header-photo

Agenda per a la solidaritat local


Foto El País
“Mataró inicia un repte pioner: l’aprovació del Compromís per la Solidaritat. Aquesta iniciativa sense precedents pretén portar la solidaritat a cada racó de la ciutat millorant-ne així la seva qualitat de vida. Ciutadans, administració i organitzacions treballant conjuntament per les persones més desfavorides de la ciutat”.
Són paraules del document de presentació de l’Agenda de Solidaritat Local que s’ha celebrat aquest vespre a l’hotel d’entitats sociosanitàries de la Fundació Hospital al carrer Sant Pelegrí.
L’Agenda per la Solidaritat Local va ser una idea que amb el regidor Oriol Batista vàrem anar madurant abans de fer un encàrrec concret a la Fundació Hospital. Avui s’ha presentat la premsa i a les entitats el projecte i s’ha constituït el Fòrum Promotor. Aquest fòrum està format pels patrons de la pròpia fundació i per persones representatives d’entitats sociosanitàries. La seva feina serà el seguiment del procés d’elaboració.
L’objectiu és doble. El primer la redacció del Compromís de Mataró per la Solidaritat que, a semblança de l’Agenda 21 per la sostenibilitat, fixi els objectius i compromisos que com a ciutat ens fixem en matèria de solidaritat. Aquest compromís serà elaborat amb un ampli procés de participació de persones i entitats vinculades a la solidaritat social i sociosanitària. El segon mobilitzar i implicar a la població de Mataró per tal que aquesta participi, amb un compromís actiu, en entitats i programes solidaris de l’àmbit social i sociosanitari, a partir de la definició d’un pla d’acció que desplegui accions concretes per i amb la ciutadania. És tracta, per posar un exemple, en incrementar el nombre de donacions de sang o el de voluntaris socials de Mataró.
Estic segur, que de la mateixa manera que hem estat capaços d’esdevenir referents en la cooperació internacional, treballarem per assolir uns alts nivells de solidaritat que ens permeti millorar les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits. De moment és una experiència pionera que ja ha merescut l’atenció d’altres administracions i que volem sigui l’embrió d’una futura Xarxa de pobles i ciutats per la Solidaritat.

Aquí, sí!


Parc eòlic Serra de Capelada (A Coruña)
Llegeixo a La Vanguardia d’avui una notícia, que firma Antonio Cerrillo, que em deixa perplex. Bàsicament per la seva poca freqüència. Acostumats a les múltiples plataformes del “No”, igualades en nombre per les del “Salvem”, sorprèn trobar una plataforma veïnal que diu “Sí”. En aquest cas “Sí” a la instal·lació de generadors eòlics al Priorat i la Ribera de l’Ebre. No entraré a analitzar el fons de l’assumpte malgrat la meva posició favorable a l’energia eòlica. Avui el que m’interessa és parlar del fet del “sí”. O millor dit del fenomen del “no” i que vinculo, en una gran majoria dels casos, a l’efecte Nymby. Allò que en català em traduït per “no al pati de casa”. Fa un parell d’anys, per l’octubre del 2003, vaig haver de presentar a Robafaves el llibre de l’Oriol Nel·lo: “Aquí, no!”. El llibre que, per la meva opinió, millor analitza el fenomen a Catalunya. El mateix Nel·lo explica com va triar el títol del llibre: Aquí, no! és el títol del llibre. L’hem triat perquè, al nostre entendre, sintetitza perfectament la matèria tractada: aquest ús “aquí” (el lloc) “no” (l’oposició). Entengui’s bé, però, que, en la majoria dels casos i contra el que diu el clixé, “aquí, no!” implica “allà tampoc”; que en algunes ocasions “aquí, no!” vol dir “apanyeu-vos!”, i que en molt poques circumstàncies “aquí, no!” conté un “allí, sí!”.
Teoritza Nel·lo sobre les raons estructurals que expliquen el fenomen. Raons que tenen a veure amb la competència entre territoris per atreure localitzacions “bones” i evitar localitzacions “dolentes”. I sobre l’aparició de noves formes d’identitat local davant la complexitat d’un món global.
Analitza l’autor les característiques dels sis trets distintius dels moviments dels “no” i que crec són aplicables als “salvem”. “Dotar-se d’una organització específica (normalment anomenada plataforma) que afirma la seva independència respecte a les institucions, els partits i les entitats preexistents. Tenir, en principi, uns objectius circumscrits a un sol afer o problema (l’oposició contra el projecte, actuació o esdeveniment que es troba a l’origen del conflicte). Manifestar-se “a-polítics” i autònoms, sense, però, renunciar a mantenir contactes amb els partits i a utilitzar les institucions. Adoptar formes d’acció col·lectiva contenciosa, disruptiva i orientada a la seva projecció a través dels mitjans de comunicació. Argumentar el seu rebuig amb raons de caràcter ambiental i d’equitat territorial. Obtenir uns resultats força rellevants, ja que si bé no sempre satisfan la totalitat dels seus objectius, aconsegueixen modificar de manera notable l’actuació de l’administració i la resta d’actors que intervenen en el conflicte”.
Un article, el de Antonio Cerrillo, i un llibre, el de l’Oriol Nel·lo, per llegir.

Setmana atapeïda


Foto Quico Melero
Malgrat que el blog reflexa bastant els actes principals de la meva agenda d’alcalde, al llarg d’una setmana queden moltes coses per reflectir. Algunes setmanes més que d’altres. I aquesta setmana ha estat intensa i important. Important pels actes i important pel treball que de moment no es veu però que després va donant els seus resultats.
Començava el dilluns amb una
Junta de Govern que com sempre va aprovar coses importants. A l’una del migdia Junta de Portaveus per fixar l’ordre del dia i ordenar les intervencions en el Ple extraordinari del dijous dia 23. A la tarda, a Barcelona, plenari de la Comissió de participació i democràcia local de la FMC. Entremig reunió amb els tinents d’alcalde i despatx amb regidors.
El matí del dimarts és de treball intern, despatx i visites. A la tarda dos actes importants i ja postejats. La creació de la
comissió especial pels projectes de l’emissora municipal i del nou organisme de l’audiovisual i la presentació del projecte de millora de l’accessibilitat de la variant de Mataró.
El dimecres despatx amb regidors i preparació del ple del dijous. Cal escriure el discurs. M’agrada escriure personalment els discursos. M’ajuda a fixar les idees i concretar millor els missatges que vull donar. I em dóna molta més seguretat que llegir un text escrit per una altra persona. Ignoro que fan altres polítics però els meus discursos, com els pots del meu blog, els escric jo. Al capvespre reunió del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme per tractar el relleu del president. Més tard reunió amb el Centre Catòlic. Quan arribo a casa el Barça perd 1 a 0.
Els dijous que hi ha Ple procuro no carregar massa l’agenda. Feta la norma feta l’excepció i aquest dijous és ben atapeït de coses. Per començar reunió amb l’equip directiu de l’escola Mare de Déu de Lourdes que em presenta el calendari d’actes del centenari de l’escola. Esmorzar amb la junta del Casal d’Avis de Molins per repassar temes pendents. Visita al Parc de Cerdanyola amb la Consol Prados per filmar algunes imatges pel programa 135 escons de TV3. Surto del parc amb alguns encàrrecs dels avis que aquella hora seuen als bancs o hi passegen. Al migdia visites de treball i a primera hora de la tarda visita al Casal d’avis del Forn del Vidre. Avui és dijous llarder i el casal no està tan ple com altres dijous malgrat la partida de bingo i el magnífic pernil de premi per qui canti l’últim. A les set Ple extraordinari per aprovar el Pacte pel desenvolupament econòmic i social de Mataró. Interessants intervencions i unanimitat.
Mataró s’ho mereix.
Divendres comença amb un funeral a Sant Josep. Segueix l’habitual i profitosa reunió mensual a l’Escorxador amb el regidor i els responsables dels Serveis Municipals i de Manteniment. A les dotze recepció a la Sabina Chiriotti. M'interessa conèixer de primera mà el que fan i el que pensen aquests joves. Reunió i dinar de treball i a la tarda inauguració de l’ampliació del Casal d’Avis de Cerdanyola. El local de gom a gom ja s’ha quedat petit i cal tornar a pensar en noves solucions. Al capvespre acte del PSC amb el ministre Caldera i després concert de flamenc al Foment. Magnífic espectacle del que trenquen tòpics.
Encara queden el dissabte i el diumenge. Però això ja seran figues d’un altre paner. O d’un altre post.
Tot plegat un munt d’hores. La jornada comença quan el rellotge de l’Ajuntament marca les vuit del matí i s’acaba...... quan s’acaba. Un munt de gestions, de reunions, de trucades telefòniques, de correus electrònics, de papers llegits, de converses amb persones ben diferents. De totes formes i com deia
l’altre dia qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

89.3 Ràdio Mataró

Foto Portalmataró.com
Aquesta setmana es va constituir la Comissió especial pels projectes de l’emissora municipal i del nou organisme de l’audiovisual. Aquest és un pas important en el procés de creació de la ràdio pública i de l’organisme que gestionarà els mitjans audiovisuals de titularitat municipal: emissora, relacions amb TVM i TDT. La comissió està formada per representants dels grups municipals i presidida per Maria José Recoder, professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i regidora de Convergència i Unió. Pot sorprendre que una regidora d’un grup a l’oposició presideixi una comissió municipal. En aquest cas hi ha vàries raons que ho aconsellen. La primera la vàlua personal i l’experiència professional de la senyora Recoder. La segona l’esperit de consens amb el que es vol impulsar aquest projecte.
Per que aquest és un projecte institucional que requereix el màxim consens i la màxima participació possible. No es tracta de crear la ràdio del govern , ni de l’ajuntament. Es tracta de crear una ràdio, i després una TDT, de la ciutat. Una ràdio de proximitat que tracti els temes que interessen als ciutadans i que tingui espais propis per les entitats culturals, esportives, veïnals. Que es pugui parlar de tot amb rigor, respecte i control democràtic de la gestió i dels continguts. Cap altre mitjà de comunicació té la capacitat de penetració de la ràdio. Hom la pot escoltar fent altres coses. Ni la capacitat d’immediatesa. Volem una ràdio que pugui ser referent entre els mitjans de comunicació locals i nacionals. Per això també ens cal responsabilitat. En la gestió informativa i en la gestió econòmica. Els números hauran de sortir. No podem deixar-ho tot en mans dels pressupostos municipals i ens caldrà imaginació i treball per trobar les fonts de finançament complementàries per a fer un bon projecte de ràdio. Una ràdio àmpliament
reivindicada, que compta amb majoritari recolzament ciutadà i polític. Una ràdio que recuperi un mitjà local que mai s’hauria d’haver perdut i que potser hem trigat massa a recuperar. Tenim el projecte, tenim la freqüència i estem treballant en els locals. Espero i desitjo que aquestes Santes tindrem ràdio doncs aquesta vegada no podré demanar carbó als reis.

Per pensar-hi


Foto Efe
Un nou acte del PSC per tractar de la Llei de dependències. El segon en pocs dies. Com deia en un post anterior la política no és neutra. I actes, amb la sala plena de gom a gom, ho demostra. No parlaré avui, però, de la Llei de dependències. El ministre Jesús Caldera, en la seva intervenció aquest vespre a la sala d’actes de la Caixa Laietana, ha donat algunes interessants. La majoria referides al projecte de llei i de les que vull destacar una que em sembla especialment esfereïdora. Cada any, a Espanya, hi ha prop de dos mil noves persones discapacitades per accidents de trànsit. A això cal sumar les més de tres mil persones que perden la vida per donar-nos compte de, parafrasejant Quim Monzó, l’autentica magnitud de la tragèdia. Una epidèmia que no podem suportar i que, pel que sembla, no sabem evitar. Malgrat que les xifres semblen que comencen a ser una mica més positives. Aquest any però no anem bé i les morts per accidents s’han tornat a disparar.
Per tot això comencen a
sentir-se veus que demanen un major rigor legal en el tractament de les infraccions de trànsit i que s’atreveixen, com ja passa en molts països del nostre entorn, a reclamar el caràcter penal d’algunes infraccions greus.
L’excés de velocitat i l’alcohol semblen leds autèntiques bèsties negres de la seguretat vial. I calen tots els esforços per combatre-les, malgrat la incomprensió que moltes vegades generen entre determinada part dels conductors. I cal
fer-ho bé si es vol tenir credibilitat.
Sovint pensen que la sinistralitat vial només succeeix a les carreteres i autopistes oblidant les vies urbanes. Cal també en aquest àmbit posar molta atenció i
no baixar la guàrdia doncs la sinistralitat també és molt alta dins les ciutats i pobles. En feia una reflexió en un article a El Punt fa alguns anys.Crec, però, l’autèntica lluita contra els infractors de les normes de trànsit passa per un canvi de percepció social. Ho vaig escriure fa temps a la revista Catalunya Municipal en un article sobre el Pla català de seguretat viària: la necessitat d’un canvi cultural en el nostre país que, per un costat, provoqui el rebuig social del comportament de risc en el trànsit. Per aquí ha de passar una part important de la solució a aquesta lacra social que patim.

Mataró s’ho mereix!



Foto moncasteller.com
Amb aquestes paraules he finalitzat el meu discurs en el Ple extraordinari que hem celebrat aquest vespre per aprovar el Pacte pel desenvolupament econòmic i social de Mataró (PDES). Val a dir que l’aprovació s’ha produït per unanimitat dels 27 regidors que conformem el consistori. I es que havia de ser així. Quan al maig del 2004, en el meu discurs d’investidura, vaig proposar als grups municipals i als agents econòmics i socials de la ciutat un pacte que definís les línies estratègiques de treball per garantir el futur econòmic i social de Mataró, ho vaig fer amb la voluntat del màxim consens possible. Consens entre els grups municipals i consens amb els agents econòmics i socials de la ciutat: empresaris, comerciants, sindicats, escoles universitàries, entitats veïnals. La voluntat de comprometre'ns en el treball conjunt per guanyar el futur. El futur de tots i el futur amb tots.
Avui, en un interessant debat en el que han intervingut tots els grups municipals i representants sindicals, empresarials, universitaris i veïnals, s’ha posat de manifest la capacitat i la voluntat de treballar plegats per Mataró. Més enllà de legítims interessos sectorials o polítics. Administracions i agents econòmics i socials amb un sol objectiu. La prioritat ha estat Mataró i volem que sigui sent Mataró.
Han estat mesos de treball intens i generós, per acostar idees, per consensuar postures, per prioritzar objectius. Ha estat un debat enriquidor, d’idees interessants i noves. El resultat ha estat el Pla d’accions del PDES. Tots els participants ha remarcat la necessitat que el Consell del Pacte segueixi sent un element viu, que avaluí els resultats i actualitzi els objectius. Els canvis profunds i continus que es produeixen a la ciutat, i que han estat l’origen del pacte, fan necessari un organisme viu que el posi contínuament al dia.
Ha estat un vespre de discursos profunds i de lògica satisfacció. També de realisme i de compromís. I de il·lusió.
Ara el treball continua i cal passar de les paraules i els papers als fets. Si mantenim, cadascú des de la seva responsabilitat i el govern especialment, la capacitat de consensuar, impulsar i treballar pel futur haurem fet un pas molt important per guanyar-lo. I ens cal fer-ho. Per què Mataró s’ho mereix.

Més de 5.000.000



Més de cinc milions han estat els viatgers que ha transportat durant l’any 2005 el Mataró Bus. Una bona notícia que demostra el servei que fa als ciutadans i ciutadanes la xarxa de transport públic urbà de la ciutat. Es dobla el número de viatgers de fa vuit anys a l’inici de la nova concessió i es superen de llarg les expectatives de viatgers previstes. El regidor de mobilitat, Fermí Manchado, va encertar plenament en la elaboració del plec de condicions de la concessió i el concurs el va guanyar una empresa, CTSA, que ha complert a la perfecció amb el compromís adquirit. El Mataró bus és un servei ben valorat pel usuaris tal com demostra la qualificació obtinguda en l’enquesta de satisfacció de l’any 2005. La valoració global ha estat de 7’87 punts. Moltes han estat les millores que s’han anat introduint en el servei. Nous autobusos fins arribar als 22 actuals i amb la previsió d’incorporar dos més aquest any, s’ha modificat el recorregut d’algunes línies de manera que la majoria de població té una parada a menys de cinc minuts caminat des de casa seva. Mataró va ser la primera ciutat d’Espanya en tenir tota la flota d’autobusos adaptats a persones amb problemes de mobilitat, s’ha incrementat la longitud dels carril-bus, s’ha millorat la informació a les parades i a l’interior dels vehicles, es van canviar totes les marquesines i col·locat de noves, s’han instal·lat un bon nombre de plataformes d’accés al bus, s’ha allargat l’horari nocturn dels autobusos, es va implementar la integració tarifària que permet l’intercanvi modal a un preu molt més reduït. Queda, però, molta feina per fer i cal treballar per millorar encara més el servei i fer-lo més competitiu amb el transport privat. S’han de revisar i millorar el recorregut de les línies, s’han d’augmentar la freqüència de pas, s’ha de donar serveis als polígons industrials i preveure el dels nous barris, s’han allargar els horaris i millorar la freqüència dels festius, s’ha de millorar la velocitat comercial. Molta feina que podrem tirar endavant si es millora el finançament amb un contracte programa similar al del transport públic de les ciutats de l’àrea metropolitana. De moment ja arriben alguns diners i comencem a parlar del tema.

El canal de la Mànega s’eixamplarà

Foto Mataró Report
Un dia vaig descobrir que hi ha gent que al pont que, per damunt l’autopista, connecta la plaça de França amb la de Gran Bretanya li diuen el canal de la Mànega. Per allò que està entre França i Gran Bretanya. Hi ha gent que se les pensa totes!.
Doncs quan dic que el canal de la Mànega s’eixamplarà vull dir que el pont s’eixamplarà. Bé de fet és farà nou i més ample. Això és el que avui ha vingut a presentar en Manel Nadal, secretari general de mobilitat de la Generalitat. El projecte de millora de l’accessibilitat de la variant de Mataró (C-32) amb la construcció de calçades laterals i la remodelació dels accessos. Un canvi radical en els accessos a Mataró per la banda nord de la ciutat. Es projecten calçades laterals segregades del tronc central des de l’enllaç amb la C-60 fins l’enllaç amb la N-II. D'aquesta manera es separa el trànsit de pas del tronc central de l'autopista del trànsit, més urbà, de les calçades laterals. Caldrà construir dos nous túnels paral·lels a l’existent a La Llàntia. Es completen els enllaços amb la C-60, es remodela l’enllaç Mataró Oest 1 amb un nou pont més ample i amb la construcció d’una passarel·la per vianants, es construeix un nou enllaç, Mataró Oest 2, a l’alçada del Torrent de les Piques, es completa l’enllaç de Mataró Nord (Mata-Rocafonda) de manera que es puguin fer tots els moviments i es remodela totalment la rotonda amb la carretera de Mata. Per últim s’amplia amb un nou carril l’enllaç de la C-32 amb la N-II a l’alçada de l’antic Experience. Tot plegat una inversió prevista de més de 61 milions d’euros que es finançaran dins l’acord marc subscrit per la Generalitat amb el Ministeri de Foment per la millora de la N-II. Ara comença una llarga tramitació administrativa que ha de permetre l’inici de les obres al primer trimestre de l’any 2007. Unes obres que començaran per l’enllaç Mata-Rocafonda i que duraran varis anys. Han estat moltes hores de discutir amb el govern, amb l’antic i amb l’actual, de la Generalitat fins arribar a l’acord que avui s’ha presentat. Una bona solució per resoldre els problemes dels accessos pel nord a Mataró. I la millor manera de garantir que l’avinguda del Maresme continuarà el seu camí fins convertir-se definitivament en un gran passeig urbà. Amb la cirereta de la ronda Barceló.

De nuvis i casaments


Aquest cap de setmana ha tingut lloc el “Saló Boda”. Aquest és un esdeveniment que organitza la Unió de Botiguers de Mataró per tretzena vegada. Aquest fet posa de manifest vàries coses. La primera que el comerç de Mataró és un comerç atractiu. Pels mataronins i per la gent de fora. De fet el comerç és un dels nostres motors econòmics i ocupa el 18% dels assalariats de la ciutat. La segona la capacitat organitzativa de la Unió de Botiguers. Un esplèndid pavelló al bell mig del parc Central. Mil set-cents metres quadrats per acollir els stand de vestits de núvia, de restaurants, agències de viatge, ofertes musicals,... Tot el que pugeu imaginar i necessitar per a un casament.
La tercera que el tema interessa. Ho confirmen els milers de persones i de parelles que han fet cap el Parc aquest dissabte i diumenge.
Que el tema interessa us ho puc dir per experiència pròpia. Una de les feines que li toca fer a l’alcalde es casar a les parelles que demanen fer-ho a l’Ajuntament. Us haig de dir que aquesta és una de les feines que faig ben a gust. El Saló de Plens a disposició de la ciutadania. Els convidats, i l’alcalde també, continuen tenint el bon costum de guarnir-se amb les millors gales. D’aplaudir quan els nuvis es fan un petó i de cridar “visca els nuvis”. O “viva los novios”. Que cadascú es casa en la llengua que vol, que aquest és un país lliure malgrat el que diguin alguns. La cerimònia acostuma a començar tard, pel que es veu el costum es manté. Faig una introducció explicant el Saló de Plens i remarcant que és el saló civil més important de la ciutat. Segueixo amb la lectura dels articles del Codi Civil. Concretament dels articles, 66, 67 i 68. Sovint hi ha parents o amics que demanen la paraula per llegir un escrit o dedicar un poema als nuvis. L’alcalde també parla, diguem-ne que fa el seu sermonet. Els hi parlo de tres conceptes presents en els articles legals llegits: respecte, compromís i igualtat. Respecte com a base fonamental de qualsevol relació humana i de qualsevol relació de parella. Compromís mutu i compromís davant els presents a la cerimònia de complir amb els preceptes llegits anteriorment. I igualtat en drets i deures dels cònjuges. Acostumo a acabar amb un poema d’en Salvat Papasseit que m’agrada especialment: Dona’m la mà.
La fórmula d’acceptació del matrimoni, la declaració formal “d’units en matrimoni”, l’intercanvi d’anells, les signatures, la felicitació als nuvis i l’adéu als convidats. Després ja segueixen sols. Les fotos, l’arròs o els pètals a la Riera. La litúrgia que es repeteix. Cada vegada nova. Cada vegada única. Com les persones.

Matí d’inauguració o el perquè de les coses

Foto Quico Melero
La inauguració d’un equipament, una plaça o d’un parc serveix, a més de per celebrar l’obra acabada, per explicar el perquè de les coses.
I aquest és el cas que avui ens ocupa amb la inauguració de les obres d’urbanització dels
talussos del cementiri dels Caputxins. Una obra complicada en un espai difícil i de grans desnivells. El resultat crec que ha quedat magnífic amb una zona pel passeig i l’estada i la recuperació de les runes de la vil·la romana de Rocafonda. Poca cosa a explicar i sí recomanar la visita a tothom. De pas es pot aprofitar per passejar per Rocafonda i eliminar alguna de les brames que sobre aquest barri fan córrer, interessadament, alguns.
Actuar en els barris tradicionals de Mataró té un objectiu únic: que tot Mataró sigui Mataró. És a dir que els nivells d’equipaments, urbanització dels carrers i places, zones verdes, serveis, permeti una bona qualitat de vida al marge del barri on es visqui. La ciutat, que va créixer desordenadament en les dècades dels cinquanta i seixanta, ha anat relligant el territori donant-li continuïtat i assegurant la cohesió urbanística i social. La ciutat també ha crescut, i de manera important en els darrers anys, i ho ha fet ordenadament amb un alts nivells de qualitat urbanística. Corríem però el risc de fer de nou una ciutat de dues cares: els nous barris i els vells barris. Amb realitats urbanes i socials diferents i antagòniques. Per això, al temps que es produeixen els nous creixements, es treballa molt activament en la regeneració continua dels barris tradicionals. I ho fem posant especial atenció a aquells barris que, com Rocafonda-El Palau o Cerdanyola, estan rebent una forta pressió immigratòria. Més raó per actuar-hi de forma prioritària i integral. No podem permetre que els nivells de qualitat de vida assolits en els darrers anys puguin ser amenaçats per la presència de noves realitats que requereixen més serveis i més actuacions de les administracions públiques. En cap cas podem anar endarrera si volem guanyar-nos el futur. Pe tot això també són molt ben rebuts els ajuts europeus al
Pla Integral de Rocafonda-el Palau i els de la Llei de Barris de la Generalitat per Cerdanyola. Ara optarem a la nova convocatòria de la Llei de Barris amb la candidatura de Rocafonda-El Palau. Aquests diners ens permetran fer més coses i fer-les més ràpidament.

Un nou dret de ciutadania


Nou acte del PSC: jornada de treball sobre la Llei de Dependència. La sala d’actes de la Fundació Hospital plena de persones representatives de les entitats de suport social que treballen a Mataró. Intervé Esperança Esteve, diputada al Congrés, que explica els elements bàsics d’aquesta llei. Després una taula rodona, moderada per Oriol Batista, amb representants de diverses entitats. Faig la cloenda de l’acte.
La Llei d’autonomia personal i dependència és una llei valenta. Feta per un govern progressista i d’esquerres. La política mai no és neutra i aquesta llei ho demostra. Un govern socialista desenvolupa un dret bàsic i universal. Com ja varen fer altres governs socialistes amb la sanitat, l’educació i les pensions. I la diferència amb els governs de dretes són evidents. Entre els anys 1996 i 2003 el percentatge del PIB destinat a despesa social va disminuir del 24 % al 20’1 %. Això vol dir 7’2 punts per sota de la mitjana europea. Es presumia de convergència econòmica mentre augmentava la divergència social amb el països europeus.
Aquesta ha estat una llei pactada: amb les comunitats autònomes, amb els ajuntaments i, el que és més important, amb les entitats socials que representen a la gent gran i a les persones amb discapacitats. És una llei universal, que institucionalitza un dret bàsic per a tots els espanyols: el dret a ser atès en cas de dependència per malaltia o per l’edat. La llei estableix un catàleg de serveis generals per a tot el país i que pot ser augmentat per les autonomies o els municipis si ho creuen convenient. Una llei que neix acompanyada d’un marc econòmic i financer: 12.638 milions d’euros en els propers 8 anys permetran el desplegament de la llei i la creació del Sistema nacional de dependència.
La llei vol basar-se en la xarxa social existent, a Catalunya especialment rica, concertant amb les entitats socials i amb la iniciativa privada. Tot pot sumar i cal aprofitar-ho.
La llei preveu la creació de més de 300.000 llocs de treballs. Persones que caldrà formar i que cotitzaran a la seguretat social per la seva feina. Bé perquè estiguin empleades en les empreses i institucions que prestaran els serveis, bé perquè rebin una compensació econòmica per l’atenció que presten a familiars en la pròpia llar.
Una llei que caldrà desplegar amb un clar principi de subsidiarietat dotant els ajuntaments de les competències i dels recursos necessaris per atendre els ciutadans i ciutadanes des de l’administració més propera.
Com ja fem a Mataró des de l’Agencia de suport a la gent gran. El nostre catàleg de serveis permet que el 7 % de la població més gran de 65 anys rep algun servei d’assistència domiciliària quan la mitja estatal és de tan sols el 3 %.
Marc legal adequat, recursos financers suficients, concertació social i subsidiarietat són els elements claus per assolir aquest nou dret de ciutadania.

Un cafè a la Llàntia


Foto Quico Melero
Un altre cafè del PSC. Aquesta vegada a La Llàntia. Un barri tranquil, a redós del Turó de Cerdanyola, i que representa clarament el que ha estat la transformació dels barris de Mataró. Un barri nascut als anys seixanta, ocupant el terreny de les vinyes que s’enfilaven costes amunt. Mal comunicat, només s’arribava pel torrent d’en Boada o pel “carrer” Sant Sebastià. El torrent d’en Boada que arrencava de la plaça Granollers. Els Burots pels més grans. Canyes a banda i banda, sauló com a paviment i la foscor més absoluta així que es feia de nit. Del carrer Sant Sebastià els veïns n’han dit durant molts anys “la cuesta”. Costerut i sense asfaltar. Sense escoles, sense autobusos, sense telèfon, sense església, sense zones verdes, abandonats per un Ajuntament que mai els va considerar seus.Poc a poc, i amb molt d’esforç dels veïns, varen anar arribant les coses. Les escoles, l’escola bressol, el parc, el camp de futbol nou, el casal d’avis, ... La urbanització de la via Europa va suposar un salt important en la qualitat de vida del barri. S’obria una via ràpida de connexió que acostava el barri a la ciutat. L’espai buit entre barris s’omplia amb el Parc Central. El que abans separava ara ajunta. Amb el desenvolupament del Pla especial de millora urbana (PEMU) es donarà un nou salt endavant. La part més antiga del barri es reforma profundament, s’amplien carrers, es construeix un aparcament soterrani, es guanyen nous vials per a vianants, un edifici per al comerç, un nou centre d’atenció primària, una pista esportiva. I es rehabilita la masia de ca l’Isidre, la única casa existent quan va néixer el barri, com a equipament.
De totes aquestes coses hem parlat aquesta nit amb la trentena de veïns que ens han acompanyat al local de l’associació de veïns. I de pintades incíviques, aparcament, pals de la corrent, civisme, circulació, bancs per una placeta, ... Els assumptes que preocupen als veïns i veïnes del barri. Els assumptes que ens preocupen als electes locals. Escoltant més que parlant. I prenent nota de les queixes i demandes. Apuntant telèfons per anar a mirar on és el problema i cercar conjuntament la solució. Treballant plegats.

Remenant brossa per Europa


Sortidor de Kompogas a Otelfingen
Tres dies visitant plantes de tractament mecànic-biològic de brossa. Sis plantes visitades, dues a Suïssa i quatre a Alemanya. Moltes hores de vol, Barcelona-Zürich, Zürich-Munich, Frankfurt-Barcelona i unes quantes hores de cotxe : Munich-Passau-Frankfurt. Plantes de metanització i compostatge posterior de la fracció orgànica de brossa procedent de recollida selectiva. El procés és similar a totes les plantes. És prepara la brossa, després de separar els pocs components no orgànics i triturar-la, afegint aigua i formant una mena de pasta que és sotmesa al tractament mecànic-biològic en uns grans tancs de digestió durant unes dues setmanes. Cada tanc té capacitat per digerir unes 10.000 tones de brossa a l’any. Els bacteris fan una digestió anaeròbia amb producció de metà. Les restes de la digestió passen a un procés de maduració per obtenir compost d’ús agrícola. El metà resultant de la digestió s’utilitza com a combustible per motors elèctrics que produeixen energia pel consum de la pròpia planta i l’excedent es ven a la xarxa elèctrica. A Suïssa el metà es comercialitza en sortidors a les gasolineres com a combustible per a automòbils a un preu similar al de la gasolina. La marca del combustible és la de l’empresa que gestiona aquestes plantes de metanització: Kompogas. He tingut ocasió de viatjar en vehicles mixtes gasolina-biogas sense notar cap pèrdua de potència en el cotxe. Per cada 1000 kg de brossa orgànica que entra a la planta es produeixen 130 metres cúbics de biogas que equivalen a 70 litres de gasolina. El compost fabricat és comercialitzat directament a les plantes per l'ús a granel pels pagesos o bé ensacat per a jardineria. Com a anècdota es pot explicar que a la planta de Otelfigen, prop de Zürich, els veïns poden endur-se gratuïtament el compost per a ús particular. A Alzey, petit poble al costat de Frankfurt, també s’explota el metà provinent de l’antic abocador de brossa avui segellat.
El fet que en totes les plantes la brossa provingui de la fracció orgànica recollida selectivament condiciona el resultat del procés. Després de la metanització i del compostatge no hi ha, pràcticament, fracció resta que calgui eliminar. La situació és complica quan la brossa prové de la recollida no selectiva i per tant cal separar prèviament tots els components no orgànics abans de la metanització i després cal eliminar, per incineració o en abocador, aquest elements separats. Avui per avui, la incineració és el sistema energèticament més eficient, amb emissions de dioxines controlades i molt per sota dels mínims permesos i sense hipotecar el territori amb abocadors que ningú vol prop de casa seva. Els residus poden convertir-se en recursos.

Llegendes urbanes o rumors interessats?


Fa poques setmanes m’arribava per correu electrònic l’advertiment de no fer llums si em creuava amb un cotxe que portés els llums apagats. Si ho feia em convertia en objectiu d’una banda de paranoics que em perseguirien fins matar-me. Ara m’arriba un nou correu advertint-me d’una banda que corre per Mataró i es dedica a la “sonrisa del payaso”. O sigui et tallen les comissures de la boca amb una navalla imitant la ganyota forçada del somriure d’un pallasso. Acostumo a ser molt incrèdul amb aquest tipus de rumors. Com que la brama m’arriba per la xarxa d’Internet faig servir la mateixa xarxa, no per sortir de dubtes que no en tinc cap, sinó per esbrinar fins on ha arribat la brama.
Entro al google, escric “la sonrisa del payaso” i hi trobo un munt de pàgines que parlen de llegendes urbanes. A quina més inversemblant. Efectivament la “sonrisa del payaso” fa dies que corre per la xarxa. Hi trobo unes quantes pàgines que en parlen. Normalment de dos tipus: les que demostren que tot és una mentida més o menys interessada i les que intenten demostrar, això sí des del més absolut anonimat desl forums, que es obra d’estrangers. Em sembla que va ser l'Empar Moliner qui va dir que els forums d'Internet són la versió moderna de les parets dels lavabos d'abans.
Us recomano la lectura de l’article de Vicente García Álvarez publicat en el
Norte de Castilla. Què pretenen els inventors i difusors d’aquest tipus de llegendes? Sembla bastant clar: generar un estat d’opinió favorable als seus interessos polítics. La seguretat té un component molt alt de sensació. Amb aquestes “notícies” es pretén generar una sensació d’inseguretat falsa i que no es correspon amb la realitat. He explicat moltes vegades que en els temes de seguretat hi ha tres estadis: el que realment passa, el que es denuncia i el que es diu que passa. No cal ni explicar que el que es diu que passa no té res a veure ni amb el que es denuncia ni amb el que realment passa. La prova és que les policies estan fartes d’explicar que les llegendes urbanes són absolutament falses. I els hospitals expliquen que mai no s’han trobat amb cap “sonrisa del payaso”. Això sí, a una amiga d’una cosina de la veïna d’un que treballa amb el germà d’un amic li ha dit una infermera que a l’UCI d’un hospital hi ha una noia ferida. Quan preguntes pel nom d’algú de la cadena, sempre contesten el mateix: “bé, a mi m’ha ha dit un amic o una amiga” i ja no pots anar més lluny.
Una pàgina molt interessant és la del
blog d’en Bruno que dóna algunes pistes d’alguns interessos que pot haver darrera aquest enviament massiu de correus amb llegendes urbanes. Quan costa fomentar la convivència i que fàcil resulta posar-la en perill.

Sierra de Yeguas


Sierra de Yeguas és un poble de la província de Màlaga d’on procedeixen un nombre important de mataronins i mataronines. Com Cehegín, La Roda de Andalucía o Los Santos de Maimona, per nomenar alguns. Pobles que en els anys cinquanta i seixanta varen veure a la seva gent emigrar cap a Catalunya i més concretament cap a Mataró. D’aquella emigració han sorgit uns sòlids llaços de relació que mirem de renovar i enfortir.
La penya la Gañana fa un parell d’anys que ens visita durant l’hivern per a oferir-nos un recital de saetas. Va ser durant una d’aquestes visites que parlant amb l’alcalde de Sierra de Yeguas, Salvador Ortiz, que va sorgir la idea de venir a la Fira de l’arbre. És tractava de mostrar als mataronins i mataronines els seus productes en especial l’oli, els espàrrecs i els dolços. Dit i fet. L’Alícia Romero, presidenta de l’IMPEM, s’encarrega de que tot estigui a punt. Un magnífic stand pel que no ha parat de passar gent. Serranos i gent de tot arreu.
Aquesta experiència, que volem consolidar, obre pas a una nova forma d’entendre la relació amb els pobles d’origen d’una bona part dels ciutadans i ciutadanes de Mataró.
Els temps i les nostres poblacions han canviat profundament en els darrers anys i poc tenen a veure amb les de fa quaranta o cinquanta anys. Avui de Sierra de Yeguas no emigra ningú i més aviat al contrari, veuen com arriben al poble altres immigrants procedents d’altres països.
És per això que volem renovar les relacions i basar-les en les realitats actuals i no en l’enyorança del passat. Les relacions econòmiques són una bona manera d’enfortir els llaços entre nosaltres. I el fet de disposar de magnífics ambaixadors ens permet intensificar els intercanvis de tot tipus. Afegiu a l’oli, els espàrrecs i els dolços (us recomano els piononos) uns entorns naturals esplèndids: la llacuna de
Fuente de Piedra , el parc natural de El Torcal i la propera Serranía de Ronda . I un parell de ciutats per visitar: Antequera i Ronda. Motius més que suficients per tornar-los la visita.

Omplint el parc de gent i de plantes



Foto Capgros.com
La Fira de l’arbre, la planta, la flor, els animals i els jardins ha arribat, com cada any, fidel a la seva cita amb els ciutadans i ciutadanes de Mataró. Fa 28 anys que pel febrer celebrem aquesta fira que ja forma part del calendari festiu i firal de la ciutat. El treball constant de l’Associació d’amics de les plantes, els animals i jardins del Maresme han fet possible aquesta història i aquesta nova edició.
Ha arribat amb noves propostes que han tornat a omplir de gent el Parc Central. Gent que comença a tenir ganes de sentir com la natura encara adormida es prepara pel despertar de la primavera.
Plantes, flors, arbres fruiters i de jardí, eines, herbes remeieres, productes artesans i ecològics, una variada oferta que els mataronins i mataronines no ens hem volgut perdre.
Una Fira que volem decididament potenciar i convertir, sense perdre el seu caràcter original, en una veritable fira de la Natura. Les oportunitats que ofereix aquest sector econòmic i l’evident interès que demostra la ciutadania per aquest tipus de fires ens esperona a treballar per consolidar-la, potenciar-la i ampliar-la.
La Fira de l’arbre és també un bon moment per parlar del medi natural, de la nostra aposta per fer de Mataró la ciutat del verd i del blau. Del verd dels camps, dels boscos, dels parcs, dels arbres de places i carrers. Del blau del mar, de les fonts, de les rieres que volem recuperar. Una anella verda que connecti el mar amb la serralada a través de les rieres tot passant pels turons que envolten la ciutat.
Una ciutat que ha apostat urbanísticament per l’ús intensiu del sol, defugint les urbanitzacions i fent un urbanisme compacte. Una ciutat que vol créixer de manera sostenible, sense urbanitzar ni un metre quadrat més dels previstos en el Pla General d’Ordenació de l’any 1996. Una ciutat que aposta per la preservació de la plana agrícola de les Cinc Sénies i dels boscos de la Serralada Litoral. Una ciutat porta del parc natural del Montnegre-Corredor.

Hem sortit al carrer, hem omplert el parc, ens hem firat, comencen a deixar enrera l’hivern i recuperem els parcs, els carrers, les places com a lloc de trobada i de relació. En la millor tradició de ciutat mediterrània.

“Se cosecha lo que se cultiva”


Monumento a la Tolerancia • Acero • 1985
Chillida-Leku
“Se cosecha lo que se cultiva. Este gobierno cultiva la esperanza de acabar con la violencia, cosecha que será fruto de toda la sociedad española” Són paraules del president Rodríguez Zapatero. Pronunciades el divendres en la roda de premsa posterior al consell de ministres i que expliciten clarament la voluntat de resoldre definitivament el problema del terrorisme d’ETA.
El president Zapatero és un home valent. Sap que els problemes complexes, i el terrorisme ho és, necessiten solucions complexes i multilaterals. Sense afluixar en la lluita policial i judicial, Zapatero sap que a un problema polític li correspon una solució política. En definitiva és el que varen intentar González i Aznar en les negociacions d’Argel i de Suïssa. Com diu el mateix Zapatero: "El proceso será duro, largo y difícil". Però les expectatives de pau són considerables. Ho explica força bé Luís R. Aizpeolea en un interessant article a El País d’avui:
“El presidente del Círculo de Empresarios Vascos, Alechu Echeverria, manifestó esta semana, en un foro público madrileño, su optimismo sobre las expectativas de paz en Euskadi, tan sólo unos horas antes de que Zapatero lo dijera en La Moncloa.El último capítulo de este hervidero político lo ha ofrecido esta misma semana la formalización de relaciones entre el sindicato abertzale LAB y el socialista UGT, un fenómeno inédito en la democracia española. Previamente, están las conversaciones informales entre dirigentes del PSE y la hoy ilegalizada Batasuna; su traducción en los movimientos sociales, el papel mediador que está jugando un sector de la Iglesia vasca próximo al obispo de San Sebastián, monseñor Uriarte, con la presencia en Euskadi del sacerdote irlandés Alec Reid, impulsor del proceso de paz en Irlanda del Norte, y la comunicación informal entre Gobierno y ETA. "Se están produciendo múltiples contactos en la sociedad vasca, y la única manera de que se consolide un proceso de paz es que se haga desde distintos ámbitos y por la base", señalan en medios de los socialistas y nacionalistas vascos, y lo admiten en el Gobierno”.
Una bona anàlisi de la situació la fa també en Lluís Foix a la seva llibreta a La Vanguardia.
Lamenta Foix la utilització partidista del terrorisme per part del PP. Un fet inèdit a Europa: “En los países serios el terrorismo no entra en la agenda de los partidos. No ha ocurrido nunca en Inglaterra. Cuando Bush declaró la guerra al terrorismo internacional después del 11 de septiembre de 2001 todo el país y todo el mundo se puso a su lado. Sólo empezaron a lloverle las críticas, dentro y fuera de Estados Unidos, cuando se empeñó en invadir Iraq sin tener en cuenta el derecho internacional. En Francia ocurre lo mismo. Y en Italia y en cualquier país democrático. En España también había sido siempre así hasta que el Partido Popular se ha empeñado en convertir el terrorismo en una de sus armas políticas. Entiende que sólo su visión es la posible y la válida”.
Zapatero està decidit a liderar, com va fer Blair amb el problema irlandès, el procés de pau a Euskadi. I ho està malgrat les crítiques i la crispació del PP. Ho va dir clarament divendres: “La estrategia del PP no va a perjudicar las expectativas de paz”.
Decidit i valent. Un Zapatero que com diu Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos” creu en el poder taumàturgic de determinades frases: “Se cosecha lo que se cultiva”. Cultivem la pau i collirem la pau. La pau dels valents.

De la política i dels polítics


Aquest cap de setmana la JSC de Mataró celebra la seva escola de formació. Durant dos dies es tanquen a can Solaret per parlar, per escoltar, per discutir de política. Vist des de fora sembla una cosa rara. Que un grup de joves es passin un cap de setmana formant-se en política amb el que està plovent. Perquè, i les enquestes són molt contundents, la política està poc valorada i fins i tot mal vista. I ja no parlem dels polítics. No seré pas jo qui negui que els primers culpables d’aquesta opinió generalitzada som els mateixos polítics. La imatge que sovint donem a la ciutadania és la de gent que es preocupa molt de problemes que interessen només als polítics i poc dels problemes que veritablement preocupen als ciutadans. I aquesta visió contamina tots els nivells de la política. De l’alta geopolítica a la política local.
Però això només és una veritat a mitges. De la pràctica política transcendeixen les qüestions que mediàticament tenen ressò. I aquestes qüestions sovint, i en la política local és ben evident, no són les més importants. Ni les que ocupen, de lluny, més hores dels electes locals. Però ja sabem que en aquest país, i suposo que tot arreu passa el mateix, el que no surt a la premsa sembla que no existeix-hi. Explico als joves de la JSC algunes coses que per a mi són importants en la quotidianietat d’un electe local. Els hi parlo de la política que jo conec. La política local, la política de referència per la majoria dels ciutadans i ciutadanes. Els hi comento el magnífic
article d'en Joan Subirats a El País sobre els alcaldes i la pràctica política.
Sense voler donar consells els hi dic que en política s’està per voluntat pròpia i per tant no val a queixar-se. Què som uns eventuals amb data de caducitat: els ciutadans ens posen i els ciutadans ens treuen. Que cal tenir la sensibilitat i la flexibilitat suficient per entendre les raons dels altres, encara que ens semblin poc raonables i raonades, però que no es pot tenir el fetge de vidre. Escoltar més que parlar. Patejar-se la ciutat per conèixer fins l’últim racó. Fugir del populisme però no amagar-se mai de la gent. Buscar el contacte cara a cara encara que te la trenquin dialècticament. Que al mercat, i per posar un exemple, s’ha anar a comprar cada dissabte i no només en campanya electoral, Que la gent és més agraïda del que pot semblar. I que al final de tot la veritat i la feina sempre queden.
Que aquest és el pa que s’hi dona i que qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

De nou a Palau

Foto El País
La consellera de Benestar i Família, Anna Simó, ens convoca a l'auditori del Palau de la Generalitat. Es tracta de la presentació del “Fons 2005 per a l’acollida i la integració de persones immigrades: un nou panorama en les polítiques de ciutadania i immigració a Catalunya”. Són presents també la senyora Estrella Rodríguez, directora general d'integració dels immigrants del Ministeri de treball i afers socials, i la senyora Adela Ros, secretaria general de immigració de la Generalitat.
Intervenim, com a representants del món local, el president del consell comarcal del Tarragonès, l’alcalde de Banyoles i jo mateix.
El
Fons 2005 va ser creat per donar suport a les polítiques d’immigració i es va dotar amb 120 milions d’euros a càrrec dels pressupostos de l’estat. Ja ens han avançat que el Fons 2006 estarà dotat de 182 milions d’euros. D’aquest diners 27 milions han estat assignats a la Generalitat, que n’ha destinat 13'5 milions a subvencionar els ajuntaments.
En el meu discurs, davant un auditori d’alcaldes i regidors, he volgut destacar la significació de l’acte:
“Per primera vegada un representant del món local, un alcalde, pot parlar d’immigració en un acte en el que també estan presents el govern de Catalunya i el govern d’Espanya. No ha estat precisament habitual aquesta circumstància”.
Destaco la importància: “La immigració és el primer problema que ens preocupa, a nosaltres i als nostres ciutadans i ciutadanes” i la magnitud del fenomen
:” Mataró ha passat en cinc anys de tenir 4.140 persones estrangeres a tenir-ne 17.433. És a dir passar del 4% al 14,63%. Un creixement del 401%.”
Un fenomen que cal “gestionar de manera intel·ligent i cal fer-ho bé i ràpid. No tenim més temps”.
Que cal fer-ho des d’un punt de partida bàsic:
“a iguals drets iguals deures. Drets i deures són els elements sobre els que hem de bastir el discurs i la praxi de la nostra acció de govern envers la immigració”.
I fer-ho des de la subsidiarietat:
“Les polítiques d’immigració, com tantes altres polítiques, guanyen en eficàcia i eficiència a mesura que s’acosten al territori”.
Polítiques d’acollida, d’integració, de sensibilització i també de compensació:
“Polítiques que no permetin la massificació i degradació dels serveis públics, dels espais comuns, dels carrers i places, dels barris i ciutats”.
Com sempre el problema dels recursos i de les competències:
“Necessitem més diners i més eines per gestionar amb èxit el fenomen immigratori. Eines legals que ens permetin controlar i impedir l’empadronament fraudulent. Eines legals que ens permetin actuar contra els pisos pasteres i contra l’amuntegament en locals industrials o comercials”.
I una metàfora per acabar: “El fenomen de la immigració és com un Jumbo que comandat per pilots poc experts hem de fer aterrar en una pista estreta, curta i mal il·luminada. Si ens estavellem haurem fracassat col·lectivament”.

El debat de la mobilitat




Imatges de Toni Biada
La recepció als ajuntaments de la comarca d’un estudi informatiu del Ministeri de Medi Ambient sobre el trasllat de la N-II ha reobert el debat sobre la mobilitat al Maresme.
Un debat bizantí que ha generat hores i hores de discussió. Un debat que crec cal anar posant fi i entrar en el terreny de les solucions. La proposta que ara se’ns presenta pot avançar aquestes solucions.
La mobilitat del Maresme ha de respondre a un determinat model territorial. I cal tenir clares les nostres necessitats de mobilitat. Hi ha quatre necessitats bàsiques que el model de mobilitat ha de resoldre a la nostra comarca: la comunicació ràpida amb Barcelona i amb Girona-França, la mobilitat ràpida amb el Vallès Oriental i el Vallès Occidental i la bona comunicació entre les ciutats, pobles i vil·les de la mateixa comarca.. La comunicació ràpida amb Barcelona i Girona-França, amb el que suposa també d’accés als aeroports i a les futures estacions de l’alta velocitat, ens queda assegurada per la C-32 actual i el seu perllongament cap el nord. La comunicació ràpida amb les comarques vallesanes ens la garanteix la C-60 i ens la millorarà l’anomenat quart cinturó. La mobilitat entre les poblacions del Maresme ens l’ha d’assegurar una via de nova construcció, paral·lela i pròxima a la C-32. És la millor manera de guanyar en capacitat de transport, garantir una millor comunicació i alliberar la NII del trànsit actual i permetre la seva conversió en una via cívica.
Queda el debat de com ha de ser i per on ha de passar aquesta nova via. Aquests són els detalls que caldrà discutir ajuntament a ajuntament per ajustar-la el millor possible a la topografia del terreny, als cascs urbans consolidats i a les necessitats de connexió amb cada centre urbà. Cal fer-ho i fer-ho bé.
Això sense obviar dues qüestions fonamentals: els peatges i el transport públic. Pel que fa als peatges he dit altres vegades que tenim el trist honor de ser els degans en el pagament de peatges a Espanya. I això s’hauria d’acabar per la gent del Maresme. Sense que jo sigui partidari de l’aixecament universal de barreres que col·lapsaria sense remei la C-32. El debat dels peatges s’ha d’afrontar de manera global a Catalunya i acabar amb l’evident discriminació que pateix el nostre país davant altres territoris.
El fet que el Pla d’infrastructures del transport a Catalunya inclogui, per primera vegada, propostes sobre el transport públic, tant ferroviari com per carretera, obre noves expectatives sobre una mobilitat més sostenible. Per la comarca projectes com el del tren orbital Mataró-Vilanova posa el debat sobre el futur de la línia C-1 de rodalies damunt la taula. I això pot tenir un gran impacte sobre el territori i sobre la mobilitat.
La proposta del Ministerio és una primera proposta i és una bona proposta. La primera després de molt de temps d’esperar. D’esperar propostes i solucions. És l’hora d’aprofitar-ho.



Més sobre participació


Participo, a l’edifici de can Serra de la Diputació de Barcelona, a l’acte de presentació del llibre: Democratitzar l’administració. Lideratge i institucions públiques deliberatives. És un llibre publicat per la Fundació Catalunya Segle XXI. Els autors fan un aproximació teòrica a la democràcia deliberativa i analitzen les organitzacions municipals dels ajuntaments de Barcelona, Mataró i El Prat de Llobregat.
El tema m’interessa especialment i em suggereix algunes reflexions que desenvolupo en la meva intervenció.
La primera fa referència a que aquest tipus de debat es dóna exclusivament en el món local. La proximitat de l’administració municipal a la ciutadania permet un debat impensable en altres nivells administratius. Els ajuntaments són l’administració de referència i a la que es dirigeixen, en gran part, les demandes dels ciutadans i ciutadanes i al marge de competències administratives. Els alcaldes tenim les competències que tenim però tenim totes les incumbències. Tot el que passa a la nostra ciutat no ens competeix però si ens incumbeix.
La segona reflexió ha estat sobre el moment en el que es produeix aquest debat sobre democràcia deliberativa. Moments de gran complexitat social i moments en el que les demandes acostumen a ser molt individualitzades i responen a interessos molt segmentats. Cal atendre totes les demandes? Podem resoldre tots els problemes? Quins són els interlocutors vàlids per cercar i pactar solucions?. És evident que no podem resoldre satisfactòriament totes les demandes i que no tenim solucions per tots els problemes. Per competències i per recursos. I que la interlocució cal que sigui el més directa possible amb els ciutadans que fan la demanda.
Explico que a Mataró la participació ciutadana en la presa de decisions ha estat una voluntat política i estratègica. Una voluntat política manifestada en l’acord de govern dels partits que formen el govern municipal. Un dels quatre eixos d’aquest acord de govern en fa referència de forma explícita: “basar la forma d’actuació del govern en la participació ciutadana en la presa de decisions i la proximitat com a forma d’entendre i exercir la política local amb una gestió moderna i transparent dels recursos municipals”.
I una voluntat estratègica doncs la participació ciutadana ajuda a legitimar les accions del govern. Les accions, que no el govern. La legitimitat del govern ve de l’únic lloc que pot venir: del sufragi de les urnes.
I respon també la participació ciutadana a una necessitat. La de buscar polítiques més arrelades al territori, enriquides amb les aportacions dels agents socials i de la ciutadania, i amb més possibilitats de respondre eficaçment i eficient als reptes complexes que tenim al davant. I tot això ens obliga a polítiques més integrals i més transversals.

Parlant amb la ciutadania

Foto Capgros.com
Aquest vespre un cafè del PSC al centre. A la biblioteca de l’Anxaneta al carrer Sant Pere. Una trentena de veïns i veïnes interessats en les propostes dels socialistes. Com sempre faig una primera intervenció per explicar les actuacions previstes pel 2006. Abans m’agrada explicar perquè fem les coses. L’objectiu, ja explicat en un altre post, d’un centre de la ciutat viu i cohesionat. I afegeixo una reflexió sobre la necessitat d’actuar en l’àmbit de llevant de la ciutat per a evitar un lliscament del centre cap a ponent. Una vegada decidida la preservació de les Cinc Sènies, amb dues figures de protecció urbanística vigents: el Pla general d’ordenació urbana del 1996 i el Pla director del sistema costaner del 2005, els creixements de la ciutat es produeixen a ponent. Correm el risc d’arrossegar el centre de la ciutat en aquesta direcció. Es tracta de fixar el centre, fer-lo créixer, i connectar-lo amb altres centralitats de la ciutat. Una xarxa urbana ben tramada. Per això tenim tres grans actuacions a la banda de llevant engegades. La reurbanització del sector de can Xammar. El conjunt d’equipaments de l’Escorxador: nova escola bressol, local de la colla castellera Capgrossos i nova biblioteca. I el futur Museu de la Industrialització de can Marfà.
La llista d’actuacions previstes i projectes engegats és molt llarga i ens ocupa una bona estona explicar-los encara que sigui breument.
Com sempre la segona part és la més interessant: escoltar les demandes, aclariments i queixes dels veïns i veïnes. Poques coses queden al tinter i anem repassant tots els temes que els preocupen. El to tranquil de les intervencions permet l’explicació detallada, el contrast d’opinions, la discrepància civilitzada.
M’agraden aquest tipus d’acte que permet explicar les idees i els projectes i sobretot escoltar la visió que en té la ciutadania. A vegades coincident amb el govern municipal i altres vegades discrepant. Una bona forma de practicar, sense intermediaris, la política de proximitat i la participació ciutadana. Com deia un altre dia, democràcia en estat pur.

fracàs escolar o fracàs social?

Joguina de Torres García (Museu Torres García)
Llegeixo a La Vanguardia d'avui un interessant article de Alicia Rodríguez de Paz sobre l'índex d'abandonament dels estudis post-obligatoris que es produeix a Espanya i a Catalunya. Són dades extretes de l’informe sobre el Sistema estatal d’indicadors de la educació. Els resultats són especialment preocupants si els comparem amb altres països del nostre entorn econòmic i social. Al voltant d’un 30% dels estudiants espanyols de batxillerat i de formació professional no acaben els seus estudis. La mitjana catalana és una mica inferior a l’espanyola: 28’3 %. A Eslovaquia, per posar l’exemple de l’òptim, el percentatge d’estudiants que acaben els estudis de secundària post-obligatòria és del 91%.
Preocupant, molt preocupant. Pel que representa de pèrdua de capacitat de coneixement en el global del país i per tant de competitivitat del nostre sistema productiu. I preocupant per la pressió sobre un mercat de treball, precaritzat fins límits insostenibles, d’un nombre molt elevat de joves amb nul·la capacitació professional. I preocupant pel nivell de frustació personal que genera.
Hauríem de parlar d’un triple fracàs: personal, escolar i social. Fracàs personal per quan molts alumnes no aconsegueixen els objectius que s’havien marcat en començar els seus estudis. Hi ha una dada força interessant en aquest aspecte que fa pensar. El percentatge de nois que abandonen s’incrementa en 14 punts percentuals respecte a les noies. Crec que les dades tenen a veure molt amb dos aspectes: una major cultura de l’esforç i una major maduresa personal de les noies.
Fracàs escolar per quan el sistema educatiu no ha trobat els mecanismes per compensar i evitar aquesta fuga massiva de les aules. Les solucions no semblen fàcils però segurament passen per destinar majors recursos i permetre una major diversificació curricular. Amb un aprenentatge fet més a mida i més adequat a l’entorn social i econòmic de l’alumne segurament s’augmenta l’èxit. La experiència d’Astúries, on un 90% per alumnes dels programes de diversificació curricular han aconseguit acabar amb èxit els estudis, sembla el camí a seguir.
Un fracàs social per quan no hem aconseguit, com a societat, un dels objectius bàsics del procés formatiu dels nois i noies: dotar-los de les capacitats suficients per a integrar-se amb garanties en el mercat laboral. Les diferències importants entre els nivells de fracàs que es dona entre diferents territoris d’Espanya i que significa que Catalunya dobli pràcticament a Euskadi també fan pensar. Tampoc s’escapa de la reflexió el fet que les dues comunitats que millor resultats obtenen siguin les comunitats forals: Euskadi i Navarra. Quelcom sembla a tenir a veure els nivells de recursos públics que es destinen a l’educació en aquests territoris.
El que queda clar, i ho dic a tall de reflexió, és que no ens podem permetre aquests elevats nivells d‘abandonament de les aules si no volem posar en perill la viabilitat futura de la nostra economia. I ens calen iniciatives a tots els nivells per a fer front a aquest fenomen.

En nom de cap déu ni cap religió

Foto La Vanguardia
Les notícies i els comentaris sobre les violentes, i absolutament injustificables, reaccions del món musulmà a les caricatures del profeta Mahoma publicades en un diari danés centren la meva atenció i les meves lectures aquest diumenge.
L’article d’en
Carlos Nadal: “Cuando Mahoma es intocable en Europa” planteja tres preguntes interessants:
"¿Derechos fundamentales como el de expresión, obtenidos con tanto esfuerzo a lo largo de una enconada lucha histórica, deben ceder ante los principios y normas de una creencia religiosa?
¿Evitar ultrajes innecesarios, provocaciones blasfematorias?
¿Necesidad de respeto para preservar la convivencia?"
La resposta del propi columnista és molt clarificadora:
"No a costa de transigir en comportamientos contrarios a los valores esenciales del Estado de derecho".
Cap al final de la columna Nadal introdueix una reflexió geopolítica que crec fonamental per entendre com pot evolucionar aquesta crisi:
"Dinamarca, Irán, Palestina. Hay un nexo que relaciona los tres puntos, del cual probablemente el de mayor apremio es el triunfo de Hamas en las elecciones palestinas del 25 de enero, porque viene a ser la llegada al poder del islamismo radical en prácticamente el último reducto, por lo menos oficial, del laicismo árabe, representado por la Autoridad Nacional Palestina (ANP), no vinculada directamente al islamismo, sino a un movimiento de liberación nacional. Arafat representaba esto. Tenía muchos defectos, pero contenía el acceso al poder del integrismo islámico".
També destaca l’editorial de
El País alguns aspectes geopolítics:
“Pero mucho más indecente en el itinerario de esta escalada contra el sentido común es la instrumentalización que del ultraje religioso están haciendo numerosos Gobiernos islámicos y grupos con capacidad de agitación, que ven en la globalización y radicalización de la protesta una forma inmejorable de alienar más a sus ciudadanos y camuflar sus propias y abismales carencias democráticas. Esta orquestación corre a cargo de una colección de dictadores que alcanza desde Mauritania al sureste de Asia y se hace además con el concurso de los mismos clérigos y predicadores reaccionarios que legitiman en esos países los poderes absolutos que les pagan”.
Més crític amb el paper jugat pels oocidentals en aquesta crisi es manifesta en
Lluís Foix a la seva secció La Libreta de La Vanguardia. Coincideixo amb en Manuel Mas en discrepar sobre l’afirmació d’en Foix: “Seria un grave error estratégico integrar a tantos millones de musulmanes que viven y trabajan en Europa aplicando las reglas de la libertad sin tener en cuenta sus creencias más profundas”.
De cap de les maneres. Respecte el que calgui i a qui calgui. Però sense renunciar ni un mil·límetre a l’espai de llibertats i drets que ens hem dotat a Europa. En nom de cap déu ni cap religió.
Ara, per intentar resoldre el conflicte, ens caldrà intel·ligència, fermesa en els principis de la llibertat i segons com una mica menys de frivolitat.
Tal com ho veia en Horacio Altuna

Aquest matí Consell Nacional


Aquest matí Consell Nacional del PSC. Màxima expectació. És el primer consell després dels acords sobre l’Estatut i intervenen el president de la Generalitat i president del PSC i el secretari general del PSOE i president del govern espanyol. És la primera vegada en la història del PSC que el secretari general del PSOE intervé en una sessió del Consell Nacional.
Zapatero està solemne. En una sala, plena de gom a gom, desenvolupa el seu discurs amb l’eix central de la igualtat.
Poques concessions a la galeria. Discurs sobri. Espanya ha de ser el país de totes les possibilitats per a totes les persones i per a tots els territoris. La unitat que no oprimeix sinó que possibilita. Quan més es parlava de la "Unidad de España" més es perseguia la llengua i la cultura catalana. Plena igualtat en la defensa del patrimoni de les llengües comunes. Plenes garanties que ningú serà discriminat per motius lingüístics. Ni en nom del castellà ni en nom del català. La concòrdia i la convivència com a objectiu.
I Catalunya com a exemple històric de territori d’acollida. Abans, en sóc testimoni, i ara.
La feina del govern en defensa dels drets de ciutadania. Drets que formen part de la pròpia essència de la ciutadania. La llei d’igualtats i la llei de dependències com a exemples de garantia del dret a ser diferent i rebre un tracte igualitari.
I el convenciment que l’Estatut serà bo per Espanya i per Catalunya. I que tothom, fins i tot els qui ara s’oposen de forma ferotge, acabaran acceptant-ho. Acceptant-ho i reclamant pel seu territori el que ara se’ns qüestiona als catalans i catalanes. I Catalunya, una vegada més, haurà obert camí oferint llum al model territorial espanyol.
Ho havia dit poca estona abans el president Maragall: Catalunya no és un problema, Catalunya és la solució per Espanya.
I pregunta Zapatero: de què serveix embolcallar-se amb la bandera, la que sigui, si després el que preocupa no són els problemes dels espanyols sinó qui governa a Espanya?
I acaba recordant que la última, i única, vegada que havia parlat en aquesta sala va ser quan varen assassinar l’Ernest Lluch. Justament a la sala del carrer Nicaragua que es diu Ernest Lluch.
Com ha dit en Miquel Iceta, no deixarem que ningú, mai més, intenti donar-nos lliçons de catalanisme.

Parlant del Centre

Foto Francesc Amat
La discussió d’una proposta de resolució de CiU, en el Ple municipal d’ahir, em permet intervenir per parlar del centre de la ciutat i explicar la meva visió.
El centre de Mataró, a diferència d’altres ciutats, no ha patit un procés de degradació urbana i sempre ha estat un bon lloc per viure-hi. I això ha estat principalment mèrit dels seus veïns i veïnes que l’han mantingut ben viu. L’administració municipal fa anys que va fer una aposta decidida pel centre de la ciutat: reurbanització i peatonalització de carrers, construcció d’aparcaments, dinamització comercial, rehabilitació d’immobles i construcció d’equipaments. Actuacions no exemptes de polèmiques i picabaralles. És tractava del centre de la ciutat i tothom hi volia dir la seva. Poc a poc s’ha anat forjant una opinió i un model de centre històric que va sumant adeptes. I els resultats demostren que l’aposta va ser encertada. Avui el centre de Mataró és un espai atractiu pels seu veïnatge i pel conjunt de la ciutadania.
Els darrers tres anys ha estat un no parar d’obres de reurbanització i millora dels espais públics d’aquest sector de la ciutat: la plaça de can Xammar, el carrer de Sant Francesc, la Riera, el carrer de la Palma, la plaça de la Muralla, l’aparcament de can Xammar. Obres acabades i obres en marxa: carrer d’en Moles, Beat Salvador, Sant Francesc de Paula, casa Arenas, escola Anxaneta. I obres que començaran aquest any: Sant Antoni, Sant Pelegrí, Madoz i Mitja Galta, Damià Campeny. I projectes de futur que comencen a caminar: can Cruzate, Sala Cabañes, can Marfà. Tot plegat una forta empenta a la dinamització social i econòmica del casc antic de Mataró. La iniciativa privada no s’ha quedat pas curta. Importants inversions de renovació del teixit immobiliari i inversions de renovació del teixit comercial. Un comerç que no té res a envejar a d’altres capitals catalanes, que constitueix un element de dinamització econòmica fonamental per la ciutat i un factor d’atracció comarcal molt important.
En el Ple va quedar ben palès l’interès comú de tots els grups municipals de treballar per un centre viu, comercialment atractiu, urbanísticament de qualitat, socialment actiu, culturalment potent. Un centre on el fet residencial convisqui amb el comerç, les activitats econòmiques, les iniciatives culturals, la gastronomia i l’oci.
Tenim clars els objectius i tenim clara l’eina de treball: el Pla Integral del Centre-Eixample-l’Havana, que presideix la regidora Montse López, i que aglutina les voluntats de veïns, comerciants, grups municipals, entitats, ...
Només queda dir que la proposta va ser aprovada per unanimitat!

vaya, vaya, que aquí si hay playa!

Quan tot just encetem el mes de febrer i encara ens queden moltes setmanes de fred hivernal comencem a preparar l’estiu. Millor dit comencem a preparar les platges. Al Ple municipal d’ahir es va portar a aprovació el Pla d’usos de la platja per la temporada 2006. És un document que cal presentar a la delegació de Costes a Catalunya del Ministerio de Medio Ambiente. Com administració competent ens haurà de validar el pla i autoritzar els usos de la platja.
Mataró té uns dos quilòmetres de platges: Sant Simó, el Callao, el Varador i Ponent. Aquesta darrera guanyarà llargària i amplada aquesta primavera quan es faci el previst transvasament de sorres des de llevant del Port.
Cal ara preveure i planificar tots els serveis que una platja reclama. Neteja de la sorra i de l’aigua, vigilància, dutxes, papereres, guinguetes, ... . Una llarga llista que cal tenir a punt. Les platges són uns espais naturals i d’esbarjo de la ciutadania que suporten un ús molt intensiu en els mesos d’estiu i per això requereixen una especial atenció dels diferents serveis municipals responsables. Tenir-les a punt és un repte que cada any s’afronta decidits a oferir als mataronins i mataronines les millors platges possibles.
Les platges de Mataró, juntament amb el Port són uns elements de dinamització econòmica de la ciutat molt importants. El nostre front marítim té atractius suficients per a atreure persones d’altres punts de Catalunya. Especialment del Vallès Oriental, del Vallès Occidental i d’Osona. Això ja passa amb el Port que té un nombre considerable d’amarristes d’aquestes comarques de l’interior. La millora dels accessos al front litoral, les obres de reurbanització del passeig marítim en el tram del Port que s’acabaran aquesta primavera i una millora dels serveis i de l’oferta gastronòmica i lúdica poden ajudar-nos a fer de les nostres platges uns espais més atractius de cara a la gent de fora. La ruta del mar i les activitats lligades a l'alguer de Mataró fan encara més interessant la nostra oferta. Elements importants de la nostra vocació de ciutat mediterrània.
I aquest estiu, quan ens estirem a la sorra, ens capbussem al mar o ens seiem en una terrassa a la fresca de la nit podrem pensar, encara que sigui per un fugisser instant, que tot això és possible per que a ple hivern ja hi havia gent que pensava en la platja.
Foto AMM. Col·lecció Xavier Cateura. Autor: Ausencio Gómez

tarda a l'escola

Foto Capgros.com
Assisteixo a l’acte d’inauguració de la celebració del 150è aniversari del Col·legi Maristes Valldemia. Un ampli programa que comença ara i que s’allargarà fins el mes de novembre. Un audiovisual, parlaments d’alumnes, pares i director del centre. Em toca tancar l’acte i faig algunes reflexions. Sobre el que representen 150 anys d’una escola en un país on la universalització de l’educació és tan recent. Sobre els canvis profunds que en aquests anys s’han produït a la ciutat i al país i l’esforç constant que el món educatiu ha fet i fa per adaptar-se als canvis tan profunds i ràpids. I faig tres preguntes que no pretenen resposta. Podem garantir recursos suficients per a que l’educació sigui realment de qualitat i universal? Tenim prou ciència pedagògica per a resoldre els reptes educatius en un món tan complex com el que vivim? I la qüestió, per a mi, més important: sabem en que cal educar? I dic la més important per que crec que per a les dues primeres qüestions hi tenim resposta clara i positiva. Per la tercera hi tinc dubtes molt seriosos i crec que representa el nus gordià del que s’ha anomenat problema educatiu. Els coneixements, les actituds i els valors que es treballen a l’escola tenen, moltes vegades, poca relació amb els coneixements que es reclamaran als nostres joves. Que les actituds i els valors que es fomenten a l’escola no són exactament els mateixos amb els que es regeix el món fora de l’escola. Plantejo la necessitat d’un pacte profund entre escola i societat per a superar l’evident contradicció.
L’Oriol Burgada em fa un tall de veu per TVM. Em pregunta per la pluralitat. Li contesto que encara queda molt de camí per recórrer per arribar a una situació equitativa entre centres escolars. I que el Pacte Nacional per l’Educació pot ser una bona eina per trencar el desequilibri actual.