header-photo

Temps de castells: indignació!




Això és el que tot el món casteller ha sentit i expressat per la nefasta notícia, em resisteixo a anomenar-la crònica, que El Periòdico publicava dilluns de la jornada castellera de Santes i que signava F.C.

Conec personalment F.C. de moltes rodes de premsa i no entenc que li va passar pel cap per resumir el que va passar diumenge passat a la plaça de Santa Anna en un groguenc titular i nefast article. Groguenc i nefast perquè no responia a cap realitat, ni explicava res de l’actuació de les colles i a més li sobrava la referència a l’accident del 2006.


La reacció del món casteller davant una notícia que posa en el mateix sac els atesos per les llenyes que les lipotímies per la calor o el mal de cap, ha estat unànime: els fet casteller és mereix molt més de respecte informatiu i periodistes –que hi ha i de bons- que entenguin de castells, sàpiguen l’enorme esforça que totes les colles van fer a Mataró i valorin els grans castells que diumenge es van tirar a la Diada castellera de Les Santes.

Santes 2009: a mode de petit balanç



Les Santes 2009 ja són història. Quan la darrera nota musical de la xaranga s’ha esvaït en la matinada del dijous, una sensació de vuit s’ha apoderat de la ciutat i capmoixos els més santeros s’han anat refugiant en uns llits que feia dies només veien de forma escadussera.

Moment per a poder fer un primer balanç de com han estat aquestes festes. L’opinió majoritària, que coincideix amb la meva, és que han estat unes grans Santes. Enorme participació en tots els actes, espais que s’han quedat sovint petits, polèmiques que no han afectat de forma important la festa i un comportament de civisme força generalitzat.

Un Desvetllament impressionant, una anada a Ofici tranquil•la com feia anys, uns Focs que han meravellat, uns Requisits amb poca Juliana, un No n’hi ha prou que necessita algun bull més, una Postal de Gegants que ens va sorprendre, ... I així tots i cadascun dels actes d’unes Santes que ja són història i que ara deixen pas al Festival Shakespeare.

La ciutat ja no tanca per l’agost i encara queden moltes vetllades per celebrar a la fresca, a baix a mar, als veïns i amics que no marxen i amb els que aniran tornant poc a poc. I per Sant Ramon ja hi tornarem a ser-hi tots.

Santes 2009: anem a tancar

video

video

Santes 2009: no n'hi ha prou

video

video

video

Santes 2009: anada a la Residència

video

video

video

Santes 2009: Dia de Santes



video

video

video

Santes 2009: Postal de gegants

video

video

video

Santes 2009: La Crida


Foto Saül Gordillo



Mataronins, mataronines

A la Riera, al carrer on passen les coses importants de Mataró, ens apleguem per començar la festa.

Em correspon com alcalde de la ciutat fer-ne la Crida, però estigueu ben convençuts que la faig en nom de cadascun de vosaltres, en nom de tots els mataronins i mataronines.

La fem des d’aquest balcó. Un balcó que només obrim per les grans ocasions i que aquest any ha vist en Pellofa fer de les seves i els jugadors del Club Hoquei Mataró oferir-nos la copa CERS.

En aquest balcó que, com cada dia de Sant Jaume, obrim per fer la Crida de la Festa Major.

Per això, i en nom de tots i totes, us vull dir que ja som a Santes!

I fem aquesta Crida perquè ens l’hem guanyada i perquè en tenim moltes ganes.

Hem treballat i hem patit dur durant aquest any de crisi i dificultats econòmiques, però ara volem reivindicar el nostre dret a la festa, a la felicitat compartida.. Ara més que mai, quan les coses van maldades per molta gent, volem expressar el nostres sentiments de pertànyer a una ciutat, a un país que sap que la festa és una demostració inigualable de ciutadania.

Una festa que hem construït entre tots, demostrant que les festes populars, que la cultura popular, la que fa el poble, és capaç de mantenir les arrels i actualitzar-se de manera continua.

Com ho varen entendre els mataronins i mataronines que moguts per la il·lusió de fer de Les Santes la Festa Major de Mataró, varen anar a finals dels anys setanta fins al País Valencià a buscar músiques per la nostra festa. I tornaren amb una banda, la de Gaianes, i amb un pasdoble, “El Bequetero”. El pasdoble que els mataronins i mataronines hem convertit, perquè ens ha donat la realíssima gana, en himne de la ciutat.

Avui, i per commemorar el centenari del naixement d’en Gustavo Pascual Falcó autor del Bequetero, ens acompanya la seva família i l’alcalde de Cocentaina la seva vila natal. Mestre, que soni la música en el seu honor.

Però aquest any tenim més coses per celebrar. Fa trenta anys que un grup de mataronins varen decidir recuperar una figura de la que només existien unes breus notes bibliogràfiques i que avui s’ha convertit en un element de referència de la nostra festa.

Felicitats momeroters per aquests trenta anys! Felicitats als que ho varen iniciar, als que durant anys ho han fet possible i fins i tot felicitats pel momeroter que mort d’enyorança es mira la crida per Internet amb el soroll de fons dels motors de la Fòrmula 1.

Volem celebrar aquests trenta anys de la Momerota i, avui que el país plora els bombers morts en la lluita contra el foc que ho destrueix tot, volem reivindicar el dret a continuar fent del foc, de la pólvora, un ús festiu. Assenyat, però festiu. Als correfocs, a les revetlles, per Sant Joan i a les Falles, a La Patum i a les Santes. El foc de la festa que uneix pobles d’una i altra riba de la Mediterrània.

Ens esperen dies i nits de festa per fer de Les Santes la setmana en la que vivim més intensament. Per a fer de Les Santes la Festa Major de Mataró. Una festa que volem per a tots i per a totes, sense distincions de cap classe i només amb el respecte i el civisme com a normes.

Mataronins, mataronines:

Amb el desig que visqueu, que visquem, una molt bona Festa Major.Amb la rauxa necessària
Amb el seny imprescindible



Glòria a Les Santes!



Visca Mataró!



Visca Catalunya!

9’75 en transparència




És el resultat que l’Ajuntament de Mataró ha tret en l’estudi que la Internacional Transparency España ha elaborat per a mesurar la transparència dels 110 ajuntaments més grans d’Espanya. Si l’any passat varem ocupar el lloc 32 aquest any hem compartit el segon lloc amb quatre ajuntaments més. A alguns se li van acabant els arguments.

Santa Maria, en l’inici del segon mil·lenni



En el moment de tancar els actes de celebració del primer mil·lenni de Santa Maria de Mataró s’escauen algunes reflexions sobre el passat, el present i el futur de la basílica mataronina.

Un passat estretament lligat amb la configuració de la ciutat i la seva personalitat. No s’entendria la història de Mataró sense la presència secular de la parròquia i la basílica de Santa Maria. Durant segles els afers personals i socials dels mataronins i mataronines varen girar entorn de la institució eclesiàstica fins que l’administració pública va anar assumint aquest paper central en un procés, no sense tensions, de secularització creixent. Aquest procés afecta de manera directa a la funció de la pròpia basílica que passa a convertir-se, sense abandonar la seva funció litúrgica, en monument emblemàtic de la ciutat i espai cultural d’àmplies possibilitats.

És en el present, molt més lluny del debat religiós, on s’instal·la la necessitat de la rehabilitació integral de la basílica de Santa Maria. Una rehabilitació que serà difícil, cara i llarga, i per la que cal mobilitzar recursos propis i aliens. Recursos de les administracions públiques, de la ciutadania i de la pròpia església. Un esforç compartit i necessari per recuperar la monumentalitat de l’edifici i poder explotar totes les seves possibilitats culturals.

És precisament del caràcter monumental de la basílica de Santa Maria que tracta aquest llibre que teniu entre mans. Fruit del treball i del profund coneixement que en tenen els autors dels textos i en Ramon Manent. Uns amb les paraules escrites i l’altre amb l’ull finíssim de la seva càmera de fotografiar ens mostren la grandiositat i la bellesa de la basílica mataronina.

En l’inici del segon mil·lenni de la basílica aquest llibre ens farà apreciar encara més aquest gran monument i entendre la necessitat de la seva rehabilitació.

Santes 2009: El conte de Les Santes


Santes 2009: Sant Pere més alt




En vigílies de Santes ens arriba una nova edició del Sant Pere més alt. És difícil definir en que consisteix exactament aquest acte: una festa, una performance, un aquelarre d’artistes, una exposició a l’aire lliure?. Segurament tot això, i més, a la vegada. El que és segur és que des de la seva recuperació el Sant Pere més alt s’ha convertit en una cita per l’art i pels artistes de la ciutat. I no només per ells, també, i sobretot pels ciutadans i ciutadanes que per unes hores es topen de cop, i al carrer, amb l’art.

Ignoro si a la gent del Dimarts del Llimoner i del Sant Lluc per l’Art, quan varen decidir fer reviure la mítica edició dels anys seixanta, els podia més la nostàlgia o el present. Tot plegat tampoc té massa importància, perquè algunes coses tampoc són tan diferents. I quina bestiesa que acaba de dir l’alcalde!. Deixeu-m’ho explicar. És cert que l’edició dels seixanta tenia una fortíssima càrrega subversiva contra el règim franquista, però també és cert que el que es pretenia era fer de l’art un element de reivindicació i subversió social. Actuar per a canviar les coses. El règim i la societat. Ara per canviar els governs ja existeixen les urnes. Però l’art, entre moltes de les seves dimensions, manté intacta la seva capacitat per voler canviar la societat, per fer avançar la humanitat cap a nous objectius de llibertat i progrés social. O no era aquest un dels objectius, per posar un exemple, de l’exposició “Les mediterrànies que ens uneix” de les pintores mataronines i algerines que es va fer a la nau Gaudí amb motiu del Dia Internacional de la dona treballadora?

Aquesta edició del Sant Pere més alt està prenyada pel record i es converteix en homenatge. Record i homenatge d’en Pepe Novellas. Fa pocs dies escrivia que la mort no per esperada deixa de sorprendre’ns, ni per lògica ens genera desassossec. La mort d’en Novellas ens deixa una mica més desemparats. El seu mestratge trigarem temps a suplir-lo, però estic segur que el temps donarà a la seva obra l’autèntica dimensió que té.

Ara la vida segueix i l’art i els artistes de Mataró, malgrat tot, tenen una molt bona salut. Hi ha prou mostres a la ciutat durant aquests dies i durant tot aquest any per corroborar-ho. Salut als artistes, salut a l’art i salut al Sant Pere més alt.

Bones Santes a tothom!

Extracte de la meva intervenció aquesta tarda al Sant Pere més alt.



Haikus d’estiu-9-


Verda capçada
d’equilibri precari
i nues arrels

Santes 2009: Les Santes esportives



Encara que formalment no som a Santes, i sense ànims d’obrir una d’aquelles polèmiques que tant ens agraden als mataronins, la ciutat ja respira ambient de festa. Un ambient que esclatarà plenament aquest cap de setmana amb un seguit d’actes esportius. Són el que fa anys varem titular com les Santes Esportives. Un bon grapat d’actes, de disciplines ben variades, que es celebren a l’entorn de la Festa Major i que tenen molt de lúdic, de demostració i de tastet. Aquest any seran vint-i-set els actes i es celebraran en espais tan diversos com la platja o la mateixa plaça de Santa Anna.

Podeu trobar tota la informació a la web de
Les Santes.

Música per l'estiu


La dels maresmencs del grup d'havaneres Mestre d'aixa que acaben de treure un nou disc amb el títol de "Un cafè entre el cel i el mar".
Podeu escoltar algunes de les cançons en el seu portal a myspace.

En la mort d'en Tristany



Avui ha mort en Francesc Tristany, un gran socialista, un home bo.

Recupero el text que vaig escriure pel llibret d’homenatge que el PSC va editar l’any 2003.

"Escric aquestes ratlles amb el record encara fresc de les paraules d’en Tristany, davant el monument a Rafael de Casanova, el passat 11 de setembre. El públic, majoritàriament nacionalista no va poder estar-se d’aplaudir-lo. Perquè com sempre les paraules d’en Tristany varen ser autèntiques. Com és ell: autèntic, fidel i compromès. Autèntic en els seus ideals dels quals ha fet una forma de vida. Socialista d’idees i socialista en el seu quefer diari. Fidel als seus principis: els de la igualtat, la solidaritat i la llibertat. Compromès amb els seus ideals, amb els seus companys i amb el seu partit.

La vida d’en Francesc Tristany ha estat d’una intensitat política i humana enorme. El socialisme que va mamar a casa seva, a les fàbriques i als carrers de Mataró, ha estat el nord de la seva vida. I tant en els moments de la il·lusió i de la victòria com en els moments més amargs de la derrota. El que calia era mantenir el rumb convençut del triomf final dels ideals socialistes. Pel Partit dels Socialistes de Mataró, en Tristany és un referent històric fonamental però sobretot és un referent humà. La seva bonhomia no està renyida amb el seu ferm convenciment de la necessitat de treballar per aconseguir millorar el país, la societat i el món.

Amic dels seus amics, company dels seus companys, sempre disposat a donar un cop de mà, a visitar el company malalt, a treballar per resoldre un problema sigui petit o gran. Amb el seu posat tranquil, el seu caminar pausat sap estar en el lloc necessari i en el moment oportú.

En Francesc Tristany és el president d’honor del Partit dels Socialistes a Mataró. Volem tenir-lo durant molts anys de president, volem tenir-lo de company i volem comptar amb la seva amistat i el seu compromís. Segurs i convençuts que la força del treball farà que els homes i les dones siguin més lliures i més fraternals. Com ens ha ensenyat en Tristany."

Avui ha mort en Tristany, però que ningú s’enganyi, que ningú es desanimi, les idees, les velles idees de la llibertat, la igualtat i la fraternitat es mantenen ben vives i continuen empenyent la humanitat cap el progrés. Com ho volia en Tristany i pel que va treballar tota la seva vida.

Més ràdio

Foto Xevi Ribas

Inauguració aquesta tarda de l’ampliació de MataróRàdio. La ràdio que va néixer fa encara no tres anys ja s’havia quedat petita. Una bona mostra de la vitalitat d’una emissora que ja compleix les 4P: plural, participada, professional i amb públic. Plural perquè, i contra el que pronosticaven alguns, no és la ràdio ni de l’alcalde, ni del govern, ni de l’Ajuntament. MataróRàdio és la ràdio de la ciutat, dels mataronins i mataronines. Una Pluralitat que es manifesta en les més de cent cinquanta persones que hi Participen amb desenes de programes. Una ràdio amb bons Professionals que cobreixen àmbits tan importants d’una emissora com són els informatius. Amb rigor i absoluta independència. I una ràdio amb Públic com demostren les 22.000 persones que manifesten, en l’enquesta del baròmetre de la comunicació, escoltar MataróRàdio almenys una vegada al mes.

Santes 2009: El pasdoble que ha esdevingut himne



Data: qualsevol dia de l’any que hagi quelcom per celebrar. Lloc: qualsevol indret d’arreu del món on s’ajuntin més de dos mataronins i mataronines. Fets: individus comptant fins a quinze, ajupint-se i cantant El Bequetero. Antecedent: Nit del vint-i-cinc de juliol, la família Robafaves balla per la Riera, envoltada de milers i milers de persones que compten fins a quinze i s’ajupen mentre la banda toca i torna a tocar El Bequetero.

Dates, situacions i llocs ben diferents. I un fet similar: El Bequetero convertit en “himne” festiu de la ciutat de Mataró. Poc podia pensar en Gustavo Pascual Falcó que el seu pasdoble acabaria sent adoptat pels mataronins i mataronines com a símbol de festa i de celebració. Foren altres músics valencians, els de la banda de Gaianes, qui portaren i popularitzaren a la nostra ciutat el pasdoble del músic de Cocentània del que aquest any es celebra el centenari de la seva mort.

El Bequetero, com “Paquito el chocolatero” també de Gustavo Pascual, ha entrat a formar part del corpus de Les Santes, en una demostració palpable que la festa la construeixen els ciutadans i ciutadans que incorporen a la tradició nous elements que acaben sent també tradició. Hi ha qui opina que les festes populars són immobilistes i responen a motivacions arcaiques que res tenen a veure amb la realitat actual. Que vinguin i que vegin que precisament les festes populars, com la mateixa cultura popular, evoluciona de manera continua, en un procés de destil·lació que deixa de banda els elements que ja no interessen a la gent, manté els més singulars i incorpora els que per decisió popular la ciutadania creu que han de formar-ne part.

I per això, perquè la festa és viva i Les Santes ens importen, fa temps varem decidir que “El Bequetero” es convertiria en una mena d’himne no oficial dels mataronins i mataronines. Un “himne” per celebrar el que som: una ciutat que s’estima les tradicions, però viva i oberta al món, inquieta i capaç de sumar a les nostres tradicions nous elements que ens enriqueixen com a col·lectivitat.

Una ciutat que entén que la festa, que Les Santes, són una gran ocasió per reivindicar la convivència i la civilitat. Una festa construïda per molta gent i que volem per a tothom. Pels mataronins i mataronines perquè és la nostra festa i pels que ens vulguin acompanyar en aquest exercici compartit de ciutadania.

Hora doncs de tornar al carrer, de comptar fins a quinze, d’ajupir-se, de cantar al ritme de “El Bequetero” i de mils músiques més, i de cridar amb la rauxa necessària i el seny imprescindible:

Glòria a Les Santes.

Que tingueu, que tinguem tots i totes una molt bona Festa Major.

Haikus d'estiu-8-




Bella màquina
en el mur recolzada
esperant genet

Haikus d’estiu-7-



Solitària
atzavara florida
mineral entorn

Haikus d’estiu-6-



Entra la barca
com una carícia
fineix la tarda

Haikus d’estiu-5-




Raigs de sol ponent
plenes de llum les copes
Bacus espera

Haikus d’estiu-4-




Sorra vermella
pètals de blanca neu
gràcil al ventet

Haikus d’estiu-3-



Surant a l’aigua
al recés de la cala
surant a l’aire

Haikus d’estiu-2-



Nascuda del mur
per a saborosos plats
humil poncella

Haikus d’estiu-1-


Sobre la terra
com ciclòpies ratlles
d’humana traça

Quaranta anys després

Foto Sergio Ruíz

Aquesta setmana s’han complert els quaranta anys de la inauguració de l’autopista Montgat-Mataró. Com era d’esperar els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han escrit abundants articles sobre l’efemèride. Al marge de les opinions mediàtiques i d’alguns posicionaments electoralistes, tres coses són immediates de constatar. La primera és que si varen ser els pioners en pagar per passar per l’autopista, quaranta anys després mantenim el més que dubtós privilegi de ser els degans en el pagament d’autopista. La segona és que l’autopista ha estat molt positiva pel desenvolupament econòmic de la comarca, però que ha comportat alguns desequilibris territorials en forma d’urbanisme dispers i mobilitat obligada. La tercera que el model de mobilitat del Maresme està esgotat i necessita d’acords polítics urgents i d’inversions en forma d’infraestructures viàries, ferroviàries i de transport públic.

He escrit moltes vegades sobre la mobilitat del Maresme i aquests criteris els he traslladat a la Comissió de Mobilitat, amb representació dels partits polítics de la comarca, que està negociant amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. En aquests darrers mesos hem avançat de forma important i espero que puguem tancar un acord definitiu en les properes setmanes.

Amb motiu de l’aniversari de l’autopista alguns periodistes m’han preguntat que opino del debat sobre el peatge. Considero aquest debat simplista i que no va al fons del model de mobilitat del Maresme. Aquest és el debat principal i que cal definir amb urgència. Els peatges no són més que un dels temes que estan sobre la taula en la definició del model de mobilitat. És cert que no és un debat menor, que ens afecta econòmicament i també emocionalment. En definitiva que després de quaranta anys estem cansats de pagar. Per això cal bonificar, al menys fins que tinguem una via alternativa, de forma important els usuaris de la C-32 que siguin veïns de la comarca.

Alguna vegada he explicat que Mataró no vol tenir bones comunicacions per a facilitar que els mataronins i mataronines puguem anar millor a treballar a Barcelona, sinó precisament per a que no sigui necessari anar-hi. Senyal que les nostres empreses seran més competitives i mantindran i augmentaran una taxa d’autocontenció laboral que ja és de les més altes de la regió metropolitana.

En el camí de Copenhaguen -4-


Foto calafellvalo


El camí de Copenhaguen ha passat avui per Igualada. A la capital de l’Anoia s’ha celebrat la IX Assemblea de la Xarxa de ciutats i pobles cap a la Sostenibilitat. Una xarxa que ja agrupa a 250 ajuntaments en els que viuen el setanta vuit per cent de la població catalana.

La cimera del més de desembre a la capital danesa, i la conferència preparatòria del novembre a Barcelona, fa dies que estan ben presents en tots els debats i reunions mediambientals. A Copenhaguen, i més enllà dels imprescindibles i molt importants acords a nivell estatal, el municipalisme presenta els seus credencials com agent fonamental en la lluita contra el canvi climàtic. Ho he volgut ressaltar amb l’expressió: la batalla definitiva contra el canvi climàtic s’acabarà lliurant en el món local.

Conscient del paper que les ciutats i pobles hem de jugar en tot aquest procés els acords que avui l’assemblea ha adoptat a Igualada tenien la clara intencionalitat de deixar ben palès el compromís municipal en la lluita contra el canvi climàtic. Tres grans qüestions han estat avui objecte de debat i acord a Igualada: el compromís dels ajuntaments de la Xarxa de ser actors molt actius en el procés d’el•laboració de l’Estratègia pel desenvolupament sostenible de Catalunya, l’acceptació de promoure l’adhesió del
Pacte de l’aigua d’Istanbul i l’aprovació de la Declaració d’Igualada.

El món local català vol arribar a Copenhaguen amb els deures fets i amb el convenciment del paper que hem de jugar per a fer uns pobles i ciutats sostenibles.

Mataró camina per l'Alzheimer