header-photo

Adéu 2007!


Pepe Novellas. Carpeta del Sant Pere més Alt d'aquest any


Repassant els resums del que ha estat aquest 2007 em quedo amb el de La Malla produït pels serveis informatius de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. Triga a carregar-se però val la pena.

Dels articles llegits a la premsa en aquest darrer dia del 2007 us recomano el de José Luís Barbería a El País sobre les relacions entre l’església i l’Estat (o seria millor dir entre l’església i el govern socialista?) després del míting electoral d’ahir a Madrid.

I per últim us recomano el vídeo amb la intervenció del jutge de menors Emilio Calatayud. L’home té les idees clares!

Foc a Segudet!



“A la Massana hi havia un rector que sovint en el sermó dominical esporuguia la gent amb els turments de l’infern. Per fer més efecte, el rector va posar-los un exemple més proper:

-Ningú se’n pot escapar de les flames infernals –va tronar-. Imagineu-vos que una nit us desperteu aquí a la Massana i veieu que esteu rodejats de foc per tots els pobles del voltant. Que hi ha foc a Ordino, a Erts, a Escàs, a Sispony, a Anyós i a l’Aldosa. Llavors, quan tot cremi, ¿per on us escapareu?

A l’església s’hauria sentit volar una mosca. Realment aquell infern semblava no tenir cap escapatòria.

-Per on us escapareu, condemnats? –insistí el rector, per rematar el seu èxit.

-Per Segudet! –va respondre una veu decidida.

El rector es quedà d’una peça. A l’acte s’adonà que el seu cercle infernal li havia quedat obert, ja que s’havia descuidat de calar foc a aquest poblet del costat d’Ordino. Llavors, va bramar amb tota la ràbia:

-Foc a Segudet!!!


Avui, mentre el mossèn ens engegava un sermó infumable en el que arribava a fer responsable de gairebé tots els mals del món al Maig del 68, he pensat en aquest conte que en Pep Coll inclou en el seu llibre “Muntanyes Maleïdes”. I és que d’incendiaris n’hi ha per tot arreu. Només cal llegir la premsa d’aquests dies per adonar-se de l’enorme capacitat que tenen alguns per trobar un problema per a cada solució.

Entrevistes


Com acostuma a passar cada final d’any, els mitjans de comunicació requereixen l’alcalde per a fer balanç de l’any. Són entrevistes resgistrades abans de Nadal que aquest dies surten a la llum. Primer va ser la ràdio, ahir Televisió de Mataró i els setmanaris gratuïts. Us enllaço les entrevistes del Capgròs i del Tot Mataró.

Encara que en algun moment pugui semblar que l’entrevista va ser conjunta, la veritat és que tant en Vern Bueno i la Judit Vives pel Capgròs com en Cugat Comas pel Tot Mataró em van fer entrevistes per separat.

El llibres afortunadament fan de mal cremar



Començo la lectura de “Els llibres fan de mal cremar” d’en Manuel Rivas. D’aquest llibre en parla en Cinto Amat en el seu blog. D’entrada em trobo amb alguns fragments absolutament definitoris del llibre i que em comencen a recordar el millor Cunqueiro.

“Era molt rialler, va dir Olinda. Llest com una fura, però de cos feble. Malaltís. La nostra mare, l’àvia Dansa, se’n va anar amb ella cap a la caixa de reclutament.
Aquest noi no serveix per a la guerra, va dir.
I un dels que estava allà li va respondre: Tothom serveix per a la guerra. Si no serveix per matar, serveix per morir.”

“I aleshores, Olinda es va deixar anar. Em va parlar d’una de les coses de les quals mai no volia parlar, de la història dels soldats de la família i del veïnat. Filipines. Cuba. El Marroc. Multipliqueu-vos i escampeu-vos com a carn de canó. Un imperi d’ossades, amuntegades any rere any. I després els morts a la guerra d’Espanya. Allò que van perdre fora, els militars va venir a conquerir-hi a dins.”

“Quan desembarquis no pugis pel passeig de Prado. Hi haurà gent que es riurà de tu. I els que es riuen de la teva gorra i del teu accent són gallecs que han arribat abans i que ja tenen americana i pantaló blancs i un barret de palla fina. No vagis pel passeig de Prado, si més no, fins que no tinguis americana i pantaló blancs.”

Encara em queden moltes pàgines per llegir però aquest llibre ja ha inicat la seqüència imparable de portar-me a altres llibres. Un dels personatges centrals del llibre, George Borrow, el vaig entrellucar a "El salvatge dels Pirineus", la novel·la d’en Pep Coll que explica les aventures de l’hereu de can Poblador que, com Baró rampant, s’enfila a La Feixa i s’instal·la fins que el rescaten amb globus.

Resseguint la vida d’aquest predicador anglès em trobo amb la figura de Manuel Azaña que va traduir el seu llibre "La Bíblia en España": "Era alto, flaco, zanquilargo, de rostro oval y tez olivácea; tenía la nariz encorvada, pero no demasiado larga; la boca, bien dibujada, y ojos pardos, muy expresivos. Una canicie precoz le dejó la cabeza completamente blanca. Las cejas, prominentes y espesas, ponían en su rostro un violento trazo oscuro."

Caldrà buscar el llibre d’Azaña, -tinc pendent les seves memòries que em suggereix el llibre de l’Assumpta Montellà-, per conèixer aquest personatge que promet i molt.

El calendari de la gent gran



Dotze fulls de calendari pels dotze mesos del nou any que tot just encetem. Aquest any dotze mostres del patrimoni industrial de Mataró. Dotze velles fàbriques que molts coneixereu perquè hi vareu treballar molts anys i que fa temps han tancat les seves portes. Per cessar l’activitat o per traslladar-s’hi als nous polígons. El ric passat industrial de la ciutat que estem recuperant per tal que sigui testimoni d’una etapa important de la història de la ciutat i perquè continuïn servint als mataronins i mataronines.

Velles naus convertides en noves escoles, en casals d’avis, en habitatges, en espais cívics i pels joves, en oficines, en espais de creació artística o en moderns comerços. Velles parets on ja no tornaran a ressonar els embarrats però que sentiren les noves veus i els nous sorolls que tornaran a omplir de vida les velles naus industrials. Les veus i la cridòria infatigable de la canalla, l’enraonar pausat dels més vells, els sorolls domèstics de les famílies, les llargues discussions veïnals, les xerrades il·lusionants dels joves, els silencis dels artistes, el brogit del comerç.

La ciutat que canvia i s’adapta als nous temps. La ciutat, la ciutadania, incansable que treballa per guanyar el present. Sense renunciar al passat però amb pas ferm per assegurar-nos el futur. Com hem fet sempre a Mataró.

Us desitjo que l’any 2008 us depari felicitat
.

Text del pròleg que vaig escriure pel Calendari de la Gent Gran del 2008

Lectures contraposades



Dies de Nadal que donen per llargues sobretaules i per estones de lectura tranquil•la. Acabo de llegir El Pont dels jueus que feia dies tenia encetat i no trobava la manera d’acabar-lo. Encara no entenc que aquesta novel•la hagi estat setmanes al capdamunt del rànquing de llibres més venuts a Catalunya.
Pel contrari començo El setè camió, de l’Assumpta Montellà, i gairebé me l’empasso en dues tirades. Havia llegit coses sobre aquest llibre, la Joana Torres i la Gloria Figuerola en parlen al seus blocs, em picava la curiositat i em va saber greu perdre’m la presentació a Mataró. Sense la càrrega emotiva de la Maternitat d’Elna, però amb tota la força narrativa d’un fets desconeguts i que t’atrapen des del primer moment. La història de “la mina d’en Negrín”, les vicissituds del tresor dels quadres del Museu del Prado, l’or de la República, la retirada republicana del febrer del 39. El rigor dels arxius i la força dels testimonis orals. Uns testimonis que, com diu la mateixa Assumpta Montellà, li queden quinze o vint anys de vida.
Si tot el llibre t’atrapa, em quedo amb un fragment del epíleg del llibre:
Abans de sortir a l’exterior, la meva darrera mirada va ser per aquella cambra, plena de silenci, però també de veus del passat que semblaven ressonar en aquelles parets.
A poc a poc vaig anar sortint. Davant tenia la llum lluent de la sortida, i a la meva esquena la foscor d’una mina, on els seus protagonistes semblava que em volguessin retenir dins aquell túnel del temps. Ara ja coneixia la seva història, la del tinent Blasi, la del carrabiner Serafí T.H., la d’en Juan Negrín.
El talc no trigaria gaire a engolir de nou aquell espai i a esborrar les petges de tots aquells que guardaren el darrer secret de la República: l’amagatall del seu tresor
.”

Nadal

Adoració dels Mags. Velàzquez

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Així que el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza
i els altres que l’avancen tots d’adreça al mercat.
Els de casa a la cuina, prop del braser que crema,
Amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
I ells recullen les plomes i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Nadal. Joan Salvat-Papasseit

Bon Nadal!

Dos concerts i un intent de poema


El primer concert ahir al vespre a l’església de Santa Anna. Organitza l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia. Ho fan a benefici de l’Associació d’Amics de l’Escola Pia del Senegal. Magnífica primera part amb Pere Gonzàlez al piano, Svetlana Mujortova al violí i la soprà Lídia Martínez. Segona part amb el Cor de Cambra de Mataró dirigit per la Laura Martínez.

Segon concert aquesta tarda al Liceu. Sensacional versió de la Cenerentola. Una òpera buffa de Rossini sobre el tradicional conte de la Ventafocs. Una gran interpretació i una gran posta en escena. Els Comediants han ideat per aquesta òpera una escenografia pròpia d’un conte il·lustrat d’un gran resultat teatral i espectacularitat.

El poema es queda en intent doncs surto massa tard del Liceo com per arribar a l’hora de l’inici del Poema de Nadal a la Presó de Mataró (que per cert avui ha sortit a Porca Misèria). Organitzen els pessebristes i recita en Josep Maria Cusachs.

Capgrossos a La Vanguardia


Aquest diumenge La Vanguardia digital parla del calendari dels Capgrossos. El podeu veure quasi sencer, barrejat amb altres calendaris "eròtics". Si el voleu veure sencer, ja sabeu són 10 € per construir el rocòdrom del nou local de la colla.
Actualitzat a les 21:26
Com que hi ha gent que es pensa que, també amb els blocs, els socialistes treballem ben coordinats, avui després de penjar aquest post m'adono que en Bassas fa dies que en té un amb mateix títol i la mateixa notícia. Malgrat tot el deixo penjat!

Nerviosos?


Normalment faig poc cas a les enquestes electorals, siguin dels mitjans de comunicació o dels organismes oficials. He dit altres vegades que l’única enquesta bona és la que surt de les urnes després d’un debat. Pot semblar a tòpic però és l’única “enquesta” de la que em fio. Si avui escric sobre enquestes és degut a algunes de les reaccions que l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió ha provocat en alguns blocaires nacionalistes. Una opinió unànime de descrèdit de l’enquesta, d’en Gabriel Colomé, del Centre d’Estudis d’Opinió i per suposat la llarga mà del PSC per tot arreu.

En vull destacar però el que escriu en Carles Puigdemont al seu bloc. Menys del fet que la grossa hagi caigut a Catalunya, el gironí acusa els socialistes, i lògicament sense aportar cap prova a les seves tesis, de gairebé dels mals de tota la humanitat. No és de rebut el que diu, les desqualificacions personals que fa, la referència a Hugo Chávez, ni el to de suficiència que utilitza en el seu article.

Avui per avui a en Colomé ningú l’ha enganxat manipulant enquestes, cosa que no pot dir-se d’algun antic responsable del govern convergent de la Generalitat i actual autor de llibres pretesament “mediàtics”. Confondre la institució amb el partit?. És que potser enyora quan CiU confonia fins i tot el país amb el partit?. Potser oblida que si CiU no té cap contrapoder –i són paraules del mateix Puigdemont- és perquè els catalans i catalanes han preferit donar suport a altres opcions polítiques al marge de la seva. Fons públics per fer propaganda partidista? Quins temps aquells quan la Generalitat enviava revistes, farcides de fotos del conseller Comas, als barris d’Adigsa. O els encartats als diaris catalans amb algunes dades de govern i un bon grapat de fotos de l’Artur Mas. O quan TV3 feia programes a mida del president Pujol. Quins temps aquells!.

Davant de tant nerviosisme no si recomanar-li que suqui les neules amb til·la. Més aviat li recomanaré que faci, com tantes i tantes famílies catalanes, i a les sobretaules de les festes canti nadales, begui cava –Mataró dona nom a un d’excel·lent-, hi suqui neules de can Graupera –les millors del país-, mengi torrons – a can Miracle en fan els millors de gema cremada i cal Uñó uns d’autor magnífics- xerri de l’humà i lo diví i s’ho prengui amb calma. Que al març encara pot ser pitjor. O no, que això ho decidiran, fent ús del seu dret a decidir, els catalans i les catalanes. I sobretot li desitjaré, de tot cor, un Bon Nadal!

Quina creu!


Després d'aquells ara venen aquests!

El butlletí de l'Agrupe


M'arriba un nou exemplar del butlletí, que ara no es diu Cingles, de l'Agrupació Científico Excursionista de Mataró. Just la setmana en la que han començat les obres del nou local a les Escaletes.

De la llengua i el seu ús


Llegeixo a El Periódico que ahir el Parlament de Catalunya va rebutjar la proposta de llei sobre ensenyament bilingüe que va presentar Francisco Caja. El senyor Caja és el president de CCC. Encara que sembli un sarcasme, CCC són les sigles de Convivencia Cívica Catalana, una entitat dedicada fonamentalment a denunciar les suposades discriminacions que pateixen els ciutadans castellanoparlants a Catalunya. Aquesta entitat lògicament va blasmar fortament l’Estatut, acusant-lo de tot tipus de malvestats. Ara curiosament ha pogut fer la proposta de llei que ahir va ser rebutjada, acollint-se al text estatutari que permet la presentació a la cambra catalana d’iniciatives legislatives populars que vinguin avalades per 50.000 vots. De fet això també passa amb els que votaren no a l’Estatut i ara en reclamen la seva immediata aplicació.

El tema però, que planteja en Caja és d’aquell que cansa per la insistència malgrat les reiterades mostres de la ciutadania contraries a les tesis de CCC i altres grups de similars intencions i ideologia. La vinculació entre immersió lingüística i fracàs escolar no suporta cap anàlisi seriós i no existeix cap estudi solvent que ho vinculi directament. Però a més representa un atac de gran profunditat contra la convivència civil al nostre país, precisament allò que diuen pretedre els impulsors de la iniciativa. El model d’immersió ha garantit que tots els nens i nenes de Catalunya dominin les dues llengües oficials del país. L’ús que en facin posteriorment si que depèn única i exclusivament d’una decisió personal. La no segregació dels escolar per raons lingüístiques ha estat fonamental, i ho continua sent, per garantir la cohesió social del país. Altres models existents en comunitats bilingües com la nostra mostren problemes de segregació molt greus que en cap cas ens podem permetre. I seria bo i una mostra de responsabilitat important que temes com aquest deixessin de ser utilitzats políticament.

És cert que en general els governs espanyols de torn no han sabut fer de la defensa i promoció de les llengües minoritàries un assumpte d’estat, però també és cert que la dreta ha tingut sempre una actitud bel·ligerant i electoralista del tema, utilitzant-lo com a arma política sense cap mena d’escrúpols i posant en seriós perill la convivència. La qual cosa no es pot dir dels govern d’esquerres encara que els hi sàpiga greu als qui volen posar tots els partits espanyols en el mateix sac. Sortosament la societat catalana ha demostrat un grau important de maduresa i cohesió en aquest tema i mai s’ha deixat entabanar per cants de sirenes que el que pretenen és quelcom més inconfessable. Mireu si no l’enquesta que s’ha empescat el diari El Mundo, quina casualitat, just quan es presentava la proposta de CCC al Parlament i en la que per suposat podeu participar amb el vostre vot.

La ràdio de la ciutat



Gràcies a tots i totes que ho fan possible.

Victòria pírrica


“Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a Epir”. És el que diuen va dir Pirro d’Epir després de la victòria d'Heraclea en la que va perdre milers de soldats. Una victòria pírrica. Més o menys com la que va obtenir ahir al Senat el Partit Popular amb la reprovació de la ministra Álvarez. Primer perquè la reprovació no té cap conseqüència pràtica i després perquè es va posar de nou de manifest que el Partit Popular està absolulament sol. I a sobre va rebre de valent de la mà dels seus hipotètics socis de moció.

La jugada de presentar al Senat la mateixa moció que va ser aprovada en el Parlament de Catalunya amb els vots d’ERC, CiU i ICV, els hi va sortir malament i precisament aquests grups van repartir llenya de valent contra el PP. Republicans, ecosocialistes i convergents, no varen tenir cap mania en fer corresponsable als populars del dèficit d’infraestructures a Catalunya. Partien però de posicionaments diferents, perquè mentre als dos primers grups no se’ls pots reclamar cap responsabilitat –més enllà de la seva oposició precisament a algunes infraestructures-, els convergents no estan lliure de culpa. Per molt que en Pere Macia critiqués als populars no quedava exculpat de les seves responsabilitats de vint-i-tres anys de govern a Catalunya. I encara més, com els hi va recordar en Sirera, d’haver donat suport als pressupostos del Partit Popular durant vuit anys. Precisament els anys on s’acumulen els dèficits d’inversió de l’estat a Catalunya.

Faria bé, vist el resultat de la votació, en analitzar les causes de la seva solitud i entendre que en política no sempre els enemics dels meus enemics són amics meus.O com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana una victòria pírrica: Victòria que aporta més danys que no pas avantatges.

Postal de Nadal: el torró de ca l'Uñó



L'any passat ja en vaig parlar. Aquest any l'autora del disseny del torró ha estat la Marta Duran. Et sap greu encetar-lo, però quan el comences costa deixar-lo.

Solucions



Avui, els portaveus dels tres grups que donen suport al govern municipal han presentat, en la Comissió Informativa i en roda de premsa, la proposta de reubicació de la nau de can Fàbregas i de Caralt. Han estat molts mesos de treball, sovint callat, per trobar una solució que permetés la instal·lació dels grans magatzems i al mateix temps la salvaguarda de la nau i dels altres elements catalogats.

De fet es dona compliment a l’acord del Ple Municipal del mes d’abril en el que s’acordava encarregar a PUMSA els estudis de viabilitat del trasllat de la nau. Després dels estudis fets, d’un llarg procés de consultes i de l’informe emès per la Generalitat, es garanteix la viabilitat urbanística, tècnica, patrimonial i econòmica del trasllat de tots els elements catalogats a un nou emplaçament, al mateix carrer Biada i donant-li una utilitat terciària.

S’aconsegueix doncs el doble objectiu de salvaguardar el conjunt de can Fàbregas i permetre la construcció del nou equipament comercial. Ens trobem davant d’una operació de ciutat de gran envergadura que ha de promoure la creació de més de mil llocs de treball directes, una inversió superior als 160 milions d’euros, la urbanització dels carrers de l’entorn i un impuls decisiu al comerç urbà de Mataró.

La ubicació de El Corte Inglés a la cantonada de la ronda Alfons XII amb el carrer Biada generarà un nucli comercial de primera magnitud que actuarà com a centralitat urbana i com a connector entre el comerç dels barris de Cerdanyola, Peramàs i Pla d’en Boet amb el del centre de Mataró. Es reforcen els eixos comercials existents a l’entorn dels carrers Sant Benet i plaça de Cuba i s’amplia de forma significativa l’àrea comercial urbana de la ciutat. Aquesta és una operació en la que tothom surt guanyant i es consolida el paper de Mataró com a capital comercial amb un abast més enllà del comarcal.

Un any sense en Cesc


Un any després de la mort d'en Cesc s'inaugura una exposició sobre la seva obra al Palau Robert.

Postal de Nadal: L'esperit a Mataró


Si voleu trobar l'esperit del Nadal podeu veure les activitats organitzades a Mataró.

Intensa setmana



La setmana s’escola ràpidament mentre l’ambient nadalenc comença a envair-ho tot. A la feina habitual cal afegir la munió d’actes propis de les dates i la necessitat de deixar acabades coses abans de festes. Jornades de treball llargues, actes públics, dinars i sopars de celebració, per arribar a la nit rendits però contents.

El dilluns comença amb la Junta de Govern, ordinària de cada quinze dies. Temes diversos entre els que destaca l’aprovació del projecte del Parc de Rocafonda. Al migdia Junta de Portaveus. Ordre del dia del Ple de desembre, proposta d’ubicació d’una bandera catalana, proposta de funcionament de la pròpia Junta. Adverteixo que el Ple serà molt llarg i que podria acabar cap a les quatre de la matinada. Al vespre presentació del llibre del 150è aniversari dels Bombers de Mataró. No puc assistir a la presentació del cava Mataró ni a l’assemblea del PSC de Mataró.

Dimarts a Barcelona de bon matí. Assemblea general constituent del Consorci del Parc de Collserola. A mig matí signatura del conveni amb la parròquia de Santa Maria per la rehabilitació de la basílica. Poc a poc anem fent la feina. Al migdia Junta de Seguretat, repàs a l’estat de la seguretat pública de Mataró amb l’assistència de la Carme San Miguel, delegada del govern de la Generalitat, i tots els responsables dels cossos i forces de seguretat amb competències a la ciutat. Disminució d’accidents de trànsit i dels delictes a persones i bens. Augment dels robatoris a l’interior de vehicles. Dinar de treball a Barcelona de la Xarxa Municipal per la Diversitat i la Ciutadania. Interessant treball conjunt amb un grapat de ciutats sobre els temes relacionats amb la immigració. Tarda de reunions i una escapada al Foment per la Marató de Sang. Al vespre sopar amb els treballadors del Consorci de la Planta de Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme.

Dimecres matí de treball de planificació de l’any 2008. PAM i Pressupost quasi a punt i un munt de projectes sobre la taula. L’agradable novetat és que puc dinar a casa. A mitja tarda, inauguració de la botiga ONO al carrer d’en Pujol. Al vespre acte d’homenatge a les víctimes de la guerra civil. Emotiu reconeixement a la Paquita Pla.

Dijous matí a Barcelona. Junta de Govern i Ple ordinari de desembre de la Diputació de Barcelona. Agra intervenció del representant del PP sobre el tancament del repetidor de TV3 a Alacant. Dinar de Santa Llúcia amb els membres de la ONCE de Mataró. Un entranyable dinar, per celebrar la patrona dels invidents, als que acostumo a assistir-hi cada any. Els hi demano, i no es cap sarcasme, que siguin també els nostres ulls, que ells veuen coses que els demés no veiem. Vespre, nit i matinada de Ple municipal. Nou hores parlant, discutint i votant sobre Mataró. Unes quantes qüestions importants que s’aproven. Caldrà fer alguna cosa per evitar sessions tan mataronianes que a més acaben amb un munt de preguntes sense poder contestar per l’hora. El pronòstic del dilluns es compleix.

Divendres a les vuit, com cada dia, al despatx. Cansament acumulat però llarga jornada per davant. Reunions programades, roda de premsa del Ple, dinar amb els treballadors del Servei de Manteniment, Patronat de la Fundació Ernest Lluch, pessebre de l’Ajuntament, dansa a la capella de l’Hospital, sopar d’Haribala, “villancicos” al Círculo Flamenco. Ja és dissabte quan puc anar a dormir.

Matí de dissabte de casaments. Migdia aperitiu de Nadal de MataróRàdio. Just la setmana que coneixem els bons resultats de l’enquesta d’audiència de l’emissora municipal. Ni la ràdio de l’alcalde Baron com deien alguns, ni la ràdio del govern, ni de l’Ajuntament. La ràdio de la ciutat. A la tarda acte de la Setmana del Voluntariat a la plaça dels Voluntaris. El fred i la pluja gelada ens obliguen a refugiar-nos al pavelló Teresa Maria Roca. Insòlita imatge de les grades ocupades pels gegants de la ciutat i els músics tocant al vestíbul mentre els esportistes juguen a handbol. Al vespre acte vetlla de Nadal al Centre Atlètic Laietania. Homenatge indirecte al poeta Isidre Julià. Festa familiar i Barça per la tele per acabar el dia.

Diumenge a l’Esperança. Missa presidida pel arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan Martí Alanis, en una església plena de gom a gom per celebrar la patrona de la parròquia. Les petites coses que serveixen per articular uns barris i una ciutat. Vespre de concert al Foment. El Messies de Händel per entrar de ple en la darrera setmana abans de Nadal. Un bon concert amb la Orquestra de Cambra de Vilaseca i la Coral Càrmina.

Isidre Julià







L’home, el poeta, l’enamorat

Escriure, encara que només siguin unes línies, per a un acte d’indirecte reconeixement a Isidre Julià i Avellaneda no deixa de ser tasca prou difícil per a qui no té la ploma com a eina normal d’expressió.

De l’Isidre Julià escriu en Francesc Larreula: “si hagués nascut a Grècia quan les arts de la forma i el volum, la filosofia i la poesia esclataren, com una flor primerenca, nodrida amb la saba de les més antigues cultures, algú hauria dit d’ell: Heus ací un home que rau sota l’amable protecció de les Muses.”

Però Isidre Julià és el poeta del Maresme. El poeta que escriu en el seu Maresme subjectiu:

Oh costes de llevant i terres laietanes
pinedes cara el mar, vials per entre els pins;
remors de mar llatina, carícies dolces, blanes,
que novament us copso entre arpegis divins!

I encara més en la seva Oda a El Maresme:

Comarca d’El Maresme, de terres i onades,
de llums cerúlies nades dins d’albes resplendents,
capvespres muntanyencs de postes emporprades,
migjorns com d’encanteri i nords sempre clements

Poeta del Maresme i poeta de Mataró. La seva ciutat, la vella Iluro, de la que escriu magistralment en el seu sonet dedicat a La Rambla:

I com m’agrades plena de brogit,
de festa i d’alegria endiumenjada,
plena de gom a gom com plebiscit
unànime i total de ta fillada


L’home, el poeta que estima el país, la comarca, la ciutat, però que sobretot estima Francesca, l’amor que l’inspira, que defineix tota la seva vida.

Per això quan et vaig conèixer,
ja duia un clixé de tu,
a l’agenda del futur

Els mots que escriu en el Darrer poema d’amor. I els que escriu En el 53è aniversari del meu enamorament:

Se’ns esgota temps i espai. Però és nostra
la plenitud hissada en cada llostre:
Ens lliga amor desesperadament!

L’home i el poeta. També l’amic i l’esportista. El que escriu pel Centre Atlètic Laietania en La balconada dels geranis:

Graó, rera graó i més graons, encara.
I, ara un replà. I encara més graons.
Vuitanta són i... bufen encara els pulmons:
-L’escala de Jacob?

El Centre Atlètic Laietania que té l’encert de celebrar aquest concert de Nadal i titular-lo: Recordant a Francesca.

El teu record és l’alba clara
Que somriu a l’angoixa de la nit.
Si al seu reflex, el prat de goig s’atzara,
Al meu jardí s’atansa un dolç neguit



Text de la meva intervenció a l'acte homenatge a l'Isidre Julià aquest vespre al Centre Atlètic Laetania.



Ernest Lluch




Tinc l’honor de formar part del Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Aquesta tarda a la reunió del Patronat, celebrada al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilassar de Mar, vaig ser nomenat formalment membre del Patronat com a representant de la Diputació de Barcelona. Substitueixo a l’Esteve Terradas, anterior diputat del partit judicial de Mataró.

Vaig tractar poc a l’Ernest Lluch. Algunes conferències, els seus escrits, les tertúlies a la ràdio i alguna trobada personal. En el moment del seu assassinat jo era regidor de Seguretat de Mataró i vaig haver de trucar a l’alcalde Manuel Mas (que cara es paga la ironia en aquest país, Manel !) per comunicar-li la notícia. En Mas era molt amic de l’Ernest, de fet li va proporcionar la seva primera feina com a economista, i va quedar especialment afectat. En pensava en tot això dijous durant la discussió (amb misèries humanes incloses) en el Ple de l’Ajuntament de la proposta institucional de condemna del darrer atemptat d’ETA.

L’assassinat de l’Ernest va generar una onada de rebuig a ETA sense precedents a Catalunya i a la manifestació que es va celebrar a Barcelona s’hi van aplegar centenars de milers de catalans i catalanes. La Gemma Nierga va posar, amb la seva intervenció final, l’accent propi sobre la manera d’entendre les coses al nostre país. Les seves paraules no van agradar gens al aleshores president Aznar, que va abandonar la manifestació visiblement enutjat. La campanya mediàtica que es va iniciar contra la Nierga encara es recorda.

L’acte d’homenatge a l’Ernest, en un matí fred i solellós a les campes de Maials, és d’aquells records que hom guarda entre les seves vivències preuades.

Ara, doncs, em toca treballar per la memòria de l’Ernest Lluch. Des de la Fundació, per preservar el seu record, però sobre tot per mantenir viu el seu llegat. Un llegat que continua essent útil. Ütil i necessari en un moment en el que moltes coses de la política estan mancades de rigor intelectual i es limiten a un simple tacticisme.

Banca ètica






Podeu llegir l'entrevista que m'han fet a la revista de Triodos Bank, l'entitat amb la que l'Ajuntament de Mataró gestiona una part dels seus recursos de forma ètica.

I ara qui ho pagarà?

Foto Tejederas

Les variants de la Seu d’Urgell i de Valls, l’estació de l’Aldea, el pas superior de la línia Barcelona-Ripoll a Seva, el conveni entre l’ajuntament de Sallent i l’Agència Catalana de l’Aigua, el tram final de la via verda del Baix Ebre, el Museu del Vi de Vilafranca, el Casal de Blanes, l’escola de música de Matadepera, el Festival Castell de Peralada, el Festival Jardins de Cap Roig, l’auditori de l’Amistat Obrera de Premià, el teatre de Sant Feliu de Pallerols, el nou teatre de Vic, la restauració del castell de Figueres, l’edifici de can Ramis de Sant Celoni, la restauració del monestir de Vallbona de les Monges, la restauració del castell de Montsoriu, la restauració de la taula medieval de Palau de Plegamans, la fàbrica Rogelio Rojo de Masquefa, el projecte IDIBAPS del Clínic de Barcelona, la rehabilitació del mercat de Molins de Rei, la reforma dels barris de Vic.


Ara què explicaran?. Que han decidit decidir?. Què ja pagaran els catalans?

Postal de Nadal: bombolles Mataró

Foto Adela Genís

Ahir es va presentar, a la casa Coll i Regàs, el cava Mataró. Un cava elaborat per Alta Alella a partir de la varietat de raïm Mataró. Aquest celler ja feien un vi negre dolc, el Dolç Mataró, i ara presenten aquest cava rosat. Pel que expliquen la varietat Mataró va ser molt freqüent a les nostres vinyes fins l’aparició de la fil·loxera. Desapareguda a casa nostra s’ha recuperat a partir de peus de vinyes sudafricanes i australianes. Dissabte mateix, el president la cooperativa de Sarral (Conca de Barberà) em comentava que el seu padrí li parlava del raïm Mataró.

Segurament el tema donaria per un treball d’investigació que ens permetés conèixer més detalls d’aquesta varietat de raïm que porta el nom de la ciutat. De moment ens limitarem a brindar. Amb cava Mataró, per suposat.

Bombers de Mataró

Foto Masachs

Presentació, aquest vespre, del llibre que en Jordi Buscà ha escrit amb motiu del 150 aniversari dels bombers de Mataró a la sala d’actes de la Caixa Laietana plena de gom a gom. Fa uns tres anys, durant un dinar de celebració del patró dels bombers, es va començar a parlar de la conveniència d’organitzar els actes de commemoració del 150 aniversari de la creació del cos de bombers de Mataró. És va començar a perfilar la comissió encarregada de l’organització dels actes sota la presidència d’en Ramon Bassas. En el mateix dinar es va demanar a en Jordi Buscà que escrigués el llibre de la història d’aquests cent cinquanta anys. És el llibre que s’ha presentat avui.

Durant tot l’any els bombers han estat protagonistes d’un seguit d’actes importants entre els que podem destacar la celebració del Dia del Bomber i sobretot la inauguració del nou parc de bombers a la Via Sèrgia.

L’exposició, que també s’ha inaugurat aquest vespre, és un magnífic recorregut per la història, els uniformes, el material i els noms dels bombers de la ciutat. Des dels seus orígens fins avui mateix. Com vaig escriure en el pròleg del llibre, hem celebrat quelcom molt nostre.

No t'oblidis!



Demà, al Foment Mataroní.

Cal posar-se les piles

Parc eòlic del Baix Ebre

Llegint notícies com aquesta no queda cap dubte que ens cal posar-nos les piles si no volem quedar-nos a la cua. I aquesta vegada no li podrem encolomar la culpa a ningú! O sí?.

Postal de Nadal: pessebristes a la Presó



Pel desembre del 2004, els pessebristes em manifestaven la precarietat del local on treballaven i la necessitat de disposar-ne d’un de nou. Ens varem posar a treballar i pocs mesos després visitàvem la planta baixa de la Presó de Mataró. Feia poques setmanes que el dipòsit de detinguts s’havia traslladat al nou edifici de Via Pública de la Plaça de Granollers i per tant quedava lliure.

Els tècnics municipals juntament amb els pessebristes començaren a dissenyar com podia quedar l’espai i les adaptacions que caldria fer-ne. L’any passat per Les Santes ja poguérem lliurar les claus i pel setembre iniciaven les activitats de l’escola de pessebristes a l’edifici d’Elies Rogent de La Riera. Per Nadal es va celebrar l’exposició de diorames, malgrat que el pessebre monumental seguia a l’antiga rectoria de Santa Maria al carrer de Sant Francesc d’Assís.

Aquest any tot ja s’ha traslladat i la Presó acull una magnífica mostra del treball dels pessebristes de Mataró. Ahir vaig tenir ocasió de fer una visita i comentar amb els autors dels pessebres les mil anècdotes que els hi ha succeït. El grapat de diorames fets pels nois i noies de l’escola de pessebrisme, alguns amb un nivell molt alt, ens permeten ser optimistes respecte el futur dels pessebres a Catalunya. Un magnífic pessebre monumental –amb la característica i tradicional locució d’en Xavier Ubach-, cinquanta set diorames de tot tamany, ambientació i tècnica, un pessebre popular i el pessebre gegant al pati, són la mostra del treball que durant mesos han portat a terme els pessebristes de la ciutat. Especial atenció cal posar a l’exposició de figures de l’Associació de Pessebristes de Mataró, més de mil cinc-centes figures dels millors autors. Una col·lecció que fins ara restava amagada dins les caixes de l’entitat i que ara el nou local permet ser vistes per tothom. Un motiu més acostar-se a la Presó.

Aquest edifici, que tants patiments ha vist entre les seves parets, acull ara un grapat d’entitats ciutadanes que l’omplen d’activitat. Els Capgrossos –que aviat marxaren cap a l’edifici de l’Escorxador-, els Armats de Mataró, el taller de l’Associació Sant Lluc per l’Art i l’Associació de Pessebristes de Mataró. Vida nova per velles parets.

Decàleg per després del soufflé


He preferit esperar a que passessin uns dies, a que baixés el soufflé per entendre’ns, per parlar de la manifestació del passat dissabte. Com és prou conegut els militants del PSC, excepte comptades excepcions, no hi varem assistir. Cal dir, i qui no s’ho cregui doncs ell mateix, que en cap cas vaig rebre ni pressions, ni tan sols instruccions de no anar-hi. Parlo per tant des de la més absoluta independència de criteri i opinió. I torno a repetir que qui no s’ho vulgui creure doncs que no s’ho cregui.

Després de veure les imatges per televisió, de llegir les cròniques dels diaris, els articles d’opinió i l’allau de posts als blocs, em veig amb capaç de treure’n algunes conclusions. Conclusions personals que no pretenen anar més enllà de constatacions d’ús estrictament personal.

La primera, vist el que vaig veure, escoltat el que he escoltat, llegit el que he llegit, crec que no em vaig equivocar no anant a Barcelona el dissabte 1 de desembre.

La segona, si la manifestació es va fer sota un paraigües sobiranista, i són paraules dels organitzadors de l’acte, aleshores és lògic i normal que els no sobiranistes no hi anéssim.

La tercera, com que si et defineixes com a no sobiranista immediatament et titllen d’unionista (paraula nova a afegir al vocabulari polític català) ja aviso que tiro pel camí del mig (i tinc una tirada personal important) del federalisme.

La quarta, ¿què el federalisme és una utopia a l’Espanya actual?. Doncs que hi farem, mai m’han espantat els reptes polítics i fet i fet em sembla més possible que altres utopies.

La cinquena, malgrat que no faltessin motius per estar emprenyats i fins i tot per sortir al carrer pels problemes amb les infraestructures, l’opinió generalitzada de columnistes i blocaires de l’òrbita sobiranista ha estat que el motiu principal no eren precisament les infraestructures sinó les reivindicacions pròpies d’aquest espai polític.

La sisena, columnistes i blocaires sobiranistes també celebren l’èxit de la manifestació (no negaré a aquestes alçades la capacitat de convocatòria) com un retorn de la política catalana a l’eix Catalunya-Espanya. Continuo pensant que l’eix principal de la política encara ha de ser el de dretes i esquerres, sense obviar és clar el component nacional. Justament el contrari del que pretenen fer els columnistes i blocaires citats.

La setena, alguna vegada he escrit que qualsevol dia el PP podia arribar a manifestar-se contra la guerra de l’Iraq. No ha estat el PP però sí Convergència qui s’ha manifestat contra la mateixa Convergència. O almenys contra les seves pròpies polítiques durant molts anys. Com la dita: quan fora mort el combregaren!.

La vuitena, el “totum revolutum” que va aplegar la manifestació fa difícil, per no dir impossible, avançar en una proposta rigorosa i creïble de model d’infraestructures per Catalunya. MAT, sí o no?.Quart cinturó, sí o no?. PHN, sí o no?.

La novena, repicant i a la processó és molt difícil. Per això no acabo d’entendre la posició d’ICV i d’ERC. Si acaben acceptant que tindran més força al carrer que des del govern de la Generalitat, segurament estaran fent un flac favor a la institució i a la seva pròpia credibilitat política. Ja triga poc en Puig a treure’n profit polític.

La desena, malgrat tot l’anterior farien bé els governs, i els polítics, espanyol i català d’entendre l’avís per a navegants que va suposar la manifestació. Encara som a temps de reconduir algunes coses i de donar sortida a moltes reivindicacions justes. La desafecció que deia el president Montilla.

Setmana profitosa


Curta però molt profitosa. Passa de tant en tant que la feina de setmanes i mesos qualla i en veiem els resultats.

Dilluns van ser l’inici de les obres dels nous accessos de l’autopista C-32 a la sortida Mataró-Nord i també el començament de les obres de construcció de l’escola bressol i del CEIP Maria Mercè Marçal al Camí de la Serra. Ja vaig escriure dilluns d’aquestes obres.

Dimarts, els bons resultats de la recollida de la FORM (fracció orgànica dels residus municipals) i la presentació de l’Hotel del Port. Una inversió important per Mataró que ens permetrà disposar d’un important equipament hoteler a primera línia de mar. Podeu llegir el que escriu en Ramon Bassas.

Dimecres, les notícies de la instal·lació a Mataró dels Serveis Territorials d’Educació i la signatura del contracte amb el Col·legi d’Aparelladors que s’ubicarà a la plaça de can Xammar. Demostració palpable de la confiança que Mataró comença a generar fora de la ciutat.


Encara podríem destacar la presentació del Pla d’Aparcament que preveu la construcció de més de 4.700 noves places, la signatura d’un conveni amb la Fundació Vilaseca per aprofitar els fons de la col·lecció com a recurs turístic i cultural, la col·laboració amb en Francesc Paez pel rodatge de la pel·lícula “Última sesión”.


En una setmana de tres dies realment hàbils és pot fer més, però realment és difícil. Tot això esperant que baixi el soufflé del 1-D per parlar-ne amb tranquil·litat.

Per l'agenda






Les complicitats imprescindibles


Aquests dies en els que les notícies s’acumulen voldria ressaltar-ne dues especialment significatives pel que de complicitat tenen. Els que tenim la responsabilitat de governar sabem molt bé que hi ha coses importants que no es poden tirar endavant sense la col·laboració i la implicació de la ciutadania. Assumptes que requereixen que tothom, o almenys una bona part de la població, ajudi a portar-ho a terme. I aquests dies hem tingut un parell de magnífics exemples.


El primer ahir, amb la signatura del conveni amb el Servei Català de Trànsit, per homologar el Pla de Seguretat Viària de Mataró. El descens important en els accidents amb víctimes es una bona notícia que ens pertoca a tots. L’administració, en aquest cas l’Ajuntament, ha de prendre les mesures de seguretat viària necessària per millorar la mobilitat i fer-la més segura. Però són en definitiva els ciutadans i ciutadanes els que amb la seva actitud poden realment canviar les coses. He escrit altres vegades que és imprescindible un canvi en la consideració social dels individus que amb la seva temeritat i imprudència al volant posant en risc la vida de les altres persones. Mereixen la més absoluta repulsa social i han d’entendre que amb el seu comportament atempten directament contra la convivència ciutadana. Per això és de celebrar aquest descens del 36% en accidents amb víctimes que s’ha produït a Mataró.


El segon avui, quan es compleix un any de la posta en funcionament de la recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus domèstics. Els objectius fixats han estat plenament assolits i de nou els mataronins i mataronines han estat els responsables directes. Amb una bona demostració de civisme, separant a casa els residus i dipositant-los en els contenidors corresponents. S’ha de destacar tant la quantitat recollida, i portada a la planta de tractament per la seva conversió en compost, com el baix nivell d’impropis –aquells residus que no corresponen a la fracció seleccionada- que hi contenen les brosses de Mataró. També a destacar la bona acceptació del nou servei de recollida de trastos (amagats sota l’eufemisme de “voluminosos”) de manera que s’han reduït a la meitat els que s’han hagut de retirar del carrer malgrat augmentar la recollida total en un 28%. Una prova que el telèfon (900 859 009) del civisme funciona.


Dos bons exemples de com la ciutadania és indispensable per a fer una ciutat més amable i més neta. Felicitats mataronins i mataronines. Moltes gràcies i bona feina regidor Bassas i regidor Melero.

Treballant es fa feina!


Mentre alguns segueixen pintant dianes metafòriques altres ens dediquem a treballar. I avui hem tingut una mostra per partida doble.


Per una banda l’inici de les obres de construcció dels nous accessos a l’autopista C-32 a Mata-Rocafonda. Semblava ben bé un colobrot sens fi. Han calgut reunions i reunions, convèncer a molts tècnics i alguns polítics. Les obres permetran completar el nus d’accés de manera que es pugin fer els quatre moviments d’entrada i sortida. El més important, però, és que quan estiguin acabades les obres, d’aquí a onze mesos, no caldrà entrar o sortir quan es ve o es va direcció Barcelona per la sortida Mataró-Oest. La plaça de França guanyarà fluïdesa en el trànsit i la mobilitat de la ciutat ho notarà de manera important.


La segona bona notícia és l’inici també de les obres de construcció de l’escola Maria Mercè Marçal al Camí de la Serra. Una escola de primària per substituir els barracons actuals i una nova escola bressol per millorar l’escolarització de l’etapa 0-3 anys. Com en el cas de l’Anxaneta i de l’Antonio Machado, l’Ajuntament assumeix la construcció de les escoles que seran finançades amb un conveni amb la Generalitat.


Entre els accessos de l’autopista i les escoles, avui han començat a executar-se a Mataró obres per un import superior als set milions d’euros. Treballant es fa feina sobretot quan es tenen les idees clares i les prioritats ben definides.

Cerdanyola, blanc i negre



Magnífica exposició de fotografies dels components del grup Hablando de fotos, al Centre Cívic de Cerdanyola i organitzada per EPMA. Santi Flores, Ricard Clupes, Roser Rovira i Raquel Freile, ens mostren, fins els dia 15 de desembre, una visió actualitzada dels carrers i places de Cerdanyola, dels seus veïns diversos i d’alguns espais on la convivència es fa realitat.


Més de cent persones omplien, ahir al vespre, de gom a gom la sala d’exposicions. Moltes cares conegudes i moltes cares noves. Com no podia ser d’altra manera la llarga ombra d’en Joan Safont darrera aquesta magnífica realitat. Ara treballarem perquè l’exposició pugui veure’s en altres barris de la ciutat.

Bloc obert



Des d'avui el bloc queda obert als comentaris sense moderació prèvia. Demano respecte i un bon ús d'aquest espai.


Gràcies

Gamma extra

Autèntica gamma extra el calendari que un grup de joves dels Capgrossos ha editat per finançar el rocòdrom del nou local de la colla.

Dotze fotografies d’en Janus Szpakowski, en blanc i negre, per dotze mesos del 2008.

No baixem la guàrdia


Postal de Nadal: Ara ve Nadal!


Natività mística (Sandro Botticelli)

Tomba el més de novembre i la ciutat comença a agafar l’aire propi del Nadal. Massa aviat opinaran alguns, amb temps suficient diran els altres, impacients alguns com el meu veí que fa dies té els Pare Noël penjant del balcó. Els aparadors de les botigues fa dies s’han transfigurat, els llums de Nadal, que tot just comencen a cremar avui, fa setmanes que estan penjants en els carrers, les paradetes de la Fira de Nadal a la plaça de Santa Anna ja fa una setmana que exposen tota la seva mercaderia.


Fa anys, aquesta fira consistia en una sola paradeta al davant dels lavabos de la plaça de Santa Anna. Els més joves ni recordaran els lavabos subterranis que hi havia al costat de la plaça que toca a la muralla de Sant Llorenç més o menys on es munta l’entarimat per les cobles de sardana. La popularment coneguda paradeta d’en Pepito la regentava la família Camdepadrós i va ser la darrera d’una llarga tradició de parades de figuretes del pessebre que havia existit a Mataró. Ho explica molt bé l'Albert Dresaire al seu llibre “El pessebre a Mataró”. El 1982, l’Ajuntament va decidir impulsar una fira de Nadal, que després de passar anys a la vorera de Valldemia, la paret de la pulmonia pel fred que passaven els firaires, va acabar recalant lògicament a la plaça de Santa Anna i la Rambla. Ara, la Fira de Nadal de Mataró, passa per la segona més important de Catalunya, superada només per la barcelonina Fira de Santa Llúcia de la plaça de la Catedral. Poc a poc la fira ha anat agafant volada dona gust veure com les parades s’han anat renovant i cada anys els firaires ens ofereixen les darreres novetats vingudes dels mercats italians o alemanys. Aquest any la família Graupera, els coneguts neulers del carrer de Sant Simó, han decidit instal·lar-se també a la Fira i oferir-nos els seus excel·lents productes.


Enfilem doncs decidits el mes de desembre, amb el llarg pont de la Puríssima –la mare de Déu torronera- per davant i un munt de sensacions per reviure. Ara ve Nadal i ho celebrarem com cal!.