Fa poques setmanes m’arribava per correu electrònic l’advertiment de no fer llums si em creuava amb un cotxe que portés els llums apagats. Si ho feia em convertia en objectiu d’una banda de paranoics que em perseguirien fins matar-me. Ara m’arriba un nou correu advertint-me d’una banda que corre per Mataró i es dedica a la “sonrisa del payaso”. O sigui et tallen les comissures de la boca amb una navalla imitant la ganyota forçada del somriure d’un pallasso. Acostumo a ser molt incrèdul amb aquest tipus de rumors. Com que la brama m’arriba per la xarxa d’Internet faig servir la mateixa xarxa, no per sortir de dubtes que no en tinc cap, sinó per esbrinar fins on ha arribat la brama.
Entro al google, escric “la sonrisa del payaso” i hi trobo un munt de pàgines que parlen de llegendes urbanes. A quina més inversemblant. Efectivament la “sonrisa del payaso” fa dies que corre per la xarxa. Hi trobo unes quantes pàgines que en parlen. Normalment de dos tipus: les que demostren que tot és una mentida més o menys interessada i les que intenten demostrar, això sí des del més absolut anonimat desl forums, que es obra d’estrangers. Em sembla que va ser l'Empar Moliner qui va dir que els forums d'Internet són la versió moderna de les parets dels lavabos d'abans.
Us recomano la lectura de l’article de Vicente García Álvarez publicat en el Norte de Castilla. Què pretenen els inventors i difusors d’aquest tipus de llegendes? Sembla bastant clar: generar un estat d’opinió favorable als seus interessos polítics. La seguretat té un component molt alt de sensació. Amb aquestes “notícies” es pretén generar una sensació d’inseguretat falsa i que no es correspon amb la realitat. He explicat moltes vegades que en els temes de seguretat hi ha tres estadis: el que realment passa, el que es denuncia i el que es diu que passa. No cal ni explicar que el que es diu que passa no té res a veure ni amb el que es denuncia ni amb el que realment passa. La prova és que les policies estan fartes d’explicar que les llegendes urbanes són absolutament falses. I els hospitals expliquen que mai no s’han trobat amb cap “sonrisa del payaso”. Això sí, a una amiga d’una cosina de la veïna d’un que treballa amb el germà d’un amic li ha dit una infermera que a l’UCI d’un hospital hi ha una noia ferida. Quan preguntes pel nom d’algú de la cadena, sempre contesten el mateix: “bé, a mi m’ha ha dit un amic o una amiga” i ja no pots anar més lluny.
Una pàgina molt interessant és la del blog d’en Bruno que dóna algunes pistes d’alguns interessos que pot haver darrera aquest enviament massiu de correus amb llegendes urbanes. Quan costa fomentar la convivència i que fàcil resulta posar-la en perill.
Entro al google, escric “la sonrisa del payaso” i hi trobo un munt de pàgines que parlen de llegendes urbanes. A quina més inversemblant. Efectivament la “sonrisa del payaso” fa dies que corre per la xarxa. Hi trobo unes quantes pàgines que en parlen. Normalment de dos tipus: les que demostren que tot és una mentida més o menys interessada i les que intenten demostrar, això sí des del més absolut anonimat desl forums, que es obra d’estrangers. Em sembla que va ser l'Empar Moliner qui va dir que els forums d'Internet són la versió moderna de les parets dels lavabos d'abans.
Us recomano la lectura de l’article de Vicente García Álvarez publicat en el Norte de Castilla. Què pretenen els inventors i difusors d’aquest tipus de llegendes? Sembla bastant clar: generar un estat d’opinió favorable als seus interessos polítics. La seguretat té un component molt alt de sensació. Amb aquestes “notícies” es pretén generar una sensació d’inseguretat falsa i que no es correspon amb la realitat. He explicat moltes vegades que en els temes de seguretat hi ha tres estadis: el que realment passa, el que es denuncia i el que es diu que passa. No cal ni explicar que el que es diu que passa no té res a veure ni amb el que es denuncia ni amb el que realment passa. La prova és que les policies estan fartes d’explicar que les llegendes urbanes són absolutament falses. I els hospitals expliquen que mai no s’han trobat amb cap “sonrisa del payaso”. Això sí, a una amiga d’una cosina de la veïna d’un que treballa amb el germà d’un amic li ha dit una infermera que a l’UCI d’un hospital hi ha una noia ferida. Quan preguntes pel nom d’algú de la cadena, sempre contesten el mateix: “bé, a mi m’ha ha dit un amic o una amiga” i ja no pots anar més lluny.
Una pàgina molt interessant és la del blog d’en Bruno que dóna algunes pistes d’alguns interessos que pot haver darrera aquest enviament massiu de correus amb llegendes urbanes. Quan costa fomentar la convivència i que fàcil resulta posar-la en perill.
1 comentari:
e k me da igual e juan ambrosio
k personn este tontopolla
Publica un comentari a l'entrada