He preferit esperar a que passessin uns dies, a que baixés el soufflé per entendre’ns, per parlar de la manifestació del passat dissabte. Com és prou conegut els militants del PSC, excepte comptades excepcions, no hi varem assistir. Cal dir, i qui no s’ho cregui doncs ell mateix, que en cap cas vaig rebre ni pressions, ni tan sols instruccions de no anar-hi. Parlo per tant des de la més absoluta independència de criteri i opinió. I torno a repetir que qui no s’ho vulgui creure doncs que no s’ho cregui.
Després de veure les imatges per televisió, de llegir les cròniques dels diaris, els articles d’opinió i l’allau de posts als blocs, em veig amb capaç de treure’n algunes conclusions. Conclusions personals que no pretenen anar més enllà de constatacions d’ús estrictament personal.
La primera, vist el que vaig veure, escoltat el que he escoltat, llegit el que he llegit, crec que no em vaig equivocar no anant a Barcelona el dissabte 1 de desembre.
La segona, si la manifestació es va fer sota un paraigües sobiranista, i són paraules dels organitzadors de l’acte, aleshores és lògic i normal que els no sobiranistes no hi anéssim.
La tercera, com que si et defineixes com a no sobiranista immediatament et titllen d’unionista (paraula nova a afegir al vocabulari polític català) ja aviso que tiro pel camí del mig (i tinc una tirada personal important) del federalisme.
La quarta, ¿què el federalisme és una utopia a l’Espanya actual?. Doncs que hi farem, mai m’han espantat els reptes polítics i fet i fet em sembla més possible que altres utopies.
La cinquena, malgrat que no faltessin motius per estar emprenyats i fins i tot per sortir al carrer pels problemes amb les infraestructures, l’opinió generalitzada de columnistes i blocaires de l’òrbita sobiranista ha estat que el motiu principal no eren precisament les infraestructures sinó les reivindicacions pròpies d’aquest espai polític.
La sisena, columnistes i blocaires sobiranistes també celebren l’èxit de la manifestació (no negaré a aquestes alçades la capacitat de convocatòria) com un retorn de la política catalana a l’eix Catalunya-Espanya. Continuo pensant que l’eix principal de la política encara ha de ser el de dretes i esquerres, sense obviar és clar el component nacional. Justament el contrari del que pretenen fer els columnistes i blocaires citats.
La setena, alguna vegada he escrit que qualsevol dia el PP podia arribar a manifestar-se contra la guerra de l’Iraq. No ha estat el PP però sí Convergència qui s’ha manifestat contra la mateixa Convergència. O almenys contra les seves pròpies polítiques durant molts anys. Com la dita: quan fora mort el combregaren!.
La vuitena, el “totum revolutum” que va aplegar la manifestació fa difícil, per no dir impossible, avançar en una proposta rigorosa i creïble de model d’infraestructures per Catalunya. MAT, sí o no?.Quart cinturó, sí o no?. PHN, sí o no?.
La novena, repicant i a la processó és molt difícil. Per això no acabo d’entendre la posició d’ICV i d’ERC. Si acaben acceptant que tindran més força al carrer que des del govern de la Generalitat, segurament estaran fent un flac favor a la institució i a la seva pròpia credibilitat política. Ja triga poc en Puig a treure’n profit polític.
La desena, malgrat tot l’anterior farien bé els governs, i els polítics, espanyol i català d’entendre l’avís per a navegants que va suposar la manifestació. Encara som a temps de reconduir algunes coses i de donar sortida a moltes reivindicacions justes. La desafecció que deia el president Montilla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada