Foto Ricard Clupés
Pública sí, per què podia assistir-hi tothom. Audiència més aviat no, perquè el que ha fallat ha estat precisament l’audiència de ciutadans i ciutadanes. I per tant avui cal fer l’autocrítica necessària sobre l’audiència pública pel PAM i el Pressupost del 2010 de l’Ajuntament de Mataró.
Ara podria esgrimir un munt d’excuses i segurament alguna fins i tot podria ser real, però esquivaria el debat de fons de la qüestió: ¿perquè tan poca gent, i més enllà dels que per motius professionals estaven obligats a ser-hi, han volgut assistir a aquest acte de participació?
Tothom voldrà dir la seva. Que si la desafecció vers la cosa pública. Que si el format, i ens quedarem amb el dubte de si hauria funcionat, no era l’adequat. Que perquè participar si després no es fa prou cas del que es proposa. Que si els que acostumen a participar ja ho han fet, i fins dues vegades, en aquest mateix procés de discussió. Que si això passa en altres ciutats i en moltes entitats. I tantes altres com vulgueu. Segurament tothom tindrà una part de raó. I haurà qui, com sempre, intentarà portar l’aigua al seu molí. Res de nou i res d’il·legítim.
Les audiències públiques varen néixer en un moment de majoria absoluta i els primers anys servien, a més de fer propostes, per canalitzar mostres de descontentament cap el govern monocolor. Eren temps en els que els mecanismes de participació en el procés d’elaboració del PAM i del Pressupost es limitaven a l’audiència i no existia el Consell de Ciutat i per tant no es donava tot el treball previ que ara es fa.
Ara, però, toca fer autocrítica, assumir responsabilitats i començar a analitzar les raons per les quals els ciutadans avui han decidit abstenir-se en l’audiència pública. I sobretot començar a posar-hi remei de cara a l’any vinent.
Pública sí, per què podia assistir-hi tothom. Audiència més aviat no, perquè el que ha fallat ha estat precisament l’audiència de ciutadans i ciutadanes. I per tant avui cal fer l’autocrítica necessària sobre l’audiència pública pel PAM i el Pressupost del 2010 de l’Ajuntament de Mataró.
Ara podria esgrimir un munt d’excuses i segurament alguna fins i tot podria ser real, però esquivaria el debat de fons de la qüestió: ¿perquè tan poca gent, i més enllà dels que per motius professionals estaven obligats a ser-hi, han volgut assistir a aquest acte de participació?
Tothom voldrà dir la seva. Que si la desafecció vers la cosa pública. Que si el format, i ens quedarem amb el dubte de si hauria funcionat, no era l’adequat. Que perquè participar si després no es fa prou cas del que es proposa. Que si els que acostumen a participar ja ho han fet, i fins dues vegades, en aquest mateix procés de discussió. Que si això passa en altres ciutats i en moltes entitats. I tantes altres com vulgueu. Segurament tothom tindrà una part de raó. I haurà qui, com sempre, intentarà portar l’aigua al seu molí. Res de nou i res d’il·legítim.
Les audiències públiques varen néixer en un moment de majoria absoluta i els primers anys servien, a més de fer propostes, per canalitzar mostres de descontentament cap el govern monocolor. Eren temps en els que els mecanismes de participació en el procés d’elaboració del PAM i del Pressupost es limitaven a l’audiència i no existia el Consell de Ciutat i per tant no es donava tot el treball previ que ara es fa.
Ara, però, toca fer autocrítica, assumir responsabilitats i començar a analitzar les raons per les quals els ciutadans avui han decidit abstenir-se en l’audiència pública. I sobretot començar a posar-hi remei de cara a l’any vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada