header-photo

Capgrossos, com per Santes



Doble actuació d’aquest cap de setmana dels Capgrossos de Mataró. Dissabte al Prat de Llobregat amb castells de vuit i de set (3 de 8, 4 de 8, 5 de 7) que ja anunciaven el que es volia fer avui a Lleida: repetir l’actuació de Les Santes. I això és el que s’ha fet. En una plaça de La Paeria, de bons records als mataronins que fa dos anys van carregar per primera vegada el pilar de set folrat, una més que meritòria actuació de les tres colles que hi actuaven. Els Castellers de Lleida que han descarregat el tres de vuit, han carregat el quatre de vuit que s’ha esfondrat quasi al final i la torre de set després de dos intents desmuntats de torre de vuit. Dos pilars de cinc i pilar al balcó per acabar. Els Capgrossos han descarregat el tres de nou folrat, el cinc de vuit, la torre de vuit folrada i dos pilars de cinc. La Vella de Valls ha descarregat els mateixos castells que els de Mataró, per acabar amb un magnífic pilar de set folrat.

Necessitàvem aquesta actuació i s’ha entrat a plaça conscient del que ens jugàvem avui. Concentració i castells ben treballats. El millor cinc de vuit de la temporada per calmar nervis, un tres de nou maco que ha calgut treballar en la descarregada i una torre de vuit que ha demanat atenció a una colla que sabia que l’important estava fet. Ara es pot encarar amb tranquil·litat la recta final de la temporada amb la vista posada en Sant Narcís, Tot Sants i en la Diada de la colla. I amb el quatre de nou per recuperar la tripleta màgica que els Capgrossos volem tenir al sarró a l’acabar la temporada. Serà a la Plaça del Vi, a la de Vilafranca o a la de Santa Anna.

Un dia de castells, ple de sensacions i imatges. Les de la castellera vallenca que em donava mans al pilar de set i em confessava que pràcticament no l’havien assatjat per manca de camises. Les de l’alcade de Lleida, frisós al balcó de La Paeria amb els intents de la torre de vuit dels de la camisa burdeus. Les de la meva colla satisfets i emocionats després del tres de nou. I sobretot la imatge de les campes del Segre plenes de canalla capgrossa jugant, mentre els grans acabaven el cafè de després de dinar. L’autèntic sentit i futur de la colla.

Handbolicat


Handbolicat i ben hanbolicat aquests dies. Ahir al vespre XXI Festa de l’Handbol Català al pavelló Les Comes d’Igualada. La Federació Catalana d’Handbol té la gentilesa de guardonar l’Ajuntament de Mataró amb un Trofeu FCH. El mèrit de tot plegat pel Club Joventut Handbol Mataró que, amb el seu peculiar bon estil, va portant el nom de Mataró arreu.

Bon ambient i retrobada amb vells amics i coneguts de la meva època de regidor d’esports. I una reflexió a fer al tall de les paraules d’en Lolo Ibern al seu discurs: des de l’any 1992 el nombre de fitxes federatives del conjunt dels esports a Catalunya no ha crescut.

Aquesta tarda, entre entrades i sortides, presentació dels equips del club al pavelló Teresa Maria Roca. Cent noranta vuit nois i noies que faran esport amb la samarreta groc i negra del Joventut Handbol. Un bon planter, ben cuidat, treballat amb la complicitat de les escoles de la ciutat, que ja han fet petit el flamant pavelló del carrer Terrassa. Després partit del sènior masculí en la seva lluita per tornar a la categoria nacional. Penalti inventat per l’àrbitre a tres segons del final que ha permès empatar als jugadors de l’Handbol Terrassa un partit que tenien perdut. Més tard partit de les sèniors femenines davant l’Esplugues de Llobregat i un altre empat. Com deia al principi: ben handbolicat.

Per què li diem la Pollancreda?

Foto Quico Melero

Per què li diem la Pollancreda si no hi ha pollancres? Realment el que hi ha plantat en aquest espai de la ciutat, a tocar de la Porta Laietana i sota la vigilància de la Laia l’arquera, són en la seva majoria oms. És cert que cap els anys setanta, una vegada perpetrat l’atemptat patrimonial de la destrucció de la vella casa pairal dels Llauder, l’ajuntament hi va plantar pollancres, com a la resta del Pla d’en Boet. Durant anys cada primavera, el barri quedava envaït per un núvol blanc de llavors dels pollancres que es posava als ulls, es ficava pels narius i esdevenien especialment empipadors. Per aquest fet i per contraure tot tipus de malalties els pollancres foren paulatinament substituïts per oms. Tampoc és que la situació fitosanitària d’aquest arbres sigui per tirar coets, però almenys no molesten amb les llavors.

Ara l’ajuntament inicia les obres de reforma d’aquest parc i dels espais limítrofs dels entorns del Clos Arqueològic de la Torre Llauder. Per a qui ho desconegui, la Torre Llauder constitueix les millors restes arqueològiques d’una vil·la romana de la província de Barcelona i els seus mosaics són mereixedors d’una atenta visita.

El projecte preveu l’ordenació de les places d’aparcament de manera que, sense perdre places, es millora l’entorn, També la pavimentació dels camins consolidats, la creació de zones d’estada i de jocs infantils i la correcta il·luminació de tot el conjunt.

La pollancreda, i a aquestes alçades no li canviarem el nom, és una peça important situada en una zona de transformació urbana imminent i esdevé una magnífica porta al barri del Pla d’en Boet i a la pròpia ciutat de Mataró. Inclosa dins l’àmbit urbanístic de l’antiga Iveco-Pegaso (allò que pels de Mataró continua essent la JORSA) és el primer pas d’una profunda transformació que veurà néixer nous barris i reurbanitzar un nou sector, entre la Porta Laietana i la Ronda Barceló, de l’avinguda del Maresme. Quan a vegades hi ha problemes per entendre l’urbanisme que estem fent aquesta remodelació pot servir d’exemple per a que serveix l’urbanisme: una eina molt potent de transformació de la ciutat per a proveir de més i millor qualitat de vida als ciutadans i ciutadanes de Mataró. O sigui als mataronins i mataronines
.

Un vídeo, una web i un parell de blocs


Un vídeo de xalats simpàtics que em recorden aventures de fa molts anys.

Una web amb títol prou eloqüent: Sostenible

I un parell de blocs que he descobert a la xarxa:

Micrografía: un bloc de fotografies fetes amb el mòbil

Quints-amunt: un bloc casteller força interessant


Boscúries


Foto Lapicero

Escriuen els diaris d’avui sobre els boscos catalans. Ho fan amb motiu del Segon Congrés Forestal Català que ahir es va inaugurar a Tarragona. Les dades que s’han publicat són prou eloqüents sobre l’estat dels forests catalans. Per una banda, i contra el que molta gent podia sospitar, la superfície forestal ha augmentat en un 4% des del 1992. Això suposa que quasi dos milions d’hectàrees, el 61 % de la superfície de Catalunya, estan cobertes pel bosc. A més ha augmentat el nombre d’arbres en un 16 % i la biomassa dels boscos també ha augmentat en un 48 %. Catalunya té ara més boscos que Suïssa.

Ens situem però davant d’una disjuntiva important. Per un costat ha augmentat la percepció per part de la ciutadania de la necessitat de disposar de més espais forestals. La natura com a espai d’oci guanya adeptes de forma continuada i la gent prefereix les superfícies boscades a altres paisatges vegetals. Per altra ens trobem en un procés de reforestació natural del país, fruit més de l’abandó dels boscos que d’una política forestal correcta. La baixa rentabilitat de les explotacions forestals fan poc atractives les inversions amb el corresponent augment de la biomassa. Més boscos però més mal cuidats. Més gent al bosc però menys boscaters. Trobar l’equilibri entre la demanda social i la rentabilitat econòmica és important, però encara ho és més entendre la necessitat de tenir superfícies forestals diverses, madures i ben conservades.

De l’inventari forestal s’extreuen també dades sobre les espècies dominants i la seva evolució. Augmenten les pinedes, els alzinars i les rouredes i per contra disminueixen les avetoses i les fagedes. Alguna conclusió podran extreure els fitosociòlegs sobre aquests canvis.

De moment jo em quedo amb els versos d’en Guerau de Liost:

El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.

Mentres el faig, trèmul somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
clar és d'un gòtic floreixent.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.

Municipalisme avui


Després de l’Assemblea de la Federació de Municipis de Catalunya, que es va celebrar divendres passat a Sabadell, apareixen noves perspectives en l’escenari polític del municipalisme català. Perspectives que vindran marcades per l’indispensable col·laboració institucional amb l’Estat i amb la Generalitat.

El mateix títol de l’Assemblea, “Noves necessitats, més municipalisme”, ja ens indica que ens trobem en un moment de replantejament del paper del govern local. Els canvis socioeconòmics accelerats que es donen en els nostres pobles, vil·les i ciutats i l’aparició de nous i més complexes problemes ens obliga a atendre noves demandes i per tant a plantejar-nos nous objectius. Als clàssics temes de l’educació, la mobilitat, la seguretat, els serveis municipals o les finances municipals cal afegir-hi els de la immigració, l’habitatge o el canvi climàtic. A Catalunya a més, hem de gestionar el desplegament del nou Estatut d’Autonomia que per primera vegada reconeix als ajuntaments un paper important en la política del país.

És per això que la vida del municipalisme girarà en els propers mesos sobre dos eixos fonamentals: l’autonomia política i la suficiència financera dels ajuntaments. És cert que cap d’aquests temes és nou i han constituït tradicionalment els cavalls de batalla del municipalisme. Però també és cert que, i a tenor del que es va dir i escoltat el divendres a Sabadell, ens trobem amb un canvi important de sensibilitat i de voluntat política per part del govern de la Generalitat. No apel·laré al tòpic de l’origen municipalista del president o de bona part dels consellers, sinó a les paraules d’en Puigcercós, d’en Castell i d’en Baltasar i del mateix Bustos.

Sobre l’autonomia municipal cal desplegar l’Estatut i aprofitar totes les seves possibilitats, especialment les que fan referència a la creació del Consell de Govern Local i el Consell de Garanties Estatutàries. Igualment la nova Llei de l’administració local ha de fixar definitivament el marc competencial dels ajuntaments. Volem i necessitem saber quines són les competències pròpies dels ajuntaments encara que com deia l’alcalde de Vitòria: "l’alcalde potser no té totes les competències, però si totes les incumbències".

Pel que fa a la suficiència financera es va posar clarament de manifest que els ajuntaments no assumiríem cap nova competència ni obligació sense la dotació pressupostària corresponent. És el que deia en Sixte Moral, exalcalde de Vilanova i la Geltrú: “qui la fa (la llei o la norma), la paga”. L’elaboració de la nova Llei d’hisendes locals i l’aprofundiment del que en Maragall deia “procés de retorn als ajuntaments” han de ser garanties suficients per acabar amb la penúria actual de les finances municipals.

Aquestes i no cap altres han de ser les regles del joc. I si cal jugarem a un altra cosa.

Mercè actualitzada



Amb els vídeos que em fa arribar en Toni Blanch i que podeu trobar al seu bloc:


http://es.youtube.com/watch?v=5oDQBHyirvw


http://es.youtube.com/watch?v=RYh13grGzTY


http://es.youtube.com/watch?v=qqSFtlLReGU


http://www.youtube.com/watch?v=-vfNPsdPQTk

En la mort d’en Santi

Foto Joan Safont

Avui ha estat un dia especialment dur. La mort d’en Santi Ortego, malgrat no sorprendre’ns, ens ha colpejat durament. Sabíem de la gravetat de la seva malaltia, però també de la seva tossuda resistència, del “jo trencaré les estadístiques” que ens deia sovint.

Vaig conèixer en Santi fa molts anys, a l’escola Camí del Mig quan començà a portar les seves filles. Ell, i sobretot la Coral, s’integraren ràpidament en l’associació de mares i pares. Després l’he tractat molt més a fons, a l’escola universitària politècnica, al PSC. Llargues xerrades sobre temes ben diversos. La seva innata curiositat per les coses, el rigor de les dades l’obsessionava i sovint treia una llibreteta plena de notes, les lectures acumulades (havia viscut ben a prop de la plaça de Santa Anna i la biblioteca era el seu hàbitat des de ben jove), la preocupació pel progrés tècnic amb perspectiva humanista. Ho saben bé els seus companys de l’escola, del partit, de tertúlia a Televisió de Mataró, els alumnes, els amics i sobretot la seva família.

En Santi era una excel·lent persona, treballador incansable, de fermes conviccions personals i de compromís social inqüestionable. Darrera seu deixa un record inesborrable en molta gent que l’havia conegut i tractat. El trobarem a faltar, però farem allò que a ell sempre li agradava: treballar per canviar les coses. Avui tenim un altre motiu per seguir entestats en el treball per la gent, per la ciutat i pel país.

Descarregar castells



Foto Conxi Duro


Passo el cap de setmana sense castells perquè l’agenda m’impedeix anar a Reus. Tres i quatre de vuit i quatre de set dels Capgrossos. Tiro del canal casteller de La Malla per saber que ha passat a Barcelona i a Tarragona. A destacar el tres de nou descarregat dels Xiquets de Tarragona. I em trobo amb un article de l’Andreu Botella que em fa pensar. Vaig a moncasteller i repasso les estadístiques de castells descarregats i castells carregats de les deu primeres colles.

El resultat és prou evident: Capgrossos de Mataró és la colla que té el percentatge (98’88 %) de castells descarregats més elevat i sense cap castell només carregat. Això és equivalent a zero llenyes. Pel contrari els Xiquets de Tarragona són la colla amb un percentatge (4’40 %) més alt de castells només carregats.

Pot ser sí que, com diu en Botella, els castells carregats hagin patit una certa devaluació. Segurament s’afina molt més en els assaigs i a plaça es desmunten peus amb més facilitat. El que està clar, com també escriu un lector en el forum, és que a ningú li agrada posar-se el castell de barret.

La Mercè amb visió mataronina



Aquesta tarda, i per invitació de l’alcalde de Barcelona, he assistit des del balcó de l’Ajuntament a la cercavila de les festes de la Mercè. El motiu, la participació de les comparses festives de Mataró en la cercavila dedicada aquest any a la Mediterrània. Junt amb els gegants i l’àliga de Barcelona s’han trobat colles de Premià de Dalt i de Mar, de Calella, de Tordera, de Sardenya, del Magreb, de Sicília, de Mallorca. I l’àliga, la família Robafaves, el Drac i el Dragalió de Mataró.

Amb tots aquests ingredients havia de sortir una cercavila de gran potència, però la realitat ha estat ben diferent. Espectacular sí, però sense el ritme al que estem acostumats a Mataró. L’espai, la plaça de Sant Jaume, esdevé massa gran malgrat que s’ha omplert de gom a gom. La gent, que s’ho ha passat bé i ha aplaudit generosament, no assoleix el grau de comunió amb les figures que es dona a la Riera. Una prova evident és el grau de conservació dels domassos del balcó; ni una sola cremada que testifiqui una càrrega momerotera, o similar, com Déu mana. Per cert que les momerotes no hi eren per raons de seguretat amb el foc.

Tot plegat fa pensar que, en això de les festes populars, els de Mataró ens ho mirem amb ulls massa mataronins. O si ho voleu d’una altra manera, amb ulls massa santeros.

Armats de Mataró, soldats de pau

Foto Antoja-Xirau-1

Armats del manípul de Mataró, soldats de pau, felicitats!

Felicitats per la Medalla de la Ciutat que aquesta tarda rebeu en reconeixement a la vostra trajectòria i a proposta de quinze entitats de la ciutat.

El consistori en Ple, per unanimitat de tots els grups municipals, va decidir la primavera passada atorgar-vos el màxim guardó que es dona a les entitats de Mataró. I ho fem a la Riera, el cor de la ciutat, on passen les coses importants de Mataró. Hem volgut saltar-nos el protocol i els usos de la casa per a fer aquesta celebració rodejats dels ciutadans i ciutadanes que s’han volgut sumar massivament a l’homenatge.

Sou història viva de Mataró. Història perquè darrera vostre hi ha més de tres-cents anys d’existència de la ciutat. Tres-cents anys en els que no només heu sobreviscut a les vicissituds dels temps, sinó que heu sabut actualitzar la tradició fins a convertir-la en quelcom natural del paisatge de les primaveres de la ciutat. I història viva perquè allà on aneu demostreu que sou, i que em perdonin els de Banyoles, el millor manípul de Catalunya.

A partir de la tradició heu sabut trametre a la ciutat qui som i d’on venim, amb les arrels ben fondes en la història i projectats en el futur.

Felicitats de nou i que per molts anys els timbals i el fregadís de les sandàlies en el pas de fangar segueixin ressonant pels carrers de la vella Iluro.


Text de la meva intervenció, aquesta tarda, amb motiu de l’entrega de la Medalla de la Ciutat als Armats de Mataró.


Actes



Repassant l’agenda sovint pots tenir la sensació que dediquem molt de temps a presidir o assistir a multitud d’actes diguem-ne protocol·laris. Passa, però, també sovint que els actes o son resultat del treball fet o enceten nous treballs per nous objectius. Sense oblidar que la nostra societat també necessita una certa litúrgia. Aquesta setmana ha estat un bon exemple d’això i cada dia he hagut d’assistir a un o més actes com alcalde de Mataró.

El dilluns a la reunió dels alcaldes de l’AMTU a Granollers amb en Víctor Morlán. La repercussió mediàtica de la reunió ha estat enorme i esperem que la repercussió real sigui també important. Constato que la sortida al balcó, per ensenyar la Porxada al secretari d’estat, ha tingut molt més ressò que el balcó de fa dues setmanes per la Diada Castellera de la Festa Major de Blaus i Blancs.

Dimarts, signatura a Barcelona del conveni entre la consellera Marina Geli, presidenta de la Fundació TIC Salut, i l’empresa Intel. Posem les bases per la col·laboració en el desenvolupament de noves formes d’atenció sanitària. L’aposta de fa un any comença a prendre consistència. Al vespre concert al Palau de la Música, un genial Zubin Mehta i una sensacional Orquestra Filarmònica d’Israel.

A primera hora del dimecres, acte d’inauguració del curs escolar de l’itinerari esportiu a l’Escola Pia de Santa Anna. A mig matí inauguració del nou parc de bombers de Mataró. La satisfacció de la feina feta després de molt de temps i moltes energies gastades per aconseguir-ho. La insistència i la persistència, sobretot d’en Manuel Catà, ha estat fonamental, juntament amb el canvi radical de posicionament del govern de la Generalitat amb l’arribada a la conselleria de la Montserrat Tura. Ho explica en Ramon Bassas al seu bloc. Encara al vespre visita a les obres de reurbanització dels carrers del Palau. Una aposta decidida per posar els barris al dia i evitar qualsevol tipus de segregació territorial o social. La mateixa setmana que la Junta de Govern va aprovar el projecte de construcció de l’aparcament al Parc del Palau.

Dijous inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Temps per parlar d’art i per reafirmar la voluntat de complir els compromisos.

Divendres a Sabadell, Assemblea de la Federació de Municipis de Catalunya. Es renova el Consell Nacional, el Comitè Executiu –on Mataró torna a estar present després de quatre anys- i es reelegeix a l’alcalde de Sabadell com a president. Una nova etapa pel municipalisme de la que vull escriure aviat. A la tarda dos actes. Inauguració de l’exposició “Violència: tolerància zero” de La Caixa a la Rambla i exposició, al Museu de Mataró, dels treballs finalistes del Premis Puig i Cadafalch i de la Triennal d’arquitectura del Maresme.

Per davant el cap de setmana, però d’això ja en parlarem. Malgrat tot que ningú es quedi amb la impressió que el treball es redueix a això i sens dubte el treball més important que tenim entre mans en aquests moments és la redacció del Pla d’Actuació Municipal i dels Pressupostos del 2008 que aviat podrem presentar per la seva discussió. Sense oblidar l’apretada agenda de contactes amb altres administracions per desencallar i impulsar nous projectes per Mataró. I és que treballant es fa feina.

Col·lectiva Sant Lluc


Escultura L'olivera d'en Manuel Cusachs

Algú ha dit o ha escrit alguna vegada que la Sant Lluc és la Festa Major dels pintors mataronins. M’agrada la imatge doncs la Sant Lluc, com la Festa Major, es repeteix cada any per les mateixes dates. Com la Festa Major genera il·lusions i polèmiques (benvingudes siguin, senyal que interessa), prima el caràcter popular i participatiu i al darrera hi ha un munt de gent treballant-hi. Tot plegat per oferir-nos una mostra que, amb esperit crític, valorarem, compararem amb l’any passat, criticarem. Felicitats als noranta artistes seleccionats aquest any.

La Sant Lluc representa l’inici del curs artístic de la ciutat, un curs que comença amb un parell de bones notícies de la mà d’en Manuel Cusachs. L’exposició que està preparant per la Pia Almoina recalarà pel novembre a Mataró i de la mateixa manera també podrem veure a Mataró l’antològica que s’estrenarà a Andorra l’any vinent.

I acompanyant avui a en Cusachs tres artistes veterans que han rebut l’homenatge de l’Associació: Montserrat Poch, Pepe Novellas i Guerau Calàbia i tres artistes joves seleccionats a la col·lectiva de l’any passat. El present i el futur de l’art de la ciutat.

I com que el president ha fet servir un símil ferroviari per parlar del Fons d’Art, jo vull fer servir el mateix símil per afirmar que el projecte no es troba en cap via morta, tot plegat pot estar aturat temporalment per canvi de maquinista, però es tirarà endavant i l’Ajuntament complirà els compromisos signats. Els hi prego només una mica de paciència.
Text de la meva intervenció, aquesta tarda, a la inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc.

Una història bonica



Foto Ferran Munsó

Aquest matí l’Escola Pia Santa Anna m’ha convidat a l’acte d’inauguració del curs escolar de l’itinerari esportiu. Cent quaranta nois i noies que es preparen com a professionals esportius.

Aquesta és una història que va començar ara fa deu anys. Un matí en Mario Keudell es va presentar al despatx que aleshores tenia al Patronat d’Esports, al carrer de Cuba, per explicar-me el projecte que volia engegar amb un grup de nois i ens demanava suport. Eren alumnes del darrer curs d’ESO que havien manifestat la seva voluntat de deixar els estudis en acabar el curs. En Keudell pensava que calia buscar algun element que pogués motivar els joves a seguir estudis professionalitzadors i, coneixent-lo, no va parar fins que va muntar el primer curs de tècniques esportives.

Els resultats són prou eloqüents: des de fa vuit anys els alumnes del curs porten les activitats esportives de la Fundació Maresme i altres col·lectius, el curs no reglat inicial va evolucionar cap a un cicle formatiu de grau mitjà i un altre cicle de grau superior i el setanta cinc per cent dels alumnes han acabat cursant estudis superiors.

Dinamitzadors esportius, socorristes aquàtics, responsables de lleure i de turisme esportiu. Nous professionals pels nous sectors econòmics de la ciutat i de la comarca. I sobretot un grapat de joves preparats per afrontar els reptes laborals i personals. Una bona feina i una història bonica.

Des del Maresme

Fa unes setmanes en varen demanar, per un documental sobre el doctor Pere Montserrat, que escrigués unes paraules. Aquest és el text que, en castellà, els hi vaig fer arribar:

El doctor Pere Montserrat (Mataró 1918) es un referente para todos los estudiosos de la botánica del Maresme. Su tesis doctoral sobre la Flora de la cordillera litoral sigue siendo manual de obligado uso para todas las personas que estudian la flora de esta comarca catalana.

Sesenta años después, y a pesar de la extraordinaria transformación que ha sufrido este territorio, sólo unas pocas decenas de nuevas especies se han podido añadir al exhaustivo catálogo florístico de Montserrat.

Heredero de la rica tradición botánica de Antoni Cadevall i Puis Font i Quer, el doctor Montserrat ha sido miembro destacado de un reputado grupo de botánicos y naturalistas catalanes de la talla de Oriol de Bolòs, Creu Casas o Ramon Margalef. Una generación, prácticamente desaparecida, que a pesar de las evidentes dificultades con las que tuvieron que desarrollar su trabajo científico, supo conectar con las corrientes de la botánica moderna y alcanzar un renombre internacional.

Cómo el mismo doctor Montserrat explica a menudo, a pesar de haber nacido junto al mar, la “irresistible atracción de la montaña” le acabó convirtiendo en un reconocido experto en praticultura de montaña. Su trabajo al frente del Centro pirenaico de biología experimental de Jaca durante más de treinta y cinco años ha sido de una intensidad apasionante y de unos resultados extraordinarios.

El año pasado en Mataró, su ciudad natal, se sumó, con la celebración de unas jornadas de homenaje, a los numerosos reconocimientos que el doctor Pere Montserrat ha acumulado a los largo de tan dilatada y fructífera vida científica. Cómo alcalde de la ciudad tuve entonces ocasión de poder dedicar unas palabras de reconocimiento a este erudito mataronés que con las raíces en el “sauló” ha sabido conquistar, con abnegación y laboriosidad, las más altas cumbres de la botánica.

Ejemplo vivo de una vida de trabajo y pasión por la ciencia.


Donant la cara


Foto Quim Puig

Això és el que ha fet avui en Víctor Morlán, secretari d’estat d’infraestructures, davant els alcaldes de les ciutats de l’arc metropolità agrupades a l’AMTU. I cal valorar el fet pel que realment representa. És la primera vegada que un càrrec de la seva importància reuneix els alcaldes per explicar-les-hi com estan les coses i que s’està fent per a resoldre-les. Algú pot pensar que ja era hora i que fins hi tot que s’arriba tarda. Certament pot ser així, però també ho és el fet que ningú va informar quan es prengueren les decisions sobre l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona i les conseqüències que representava. I ara són els que més criden.

Però no es tracta només d’una qüestió de gests, és tracta de generar les confiances imprescindibles entre administracions i sobretot es tracta de solucionar els problemes actuals i planificar conjuntament els projectes de futur.

El secretari d’estat ens ha informat de les mesures que s’han pres per millorar els serveis de rodalies, ha volgut escoltar la nostra opinió i ha tingut especial interès en fixar el mecanisme de relació permanent que ens permeti saber que passa, que s’està fent i que es vol fer. I hem parlat dels projectes de futur, del tren orbital, dels desdoblaments pendents, de la millora de les estacions.

Per això cal valorar el gest d’en Morlán. Per donar la cara i per anar per feina.

Gràcies Saül


Diades castelleres


El calendari casteller es va escolant poc a poc. Amb totes les colles retornades de vacances la recta final de la temporada sembla posada. Les diades castelleres es van succeint i la cosa no té color, o millor dit té un color verd aclaparador. Avui els de Vilafranca ho han tornat a demostrar a Tarragona en la diada de la Festa Major, tornant a descarregar la torre de nou amb folre i manilles. De moment semblen la única colla capaç de descarregar castells de gamma extra a l’espera del que facin Minyons d’aquí a final de temporada i davant una Vella de Valls que sembla clavada en la tripleta màgica, la qual cosa ja té el seu mèrit. Avui, a la plaça de la Font, els rosats no han pogut amb el cinc de nou amb folre que fa dies preparen.

La notícia bona l’han donada els Xiquets de Tarragona carregant el tres de nou amb folre. Com deia el mateix cap de colla, els matalassers són colla de vuit i que de vegades, i avui ha estat una d’aquestes, poden tirar castells de nou.

A l’espera de les importants diades que queden per davant; amb els Minyons que s’han de posar les piles, amb la Vella que té ganes, amb la Joves que ha de confirmar que el quatre de nou de Sant Fèlix no va ser de casualitat i amb els Capgrossos en la seva lluita particular pel quatre de nou; les diades castelleres més significatives han estat, i per aquest ordre, Sant Fèlix, Les Santes, l’Arboç del Penedès i Tarragona. Queda molta temporada encara però la diada de Les Santes –i reconec que no sóc gens imparcial- és consolida com una gran diada castellera, pels castells que es tiren i per l’ambient a la plaça.

Que les Santes Julianes i Semproniana ho puguin veure durant molts anys!

Postals de cap de setmana


Fa dies que la ciutat ha recuperat el seu ritme habitual. I això vol dir que els actes ciutadans es multipliquen en aquest final d’estiu. Sembla com si volguéssim escurar les tardes llargues i les nits de calor. De tots els actes d’aquest cap de setmana vull destacar-ne tres.

Dissabte a la tarda, en una plaça de l’Ajuntament força plena, actuació del grup de danses La lliura de Torreblanca. Organitzava l’Entitat Folklòrica Catalana de Mataró. Torreblanca és un poble de la comarca de La Plana Alta (Castelló), d’uns cinc mil habitants. En el seu repertori el Ball de Plaça de Torreblanca, la jota d’Alfarb, el bolero de Castelló, les seguidilles d’arrossegada d’Usera, el fandango de tres de Xàtiva. Un recital especialment apropiat pels afeccionats a pintar ratlles en la Terra!.

Aquest matí, la coral La Nota torna a donar la nota a la capella, plena de gom a gom, de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. Concert amb motiu de les festes del carrer Sant Pelegrí. Un bon repertori de clàssics de musicals d’arreu i una magnífica interpretació final de l’Empordà.

Per arrodonir arrossada a la plaça Onze de Setembre organitzada pel col·lectiu EPMA. Acció solidaria amb el projecte Boris Vega que en Rafa Juncadella tira endavant a la ciutat d’Esteli a Nicaragua. Tot un exemple del treball que es pot fer des d’una entitat modesta però compromesa.

Comentaris després de la Diada

Foto Tejederas

Passada la Diada Nacional de Catalunya hom espera que, com passa cada any, baixi l’estat d’excitació nacional d’alguns i ens puguem tornar a centrar en els problemes dels ciutadans. Però de la mateixa manera que no hi ha derby futbolístic sense avant-partit i post-partit, tampoc hi ha Diada sense abans i després. Encara que tot plegat em temo que en Miquel Caminal pugui tenir certa raó quan escriu: “A más nacionalismo menos ideas y soluciones sobre los problemas reales de la sociedad”.

Rellegint la premsa escrita de la setmana –a la digital, ho sento, quasi que no hi arribo per manca de temps- es troben alguns articles força interessants,dels que donen per discutir, discrepar, assentir, sobre els temes que aquest any han caracteritzat l’Onze de setembre: la proposta de referèndum d’en Carod, les plataformes sobiranistes, els actes de la Diada i el paper dels expresidents.

Sobre el referèndum escriu en Miquel Pairolí a El Punt d’ahir: "Pensem que si es convoca un referèndum d’autodeterminació ha de ser amb l’esperança raonable de guanyar-lo, si no, val més que no es convoqui”. De les plataformes sobiranistes dos articles a El País de divendres. Un de Joan B. Culla, “Una Diada peculiar”, en la que afirma rotundament que “la eclosión de plataformas sobiranistas es más bien un síntoma de desorientación, de perplejidad estratégica dentro de esas minorías politizadas que son los militantes de los partidos”. L’altre, una mena d’atlas per situar-se en el complex món de les plataformes i que signa, també a El País d’ahir, l’Enric Company.

De l’ofrena floral a Rafael de Casanova, de la que vaig tenir tres sessions ben diferents (dues a Barcelona aguantant els impresentables de guàrdia i una altra a Mataró d’un civisme i respecte exemplar) en parla irònicament l’Antoni Bassas a el Periódico de divendres: “Ja se sap que avui dia no hi ha celebració televisada sense la presència de 200 dissidents. Saben que constitueixen la coartada perfecta perquè periodistes mandrosos o intencionats ocultin la naturalesa de qualsevol acte o la profunditat de qualsevol discurs, encara que siguin de la importància dels que van pronunciar els presidents José Montilla, Jordi Pujol i Pasqual Maragall la tarda de l’Onze de Setembre”.

De cròniques dels actes de la Diada en destaco tres, tots del dimecres. El de l’Empar Moliner a El País, fresc i impredictible com la mateixa autora. El d’en Manuel Cuyàs a El Punt, encara que no sé d’on treu això de : “Hi ha va haver dos himnes: Els Segadors, per fer feliç ERC i CiU, i el Cant de la senyera, per satisfer PSC i ICV”. Vols dir Manuel que això va així?. El tercer el d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia titulat Pancatalanisme. Malgrat el que el títol pugui indicar no parla de Països Catalans sinó del “pan catalán”, un pa amb quatre barres de sobrassada.

I per acabar i sobre el paper dels expresidents, un més que explícit article d’en Lluís Foix A La Vanguardia de dijous: “Alexander Herzen, un precusor de la revolución rusa y activista contra la esclavitud, dejó escrito en el siglo XIX que los esclavos no tenían historia, solo tenían geografía. Esta afirmación la aprovechó Isaiah Berlin para decir que los judíos tenían demasiada historia y muy poca geografía. Si se me permite utilizar la metáfora, diré también que Catalunya es un país demasiado pequeño para tener tantos presidentes que piensan que actúan como tales. He llegado a la conclusión de que tenemos tres presidentes y medio. (Montilla, Maragall, Pujol i mig Carod). Hay un tiempo para cada cosa, para ser presidente y para ser expresidente”.

Em sembla sensacional


Notícies de Pineta





En Quim Fernàndez em fa arribar, de part d’en Manel Bagunyà, un exemplar del llibre: Històries de Colònies Jordi Turull (premi per qui em trobi a la portada del llibre). És tracta d’un recull d’articles, signats per autors ben diferents, entorn dels quaranta anys d’existència de les colònies de l’Escola Pia de Catalunya a la Vall de Pineta.

Hi vaig estar fortament vinculat a aquestes colònies- de fet vaig ser el primer responsable de tanda no formalment escolapi- durant la dècada dels setanta. D’una primera estada l’estiu del 1973, de la mà de l’Andreu Trilla i d’en Cisco Barrachina, fins la darrera tanda de “minimonitors” de l’any 77. Pel mig una aventura de tres anys – 74, 75 i 76- quan la gent de la Comunitat Cristiana de Santa Anna de Mataró ens férem càrrec de l’organització de la segona tanda de les colònies.

Varen ser anys viscuts intensament, de treball enorme per canviar unes colònies que, com el mateix llibre explica, havien esgotat el model. Del treball amb patrulles, amb himne (Al sol, al cielo, al viento, entre los riscos y los bosques, caminarà nuestra colonia unida hasta el fin) i bandera verdiblanca, fins les catedrals a la “pradera” i el Món Nou d’en Cisco. De El Timbaler als Daus, el Tamarro i les “monitrius”. De la Poza, a la Font de la Pera, Marboré o l’Astazu. De les llargues sobretaules amb el mestre Pastorini fins les vetllades i els focs de camp. Des del primer camp de treball per Setmana Santa del 75, fins la travessa a Urdiceto i la vall de Plan de l’agost del 77. De la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca fins la gent de Mataró –mossén Colomer inclós- atrapada a la Ratonera. Hores, dies, setmanes de treball ben emprats en l’exercici de ser útils. Un munt de vivències irrepetibles que ens han fet ser com som. Amb totes les conseqüències i contradiccions.

Amb la perspectiva que dona el temps és més fàcil adonar-se dels errors que cometérem, de com una tasca de tanta responsabilitat com l’educació, ni que sigui en el temps lliure, no es pot confiar a un grapat de gent massa jove i amb poca o cap experiència en el tema. Malgrat tot complírem, i amb nota, la tasca que s’ens va confiar. De l’època guardo magnífics records, alguna esgarrapada sentimental de consideració i un bon gruix d’amics.

Després les coses van anar com van anar, però això ja és una altra història.

En parla molta gent



De la posta en marxa del nou canal Maresme Digital TV en parla molta gent i en tot tipus de mitjans. En faig un recull i segurament em deixo uns quants:

Capgròs:
Sàez destaca Maresme Digital TV com un exemple per a la resta de Catalunya, Editorial i La TDT inicia les seves emissions en proves amb la cobertura com a gran repte


Joan Antoni Baron: Maresme Digital TV

Pep Montes: TDT al Maresme


Metro Directe: Televisión. Primer canal público en TDT





Viva el Betis manque pierda


Béticos del universo, buenas tardes.

Dejadme que inicie mi intervención en éste sencillo aunque emotivo –como el mismo Betis- acto de celebración del centenario del Real Betis Balompié con un recuerdo para Román Pacheco. Bético, persona cabal y honesta que nos ha dejado hace pocas semanas.

Román significaba el auténtico sentido del Betis -y os lo dice un aficionado del F.C. Barcelona-, el sentido de la lucha de los humildes por la igualdad y la justicia. Eso representa el espíritu bético. Ha sido la fuerza motriz durante años y lo que ha dado al club las auténticas señas de identidad. Más allá de los títulos deportivos, haciendo realmente veraz la divisa del club: Viva el Betis manque pierda. Porque podemos perder pero no seremos derrotados. Al final la fuerza de la razón se acaba imponiendo y abriendo caminos de progresos para los más humildes, para las capas más populares que el Betis representa. Ésa es la fuerza del Betis. La historia, que José María López acaba de resumir y que
Miguel Guillen explica en su bloc, esta llena de ese ejemplo de lucha bética.

Ahora vais a celebrar cien años, en una peña recién creada pero con la ilusión de consolidaros como entidad en la ciudad y formar parte activa del tejido asociativo y social que da sentido a Mataró.

Por eso y aunque no sea bético, dejamos que diga con vosotros: Viva el Betis manque pierda.


Extracte de la meva intervenció, aquest vespre, a la Peña Bética de Mataró
.

Capgrossos de set i de vuit



Foto su-lin

Doble actuació -triple si comptem els dos pilar de quatre d’aquest matí a l’ofrena a Rafael de Casanova- dels Capgrossos amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

Ahir al vespre, en una plaça fosca i sorollosa, a Arenys de Mar. Quatre de set amb l’agulla, cinc de set i quatre de set. Enxaneta i acotxador despenjats en el darrer castell sense conseqüències. Vano de cinc per acabar.

Avui a la plaça Nova d’Argentona amb els Castellers d’Esparreguera. Tres de vuit, quatre de vuit i torre de vuit folrada. Es recupera el quatre de vuit que semblava una mica entravessat i es tira el primer castell folrat de la vil·la d'Argentona. Vano de cinc. Els del Baix Llobregat, amb poquíssimes camises a plaça, tres de sis, torre de sis i quatre de sis.

Ara dues setmanes per treballar als assaigs abans de Reus i la vista posada a Lleida per Sant Miquel.


Maresme Digital TV


Avui, onze de setembre diada nacional de Catalunya, ens trobem davant d’un moment important, molt important per la nostra comarca. Iniciem l’emissió de Maresme Digital TV. Un llarg camí ens cal calgut recórrer fins aquest moment, però estic convençut que ha valgut la pena.

El Consell Comarcal del Maresme i els tretze Ajuntaments –Alella, Argentona, Cabrera, Cabrils, Caldes d’Estrac, El Masnou, Mataró, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Teià, Tiana i Vilassar de Dat- que formem el Consorci Digital del Maresme hem volgut fer una aposta per la comarca, per tecnologia, per la comunicació i per la democràcia.

Per la comarca, perquè estem convençuts que aquest nou mitjà de comunicació, que neix amb la voluntat del treball en xarxa, de sumar, d’incloure, serà un element de cohesió territorial important per a una comarca que no disposa precisament de gaires projectes comuns. El fet que la posta en marxa de Maresme Digital TV hagi estat decisiva per a que els altres canals comarcals –Televisió de Mataró Canal Català i esperem que ben aviat el canal del Maresme-Nord- hagin pogut també iniciar la seva emissió en TDT és un clar exemple d’aquesta voluntat de sumar. Volem treballar plegats amb els altres canals de la comarca que tenen, com nosaltres, la vocació de servei públic. Volem compartir eines de gestió i crear economies d’escala.

Per la tecnologia, perquè volem ser una plataforma tecnològica de primer ordre, que posicioni favorablement la comarca davant els reptes de la nova economia del coneixement. Avui comencem a emetre amb TDT i per Internet, aviat estarem en youtube i en els mòbils. Estem doncs, configurant una plataforma audiovisual i multimèdia que s’afegirà als projectes tecnològics que ja existeixen a la comarca: el TCM i les escoles universitàries. És per això que des del primer moment hem buscat la complicitat amb aquestes organitzacions i amb la Corporació Catalana de Ràdio Televisió per configurar plegats aquests projectes. Igualment la TDT que avui neix ha de ser un element important per la dinamització d’un sector audiovisual incipient a la comarca però amb grans perspectives de futur.

Per la comunicació, perquè volem que la informació de proximitat, des dels paràmetres de l’objectivitat i respectant la independència dels professionals, expliqui tot allò que passa als nostres pobles, vil·les i ciutats i pugui ser d’interès pels nostres ciutadans i ciutadanes. Si tecnològicament el treball en xarxa serà important, comunicativament serà fonamental. La Xarxa Audiovisual del Maresme -amb les ràdios i les webs municipals-, Mataró Audiovisual, el conveni signat amb la XTVLC, el que signarem en els propers dies amb l’ACN, són instruments bàsics d’aquest treball.

Per la democràcia, perquè dotar-nos de mitjans públics de comunicació ens proporciona l’oportunitat de convertir la digitalització televisiva en una gran eina de relació per la ciutadania. La tecnologia digital pot suposar, a mig termini, una entrada massiva de la societat de la informació i del coneixement en les nostres llars. I ha de ser també una oportunitat per millorar i modernitzar els nostres sistemes de participació, comunicació i informació amb els ciutadans. Iniciem avui l’emissió amb caràcter de prova i dins d’un projecte pilot. Amb la voluntat de començar a emetre regularment pel gener del 2008. Amb molta feina feta i amb molta feina per davant. Feina per configurar els equips de treball, la graella de continguts, els estudis, la XAM, els convenis pendents. Feina per assegurar el més aviat possible la cobertura a tota la comarca. Feina en definitiva per a fer realitat aquest projecte de comunicació que neix amb l’objectiu fonamental de ser útil als ciutadans i ciutadanes del Maresme.

Alcaldes us demano m’acompanyeu en el compte enrere que donarà pas a l’emissió de la careta de Maresme Digital TV.

Comptarem des de cinc i entrarà vídeo.

5, 4, 3, 2, 1,

Un any de MataróRàdio


Demà farà un any que MataróRàdio va començar les seves emissions de forma continuada. Ha estat un any de consolidació de l’emissora i temps suficient per avaluar si s’han aconseguit els objectius que vaig anunciar en el discurs d’inauguració.

MataróRàdio forma part avui dia de forma absolutament natural del panorama comunicatiu de la ciutat. Una ràdio propera, democràtica i participativa, on tothom ha pogut trobar ressò per les seves inquietuds. Més de cent cinquanta persones tiren endavant quasi una setantena de programes; fidel reflex de la diversitat i pluralitat de la ciutat. Programes que parlen de barris, d’esports, de música, de gent gran, de castells, d’Europa, ... Amb la llengua catalana com a eina normal de treball.

Informatius consolidats que ara augmenten la seva durada i una franja d’emissió pròpia de vint hores diàries. Una bona relació amb COMRàdio que ha catapultat programes de RàdioMataró a la graella de l’emissora municipalista.

Per davant nous reptes, noves necessitats i noves il·lusions. Però la voluntat ferma de continuar amb un model de ràdio municipal consolidada i al servei dels mataronins i mataronines. Ni la ràdio de l'alcalde com algú va atrevir-se a dir, ni la ràdio del govern, ni la ràdio de l'Ajuntament, MataróRàdio: la ràdio de la ciutat.

Margeners de Guissona

Torre de vuit dels Castellers de Terrassa


Amb mig món casteller de pont, jornada amb pocs castells i només un castell de vuit a plaça. Pobre resultat esperant la diada i sobretot Santa Tecla.

A destacar el naixement dels Margeners de Guissona, una nova colla nascuda lluny de les terres tradicionalment castelleres. Ja he dit més d’una vegada que no hi ha terra de castells sinó castellers. Benvinguts i molta sort. Els de la Segarra avui han tirat castells de sis (3d6, 5d6, 4d6 amb l’agulla) i han estat acompanyats pels Castellers de Lleida i els Castellers de Cornellà que han tirat els mateixos castells de set (3d7, 4d7 amb l’agulla i 5 de7).

L’altra diada important ahir, amb quatre colles, a Olot. Minyons de Terrassa que han tirat l’únic castell de vuit del cap de setmana i castells de set (4d8, 5d7 i 2d7). Els Xerrics d’Olot que han descarregat castells de sis (3d6, 2d6, 4d6 amb l’agulla), Sagals d’Osona amb castells de set (5d7, 4d7, 4d7 amb l’agulla), Marrecs de Salt també amb castells de set (2 d7, 3d7, 4d7 amb l’agulla).

Festa Major de Sabadell amb els Castellers de Sabadell (3d7 per sota, 5d7 i 4d7 amb l’agulla), els Castellers de Terrassa que continuen sense poder descarregar la torre de set (2d7 carregat, 4d7 amb l’agulla i 3d7) i els Nyerros de la Plana que han tirat castells de sis (3d6, 2d6, 4d6).

Els Capgrossos sense castells dissabte i diumenge, per actuar demà a Arenys de Mar i la diada a Mataró, Barcelona i Argentona on s’espera tirar la torre de vuit folrada. Seria el primer castell folrat a la vil·la dels càntirs. Mentre tant ens entretenim amb el vídeo de la Ruixada de Les Santes.

Que corri la pilota



Foto Santi Flores jr
Amb aquestes paraules vaig acabar el breu parlament d’inauguració de la gespa del camp de futbol de can Xalant. Un vell somni del Juventus A.C. que s’ha fet realitat.

De fet tinc una antiga relació amb aquest camp, de la meva època al Patronat d’Esports. A principi dels anys noranta, l’Ajuntament va fer la cessió de l’espai al club per a que es construïssin el camp. Algú havia fet alguna promesa que mai va complir i el club va haver de renunciar a la cessió. Més tard, com a regidor d’Esport, i vencent alguna resistència interna al govern que volia construir la ciutat de la neteja en aquest solar, varem tirar endavant el projecte de construcció. Amb en Francesc Melero de regidor d’Esports i la Pilar Gonzàlez, com alcaldessa accidental –en absència d’en Manuel Mas a qui tantes vegades, en els sopars del Juventus, li havien reclamat: volem un camp!- es va inaugurar la instal·lació.

I ara la gespa. Com a resultat del Pacte pel Futbol. Un Pacte firmat amb el món del futbol, obert a tots els clubs que han volgut participar-hi, i com ha recordat l’Ivan Pera amb compromisos executius. Aquesta vegada, i a diferència de les gespes anteriors, la Generalitat hi ha posat diners. Ara sí que les promeses han esdevingut realitats.

Ara cal continuar amb els acords del Pacte pel Futbol: per l’any vinent la gespa del camp de Rocafonda i després els altres camps. Una gespa per any. I la construcció del camp de futbol a set del Cirera i les noves instal·lacions dels Turons: tres camps de futbol pel C.E. Mataró i per la U.D. Cirera.

I que no pari la pilota.

Festa al Palau


Copio del bloc de la Glorieta el programa de les festes del Palau que hem inaugurat aquesta tarda.

Fragments


Foto Diarimataro.cat

Un parell de fragments de lectures d’aquest dies que m’han fet pensar..

El primer d’en Josep Maria Espinàs al seu llibre “Relacions particulars”, en el capítol que dedica a J.V. Foix:

“Qui sap si el nostre país té un problema general d’asincronia; no fer les coses que s’han de fer en el moment que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint arribem a veure les coses clares, però quan ja es tard. La més bella glossa de l’asincronia l’escriu Foix en la seva carta: “Es veu que no coincidim, i quan jo vaig a l’hort, vós aneu per peix...”

El segon d’Álvaro Pombo en la seva novel·la “La fortuna de Matilda Turpin”:

“La memoria modifica todos sus contenidos constantemente. El olvido es el dato más indiscutible de nuestra memoria. Juan propuso esto con una cierta vivacidad: mantuvo con vehemencia que el pasado personal era esencialmente modificable y la prueba estaba en que, confrontados los recuerdos de cualquiera de nosotros con una hipotética relación cronológica, siempre se descubría que la memoria era infiel”.

Poden semblar dos fragments sense cap mena de relació, però veiem algunes declaracions de personatges polítics del país m’han semblat força relacionades.

De la força de l’educació


El passat dimecres, la comunitat educativa marista de Catalunya em va convidar a la clausura de la jornada pedagògica que van celebrar a Mataró. Estem a l’inici del curs escolar i els mestres aprofiten aquests dies per posar a punt el nou període lectiu que s’inicia dimecres dia 2 de setembre.

Els hi vaig dir que “crec profundament en la força transformadora de l’educació, una educació que no és funció exclusiva de l’escola, però en la que l’escola és peça fonamental”. I vaig voler senyalar que cal saber el que és urgent i el que és important. “Urgent és resoldre els dèficits d’escolarització, que per un increment sobtat de la població en edat de ser escolaritzada, s’ha produït al nostre país”. “Però aquests dèficits és resolen amb recursos i amb planificació”. Això s’està fent i bastant ràpid.

Vaig voler ressaltar, però, el que per a mi és més important: “aprofundir en el debat pedagògic que ens permeti saber afrontar els reptes que una societat diversa planteja”. “Catalunya necessita tornar a plantejar el debat pedagògic, del que havíem estat històricament pioners, centrat en l’educació integral dels nostres infants i joves”. “I aquest debat s’ha de donar en l’àmbit de l’escola i en l’àmbit de la societat. Cal forçar un autèntic pacte que faci de l’educació una prioritat pel país, que refermi els objectius comuns, que allunyi la lluita partidista de l’educació i sobretot que permeti tenir ciutadans més i millor preparats”.

L’agenda escolar del medi ambient



En un oasi amagat enmig del desert, el vell Eliahu s’estava, de genolls, al costat d’unes palmeres. El seu veí, Hakim, el ric mercader, va aturar-se a l’oasi perquè els seus camells hi abeuressin. De sobte, va veure Eliahu suant mentre cavava la terra.

-Com va, ancià? Que la pau sigui amb tu!

-I amb tu! –va contestar Elihau sense deixar el que estava fent.

-Què fas aquí, amb aquesta calor i aquesta pala a les mans?

-Estic sembrant dàtils –va contestar el vell.

-Dàtils?! –exclamà Hakim-. Però, digues, amic, quants anys tens? –prosseguí.

-No ho sé... Seixanta, setanta, vuitanta... ho he oblidat... Però, què hi fa això?

-Mira, amic, les datileres triguen més de cinquanta anys a créixer, i només quan es converteixen en palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Jo no et desitjo cap mal, i ho saps. Tant de bo visquis fins a cent anys o més, però tu saps que difícilment podràs arribar a recollir alguna cosa del que avui estàs sembrant. Deixa això i vine amb mi a beure una mica de te amb menta!

-Mira, Hakim. Jo he menjat els dàtils que va sembrar un altre, un altre que tampoc no va somniar menjar-se aquells dàtils... Jo sembro avui perquè els altres puguin menjar demà els dàtils que estic plantant. I encara que només fos en honor d’aquell desconegut, val la pena acabar la feina. No trobes?

-M’has donat una gran lliçó, Elihau. Deixa que, a canvi, et doni una bossa de monedes!

-T’agraeixo les teves monedes, amic. Ja veus, de vegades passa això: tu em pronosticaves que no arribaria a recollir el que sembrés. I fixa’t, encara no he acabat de sembrar i ja he recollit una bossa de monedes i la gratitud d’un amic.

-La teva saviesa em sorprèn, ancià. Aquesta és la segona lliçó que em dónes avui, i potser encara més important que la primera.

Fragment adaptat d’un conte sefardita publicat al llibre Escolta’m de Jorge Bucay i que serveix de presentació a l’Agenda Escolar Europea del Medi Ambient i el Desenvolupament que per aquest curs escolar 2007-2008, i per sisè any consecutiu, ha editat l'Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona, a través de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat.

Artistes mataronins


Josep Maria Codina a Tolosa, del 7 de setembre al 6 d'octubre

Persones i polítics!

Foto Vern Bueno

Amb aquest mateix títol vaig escriure un post pel maig de l’any passat, quan va plegar en Genís Bargalló. Ara recupero aquell escrit que puc tornar a transcriure sense cap problema doncs expressa força bé el que penso i sento avui amb la renúncia d’en Toni Guirao. Ara es poden dir moltes coses, alguns fins i tot parlen de crisi de govern, oblidant quan els seus correligionaris també van plegar a l’inici o a mig mandat. El que avui, com fa un any, reivindico és el dret a poder decidir sobre la pròpia vida. Com qualsevol altre ciutadà. Ni més ni menys. Gràcies Toni!

Un nou jutjat




La notícia sobre la creació del Jutjat contra la violència de gènere a Mataró no m’ha sorprès. De fet ha estat la confirmació de les gestions fetes, amb la consellera Tura i amb els diputats Manuel Mas i Jordi Pedret, després que fa uns mesos, dins del Pla Nacional de Prevenció i Sensibilització de la Violència de Gènere, s'anunciés la creació de jutjats específics a diferents poblacions catalanes entre les que no es trobava Mataró. Tant la consellera com els diputats em varen assegurar, després de fer les consultes pertinents, que el tema s'arreglaria i que un dels dos jutjats prevists inicialment per Granollers vindria a Mataró. I així ha estat.

Fora de test




Ben be fora de test. L’article de la Natàlia Moreno a El Punt d’avui sobre la ministra Magdalena Álvarez. Sense entrar en les opinions de l’escriptora, trobo totalment fora de lloc la “gracieta” d’escriure en cursiva i en un suposat andalús les paraules de la ministra. No me la imagino transcrivint en un català no normatiu declaracions d’en Duran i Lleida o de qualsevol altre polític de Lleida o de Tarragona. Per no posar com exemple qualsevol personatge valencià o de les Illes. Clar que ho explica molt bé en el seu article: “andalusa, parlar gracioset, discurs de mestressa de casa, retòrica popular i “dicharachera”. Tota una declaració de principis.

També fora de test la “prohibició” de la Reial Federació Espanyola de Futbol de celebrar el partit programat entre la selecció catalana i la d’Estats Units. Ja hi som. Els uns amb el reconsagrat nom de la pàtria. Els altres amb el mateix. I si deixen el futbol, l’esport, els esportistes, les federacions, anar a la seva bola?. Tenim tema per uns quants dies i com que a més no hi ha Lliga, ni del Barça podrem parlar. Tampoc ens hauríem d’estranyar gaire coneixent com reacciona el personatge Villar quan algú li fa un regat. I si no pregunteu-li a en Johan Cruyff.

Reinici administratiu



Encara que en Joan Salicrú situi l’inici del curs polític a la Serenata del carrer Sant Ramon, l’acte amb més presència de regidors acostuma a ser per la inauguració de la Festa Popular de Cirera. Gairebé tothom ha tornat de vacances i es reemprenen les rutines habiutals.

A nivell administratiu les diferents Comissions Informatives de l’Ajuntament s’han reunit per tractar els temes de la seva competència que han d’anar a la Junta de Govern i al Ple. Avui mateix la Junta de Govern s’ha reunit per aprovar una desena de punts entre els que cal destacar-ne tres de força importants.

El primer és l’adjudicació de les obres de millora dels accessos al Parc Forestal. Amb un import de més de 57.000 € és construirà un camí que permeti l’accés a peu des de la urbanització de can Serra i també es farà un camí transversal, també per vianants, que comuniqui els dos aparcaments del Parc. Poc a poc anem posant a punt un espai verd sovint més valorat per la gent de fora que pels propis mataronins.

El segon tema ha estat l’aprovació de les obres d’enderroc de l’edifici annex a Can Marfà i on fins ara hi havia l’Escola d’Adults. Aquesta s’ha traslladat a l’edifici de l’antiga Anxaneta i ara podem enderrocar l’afegitó de can Marfà. D’alguna manera és l’inici formal de les obres de rehabilitació de can Marfà que ens ha de permetre recuperar l’antiga fàbrica i instal·lar el Museu d’Història de la ciutat. Amb la col·leció de màquines de la Fundació Jaume Vilaseca. Un equipament important que ha servir per salvaguardar la memòria del sector econòmic més important del darrer segle a Mataró. I a l’hora convertir-se en un lloc important d’atracció de visitants de dins i de fora de la ciutat.

El tercer tema fa referència a l’aprovació del plec per la contractació de les obres dels carrers de la Beata Maria, Feliu de la Penya i Sant Simó. Amb aquesta obra, que s’iniciarà en els propers mesos, només ens quedarà per peatonalitzar, dins de muralles, el carrer Bonaire i l’antic carrer de Sant Roc. Aquella aventura que va començar, amb crìtiques ferotges, amb la peatonalització del carrer de Barcelona està a punt d’acabar-se després de demostrar com ha estat de fonamental per mantenir la qualitat de vida del centre històric de la ciutat i sobretot per revitalitzar el comerç urbà de Mataró.

De la blava naturalment






Jo?, de la colla de la camisa blava. I és que a Granollers la pregunta del dia era: i tu dels blancs o dels blaus?. Com que hom és de Mataró la sortida per la tangent és fàcil i es que mullin els del Vallès en les seves preferències sobre les colles rivals de la Festa Major.

Perquè nosaltres hem anat a fer castells a la plaça de la Porxada i hem sortit satisfets. Tres de vuit, torre de vuit i cinc de set. I vano de cinc. Per ser pràcticament la primera actuació, després de la de Cirera del dissabte, en tornar de vacances ha estat molt bé. Bona decisió de tirar la torre de vuit. La gent que érem a plaça aquest matí ho necessitàvem i ho hem agraït. Ha calgut treballar-la però s’ha descarregat bé. El tres i el cinc sense història. Els objectius per la resta de la temporada estan prou clars i hi ha suficients diades importants –Lleida, Girona, Vilafranca, Mataró- per a poder assolir-los. Ganes a la colla no en falten. I capacitat tampoc!

La resta de la jornada d’avui no ha estat precisament molt satisfactòria per les altres dues colles. D’entrada poques camises que ens ha obligat a sumar-hi camises blaves a les pinyes de Xics i Castellers de Terrassa. Per dir que he acabat fent de tap en el tres de vuit dels de Granollers. Per reflexionar si es poden tirar castells amb tan poques camises pròpies.

Els del Vallès, després d’uns quants dies de festa i de la tornada de les vacances, no han pogut descarregat el tres de vuit (amb varis castellers lesionats) i han desistit del quatre de vuit que era el seu objectiu inicial. La torre de set i el cinc de set han estat els altres dos castells que han tirat a la seva plaça.

Els “pastelers” quatre de set amb l’agulla, torre de set carregada i tres de set. També les vacances semblen haver passat factura i estan lluny del seu millor registre de la Festa Major de Terrassa.

FestaCirera.com

Cartell de Rafael Codina

Com que els temps són els que són, la millor referència per a una festa és la seva web. A Festacirera.com podeu trobar tota la informació, i moltes coses més, de la Festa Popular de Cirera. I també podeu llegir a Internet el que diuen i opinen la gent del Tot Mataró i del Capgrós de la festa d'aquest barri de Mataró. I si voleu saber més coses de Cirera podeu consultar un dels blocs de l'Encarna Siles.