header-photo

Del debat de la nació



Com passa sempre dels debats sobre l’estat de la nació interessa més el clima, les frases, el to del debat que les mesures concretes que se’n deriven. I el d’aquest any no ha estat una excepció. Malgrat que el president Zapatero va exposar una llarga llista de plans, especialment adreçats als joves, pel tercer any de l’actual govern, els diaris d’avui parlen sobretot del cara a cara entre Zapatero i en Rajoy. L’opinió és unànime pel que fa al resultat final del debat i analitzen amb detall l’estratègia seguida pels dos polítics.
L’Enric Juliana, amb el seu estil característic i que comença a ser de lectura obligatòria, ho resumeix al seu article a La Vanguardia amb una sola frase de connotacions bèl·liques: “Zapatero tentó al PP con un discurso angelical; Rajoy entró en tromba y el talante le asaltó por los flancos”. Antoni Puigverd i Jordi Barbeta, tots dos també a La Vanguardia, parlen de la desesperació del jugador que veient el partit perdut comença a polemitzar amb l’àrbitre. Perquè l’opinió generalitzada és que Rajoy es va equivocar en l’estratègia i en la tàctica. En l’estratègia quan va plantejar el debat, com escriu avui El País l’Ernesto Ekaizer, renunciant a superar l’estretor de l’hemicicle i dirigir-se als espanyols amb una proposta d’acció política alternativa. I en la tàctica quan va blindar-se en el catastrofisme. Pot ser el país no sigui com el va pintar el president Zapatero, però segur que s’assembla més que la pel·lícula de terror que va intentar vendre ahir en Rajoy.
La Soledad Gallego-Díaz fa una lúcida crònica del debat a El País. Per Zapatero les reformes territorials formen part de la fisiologia del sistema, mentre que per Rajoy formen part de la patologia del sistema. Dues posicions antagòniques que com la resta dels arguments del debat segueixen línies dialèctiques paral·leles i sense interaccions possibles. El guió sembla escrit de moltes hores abans i només la capacitat retòrica dels oradors pot descol·locar el contrari. Ahir en Zapatero ho va saber fer i com es deia avui entre els afins a en Rajoy: “otra oportunidad perdida”. I van?

La negación de la nación


Máximo
Llegint les intervencions del senyor Rajoy, aquesta tarda al Congrés de Diputats, en el debat de l’estat de la nació trobo una frase que em deixa astorat: “España no es una nación de naciones, ni de realidades nacionales, ni de culturas, ni de territorios. España es una nación de ciudadanos, es decir de voluntades individuales”, Dedueixo que el senyor Rajoy atorga al concepte nació una sol sentit d’existència: la voluntat individual de voler pertànyer. Sense cap altre lligam, ni territorial, ni històric, ni lingüístic, ni tan sols de tradició o dret civil. Aleshores deu ser igualment vàlida la voluntat individual de no voler pertànyer. Si no em lliga amb els meus conciutadans cap relació territorial, històrica, lingüística, de tradició o de dret civil, dec ser lliure de poder entrar i sortir de l’anomenada nació quan vulgui. Deu ser una mena d’autodeterminació personal que puc exercir en qualsevol moment. I evidentment en els dos sentits: en el de pertànyer i en el de no pertànyer. I això deu ser extensiu a qualsevol ciutadà del món. Només cal que expressi la seva voluntat individual de pertànyer a la nació per passar a formar-ne part. El senyor Rajoy convertit en paladí dels papers per tothom? No lliga amb la resta del seu discurs sobre la immigració.
Què està succeint? Perquè el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és força aclaridor sobre el concepte nació: “conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”. I la Constitució Espanyola –la Intocable- també en parla. Concretament al preàmbul fa referència al concepte de pobles d’Espanya, de les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. I l’article 147 parla de la identitat històrica de les comunitats autònomes i de la seva delimitació territorial. O sigui que si hi ha realitats nacionals, cultures i territoris diferents dins d’Espanya. Almenys això diu la Constitució. S’haurà tornat el senyor Rajoy un anticonstitucionalista? Com sigui que el tinc per una persona intel·ligent no crec que la llarga ombra d’Aznar –aquest sí que va votar “no” a la Constitució- arribi fins aquest extrem. Més aviat deu ser fruit de l’ofuscació del debat. O del síndrome Pujalte: “a falta de alternativas, buenas són las broncas”.

Del debat de la seguretat

Foto Capgros.com
Avui la Junta de Govern de l’Ajuntament ha aprovat la Carta de Serveis de la Policia de Catalunya a Mataró. La Policia Local ja disposava d’una Carta de Serveis, aprovada en el mandat passat, que fixava els compromisos de servei d’aquest cos amb la ciutadania. Establia, per exemple, el temps màxim d’intervenció en cas d’un accident o d’una intervenció d’urgència. Ara i amb la voluntat de voler aprofundir en el model de coordinació policial que es ve desenvolupant des del moment dels desplegament dels mossos a Mataró, s’ha volgut fer una Carta de Serveis, la primera que es fa a Catalunya, que fixa els compromisos de la Policia Local i dels Mossos d’Esquadra. Treballant en un espai policial únic, amb competències pròpies i competències compartides. Aplicant la teoria, que he explicat altres vegades, que els ciutadans no entenen d’uniformes, que el que volen és ser atesos amb la màxima eficàcia i eficiència possible.
Aquesta Carta de Serveis arriba en un bon moment. Quan el debat de la seguretat torna a estar obert, utilitzat amb intencionalitat clarament partidista i una enorme irresponsabilitat. Cap tema s’ha de sostreure del debat polític i ciutadà, però el debat de la seguretat cal fer-ho amb sentit de la responsabilitat i capacitat constructiva. La seguretat conté un component important de sensacions i és molt fàcil fer d’aprenent de bruixot amb aquest tema.
La onada de robatoris a petites poblacions i a cases aïllades de Catalunya, i també de València i d’altres punts d’Espanya, ha generat una picabaralla política de les que no aporten resde positiu als ciutadans. I com altres vegades ens podem trobar emmascarats per una paella bruta. El desplegament del Mossos d’Esquadra, i el consegüent replegament de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia, es troba a mig fer. Fou un desplegament pactat entre el govern de CiU a la Generalitat i el govern del PP a Madrid que s’ha accelerat en els darrers dos anys. Abans de produir-se el desplegament dels Mossos ja s’estava produint un replegament i marxa dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat a molts territoris de Catalunya. A Mataró també ho varem patir i només amb un esforç important de la Policia Local varem poder assegurar uns nivells correctes de seguretat ciutadana. Quan ara algú diu que torna la Guàrdia Civil s’està equivocant. La Guàrdia Civil està reforçant els seus efectius en els territoris on encara no s’han desplegat els Mossos. La pregunta que cal fer és perquè varen marxar abans no arribessin els Mossos d’Esquadra? És cert que el nombre d’agents que es poden desplegar en un territori és un element bàsic en la percepció i en la eficàcia dels sistemes de seguretat. També, però, i molt important és la coordinació policial, les juntes locals de seguretat, les taules de coordinació, compartir la informació, treballar plegats en operatius conjunts. En definitiva crear un clima de cooperació i treball comú entre els diferents cossos de policia. Perquè aquí no sobra ningú. Policies Locals, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia tenen competències pròpies que han portar a terme, però fonamentalment tenen la responsabilitat de garantir la seguretat dels ciutadans i ciutadanes. I els polítics tenim l’enorme responsabilitat de crear les condicions de treball que ho permeti. Polemitzar menys, xerrar l’imprescindible i evitar les picabaralles partidistes que només serveixen per desmotivar els cossos policials, fer créixer la sensació d’inseguretat i crear el caldo de cultiu de qualsevol salvapàtries.

De traca i mocador


Foto Capgros.com
Cap de setmana de traca i mocador. Més coses impossible. La ciutat que bull. Intento, debades, atendre totes les cites on reclamen la presència de l’alcalde. Dissabte matí, Memorial Teresa Maria Roca a l’estadi d’atletisme. Com cada any, la gent de l’IES Satorras recorda la que fou professora del centre amb una matinal d’atletisme. Nois i noies competint i divertint-se amb l’atletisme. Se’ls veu feliços mentre recullen les medalles. Dissabte a primera hora de la tarda, festa de Cerdanyola. Cercavila amb els gegants pels carrers del barri. Darrera en Robafaves com cada any. Encara que alguns tenen la memòria flaca. A mitja tarda missa a Maria Auxiliadora, patrona del barri. A algú se li acudiria dissociar la Festa Major de Mataró de la celebració de Les Santes? L’església plena de gom a goma. Presideix el bisbe auxiliar Joan Carreras. Acabem just per anar a la inauguració del local social del carrer València. Un local que ocupa els baixos dels habitatges públics construïts per l’Ajuntament en un solar en el que havia jugat moltes hores de la meva adolescència, just al davant del pis on vaig viure amb la meva família en els anys seixanta.. Els espais que ens varen prendre els anem retornant poc a poc. Encara queda temps per veure passar la processó de Maria Auxiliadora pels carrers del barri. No he pogut assistir, i em sap greu per l’amic Israel Garrido, al concurs de l’home més fort al Parc Central. Ni a la festa del comerç just a la plaça de l’Ajuntament. Tampoc a la demostració d’hoquei herba a la plaça de Santa Anna. Ni al partit d’handbol al Millán. I encara quedaven coses a l’Havana i a Cerdanyola.
Diumenge matí bicicletada solidària organitzada pel Gimnàs Paradise amb l’objectiu d’aconseguir recursos pel projecte “Pequeño Deseo”. A les dotze Cantània al Monumental. Dos-cents nens i nenes cantant plegats. Corrents cap a la plaça Santa Anna per entregar els premis dels guanyadors del concurs de sardanes organitzat per les colles Repuntejant.
Dinar al Callao. Un bon arròs rodejat d’amics i veïns parlant de present i de futur. Del barri, de la ciutat i del país. S’estava bé, amb la platja a tocar, sota les bellaombres. A les cinc de la tarda, Festa de la Cançó de Muntanya al polisportiu de Valldemia. Organitza la UEC de Mataró i hi participen corals d’entitats excursionistes d’arreu de Catalunya. Encara queda temps per anar a veure, i donar un cop de mà a la pinya, a la plaça Isla Cristina. Capgrossos tira castells de set després de la sensacional actuació d’aquest matí a la Porxada de Granollers. Tres, quatre i cinc de vuit! Carregats i descarregats en el més pur estil Capgrossos. Una cervesa a la terrassa de la plaça per acabar el dia, amb amics i vells coneguts de l’escola i del barri. El que deia, un cap de setmana de traca i mocador.

Milà i l’Estatut



Foto Albert Canalejo
Interessant entrevista de la Marta Pedrico, a en Salvador Milà, al Tot Mataró. Entrevista que ha passat molt desaperceguda pels bloggers. Deu ser que els mitjans gratuïts no tenen encara el reconeixement dels de pagament. Sóc dels que he tingut la sort de compartir vuit anys d’activitat política amb en Milà. Quatre anys al mateix govern i quatre anys més amb en Salvador a l’oposició. Conec, per tant, de primera mà la seva intel·ligència i la seva capacitat de treball. I la seva, a vegades, excessiva impaciència per a fer les coses. Un perfecte exemple del “no n’hi ha prou” mataroní que esmentava l’altre dia. Recordo molt bé quan vaig sentir parlar en públic per primera vegada a en Milà. Va ser en un acte, cap finals dels setanta, al Museu de Mataró. És tractava d’una campanya, si la memòria no em falla, anomenada “Salvem Valldemia”. El govern municipal predemocràtic –quina sutilesa- pretenia obrir el carrer del Carme tot travessant els patis de l’escola dels maristes. No cal ser massa espavilat per adonar-se del “pelotazo” urbanístic que representava aquella operació amb l’excusa de millorar el trànsit de la ciutat. Recordo també la intervenció d’un individu, que es va presentar com a militant de Falange Autèntica, dient unes barbaritats de l’alçada del campanar de Santa Maria. Quin no seria el meu estorament quan, quasi trenta anys després, aquest mateix individu es presentava com a portaveu d’una plataforma ciutadana contra la recollida de la brossa comercial i demanava, davant el consistori en Ple, instruccions a un regidor de l'oposició. Coses de la vida.
En l’entrevista de la Marta Pedrico, explica en Milà algunes qüestions força interessants sobre la negociació de l’Estatut. Situa bé el debat quan recorda la necessitat de pactar el projecte amb les forces parlamentàries a Madrid. I recorda la jugada de CiU de pujar innecessàriament el llistó per després haver-lo de rebaixar a Madrid. Parla de l’atac de banyes d’ERC per la foto Zapatero-Mas i del canvi de posicionamet que això provoca en el partit d’en Carod. I parla de la feina feta com a conseller i de la necessitat de les polítiques de progrés a Catalunya, de la seva sortida del govern i del seu suport actiu a l’Estatut.
El dijous, mentre signava amb el conseller Baltasar el conveni per les millores a la planta de la brossa, pensava que qui havia d’haver firmat aquest conveni era en Milà. Amb ell vàrem començar a parlar d’aquest tema, pel juny del 2004, tot sopant –no oblideu la vessant gourmet d’en Salvador- en un conegut restaurant d’Argentona.
I avui, a la inauguració del local social del carrer València, he volgut recordar que fou en Milà qui va apostar per construir habitatges públics en aquell solar d’equipaments. Una qüestió que ens ha costat més d’un judici i que ara ha quedat perfectament regulat amb la Llei d’Habitatge. Una llei coneguda com a llei Milà.

Persones i polítics!


Foto LL.M.
I en aquest ordre. La notícia, coneguda avui, de la renúncia del cap del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mataró, reobre el debat sobre la relació entre la vida personal i la dedicació política. És cert, com ja vaig dir en un altre post, que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. Els polítics, per voluntat pròpia i per inherència de la pròpia feina, estem en una mena d’aparador públic. Per això, determinades decisions, absolutament normals a l’àmbit privat, generen una allau de comentaris quan es tracta d’un càrrec públic. Tanmateix, el que ningú no pot negar és el dret d’un electe a deixar de ser-ho per voluntat pròpia. Tothom té dret a millorar les seves espectatives personals i professionals de forma honesta, i els polítics no tenim perquè ser diferents. Se’ns demana sempre que siguem ciutadans normals i quan volem fer una cosa tan normal com deixar el càrrec som objectes de comentaris de tot tipus. A en Genís Bargalló, com tampoc no va fer-se amb els que plegaren abans encara que fos per anar a altres àmbits de la política, no se li pot retreure res. Ha dedicat tres anys de la seva vida a treballar per la seva ciutat. Que ho hagi fet amb més o menys encert és una altra qüestió i que ha de poder ser objecte de la crítica que es vulgui. En el temps que porto a l’Ajuntament, he vist plegar un alcalde, alguns regidors del govern i de l’oposició i fins i tot dos caps de grups de l’oposició. A tots els hi he agraït la feina feta per la ciutat i no he qüestionat la seva decisió. Ara el govern serà criticat i l’alcalde requerit; res que no entri dins les normes del joc polític. Cal saber estar a les verdes i a les madures, i la renúncia d’un tinent d’alcalde no és una bona notícia per cap govern. Per aquest tampoc, i ara caldrà prendre les decisions que pertoquin. Ara bé, tampoc estem davant cap crisi de govern.
L’acord signat entre el PSC, ICV-EUiA i ERC deixava ben clars els mecanismes que s’han d’activar en cas de canvi d’algun dels caps dels grups municipals. Ho vàrem fer al maig d’ara fa dos anys, quan va plegar en Mas, l’any passat amb la dimissió d’en Civit, i ho farem ara. Amb normalitat i celeritat. El govern té suficient velocitat de creuer com per poder fer el canvi sense gaire entrebancs. Amb el Pla d’Habitatge aprovat i el Pacte per l’Habitatge signat per unanimitat -i aquest mèrit cal atribuir-lo en bona part a en Bargalló- el rumb està prou marcat com perquè no s’hagi de produir cap dificultat afegida. Les prioritats estan definides, els projectes segueixen el seu procés d’execució sense retards apreciables i no es perdrà ni un minut en discussions estèrils.
Gràcies Genís pel teu treball d’aquests tres anys i molta sort.

De residu a recurs


Foto Capgros.com
Aquest matí hem signat, amb el conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat i el president del Consorci de Residus del Vallès, un conveni marc per establir les condicions de col·laboració en l’aplicació del nou model de gestió de residus de les dues comarques: Maresme i Vallès Oriental.
El que es pretén és treballar bàsicament en tres grans línies d’actuació. La primera seria la recollida selectiva. Pel 2012 es preveuen uns objectius molt ambiciosos: 75% d’envasos lleugers, 55% de matèria orgànica i 75 % de paper-cartró i 75 % de vidre. Tots aquests materials serien tractats en plantes especialitzades i en el cas de la fracció orgànica es preveuen reformes importants en la planta de Granollers, que tractaria la brossa orgànica selectiva de les dues comarques per fabricar-ne compost i gas metà.
Caldrà treballar de valent per assolir aquests objectius i la voluntat d’estendre la recollida de la fracció orgànica a tota la ciutat de Mataró durant el 2006 va en aquesta direcció.
La segona línia d’actuació seria la de recuperar tots els materials encara aprofitables de la bossa d’escombreries barrejada, la que conté el que no s’ha recollit selectivament. L’objectiu és que tota la brossa que arriba barrejada sigui tractada mecànicament per separar tots aquells elements (fracció orgànica, paper-cartró, metalls, vidre, plàstics). Per això es preveu la construcció de dues plantes de tractament, una a Mataró al costat de la incineradora i l’altre en un lloc encara per determinar del Vallès, que facin aquesta tria selectiva. Els diferents elements triats serien portats a les plantes especialitzades i la fracció orgànica seria sotmesa a un procés de fermentació anaeròbia, en tancs tancats, per l’obtenció de gas metà que alimentarien motors de combustió per produir energia elèctrica.
En darrer terme tots els elements que no es puguin aprofitar després de la separació serien portats a la planta incineradora de Mataró pel seu aprofitament energètic o dipositats en un abocador del Vallès. La planta incineradora de Mataró haurà de modificar els seus dos forns, sense augmentar la seva capacitat, per tractar materials amb major capacitat calorífica. Aconseguim tancar el cercle i convertir els residus en recursos. Materials reciclats i energia. Actualment més de la meditat de la energia elèctrica domèstica que consumeix Mataró procedeix de la planta incineradora.
La inversió que cal fer per desenvolupar aquest model és molt quantiosa i estarà finançada per l’Agència de Residus de Catalunya. Per primera vegada la Generalitat s’implica en el greu problema del tractament i eliminació dels residus sòlids urbans i acompanya als ajuntaments en la seva solució.

Petita crònica de tres actes


Foto Sara González
Mentre la roda de la política nacional gira infernalment ràpida, la política local tampoc para. Però molt més agraïda. Projectes que es van acabant, projectes que s’inicien i nous projectes que es posen sobre la taula. La feina no afluixa perquè la ciutat no afluixa. De totes les coses d’aquests dies en voldria destacar tres actes públics amb ciutadanes i ciutadans ben diversos.
El diumenge al matí assisteixo a l’acte de lliurament dels premis GIMM. Ho explica l'Oriol Batista al seu blog. Un acte emotiu que serveix per reconèixer el treball de les institucions, les empreses, els mitjans de comunicació que s’han destacat pel seu treball a favor de les persones amb discapacitat física. Aprofito l’acte per a marcar noves fites en les polítiques municipals de suport als discapacitats. El Pla d’accessibilitat, els pisos adaptats del carrer Núñez de Balboa, els projectes de quioscs del Parc i l’Agenda de Solidaritat Local. Cansat dels “ja n’hi ha prou” reclamo el geni mataroní per reclamar el “no n’hi ha prou”. Mai ‘hi ha prou quan es tracta de la justícia i la igualtat. Aquest any el premi a la persona, que s’atorga per votació popular, ha recaigut en la Manuela de Madre i és gairebé el primer acte públic de la Carme Figueras com a consellera de Benestar i Família.
Amb la Manuela i altres companys pugem al Parc Forestal per visitar la Romeria del Rocío. Casetes, sevillanes, fino, pernil, … i sobretot bons amics andalusos. És un ambient en el que em trobo còmode. La gent és amable i té ganes de passar-s’ho bé. Visita a les entitats, un bon dinar i una llarga sobretaula compartida amb amics a la Casa de Andalucía. Fent-la petar fins que gairebé el sol ponent daura les fulles dels pins. I com sempre una llarga llista de coses que caldrà enfilar el dilluns. Demandes dels ciutadans, alguna reivindicació justa i una reflexió a fer sobre el futur de la mateixa Romeria.
I el dilluns a la tarda acte al Saló de Plens. Lliurament dels diplomes de la VI Mostra de Teatre Juvenil. Els sis instituts públics de la ciutat, amb la col·laboració de l’aula de teatre del Patronat Municipal de Cultura han tirat endavant aquesta experiència. I no s’han posat per qualsevol cosa: Molière, Brecht, Benet i Jornet, Aristòfanes, Jules Verne. El Saló de Plens convertit en autèntic Saló de la ciutat, ple de gom a gom de noies i nois entusiasmats per la seva experiència. Com va dir un d’ells plenament orgullosos de la feina feta, de la experiència viscuda.
La ciutat, la ciutadania que empeny decidida.

I el d’Espanya també!



Foto ElPaís.es

En castellà dirien “vivir para ver”. És el que he pensat avui llegint les cròniques dels diaris de la intervenció de la secretària de política autonòmica del Partit Popular, Soraya Sáenz de Santamaría, a Tribuna Barcelona ahir dimarts.
Pel que llegeixo la diputada popular va desenvolupar dues línies conceptuals bàsiques per sostenir la seva tesi central sobre la “deslleialtat institucional de les autonomies”. Evidentment l’Estatut com a dimoni gros. Fins aquí cap novetat. El que sorprèn és que alguns dels arguments utilitzats xoquen frontalment contra la campanya engegada fa mesos pel Partit Popular contra l’Estatut de Catalunya. Em refereixo fonamentalment a la seva afirmació sobre el finançament. Diu Sáenz de Santamaría que aquesta millora, un dels objectius bàsics de la reforma de l’Estatut, no està garantida pel text aprovat a les Corts Generals. Mala memòria o es que no es parlen entre ells? Perquè aleshores com queda Javier Arenas amb les seves frases? “La propuesta de Cataluña supondrá un coste de miles de millones de euros para Andalucía y Chaves lo sabe, ya que lo que el sistema catalán plantea es trincar toda la tela de golpe y después, a ver lo que suelto poco a poco”. Javier Arenas (11-10-2005). O el president de La Rioja, Pedro Sanz? “Supone una amenaza. Tenemos que ir a defender nuestro puchero y nuestras alubias”.Pedro Sanz (22-10-2005). Sembla com si Sáenz de Santamaría volgués convèncer als de l'altra partit del "no". Sobre aquest tema del finançament us recomano el post d'en Donaire al seu blog,
Tampoc l’altre línia argumental sembla massa convincent. Porta també mesos el PP insistint en la presumible inconstitucionalitat de l’Estatut. Com que no hi ha possibilitat de recurs previ, la dirigent popular va anunciar que el Tribunal Constitucional tindrà que pronunciar-se sobre aquesta reforma estatutària perquè el PP s’encarregarà de plantejar-ho després del referèndum. Com que mai ningú planteja un recurs contra una llei derrotada, el que va fer ahir Sáenz de Santamaría va ser anunciar el triomf del “sí” i la derrota del “no”. I la cirereta del pastís la va posar quan va dir en tessitura bíblica: “Ja n’hi ha prou amb prendre el nom de Catalunya en va”. Doncs sí senyora, i el d’Espanya també!
“España se enfrenta a un riesgo real de fractura nacional. Esta semana probablemente se den los pasos decisivos para un cambio de régimen”. José María Aznar (18-12- 2003).

Un sí radical i convençut



L'acudit d'en Kap a La Vanguardia no deixa de ser un acudit. És a dir una forma exagerada i divertida d'explicar la realitat. He dit altres vegades, malgrat que a l'hora del recompte del dia 18 de juny les paperetes del “no” d'Esquerra seran idèntiques a les paperetes del “no” del PP, que les raons d'uns i d'altres són diferents. Cada dia que passa em ratifico en la meva idea del referèmdum matrioshka d'Esquerra. Llegiu sinó l'article de l'Iñaki Ellakuría a La Vanguardia d'avui. Del PP, diguin el que diguin i es posin com es posin, tots sabem les raons profundes del seu “no”. La concepció uniformista d'Espanya, la derrota encara no païda del 14 de març del 2004 i l'atac frontal al president Zapatero.
Ara que ja sabem qui són els del “no” i les seves raons, caldrà començar a parlar del “sí”. I de les raons del “sí”. Llegint un parell d'articles a La Vanguardia d'avui -semblo abonat a aquest diari- també el “sí” fa pensar. L'article d'en Francesc-Marc Álvaro planteja dues classes de “sí”. Recomana a CiU que es posi les piles i no deixi el monopoli del “sí” pel PSC. "Un sí flojo nos deja a la intemperie". I tant, a mans del PP que l'utilitzarà contra Catalunya i a mans dels que aquests dies miren cap a Montenegro. Per cert no us perdeu l'article de l'Enric Juliana d'avui, què hi farem, també a La Vanguardia: “En las gargantas de Kotor”. En Miquel Roca també ho té clar. Un altre article per intentar entendre les raons del “sí” és el d’en Xavier Rubert de Ventòs. Caigut del cavall a les portes de Damasc i amb la fe del neoconvers diu que el seu “sí” serà radical. “¿Será que algunos votaran en contra del Estatut porque prefieren seguir quejándose o soñando con una independencia de película?”. Ves per on un independentista de darrera hora votant com la sociovergència! O com els hi agrada dir ara a alguns, votant com l’establishment!. Fa una certa gràcia aquest aire d’alternatiu d’en Carod!
Si per Francesc-Marc Álvaro molts votants del “no” ho fan convençuts que altres ja farem la feina de votar “sí”, per Rubert de Ventós el “sí” aplana el camí cap a la independència. Més pragmatisme impossible. Encara que alegra veure que l’estratègia substitueix la tàctica del regat curt que caracteritza en aquest debat els independentistes. Ja ho diu el mateix Rubert de Ventós: “yo creo que la gente vota por distintas razones: por convicción, por piedad, a sentimiento, corporativo, resentido, piadoso, cándido o somiatruites”. Doncs sí, apunti’m al piló dels convençuts!
Tot plegat, i com diu en Juliana al seu article, caldrà veure qui guanya el concurs de català murri de l’any. De moment, el premi a la gosadia política el guanya de carrer en Rodríguez Zapatero.

Dels sentiments i la política


Avui podria postejar sobre moltes coses. El Consell Nacional del PSC d’ahir al matí, la jornada de portes ofertes de les mesquites de Mataró i la bona feina que va fer amb aquest tema la Consol Prados, del premis GIMM amb la presència de gent molt mediàtica. O de la Romeria del Rocío. I també de la situació política al país amb el referèndum de l’Estatut de rerafons. D’alguns d’aquests temes ja postejaré durant la setmana. Avui vull fer-ho sobre el Congrés de la JSC de Mataró del divendres.
En parlen alguns bloggers. En Bassas, en Naya, l’Eulàlia Mas, en Víctor Martínez. Dues opinions unànimes. La bona feina feta per en Xesco Gomar i la confiança en la capacitat de treball i la intel·ligència d’en Javier Naya.
Opinions que comparteixo. En Xesco és una persona d’una honestedat inqüestionable. Treballador incansable, dels que, com deia ell mateix, no li cauen el anells per fer qualsevol feina que li demanin els companys. Li vaig recordar ahir una frase que va dir en alguna ocasió: “ a l’hora dels càrrecs, els meus companys passen al davant meu”. Se'n va de primer secretari per voluntat pròpia. I això és tota una lliçó pels més grans. I se’n va dient una altre frase que vull fer meva: “aquí es ve a aprendre”. Gràcies Xesco per la teva generositat, la teva entrega, el teu exemple, i el que per mi és més important: la teva amistat.
En Javi Naya és l’home tranquil, callat, que mira, escolta i quan parla la clava. Sap qui és, quins són els seus orígens i quin és el seu compromís polític. I és un home de paraula.
En el seu discurs d’ahir em va sorprendre quan va parlar del mateix que jo volia parlar. Va parlar dels sentiments. I en política no és una paraula corrent. Parlem d’ideals, de bona gestió, de drets, de lluita, alguns fins i tot parlen d’essències pàtries. Parlem dels problemes dels ciutadans, massa vegades parlem dels problemes dels polítics, parlem –sempre malament dels opositors -, però gaire bé mai parlem dels sentiment. Per això vaig voler parlar dels sentiments i la política al joves socialistes de Mataró. Del sentiment com a expressió noble que sorgeix del fons de les persones, dels sentiments universals que cerquen la felicitat. La pròpia i la dels que ens envolten. Del dret a ser feliç. I del compromís de treballar per la felicitat dels humans. Del sentiment d’amistat que et permet treballar colze a colze amb companys i companyes que tenen opinions propis i no sempre coincidents. El sentiment de ser treballadors i fills de treballadors que ens obliga a lluitar per millorar les condicions de la nostra gent. O sigui les condicions de la majoria de la gent. Dels vells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat convertits també en sentiments. Omplint l’acció política i la de govern d’eficàcia i eficiència però també de sentiments. Com a referents del que som. Del que són: joves i socialistes.

Senzillament, Capgrossos de Mataró.



Hi ha castellers, no terra de castells.Ho vaig dir en una entrevista que em va fer en Jordi Rovira per la revista dels capgrossos. El temps m’ha continuat donant la raó. ¿Qui podia sospitar que aquella colla que s’estrenava, encara sense camisa, la diada de Sant Jordi del 1996 a la plaça de l’Ajuntament seria, tan sols deu anys després, una colla puntera i de referència?. Deu anys sorprenent a tot el món casteller.
Perquè ara també podem dir que hi ha una forma de fer castells: a la mataronina, com els fan els Capgrossos. Pas a pas, pis a pis.
Deu anys fent castells. Ahir vàrem començar a celebrar-ho amb la inauguració de l’exposició a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Una magnífica exposició que repassa la història de la colla. No us perdeu el magnífic vídeo, que s’ha de veure des del pis de dalt, que ensenya com es fa un castell. Els baixos, les agulles, les mans, les crosses, els vents, els daus, la pinya sencera abans no comencin a pujar el tronc i el pom de dalt. Seny, equilibri i força. I un punt de gosadia fins que l’anxaneta fa l’aleta, les gralles pugin el to i la plaça esclati d’alegria.
Han estat deu anys molt ràpids i molt plens, il·lusionant a la ciutat i a la comarca. Perquè Capgrossos ha estat el moviment social de més rellevància a Mataró i al Maresme en els darrers anys. Capaços d’aglutinar gent molt diversa que només reclama una cosa: passar-s’ho bé fent castells. Castells i amics. Guanyant-se el respecte i l’amistat arreu de Catalunya. Treballant dur i amb generositat. Hem vist infinitat de camises blaves en pinyes de verdes, de liles, de rosades, de vermelles, de grogues, de matalasseres, .... Amb les colles més grans i amb les més petites. Deu anys aixecant pilars, torres i castells. A les grans places castelleres i als pobles de la comarca o els barris de Mataró.
Deu anys creant afecció. La Plaça de Santa Anna que ja és tant castellera com la plaça de la Vila, el Raval de Montserrat, la plaça del Blat o la plaça de les Cols. Diada de Santes que respira aires de grans diades. Diades que ja necessiten per ser de les grans, veure pinyes, folres, troncs, poms i anxanetes de capgrossos. La gamma extra esperant i a tocar. Per Santes, al concurs de Tarragona, per Tots Sants a Vilafranca, per la Diada del 5 de Novembre? Ja ho veurem. Però, com sempre, els peus a terra o sobre les espatlles del company i el cap clar. I un munt de projectes per seguir somniant. El més important el del nou local a l’Escorxador que enguany veurem començar la seva construcció.
Pas a pas, pis a pis. Senzillament, Capgrossos de Mataró.

Sobre la gent gran

Foto Casal de la Gent Gran del Parc
Avui hem clausurat el Congrés de la Gent Gran de Mataró. Han estat dos dies d’intens treball que han acabat amb la lectura del la Declaració i de les conclusions. Voldria fer-ne algunes reflexions sobre aquest documents que, com vaig dir ahir a l’acte d’inauguració del Congrés, han de servir per orientar les polítiques municipals en l’àmbit de l’atenció a la gent gran.
La primera reflexió sembla òbvia però és fonamental per entendre la magnitud del fenomen. Es tracta del procés d’envelliment progressiu de la nostra societat. De la de Mataró, però també de la de Catalunya, de la d’Espanya i de l’Europa. Si bé, percentualment a la nostra ciutat, el nombre de persones més grans de 65 anys no augmenta -degut al repunt important de la natalitat- si ho fa en termes absoluts.
I això cal afrontar-ho en totes les seves dimensions. El que representa de nous reptes però també les oportunitats que se’n poden derivar.
La segona és l’heterogeneïtat del col·lectiu. Avui dia no es pot etiquetar de manera igual a totes les persones només per ser més grans de 65 anys. Els perfils personals que es donen dins d’aquest col·lectiu són molt diversos i això cal tenir-ho molt present a l’hora de dissenyar les polítiques a fer.
Polítiques que semblen molt orientades, i així ho recullen les conclusions del Congrés, en dos àmbits ja tradicionals: l’envelliment actiu i l’atenció a les dependències.
No faré ara una relació de les polítiques que ja es fan o de les que caldria fer. Això es recull en els documents del Congrés o al
web de la gent gran de l'Ajuntament. Em referiré més que a les coses que cal fer a com, crec jo, que cal fer-les.
En primer lloc des de la transversalitat. Coordinant els objectius i les accions dels diferents àmbits: habitatge, sanitat, activitat personal, atenció social, serveis domiciliaris, transport, cultura, oci, etc.. I tenint en compte que les necessitats de cada persona són diferents i per tant cal tenir una mena de full de ruta del seu procés d’envelliment. A cada punt i moment del procés apareixeran demandes noves a les que caldrà donar resposta.
La segona qüestió fa referència als diferents nivells d’implicació que s’han de donar. Des de les administracions, però també les entitats i del conjunt de la societat. Hem d’anar clarament cap a la concertació social. Ja no és tant important qui és el titular d’un servei com que aquest sigui d’accés universal i de qualitat. I no cal oblidar el paper que han de jugar les entitats i les xarxes socials de suport. Les entitats que poden, no només gestionar determinats serveis, sinó que són fonamentals en la interlocució amb l’administració. I les xarxes socials que canalitzin la solidaritat intergeneracionals. Sense oblidar el paper que en aquest àmbit de la solidaritat ha de jugar fonamentalment la família. Però també el veïnat i la pròpia ciutat.
Estem en un moment decisiu. Amb tres projectes de llei en marxa que han de significar un pas importantíssim en la consolidació de l’estat del Benestar. Al dret a l’educació, al dret a la sanitat, al dret a les pensions hem d’afegir el dret a ser atesos convenientment quan per causes de malaltia o d’edat no ens puguem valdre per nosaltres mateixos.
Avui s’ha acabat un Congrés. Amb una Declaració final i un document de conclusions. Treballats i discutits intensament durant aquests dos dies. Ara arriba el moment dels compromisos. Dels compromisos que caldrà concretar encara més a partir dels documents elaborats.
Bona feina feta pel regidor Batista i sobretot per totes i tots els congressistes.

De Saint-Denis al Parc Central


No vaig poder ser-hi però m’ho han explicat de primera mà. Gent que va ser-hi i gent que ho va organitzar. Literalment: “Crec que ahir al Parc Central vam fer d’aquests actes Ciutadans amb majúscules, on la gent se sent part d’alguna cosa...”. I una gran satisfacció que gent jove i diversa de la ciutat sigui capaç d’organitzar un esdeveniment com el d'ahir. Exactament el que preteníem societat civil, amb tot el suport municipal, organitzant un acte multitudinari. Cal creure més en la gent i sobretot no voler aprofitar-se del seu esforç.
Unes 2.500 persones al Parc Central. Gent jove de tots els barris de la ciutat, famílies, gent gran, ... La ciutat i els ciutadans. Bé una part, que no tothom és del Barça. Però una part molt majoritària. I
gent elegant que malgrat no ser culé sap felicitar-nos quan el Barça guanya. Cap incident al Parc més enllà d’algun problema tècnic amb la coordinació de les senyals de vídeo i d’àudio. En Puyal va cantar el gol d’en Campbell abans que es veiés la pilota entrar a la porteria del Barça.
I després
el deliri i l'èxtasi. Gentades amunt i avall celebrant l’èxit esportiu. La majoria, la immensa majoria, amb el to festiu i el seny suficient. Com demanava l’editorial del Capgros.com d’ahir. Gent amb ganes de passar-ho bé, de riure, cantar i cridar la seva felicitat. I també desgraciadament els voltors de sempre. La minoria que no saben fer res, aportar res, organitzar res. Els que aprofiten l’anonimat de la multitud per satisfer els seus instints més primaris. Els incívics i els vàndals. Per fortuna res a veure amb Les Rambles de Barcelona, però suficient per no estar d’acord i condemnar-ho enèrgicament.
No puc estar-me de reproduir un fragment del post d’en
Francesc Amat al seu blog:
Després, ara abans d’escriure això, he pogut parlar uns moments amb un amic que ha estat a París. Comentàvem que el Barça és un dels instruments de cohesió social més poderosos que tenim. Només calia ser al Parc Central de Mataró per adonar-se’n. En una nit esplèndida en què han triomfat, per damunt de tot, fins i tot més enllà de l’espectacle visual en si, els valors més preuats de l’esport. Jugant a més contra uns rivals magnífics i extraordinàriament elegants com són Thierry Henry i
Cesc Fàbregas”.
En Cesc Fàbregas, el noi que va
aprendre a jugar a futbol a pocs metres del Parc Central. Al camp municipal d’esports de l’avinguda Carles Padrós. I per si algú no ho sap en Carles Padrós, diputat a Corts per Mataró, fou un dels fundadors del Real Madrid. Paradoxes de la vida.

Ciutat en xarxa


La celebració del Dia d’Internet és un bon motiu per repassar la situació i l’ús de la xarxa a Mataró. Des d’aquell pioner Pla Director de la Societat de la Informació, de l’any 1998, fins el dia d’avui l’ús de les noves tecnologies de la comunicació no ha parat de créixer a la nostra ciutat. El darrer informe de l’Observatori de la Informació de Mataró del 2005 ho constata clarament. Comparativament amb els informes anteriors s’aprecia un augment en la disposició i ús de les TIC a les llars. I comparativament amb la resta de Catalunya també s’observa un bon posicionament de la ciutat. Per exemple la connexió de llars de Mataró connectades a Internet és 8’5 punt superior a la de Catalunya. Pel que fa a les empreses de Mataró connectades la xifra és del 92%, només dos punts per sota de la mitjana catalana i cincs punts per sobre de la mitjana europea.
Durant tota la setmana s’han fet a la ciutat diversos actes relacionats amb Internet. Amb el lema "Internet és fàcil, Internet és útil" s'ha desenvolupat un seguit d'actes, dins del programa FesInternet, organitzats pel TecnocampusMataró i l'Ajuntament. Des de la trobada de bloggers fins a la videoconferència amb Sierra de Yegüas.
Avui mateix l’Ajuntament ha presentat la Carpeta Ciutadana i el recull estadístic del web municipal. La Carpeta Ciutadana és un espai personalitzat i confidencial que permet al ciutadans, que s’han de donar d’alta prèviament, efectuar consultes i gestions amb l’Ajuntament i amb altres administracions. Pel que fa al web municipal, que fa pocs dies era classificat com el segon millor web municipal d’Espanya, les estadístiques demostren la utilitat i l’ús que en fan els ciutadans. Les xifres impressionen de debò: 691.767 rebudes i 39.776.931 pàgines visitades.
Poc a poc anem posant els ciutadans i ciutadanes, la ciutat i la societat a la xarxa.

El rave per les fulles?


Foto Rafa Liñan

Interessant reunió aquesta tarda al Consell Comarcal del Comitè Executiu del Pla Estratègic del Maresme. És tractava de revisar els treballs fets dins el moment. I el resultat de moment és força important. Els treballs que s’iniciaren al novembre estan força avançats i ja s’han celebrat debats sobre temes prou importants com l’economia de la comarca, el medi ambient, l’urbanisme, la mobilitat i les infraestructures i la realitat social. Podeu trobar tota la documentació a la web del Pla Estratègic. Us recomano la seva visita i la lectura d’alguns dels documents que hi ha penjats. L’estol d’experts que han participat en el debat i les reflexions aportades constitueixen un material molt interessant sobre el que treballar.
Ja vaig escriure sobre el que representava aquest Pla Estratègic per la comarca del Maresme i com ens havia d’ajudar a encarar els canvis econòmics i socials que s’estan produint. I també ens havia de servir per articular la nostra relació amb els territoris veïns.
A mesura que s’avança en les concrecions del Pla Estratègic va sorgint més forta la qüestió de la governabilitat del territori. Fa pocs dies vaig participar en una jornada del Consell Comarcal sobre aquest tema i del que ja vaig fer un post. Aquest serà segurament el debat més important que caldrà afrontar en una propera legislatura del Parlament de Catalunya. I continuaré posicionat en el paper fonamental del Consell d’Alcaldes com a màxim òrgan de representació política del territori.
També a mesura que avancen els treballs sóc més conscient de la necessitat de no allargar artificialment determinats debats. En parlo també d’això en un article, publicat ahir al diari El Punt, en el que reflexiono sobre la mobilitat al Maresme. Em preocupa que mentre discutim incansablement la realitat de la comarca se’ns allunya i es perden oportunitats i diners que poden acabar en altres territoris.
A l’acabar la reunió tinc oportunitat de comentar breument amb el diputat d’ICV-EUiA, Joan Boada, sobre el programa 30 minuts que es va emetre diumenge al vespre per TV3. Li comentava que la visió que es dona de la comarca és parcial. Si es parlava de pressió urbanística i creixement desbocat, no costava gaire explicar que els paisatges de les Cinc Sènies, que sortien en el reportatge, formen part d’un espai agrícola doblement protegit. Pel Pla General d’Ordenació Urbana de Mataró i pel Pla Director del Sistema Costaner de la Generalitat.
A vegades hi ha qui s’entesta en agafar el rave per les fulles.

Parlant de blogs


Foto Marga Cruz
Xerrada, aquest vespre, a can Xalant per parlar de blogs. Arribo, arribem, bastant tard i la Judit Vives i en Francesc Amat ja feia estona que xerraven. La conversa ha anat sorgint fluïda sobre un fenomen relativament nou i en contínua evolució. En Pep Dardanyà, que es confessa no blocaire, els compara amb els speaker corner anglesos. En Francesc, bon coneixedor del tema, estableix alguna diferència. El caràcter més reflexiu a que obliga l’escriptura davant el perill d’escalfar-se massa la boca. Clar que avui mateix hem viscut, a Mataró, un exemple de com també l’estil Pujalte pot arribar a determinats blogs. Apareixen en la conversa temes interessants com el caràcter efímer que poden tenir els escrits o la relació entre imatge i paraules. En Ramon Bassas apunta temes com els meme o el fet de posar-se d’acord per escriure tots sobre un mateix fet o assumpte. En Quico Melero explica que hi ha fotoblogs que fan quelcom semblant amb imatges. I sorgeix el tema de la censura. Un xicot del Quebec –ho sento no he retingut el nom- sembla conèixer el tema i parla dels sistemes utilitzats en alguns països no democràtics.
Què ens motiva a escriure en un lloc públic és una de les preguntes que cadascú respon com pot. A la Núria Aguilar li preocupa especialment el tema.
Parlem de la fractura digital, dels nous models de blogs, de les xarxes, de la teorització del fenomen. Evidentment, i havent-hi polìtics, sembla obligatori parlar dels blogs dels polítics. M’interessa saber que en pensen els periodistes presents sobre la possibilitat que els polítics puguem explicar de primera mà el que pensem de tal o qual qüestió. O explicar la nostra versió d’un acte sense la mediació dels periodistes. Sembla clar que l’exclusiva de la informació desapareix amb els blogs. Però augmenta la quantitat d’informació i per tant, més que mai, cal aprendre a triar el que és significatiu del que és banal per no perdre’s en un oceà d’informació.
S’estava bé aquest vespre a can Xalant sota una escultura efímera, entre la figuera i el safareig. Després d’un dia atapeït de reunions s’agraeix una estona de conversa tranquil·la a l’era de la casa. Amb el mar al fons i amb la Laia l’arquera de testimoni mut de les nostres inquietuds. Marxem quan quasi es fa fosc i encara queda un moment per parlar dels blogs i la seva possible relació amb les arts visuals. Sembla un tema força apropiat per acabar una conversa a can Xalant. Però això serà un altre dia.

que ni come ni deja comer



Ahir deia que hi havia alguns que estaven marejant la perdiu i buscant motius per votar no. Avui, després de llegir les entrevistes a Carod a El País i a Puigcercós a El Periódico, encara podria afegir que fan com “el perro del hortelano, que ni come ni deja comer”. O si ho preferiu en català: pilotes fora. I amb alguns lapsus conceptuals importants. Segur que la feina principal del conseller Carretero era governar els ajuntaments? Ben bé com allò de “que el mejor alcalde el rey”. Exactament el mateix paper de subsidiaris que vint-i-tres anys de pujolisme va intentar desesperadament, amb invents com els Consells Comarcals o la supressió de l’Àrea Metropolitana, reservar pels ajuntaments. Igualment sorprèn aquest aire d’alternatiu que vol atorgar-se ara en Carod. Anar a pescar vots a les aigües més radicals no solament allunya Esquerra de les opcions futures de govern sinó que crea enormes confusions entre els seus electors. Només cal llegir els resultats de l’enquesta d’avui a La Vanguardia. I l'anàlisi que en fa en Julián Santamaría.
I si en Carod vol saber alguna cosa sobre federalisme li recomano la intervenció de
l’Isidre Molas al Senat. Potser llegint-la amb atenció entendrà algunes coses.
Com també es poden entendre algunes coses llegint l'entrevista al
president Maragall a La Vanguardia d'avui.
Però tot això comença a ser història passada. Ara cal centrar-se en guanyar el referèndum del mes de juny. Explicar les raons del sí. El que guanya Catalunya amb el nou Estatut. Més capacitat de decidir i millor finançament. Explicar que aquesta és una oportunitat magnífica per obtenir més autogovern i que el risc que correm és quedar-nos a la cua del desenvolupament estatutari a Espanya.
Llegiu els plantejaments que fan els mateixos governs del PP sobre les reformes dels estatuts de les comunitats on governen. Mentre a nosaltres ens neguen el pa i la sal, no tenen cap impediment per demanar el mateix, o més , per València o les Illes. I no passa res, ni es trenca Espanya ni es reforma encobertament la Constitució.
Deia ahir també que els del PP estan molt calladets. Segurament els seus gabinets electorals ja els han informat que una campanya massa activa a Catalunya només farà que estimular el vot del sí. Més enllà de les imprescindibles opinions d’en Piqué sobre els nous consellers i del numeret de les furgonetes amb les signatures, poca cosa més. Almenys si ho comparem amb la bronca a la que ens tenen acostumats.
En definitiva si hem de fer cas a l’enquesta de La Vanguardia el perfil del votant del no és clar i contundent: un 60% dels votants del PP votarien no. No cal perdre de vista que segons la mateixa enquesta un 44% dels votants d’ERC votarien sí i només un 31% votaria no.
I com que després vindrà la guerra de les xifres i la de la participació serà un dada controvertida és interessant llegir l’
editorial de l’Alfredo Abián a La Vanguardia sobre algunes xifres de participació en referèndums anteriors.

Les prioritats: l’Estatut i governar

Foto Elpaís.es
Mentre altres van marejant la perdiu i rebuscant motius per votar no, els socialistes ens hem posat les piles i en poques hores hem definit clarament quines són les prioritats. Guanyar l’Estatut i seguir governant. El president Maragall ho va deixar prou clar: ningú entendria un govern hom tothom no treballés per aconseguir l’Estatut. En democràcia totes les postures poden ser legítimes però no totes són conseqüents. I com deia l’altre dia l’Estatut no és una llei qualsevol. L’Estatut és el projecte polític central del govern del president Maragall. Un projecte fonamental per Catalunya i també per Espanya, com recordava el dimecres l’Isidre Molas en el millor discurs que s’ha escoltat a les Corts espanyoles en els darrers temps. Tan bon punt estigui disponible a la xarxa el linkaré.
Malgrat que material per llegir no en falta. La xarxa treu fum, només cal anar al bloc d’en Gordillo per veure-ho. I com que la bromera no baixa fa falta una certa distància per poder valorar amb calma les, encara excessivament immediates i sesgades, opinions i reaccions. De totes maneres us recomano el post d’en Francesc Amat. Per la claredat dels seus arguments i per les qüestions que planteja.
A la premsa escrita el temporal tampoc amaina. Als articles, ja citats en altres blocs d’en Joan B. Culla i de l’Enric Juliana, caldria afegir els de la Pilar Rahola. Amb el temperament que la caracteritza i més tractant-se dels seus antics companys d’ERC, la Rahola els hi fa un bon “traje”. Molt més ponderat –que la Rambla de Mataró imprimeix caràcter- en Manuel Cuyàs també en parla avui a El Punt.
Però mentre tothom s’entreté amb ERC, els del PP van passant desaperceguts. Després de la quantitat de disbarats, mentides i exageracions que han arribat a dir durant tots aquests mesos ara estan més aviat calladets. Muntar numerets tipus Pujalte ocupa molt de temps i energies. O potser els hi cal ocupar-se de temes més mítics. I compte que el vespre del referèndum sortiran en bloc a capitalitzar el vot negatiu. Tot el vot negatiu. Vot negatiu que li servirà al Partit Popular per dos objectius fonamentals pel seu projecte polític: negar la legitimitat als polítics elegits pel poble de Catalunya i destruir políticament al president Zapatero. Només un aclaparadora majoria de vots a favor de l’Estatut pot parar l’estratègia popular. I sense perdre de vista les reflexions d’en Castells a La Vanguardia.
I com que l’altra prioritat és governar i que cap projecte s’aturi, com deia avui al Diari de Sabadell en Manuel Bustos, calia reorganitzar el govern i nomenar els nous consellers. Feina feta, I sé de primera mà que a La Roda de Andalucía més d’un han brindat avui amb cava català.

Cruïlla de cultures: metropolitana, impura i concertada



El dimecres es va fer al Palau de la Virreina la presentació oficial del Festival Cruïlla de Cultures 2006. La celebració de la roda de premsa a Barcelona t'assegura la presència dels mitjans de comunicació de la capital catalana i per tant augmenta el ressò de l'acte. El programa d'aquests any és magnífic i no em vaig estar de dir que volem un Cruïlla metropolitana, impura i concertada.
Metropolitana. Perquè aquest és l’àmbit sobre el que volem projectar el festival. Aprofitar la massa critica metropolitana i atreure a Mataró gent de tot l'entorn. Vaig dir que "per Mataró, Barcelona és una oportunitat i no una amenaça" i " que al nord del Besòs també hi ha vida". Crec fermament en les dues coses. Però cal demostrar-ho i el Cruïlles és una gran oportunitat. I segurament l'aposta més forta que ha fet mai la ciutat en aquest sentit.
Impura. Músics d'arreu del món però no un festival de músiques ètniques. Més aviat un festival de músiques mestisses. Hi ha prou amb repassar el currículum dels artistes presents per entendre-ho. Rock, hip-hop, son, flamenc, jazz, funk, bossa, afrohouse, rap, samba, reggae, blues, rumba cumbia, flamenco-chill, gospel, ... . Ben barrejat i servit per músics de primera categoria. Música calenta per les nits xafogoses del juliol a Mataró. Un programa impressionant amb disset concerts entre el 22 de juny i el 23 de juliol.
Concertada. Una empresa d’economia social que arrisca. I dues administracions que recolzen: Ajuntament i Generalitat. Un
pressupost de 600.000 euros. Tot plegat una fórmula que funciona i funciona bé. Com la mateixa Casa de la Música Popular. Una iniciativa pionera a Mataró que ha donat bons resultats i que es va estenent per tot el país. Una manera de generar indústria cultural i una molt bona manera de promocionar la ciutat. Per això IMPEM i Patronat de Cultura treballen junts. I la resta de serveis de l’Ajuntament donen recolzament.
Músiques de diversos paratges i una ciutat per gaudir-les. Cultures disperses i una cruïlla on trobar-les. Fusió, ritme i entreteniment a Mataró.
I pels escèptics una volteta pel google: "Cruïlla de Cultures"+Mataró.

Tripartit sí, gràcies!


Foto Capgros.com
Al juny del 2003 el PSC, ICV-EUiA i ERC vàrem signar un acord de govern. Ho vàrem fer, i més enllà de la simple majoria aritmètica, entenent que la ciutadania havia apostat en les eleccions municipals per una majoria catalanista i d’esquerra. L’acord de govern contenia les línies programàtiques de l’acció de govern que hem vingut desenvolupant des de aleshores.
M’han sentit dir moltes vegades: a l’acord "vàrem posar negre sobre blanc" el programa del govern. També he dit vàries vegades que l’acord era en clau estrictament mataronina i que no condicionava res ni a la comarca ni a Catalunya. I en el preàmbul de l’acord va quedar explícitament clar que no eren objecte de l’acord els temes que feien referència a qüestions identitàries. Això ha permès que en temes de política general i no estrictament municipal, els grups que donen suport al govern votessin de forma diferenciada. Amb aquest acord, que vàrem renovar el maig del 2004, hem governat durant aquests tres anys. Ahir mateix deia que m’he sentit personalment còmode amb aquest pacte. I avui per avui, no existeix cap circumstància per a que aquesta situació canviï.
Per tant la intenció, que he manifestat públicament aquests dies, és la de mantenir el govern actual fins el final del mandat. I tenir com a prioritat l’execució del Pla d’Actuació Municipal 2006 i preparar el PAM i el pressupost del 2007. O sigui governar fins l’últim dia del mandat. Tot això pot semblar obvi, però és la qüestió sobre la que més vegades he hagut de respondre aquests dies.
Aquest matí un company em deia que avui seria un dia llarg. D’aquells que calia tenir el mòbil obert. Doncs, com que no m’agrada que em soni el mòbil en segons quina reunió, l’he tingut gairebé tot el dia tancat. A primera hora una interessant reunió amb la junta del Casal d’Avis de l’Havana, després l’acte del Dia de la Policia Local i a la tarda Junta General de les companyies municipals. Un nou format que ha permès una explicació més detallada del treball i el corresponent debat polític sobre AAMSA, Prohabitatge, GINTRA i PUMSA.
Com sempre, prefereixo esperar que baixi la bromera de la polèmica i opinar amb més tranquil·litat. El dubte és si això serà possible o continuarem instal·lats en el Dragon Khan. De moment tot sembla indicar que les coses seguiran així. Vegeu el blog d’en Saül Gordillo per constatar la quantitat de "coses" que es poden arribar a dir. Potser que no perdem el seny. Si ens queda.
Mentre tant a Mataró ho tenim clar: tripartit, sí!

Dos anys després

Foto Quico Melero
Avui fa dos anys que els regidors del PSC, d’ICV-EUiA i ERC de l’Ajuntament de Mataró varen votar la meva candidatura com alcalde de Mataró. Han estat dos anys que han passat ràpid, viscuts intensament. Al ritme incessant de l’acció de govern vaig voler sumar una voluntat de proximitat al ciutadà. Parlar i escoltar els ciutadans només s’aconsegueix baixant al carrer i caminant per la ciutat. Sigui en la multitud d’actes que cada setmana passen a Mataró, sigui només passejant pels carrers i places. És clar que aquesta no és una feina per mandrosos i que la polìtica cara a cara amb els ciutadans és arriscada. La gent vol compromisos i respostes, no admet raons de mal pagador però és capaç d’entendre les coses quan se li explica correctament. I després cal complir el que es promet. I això per un polític local, tot i el risc de ser titllat de populista, és el que dóna realment sentit a la seva feina. Ja he dit altres vegades que per disfrutar la ciutat primer s’ha de ser-hi. “Pa lo bueno y pa lo malo” que diria el castís.
Malgrat que el balanç final el faran, com pertoca en democràcia, els ciutadans i ciutadanes el maig de l’any vinent, no vull estar-me de la satisfacció per la feina feta. Satisfacció que no cofoïsme. Queda més feina per fer que feina feta. Afortunadament. Perquè això vol dir que tinc l’honor de governar una ciutat dinàmica, viva, plena de projectes i plenament capaç de superar els reptes que el segle XXI ens planteja.
També hi ha hagut lògicament errors i equivocacions. Ha calgut rectificar coses i replantejar qüestions. Gairebé sempre ho hem pogut fer amb calma i tranquilitat. Donant la cara, escoltant les raons dels altres, argumentant les pròpies i cercant l’acord.
Tothom ha complert el paper que li pertocava. He governat, en un pacte de tres partits, amb comoditat personal, resolent les diferències entre partits, parlant les hores que calgués fins arribar a l’acord. Amb l’oposició hi ha hagut la lleialtat suficient per poder plantejar les qüestions amb la intenció, de totes les parts, de trobar la millor proposta per Mataró. Unes vegades hem aconseguit el consens i altres no. Em complau especialment, perquè sóc conscient de l’esforç de generositat que va fer tothom, haver signat el pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social de Mataró.
Dos anys plens de feina, d'il·lusions, de suports i de complicitats mútues amb els ciutadans i les ciutadanes.
Però “no n’hi ha prou” i demà caldrà seguir treballant, en una setmana en la que, malgrat el soroll mediàtic terrible, la feina feta ompliria molts i molts posts.
Gràcies a totes i tots els que ho heu fet possible.

Lucrècia morta i el medi ambient


I quina relació té una cosa amb l’altra?. Cap més enllà d’una coincidència en l’espai. Aquest matí he participat en una taula rodona, organitzada per l’Associació de Promotors de Barcelona, per parlar de “Una estratègia comuna per el medi ambient”. L’acte s’ha celebrat a la Llotja de Mar. Tot just quan es pugen les escales i abans d’entrar al Saló Daurat hom es troba davant la imponent “Lucrècia morta” de marbre d’en Damià Campeny. Dins del Saló quatre escultures més originals de l’escultor mataroní.
Comparteixo taula amb representants de Terrassa, Badalona, Barcelona i l’Hospitalet. El discurs dels representants municipals és força coincident: en temes mediambientals els ajuntaments estem fent els deures. A partir de la definició de model de ciutat. La ciutat de les tres C de l’Oriol Nel·lo: Compacta, Cohesionada i Complexa. La ciutat mediterrània. Davant els principals promotors immobiliaris del país repeteixo el que ja els hi havia dit altres vegades: les Cinc Sènies no es toquen i l’àmbit de creixement urbanístic de la ciutat és el fixat en el Pla General del 96.
Explico els objectius definits en el Pla d’acció ambiental que es deriva de l’Agenda 21 en quatre àmbits d’actuació. Energia amb la experiència del tub verd, de l’ordenança solar i l’estalvi en l’enllumenat. Aigua amb la eficient gestió de la companyia i els projectes dels dipòsits antiDSU. Mobilitat amb la política d’aparcaments, el transport públic i la prioritat pel vianant. I en residus em declaro favorable a la incineració, prèvia recollida i separació selectiva. Són només alguns exemples de la feina que s’està fent per una ciutat més sostenible. No puc defugir en el debat una explicació sobre la situació complexa de la gestió mediambiental a les ciutats. Atrapats entre una demanda creixent de sostre per habitatge i per activitat econòmica, per altra amb plataformes típicament NYMBY i per rematar-ho una legislació cada vegada més estricta que obliga als ajuntaments a esforços suplementaris sense els recursos corresponents. Tot plegat un bon sidral. M’agrada la idea exposada per la Imma Mayol: entre els no i el o posem els i. Deu ser això de Mataró la ciutat per viure-hi i treballar.
Per acabar dinar amb la ministra Narbona i el conseller Baltasar al Saló Lucrècia.

Dónde están las llaves, matarile...?

Foto Jpinto's
La política catalana excessivament accelerada en els darrers mesos ha entrat en una fase d’autèntic frenesí. Després de massa temps de tacticisme calculat ha arribat l’hora de prendre decisions. I el president Maragall ho té prou clar: “la prioritat és l’Estatut”. Sense embuts i anant per feina. Si definitivament el referèndum és el 18 de juny s’ha de votar únicament l’Estatut. Malgrat els qui pretenen altres coses, els catalans i catalanes estarem cridats a votar sí o no a la proposta d’Estatut. El suport o la reprovació al govern tripartit - i a les forces que el composen- cal deixar-ho per les eleccions al Parlament de Catalunya. Vincular ambdues coses és un error i fins a cert punt un frau democràtic. Cal fer les coses quan toquen i fer-les bé.
En tot aquest procés el PSC ha de tenir un paper central. Amb decisió i sense complexes. Amb la convicció de que podem tenir un bon Estatut, el millor possible. I que representarà un avanç considerable pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
En un e-mail que he rebut, sobre un post anterior, una persona especialment estimada em pronostica el futur. Esquemàticament diu que guanyarà el sí per la combinació del suport dels dos grans partits i de la promoció institucional. Que no hi haurà eleccions anticipades perquè beneficiarien a ERC i que com a molt hi hauran pactes –el titula “el gran pacte”- entre PSC i CiU. I com a conclusió opina que l’Estatut potser millora les coses però no ha apagat el foc dels inconformistes.
Jo no m’atreveixo a tant. Si haurà o no “gran pacte” ja ho veurem després de les eleccions al Parlament. Clar que primer caldrà convocar-les. Avui mateix en Francesc-Marc Àlvaro també en dubta a La Vanguardia. De totes maneres seria un pacte inèdit a Catalunya. Hem vist pactes CiU-ERC, CiU-PP i PSC-ERC-ICV. El pacte PSC-CiU, malgrat el que opina en Saül Gordillo, està per veure. Fer previsions de a qui beneficiaria un avançament electoral em sembla molt difícil. Hi ha massa incògnites per resoldre abans d’unes hipotètiques eleccions i avui per avui –i malgrat que hi crec molt poc- les enquestes apunten el contrari.
L’Estatut potser no satisfà els més inconformistes, però no per això deixa de ser objectivament un avanç important respecte al de Sau. I es pot votar sí i continuar essent inconformista. Clar que votant no tampoc es calma el foc dels inconformistes. Estaríem al mateix lloc que som ara. Amb menys competències i amb pitjor finançament que si s’aprova l’Estatut. I amb la possibilitat d’un nou Estatut molt més lluny en el temps. I com també deia l’altre dia convé no confondre els somnis amb la realitat del país. Que això se'n diu possibilisme?. Doncs m´he passat la vida fent possible coses que semblaven impossibles.

Campions i campiones!



Cap de setmana intens per l’esport mataroní. I cap de setmana d’èxits.
Les noies del Centre Natació Mataró campiones de la superdivisió de tennis taula. Això vol dir ser el millor equip d’Espanya. Ahir necessitaven guanyar al Relesa Cartagena i ho varen fer per tres sets a quatre. Avui, partit de tràmit a Elx, nou triomf per un contundent zero a quatre.
Aquest matí, al pavelló de Cirera, els nois del GrupClima Mataró han guanyat al Agro Coruña per 5 a 4. Això vol dir que han quedat campions i, el que és més important, han assolit l’ascens a la Ok Lliga. La lliga d’hoquei patins millor del món.
Les noies del Júnior Femení del Bàsquet Mataró s’han classificat per la fase final del Campionat d’Espanya. Avui han guanyat al UB-FC Barcelona per un contundent 71-51. Aniran a Madrid, amb el suport del Patronat d’Esports, a intentar revalidar el títol que ja varen guanyar l’any passat.
I encara m’arriben notícies de l’ascens de l’equip infantil del C.E. Mataró que aquest matí ha aconseguit matemàticament l’ascens a la Divisió d’Honor de futbol.
Mentre alguns, com denuncia en Ramon Bassas al seu blog, promouen polèmiques que no porten enlloc, molts altres treballen de valent per l’esport de la ciutat.
Felicitat a tots i a totes!

Tres lliçons de solidaritat

“Mataró és exemple de ciutat solidària”. Són paraules de Frei Betto durant la Nit de la Solidaritat de l’any passat. Paraules que avui he pogut comprovar són ben vigents. Tres actes relacionats amb la solidaritat han tingut lloc aquest dissabte a Mataró. Aquest matí, a la Fundació Hospital, una llarga i profitosa sessió de treball entorn l’Agenda Local de la Solidaritat. Una cinquantena llarga de persones treballant en diferents grups per anar definit el que ha de ser el Compromís de Mataró per la Solidaritat. A la tarda dos actes ben diferents. A la plaça de l’Ajuntament “Un dia per l’esperança”, la festa organitzada per Intermón Oxfam. Un acte festiu per mostrar la feina feta en els diferents àmbits de treball d’aquesta entitat. I a la seu de la Creu Roja de Mataró la signatura del conveni entre aquesta entitat i ‘Ajuntament de Mataró. Un conveni dotat amb 147.186 euros i que ens compromet a treballar conjuntament en programes d’atenció social, de protecció civil i d’acollida a nouvinguts. Ha estat un acte especialment emotiu doncs, a més de lliurar la memòria anual del 2005, ha servit per homenatjar la Mercè Domingo. La Mercè ha estat l’ànima del banc de sang de la Creu Roja a Mataró i el seu treball incansable ha permès, per exemple, que l’any passat es recollissin a Mataró 3.303 bosses de sang. Va ser precisament en un acte del banc de sang on vaig llençar la idea de desenvolupar l’Agenda Local de la Solidaritat.
La solidaritat es fonamenta en el compromís, en l’organització i en els recursos. En el compromís individual que representen els voluntaris i voluntàries. El compromís col·lectiu de les entitats ciutadanes i de les administracions que impulsen els programes. Però tot aquest esforç cal fer-ho de forma organitzada per garantir la seva eficàcia i eficiència. No hi ha prou només amb bones intencions i calen entitats que treballin en xarxa i amb objectius clars i ben definits. I amb recursos, públics i privats, treballant de manera concertada.
Una jornada reconfortant, de les que serveixen per recarregar les piles i reforçar l’orgull de ciutat.
Com ens ha dit un jove voluntari de la Creu Roja es tracta de mobilitzar el poder de la humanitat per protegir la dignitat de la humanitat.

Una notícia i sis qüestions


Dia llarg i dens que no em permet seguir les notícies, la notícia, per la ràdio o la televisió. Em limito doncs a fer-ho pels diaris digitals. La notícia evidentment és el posicionament d’ERC davant l’Estatut. Democràticament me n’alegro. Qualsevol vot vàlid abans que el descrèdit que per la democràcia representa omplir les urnes de vots nuls. Políticament ho lamento malgrat que esperava quelcom semblant. Quan es fa d’aprenent de bruixot passen aquestes coses.
És clar doncs que les bases han acabat imposant la seva opinió davant la direcció nacional del partit que havia demanat preferentment el vot nul. Com a mínim aquesta situació em planteja sis qüestions.
La primera fa referència a la situació en que queden els líders d’esquerra que havien apostat pel volt nul o el sí. Malgrat les piruetes dialèctiques que es vulguin fer el que ha passat ha estat una desautorització de la direcció nacional per part de les bases del partit. Això en qualsevol partit tindria conseqüències immediates. No hi ha prou, com diu en Carod, en dir que “Esquerra és un partit diferent”. Cal una certa coherència en els posicionaments i no es pot anar canviant de parer cada setmana. Al final, i aquesta és la segona qüestió, qui no entén res és el ciutadà. Si el procés de negociació de l’Estatut ja s’ha viscut malament per part dels ciutadans, el tram final està sent de traca i mocador. I els ciutadans, que acostumen a no tenir res d’estúpids, poden fàcilment fer una botifarra monumental, no a l’Estatut, sinó als polítics del país quedant-se a casa el 18 de juny. I en aquest cas si haurà un guanyador clar: aquells qui fa temps diuen allò tan democràticament pervers que els polítics catalans no representen a la ciutadania del país. Els qui coven els ous de la serp.
La tercera qüestió fa referència a la situació en la que es col·loca al govern tripartit. L’Estatut no era un element qualsevol del Pacte del Tinell. Era un element central. Com s’explicarà ara que dos socis votaran una cosa i un altre votarà el contrari?. Què passaria si aquesta situació es donés, per posar un exemple, amb la proposta de pressupost de la Generalitat?. Perquè aquí es poden donar dues situacions, a quina més inversemblant. Si triomfa el sí –cosa que espero, desitjo i per la que treballaré amb entusiasme- els consellers d’ERC hauran de governar amb el nou Estatut i desenvolupar-lo en les seves àrees de gestió. Del treball i del compromís d’uns s’aprofitaran tots.
Si triomfa el no –cosa que ni espero, ni desitjo- qui el gestionarà l’endemà. I aquesta és la quarta qüestió. Algú creu que Catalunya estarà en condicions de reiniciar el debat estatutari en uns quants anys?. I aleshores que farem? Governar amb l’Estatut de Sau i anar negociant amb Madrid cada transferència i cada euro de més?. I que el senyor Carod no confongui els seus somnis, legítims, amb la realitat del país. Tampoc serveix l’argument que a Europa no ha passat res després del no francès i holandès, que no català ni espanyol, al projecte de constitució. El projecte europeu està pràcticament aturat i la referència política és el Tractat de Niça. Aquell tractat del que el senyor Aznar va sortir satisfet i fumant-se un puro. Un puro com el que deu tenir guardat per si guanya el no. Ja vaig dir en un altre post que no seré pas jo qui digui que el no del PP és igual al no d’ERC. Però, i aquesta és la cinquena qüestió, qui el podrà destriar? Les derrotes acostumen a no tenir pares, però a les victòries se li multipliquen els progenitors. Si guanya el no, la única diferència real i pràctica serà amb que brindaran els uns i els altres. Esquerra per suposat amb cava català. El PP ho farà amb sidra?
Al final, i com deia l’altre dia, i per alguns el referèndum era una matrioshka que només serviria per saber qui mana a ERC.
Per altres, i espero que per la majoria de catalans i catalanes, el referèndum serà una gran ocasió per demostrar que aquest Estatut és necessari, el millor que podíem tenir i que servirà per resoldre molts dels problemes que preocupen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I aquesta és la sisena i darrera qüestió: el vot d’un militant d’Esquerra republicana val exactament el mateix que el de qualsevol militant de qualsevol altre partit. I exactament el mateix que el de qualsevol ciutadà i ciutadana. Ni més ni menys.

Sota la cúpula del Reichstag


Per raons de feina, que ja explicaré en un proper post, he viatjat a Berlín. Una ciutat sempre interessant, encara que sembla en una fase d’estancament quan no de decadència. A Berlín et trobes la història europea del segle XX a cada cantonada. El procés de reunificació de la ciutat està encara a mig pair i les referències al mur i al socialisme real –no he sentit la paraula comunisme en boca de cap alemany- són constants. He tingut la ocasió de visitar el Reichstag. Mig estirar en el banc circular que envolta la part més alta de la cúpula de Norman Foster i mentre el sol es posava més enllà de la columna de la Victòria, vaig poder pensar en les sensacions i emocions que m’acabava de produir la visita al vell parlament alemany. Sobre els valors de la democràcia i sobre la seva fragilitat quan, per sobre les voluntats de les persones, s’imposen altres voluntats presumptament col·lectives. Aquests dies en que, sota el pretext de l’essencialisme, alguns s’atreveixen a frivolitzar sobre la democràcia convertint els vots en ocelletes o vaixells de paper dins d’una urna és quan aquesta reflexió sobre el sentit de la democràcia pot tenir un valor especial. El Reichstag, seu actual del Bundestag alemany, és un edifici magníficament reconstruït per Foster. La cúpula és potser la part més espectacular amb les rampes helicoidals que circumvalen el joc de miralls encarregat d’il·luminar la sala dels plenaris del parlament.. Però hi ha molts altres motius per meravellar-se, i fins i tot emocionar-se, visitant el vell edifici obra original de Wallot i destruït per l’incendi, encara no aclarit, de l’any 1933 i pels bombardeigs i combats de la Segona Guerra Mundial. La decisió de deixar els “graffitis” dels soldats soviètics que alliberaren Berlín la nit del 31 a l’1 de maig de 1945 et situa en una atmosfera especial. Com les restes del túnel de la calefacció que unia els edificis del Reichstag i el palau del president del mateix. Una de les teories sobre l’incendi del 1933 situa aquest túnel com l’accés dels incendiaris nazis a l’edifici. No cal oblidar que el president del Reichstag era aleshores Goering.
Les obres d’art encarregades a quatre artistes, un per cadascuna de les potències aliades guanyadores de la guerra, són plenes de simbolisme i compleixen perfectament una de les funcions principals de l’art: obrir interrogants i generar espais propicis a la reflexió. L’estela lluminosa de l’americana Jenny Holzer que reprodueix fragments dels discursos dels parlamentaris. El mur de caixes de ferro, una per cada parlamentari democràtic alemany, del francès Christian Boltanski. El tríptic del rus Grisha Bruskin. I l’espai de recolliment on l’alemany Günther Uecker aconsegueix un ambient de reflexió que sorprèn en un espai parlamentari. Certament una visita per disfrutar de l’arquitectura però sobretot per reflexionar sobre la democràcia i la llibertat. I per vacunar-se de frivolitats políticament nul·les, inútils i perilloses.

Quan la ciutadania pren els carrers

Foto Capgros.com
No descobriré res de nou dient que als mediterranis ens agrada sobretot la vida al carrer. A la més mínima ocasió ens aboquem als espais lliures de les nostres ciutats i els convertim en autèntics salons de relació social. I això ens obliga encara més a cuidar l’espai públic com l’espai on passen moltes coses i que els ciutadans i ciutadanes utilitzen intensament. Políticament això no és neutre. Davant els espais privats o d’accés restringit, l’espai públic on tothom hi té accés. I una triple responsabilitat pels gestors públics: dotar-nos de més espais i de més qualitat urbanística, mantenir-los en bon estat d’ús i sobretot garantir l’ús democràtic d’aquests espais.
Si durant tot l’any ens agrada la vida al carrer –Carnestoltes i Setmana Santa són un bon exemple- és amb l’arribada de la primavera quan s’ens aguditza encara més aquesta tendència. A Mataró, ciutat mediterrània, això és ja un no parar. Amb Sant Jordi comencen les festes al carrer i ja no pararem fins a Sant Simó. Festes del barris, Romeria Rociera, La Fira, Festival Cruïlla de Cultures, Les Santes, Serenates, Sant Simó. No hi haurà cap de setmana que no estigui ple de cercaviles, castellers, saraus, sopars a la fresca, concerts, …
Poques coses hi ha més democràtiques que aquest omplir els carrers de ciutadania. De gent amb ganes de fer comunitat, de compartir bons moments tot fent petar la xerrada o compartint un porronet de vi.
Aquest cap de setmana, amb el dilluns de regal i després d’un Sant Jordi de roses,
llibres, gegants i sobretot ciutadania, semblava que havia de ser més tranquil. Res de tot això: setmana cultural al Pla d’en Boet, artistes a can Xalant, concert de música barroca a Sant Josep, Encuentro de los Rodeños, campionat de petanca al Parc. I els Capgrossos fent somniar de nou amb castells de vuit a Vilassar de Dalt. Els parcs i les places plenes de gom a gom, de canalla jugant, de gent passejant o llegint . El passeig marítim curull de gent amunt i avall, a peu, corrent o en bicicleta. Les tovalloles multicolors omplint les platges de la ciutat. I un circ immens que aixeca les seves carpes al Rengle.