header-photo

Memòria de dona


L'Eva amb el text guardonat a les seves mans

L'Eva M. Ramirez, m'envia el text, "Un dia qualsevol", que va llegir a l'acte de celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora al barri de Vista Alegre. Es va animar a presentar el conte en el concurs "Memòria de Dona" que convoca l'Ajuntament de Cabrera de Mar. Per Sant Jordi es van donar el resultat i l'escrit de l'Eva ha obtingut el primer premi. Felicitats Eva!. I aquí teniu el text:
Un dia qualsevol
Sóc dona d’ençà que em llevo a quarts de set i, encara amb els ulls tancats, se’m dibuixaun somriure a la cara davant l’aventura d’una nova jornada.Mandrosa, m’espolso la son i callo el rellotge que m’escridassa que renunciï als llençols que la nit anterior acolliren les meves deixalles. Poc a poc, paro els peus a terra i, en un sospirintens, m’omplo d’energia per afrontar la batalla.

Em sento valenta i d’una revolada ja sóc a la cuina! Tant integrada que semblo formar part de l’entorn. Amb el silenci de la matinada, es barregen l’aroma del cafè, els primers sorolls del carrer i el caliu de les torrades. Durant trenta segons em quedo penjada de l’escalfor de la tassa. Al que fa trenta-u, el meu subconsciente traïdor em retorna al món real, tot dient-me:
- Vinga! Afanya’t!- I el meu temps de relax s’acaba.

Aleshores, quan encara sóc víctima de les resquícies de la son, començo a patir una
transformació no visible -pels ulls de qui no vol veure- però totalment real per nosaltres que la patim, i tota jo sóc una màquina productiva i poderosa: Se m’aguditzen els sentits; se’m multipliquen les extremitats i el meu cervell treu fum planificant l’ordre del dia.

Al meu pas, tota la casa sembla reviure; Poso l’olla al foc, preparo esmorzars, destrio la roba per fer la bugada –l’estendré al migdia- obro finestres, pujo persianes... tot a l’hora! Torno a la cuina, el borbolleig de la cassola em reclama! Així doncs, mentre el sofregit està punt, pelo patates i començo a deliberar què descongelo per sopar i què cuinaré demà per a què els meus gaudeixin d’una dieta equilibrada, saludable, sense colesterol, més aviat hipocalòrica per prevenir la obesitat... això sí! amb molt d’amor, que enlloc es menja com a casa.

Un cop organitzats els tiberis, desperto als nens: un diu que sí, l’altre que no, l’últim que encara té son... Al passadís, em creuo amb el pare que també s’incorpora a la rutina diària:
-Bon dia reina! - m’acarona la galta i, de camí al bany, fa la pregunta de rigor...–.
On és la meva camisa blanca?
-Has provat a l’armari? -Contesto amb un gest d’ironia i resignació...

Com que a aquestes hores, estic carregada de paciència, no tinc problemes per fer
entendre als nens quina roba han de posar-se, explicar-los la quantitat de beneficis que aporta un got de llet i aconseguir que cadascú prepari la seva cartera... He vençut una altra batalla!

Ara que tinc els nens rentats, vestits, esmorzats i col·locats davant la tele mirant en
“Kiteretsu, el cosí més llest d’en Novita”, aprofito per ficar-me a la dutxa i empolainar-me.

Avui tenim una reunió important i ha de semblar que és la única cosa al món que m’interessa, que no he pensat en res més durant tota la setmana. Mmm! Si poguessin ferse una idea!

Com una bala, intento confeccionar, davant del mirall, la millor imatge de mi mateixa. L’home de la casa treu al cap per la porta i em fa un petó als llavis, a l’hora que em pica l’ullet amb admiració:
-On vas tan guapa?

Tot seguit, un gest d’acomiadament. L’escolto avançar cap a la porta, petonejar als nens i... un silenci massa llarg que em fa sospitar...
-Nena! No m’esperis per sopar, avui tinc feina i m’han demanat que em quedi, arribaré tard
-un cop a la porta i el meu estimat no em deixa la oportunitat de negociar altres
alternatives... Se m’acaba d’ensorrar la tarda!

Tenia un munt de gestions per fer, mil·limètricament planificades i un altre cop em toca desmuntar l’agenda i fer malabars per arribar a totes... Aquest home va a la seva! Ni s’ha recordat de la compra, que avui li tocava! Mentre discuteixo amb mi mateixa, faig els últims retocs i ja estic llesta.

-Som-hi nens! –jaquetes, carteres, esmorzars, bossa, nens, claus, mare... tots cap al cotxe que ja fem tard. Al meu cap sona una alarma, em descuido quelcom important... torno a ficar la clau al pany i deixo la rentadora engegada.

Al cotxe, els nens criden, canten i es barallen i jo intento posar ordre i repasso mentalmente les gestions pendents del dia: pagar l’excursió del gran, posar tapetes a les sabates, passar per la farmàcia, comprar el regal per la festa del petit, preparar el xandall que demà la nena té gimnàstica, demanar hora al metge... Ostres, tu! Havia quedat amb l’Anna!

Haurem de deixar-ho per un altre dia i ja ho he anul·lat tres vegades! M’engegarà!... No, no ho farà! Ella ho entén, és una bona amiga, és treballadora, esposa, dona i mare.

Ja som a l’escola. Descarrego als nens i enfilo cap a la feina, desesperada, pregant que el tràfic no em jugui una mala passada... Sembla que avui estic de sort!

A la meva taula no hi caben més papers i només entrar, el meu cap -que m’ensuma- ja em demana. M’explica durant una hora totes les iniciatives que té previstes per accelerar el creixement anual de l’empresa. Prenc nota dels aspectes més rellevants i arxivo els matisos (cosa molt important) en una part del meu disc dur, mentre que amb l’altre faig la llista de la compra i em recrimino que fa molts dies que no vaig a veure a la meva iaia. Una altra gestió pendent per afegir a la meva llista inacabable!

Reunió en deu minuts. Intento concentrar-me. Dues hores després, s’ha tancat el tracte i tots estan de bon humor. He dit ja que era el meu dia de sort? El matí s’ha passat en un tres i no res. Abans de recollir als nens, he passat pel banc, un cop hem dinat, he endreçat la cuina, estès la rentadora, preparat els berenars i tornat a l’escola. Tot això en dues hores! Quan he arribat a la oficina... Beneït sigui! M’ha semblat un miracle! Hi ha dies que adoro ser una assalariada!

I passo la tarda... Informes, balanços, previsions, trucades,... dos quarts de vuit. Canvio de jornada.

De camí cap a casa, vaig fent parades i ratllant pendents de la interminable: la llista decreix... ja van quatre! Miro el rellotge: dos quarts de nou. Pateixo per la mare, que em fa el favor de “cangurar- me” els nens fins que jo arribo, no sé que faríem sense les iaies! S’ha acabat per avui! Demà li tocarà el torn a les sabates.

Començo a estar cansada i encara he de fer dutxar els nens, preparar el sopar, plegar la roba i un munt de planxa!... Ànims reina, que tu pots! Una empenteta més i això s’acaba!

Quan ja ho tinc tot, no tinc ni gana. Voldria llegir una mica abans de caure en el parany de la son. Quarts de dotze i en Joan encara no ha arribat... Paro les llums i li deixo el plat a taula.

Última parada: el bany. Mentre que em rento les dents, penso que fa dies que no he mirat el meu compte de correu electrònic. Un cop he acabat, em connecto a la xarxa. Tinc 349 missatges! Faig una ullada ràpida. Per llegir-los, no tinc ni temps, ni ganes... Un moment!

N’hi ha un que em crida especialment l’atenció. Del 8 de març diu la data. L’obro. La curiositat em mata. Una empresa d’ edició de continguts molt important, amb la qual em vaig entrevistar fa un temps, m’ofereix la possibilitat de formar part del seu equip d’escriptors i dirigir un projecte totalment innovador que tenen en procés de creació. Els vaig portar l’esborrany de la meva novel·la; els ha encantat i volen contractar els meus serveis de forma immediata... No m’ho puc creure! No pot ser veritat! I ho signa el Director General! Per un moment, intento imaginar- me fent allò que més m’agrada... les possibilitats de projecció professional són immenses i les condicions econòmiques incomparables... això sí! Em demanen dedicació total i disponibilitat absoluta 365 dies a l’any i 7 dies a la setmana, com fa en Joan...

Levito per la casa presonera d’un somni que m’afalaga, però un somni és un somni i aviat s’acaba. Entro a fer una ullada als nens, dormen com els àngels. Els tapo bé, els beso el front, ningú us estima com la vostre mare!... Tant d’amor em provoca un daltabaix: Qui s’encarregaria dels nens? Dels metges? De la roba? De la casa?... Tampoc seria feliç!

Em fico al llit i se’m neguen els ulls d’impotència, de ràbia. Veig passar el meu tren i tinc una sensació estranya... deu ser la que provoca el fet que les dones sempre hem de renunciar a alguna cosa.

Sóc dona quan me’n vaig a dormir -a quarts d’una- i em perdo en el espai infinit dels meus pensaments. Voldria fer tantes coses que no faig! Em rendeixo a l’esgotament i somio que escric, que m’ocupo dels meus fills, que m’implico amb la societat, que tots col·laborem a casa, que tinc temps d’anar al gimnàs, que sóc feliç amb en Joan, que fomento l’amistat, que mai més... dobles jornades.

Quin estiu ens espera!


Foto Javier Naya


Avui s'ha presentat a Barcelona la nova edició del Cruïlla de Cultures, el festival de músiques d’arreu del món que es celebrarà entre el 23 de juny i el 20 de juliol a Mataró. Una aventura que va començar fa quatre anys, fruit de la col·laboració entre la Casa de la Música Popular, l’Ajuntament de Mataró i la Generalitat de Catalunya. Una iniciativa important que s’ha anat consolidant, no sense problemes i algunes incomprensions, com un festival de referència entre la nombrosa oferta de festivals d’estiu. Amb un plantejament atrevit com diuen els mateixos organitzadors en el programa:

“Vivim un moment extraordinari pel que fa als festivals musicals. L'oferta creix i creix, tant pel que fa a la diversitat d'estils i de conceptes, com quan parlem del pes específic dels artistes participants. En aquesta situació, que ha generat una evident competència, des de Mataró apostem per un projecte de programació que podríem qualificar d'autor, allunyada dels grans noms mediàtics presents a la majoria d'esdeveniments i farcida de referències musicals poc conegudes o que no han aconseguit encara una visibilitat o un impacte dins l'escena que faci justícia al seu indiscutible nivell artístic.

Volem consolidar el nom de Cruïlla de Cultures com el d'un esdeveniment que arrisca en el seu plantejament artístic, que ofereix als seus espectadors la possibilitat de descobrir abans que ningú les propostes que obren els camins d'un futur que ja arriba. La nostra intenció és que el públic pugui recordar, quan hagi passat un temps, que va ser a Mataró on va descobrir o es va retrobar amb artistes que han entrat en la seva vida.”

I just quan acabi el Cruïlla començarem Les Santes, la Festa Major de Mataró. Els “santeros” fa dies que comptem els dies que en falten per viure la setmana més intensa de l’any. I encara més, quan acabin Les Santes, el festival Shakespeare. Una festival que volem convertir en referent al nostre país sobre el teatre de Williams Shakespeare.

Un nou museu


I un museu que serà important per la ciutat. Aquest matí hem signat amb en la Fundació Carme i Lluís Bassat el conveni de col·laboració per la instal·lació a Mataró del fons artístic de la Fundació. Després de mesos de treball, amb la discreció imprescindible, hem començat a posar els fonaments a una iniciativa que vol ser important.

Important per la cultura de la ciutat i de la comarca. Un museu,amb una magnífica col·lecció de l’art català dels darrers cinquanta anys i que vol actuar com a element central i dinamitzador de les arts plàstiques a Mataró i al Maresme. Perquè es vol treballar en xarxa i que l’impacte del museu sobre la comarca també sigui significatiu.

Important pel Nou Front Marítim. La tria de l’antiga farinera Ylla, al capdavall d’una reurbanitzada ronda Barceló, amb comunicació directa amb el port, al costat d’un emblemàtic edifici dissenyat per en Manuel Brullet. En un sector en plena transformació i que tindrà el museu com a joia de la corona.

Important per la dinamització econòmica de la ciutat. L’aposta per la diversificació econòmica de la ciutat també passa per la cultura. Estic convençut que un museu d’aquestes característiques suposarà un increment important de visitants a la nostra ciutat amb els beneficis econòmics que es poden generar.

De l’acte d’avui hem sortit amb un feix important de feina. Caldrà fer l’inventari de la col·lecció, redactar els projectes museogràfics i museístics, el projecte arquitectònic, resoldre els temes urbanístics, concretar la formula de gestió i cercar el finançament. Ens caldran moltes complicitats, trucar a moltes portes, trobar el suport de les altres administracions, estar obert a privats que vulguin formar part del projecte. Tenim la il·lusió i la determinació de tirar-ho endavant. Volem que Mataró tingui aquest museu.

1001

Foto Quico Melero

1001 posts publicats en aquest bloc. Gràcies per la vostra paciència i el vostre interès.



Temps de castells: clàssica de vuit


Foto Capgrossos

Tornant de viatge i em perdo l’actuació dels Capgrossos a Vilassar de Dalt. Pel que m’expliquen una molt bona actuació amb clàssica de vuit: tres de vuit, quatre de vuit i torre de set. Vano de cinc per tancar actuació.

Molt bé també Castellers de Vilafranca: tres i quatre de vuit i torre de vuit amb folre. Pilar de sis i sis pilars de quatre. Començant a marcar distància.

Capgrossos que carrega els primers castells de vuit i diumenge a Granollers. Espero ser-hi.

Enric Pujol, una qüestió pendent


Per Sant Jordi, l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró, ha editat un llibret en commemoració del 25è aniversari de l’ascensió del Broad Peak. Va ser el 5 d’agost de l’any 1981 quan la cordada formada per en Manuel Hernández i l’Enric Pujol van assolir el cim del que seria el primer 8.000 mataroní. Desgraciadament, durant el descens, l’Enric Pujol va patir un accident que li va costar la vida. Els companys de l’Agrupació l’han volgut recordar especialment i em van demanar aquest escrit:

Suposo que a l’Enric Pujol no li faria gaire gràcia que l’alcalde –amb l’autoritat que representa el càrrec- escrigués en aquest recull d’homenatge. Personalment vaig tractar molt poc l’Enric Pujol. Alguna salutació de cortesia als locals de l’Agrupació i poca cosa més. Recordo perfectament com la Dolors Guix, a la plaça de Santa Anna, em va confirmar el rumor ja corria per tota la ciutat: l’Enric Pujol havia mort en el descens del Broad Peak.

Seguia les seves activitats de muntanya bàsicament a través de les cròniques que escrivia al Cingles. Els seus freqüents escrits no eren només una narració del cim o de la via feta. Contenien nombroses reflexions personals que ara, amb la distància dels anys i per les persones que sí que el van tractar a fons, són segurament un bon reflex de la seva personalitat.

He volgut recordar un parell de fragments d’escrits seus, que revisant els Cingles d’aquella època, he trobat subratllats. El primer és d’un article sobre l’ascensió a Le Tour Noire: “Sense perdre contacte d’aquests instants infinits, on la fantasia personal crea els més diversos pensaments i somnis de llibertat, ens enfilem pel bell mig de l’aresta guanyant alçada al cim”.

El segon correspon a un escrit sobre l’ascensió, sense oxigen, d’en Messner i en Habeler a l’Everest: “Aquesta nova ascensió a l’Everest és sens dubte un dels fets més rellevants de la història de l’alpinisme mundial, però la importància crec que precisament rau en la gran similitud de formes entre aquells pioners i avui. Podríem molt bé dir que és com un retorn nostàlgic a una època gloriosa de l’Himalaisme i d’uns grans muntanyencs: Mallory, Irvine, Odell, Norton, Somervell, Tilman, i tant d’altres, homes que feren de la lluita amb la muntanya una de les activitats humanes més nobles, en una època que aquesta especialitat no era considerada com un esport ni escenari de competicions i comercialitzacions, ni al muntanyenc se’l considerava un esportista de rècords”.

En aquella època, segona meitat dels setanta, en “Pujolet” ja era un dels millors escaladors dels Científics amb ascensions notables en el seu historial: Montserrat, Pedraforca, Pirineu, Alps, les muntanyes on es va anar consolidat la parella Sors-Pujol. Tot just començava l’època d’or de les grans expedicions mataronines. L’època que comença amb el Noshaq i acaba al Lotshe Shar. Pel mig el Broad Peak i l’Everest. I un grapat de muntanyencs que portaren el nom de la ciutat i de l’Agrupació arreu de les muntanyes del món.

La ciutat deu un homenatge a l’Enric Pujol. Caldrà buscar la manera de resoldre-ho.

Jornades paulistes (per dir-ho d’alguna forma)



Assemblea general i X Congrés de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores aquest dies a Sao Paulo. Assisteixo com alcalde i com a diputat provincial responsable de les polítiques d’educació mediambiental de la Diputació de Barcelona. Mataró en forma part d’aquesta associació internacional des de la seva creació l’any 1988 a Barcelona.

Assemblea general el dijous al matí per aprovar l’informe de gestió, els comptes de l’associació i per escollir les ciutats membres del Comitè Executiu. Amb satisfacció votem la candidatura de Granollers que s’incorpora a aquest grup de ciutats. L’associació continua creixent, presidida per Barcelona, i agrupa a 371 ciutats de 34 països. Acte inaugural amb la presència de l’alcalde de Sao Paulo que manifesta que el partit polític més gran del Brasil es diu actualment Educació. Aposta forta del país sud-americà per educar la seva gent.

Montserrat Ballarín, presidenta delegada, fa un repàs de la situació actual del moviment de ciutats educadores insistint en la vigència de la Carta de Ciutats Educadores aprovada a Gènova fa quatre anys i que va actualitzar la Carta de Barcelona. Segueix vigent el principi que l’educació ha de ser eix central de les polítiques ciutadanes i que com a concepte supera el marc estrictament escolar per convertir-se en un element clau en la construcció d’un marc de ciutadania. Insisteix, i de forma molt vehement, en aquest concepte l’ex-alcalde de Bogotà, quan afirma que crear ciutadania és crear espais de diàleg que possibilitin canvis d’actituds i permetin la construcció de regles de comportament comú en els àmbits moral, legal i cultural.

Eulàlia Bosch ha coordinat un magnífic llibre: Educació i vida urbana, amb un recull d’escrits de personalitats internacionals de primer nivell que serà de lectura obligada per entendre alguns dels processos i fenòmens que s’estan produint en les ciutats.

Variada mostra d’experiències d’arreu del món sobre pràctiques educatives vinculades a les ciutats. La regidora de Mataró, Conxita Calvo, presenta una interessant ponència sobre el programa “Activitats Aprenentatge-Servei” que s’està portant a terme a la nostra ciutat.

Tres dies amb atapeïda agenda de treball que inclou la celebració de la reunió de la Red Estatal de Ciudades Educadoras (RECE). Repàs a la feina dels grups temàtics i presentació dels treballs preparatoris de la IX Trobada de la RECE que es celebrarà a Granollers la primavera de l’any vinent.

Afegeixo Sao Paula a la llarga llista de ciutats en les que he estat i no he visitat. De l’aeroport a l’hotel i al Palau de Congressos annex i a l’inrevés. Ni un minut per visitar la ciutat. Malgrat tot, i les interminables hores de vol, ha valgut la pena.

El govern , ja governa



Foto Lamalla.net

Alguns, acostumats als jocs dialèctics, asseguraven que l’anunci de pacte entre la Generalitat i el Ministeri de Foment pel traspàs de la N-II, només era una qüestió de propaganda electoralista del PSC. Doncs ja veuen, encara no fa quinze dies del nomenament del nou govern i aquest ja governa. I pren decisions importants, molt importants, pel Maresme. I les acompanya amb els diners necessaris per la inversió.

Ara cal continuar treballant. El simple traspàs de titularitat no resol res. Cal decidir per on passa la nova carretera a partir dels criteris que Barcelona Regional va presentar al Consell d’alcaldes, consensuar el traçat a partir de Mataró cap el Nord, ajustar el projecte per a fer-lo el més integrat possible al territori, acabar de rematar el tema dels peatges pels residents, buscar el finançament per convertir la carretera actual en una via urbana com ja s’ha fet en alguns trams de Mataró i de El Masnou.

Viatges a Barcelona, viatges a Madrid, reunions i més reunions, però el primer i indispensable primer pas ja està fet. Que ningú, però, es pensi que ja hem acabat la feina. Queda encara molta gesticulació política per fer, alguns ja corren a penjar-se les medalles i d’altres semblen acceptar a contracor les solucions. Què hi farem!.

De fet sí que sabem que hi farem. Com que moltes coses ja estaven escrites només cal continuar treballant, cercar el consens i tirar endavant.

Aquarel.les



Havent tingut el plaer de descobrir les aquarel·les d’en Xavier Ubach, fa més de quinze anys, me n’adono avui en dia que el seu estil ha esdevingut personal, genuí, pur i fàcilment identificador.

En aquest sentit en Xavier va més enllà d’aquells malnomenats artistes, -que es pensen que imitant o copiant altres artistes ja en tenen prou per rebre tal atribució-. Ell està per damunt d’aquests. Fa temps que ha donat el pas ferm d’aprenent d’artista. El seu cosmos o univers supera les formes, els colors, la pròpia tècnica per endinsar-se en sentiments, moments, fantasies i somnis.
Els cavalls salvatges o els vaixells que llisquen per damunt del mar ens mostren un artista lliure, sense lligams, l’únic si n’hi ha és l’evocació d’allò que sent, d’allò que percep, i d’aquesta manera ho fa entendre a l’espectador.

Hi ah quelcom d’oníric i poètic en la seva obra, algú pot pensar que així és fàcil descuidar detalls. No és així, en Xavier Ubach es mostra esplèndid amb l’espectador: paisatges, marines, bodegons, etc..., ens mostren un treball fresc, minuciós, sorprenent i alhora engrescador.

Àlvar Sàez i Puig. Historiador de l’Art

Al Museu Arxiu de Llavaneres, del 25 d’abril al 25 de maig de 2008



Sant Jordi, patró de Catalunya



El dia s’allarga, els arbres estrenen fullam, la primavera que madura. El so dels tabals, dels flabiols, de les gralles, les melodies de la festa omplen l’espai. Els gegants surten del llarg son hivernal i enfilen Riera amunt amb la quitxalla bocabadada amb en Robafaves majestuós. Els castellers aixequen els primers pilars i castells, amb els enxanetes apuntant al cel. L’olor de pólvora que omple els narius quan les bèsties de foc empaiten els més atrevits. Les roses esclaten a cada cantonada i els llibres es fan protagonistes. Roses de tots colors, vermelles sobretot. Llibres per llegir, per mirar, per fer. Roses i llibres que canvien de mans com a testimonis d’amor i d’amistat. Senyeres als balcons, espigues amb les quatre barres. La tenora respon a la crida del flabiol i aplega la rotllana sardanista. La ciutadania s’aboca als espais públics, als carrers, les places. El passeig, el badar, la conversa, el festeig. La ciutat mediterrània en estat pur.

És Sant Jordi, patró de Catalunya.

Molta sort, president!



Aquest matí amb l’amplíssim suport de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular, ha estat elegit president de la Diputació de Barcelona l’Antoni Fogué. Un nomenament guanyat des de la confiança de tots per la vàlua personal i política d’en Fogué.

Substitueix a Celestino Corbacho, ministre de Treball i Immigració. El representant del Partit Popular, en Xavier Garcia Albiol, ha intentat en la seva intervenció significar l’aparent contradicció de que el president de la Diputació no sigui un alcalde, elevant la situació a històrica. Mentre l’Antoni Dalmau, expresident i regidor d’Igualada, s’aguantava com podia el riure sota el seu ampli bigoti. En Jordi Labòria, portaveu del grup socialista, i exercint d’autèntic senyor de Terrassa ha hagut de recordar la història a l’impulsiu regidor popular de Badalona. No només Dalmau, també Martí-Jusmet varen ser president sense ser alcaldes.

Més enllà de l’anècdota, el reconeixement unànime de la capacitat de l’Antoni Fogué per governar una institució tan important pel municipalisme com la Diputació de Barcelona. Finalitzat el Reset, procés de reflexió sobre les línies estratègiques de futur de la Diputació, cal ara portar-ho a la pràctica i ningú millor per a fer-ho que la persona que fins ara ha governat la “cuina” de la Diputació.

Fogué té una llarga trajectòria com a regidor de Santa Coloma de Gramenet i com a diputat provincial. El seu profund coneixement de la realitat de la política local ha estat decisiu a l’hora de ser proposat i elegit com a president de la Diputació. El seu discurs d’investidura ha estat una bona mostra de la seva manera de fer les coses, del projecte que vol impulsar i sobretot de la seva capacitat per entendre el paper que la Diputació de Barcelona, com administració local de segon nivell, ha de jugar en el suport als Ajuntaments.






Setmana institucional

Foto Capgros.com

La setmana es presenta d’una intensitat institucional excepcional. Actes, discursos, salutacions, que obliguen a un esforç suplementari mentre la feina ordinària tampoc afluixa. Només cal repassar l’ordre del dia de la Junta de Govern de dilluns: construcció del menjador del Casal d’avis del Parc, aparcament de Rafael Alberti, reurbanització dels carrers d’Ibram i Sant Agustí, adquisició del Fons Audiovisual de Televisió de Mataró.

Dilluns al matí, a Lleida, signatura del Pacte de la Mobilitat. A la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, celebració del Dia del Municipi. Dimarts, a l’Escola Universitària Politècnica, presentació del Fundació TCM Audiovisual i del Centre de Difusió Tecnològic de l’Audiovisual i al vespre consell d’administració de Mataró Audiovisual. Dimecres, Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme i acte de celebració del 75è aniversari de la Sala Cabañes. Dijous, Junta de Govern de la Diputació de Barcelona, i al vespre acte institucional del Mil·lenari de Santa Maria, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró.

Divendres al matí, inauguració dels Serveis Territorials d’Educació al Cafè de Mar. Al migdia, al Saló del Turisme, presentació del Plat de Mataró. A la tarda, presentació de la nova col·lecció de contes de Les Santes, a la plaça de la Peixateria. Encara temps per assistir a l’exposició In Corpore al pati de la Presó.

Dissabte matí que comença a les nou amb l’acte d’obertura de les XX Jornades Gastroenterològiques a l’Hospital de Mataró. Casaments i a la tarda presentació dels llibres Blau i Verd de la Lola Casas. Acte d’hissada de la senyera a la plaça de Santa Anna, presentació del projecte Salvemos el Nido de l’EPMA. I sopar de la II Nit de Castells a Vilafranca. Diumenge inauguració del local de la colla castellera Capgrossos i encara un moment per visitar els amics del Sabor Andaluz.

I la setmana que comença no té pinta de ser més tranquil·la.

De nou castells



I per partida doble. Ahir a Vilafranca, II Nit de Castells organitzada per la revista Castells. Tenen la gentilesa d’invitar-me com alcalde de Mataró i, per raons diverses, acabo intervenint a l’acte com a diputat provincial. Una nit de reconeixements a persones i colles. Un sopar que serveix també per a començar a perfilar alguns projectes. La proposta d’adhesió a la moció que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat demanant que els castells siguin declarats patrimoni immaterial de la humanitat, i que avui he fet extensiva als grups municipals de Mataró per aprovar-la en un proper Ple. També la proposta que els organitzadors de la Nit de Castells em fan de celebrar l’edició del 2011 a Mataró. En parlarem i ho tirarem endavant.

Aquest matí inauguració del local dels Capgrossos. He dit d’entrada que no m’era un acte fàcil. Massa emocions es concentraven aquest matí, en un local ple de gom a gom, i el nus a la gola el compartíem molts. Però també hem compartit la satisfacció pel resultat final: un magnífic local que ja es referent per a moltes colles. En parlen als blocs: Visió i opinió, l'admirador pilaner i a Beatlemania.

I després el més importants: els castells. Un cinc de set, un quatre de set amb l’agulla, un tres de set i un vano de cinc. La temporada que arrenca i ho fem amb força. Una temporada que pot ser important, amb cites determinants on tornarem a demostrar que som una gran colla.

Celebrant la normalitat



La instal·lació a la plaça de Santa Anna d’una bandera catalana ha provocat l’habitual polèmica ciutadana. Sempre dic que les polèmiques, mentre siguin amb arguments i democràtiques, no em preocupen. Tot el contrari, crec que són símptomes de l’interès de la ciutadania pels assumptes del comú. Bona salut democràtica en definitiva. Hi ha opinions a favor, opinions en contra, arguments sòlids i altres amb poca o cap fonamentació. Fins i tot alguns amb un puntet de demagògia. Res que no hàgim vist i viscut en altres circumstàncies.

Alguns es poden preguntar per què un alcalde no nacionalista es manifesta a favor de la instal·lació de la bandera catalana, la històrica i estatutària senyera de les quatre barres, a la Plaça Santa Anna, el punt central de la ciutat. Doncs per raons d’absoluta normalitat democràtica, perquè el catalanisme en el que hi crec permet que la senyera sigui símbol compartit per tots i no sigui segrestat per ningú. Amb la mateixa contundència que he defensat la presència de totes les banderes constitucionals al capdamunt de l’edifici de l’Ajuntament, també com a símbol de respecte i de normalitat democràtica.

Hom ha viatjat el suficient per a veure com els símbols nacionals són omnipresents –aneu a París, Berlín, Roma, o al mateix Madrid- en edificis públics i privats d’arreu. Si això és la normalitat arreu, per què no ho pot ser a casa nostra?. No guarnim carrers i places –i roses per Sant Jordi, pastissos per la Diada, i tantes i tantes coses- amb la bandera catalana cada vegada que volem celebrar quelcom festiu?. Doncs celebrem la normalitat democràtica de la nostra catalanitat, plural i integradora, sense embuts ni falses modèsties.

Crec que aquesta va ser la voluntat de la proposta que, per unanimitat de tots els grups municipals, va aprovar el Ple de l’Ajuntament de Mataró. I crec, sincerament, que aquesta voluntat de normalitat democràtica és la que expressem avui a la plaça de Santa Anna.

Adéu, carrer Casp!


Amb aquesta frase he volgut significar l’acte d’inauguració dels nous Serveis Territorials d’Educació aquest matí a Mataró. S’ha acabat pels mestres i professors, del Maresme i del Vallès Oriental, haver de desplaçar-se a Barcelona, al carrer Casp, per resoldre qüestions administratives. Ara es podrà fer des de l’edifici del Cafè de Mar. Un edifici recuperat per la ciutat que, gràcies al treball de PUMSA i a la predisposició de la Fundació Cooperadors de Mataró, acull temporalment els Serveis Territorials.

Uns serveis que representen una mostra de confiança per part de la Generalitat, una aposta per la descentralització territorial i una clara oportunitat per consolidar la capitalitat de la ciutat i l’eix Mataró-Granollers.

Però sobretot suposa la continuïtat en el compromís de Mataró per l’Educació. Un compromís àmpliament expressat al llarg de tots aquests anys, assumint –durant anys en solitari- la construcció i manteniment d’escoles bressol, la construcció i remodelació d’escoles, de la Formació Professional i Universitària, de les escoles d’adults. Per això avui he volgut expressar al conseller Maragall que no ens fa por assumir noves responsabilitats, com varem fer amb l’Oficina d’Escolarització, sempre i quan vinguin amb el finançament suficient i puguem ser corresponsables en les decisions a prendre.

In corpore


Una proposta artística dels alumnes de Batxillerat artístic de l'Escola Pia. Al pati de la Presó del 18 d'abril al 7 de maig.




Mil anys d’història



Acte institucional del Mil·lenari de Santa Maria. En Saló de Plens, el saló civil més important de la ciutat, atapeït de ciutadans i ciutadanes. Conferència d’en Ramon Reixach: Mataró i Santa Maria, mil anys d’història. Erudit repàs a la història paral·lela de la parròquia i de la ciutat al llarg d’aquests mil anys.

En la meva intervenció he volgut ressaltar la qualitat de referent religiós, històric i monumental que la parròquia i la basílica han significat i signifiquen per la ciutat de Mataró. No podem obviar la referència religiosa històrica ni el mateix fet religiós com a element important, més enllà de les pròpies creences, en l’estructuració social de la ciutat. Com tampoc podem obviar la importància històrica d’una institució, la parròquia de Santa Maria, que durant segles es converteix en element central i clau de la vida mataronina. I hem de tenir fonamentalment molt en compte el valor artístic i monumental de la basílica de Santa Maria.

I aquí he volgut ressaltar el compromís assolit amb la Generalitat de Catalunya, i el compromís del propi Ajuntament, de participar activament en el procés i en el finançament de la restauració de Santa Maria. Estem treballant, poc a poc, per posar els fonaments indispensables que permetin portar a terme la rehabilitació. La comissió que ha d’impulsar-la està en procés de constitució i esperem poder-la constituir formalment en poques setmanes.

Com també he volgut insistir en el fet que, malgrat la important implicació de l’ajuntament, no ens corresponia liderar els actes del mil·lenari.

I com que l’acte era institucional i no m’agrada barrejar les coses, no he volgut afegir que mentre alguns passegen ministres altres treballem per Santa Maria.

Que per molts anys xiuli l’huracà!



Moltes, moltes, moltes felicitats, Sala Cabañes, per aquest 75è aniversari, i moltes, moltes, moltes gràcies per tot el que heu fet, i feu, per Mataró. Setanta cinc anys de treball, d’il·lusió, de sentiments compartits dins d’aquestes velles parets i que han traspuat al conjunt de la ciutat.

Deia la presidenta que ara fa setanta cinc anys algunes persones de l’època varen fer un cop de cap. Ara cap tornar a fer un nou cop de cap i començar a treballar per la renovació i actualització d’aquestes instal·lacions. La junta està disposada, l’Ajuntament també i tots plegats estem delerosos de fer-ho realitat. No serà ni fàcil, ni ràpid, ni barat. Però ho farem.

I ho farem aquí, a la Riera. El carrer on passen les coses importants de Mataró. El carrer on ens hem enamorat i desenamorat mil vegades, on hem passejat amunt i avall hores i hores, on ens hem manifestat reclamant bàsicament llibertat, on celebrem la Festa Major. La Riera, el cor de la ciutat.

Una Riera que volem com a potent eix cultural, social i esportiu. Treballarem per mantenir la Gàbia a la Riera. Per dotar-nos d’un teatre de mig format nou i modern.

Tot plegat perquè volem mantenir la vitalitat formativa, creativa i associativa d’aquesta casa. Caldrà teixir moltes complicitats, dins i fora d’aquestes parets. Caldrà trencar alguns ous per poder fer les truites. Anar a cercar els diners allà on siguin. Però ho farem, amb esforç, il·lusió i tenacitat.

Moltes gràcies, moltes felicitats, i que per molts anys xiuli l’huracà!

Notícies d'audiovisuals



Aquest migdia, a l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, s’han presentat dues noves iniciatives per consolidar el sector de l’audiovisual com a un dels sectors emergents de l’economia de la ciutat i de la comarca. No és una aposta nova, ni que aparegui sobre el no res. A la ciutat comença a existir una massa crítica suficient que avala les noves experiències: Tecnocampus, la mateixa escola universitària, el graduat en mitjans audiovisuals, el Consorci Digital Mataró-Maresme, Televisió de Mataró. I unes quantes empreses i iniciatives que s’han volgut sumar com a patrons a la nova Fundació Tecnocampus Audiovisual que neix amb la missió de proveir serveis d’alta qualitat i de valor afegit en el sector audiovisual, a les empreses, institucions i associacions del territori. Perquè clarament la vocació supera els límits municipals, s’instal·la en l’àmbit comarcal i cerca les màximes implicacions de la iniciativa privada.

La vitalitat del sector ha estat determinat per a que la Generalitat hagi decidit instal·lar a Mataró el Centre de Difusió Tecnològica de l’Audiovisual. La xarxa de CDT que el CIDEM té repartits per Catalunya compta amb un nou centre a Mataró. Una mostra de confiança per part del govern català que estic segur no serà ni l’última ni la més important.

Com el govern de la ciutat que ha volgut continuar confiant en Televisió de Mataró i, molt més enllà de la xerrameca d’alguns, cercar formules per garantir la seva viabilitat futura. L’adquisició del fons documental que, després de ser digitalitzat i indexat, es posarà a disposició dels mitjans de comunicació, les entitats i la ciutadania. Un patrimoni important i fonamental per entendre la història dels darrers 24 anys de Mataró.

14 d'abril


Política local



Aquests dies, per raons ben diverses, s’acumulen els actes i les notícies sobre política local.

El divendres, el Consell Comarcal del Maresme, va celebrar a Arenys de Munt el seu XXè aniversari. És coneguda la meva opinió sobre aquests organismes i l’absurditat d’un sistema gairebé parlamentari per gestionar serveis comuns entres ajuntaments. Ben curiosament alguns dels responsables més directes de l’alta politització partidista dels consells comarcals ara s’atreveixen justament a demanar un canvi de model i convertir-los en el que sempre havien d’haver estat. El temps, o les estratègies polítiques d’alguns, sembla posar les coses en el seu lloc. Feina per fer ens queda molta i caldrà fer-la de forma coordinada en aquesta comarca de difícil articulació. El Consell Comarcal, perdent rèmores partidistes, i el Consell d’alcaldes poden ser bones eines com ja es va demostrar en el procés d’elaboració del Pla Estratègic del Maresme.

Diumenge al matí, el Ple de la Diputació ja comentat. La feina continua endavant i la Diputació segueix liderant projectes arreu. Com aquest matí a Lleida.

Més municipalisme aquesta tarda al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Trobada de les executives de les entitats municipalistes catalanes, amb la presència del conseller Ausàs, per celebrar el Dia del Municipi. Una declaració conjunta que posa èmfasi en allò que ens uneix: “la nostra voluntat ferma de continuar treballant per tal de poder fer realitat l’acció conjunta de totes les administracions en les polítiques públiques per a la millora de la qualitat de vida i pel benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”.

Urgent i extraordinari



Diumenge que comença amb el Ple, urgent i extraordinari, de la Diputació de Barcelona. El nomenament del president Celestino Corbacho, com a ministre de Treball i Immigració, l’obliga a deixar l’alcaldia de l’Hospitalet i la presidència de la Diputació. Ple emotiu, on tothom reconeix la categoria institucional, l’entrega personal i la vàlua política d’en Corbacho. Ara li tocarà treballar en dos temes complexes, treball i immigració, en uns moments d’incertesa econòmica important. Coneixent-lo estic segur que ho farà amb la mateixa passió amb la que ha governat la seva ciutat durant tots aquests anys. Amb la fermesa de les conviccions, amb l’honestedat personal que el caracteritza i, com ell mateix ha dit, treballant vint-i-quatre hores de vint-i-quatre.

El Ple de la Diputació m’impedeix assistir a la Caminada de Mataró, un tomb pels turons que envolten la ciutat. Puc, però, ser present a l’acte de reconeixement dels voluntaris i voluntàries a la Plaça del Voluntariat. Generositat, Solidaritat i Compromís, tres paraules claus que figuren gravades en la planxa de ferro i al peu dels tres roures que s’han plantat, i que recullen els valors del voluntariat.

Emotiva tarda al Monumental veient “Bucarest, la memòria perduda”, el documental que Albert Solé ha dedicat a la vida del seu pare, Jordi Solé-Tura, i a totes les persones malaltes d’Alzheimer. Impactant document sobre tota una etapa de la vida política del país que dona algunes claus per entendre coses ben recents. La incansable gent de l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer organitza l’acte i ja ens anuncia l’actuació de la Montserrat Caballé i la Montserrat Martí per la tardor. De nou la generositat, la solidaritat i el compromís. Sopar improvisat amb l’Albert Solé per parlar de mil coses, conèixer la seva opinió sobre alguns conflictes i tornar a tastar la solidesa humana i intel·lectual d’aquest membre de la nissaga de cal Pinyolaire de Mollet.

Goya a Mataró, Goya a Madrid

Al Museu de Mataró, els gravats de "Los desastres de la guerra". Fins el 18 de Maig.


Al Museu del Prado, "Goya en tiempos de guerra", dos-cents quadres del pintor aragonès.

Els més matiners



La família Robafaves que ja dorm a l'Ajuntament esperant el dia de Sant Jordi.

Xarxes



Nous blocs a afegir a l'atapeïda xarxa blocaire:

El de la Maria Badia: "Des del pla país", com la cançó de Brel, que parla sobretot de temes europeus.

El d'en Quin Graupera, lògicament sobre temes d'història.

El de la Begoña Floría, regidora de Tarragona, una barreja de qüestions polítiques i personals.

Retorn a la natura



Exposició de Marta Duran a l'Ateneu de la Caixa Laietana del 10 d'abril a l'1 de maig:

"Els seus quadres són un clam davant d'una natura que canvia a un ritmen ben diferent del que voldríem. Les roselles i les flors messegueres ja no s'escampen per tot el camp, sinó que resten arraconades allí on els herbicides han passat de llarg, però mirades de més a prop ens poden encisar encara amb el miracle de bellesa que cada flor amaga."
Josep M. Montserrat Martí

Dones i artistes


De la carpeta Sant Pere més Alt 2008

“La Mediterrània que ens uneix”, amb aquest títol un grup de dotze artistes varen celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb una exposició col·lectiva a l’Institut Cervantes d’Argel. Dotze dones i artistes de les dues ribes de la Mediterrània, sis mataronines i sis algerines: Valentina Ghanem, Yamina Guoichiche, Djahida Houadef, Maria Pretel, Nefer Rovira, Farida Sellal, Eugenia Mugnani, Yasmina Saadoun, Djazia Cherrih, Marta Duran, Marisa Blasco, Marga Riera.

Una experiència amb ampli ressò a la premsa algerina i que com deia la Marga Riera en una entrevista: “l’art no té sexe ni fronteres”. Una reivindicació vital per la Nefer: “l’art es revela una forma que dona sentit a la vida, és una necessitat interior que sento i que em mou a pintar”. Encara més compromeses les paraules de Djahida Houadef: “pinto per amor, perquè estimo fer coses belles, estimo els colors, i per compromís, perquè sóc aquí i resisteixo el temps i les dificultats”. O com diuen totes: “és la reivindicació d’una vitalitat i d’una sensibilitat”.

Ara toca treballar per repetir l’experiència l’any vinent a Mataró. Fent saltar fronteres físiques i mentals.

És l’urbanisme!

Foto LaMalla.net

En aquest moment en el que tothom –fins i tot els que durant anys i panys de govern no varen fer res de res- s’atreveix a pontificar sobre les polítiques de l’aigua resulta molt clarificadora la notícia apareguda avui a El País. La relació entre el model urbanístic i el consum d’aigua segueix una regla invariable: urbanisme dispers igual a més consum, urbanisme compacte igual a consum considerablement menor. Un parell d’exemples: Llavaneres, 440 litres de consum per dia i habitant; Granollers, 107 litres de consum per dia i habitant. A Mataró la xifra de consum està al voltant dels 106 litres per habitant i dia.

El mateix paradigma pot aplicar-se a temes com la seguretat, la prevenció d’incendis, el transport públic, l’enllumenat o el manteniment dels carrers. Models de ciutats i pobles dispersos i absolutament insostenibles. I és que la qüestió de debò és l’urbanisme, la planificació urbanística.

Justament el que tampoc varen fer els que ara tant critiquen. Ho ha demostrat avui el conseller Nadal posant sobre la taula l’Avantprojecte del Pla Territorial Metropolità. Un document pendent durant anys que els governs de Convergència i Unió varen ser incapaços de tirar endavant i que serà clau en la planificació urbanística de la regió metropolitana de Barcelona.

Jornada tarragonina




S’estava bé aquest matí a Tarragona, al passeig de Sant Antoni, amb la muralla al davant i la Mediterrània de fons. Just a l’indret on arrencava la Via Augusta, camí de Tarraco a Roma passant entre altres ciutats romanes per la vella Iluro. Fa temps que li dono voltes a la idea de configurar un eix cultural que uneixi totes aquestes ciutats i que giri entorn de la romanització. Hem parlat algunes vegades i caldrà posar fil a l’agulla. Un programa conjunt que aplegui els diferents esdeveniments, alguns com la Magna Celebratio de Badalona o la Tarraco Viva, que es puguin generar sobre aquest període tan transcendent de la nostra història.

Avui, però, estaven aplegats a Tarragona per commemorar el dos-cents aniversari de la Confraria de la Sang i del seu manípul d’Armats. Per això han convidat als Manaies de Girona, i els Armats de Torredembarra, Montblanc i Mataró. Tradició i cultura popular vinculades a la Setmana Santa. Els Armats de Mataró, com sempre, han estat objecte d’especial atenció i elogi en el marc incomparable dels vells carrers de la bimil·lenària Tarraco. L’acte final, al Camp de Mart just l’indret on es reunien les legions romanes per anar a la guerra, ha servit per acomiadar els que Joan Pau II va anomenar Soldats de Pau.

Temps encara per dinar, amb un bon vi del Montsant, en una agradable companyia i molts temes en comú dels que parlar. Com a denominador comú, la passió pel municipalisme i el govern de les nostres ciutats.

Idees, ni que siguin errònies




Deia Popper que la ciència progressa també gràcies a les idees equivocades. Que és el contrast de les idees, per damunt dels dogmatisme, el que va avençar el món. És el que vaig explicar als nois i noies dels instituts de Mataró que participen en les Jornades Científiques. És la cinquena edició d’aquesta iniciativa que impulsen les administracions educatives i l’Associació de professors de física i química de Mataró, amb la col·laboració de Sala Cabañes. Precisament avui, a la Sala, s’ha programat un espectacle del mag Lari.

Però més enllà de l’espectacularitat del trucs del mag i dels experiments científics que han creat una bona expectació aquesta tarda a la plaça de Santa Anna, la ciència i el seu aprenentatge constitueixen una magnífica escola de pensament. Amb la curiositat com a motor, però amb el rigor com a mètode. La capacitat de síntesi i d’extreure conclusions com a elements característics i l’obligació de buscar les aplicacions pràctiques que serveixen per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes.

Rigor i capacitat que es demostra en les ponències que els alumnes han presentat en aquesta nova edició de les Jornades Científiques.

De les concrecions a les realitats





Ara fa un any, amb motiu de la celebració de la Nit de l’Esport, s’inaugurava el pavelló Teresa Maria Roca i Vallmajor. Era una bona manera d’homenatjar i recordar la gran esportista mataronina prematurament desapareguda.

Deia aleshores que era l’any de les concrecions. Un any després podem parlar de l’any de les realitats. El Teresa Maria Roca inaugurat i a ple rendiment, la gespa artificial del camp de futbol de can Xalant –fruit del Pacte pel futbol- també acabada i inaugurada. L’Estadi Municipal d’atletisme en un procés avançat d’obres que l’han de convertir en una instal·lació de vuit carrers que permeti competicions de tots els nivells, el nou poliesportiu del carrer Euskadi –amb tres pistes i una sala esportiva- també en construcció, el nou camp de futbol a 7 del carrer Terrassa també molt avançat, la nova pista poliesportiva de La Llàntia i la gespa artificial del camp de futbol de Rocafonda igualment en marxa.

I un munt de projectes en els que estem treballant i que poc a poc veurem construir. Són les instal·lacions que Mataró necessita per continuar estenent la pràctica esportiva i per millorar els rendiments dels esportistes i dels clubs.

Pràctica esportiva que cada vegada implica a més ciutadans i ciutadanes, de totes les edats, i esportistes i clubs que temporada a temporada assoleixen noves fites esportives en les competicions nacionals i internacionals.


Molta sort Maite!

Foto Quico Melero

"De quan en quan, (els de Badalona) deixeu de mirar cap a Barcelona i mireu cap a Mataró!

I vosaltres (els de Mataró), també de quan en quan, no passeu de llarg camí de Barcelona i pareu a Badalona!"

Fragment d’una conversa amb la Maite Arquè, en una de les seves cordials invitacions a les Magna Celebratio de Badalona.

Micropaisatges



Molt interessant article d’en Joan Nogué al suplement de cultura de La Vanguardia d’avui.

“Estamos rodeados de micropaisajes a los que apenas prestamos atención por su cotidianeidad y porque, precisamente por su diminuta e insignificante dimensión, no asociamos para nada al concepto preeminente de paisaje.

Y, a pesar de ello, ni que sea durante unos segundos, atraen nuestros sentidos. En el bosque, en el campo o en el litoral estos pequeñísimos paisajes se multiplican por doquier. Cuando miramos con atención, a escasos metros o centímetros de distancia, las peculiares texturas, combinaciones de colores y extraordinarias disposiciones que forman ante nosotros las masas aterciopeladas de musgos incrustados sobre las piedras, las texturas de los troncos de los árboles, la acumulación de hojas y masas vegetales en un sotobosque cualquiera, las rocas de un acantilado en su contacto con el mar o la geometría de los cultivos, entre otras miles de posibles configuraciones de elementos naturales, nos quedamos literalmente estupefactos imaginando lo que podría dar de sí, una lectura paisajística a esta escala.

En la ciudad existe también un micropaisaje urbano inmediato y minúsculo, a pie de calle, con el que nos topamos de narices a diario. Está compuesto, sin ir más lejos, por el propio asfalto y las baldosas geométricas de las aceras, las tapas de alcantarilla, cantidad de símbolos y señales de todo tipo que nos transmiten mensajes de manera machacona, el mobiliario urbano, los bajos de los edificios, los tags y graffiti de las paredes, las notas anónimas pegadas en los postes de los semáforos y que leemos sin retener mientras esperamos para cruzar la calle, las manchas en el suelo, las efímeras esculturas que se forman al lado de los contenedores de basuras, o las hojas de los plátanos sobre el asfalto mostrando aún su mano abierta y nervuda, como evocaba el poeta Enric Casassas.”

Per damunt de l’autopista

Foto R. Gallofré

La visita, aquest matí, a les obres de reforma de l’Estadi d’atletisme em permet repassar les cinc grans obres que en aquests moments estem desenvolupant per damunt de l’autopista.

El mateix estadi d’atletisme del que s’està fent una reforma integral. Just al davant la construcció dels forns crematoris del cementiri de LesValls. A l’àmbit de l’hospital dues actuacions molt importants: l’ampliació de llits d’aguts i l’ambulatori de salut mental. I les obres dels nous accessos de Mataró Nord a la zona de Mata-Rocafonda. Un paquet d’inversions en equipaments i infraestructures molt importants i que venen a resoldre alguns dèficits històrics de la ciutat.