En Quim Fernàndez em fa arribar, de part d’en Manel Bagunyà, un exemplar del llibre: Històries de Colònies Jordi Turull (premi per qui em trobi a la portada del llibre). És tracta d’un recull d’articles, signats per autors ben diferents, entorn dels quaranta anys d’existència de les colònies de l’Escola Pia de Catalunya a la Vall de Pineta.
Hi vaig estar fortament vinculat a aquestes colònies- de fet vaig ser el primer responsable de tanda no formalment escolapi- durant la dècada dels setanta. D’una primera estada l’estiu del 1973, de la mà de l’Andreu Trilla i d’en Cisco Barrachina, fins la darrera tanda de “minimonitors” de l’any 77. Pel mig una aventura de tres anys – 74, 75 i 76- quan la gent de la Comunitat Cristiana de Santa Anna de Mataró ens férem càrrec de l’organització de la segona tanda de les colònies.
Varen ser anys viscuts intensament, de treball enorme per canviar unes colònies que, com el mateix llibre explica, havien esgotat el model. Del treball amb patrulles, amb himne (Al sol, al cielo, al viento, entre los riscos y los bosques, caminarà nuestra colonia unida hasta el fin) i bandera verdiblanca, fins les catedrals a la “pradera” i el Món Nou d’en Cisco. De El Timbaler als Daus, el Tamarro i les “monitrius”. De la Poza, a la Font de la Pera, Marboré o l’Astazu. De les llargues sobretaules amb el mestre Pastorini fins les vetllades i els focs de camp. Des del primer camp de treball per Setmana Santa del 75, fins la travessa a Urdiceto i la vall de Plan de l’agost del 77. De la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca fins la gent de Mataró –mossén Colomer inclós- atrapada a la Ratonera. Hores, dies, setmanes de treball ben emprats en l’exercici de ser útils. Un munt de vivències irrepetibles que ens han fet ser com som. Amb totes les conseqüències i contradiccions.
Amb la perspectiva que dona el temps és més fàcil adonar-se dels errors que cometérem, de com una tasca de tanta responsabilitat com l’educació, ni que sigui en el temps lliure, no es pot confiar a un grapat de gent massa jove i amb poca o cap experiència en el tema. Malgrat tot complírem, i amb nota, la tasca que s’ens va confiar. De l’època guardo magnífics records, alguna esgarrapada sentimental de consideració i un bon gruix d’amics.
Després les coses van anar com van anar, però això ja és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada