestas. La pregunta para la próxima década es: ¿cuánta riqueza estamos dispuestos a sacrificar hoy a cambio de sentirnos más seguros respecto al futuro?”

Dos articles per a llegir amb atenció i que com els bons articles generen més preguntes que respostes sobre el Gran Zero o la Dècada indefinida. I sobre qui van ser els que ens han ficat en aquest embolic en Krugman ho té prou clar: “Y en cuanto a los republicanos, ahora que sus políticas de bajadas de impuestos y liberalización nos han metido en un atolladero económico, su receta para la recuperación es: bajadas de impuestos y liberalización”. Us sona, no?

Benvingut!



Benvingut Pau! Avui, com cada dos de gener, toca visitar el primer mataroní de l’any. Aquesta és de les més agradables de les moltes visites que em cal fer durant l’any a l’hospital. Felicitar els pares, portar un petit obsequi pel nadó i desitjar molta sort i felicitat. Aquest any el primer a arribar a estat un preciós nen a qui han posat el nom de Pau.

Reivindicant els anuncis!


Quan a Espanya només hi havia dos canals de televisió la nit de Cap d’Any, a més de les dotze campanades a la Puerta del Sol i l’inqualificable programació televisiva (en això, i després de veure les “perles” d’ahir a la nit, no hem millorat gens ni mica) existia una certa expectació per veure el darrer i el primer anunci de l’any. Hi penso ara que TVE ha decidit no passar anuncis en els seus programes. Ho sento, i fins i tot em podeu titllar de rar, però a mi els anuncis m’agraden. No tots és clar, ni cada quart d’hora o en el moment més interessant de la pel·lícula. Però trobo que al llarg de la història de la tele s’han fet anuncis que han passat a la història de la televisió per la seva qualitat.

Alguns formen part de la nostra educació sentimental i tots sabem frases, cançons, rodolins, facècies i un munt de coses que hem anat acumulant al llarg dels anuncis de la nostra “vida” televisiva. La llista seria molt llarga i cadascú en tenim una de pròpia que podem sovint associar a moments i circumstàncies especialment viscudes.

Aquest estiu un anunci de cerveses va marcar tendència, incentivar viatges i fins i tot fer-nos descobrir un anònim grup musical del nord d’Europa. Ara tornen, a cavall dels èxits del Barça, amb un altre anunci que marcarà l’hivern i que em reafirma en que la tele sense anuncis potser una mica més avorrida. Clar que ara no cal limitar-se als dos canals de la televisió estatal.