header-photo

Fulls d’estiu: Poesia als parcs


Foto Mispaseos.com
Em cau a les mans un llibret publicat per la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. És un recull dels poemes i texts llegits en la ruta poètica Poesia al Parcs: unes vetllades de lectura de poesies fetes als parcs naturals de Barcelona. De la barreja de literatura i natura surt una combinació magnífica especialment agradable de llegir en aquests dies de vacances.

Escullo un fragment, d’en Josep Roig i Raventós (1883-1966) titulat Montnegre:

“El segon dia de Pasqua anaren a l’aplec del Corredor. Dia de primavera radiant. Arços florits, nevats de flors, arbres que estenen al sol les primeres fulles tendrals. Clarors que es lleven més de matí que mai, i alegria que puja cel amunt, en l’aire, ple de somriures de donzella! Respir de flors sota un dosser de cançons d’ocells. La vibració de les campanes de l’ermita s’aturava en les blavors del cel, i es posava sobre les branques nues que burxen la transparència de l’aire.
Quan arribaren a l’aplec, la plaça davant del petit temple era plena de gent i de llum i del toc de les campanes, que no paraven d’esser vogades pels xicots entremaliats. Vingueren els balls de bastons de Vallgorguina. Quin esclat d’alegria! Tres jaios drets dalt del banc de pedra tocaven dos flabiols i un tambor. La tonada era una delícia popular, ingènua, senzilla, encantadora, fina, sobretot fina. La cadència de la dansa i l’espetec que esclatava dels bastons enlairats, seguint el ritme, es mesclaven harmònicament sota un cel blau d’alegria enmig d’una corona de gent atapeïda que cridava, aplaudia i reia de goig.”

Diari de Santes: el primer dia de Les Santes del 2007


Fotos R. Gallofré
Quan escric aquest post, fa hores que la música de la xaranga de Los Labradores ha acabat de sonar i de la xocolata desfeta no queda la més mínima flaire a la plaça de Santa Anna. Les Santes del 2006 ja són històries i comença, pels santeros, la llarga travessa del desert fins Les Santes del 2007. De fet avui ja és el primer dia de Les Santes del 2007.
Cal ara fer balanç acurat de com han anat aquestes Santes. La primera opinió, fonamentada i compartida, és que enguany hem tingut una molt bona Festa Major. Ja vaig augurar que els escenaris de Santes es quedarien petits i així ha estat. Un programa equilibrat i força complet, amb actes per tots els públics, ha estat respost per una participació massiva i cívica de la ciutadania.
No tot han estat flors i violes i algunes coses caldrà millorar-les o canviar-les, però els aspectes positius de la festa han superat, i de llarg, els negatius.
I calen algunes reflexions. La primera, i per mi més important, és sobre la dimensió de la pròpia festa. Ens trobem davant una festa que, en els darrers anys, s’ha convertit en una de les festes majors més completes de Catalunya i la seva repercussió ha superat de llarg les fronteres mataronines. Gent vinguda d’arreu participa de Les Santes i això demana un canvi en alguns dels paràmetres amb els que ens mogut fins ara. Les Santes són la Festa Major de Mataró i per tant dels mataronins i mataronines, però tenen elements suficients per atreure gent de tot Catalunya i convertir-se en una marca d’identitat de la ciutat. Per això poden convertir-se en un element de promoció de ciutat. Segurament s’han de millorar aspectes comunicatius i de divulgació, i introduir altres elements, com els gastronòmics, que acabin de completar el programa festiu.
Un programa que, al meu parer, ha de continuar pivotant sobre el potent “corpus” tradicional de la festa i cuidar especialment els actes més massius i participatius com la Nit Boja o els Focs.
Ara, però, és el moment de fe vacances, de descansar un dies abans no tornem al quefer diari.
Tanco aquest Diari de Santes amb el desig d’unes bones vacances per tothom.

Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible



Gospel a la muralla. Foto Quico Melero


Els qui han seguit les Crida a la Festa Major, que com alcalde he fet, coneixen la frase amb la que acostumo a acabar-les: amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.
Sense rauxa no hi possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa.
Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans. D’emocionar-se veient les carones dels infants durant les dormides, o la il·lusió amb la que entreguen la pipa a en Robafaves. De sentir la pell de gallina quan sonen gralles per anunciar que el castell ha estat carregat o sentint l’aplaudiment espontani de. desens de milers de persones bocabadades pels Focs a la platja. Algú pot opinar que els mecanismes mentals que ens mouen com a col·lectiu i que es tradueixen en determinats rituals no poden superar una anàlisi merament racional. I què? Potser alguns dels fenòmens socials que mouen una bona part de la societat es poden explicar únicament amb mètodes d’anàlisi estrictament racionals? Si fos així, algú pot explicar catarsis col·lectives com les que es produeixen entorn els esdeveniments esportius o religiosos?
Al final resulta que tot es redueix a la química que s’estableix entre els individus i que fa que ens comportem de determinada manera quan actuem com a col·lectiu. Els sociòlegs i els psicòlegs en saben força de tot això. Potser que els polítics també ho entenguem. Lluny del populisme però ben a prop de la ciutadania.
Comportaments col·lectius que necessiten d’un marc de referència, que canalitzin els elements transgressors de la festa i que sobretot permetin que tothom trobi el seu espai festiu.
És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits. L’equilibri, entre rauxa i seny sempre és difícil i inestable. Els límits són subjectius i sovint massa personalistes. Per això està el seny col·lectiu que marca les regles del joc comunitàries. Aquells comportaments que com a comunitat estem disposats a consensuar i permetre.
A Mataró, en els darrers anys i després de superar una etapa en la que es va voler segrestar la festa amb interessos clarament polítics d’una minoria, hem avançat força en l’objectiu d’aconseguir una Festa Major que tothom pugi fer-se seva. Identificar-se amb la festa és un element de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència.
Aquests dies hem tingut exemples de reaccions espontànies dels ciutadans marcant les normes de comportament quan alguns han volgut anar més enllà del que com a comunitat estem disposats a tolerar. La frase “a Mataró això no ens agrada” ha funcionat per reconduir algunes situacions que podien haver provocat que la Festa Major anés de mal borràs. El seny col·lectiu recondueix la rauxa individual.
Les Santes estan sent un magnífic exemple de comportament cívic que volem es mantingui fins el darrer moment. Malgrat algun incident, fruit més d’un malentès que d’una voluntat fiscalitzadora de la festa, l’absència d’aldarulls i incidents està essent la tònica general. Malentès que esperem quedi ben aclarit. Reclamar l’esperit “santero”, com a element aglutinador del comportament col·lectiu durant Les Santes, és important tal com aquesta matinada s’ha demostrat.

Diari de Santes: Dia complert



Dia que comença a les set en punt quan sonen els primers coets de les matinades i es senten els primers sons de les gralles. Cal preparar-se per anar a ofici i cal fer-ho amb temps. S’ha d’esmorçar que el matí és molt llarg.
Poc abans de les vuit atenc una entrevista a Catalunya Ràdio. Que recomanaria a algú de fora de Mataró de la festa de Les Santes d’avui? La Missa de Glòria de Mossèn Blanch sens dubte. Una peça única que només es pot escoltar a Mataró i el dia de Les Santes.
A les nou cap a l’Ajuntament vestits de vint-i-un botó. Molta gent a la Riera. Cal saludar a tothom, posar-se la banda, atendre els convidats, agafar la vara d’alcalde i esperar que arrenqui la comitiva. A dos quarts de deu cap a ofici. Una passada única, amb moments molt màgics que cal viure per entendre’ls. El carrer Nou i Santa Maria. La basílica plena de goma a gom. Tres hores llargues d’ofici amb el cor i l’orquestra interpretant la partitura de Mossèn Blanch. És la darrera vegada que la dirigeix, després de molts anys de fer-ho el mestre Canals.
A la una el sol cau a plom sobre la porta de Santa Maria i al gentada ocupa tot l’espai. Surten les relíquies, els castellers aixequen un pilar –novetat molt encertada de l’any passat-, l’àliga balla, els colombòfils obren les gàbies per deixar volar lliurement un estol.
Tirem carrer Santa Maria avall, poc a poc, situades les autoritats entre l’àliga i la banda. El garbuix és considerable, tot sembla improvisat però es desenvolupa seguint uns canons molt ben establerts. Bones Santes1 és la frase més repetida al llarg del dia. Plaça Gran i carrer d’en Pujol. El carrer de Les Santes. A mig carrer l’altaret en honor de Santes Juliana i Semproniana. Riera amunt cap a l’Ajuntament.
Al balcó el sol pica sense clemència. Aquesta ha de ser la dormida més formal de totes Les Santes.
Després el ritual es trasllada a l’interior del Saló de Plens. Els regidors i la gent de les colles comparteixen begudes mentre la banda toca les músiques més santeres.
Corrents cap a dinar. Aquest any ni dinar de Festa Major ni becaina. Dutxa ràpida, un mos i cap a Barcelona. Es signa un important acord entre la Generalitat i l’AMTU sobre finançament del transport públic. Aquests de can Fanga no saben que són Les Santes?. A les cinc a l’auditori del Palau de la Generalitat. Arribo just a l’inici de la passada. Dubtes sobre el temps. Es decideix tirar endavant. Mitja passada i cap a l’Ajuntament a esperar l’arribada de les colles per la dormida.
Quan acaba de ballar l’àliga cap a Televisió de Mataró. La Núria Peidro fa, aquest any, el programa especial de Santes. Pregunta innocent: aquestes Santes són les seves terceres Santes, .... . Resposta ràpida: no, ja n’he viscut moltes Santes, que hi ha vida més enllà de l’Ajuntament. Rectificació de la periodista: volia dir com alcalde. Resposta: ahhh!. Entrevista cordial sobre temes de Santes.
Sopar fred al mateix Ajuntament i cap els Focs. La platja i el passeig marítim ple de gom a gom. No recordo haver vist mai tanta gent. Vint minuts de llum i soroll. Un bons focs. Felicito als pirotècnics de la casa Tomàs. Un tomb llarg pels escenaris del Passeig Marítim i cap a casa.
A les set del matí torna a sonar el despertador. Sant tornem-hi que el dia serà llarg.
Ja vaig dir a la Crida que la setmana de Santes és la que vivim més intensament.
Per mostra el dia 27: Santes Juliana i Semproniana.

Diari de Santes: ..., i 15!


Foto R. Gallofré
El número 15 s’ha convertit en tota una icona de Santes. Pels que no sàpiguen de que va la cosa cal explicar que la nit del dia 25 de juliol els Gegants de Mataró surten de l’Ajuntament, a quarts de dotze de la nit, per enfilar Riera avall seguits per una gernació que s’ajup i salta al ritme seguit de El Bequetero. D'això en diem el Desvellament Bellugós i precedeix a l'Escapada a Negra Nit i la Ruixada i conformen la Nit Boja.
Aquest invent mataroní, induït per la música valenciana de la Banda de Gaianes, és interpretat en altres ocasions on els capgrossos ens volem donar a conèixer. Fins i tot existeixen versions, no reconegudes, en altres poblacions catalanes. Convertit en himne oficiós de Les Santes fins i tot es pot baixar com a sintonia al mòbil.
Cal també dir, que després d’una llarga parada a la plaça de Santa Anna, on el personal aprofita per augmentar la taxa d’alcohol en la sang, la comitiva retorna Riera amunt cap a l’edifici consistorial. A la plaça hom té ocasió d’escoltar i ballar amb grups com La Coixinera (felicitats pel darrer treball “Titani”) i Escandall que van actuar ahir en una plaça i una Rambla on no hi cabia ningú més.
La pujada es fa, com la baixada, sempre al ritme de El Bequetero i comptant fins al mític 15.
O almenys aquesta és la teoria. De fet a mida que t’allunyes, o t’allunyen, de les bandes de música –aquest any l’Agrupació Musical del Maresme i la Banda Romàntica del Saladar- el so arriba més difús i la coordinació entre música i moviments es va perdent.
Aleshores es generen dinàmiques col·lectives pròpies que substitueixen l’original. Aquest any, una part del personal es dedicava a corejar el cant dels afeccionats del Cadis, apologia de l’alcohol i de la borratxera.
Com reconduir la situació i tornar als orígens és una qüestió a la que fa temps li donem voltes. Què si les bandes no s’escolten i caldria posar-ne més. Què si el que cal és sonoritzar la Riera. Tomba i gira i polèmica de Santes oberta.
Clarament alguna cosa cal fer si volem que, un dels elements més innovadors i que mou a més gent de Les Santes, no acabi absolutament desvirtuat.

Diari de Santes: La Crida de l'alcalde

Foto Capgròs.com
Malgrat ser un "discurs" molt curt, la gent no està per grans rotllos i vol començar la festa, procuro fer una crida que engresqui i que fugi de l'estrictament protocol·lari.
Això no sempre s’aconsegueix però almenys és la intenció amb la que escric el text.
Us linko la crida del
2005.

I no patiu que la del 2006 no la penjaré fins el vespre!
Dit i fet: La crida de l'alcalde:
Mataronines!
Mataronins!
Per molts de nosaltres el calendari anual es divideix en abans de Santes i després de Santes.
Doncs ja hi som. Ja som a Les Santes.
La Festa Major de Mataró.
La setmana de l’any que vivim més intensament!

Quan encengui la metxa de la traca i esclatin els petards haurem complert amb la tradició de cridar la ciutadania a celebrar Les Santes.

Però mentre nosaltres disfrutem amb la pólvora festiva, a l’altre extrem del Mediterrani hi ha pobles que pateixen la pólvora que mata i destrueix.
Que el nostre desig de pau, que el nostre crit contundent de “No a la guerra” els hi arribi per damunt el soroll de les bombes i els míssils.

Més enllà de dates i d’inicis oficials, els mataronins i mataronines comencem la festa quan ho decidim i ens ve de gust i la celebrem amb tota la intensitat i amb tota l’emoció.

Ho fem omplint els actes, les places i els carrers.
Fent petits –com d’ahir al concert de Gospel a la muralla- els escenaris de Santes.

Disfrutant de la ciutat que per uns dies, més que mai, es converteix en un gran espai de festa. En un espai de convivència i ciutadania.

Una festa que volem sigui la de tothom. Que ningú en quedi al marge i que tots els mataronins i mataronines sentin com a pròpies les festes de Les Santes.

Perquè la festa la fem entre tots i totes I és de tothom.

Els que la fan possible amb el seu treball i esforç i els ciutadans i ciutadanes que en gaudeixen. Sense els uns i els altres no hi hauria Festa Major.

Gràcies als membres de la Comissió de Santes que han de fer filigranes per a que tot estigui a punt.
Gràcies als músics que tocareu mil vegades El Bequetero i als artistes que han omplert Sant Pere més Alt.
Gràcies als portadors de les figures i a totes les comparses que, aquest any més que mai, suareu la cansalada.
Gràcies al cantaires de la Missa, al voluntaris, als qui porteu l’aigua i als treballadors de l’Ajuntament que munten i desmunten escenaris o traslladen tanques, cadires i el que faci falta.
Gràcies als que fan el cremat de les Havaneres o reparteixen xíndries al Sarau.
Gràcies a tots i totes per regalar-nos conjuntament una gran Festa Major.

Aquest any tenim coses especials per celebrar per Santes.

El desè aniversari dels Capgrossos i el quinzè aniversari del Drac.

Pels Capgrossos el desig de molt èxits en aquesta temporada a la que encara li queden diades importants per davant. Molts petons per la Mariona i que aviat pugui tornar a coronar grans castells.

Pel Drac moltes felicitats i a veure si aquest any sí! Que encara que els dracs visqueu molts anys a veure si se t’acabarà passant l’arròs!
Que padrins per la criatura no li han de faltar!

I avui estrenem la ràdio! Aquesta crida que ara fem s’està escoltant a tota la ciutat.
La ràdio, Mataró Ràdio, ha estat una demanda ciutadana i és un nou mitjà de comunicació que posem al servei de la ciutat.
Una ràdio que volem sigui la veu dels ciutadans i ciutadanes.

Mataronins i mataronines:
Amb el desig que passeu una molt bona Festa Major.
Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.

Glòria a Les Santes!
Visca Mataró!
Visca Catalunya!

Diari de Santes: Un no parar!



Aquests dies hom voldria tenir el do de la ubiqüitat. Poder estar a diversos llocs per no perdre’s cap acte de la festa. Perquè, com escrivia fa pocs dies en Rodon, això no hi ha qui ho pari. La Festa Major de Les Santes ha engegat definitivament i els actes es multipliquen i s’encavalquen i es fa impossible ser-hi a tots. Cal doncs triar. Sant Pere més Alt, Santes Esportives, Gegantada, Diada castellera, Escenari obert, Gospel, Milla urbana, Havaneres, ... I a tot arreu una munió de gent. Pregunteu-li si no a en Dani Domínguez a qui he trobat a les havaneres carregat de màquines de fotografiar i saludant a un Sergio Ruiz fresc i descansat després de la feinada de l'any passat.
A més la feina quotidiana no s’atura i cal combinar els actes de Santes amb el treball al despatx, les reunions, les visites, ...
Tot plegat un còctel que fa de la setmana de Les Santes la més intensa, en tots els sentits, de l’any.
De tots els actes d’avui m’ha sabut greu perdre’m el concert que el grup Gospel Sons ha fet a la plaça de la Muralla. Aquest grup és una iniciativa de la Casa de la Música Popular i està format per uns vuitanta membres. M’ha sabut greu perquè l’escenari és magnífic amb el pany de muralla, tants segles amagada, recuperada i restaurada. I també m’ha sabut greu perquè m’agrada, i molt el gospel. Sentir-lo i cantar-lo. Encara que per això últim, diguem que, les meves aptituds cantaires són més aviat minses.

Tots amb els Capgrossos



Foto Capgròs.com
Avui a la plaça de Santa Anna hem viscut sensacions ben contradictòries. La confirmació d’estar en una de les grans places castelleres de Catalunya. Una plaça abonada als castells de gamma extra. Els Castellers de Vilafranca no dubten mai a tirar-los sabedors que tindran el suport dels Capgrossos i de l’extraordinari ambient d’una plaça plena de goma a gom. La torre de nou amb folre i manilles que han bastit avui és de les que guardes a la retina per molt de temps. Perfecta de factura i ràpida d’execució. Conjuntament amb el tres i el quatre de nou, i el pilar de set els vilafranquins ens han regalat la millor actuació de la temporada d’enguany i de la diada de Les Santes que recordo.
Els castellers de la Jove dels Xiquets de Tarragona han cobert de sobres les expectatives. Llàstima del cinc de vuit que se’ls ha resistit per dues vegades.
Els Capgrossos han començat molt bé. Amb un tres de nou amb folre per “calmar els nervis” com en deia un casteller aquest matí. Després d’un intent descarregat de quatre de nou els de la camisa blava han aixecat un impressionant cinc de vuit. Per tornar a intentar de nou el quatre de nou amb folre. Quan el castell semblava a punt de carregar el pom de dalt s’ha despenjat en una caiguda seca i lletja amb el resultat de les dues castelleres del pis de dosos lesionades i traslladades a l’Hospital de Mataró. En aquest moment la diada semblava arruïnada pels Capgrossos. Ha estat, però, el moment de treure el geni de la colla i plantar a la plaça una torre de vuit.
Alguns ara diran que no s’ha repetit la tripleta màgica, que no s’ha intentat un castell de gamma extra. S’obliden de la forma de ser i de fer castells dels mataronins: pas a pas, pis a pis.
Malgrat la caiguda, els Capgrossos continuen essent, junt amb els Castellers de Vilafranca i el Minyons de Terrassa, els únics en descarregar castells de nou aquesta temporada.
Queden moltes diades castelleres i ara és quan els Capgrossos han de sentir, més que mai, l’escalfor de la ciutat i de la comarca. I la Mariona i la Clara han de sentir com les estimem!
Avui l’hem vist l’altra cara al fet casteller. Potser poc acostumats a patir llenyes ens costa més pair-les, però la realitat objectiva és que hem viscut una gran diada castellera aquest matí a la plaça de Santa Anna. Podeu llegir la crònica i veure els vídeos al Capgròs.com.

Diari de Santes: més fotos


Foto Albert Canalejo
Els diaris digitals de la ciutat, Capgròs i TotMataró, obren, amb motius de la Festa Major de Les Santes, àlbums de fotografies dels actes diaris que es van celebrant. Val la pena linkar-los per anar seguint l’actualitat gràfica de Les Santes.

Foto Capgròs.com

Notícies d’economia

Foto Archivel-Farma
Setmana complexa en el món laboral de la ciutat. Fa pocs dies l’Oficina dels Servei d’Ocupació de Catalunya publicava les dades del quart trimestre del 2005.
En principi una primera lectura dona una dada esperançadora: l’atur s’ha reduït, respecte el trimestre anterior, en 185 persones. Si es fa la comparativa respecte al mateix trimestre de l’any anterior el nombre d’aturats també ha disminuït, encara que d’una manera més reduïda, en 62 persones.
La lectura atenta de les dades no són, però, tan positives i es reiteren en alguns dels problemes estructurals de la nostra economia. Major taxa d’atur de les dones i les persones majors de 44 anys, evolució desfavorable de l’ocupació en el sector industrial, percentatge de contractes temporals inferiors als sis mesos massa elevat.
Una dada prou significativa sobre la profunda transformació de l’economia de la ciutat ens la dona el nombre d’aturats, el 34 % del total de persones aturades, que provenen del sector tèxtil.
Els deu anys perduts, sense cap iniciativa de les administracions europea, espanyola i catalana que procurés ajuts al sector, davant la coneguda desaparició dels aranzels sobre els productes tèxtils de l’extrem Orient, ens passen factura justament ara. Els ajuts que fa pocs mesos ha posat en marxa el Ministeri d’Indústria del govern d’Espanya han de servir per reorientar l’activitat del sector i per permetre la reocupació dels treballadors tèxtils en altres sector econòmics.
Com diuen en castellà "más vale tarde que nunca", encara que els governants de l'època haurien de reconèixer la seva irresponsabilitat. No patiu que no tenen costum de fer-ho.
Malgrat tot les dades són preocupants i caldrà esperar les del primer trimestre del 2006 per veure l’evolució estadística de l’economia de la ciutat.
Les darreres notícies no són precisament bones i els tres expedients de regulació d’ocupació que han afectat a empreses mataronines –Sara Lee, Forners de Mataró i Fàbregas del paper- representen un cop fort per l’economia industrial clàssica de la ciutat. Esperem, les dades semblen apuntar en aquesta direcció, com els nous sectors econòmics de la ciutat compensen aquesta pèrdua d’activitat. Malgrat tot és positiu que en els tres casos esmentats s’hagi arribat a un acord entre treballadors i empreses sobre les indemnitzacions i per tant s’hagi evitat el conflicte laboral.
Ens arriba una notícia esperançadora sobre una petita empresa mataronina, Archivel Farma, que està desenvolupant un model de vacuna contra la tuberculosi que pot tenir una repercussió transcendental a nivell mundial en la lluita contra aquesta malaltia. L’empresa, formada per professionals molt joves a qui vaig tenir oportunitat de rebre fa uns mesos, es troba al polígon de Mata-Rocafonda i porta varis anys investigant en aquesta vacuna que ara començarà a aplicar-se en humans.
I aquest sembla que ha de ser el camí, una economia divesificada, amb alt nivell tecnològic i fort valor afegit. Per això necessitem empresaris, tècnics i treballadors formats i preparats i una ciutat atractiva per aquesta nova economia.
La instal·lació a Mataró de la Fundació Centre TIC-Salut ens pot ajudar, i força, en aquest esforç per posicionar la nostra ciutat com a puntera en nous àmbits econòmics.






Diari de Santes: Dues fotos



L’amic Pere Vàzquez m’envia, com a momeroter, una fotografia de la dormida del migdia del dia de Les Santes de l’any passat. Aquell dia l’empaitada de les bèsties de foc, especialment la Momerota, al balcó de l'Ajuntament és especialment contundent. Malgrat que els de dalt el balcó, les autoritats per dir-ho d’alguna manera, ens volem fer el valent acabem tirant cap a dins del Saló de Plens. No sé si per salvar la pell o els vestits (els trajos, per dir-ho també d’alguna manera). Les cremades a la pell piquen i les cremades als “trajos” piquen la butxaca. O sigui que aquest any, com que els momeroters tornaran a empaitar el balcó amb la contundència habitual, farem almenys jo) el de sempre: aguantar el que es pugui i cap a dins.
(Gràcies Pere per la foto i per les empaitades al balcó).

L’altra foto és una incògnita. És tracta de la foto de la portada del número especial de Santes del MataróReport. La foto està feta a les 0:00 hores, tal com es pot veure a l’exposició d'en Sergio Ruiz, al ball de Requisits a la plaça de l’Ajuntament. Qui són la parella que surt ballant?
En Sergio Ruiz diu que no s’en recorda. Els del MataróReport em sembla que no tenen ni idea. Els dos que ballen ho tenen molt clar.
Eh, que sí Joana?

Bona pesca!


Aquest matí, amb el conseller Jordi William, hem visitat la remodelada llotja de pescadors del Port de Mataró. Les obres, que han tingut un cost de més de 300.000 euros, han permès la construcció d’una moderna llotja de pescadors que gestionarà la Confraria de Sant Pere de Mataró. Poc a poc la dàrsena pesquera del port de Mataró va adquirint importància i any rera any s’incrementa l’activitat econòmica que genera la pesca.
Uns bons professionals, una llarga tradició marinera, un bon port i ara una bona llotja venen a garantir la continuïtat de l’activitat pesquera a la nostra ciutat.
Per molts anys i bona pesca!

La riera d’Argentona


El castell de Burriac que presideix la vall de la Riera
Aquest migdia, al Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, hem signat l’anomenada “Declaració de la Riera d’Argentona”. Un document consensuat entre els Ajuntaments dels vuit municipis que formem aquest territori: Argentona, Cabrera, Cabrils, Dosrius, Llavaneres, Mataró, Òrrius i Vilassar de Mar.
El text del document el podeu llegir a la nota de premsa de l’Ajuntament de Mataró.
Hem estat treballant en aquest text durant bastant temps amb la clara intenció de, respectant al màxim l’autonomia municipal, crear un espai de trobada i debat entre aquests ajuntaments. La constitució de la mesa de treball en permetrà desenvolupar l’agenda de treball prevista i impulsar projectes conjunts entre les diferents poblacions. Avui hem donat un petit pas, però un pas important. És la primera vegada que els municipis de l’entorn de la riera d’Argentona manifestem clarament la voluntat i la necessitat de la planificació conjunta davant de problemes i circumstàncies que ens afecten a tots.

Diari de Santes: Els pòsters de les comparses




Fa una colla d’anys, un grup de mestres i geganters, per encàrrec del Centre de Recursos Pedagògics varem elaborar una “maleta pedagògica” per treballar els gegants i els nans de Mataró a les aules de primària. El recull de materials era ben divers i incloïa un pòster sobre la família Robafaves i els nans –faltaven els tres nans nous- que va dibuixar la Nefer.
Amb el seu estil tan característic i tot el carinyo que la Nefer sap posar a les seves obres, el resultat fou magnífic i encara avui és habitual trobar aquell pòster, ben emmarcat, en moltes cases de la ciutat. Després, en la meva etapa com a regidor d’Educació, es va publicar un segon pòster amb la resta de comparses.
La Nefer ja havia fet una aproximació al tema en el cartell de Les Santes de l’any 1981. Un cartell, que encapçala aquest post, que molts guardem a casa. Els gegants han estat protagonistes de molts cartells de la Festa Major. Del predemocràtic “Les Santes, fem-ne Festa Major” fins el de l’any 1993 d’en Parés de Mataró.
Com a pòsters, o sigui “posant” pel retrat, i abans del de la Nefer, de la família Robafaves només recordo una foto, publicada per la Caixa Laietana, amb els gegants encara amb els vestits de l’època Diamant.
Aquest any el Patronat de Cultura ha publicat un pòster fotogràfic amb totes les comparses de Les Santes i que ve a reforçar el magnífic llibre-joc "La Passada de Les Santes", adreçat als més petits, presentat pel Sant Jordi d’enguany. Aquests materials es poden trobar a la botiga de Les Santes al Foment.

30+30+30



Foto Lluís Martínez
Avui la premsa local es fa ressò de la presentació dels dispositius de prevenció, vigilància i extinció d’incendis forestals amb que compta Mataró per aquest estiu. Un estiu que es preveu especialment complicat, doncs la meteorologia no ha ajudat gens i la manca de pluges durant la primavera ha portat, els nostres boscos, a una situació de sequera important.
De fet el risc d’incendi forestals s’accentua quan es compleix la regla dels tres trenta: humitat per sota del 30%, temperatura per sobre de 30 graus centígrads, velocitat del vent per sobre dels 30 kilòmetres per hora. En aquestes condicions qualsevol espurna pot ser fatal i engegar un foc de dimensions imprevisibles.
La conscienciació ciutadana és fonamental per evitar l’inici dels incendis i l’actuació ràpida i amb mitjans suficients dels dispositius d’extinció imprescindibles per poder controlar i apagar el foc el més ràpidament possible. El treball de bombers i voluntaris esdevé molt més efectiu si s’han fet els deures: camins nets, franges de protecció, hidrants, etc.... Com deia ahir en Ramon Bassas
els focs es comencen a apagar a l’hivern.

Diari de Santes: Escenaris de Santes

Pròleg que he escrit pel programa de Les Santes 2006
Qualsevol festa acaba determinada, en bona part, pels escenaris on es desenvolupa, i exactament a l’inrevés: espais que durant unes hores o uns dies adquireixen un caràcter propi i diferent del que tenen durant la resta de l’any. Festa i ciutat s’interfereixen mútuament, en una simbiosi gairebé perfecta, de la que ambdues en surten reforçades. Més encara quan la festa té la força i la personalitat de Les Santes. El carrer d’en Pujol en cap moment de l’any és com el migdia de Les Santes, ni en Robafaves llueix amb més majestuositat que quan hi passem tornant d’ofici.
Les Santes, com a espectacular catarsi col·lectiva, tenen la seva pròpia litúrgia i els seus escenaris, alguns de seculars i clàssics; altres de nous i fruit de l’evolució natural de la festa i de la ciutat; uns de principals i d’altres de secundaris.
La Riera és l’espai central al voltant del que es situen, giren i s’articulen tots els altres. Si durant tot l’any és l’àmbit quotidià del mataronisme actiu, és durant la Festa Major quan adquireix la seva autèntica dimensió de cor de la ciutat. Inici i fi dels grans actes de Les Santes: la crida, el desvetllament bellugós, l’escapada a negra nit, l’anada i la tornada d’ofici, les dormides de gegants, les empaitades de les bèsties de foc al balcó de l’Ajuntament.
El carrer Nou, com el carrer d’en Pujol, es converteix, d’una manera molt efímera, en escenari únic el matí del dia de Les Santes durant l’anada a ofici. El sol, jugant a contrallum, configura un dels ambients amb més personalitat de la festa. Només en la passada de la tarda, al carrer d’Argentona, el sol juga un paper semblant.
Santa Maria, l’únic gran espai tancat de la festa, compleix perfectament la seva funció d’escenari pel barroquisme de la Missa de mossèn Blanch, pensada i escrita per a ser interpretada en aquesta basílica.
La plaça de l’Ajuntament, que durant l’any passa molt desapercebuda davant la presència massa propera de la Riera, juga dos papers ben diferents en el programa de les festes. La tronada final del correfoc l’omple de fum, olor de pólvora i espetecs de carretilles. La nit de Requisits, l’únic foc el posen les espelmetes del ball del fanalet i les parelles que ballen ben arrambades. I la dolça escalforeta de la Juliana.
La plaça de Santa Anna, que ha perdut les sardanes i els balls, ha guanyat amb els castellers. De veure castells un cop l’any, ha passat a ser una plaça de la categoria de les grans places castelleres del país. I continua sent el pas i la parada obligada d’actes multitudinaris.
La platja i el passeig marítim són espais de nit. Per escoltar havaneres i sobretot per embaladir-se mirant els llums màgics dels focs mentre la sorra, plena de gom a gom, s’omple d’un ohhhh col·lectiu. Després caldrà repetir el ritual d’anar passeig amunt i avall, amb l’excusa de buscar els escenaris del Sarau, per saludar amics i coneguts.
El Parc Central és el gran espai dels joves que demanen més i més aigua, reciclada de la piscina que cal estalviar, durant la Ruixada i més i més música en els Balls de Festa Major. Fins que el sol comenci a apuntar cap a Sant Simó.
Molts altres espais de la ciutat són escenaris per Santes: el pati de l’Hospital, la plaça de Santa Maria, el pati de can Marchal, la plaça de la Brisa, el pati de Les Esmandies, can Xammar, i sobretot els carrers de la ciutat, plens a tothora de gent.
Tots es transmuten durant unes hores. Prenen sentit i donen caràcter a la nostra Festa Major. I es converteixen en escenaris de ciutadania. El gran motiu de la festa: els ciutadans i les ciutadanes omplint la ciutat de vida i de convivència.
Per la nostra Festa Major, per Les Santes. Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible.
Glòria a Les Santes!
Bona Festa Major a tothom.

Un altre 18 de juliol

Pablo Iglesias
Avui hem celebrat l’acte de commemoració del 120è aniversari de la constitució de l’Agrupació de Mataró del Partido Socialista Obrero Español. El 18 de juliol de 1886 es constituïa a Mataró una de les primeres agrupacions socialistes de Catalunya i d’Espanya.
En Ramon Salicrú, en una magnífica conferència que espero poder linkar aviat, ens ha explicat la situació política general i de Mataró que va propiciar la creació de l’agrupació socialista a Mataró.
L’Isidre Molas, un dels grans historiadors del socialisme català, ens ha fet evident l’actualitat dels principis del socialisme democràtic malgrat el temps passat.
Alfonso Guerra, president de la Fundación Pablo Iglesias, ens ha enviat una carta de fraternal felicitació.
Les sigles importen poc, el que importa és la vigència del missatge socialista, l'actualitat dels objectius i el treball per transformar el món.
Cent vint anys després, els socialistes de Mataró ens sentim hereus d’aquells homes que varen fer de Mataró un referent de la lluita democràtica per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I com ells continuem treballant per una societat més justa i més solidària.
Poc o res tenen a veure la societat de finals del segle XIX amb la societat actual. Moltes de les reivindicacions dels socialistes d’aleshores han estat aconseguides després d’anys de lluita i d’esforç. La societat de principis del segle XXI és molt millor que la de finals del XIX. I una bona part del mèrit cal atorgar-lo als homes i dones socialistes que durant tot aquest temps han treballat i lluitat per canviar les coses. Amb els encerts i els errors propis dels humans.
Els nous temps ens plantegen nous reptes que cal aconseguir. Noves reivindicacions, fruits del món complex en el que vivim, han vingut a substituir les dels primers socialistes mataronins. Nous i noves socialistes han pres el relleu i continuen el treball incansable per una societat millor.

Diari de Santes: el cartell


Aquest és el cartell de Les Santes d’aquest any.
La seva autora, la Ita Puig, ha explicat bé el que ha volgut significar en la seva obra. “Per a mi Les Santes són recorreguts, el carrers, anar d’un punt a l’altre de la ciutat, veure coses, tornar a casa, tornar a sortir, caminar i caminar...”
Em sembla que ho ha aconseguit força bé i que el cartell d’aquest any és un bon cartell de Festa Major.
A la pàgina web del Patronat de Cultura de mataró podeu trobar un interessant històric dels cartells de Les Santes. També a
l’espai Capgròs del carrer de Sant Benet hi ha una exposició dels cartells dels darrers anys, Si els repasseu reviureu algunes polèmiques tan pròpies de Les Santes.
Per cert, del cartell de l’any passat ja vaig dir tot el que havia de dir.

La ciutat complexa

Foto R. Gallofré
Signatura aquest matí del conveni, amb la Diputació de Barcelona, per impulsar el servei de mediació comunitària. La ciutat, cada vegada, més complexa, la ciutadania, cada vegada, més diversa. Els interessos, cada vegada, més contraposats. Gestionar la convivència, cada vegada, més prioritat. La mediació s’ha demostrat una bona eina per resoldre els petits problemes. Aquells que poden afectar una escala de veïns, l’ús de l’espai públic, el petit conflicte d’interessos entre col·lectius, ... Tot plegat estem aprofundint un model de gestió encara molt incipient i que a Mataró ja ha donat bons resultats. Cada Ajuntament, com ens ha explicat la diputada Moraleda, està desenvolupant el seu propi model de mediació. De moment les expectatives són altes i esperem que quan es desplegui el servei tinguem una bona experiència.

Malgrat tot, la pau és possible!



Rasa mareal de Sakoneta
Torno a la feina després d’una setmana al País Basc.
No vull fer un relat de vacances que crec pot interessar a poca gent.
Només la impressió, que com ningú va saber explicar en Raimon, d'un país on la pau es possible:

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.
Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.
I l'aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d'aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Tots els colors del verd,
Gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.

Un llarg correu electrònic per en Max

San Juan de Gastelugatxe des del cap de Matxitxako
Benvolgut Max, no et conec i ni tant sols sé si ets un personatge real. En tot cas en Ferran Ramon-Cortés, al seu llibre “L’illa del 5 fars”, en parla com si fossis de carn i ossos. De fet vas ser tu qui va aconsellar a en Ferran que anés a Menorca a trobar en les fars de l’illa els secrets de la bona comunicació. Pel que sembla, i pel que explica en el llibre, ho va aconseguir. He pres bona nota dels seus descobriments doncs, com pots imaginar, a la meva feina també és important comunicar bé. Mira sinó el rebombori que s’ha armat amb la suposada manca d’habilitats comunicadores del ministre Montilla.

Hi ha però un detall, i aquest és el que motiva aquest llarg e-mail, que crec li va passar per alt a en Ferran. Concretament en la seva segona visita al far de cap Cavalleria. Quan una vegada visitats els cinc fars de Menorca i després d’haver descobert el missatge amagat de cadascú d’ells, torna a Cavalleria i descobreix que moure els sentiments i generar emocions també és fonamental en qualsevol acte de comunicació si volem que sigui eficaç.

En Ferran, malgrat explicar amb detall la forta tramuntana que ha de suportar per arribar fins el far, no se n’adona del detall, per la meva opinió, principal: malgrat les dures condicions el far s’engega i envia el seu missatge al mar. Just quan els navegants més ho necessiten. En mig de la tramuntana, amb el vent del nord desfermat, el far segueix essent el punt de referència clau i el seu missatge és més necessari que mai. Potser l’element que pot significar la diferència entre arribar a port o acabat estavellat en els trencants de la costa. Ara no es tracta, com a Punta Nati, de la boira que posem en el nostre missatge. Es tracta de fer trontollar el navegant i fer encallar la nau perduts en mig del soroll i la força del vent. Ho salvarem tot, navegant i nau, si el missatge del far els hi arriba clar i a temps.

No sé si creus en les casualitats, però el llibre d’en Ferran em va caure a les mans aquests dies, just hores abans d’iniciar un viatge de vacances a Euskadi. I va ser a recer del vent, que bufava ben fort al far de Matxitxako i amb tot el golf de Biscaia per davant, que vaig recordar l’escena del cap de Cavalleria del llibre d’en Ferran i la foto de la reunió entre els dirigents del PSE i els de HB. La possibilitat de la pau sobresortint per damunt el fort soroll mediàtic dels dirigents del PP. Com el far de Cavalleria per damunt la tramuntana. També caldrà posar-li sentiment a la recerca de la pau. Però sobretot caldrà enviar el missatge, clar i net, que la pau és possible.


Junts podem



Si Mataró ha destacat pel seu compromís solidari en l’àmbit de la cooperació internacional, també volem que hi destaqui pel seu alt nivell de solidaritat interna i de cohesió social. El Compromís per la Solidaritat que avui hem signat gairebé seixanta entitats, al pati de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, és la concreció d’una proposta que vaig fer, ara farà gairebé dos anys en una festa del Banc de Sang. Construir una agenda de solidaritat local, amb objectius clars i ben definits, pels que treballar durant els propers anys.
La Fundació Hospital ha estat la responsable de concretar l’encàrrec, definir els objectius i les línies d’acció a desenvolupar de manera intensament participada per un nombre considerable d’entitats que treballen en els àmbits socials i sociosanitari. Sis grans objectius i vint-i-nou accions concretes que han de ser el referent ciutadà per a fer de Mataró una ciutat encara més solidària. Referent ciutadà perquè han de ser, fonamentalment, els ciutadans i ciutadanes, individualment o associats a entitats qui els facin possible. Les administracions hem d’assumir les nostres obligacions i compromisos, però aquests quedaran molt més enriquits i seran molt més efectius si comptem amb la complicitat, l’ajut i el compromís dels ciutadans i ciutadanes.
Podem fer de Mataró una ciutat on valgui, encara més, la pena viure-hi. Solidària, cohesionada i més feliç.
Junts podem.
I volem fer, des de Mataró, la proposta de constituir una Xarxa de ciutats i pobles solidaris.
Com diu el diploma que ha estat lliurat a cadascuna de les entitats signants del Compromís per la Solidaritat: assumim la nostra corresponsabilitat per portar la solidaritat a cada racó de la ciutat.
Compteu amb mi, jo compto amb vosaltres!

Nens i nenes sahrauís



Presideixo un acte que no m’agrada, però que faig ben a gust: la recepció a l’Ajuntament als nens i nenes sahrauís que passaran unes setmanes entre famílies de Mataró i del Maresme.
No m’agrada, perquè m’estimaria no haver-lo de fer per innecessari. Seria senyal que la situació al Sàhara hauria canviat i que el greuge històric i el conflicte polític s’hauria resolt. M’agradaria llavors rebre els nens i nenes en una situació de normalitat que, ara per ara, sembla lluny de poder ser una realitat.
Ho faig a gust. Primer perquè els nens i nenes s’ho mereixen. I després perquè és just reconèixer l’esforç solidari de les famílies que els acullen.
Encara que crec que aquests nens i nenes, amb la seva senzillesa ens poden ensenyar moltes coses que en el nostre món, a voltes massa opulent, sovint oblidem.

Felicitats, Olaya


Foto IES Miquel Biada

La seva foto ocupa unes quantes portades dels diaris d’avui. Em refereixo a l’Olaya Fernández, una alumna de l’Institut Politècnic Miquel Biada de Mataró, que ha tret la nota més alta de la selectivitat a Catalunya. Doble satisfacció. Satisfacció perquè el Miquel Biada és un centre de titularitat municipal. Hereu de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Mataró i centre de referència, per la comarca, en estudis de Formació Professional. Amb la implantació de la LOGSE va incorporar estudis d’ESO i de Batxillerat sense deixar els cicles formatius de Formació Professional. Satisfacció perquè l’Olaya, que només porta un any a Catalunya, ha estat capaç de superar les dificultats que una nova llengua li podien haver suposat.
Felicitats també a la Rosa del Hoyo, que ha tret un 9'02, i a tot el claustre del Biada!

El bisbe Godayol


Foto Capgros.com

Ahir vaig entrevistar-me amb membres de l’Associació Amics del bisbe Godayol. Els acompanyava el mateix Joan Godayol que ha tornat a Catalunya, per quedar-se, després de 45 anys de treball al Perú. M’inquietava la possibilitat que amb la marxa d’en Godayol els projectes que s’estaven desenvolupant poguessin córrer perill. Tot sembla ben lligat i la creació d’una associació al mateix Perú garanteix la continuïtat dels projectes i la col·laboració solidària de l’entitat mataronina. Ara en Joan Godayol, bisbe emèrit d’Ayaviri, i de qui podeu llegir una entrevista a la revista Salessians, comença una nova etapa de la seva vida. Una etapa, sens dubte, al servei del poble. Un exemple de solidaritat i compromís.

Va de Capgrossos!

Foto Sergio Ruiz
Notícia al Capgros.com sobre els Capgrossos. Es tracta de la invitació per participar en un festival de turisme espanyol a Londres. Representaran a Catalunya i com que l’espai és petit, doncs cap a munt!
Magnífic monogràfic del
Mataró Report, la publicació mensual del grup Capgros, amb motiu del desè aniversari de la colla castellera. Per sucar-hi pa!
Tot plegat una bona excusa per anar escalfant motors per la Diada de Les Santes. Just quan els capgrossos fem Festa Major.

Barril punyent, Porcel lúcid


Foto El País

Punyent Barril quan planteja en el seu article a la contraportada de El Periódico algunes qüestions sobre l’accident del metro de València. Prudent quan reconeix que ara és el moment de plorar i enterrar els morts, curar els ferits i restituir la normalitat. Crític amb el tractament tan diferent donat a aquest accident i al del túnel de Carmel. Contundent quan dia que a Catalunya no se li perdona ni les desgràcies.

Lúcid Porcel avui a La Vanguardia. “La incoherencia u ofensa naciona-católica se hallará tanto a un lado como al otro, en buena lógica. Pero en estas cuestiones no hay lógica, sino que se fundamentan en el Antiguo Régimen, fatal fantasmón fenecido, o en la magia y la mítica tan incomprensiblemente vigentes como convencidas en cada opción que encarnan la única verdad”. Amb el que està plovent, i el que plourà aquests dies, s’agraeix una visió diferent i crítica del nacional-catolicisme. O de les esglésies nacionals que pel fet és el mateix.

Fes l'amor i no la guerra!

Foto El País
O almenys això és que es dedueix de la lectura de l’entrevista a Frans de Wall, primatòleg, a El País d’avui. Un parell de frases destacades de l’interessant article:
“Si entre dos grupos de bonobos hay tensiones, no se matan como los chimpancés. En seguida se ponen a hacer sexo. Al final aquello es más un picnic que una guerra”. Sembla que ximpanzés i humans ens assemblem massa. Clar que les femelles sembla que tenen molt a veure en tot plegat: “El que las dominantes sean las hembras provoca que la sociedad sea diferente”. Per pensar-hi una mica, sobretot després de llegir el que diuen alguns.







De la premsa d'avui

Interessant l’editorial de Josep Antich a La Vanguardia d’avui. Planteja el director de La Vanguardia la necessitat de reivindicar l’acció de govern per davant dels debats identitaris. Crec que aquest debat serà clau en la propera campanya electoral de la tardor. Per un costat els partits nacionalistes, incloent al PP, intentaran centrar la campanya en el debat Catalunya-Espanya. Justament la trampa que el PSC ha d’evitar. Pels socialistes la campanya ha de centrar-se en les propostes de govern. Aquest és el nostre debat. Entrar a discutir el pedigrí de les persones ens importa poc i ens interessa menys. Pels socialistes el debat ha de ser sobre les polítiques que afecten la vida ordinària dels ciutadans i ciutadanes. Vist el nerviosisme que l’anunci de la candidatura Montilla ha generat entre els partits nacionalistes i les reaccions dels seus líders està més que clar que el PSC centra el debat, la campanya i el possible govern i que per tant les propostes programàtiques han de ser l’eix central de la vida política catalana dels propers mesos. En parla en Ramon Bassas al seu bloc. Per Montilla el debat real és el de dreta-esquerra. Pel país també.

Capacitats!

Foto Judit Vives
Dues exposicions que val la pena anar a veure. La primera a la Rambla “Gent amb capacitats”, organitzada per la Mútua Intercomarcal. Uns bons materials per reflexionar sobre les limitacions que poden afectar a totes les persones i per causes molt diverses.
La segona a la Biblioteca Pompeu Fabra, “Compartim les teves possibilitats”, organitzada pel GIMM. Una mostra dels tallers que els membres de l’entitat porten a terme.
Dues demostracions palpables de capacitats.

Esport solidari

Foto R. Gallofré
Fa unes setmanes fou la Bicicletada Solidària del Mataró-Paradise. Aquest cap de setmana dos actes esportius solidaris més. El Mulla’t per l’esclerosi múltiple, tot un clàssic, que torna de nou a les piscines de Mataró. Al Sorrall, al Centre Natació Mataró i al Centre Atlètic Laietania. I a les instal·lacions de la Penya Laru el primer torneig de paddel en favor de l’Associació de Mataró i el Maresme de Fibromiàlgia. Accions solidàries de l’esport mataroní en una setmana que serà molt important per la solidaritat.

Pacte local per l'ocupació

Foto Quico Melero
Ahir es va reunir el Plenari del Pacte Local per a l’Ocupació de Mataró. El Pacte actual té vigència del 2004 al 2007 i és el tercer signat des del 1998. El Pacte va ser signat per l'Ajuntament de Mataró, l'IMPEM, la Federació d'Associacions i Gremis Empresarials del Maresme, i per les dues organitzacions sindicals més representatives del territori: Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. En la reunió d’ahir es va donar compte de l’estat d’execució de les 17 accions que s’estan portant a terme dins de les 6 línies d’actuació definides en el Pacte. El cost d’aquestes accions superen els 580.000 €.
Les polítiques d’ocupació són una prioritat per govern municipals que hi destina, pel 2006, més de 1.700.000 € de pressupost el que suposa un increment del 11% respecte a l’any anterior. També en el
Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social de Mataró s’han prioritzat les actuacions de creació d’ocupació i de formació dels treballadors.

On hi havia el Vesuvi


Els que ja tenim una edat recordem com, quan arribaves a Mataró amb el tren, de ben lluny es veia una mena de muntanya fumejant. Es tractava d’una pila immensa de brossa domèstica que, a falta de millor solució, els serveis municipals amuntegaven al bell mig de les hortes del Rengle i per combustió espontània s’anava consumint. La tarja de presentació de la ciutat era ben depriment. Com que en aquest món, mig món se’n fot de l’altre mig, aviat varem batejar-ho com el Vesuvi. Ara en aquell espai farem un gran parc que donarà continuïtat al Passeig Marítim i doblar la façana marítima urbana de la ciutat. Després d’una llarga tramitació administrativa, l’estiu que ve ja podrem gaudir d’aquest nou parc que inclourà una escultura monumental d’en Llucià González.

Vista Alegre, el barri dalt de la muntanya


Aquesta setmana han començat les obres de construcció del nou equipament cívic al Parc del Nord. Poc a poc anem dotant als barris de la ciutat de nous espais per les activitats de les associacions de veïns. Fa un any estrenàvem la Casa de la Palmera al carrer Gravina, un espai utilitzat per l’Associació de Veïns del Centre-Eixample i altres entitats ciutadanes. Fa poques setmanes li tocava el torn al local del carrer València, seu de l’Associació de Cerdanyola. Ara comencem aquesta obra a Vista Alegre. Coneixent el dinamisme de l’Associació de Veïns i del Grup d’Esplai dels Pirates, estic convençut que aquest espai donarà un bon servei als veïns i veïnes del barri amb les vistes més boniques de Mataró. Avantatges de viure dalt de la muntanya.

Mataró Ràdio

Foto R.Gallofré
No va ser pels Reis com volia i em va fer merèixer un tros de carbó. Serà per Les Santes. Després de molta feina, d’hores i hores de debat i discussió, el dia 25 de juliol es farà la primera emissió de Mataró Ràdio. Serà per la Crida de la Festa Major i al 89.3 de la FM. De moment ja podem començar a familiaritzar-nos amb la sintonia de Esto no es Serio que ha guanyat el concurs.

Mataró, París, Londres


Foto R. Gallofré

M’ho ha explicat aquest matí la Maria Majó després de l’acte de signatura del contracte de cessió d’un espai pel projecte Llibre Viu. La frase, que normalment s’aplica a Reus, és perfectament vàlida per Mataró, doncs també Londres i París tenen espais similars al que al setembre s’obrirà a Rocafonda. Un projecte molt interessant, obra fonamentalment de la dedicació i entusiasme d’en Francesc Rogés, que permetrà disposar d’un fons bibliogràfic per intercanviar. El Llibre Viu serà un element de dinamització cultural i cívic molt important per la ciutat i pel barri de Rocafonda.

Gràcies, Pepe


Foto El País
Avui, malgrat el vot en contra dels representants del Partit Popular Europeu, la mesa del Parlament Europeu ha aprovat l'ús del català, l'euskera i el gallec en les comunicacions escrites dels ciutadans amb les institucions comunitàries. Mentre alguns van donant lliçons de catalanitat, en Borrell, amb el seu vot de qualitat, permet l'ús del català a Europa.

Tragèdia a València

Foto El País
Aquesta tarda he enviat una carta de condol, en nom del Consistori, a l’alcaldessa de València, Rita Barberà. La tragèdia del metro de València ens ha suposat un xoc emocional molt intens i només podem que oferir la nostra solidaritat i posar-nos a disposició dels valencians i valencianes.

Gestió moderna dels cementiris


Foto Romuald Gallofré
Aquest matí hem signat el contracte amb les empreses guanyadores dels concurs de la gestió integral dels cementiris. Aquest contracte permetrà una millor gestió dels cementiris del Caputxins i de Les Valls i donar un millor servei als ciutadans en un tema tan delicat. Malgrat que els cementiris seran gestionats per una empresa privada en cap cas perden el seu caràcter d’espais públics i el servei continua tenint el caràcter d’universal. Les inversions necessàries les ha de fer el concessionari i entre altres coses importants inclou la construcció de dos forns crematoris.

Posant a punt can Marchal

Foto Judit Vives
Altres vegades ja he parlat de la importància de petites obres que passen molt desapercebudes pels mitjans de comunicació, però que tenen una gran importància pels veïns de la zona. L’altre dia va ser el passatge Malgrat, a La Llàntia, on es van refer les escales i la jardinera central del carrer.
Avui ha estat
can Marchal. El pati de can Marchal, entre els carrers de Fray Luís i Sant Joaquim, ocupa l’espai d’una antiga fàbrica tèxtil. Recuperat com a espai públic pel primer govern democràtic, és un espai recollit en ple Eixample de la ciutat. Precisament el seu caràcter d’illa interior li ha comportat alguns problemes d’incivisme. De comú acord amb els veïns de la zona, s’ha procedit a posar-lo al dia, eliminant alguns dels punt conflictius com l’antiga font on ha quedat un escenari natural que servirà pels concerts que es fan habitualment en aquest pati. S’ha tancat la zona de jocs infantils, s’han replantat alguns arbres i s’ha canviat el sauló. Em sap greu que s’hagi eliminat l’ocell d’en Perecoll que ens caldrà reposar en un altre indret.

Això no és un joc!

Foto Capgros.com
Avui, el Departament de Salut de la Generalitat, el Grup Perelada-Casinos de Catalunya i el Consorci Sanitari del Maresme, hem signat un conveni per desenvolupar un programa pilot de prevenció i detecció precoç del joc patològic.
Aquests dies han estat especialment intensos en temes sanitaris, tal com li he recordat a la consellera Geli. El programa que avui hem signat implica al conjunt dels serveis sanitaris i als dispositius educatius i socials de la ciutat i de la comarca. El fet de tenir a la doctora Àngels González, una autoritat en el tema de ludopaties, ha estat determinant per a que aquest programa pilot es desenvolupi a l’Hospital de Mataró.

Ca l’Arenas, Centre, ben viu, d’Art

Foto Joan Salicrú

Inauguració, ahir a la tarda, de la Casa Arenas. Exactament vuit anys després de la mort d’en Jordi Arenas es complia la seva voluntat, expressada en forma de deixa a la ciutat, de convertir el vell casalot del carrer d’Argentona, obra d’Emili Cabañes, en un Centre d’Art. Un Centre d’Art, que com vaig dir en el meu parlament, ha de ser ben viu. I això vol dir cercar i aconseguir les màximes complicitats possibles.

L’acte d’inauguració d’ahir era un punt d’inflexió d’una història que va començar amb la disposició testamentària d’en Jordi Arenas de deixar la seva casa a la ciutat. Podeu llegir la cronologia sencera a l’article d’en Joan Salicrú al Capgros d’aquesta setmana.
El projecte del Ca l’Arenas ha tingut dos moments claus. El primer va ser l’acceptació del llegat, després de llargues negociacions amb els marmessors, per part de l’Ajuntament. En aquest procés dues persones foren fonamentals: l’alcalde Mas i el regidor de cultura Remigi Herrero.

El segon moment clau va ser ahir amb la inauguració de la casa. Entre mig un llarg procés d’obres, dirigides pels arquitectes municipals Lluís Gibert i Marisol Carrillo, sota la responsabilitat política de la regidora Montserrat López. L’espontani aplaudiment que els assistents a l’acte d’inauguració els hi varen dedicar resumeix la satisfacció ciutadana per la gran feina que han fet. Han passat vuit anys i Ca l’Arenas és una magnífica realitat que més de mil ciutadans varen poder comprovar durant la jornada de portes obertes.

Ca l’Arenes ha de ser un centre d’art ben viu. Que permeti mostrar el Fons d’art del Museu i les obres dels artistes de la ciutat. Per això, ho deia abans, cal cercar les màximes complicitats que permeti, per un costat ampliar i actualitzar el Fons dels Museu i per l’altre programar la presència sistemàtica d’artistes de Mataró. La proposta de Fons d’Art feta per un nombrós grup d’artistes és una bona proposta. Caldrà seure les vegades que calgui, parlar-ne tant com faci falta fins trobar el punt d’acord que permeti incorporar l’obra dels artistes mataronins actuals a Ca l’Arenas.
Amb criteri, renunciant als protagonismes que calgui, buscant les formules administratives que ho permeti i doni seguretat als artistes que volen cedir la seva obra a la ciutat. Pot ser un procés llarg i complicat, però, crec que pot valer molt la pena. Si volem que el Centre d’Art inaugurat ahir i sobretot si volem respectar la voluntat d’en Jordi Arenas estem obligats a treballar incansablement fins aconseguir-ho.

Ahir era dia de celebracions, ara caldrà tornar a arremangar-se.

Com vaig dir en acabar la meva intervenció: Senyors i senyores: Ca l’Arenas.

De l'entorn i les seves trampes






Fa dies que volia escriure sobre el tema però la intensa actualitat de la setmana no m’ha deixat fer-ho amb la tranquil·litat que necessitava.
Avui, triant els diaris de la setmana per baixar-los al contenidor del paper, m’he trobat amb un article a La Contra de La Vanguardia que m’havia passat per alt en aquesta setmana d’infart.
És una entrevista a Allen Rosenshine, un publicista americà que s’autodefineix “jueu i d’esquerres”. Aquests dies ha estat a Barcelona per dirigir la lliçó magistral de l’acte de graduació de la novena promoció de periodisme de la Ramon Llull.
Pel poc que he pogut llegir sobre Rosenshine m’ha semblat un personatge, si més no interessant, inquiet, molt americà, i que diu coses tan importants com: “Si usted pregunta a su vecino que vió anoche en la tele, jamàs le confesará que vió porno o que se regordeó con alguna banalidad. Todos explicamos que vemos en la tele sesudos documentales. Así que no pregunte a la gente que hizo o lo que compró: vaya al súper y obsérvelos, anote y estudie”.
Em recorda la cara tan rara que posen algunes persones quan els hi comento que mirava “Crónicas marcianas” o que miro, quan sóc a casa, “Aquí hay tomate” o el “Cor de la ciutat”. Cinc minuts d’aquests programes em serveixen precisament pel que diu en Roseshine: mirar el que mira la gent i intentar descobrir els mecanismes de relació i pensament amb els que es mouen la majoria dels ciutadans d’aquest país. Arribar a casa, a les tantes del vespre, després de parlar i fer política tot el dia no em predisposa especialment a escoltar els perquè de la Terribes. I els documentals de la BBC ja els mira en Fungairiño!
Diu en Rosenshine coses tan sucoses sobre els polítics com: “ Suelen caer en el mismo error de creer más en lo que dice la gente o lo que les dicen los interesados que en observar y estudiar lo que realmente hace el votante”. Us recorda el cas ben recent de la direcció d’un partit “escoltant” les bases i no observant els seus votants?
Perquè d’això volia escriure davant d’unes eleccions de les que ja molts han començat a escriure muntanyes de paper. Que si la sociovergència, que si la catalanitat –sempre qüestionada, sigui el que sigui, del candidat del PSC- que si la espanyolització de la campanya, que si naps que ni cols. Potser, i seguint els consells d’en Rosenshine, millor mirar, escoltar sense preguntar, barrejar-se amb la gent i anar captant el que pensa, opina, espera i desespera la gent del carrer. Fugir dels entorns que creen opinió en el mateix entorn, opinió de consum propi i que poc o res té a veure amb el que passa fora de “l’entorn”.