header-photo

La discreció com a norma

Hi ha serveis municipals que treballen intensament però amb la més absoluta discreció. Són serveis que llueixen poc però que són imprescindibles en moments delicats. Un d’aquests serveis és el de Protecció Civil. Tenir a punt tots els protocols d’actuació davant qualsevol incident greu que es pugui produir a la ciutat requereix d’un treball callat i important. Avui el servei de Protecció Civil de Mataró ha estat notícia per l’inici dels treballs d’implantació dels protocols d’actuació davant accidents químics. Uns treballs que han d’implicar als responsables dels diferents serveis que han d’actuar en cas d’un accident amb substàncies químiques: bombers, policies, serveis sanitaris, ... També intervenen en aquests treballs representants de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments propers a Mataró. Un treball ben coordinat per tenir-ho tot a punt per si fos necessari. I el desig intens de que mai sigui necessari portar a la pràctica el protocols elaborats.
El Servei de Protecció Civil de Mataró ha desenvolupat en els darrers anys una intensa activitat de redacció de plans derivats del Pla Bàsic d’Emergència Municipal: plans d’actuacions específics per nevades, riuades, incendis forestals, sismes. S’han elaborat plans d’actuacions per actes multitudinaris: correfocs, Cavalcada del Reis, Setmana Santa. S’ha treballat conjuntament amb les escoles de Mataró per tenir a punt els plans d’evacuació. L’estiu passat es va portar a terme la delimitació i creació de les franges de protecció de totes les urbanitzacions del terme municipal. En aquest aspecte hem estat pioners en el compliment de la llei catalana que obliga a les urbanitzacions a tenir franges de protecció netes de vegetació com a protecció dels incendis forestals.
S’ha fet i es fa la feina que pertoca al servei. Tenir els protocols a punt, prendre les mesures preventives adequades, establir els mecanismes de coordinació amb tots els organismes que han d’actuar en cas d’una emergència. Amb personal ben format i ensinistrat, amb dotacions materials suficients i adequades per la seva feina. És per això que és una bona notícia per Mataró la construcció d’un nou Parc de Bombers que permetrà treballar amb millors condicions a aquests professionals de les emergències. Parc de Bombers que es suma a la resta d’instal·lacions amb les que la ciutat s’ha anat dotant per atendre situacions de risc: comissaries de policies, edifici de la Creu Roja, Hospital de Mataró, ... En definitiva un conjunt d’elements imprescindibles per garantir una major seguretat a la ciutadania.

En el país del vent

Fa poc més d’una hora que acabo d’aterrar a El Prat. Venia d’Amsterdam d’un viatge d’un parell de dies. La meva condició de president del Consorci de Residus Sòlids Urbans del Maresme i els nous projectes que s’estan impulsant en torn a la gestió de la brossa a la nostra comarca, m’obliga a visitar plantes diverses. En dos dies quatre plantes. Tres a Alemanya, als entorns de Hannover i una a la vora d’Amsterdam a Holanda. Molts quilòmetres de carretera i la curiositat de passar vora ciutats com Hamelin que creia que només existia al conte o el polder del Zuiderzee que estudiava en els llibres del batxillerat. Dinars ràpids en bars d’autopista i sopars una mica més relaxats –això sí, en horari alemany- en ciutats com Bielefeld, històrica capital alemanya dels teixits de lli.
Moltes plantes de tractament i molta tecnologia per intentar eliminar la major quantitat de brossa traient el màxim de profit. En materials reciclats, en compost -encara que després vagi a abocadors- i en energia en forma de biogas. L’energia comença a ser una obsessió a centre Europa. L’alta dependència energètica europea comença a ser un dels talons d’Aquil·les de la nostra economia. Aquest és un tema que m’interessa i sobre el que voldré escriure més extensament. I això al marge d’OPA i coses així.
Acostumat a veure els nostres aerogeneradors situats en turons i serralades sorprèn l’enorme quantitat de molins a zones absolutament planes d’Alemanya i Holanda. Petits parcs eòlics, de vegades un sol molí al costat d’un granja, escampats a desenes pels camps. N’he vist centenars i calculant la seva potència gairebé deuen igualar la d’una central nuclear. Sense generar residus radioactius i fent servir una font d’energia inesgotable com és el vent. I en països amb moviments i partits ecologistes molt organitzats i forts.
El fet de trobar-me fora d’Espanya no m’ha permès seguir el debat al Congrés dels Diputats sobre l’Estatut. Poca cosa més enllà del resultat de la votació i alguna cita torera de l’inefable Mariano en el seu millor estil. Mireu que diu d’això la Maruja Torres avui a El País. Demà serà qüestió de llegir els diaris amb atenció i treure’n les conclusions pertinents. Encara que m’avanço i dic que tindrem un bon Estatut pels catalans i catalanes. Ni l’estatuet, ni l’estatut de tot a cent. Un bon Estatut al que estic segur els ciutadans i ciutadanes d’aquest país donaran un ampli recolzament en referèndum.

Jo sóc de ciències!


Aquesta afirmació, segurament, no significa res als joves d’avui dia. Però els més grans segur que saben a que em refereixo. Els de ciències som els qui estudiàrem una de les dues modalitats del batxillerat superior: o eres de ciències o eres de lletres. Doncs, com deia, jo sóc de ciències. I les coses relacionades amb la ciència sempre m’han interessat especialment. Llegir articles relacionats amb les ciències és una de les coses que faig habitualment. Per això avui he posat especial atenció a un parell d’articles apareguts a la premsa.
El primer és un ampli reportatge, a El País Semanal, sobre la figura de Santiago Ramón y Cajal, el nobel espanyol de medecina, qui va posar els fonaments de la neurobiologia moderna. Cajal fou premi nobel ara fa 100 anys. I ho va ser conjuntament amb el qui fou el seu gran rival científic, l’italià Camillo Golgi, qui defensava el model reticular d'organització del sistema nerviós davant el model neural de Cajal. Es dona la paradoxa que el científic aragonès va poder demostrar la seva teoria gràcies a l’aplicació de la tècnica de tinció cel·lular a base de sals de plata inventada precisament per Golgi. Bon moment per llegir aquest article per varis motius. Primer perquè entrem plenament en l’any Cajal. El centenari del premi Nobel generarà nombroses notícies sobre temes relacionats amb la neurobiologia i CosmoCaixa ja té anunciat, per l'abril, una exposició sobre "Paisatges neuronals". També al Museu de Mataró està programada una exposició, dins de la celebració de les III Jornades Científiques dedicada a Cajal. És suma a aquesta efemèride els 150 anys del naixement de Sigmund Freud. També a El País del diumenge hi ha un interessant article sobre el savi vienès. Dos personatges, Cajal i Freud, que des de facetes diferents varen fer avançar de forma substancial el coneixement de la ment humana. El motiu més important, i per a qui interessi mínimament el tema, és el convenciment dels científics que ens trobem en un moment en el que es poden produir avenços transcendentals en el coneixement del funcionament del cervell i de la creació de la consciència. Si us interessa el tema la Carme Cuadras acostuma a fer aportacions molt interessants en el seu blog.
L’altre article ha estat publicat a La Vanguardia. És una entrevista amb Peter Watson. "Aristòtil contra Plató" ha titulat l’article Justo Barranco. O sia l’exploració, observació i experimentació del món exterior d’Aristòtil versus les idees eternes de la religió, l’art i la filosofia del món interior de Plató. Per Watson, en el seu llibre acabat de publicar “Història intel·lectual de la humanitat”, la visió aristotèlica s’imposa clarament a la platònica. Fa l’autor anglès algunes consideracions importants sobre el moment en el que es troba el coneixement científic. Mancats de grans idees treballem sobre els coneixement bàsics desenvolupats entre els anys 1750 i 1950. Un article per llegir i pensar. Per llegir el llibre, 1.420 pàgines, caldrà tenir quelcom més que curiositat.

Armats de Mataró, Soldats de Pau, Endavant!

Foto Setmanasantamataro.blogspot
Aquesta és la salutació que acostumo a fer al capità manaia quan ve a demanar permís a l’alcalde per iniciar les desfilades. I ho faig plenament conscient del honor que representa dirigir-se a una entitat amb tres-cents anys d’història i una forta implantació a la ciutat. Avui els armats, a la Capella del Dolors, han nomenat l’alcalde de la ciutat president d’honor de l’entitat. Un gran honor i una gran responsabilitat per l’alcalde actual i pels qui el succeiran. Els Armats de Mataró són patrimoni cultural de Mataró i això ens obliga especialment a tots. A la pròpia entitat, dipositària de la història i la tradició. A l’Ajuntament que ha de vetllar de forma activa per la conservació i promoció d’un patrimoni cultural com el que representen els armats. I a la pròpia ciutat que n’ha d’estar orgullosa i ha de donar tot el suport possible. La presència dels Armats de Mataró a les desfilades de Setmana Santa li confereixen un caràcter especial del que poques ciutats catalanes poden presumir. I ho fan plenament integrats en un Setmana Santa que es va configurant com una de les millors de Catalunya. Per la quantitat de participants, per la qualitat dels passos i per haver sabut conjugar perfectament tradicions diferents. Segurament una bona mostra de la realitat social de la nostra ciutat. Però els armats són gent inquieta. Una vegada recuperada i consolidada l’entitat s’han llençat a nous projectes molt engrescadors. La Passió, recuperada pels armats, també va esdevenint una cita obligada per Setmana Santa. I els projecte, del que aquest any veurem una primícia, de representar-la en diferents indrets del casc històric de la ciutat pot ser un motiu més de vitalitat cultural i d’atracció de Mataró. Projecte al que volem donar suport des de l’Ajuntament i pel que hem requerit ajut a la Generalitat de Catalunya. Volem que la Setmana Santa de Mataró sigui una gran manifestació de cultura popular que, més enllà de les pròpies connotacions religioses, resulti un gran esdeveniment ciutadà. Els Armats de Mataró són una peça clau en tot aquest projecte. Per això, i una vegada més: Armats de Mataró, Soldats de Pau, Endavant!

La de tots!

Dia radiant al Parc Central. Es nota que la gent ja té ganes d’oblidar aquest hivern que ha estat especialment fred i llarg. A més un bon motiu per acostar-se al Parc. És la 8ena festa de l’ensenyament públic que organitza el MUCE amb la col·laboració de l’Ajuntament. Primer, la gegantada des de la plaça de l’Ajuntament fins el Parc. És curiós com les escoles, primer les públiques i després les concertades, han anat construint un gegant propi. En Sethomes –fill predilecte d’en Pep Tuneu- deu ser el degà dels gegants escolars de Mataró. A l’esplanada del parc cada escola ha preparat una parada amb activitats per entretenir la canalla. Algú em deia que era fàcil resseguir la mitologia de Mataró en les diverses parades. Els gegants, el tren d’en Biada, en Puig i Cadafalch, el tramvia, Les Santes, .... fins i tot un talleret tèxtil amb Overlok inclosa. La lectura del manifest ha posat la nota més formal a l’acte. Sorprenentment, almenys per a mi, el text llegit no feia cap referència al fet més transcendental i d’actualitat del món educatiu: la signatura del Pacte Nacional per l’Educació. En Ramon Bassas al seu blog en fa una bona ressenya del Pacte.
Sol, calor i molta gent amb la que parlar d’educació. Gent del món educatiu i pares, mares i nens i nenes. La vella guàrdia de l’escola pública present, però també molta gent nova i jove. Els qui vàrem fer l’opció de la pública i els qui la fan ara. I els vells principis d’escola oberta, acollidora, laica, participativa, plural i de qualitat ben presents. L’escola de tots. De tots i contra ningú.
I la preocupació per les noves escoles que cal construir per atendre a tots els nens i nenes. El treball que s’està fent és important i rigorós. El regidor Comas té les coses clares i la planificació ben feta:
Anxaneta, Mataró 1, Figuera Major, Escorxador. I les que han de venir: Cal Collut, Cirera Industrial, Eix Herrera, ... No patiu ja els hi posarem nom a totes. Un esforç molt important d’inversió en el que l’Ajuntament de Mataró està anant molt més lluny del que li pertoca. Deu ser allò de les competències i les incumbències.

La gran conxorxa?

Jpinto's photos
No tenia massa ganes d’escriure sobre el tema malgrat que hagi estat la notícia del cap de setmana polític: l’enviament de cartes, per part d’ERC, a treballadors de la Generalitat de Catalunya. Sóc dels que penso que mal favor es fa a la democràcia amb afers d’aquesta classe. Els partits apareixen davant els ciutadans com preocupats només pels seus interessos. També sóc dels que penso que aquest no és un assumpte ni del govern, ni del tripartit. Aquest és un assumpte que competeix únicament a Esquerra. O almenys als seus òrgans de direcció. Però és que plou sobre mullat. A les desafortunades –ho dic, ho mantinc i ho reitero- declaracions del diumenge passat del conseller Carretero a LaVanguardia, es suma ara aquesta mala notícia sobre el finançament d’Esquerra.
Hi ha però dos motius que m’empenyen a escriure sobre el tema. Un és la suposada conxorxa, gairebé un contuberni- contra ERC. Hi ha qui diu que, ahir, els diaris anàvem plens d’una informació contra el partit independentista. Periodistes culpables? Matem el missatger? Avui llegeixo que els sindicats també s’afegeixen a les crítiques i amenacen amb portar el tema a la mesa de la funció pública de Catalunya. Massa unanimitat per creure en conxorxes. Perquè com diu Miquel Iceta, en el seu blog, “Una cosa és que els militants d’un partit assumeixin les obligacions que aquest els hi imposi (i si no les comparteixen poden abandonar la seva militància) i una altra ben diferent exigir contrapartides a canvi de càrrecs”.
L’altre motiu és l’entestament dels líders d’esquerra en relacionar la publicació de les cartes com a forma de pressió per fer canviar el seu vot negatiu a l’Estatut. Per més voltes que hi dono no veig enlloc la possible relació. I si es tracta d’una hipòtesi jo apunto una altra. ¿No serà que, ara que alguns líders d’Esquerra comencen a valorar la possibilitat d’acabar demanant el sí a l’Estatut, algú estigui interessant precisament en desestabilitzar la direcció del partit per evitar el seu canvi de posicionament? Inversemblant? Doncs més o menys com la primera hipòtesi.
Perquè quan es parla de grans conxorxes sempre recordo la novel·la de Chestertton: “L’home que es va dir Dijous”. L’argument és senzill. La cúpula d’una organització terrorista internacional està formada per set homes que tenen com a àlies el nom d’un dia de la setmana. El cap, evidentment es diu Diumenge. Els homes no es coneixen entre ells, les reunions es fan amb la cara tapada, i només saben que han estat contactats per un personatge desconegut. Al llarg de la novel·la van descobrint que, un rere l’altre, tots els components són policies infiltrats en l’organització. I que el cap, Diumenge, és qui els va contactar. No cal afegir que Diumenge és el cap de la policia.

Seguint la ratlla blava



Foto Atletismecatalà.com
La tardor de l’any 1989, l’Esteve Terradas aleshores president del Patronat Municipal d’Esports, ens va comentar la possibilitat que Mataró fos la sortida de la Marató Catalunya. Tots els membres de la junta del Patronat sabíem que podia significar aquella sortida a només dos anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. La idea va entusiasmar-nos i ràpidament es va posar mans a l’obra. Calia organitzar la millor sortida de la marató. I així es va fer. Coordinats per l’enyorat Quico Oller, tots els serveis de l’Ajuntament es posaren a treballar. El Patronat i els clubs d’atletisme es cuidaren de crear l’ambient esportiu necessari per assegurar la presència massiva de la gent al carrer. A les escoles es feu una bona feina d’explicació del que representava aquella prova en la història de l’atletisme. Dubto que quedés cap noi o noia sense saber qui fou Filípides. El dia de la prova, quan en Manuel Mas va donar la sortida a la plaça d’Espanya, els carrers de Mataró estaven curulls de persones animant els corredors. Quedarà per la història de la ciutat la fotografia de la ronda Alfons XII amb la corrua d’atletes i la ciutat omplint de gom a gom les dues voreres. Mataró va guanyar la Marató i va quedar ben clar que les sortides de les maratons olímpiques es farien a la nostra ciutat. I així va ser.
I durant molts anys vàrem organitzar les sortides. Les millors sortides que mai han tingut les maratons a Catalunya.
Però després de l’any olímpic, amb de 6.586 corredors sortint de l’avinguda del Maresme, les coses començaren a anar de mal borràs. El nombre de corredors es reduïa cada any i la prova no aconseguia consolidar-se com una gran festa de l’atletisme. Pel març del 1996, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, vaig advertir –aleshores era president del Patronat d’Esports- que no anàvem bé. Que si no havia un canvi important en l’organització les coses acabarien com el rosari de l’aurora. I vaig reiterar l’oferiment de Mataró per a treballar per la Marató que Catalunya es mereix. Com si prediqués en el desert. Uns organitzadors més pendents dels seus interessos personals que de l’èxit de la prova, unes administracions responsables poc interessades en l’esport després dels jocs olímpics, varen fer poc, o res, per redreçar la situació. Els ajuntaments de Mataró i de Barcelona aguantàvem com podíem però cada any el nombre de corredors minvava. L’obsessió de l’organització per una gran marca va canviar l’arribada. Del mític estadi olímpic, autèntica il·lusió de molts atletes populars, es va passar a l’avinguda Maria Cristina. Fins que la història es va acabar. La Marató sortiria i arribaria a Barcelona. Ens va costar acceptar la decisió. Però no hi va haver res a fer. Ens sentírem traïts i decebuts. Per desgràcia les coses encara podien anar pitjor. Pleits i anys on ni tan sols es va celebrar la prova.
Però ara torna la
Marató Barcelona. Ens alegrem profundament. L’alcalde de Mataró, la ciutat que va organitzar durant molts anys les millors sortides de la marató, vol encoratjar als barcelonins i als catalans a omplir demà els carrers del cap i casal en una gran festa cívica i atlètica.
La ratlla blava, que marca el recorregut dels 42,196 km, fa temps que s’ha esborrat del nostre asfalt –algun dia en recuperarem un trosset petit com a record històric- però la ciutat, i sobretot els seus atletes encara mantenen la il·lusió per la prova més emblemàtica de l’atletisme. Per entendre-ho millor us recomano la lectura d’un article d’en
Quim Martorell, l’amic, metge i maratonià, que fa molts anys –segurament ni se’n recorda- em va dir que la seva màxima il·lusió com atleta era córrer una Marató.

Qüestió de pilotes?



Hi ha qui diu que la política és com un partit de tennis. Dos jugadors es van passant una pilota amb la intenció que l’altre no l’ha pugui tornar. Segurament això és cert pels debats parlamentaris o per “l’alta política”. Per la política municipal això no val. I menys per la feina d’un alcalde. La imatge més encertada, i per no moure’ns del símil del tennis, seria la de jugar contra una màquina llençapilotes.Les tira seguides, sense parar, i cal jugar-les totes. I no tirar-les fora!. No cal dir que alguna se’t cola i fins i tot que, de quan en quan, alguna et peta als morros.
Dic això perquè, i divendres a la tarda, quan repasses l’agenda de la setmana veus les mil pilotes diferents que has hagut de tocar. Amb encert o no, que això ja és un altre tema. Sanitat, educació, esports, civisme, seguretat, cultura, urbanisme, economia –de l’ajuntament i de la ciutat-, manteniment, obres, neteja, gent gran, .... Tantes coses com facetes té la ciutat.
A tall de resum m’agradaria parlar-ne un moment de quatre coses fetes aquesta setmana.
La primera seria la reunió del Consell d’alcaldes del Maresme del passat dimarts. Crec que el Consell d’alcaldes és un bon fòrum de debat dels temes que afecten les ciutats, pobles i vil·les del Maresme. Tots els alcaldes en igualtat de condicions. Cara a cara i per parlar dels temes que ens afecten i sobretot afecten als nostres conciutadans. Sense l’encarcarament pseudoparlamentari, que pel meu criteri, pateixen els consells comarcals. Aquest consell va ser important pels temes que es varen tractar: explicació del projecte Tecnocampus Mataró, televisió digital terrestre, pla estratègic del Maresme, futur consorci de polítiques actives de la comarca. Dues hores de treball intens i alguns temes ben encarrilats.
La segona va ser la presentació dels Plans educatius d’entorn el dimarts al vespre.. Una bona iniciativa de la Generalitat que ha trobat un ampli recolzament en els ajuntament. A l’acte de can Palauet, amb la sala plena, varem tenir ocasió d’escoltar l’opinió i conèixer l’experiència de tres col·lectius diferents. Els plans educatius d’entorn han tingut l’encert de posar a treballar, en el procés de formació integral de les persones, a tots els agents que intervenen en el territori. Administracions, centres escolars, entitats veïnals, clubs esportius, ... Cal esperar però l’èxit és possible.
Dimecres acte de presentació a la ciutat del Pacte pel Desenvolupament econòmic i social de Mataró. També es va omplir la sala de can Palauet. Ens va acompanyar el conseller de treball i indústria de la Generalitat de Catalunya, en Josep Maria Rañé. Ple suport de la Generalitat al Pacte de Mataró i bones notícies per l’ocupació de la ciutat. Més de 1.100 llocs de treball nets creats a Mataró durant l’any 2005 i en els dos primers mesos de l’any 2006 ja s’ha formalitzat a la Seguretat Social més de 900 contractes indefinits nous.
El dijous, després de l’acte d’homenatge a Antoni Comas, homenatge institucional a Cardedeu a Elisabet Eidenbenz. Emocionant acte de més de dues hores de duració en les que ningú es va moure de la sala. La lectura, a càrrec de persones diverses, de fragments del llibre de l’Assumpta Montellà, “La maternitat d’Elna”, va captivar i emocionar profundament a tots els assistents. La força del relat i sobretot la dels sentiments ens va fer viure el drama de l’exili i el miracle de la solidaritat. La figura d’Elisabet Eidenbenz i el seu treball altruista i solidari ens va omplir de fe en l’espècie humana.
Moltes coses per una setmana de només set dies. Afortunadament de només set dies. Si en fossin més dies encara caldria fer-ne més coses. Encara la màquina llençaria més pilotes.

Recordant l'Antoni Comas

Mataró recorda i homenatja Antoni Comas i Pujol. Vint-i-cinc anys després de la seva mort la comissió homenatge Antoni Comas vol recordar l’insigne mataroní. Fill de la seva època l’Antoni Comas representa el compromís acadèmic i ciutadà pel català i per Catalunya. I en una època especialment difícil.
Primer catedràtic de Llengua i Literatura catalanes a la Universitat de Barcelona l’any 1965. El seu constant suport a la llengua i cultura catalanes i els seus mèrits acadèmics li valgueren, en vida, un prestigi inqüestionable en els cercles universitaris, culturals i polítics del país. Prestigi estès més enllà de l’Ebre i dels Pirineus.
La ciutat, on nasqué i es formà, i a la que restava profundament lligat ja li va retre un multitudinari homenatge en el moment del seu traspàs. La seva figura i personalitat formen part de la història de la ciutat i és per això que la comissió homenatge a Antoni Comas vol recordar-lo i al mateix temps donar-lo a conèixer a les noves generacions.
Mataró no acostuma a ser massa generós amb els seus fills il·lustres. Segurament la discreció, qualitat tan pròpia del caràcter dels mataronins i mataronines, ens fa ser prudents a l’hora dels homenatges i els reconeixements públics. Per això és d’agrair que els qui foren els seus amics, els seus deixebles, les entitats que el veieren créixer i formar-se i les entitats culturals de la ciutat hagin impulsat la comissió ciutadana encarregada de l’organització d'un conjunt d’actes.
Actes que situaran la figura d’Antoni Comas amb la perspectiva dels temps transcorregut i en el moment actual del nostre país. Un país que, vint-i-cinc anys després, de la seva mort ha avançat de forma important en el coneixement i ús de la nostra llengua. Ens queda, però, encara molta feina fins la plena normalització del català. L’exemple d’Antoni Comas i el treball de les persones i entitats que conformen la comissió de l’homenatge ens encoratja a seguir treballant a favor de la llengua i de la cultura catalanes.

Fem-la irreversible

Sant Sebastià. Gener 2004
Fem irreversible la treva. Fem irreversible la pau. La banda terrorista ETA ha anunciat avui un alto el foc permanent. La notícia m’arriba enmig d’una reunió de treball. No puc sinó anunciar-la a tots els assistents. Una bona notícia per tots. Una gran notícia pel poble basc víctima principal dels terroristes. És hora de mirar endavant i cercar solucions definitives. Amb la fermesa i la legitimitat que dona la democràcia. I amb intel·ligència. Perquè aquest alto el foc anunciat no ha estat fruit de la casualitat. Ha estat fruit de la intel·ligència i del treball. Ho deia el president Rodríguez Zapatero fa uns dies: “Se cosecha lo que se cultiva. Este gobierno cultiva la esperanza de acabar con la violencia, cosecha que será fruto de la sociedad española”. “El proceso será largo, duro y difícil” va dir també Rodríguez Zapatero.
Reaccions de tots els dirigents polítics.
Satisfacció i prudència. Alguns descolocats. Els digitals ja anuncien les portades de demà. Lluís Foix en fa una bona anàlisi a la seva llibreta de La Vanguardia. Els blogs treuen fum.

Avui m’han regalat un llibre


Foto Quico Melero
Avui ha estat un dia interessant. Ple de coses per omplir el blog. Consell d’alcaldes, Plans d’entorns, ... però ja en parlarem un altre dia. Perquè el més important que m’ha passat avui és que m’han regalat un llibre. Un llibre de poemes. Un llibre d’enquadernació senzilla però de continguts i intencions preciosos. La Vocalia de la Dona de l’Associació de Veïns de Rocafonda ha editat, amb motiu del dia internacional de la dona treballadora (sí, de la dona treballadora), un llibre de poemes amb un títol definitori: La dona, víctima de la guerra. La dona, lluitadora per la Pau. L’altre dia no vaig poder compartir amb elles la lectura dels poemes i avui me l’han regalat.
Avui, 21 de març, primavera, dia internacional de la poesia i dia de l’aprovació a la comissió constitucional del text de l’Estatut.
Les paraules de Salvador Espriu millor que les meves:

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Moltes gràcies a totes per aquest petit tresor.
I gràcies Quico pel regal de la teva foto.

Malgrat tot els mites no moren


Foto El País
Bon article avui a El País: “La soledad final del atleta de élite”. La mort de Jesús Rollán ha tornar a la palestra el debat sobre el futur que espera als esportistes d’elit quan es retiren de l’alta competició. Havia vist jugar moltes vegades en Rollán a la piscina del Parc. Amb el seu posat de passar-s’ho bé dins de l’aigua. Com si l’únic problema a la vida fos aturar els xuts dels contraris i si es pot llençar el contraatac. Però la vida és més dura i els xuts més difícils d’aturar. Més enllà dels tòpics als que són tan afeccionats els diaris esportius, l’article de El País planteja la qüestió de com encarar la retirada de la competició i la integració a la vida professional de persones que sovint no han fet més que entrenar i competir. És cert el que diu, també a El País, l’Iñaki Urdangarín: els esportistes aprenen valors imprescindibles com la disciplina, el treball en equip o l’activitat sota la màxima pressió. Qualitats ben valorades en el mercat laboral però que cal acompanyar amb formació específica per evitar els casos d’esportistes als que l’abandonament de la competició els troba desprotegits. I aquest és un assumpte al que les polítiques esportives han de procurar solucions. En un país acostumat a dilapidar el capital humà passa massa sovint que els coneixements i l’experiència dels esportistes no té cap valor fora dels terrenys de joc. I potser per aquí poden venir algunes solucions. Les sortides professionals com a tècnics solen ser les més freqüents però en poden haver d’altres. L’esport és avui dia una indústria que mou ingents quantitat de diners. I com totes les indústries necessita de directius i personal qualificat. Però per això cal que canviïn algunes coses i que l’ensinistrament d’un esportista es faci en clau de formació integral. No hi ha prou amb ser el més ràpid, el més fort o el més hàbil. “Sempre hi ha algú més ràpid, més fort o més hàbil que tu, el que cal és ser el més espavilat”, deia en Johan Cruyff. Més espavilat per la competició i més espavilat per la jugada següent. La que comença quan s’acaba el darrer partit. Estan molt bé els programes d’ajut als ex-esportistes, són necessaris i poden solucionar moltes problemàtiques personals. Però les solucions de debò cal començar a buscar-les al mateix temps que es plantegen els entrenaments exhaustius i la dedicació plena. Quan es forma l’esportista ha de saber que té data de caducitat. Quan es forma la persona ha de saber que la vida segueix després de la competició. Correspon als directius de l’esport plantejar les solucions i a tots plegats, si volem medalles i èxits dels nostres esportistes, acceptar-ne les condicions. Els mites no moren però les tragèdies cal evitar-les.

Notícies del diumenge


Foto Le Monde
Una ullada ràpida a les portades de la premsa del diumenge. Avui hi ha tres notícies que es repeteixen gairebé a tots els diaris.
La ressaca del botellón ocupa força planes dels diaris. No puc estar d’acord amb l’anàlisi que fa en Salvador Giner a les pàgines de El Periòdico. L’anàlisi que en fa és força potent però, i segons el meu parer, planteja algunes certeses que no ho són tant. A tots els “botelloneros” els va moure les mateixes raons? S’aguantaria la relació directa que fa amb l’urbanisme si el lloc triat pel ”macrobotellón” hagués estat la plaça de Catalunya? I què passa amb la immensa majoria dels joves que no varen secundar la convocatòria?
L’editorial de El País
planteja les dues qüestions per a mi bàsiques. La cultura de la borratxera i l’ocupació privativa de l’espai públic. Interessant també l’article d’en Alfredo Abiàn, director adjunt de La Vanguardia. I que fa referència als altre dos temes del dia: la situació a França i el darrer, que no definitiu, capítol de l’Estatut.
De l’Estatut em quedo amb l’entrevista al conseller Carretero
que surt avui a La Vanguardia. La conclusió que en trec és que sembla importar poc el país i els ciutadans. Sembla molt més important la seva idea de país i com queda el seu partit. En tot el procés de l’Estatut està sobrant tacticisme en una batalla que pot acabar en una victòria pírrica.
Sobre l’estat de les negociacions de l’Estatut tracta també l’editorial de El País.
Una anàlisi acurada, que es pot o no compartir, però que aporta elements de reflexió força interessants.
Sobre la situació francesa hi ha un bon dossier a La Vanguardia. Vull destacar
, però, un article d’ahir a Le Monde que analitza l’efecte que poden tenir les protestes sobre el vot. No el vot dels joves sinó el dels seus pares. Molt interessant i que crec pot influir de manera important sobre les intencions del govern francès.
Us recomano també la lectura del post d’en Jordi Pedret, 68 ó 06, en el seu blog. Una bona reflexió comparativa sobre els dos moviments estudiantils francesos i una crida al PSF per a que passi a liderar la crisi.

Teràpies naturals



Aquest matí la consellera Marina Geli ha presentat, a la Casa de la Maternitat seu del Departament de Salut de la Generalitat, el projecte de decret que ha de regular les teràpies naturals a Catalunya. He assistit en la meva condició de president en funcions del Consorci Sanitari del Maresme. L’Hospital de Mataró està desenvolupant un pla pilot de teràpies naturals. Precisament aquesta setmana, en el darrer Consell Rector del Consorci, vàrem aprovar el conveni amb el Departament de Salut per desenvolupar aquestes teràpies naturals.
Concretament a l’Hospital de Mataró s’estan portant a terme tres projectes: oncologia, mal d’esquena i salut laboral. S'estan utilitzant la homeopatia i l'acupuntura amb malalts oncològics. L'acupuntura i l'osteopatia amb persones amb mal d’esquena crònic. I s’està utilitzant el tai-chi amb personal del Consorci com a pràctica de salut laboral. Tots aquests tractaments estan dins el catàleg de serveis del consorci i hi poden accedir gratuïtament les persones que siguin derivades pel seu metge. Amb aquests programes l’Hospital de Mataró esdevé pioner a Catalunya en aquestes teràpies i augmenta els serveis de salut que ofereix a la població.
Les teràpies naturals són cada vegada més utilitzades en el nostre país i en els països del nostre entorn. Un estudi del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona diu que el 67% dels pacients crònics utilitzen teràpies naturals. És doncs una bona notícia que la Generalitat hagi decidit per un costat impulsar, de forma experimental, aquestes teràpies dins del servei públic de salut i per un altre costat vulgui ordenar el sector. Aquestes mesures evidentment són importants i avui mateix La Vanguardia hi dedicava un ampli article a comentar-les. Les reaccions al projecte de decret seran segurament de tot tipus però cal esperar que s’arribi a un ampli consens sobre la regulació i l’ús d’aquestes teràpies que, a més de ser demandades i utilitzades, poden ser un bon complement a la medicina tradicional.
Setmana, doncs, important pels serveis de salut de Catalunya amb la publicació del decret sobre governs territorials –i que l’Oriol Batista, regidor de salut de Mataró, explica en el seu blog- i amb la presentació del projecte de decret de les teràpies naturals. I és que la Geli és molta Geli.

Parlem de cultura




La cultura a Mataró es troba en un moment interessant i força positiu. Només cal llegir l’editorial d’algun mitjà local per entendre-ho. Un moment, però, de canvis importants i molt lligats a una nova dimensió d’alguns esdeveniments culturals que s’estan produint arreu i a Mataró. Parlo concretament de la cultura entesa com a element dinamitzador de l’economia de la ciutat. He explicat algunes vegades, l’acte d’inauguració de can Xalant va ser una d’elles, que Mataró ha de treure profit econòmic de totes les seves potencialitats. De la tradició industrial de la ciutat, de la capitalitat de serveis d’un territori i del que s’anomena sector quinari: el patrimoni arquitectònic i festiu, el medi natural, la cultura, el talent dels seus creadors, ... . Parafrasejant a la ministra de cultura Carmen Calvo: “una societat val el que valen les seves idees”. És lògic, doncs, pensar que en aquesta nova dimensió de determinats esdeveniments culturals apareguin elements desconeguts o estranys en la gestió cultural que s’ha vingut fent fins ara. I és lògic que cal tractar aquesta nova dimensió econòmica des de punts de vista diferents als habituals. Si la cultura, almenys una part, pot esdevenir un dinamitzador de l’economia de la ciutat cal pensar en donar joc als instruments creats per l’economia. I a Mataró això es diu Institut Municipal de Promoció Econòmica. Esdeveniments com el Cruïlla de Cultures, la Setmana Santa o Les Santes, per posar alguns exemples, tenen un clar component cultural i per això el responsable polític màxim de la seva gestió és el Patronat Municipal de Cultura. Però, i sembla força evident, tenen també un component clar de promoció de ciutat i de dinamització econòmica. Sembla doncs molt justificada la implicació de l’IMPEM. I aquestes són les causes i cap altre.
En el debat, organitzat per Capgròs a l’ateneu Caixa Laietana, protagonitzat per en Pere Pascual i en Perecoll, aquest darrer va apuntar la necessitat de disposar a la ciutat d’algun tipus de mecanisme que servís per ajudar als artistes novells a introduir-se mercantilment en el món de l’art. Sembla doncs també evident que estem parlant d’art i d’economia. I la idea que es va desenvolupar a partir de la proposta d’en Perecoll va ser treballar per crear, i sota el paraigua IMPEM, l’embrió d’una empresa que pogués dedicar-se a aquests menesters. I de nou aquesta és la causa i cap altre.
Treballar coordinadament i transversal, amb objectius comuns que superin l’encotillament administratiu. I fent servir, si cal i és necessari, tot el potencial institucional del que disposem. Fins i tot la figura de l’alcalde que es presta amb entusiasme a treballar per objectius de ciutat importants. Diguis rehabilitació de la basílica o de l'orgue de Santa Maria, llegat Ubach o “Proposta Mataró. Fons d’Art”. Per la cultura de la mateixa manera que ho fa per la sanitat, l’urbanisme, l’educació, l’esport i el que faci falta pel bé de Mataró. Conciliant postures, obrint portes, polsant contactes, reclamant si fa falta. I com sempre de forma acordada en el govern i amb els regidors políticament responsables. Sumant competències i sense retallar-ne cap.
I aquestes són les causes i cap altres.
I per si algú no se’n recorda la Trobada de Ciència Ficció va ser la setmana passada!

Llei de Policia

Foto El País
Ahir vaig assistir a l’acte d’inauguració de la jornada que l’Associació de caps i comandaments de Policies Locals de Catalunya va organitzar a Mataró. La jornada tenia com a objectiu discutir l’avantprojecte de llei del sistema de policia de Catalunya. Vaig assistir per educació, com acostumo a fer quan se’m convida per part d’alguna entitat o organització. A més vaig ser responsable polític de la Policia Local de Mataró i conec personalment a molts dels caps de policies locals assistents ahir a la jornada. La Policia Local de Mataró és un cos de referència a Catalunya i en els quatre anys que vaig ser-ne regidor ens varen visitar infinitats de responsables polítics i tècnics de les policies locals d’altres ciutats i pobles de Catalunya. Per tant que ningú interpreti la meva presència més enllà de la cortesia obligada. Quan assisteixo, per exemple, a la inauguració d’una jornada d’un sindicat vol dir que estic avalant el que allà s’acabi decidint? Rotundament no. I vaig voler deixar constància en la meva intervenció algunes coses que tinc força clares sobre la llei i el procés d’elaboració. No vaig voler entrar en valoracions sobre el text conegut fins ahir. Ni era el lloc, ni era el moment. Però vaig insistir en tres idees, per a mi bàsiques. La primera és que escometria un gran error si la llei neix prenyada de partidisme polític. Qualsevol llei, evidentment, recull les idees polítiques de la majoria que les impulsa. No hi ha lleis neutres. Però és evident que en un tema com la seguretat ciutadana cal aplegar el màxim consens i fer una llei que serveixi més enllà de les simples conjuntures polítiques. La segona idea és que cal defugir qualsevol temptació corporativista. La llei ha de servir, fonamentalment, als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A la seva seguretat i a la seva llibertat. I la tercera idea té a veure amb l’autonomia local. Volem una llei que serveixi als municipis. Que apliqui el principi de subsidiarietat i que respecte les competències municipals. La seguretat és quelcom que preocupa molt a la ciutadania i que ocupa molt als alcaldes i alcaldesses. Per això volem seguir sent-ne els màxims responsables. I volem que les Juntes de Seguretat presidides per l’alcalde sigui l’àmbit de discussió i decisió de les polítiques de seguretat. Els ciutadans i ciutadanes no entenen d’uniformes. El que volen és viure segurs i que algú, sigui del cos que sigui, aparegui ràpidament quan té un problema. Per això, i respectant les competències pròpies de cada cos –competències que s’han de redefinir- es imprescindible que es doni la màxima coordinació i col·laboració entre les diferents cossos. A Mataró fa temps que practiquem aquesta filosofia i crec modestament que els resultats han estat prou bons.

Hoy ha sido un gran día

Foto El País
Per Serrat i per tots els que creiem en l’Espanya plural. Per Joan Manuel Serrat doncs ha estat investit doctor “honoris causa” per la Universitat Complutense de Madrid. Amb el que està plovent és d’agrair aquest gest de la vella universitat madrilenya. A més ho han fet apel·lant a la naturalitat i intel·ligència d’en Serrat per plasmar a la seva obra la riquesa del bilingüisme. Més o menys com ho fa la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Pels que creiem en l’Espanya plural perquè reforça la idea del diàleg i el respecte mutu com a base de la convivència. Serrat representa molt bé la Catalunya real. Feta de gent nascuda o vinguda de fora. Feta de gent mestissa que s’ha enriquit culturalment dels orígens diversos. Gent capaç d’entendre que les llengües serveixen fonamentalment per comunicar-se. Gent capaç, com el mateix Serrat, de jugar-se-la pel català quan ha calgut i sense haver de renunciar a la seva llengua materna.
Ja té raó el noi del Poble Sec quan diu: “ Vivim temps en què s’agiten amb excessos les banderes viscerals”. I després es fan els
ofesos. És curiós que qui més crida, més insulta, més desqualifica, més zitzània sembra, sigui qui té la pell més fina. El llop fent-se passar per anyell. El món a l’inrevés. Perquè et poden insultar per ser català, per ser dona, per pensar diferent. Qualsevol excusa serveix en l’espiral de crispació en la que s’han instal·lat. Si a l’endemà cal rectificar es fa i ningú assumeix cap responsabilitat. El mal ja està fet i l’esca del dubte ja ha estat escampat. Obliden, o ho sembla, que vivim en un país democràtic, de dret, on els tribunals i les lleis funcionen. La Manuela de Madre ho explica molt bé avui en un article a El Periódico. Però són immunes al desànim. Tornen una i altra vegada a la seva cançó.
És l’anècdota del soldat amb el pas canviat del que la seva mare diu: “què llest que és el meu fill, és l’únic que porta bé el pas”.

La perla verda del Maresme

Foto Capgros.com
En Manuel Cuyàs sempre diu que el monument més important de Mataró és la missa de Les Santes de mossèn Blanch. És refereix, doncs, a un monument fugisser que cada 27 de juliol refem. A Mataró i al Maresme tenim altres monuments igual de fugissers però igual de plaents als sentits. En aquest cas al sentit del gust. Em refereixo a una colla de productes del camp i de la mar. Els maduixots, les cireres, els calamarcets, les patates primerenques –aquelles Mataró potatoes que vàrem exportar durant anys a Anglaterra-, les mongetes del ganxet, .... I els pèsols. Els de floreta i els de garrofal. No sé si ha estat l’Antònia de la Fuente qui l’ha descrit com una autèntica perla verda. Una perla verda que en els darrers temps hem redescobert. Des de fa alguns anys Caldetes, Cabrera, Cabrils, Mataró i Llavaneres, els seus ajuntaments i els seus restaurants i gremis, impulsen la cuina del pèsol com a element gastronòmic diferenciador. I a cada població ho fan de manera diferent però sempre tenint el pèsol de protagonista principal. A Mataró ja fa nou anys que el Gremi de Hostaleria de Mataró i Maresme porta a terme les Jornades Gastronòmiques amb el Plat de Mataró com a atractiu central. El Plat de Mataró es fa amb pèsols, patates i sèpia. Tres productes de la comarca sàviament combinats pels nostres cuiners i cuineres. Un plat que aquests dies es pot menjar en qualsevol dels vint restaurants de Mataró que participen en les jornades.
En definitiva, i com deia aquest matí a l’acte de presentació del concurs d’enguany del Plat de Mataró, es tracta de posar en sintonia un producte –el pèsol- amb un territori –l’entorn de Mataró- i amb una època de l'any –final d’hivern, principi de primavera-. Si ho fem bé aquest modest llegum pot esdevenir un element important en la nostra economia doncs pot fer que es recuperin cultius i que els restauradors tinguin un element important d’atracció gastronòmica. I tot això vol dir feina. Però ens cal cuidar-ho. Cuidar els productes i cuidar la promoció. Saber vendre-ho on calgui per fer venir gent a menjar pèsols al Maresme. Feina i dringar de diners. I a sobre està per llepar-se els dits. Esteu convidats!

Pacte per a l'Educació

Foto Capgros.com
Bones notícies per a l’educació a Catalunya. Avui s’ha arribat a un ampli acord per signar el Pacte Nacional per a l’Educació. Han estat mesos de treball, de discussió, d’acostar posicions fins arribar al pacte d’avui. Un pacte acordat entre els sindicats, les associacions de pares, els moviments de renovació pedagògica, els centres concertats i l’administració pública catalana. La quasi totalitat dels agents implicats en aquest procés tan complex que es diu educació. Ha faltat l’acord amb el sindicat majoritari entre els mestres que no ha volgut sumar-se al pacte. L’amplitud de l’acord, però, avala de forma clara aquest pacte.
La consellera Cid ha qualificat el dia d’avui com històric per l’educació a Catalunya. Crec que no li falta la raó. Acostumats a la desconfiança mútua entre escola pública i escola concertada, el fet de poder seure a la mateixa taula ja és de per si una molt bona notícia. Avançar en un servei educatiu públic, que al marge de la titularitat del centre, afronti de forma decidida els reptes que l’educació té avui al nostre país també és una bona notícia.
El Pacte Nacional per a l’Educació inclou millores importants com l’ampliació d’horari a les escoles públiques que en dos anys implementaran la sisena hora i d’aquesta manera igualaran les hores lectives amb les de l’escola concertada. La signatura d’un contracte programa permetrà a les escoles concertades millorar el seu finançament a canvi d’escolaritzar un major nombre d’alumnes immigrants i no cobrar quotes als pares. Es comença a posar fi a la situació actual en la que l’escola pública ha escolaritzat majoritàriament aquest tipus d’alumnes. La posta en marxa de totes aquestes mesures té un cost important valorat pels propers cursos 2006-2007 i 2007-2008 en 1.197 milions d’euros. Diners que han de servir per contractar 4.600 nous mestres, per dotar els contractes programes i per augmentar en un 50% el nombre de beques per menjadors.
Mesures importants que permeten millorar de forma substancial l’educació a Catalunya. Un altre compromís polític que es compleix.

Cap de setmana a Sevilla


Convenció municipalista al Palau de Congressos de Sevilla. Quasi dos mil electes socialistes de tota Espanya reunits, durant dos dies, per parlar del que més ens agrada: la manera de governar millor les nostres ciutats per convertir-les en autèntics espais d’oportunitats per a tots i totes.
No podem sostreure’ns al calendari i tota la sessió inaugural està marcada per l’aniversari dels atemptats del onze de març del 2004. De tots els parlaments em quedo amb les paraules de Alfredo Sánchez Monteseirín, alcalde Sevilla: l’onze de març els terroristes varen voler, sense aconseguir-ho malgrat l’immens dolor que varen provocar, trencar l’ànima de la ciutat de Madrid.
Matí i tarda del dissabte de treball. Taules rodones per parlar de finançament municipal, de competències i de participació ciutadana. Què necessiten i que demanen els ciutadans? Qui i com ha d’atendre aquestes demandes? Com ho pagarem tot plegat? Els temes de més actualitat en el debat del municipalisme. I un debat més ampli sobre la nova llei de govern local que tot just comença a prendre forma.
Aquest matí una taula rodona sobre democràcia de proximitat amb experiències de diverses ciutats. I una intervenció estel•lar de l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, per explicar les grans projectes que la capital aragonesa té en marxa. Destaquen l’Exposició Internacional del 2008 i la plataforma logística PLAZA que vol convertir Saragossa en la capital logística del sud d’Europa. La situació de la ciutat en la cruïlla dels eixos Madrid-Lió i Barcelona-Bilbao juga d’una manera molt favorable.
Tanquen la convenció la vice-presidenta del govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, i el president, d’Andalusia i del PSOE, Manuel Chaves. Tots dos fan referència a l’esforç que el govern de Rodríguez Zapatero està fent, malgrat les crítiques furibundes de les cavernes més fondes de la dreta espanyola, per actualitzar el model territorial que l’Espanya plural del segle XXI necessita. I tots dos defensen el procés de negociació seguit amb l’Estatut de Catalunya amb el desig que serveixi de model.
Jornades de treball per reflexionar, discutir i contrastar punts de vista i opinions. Moments per retrobar vells amics com en Manuel Silva, alcalde de La Roda de Andalucía. I per suposat moments, curts i fugaços, per gaudir de Sevilla i de la seva gent.

L’alcalde d’Evry no es diu Nicolas

Evry és una ciutat de l’entorn de París. Això que els francesos diuen un banlieu. Noves ciutats aparegudes per allotjar els residents que la ciutat de París no podia acollir i els immigrants procedents de les antigues colònies franceses. L’alcalde d’Evry es diu Manuel Valls, és nascut a Barcelona i parla perfectament català. El dilluns passat vaig tenir la sort de poder escoltar una conferència seva a la Diputació de Barcelona i després compartir un cafè tot esmorzant plegats.
El títol de la conferència ja era de per sí interessant: Experiència en la gestió de la diversitat en un municipi de la regió parisenca. Parlar amb un alcalde dels entorns de París i fer-ho de temes relacionats amb la diversitat ens portava a parlar dels fets d’aquesta tardor a França. Manuel Valls té un discurs potent i molt clar sobre aquests temes. De la seva conferència del dilluns vaig anotar algunes idees força, que comparteixo en gran manera i que crec poden servir pel nostre propi debat.
Per Valls, França és un país d’immigració que ha traït l’esperit republicà de la barreja. S’ha produït segregació territorial, ètnica i social que ha provocat que l’anomena’t ascensor social no funcioni. Les elits franceses no representen la complexitat social del país i continuen reservades als francesos de soca-rel. Això ha provocat un greu problema d’identitat entre els fills dels immigrants que no es senten ciutadans d’enlloc. El debat identitari entorn al fenomen de la immigració és un debat de molta actualitat com es pot llegir en
l’article de El País del diumenge passat sobre el model d’integració holandes.
L’esperit republicà també ha estat traït pel que fa referència al tracte que es dona a les diferents religions. Malgrat el caràcter laic i la tradició republicana, encara la religió catòlica rep un tracte diferenciat respecte a les altres confessions religioses.
Valls opina que les respostes i solucions que les administracions ha de donar no s’han de limitar als immigrants i s’han d’estendre a totes les persones amb dificultats socials i que cal posar atenció i actuar amb especial determinació en la lluita contra la inseguretat. Són els més febles socialment i econòmica els més vulnerables a la inseguretat ciutadana. De cap manera podem deixar el discurs de l’ordre en mans d’elements, i es referia a França però podem extrapolar fàcilment quins són els seus homònims a Espanya, com Nicolas Sarkozy. Especialment aclaridor sobre aquest tema és
l’article d’ahir a El País d’en Joan Subirats.
La manca d’una política comuna europea de gestió de la immigració és per Valls una de les mancances a resoldre amb rapidesa i va apuntar el model espanyol actual com un bon model per la resta d’Europa.
Elements per un debat obert.

Matí de visites

Avui ha esta un matí de visites. A primera hora acompanyo en Joan Trullén, secretari general de indústria, a Cristalleries de Mataró. Al forn del vidre, la vella empresa cooperativista d’en Joan Peiró. En Trullén és una persona de tracte amable, educat i extraordinàriament ben informat. Està interessat en conèixer les línies d’investigació que està desenvolupant l’empresa mataronina. En pocs mesos aquesta empresa ha rebut la visita de les dues persones més importants del govern espanyol en matèria industrial. Primer ho va fer el ministre Montilla i ara en Joan Trullén. Aprofito un moment per parlar de la situació del tèxtil i manifestar-li la meva preocupació pel sector. Parlem del programa de reindustrialització dels territoris afectats per la deslocalització del tèxtil que acaba de convocar-se. I m’informa de l’estat del Pla de suport al Textil que està a punt de publicar-se.
A mig matí rebo els alumnes de tercer de primària de l’escola Camí del Mig. Ja he dit alguna vegada que m’agrada atendre personalment les visites escolars. És bo que els càrrecs públics atenguem directament els nois i noies i no ho deleguem en els funcionaris. Ningú millor que l’alcalde per respondre a la pregunta que m’ha fet una vaileta eixerida: És difícil fer d’alcalde?. No recordo que mai cap adult m’hagi fet aquesta pregunta de forma tan clara. No sé si la resposta ha estat igual de clara. Els hi explico que la sala de Plens és el saló civil més important de la ciutat. El lloc on les persones elegides per governar la ciutat discutim i votem els temes que els afecten directament. A la sala dels Lleons, davant el plànol de l’eixampla del 1878, juguem a situar on és el carrer on viuen o l’escola on van. Sovint no hi són en el plànol.
Cap a migidia visito el Parc Central. Quan era regidor de manteniment vaig rebre una carta d’una senyora que em demanava una rampa per accedir al parc per la banda de l’avinguda del Velòdrom. Certament les escales que hi ha són dretes i difícils per qualsevol persona que porti canalla o un cotxet. I també per la gent gran. En Quico Melero va heretar l’encàrrec i avui hem pogut veure el resultat. Una rampa còmoda que permet accedir sense problemes a tothom al parc. Bona feina Quico!
A última hora del matí visita a la
nova galeria de tir de la Policia Local. Ha quedat una magnífica instal·lació que donarà un bon servei als policies de Mataró. Pot semblar quelcom superflu però una bona habilitat, quan s’ha d’utilitzar, l’arma reglamentària pot donar molta seguretat als agents i als ciutadans. És clar que el millor és no haver de fer servir mai l’arma però quan no queda més remei cal fer-ho amb totes les garanties.

Viure el temps


Exposició de la Fundació Viure i Conviure de la Caixa de Catalunya a la biblioteca Pompeu Fabra. Una exposició sobre el procés d’envelliment de les persones i com encarar-lo. Els cinc àmbits de treball de l’exposició expliquen abastament pautes de comportament i estratègies per un envelliment saludable.
Viu bé, menja bo, tracta els temes relacionats amb la dieta i l’exercici. La memòria en joc, fa referència les estratègies a seguir per tal de mantenir activa aquesta part tan important del nostre cervell. L’espai dels records, ens vol fer reflexionar sobre la importància de les vivències passades com a elements fonamentals de la nostra identitat. Molt per fer, la quantitat de coses que les persones jubilades encara poden aportar a la societat. La teva decisió, la capacitat per decidir sobre el futur en un moment en que encara es conserven totes les capacitats. Una exposició per a totes les edats que fa pensar força.
L’Oriol Batista en el seu parlament ha fet referència als dos eixos principals de les polítiques de suport a la gent gran que impulsa l’Ajuntament de Mataró. L’envelliment actiu i el suport a la dependència. En la meva intervenció faig algunes reflexions sobre el procés d’envelliment. M’agrada parlar de procés més que d’etapes. Entenc la vida com un procés continu que, com avui mateix explicava a uns alumnes d’ESO, comporta fonamentalment un compromís solidari i mutu entre persones. Un procés que dura tota la vida, amb nivells de responsabilitats diferents, però basat en un continu donar i rebre.
Cap a principis d’estiu tenim previst celebrar a Mataró el Congrés de la Gent Gran. Un congrés, com estic explicant aquests dies en visites als casals d’avis, que vol servir fonamentalment per a que la gent gran pugui explicar els seus problemes, manifestar les seves inquietuds i proposar solucions. Volem escoltar-los amb atenció i consensuar les polítiques de suport a l’envelliment que caldrà desenvolupar en els propers anys.
Val la pena aturar-se a reflexionar sobre aquestes polítiques en un moment en que es produeixen notícies aparentment tan diferents com la Llei de suport a la dependència que promou el govern d’Espanya i la proposta del govern alemany d’endarrerir l’edat de jubilació als 67 anys. Notícies aparentment contradictòries però que en el fons tenen l’origen en l’augment d’esperança de vida dels ciutadans i ciutadanes europeus.

Salut pública

Foto Efe
Ahir a la tarda va tenir lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró l’acte de presentació de la prova pilot de l’Agència catalana de Salut Pública. Aquesta prova pilot afectarà als municipis de l’àmbit sanitari del Maresme central. Per entendre’ns els municipis que tenen l’Hospital de Mataró com a referència sanitària. Mataró, Argentona, Dosrius, Orrius, Llavaneres, Caldetes, Sant Vicenç, Cabrils, Cabrera, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Premià de Mar i Premià de Dalt. D’aquesta manera la nostra comarca serà pionera en tenir una agència de salut pública.
Perquè la salut pública ha esta la ventafocs del nostre sistema sanitari. Abocats en l’assistència sanitària primària i hospitalària, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya destinava un escàs 1% dels pressupost a salut comunitària. El nou objectiu passa per doblar aquest percentatge. De fet el que proposa la Generalitat és la reforma del sistema de salut pública de Catalunya. El concepte de salut pública inclou la promoció de la salut, la prevenció i protecció dels riscos sanitaris i la vigilància epidemiològica. En aquests temes treballen metges, epidemiòlegs, veterinaris, .. Estem doncs tractant de temes molt importants i que acostumen a generar una gran alarma social quan es produeix una crisi de salut pública. És de celebrar doncs que la Generalitat hagi decidit donar un impuls important a aquests aspectes tan importants de la salut.
L’altra cosa a celebrar és que hagi decidit fer-ho de comú acord amb els ajuntaments. Una part de la feina que ara faran els equips locals de salut pública ja el venen realitzant els tècnics municipals i de la Diputació. Segur que amb la feina plegats es podrà donar un millor servei a la ciutadania i ser més efectiu en la prevenció sanitària.
De fet el treball descentralitzat i de conjunt amb els ajuntaments és un dels eixos bàsics de les polítiques de salut de la consellera Marina Geli. La seva proposta de finançament de la sanitat pel mètode capitatiu, o sigui distribuint el pressupost en funció del nombre d’habitants per territori és una aposta clara per la corresponsabilitat. Com ho és el fet de plantejar, la setmana vinent és concretarà administrativament, la creació dels governs territorials de salut, formats per ajuntaments i Generalitat, i que decidiran els objectius sanitaris i gestionaran el pressupost d’un territori. En la línia de la subsidiarietat que ja he explicat altres vegades.

De gènere i de classe

Assisteixo aquesta nit a la xerrada que la secretaria de la dona del PSC ha organitzat amb motiu del Dia internacional de les dones treballadores. No em vull deixar el darrer adjectiu: treballadores. Ignoro en quin moment dels programes oficials, de l’ajuntament de Mataró també, ha caigut la paraula treballadora. I la vull reivindicar perquè crec que expressa millor el caràcter de la jornada. Treballadores, com la immensa majoria de les dones, avui i sempre, d’aquest país. Remunerades o no, però treballadores.
La xerrada d’avui ha anat a càrrec de Lourdes Muñoz, diputada del PSC al Congrés, i es titulava: Igualtat de dret, igualtat real. La Lourdes ens ha explicat el contingut i el significat de la Llei orgànica d’igualtat entre dones i homes. Una llei de la que el Consell de ministres va aprovar la setmana passada l’avantprojecte. Una llei progressista, d’un govern d’esquerres, que pretén que la igualtat legal entre dones i homes, que proclama la Constitució, sigui una realitat en la vida quotidiana, i que desaparegui la discriminació que pateixen les dones en els diferents àmbits socials.
Igualtat de tracte laboral, dret a la conciliació entre vida laboral i familiar, foment de la corresponsabilitat i foment de la paritat, són els quatre principis bàsics sobre els que s’articula la proposta de llei.
Una llei que vol donar respostes als profunds canvis socials produïts en la nostra societat amb la incorporació massiva de la dona al mercat laboral. Canvis que afecten a les famílies, a les ciutats i als serveis disponibles. Calia doncs aquesta nova llei que permetrà avançar en la igualtat real entre dones i homes. La nova llei contemplarà mesures per una valor de 400 milions d’euros i s’afegeix a la Llei integral contra la violència de gènere aprovada pel govern del president Zapatero.
Un acte més de l’ampli programa organitzat per institucions, partits polítics, entitats i sindicats per celebrar enguany el Dia internacional de les dones treballadores.
De gènere dones, de classe treballadores.

De la dignitat

Camp de blat amb xiprer
Vincent Van Gogh
Hi ha dies que hom es lleva amb un tema bastant clar per escriure al blog i després decideix canviar-lo. Això és el que m’ha passat avui. Quan he llegit a La Vanguardia l’entrevista de Núria Escur a Pilar Manjón he pensat que avui no podia escriure d’una altra cosa. Perquè l’entrevista és de les que et fa posar un nus a la gola. De les que comences a llegir i no t’atures fins al final. De les que acabes de llegir i no pots seguir llegint una altra cosa.
Pilar Manjón és presidenta de la Asociación 11-M. I és mare d’un jove de 20 anys mort en el brutal atemptat de l’estació del Pozo del Tío Raimundo. Sorprèn la serenor i sobretot la dignitat que expressa en l’entrevista de La Vanguardia. Serenor no exempta de crítica amarga cap els qui varen manipular l’autoria de l’atemptat més sagnant que ha patit Espanya. Crítica amarga que no rancúnia ni ànsies de venjança. Dignitat, molta dignitat davant tanta manipulació de les víctimes del terrorisme. Dignitat per dir: “Sólo unos no se llevan bien con el resto”. I coratge per mirar els ulls dels assassins. I coratge per no canviar el discurs malgrat els qui abandonen la sala o fan veure que llegeixen els diaris. I suportar, amb la cara ben alta, els insults i les amenaces: “por cuatro muertos de mierda perdimos unas elecciones”.
En aquest país, a diferència del que passa en qualsevol altre país europeu, no solament s’utilitza de forma partidista el terrorisme sinó que en els darrers temps hem vist com també s’utilitzen les víctimes. Una política del “tot s'hi val” que únicament afavoreix precisament a qui, en teoria, es pretén combatre: els terroristes. I sembla que s'hi val tot. Fins hi tot negar el que les hemeroteques tenen la gosadia de recordar. Negar i intentar, una vegada més, sembrar l’esca del dubte sobre els autors de l’atemptat.
Magnífica lliçó de dignitat, de coratge, de serenor de la Pilar Manjón. I al final, quan has rellegit l’entrevista quatre vegades, surt la ràbia continguda. Continguda, però ràbia. Suficient com per a interpel·lar a alguns: “¿Y usted de qué se ríe?”

¿Qué futuro, Mariano?

Ventura&Coromina
La Vanguardia
Esperava amb curiositat la Convenció Nacional del Partit Popular. Sempre es bo saber que pensen i proposen els oponents polítics. I sobretot, en un sistema democràtic, és bo saber si hi ha alternativa possible. Doncs m’he quedat com estava, sense saber la primera qüestió i convençut de que, avui per avui, no hi ha alternativa a Rodríguez Zapatero. Per cert la persona més anomenada durant aquests dos dies pels dirigents populars. Quedi clar d’entrada que, com que no sóc imparcial, no pretenc que les meves reflexions serveixin més que d’això, de simples reflexions. Però hi ha coses que si m’agradaria destacar. I sense caure en temes anecdòtics com les paraules d’en Fraga. El tema és més greu i més important. El que es desprèn dels actes del cap de setmana dels populars és una enorme incapacitat per passar pàgina i assumir definitivament la victòria socialista del març del 2004. Perquè els ciutadans, en una societat democràtica, no s’equivoquen, voten el que creuen que els hi convé i prou. I si al cap d’un temps no veuen satisfetes convenientment les seves aspiracions canvien el vot. I això sembla que hi ha dirigents populars que encara avui, dos anys després de les darreres eleccions, no ho han entès. I que els avenços produïts durant un govern, i durant els vuit anys de govern popular també hi va haver avenços, són ràpidament “amortitzats” pels ciutadans i ciutadanes que reclamen propostes i solucions a les demandes i problemes que té avui la societat espanyola. I que els rèdits electorals basats en l’enfrontament visceral entre persones o territoris són una mala inversió, que es pot convertir en una herència fatal per qualsevol govern i sobretot per qualsevol país. La crida al diluvi universal ja li va donar mal resultat a Manuel Fraga en els seus enfrontaments amb Felipe González a l’època de Alianza Popular. Malgrat l’èxit electoral del 96, degut més als errors del PSOE que als encerts del PP, la política de la crispació, crec, no acostuma a donar bons resultats. La ciutadania espera dels seus polítics propostes i resultats enlloc de crits, insults i desqualificacions. En Manuel Mas, al seu blog, com a privilegiat testimoni a primera línia ho ha reflexionat més d’una vegada.
Caldrà esperar els diaris de demà per saber que en pensen els analistes polítics de la convenció dels populars. Però avui, i llegint sobretot les versions digitals, les opinions són bastants concloents. La figura omnipresent d’Aznar, Acebes i Zaplana dominen l’escena popular i el viatge al centre, tantes vegades iniciat, s’ha tornat a quedar en meres intencions malgrat en Gallardón. I Mariano Rajoy "no sabe, no contesta".
I voldria afegir que moltes de les meves reflexions podrien servir perfectament per totes les forces polítiques. Pels “meus” també.

Dissabte a plaça



Bodegó amb pomes, codonys i magranes
Juan de Zurbarán
Avui he anat a plaça. Quan dic això vull dir que he anat a comprar a la plaça de Cuba. És una de les coses que m’agrada fer, i no sempre puc, els dissabtes al matí. Les múltiples obligacions que acaben farcint l’agenda del cap setmana m’impedeixen massa sovint poder-ho fer. Fa molts anys que vaig a comprar a la plaça de Cuba i ja gairebé sembla un ritual. Gairebé el mateix recorregut, les mateixes parades, pràcticament la mateixa compra a excepció dels productes de temporada. I segons l’hora gairebé les mateixes persones. Malgrat que encara hi ha gent que s’estranyen de veure l’alcalde arrossegant el carretó de la compra. Com si l’alcalde i la seva família no mengessin cada dia!. Deia que m’agrada anar al mercat perquè a més de comprar es poden fer altres coses. La més important escoltar i parlar amb la gent. Amb compradors i venedors. I enterar-se de com li van les coses a la gent, que li preocupa i que l’interessa. Amb els botiguers, després de més de vint-i-cinc anys d’anar-hi a comprar, hi la confiança suficient per parlar de la família, de la salut, de les vacances. També de la feina. Bàsicament de la seva feina. També és freqüent que et pari algú, o aprofiti mentre esperes a la cua de la parada, per comentar-te o preguntar-te alguna cosa. Acostumen a ser converses curtes, tots anem per feina, però profitoses.
El mercat de la plaça de Cuba té una bona oferta comercial. Producte fresc i de temporada i producte envasat. I espais ben diferenciats. Si el dijous l’exterior de la plaça s’omple amb les parades de roba, el dissabte ho fa amb les de fruites i verdures. És cert que els hàbits de compra han canviat i que l’oferta comercial, tant de mitjana com de gran superfície, ha augmentat. Però els mercats conserven el seu atractiu i el seu encant. I per això som molts els ciutadans que els preferim a l’hora de fer la compra setmanal, sobretot de producte fresc.
Ara bé, els mercats de Mataró necessiten posar-se el dia. Millorar les seves instal·lacions, adequar els horaris i els serveis a les noves demandes dels compradors. Si no correm el risc de perdre la capacitat d’atracció que encara conserven. Capacitat d’atracció que hem d’estendre més enllà de Mataró i projectar-la sobre uns clients potencials dels pobles de l’entorn. Uns clients amb capacitat adquisitiva i que busca productes de qualitat. L’esforç de la reforma que cal emprendre s’ha de fer conjuntament entre l’Ajuntament, propietari dels mercats, i els paradistes que exploten les concessions administratives. I cal ser valents i no tancar-se a noves propostes. Evidentment tothom ha de procurar pels seus interessos però l’obligació de l’administració publica, en aquest cas l’Ajuntament, és vetllar pels interessos dels comerciants però també dels consumidors. O sigui vetllar per l’interès general i això no cal oblidar-ho.

Més... informació!

Foto Marga Cruz
El panorama informatiu mataroní es troba en un procés de canvi accelerat. No només pel que suposa l’aparició, fa uns mesos, del butlletí municipal "Més Mataró" i per l’anunci del començament de les emissions, previst per Les Santes, de Mataró Ràdio. També per l’aparició de nous mitjans privats de comunicació. És el cas de “Stopbus” i de “Més Maresme”. Dos nous mitjans informatius ben diferents. “Stopbus” és un mitjà audiovisual instal·lat en els cotxes del MataróBus. A cada autobús s’han instal·lat dues pantalles de plasma que permeten la visualització de notícies, concursos, anuncis, ... L’explotació d’aquest mitjà la fa l’empresa Corporación Catalana de Publicidad Audiovisual. Aquesta empresa, que va néixer a redós de la incubadora de l’IMPEM, va rebre un premi Cre@tic precisament per aquest projecte.
L’altre mitjà, “Més Maresme”, és un diari que es repartirà gratuïtament de dilluns a divendres. Un mitjà que es suma als magnífics setmanaris gratuïts “Tot Mataró” i “
Cap Gros”. Al també setmanari gratuït “Tribuna Maresme” i al mensual, també gratuït, “Mataró Report” .
Té, el nou mitjà, el repte de competir amb “Cap Gros” i “Tot Mataró” revistes molt consolidades i apreciades per la població i que distribueixen cada setmana 30.000 exemplars de cada capçalera.
El panorama informatiu es completa a la nostra ciutat amb els digitals “
Capgros.com”, “Portalmataró.com” i “DiariMataró” , amb l’edició Maresme de “El Punt”. I evidentment amb “Televisió de Mataró”, tot un referent nacional de televisió local de qualitat.
Com es pot veure la premsa gratuïta és un tot un fenomen a Mataró. Per l’antiguitat de les capçaleres de referència. Per la qualitat d’aquestes i pel volum de les seves tirades. Els gratuïts de Mataró han estat i són escoles de periodistes i referents indiscutibles de l’actualitat local.
Un bon panorama informatiu. Una bona mostra de la vilatalitat econòmica i social de la ciutat.
I a l’espera de la TDT!

Despatx oficial



Al despatx oficial del Ple d’avui he donat compte de dues cartes que he enviat. Una és de les que et reconcilia amb moltes coses i et fa creure, malgrat tot, en l’espècie humana. L’altra és exactament el contrari. D’aquelles que t’agradaria no haver d’escriure mai per innecessària.
La primera és una
carta que vaig enviar, en nom del consistori, fa uns dies al Patronat Príncep d’Astúries recolzant la sol·licitud de l’associació humanitària Identidad para Ellos per a que sigui concedit el premi Concòrdia 2006 a l’Elisabeth Eidenbenz. La història d’aquesta infermera suïssa i el seu treball humanitari amb les refugiades republicanes són d'aquelles coses que et fan sentir que lluitar per les causes justes sempre val la pena. La maternitat d’Elna que va crear i mantenir entre el gener del 1939 i l’abril del 1944 va ser, i com diu la mateixa Eidenbenz: “una illa de pau enmig de l’infern”. El llibre de la mataronina Assumpta Montellà explica amb detall el que fou aquella aventura que va salvar la vida dels 597 infants que varen poder néixer a la maternitat enlloc de fer-ho als camps de refugiats republicans de la Catalunya Nord. Una història que ens hem fet més nostra pel treball dels Marxaires del Canigó.
Per cert que avui també he anunciat que el regidor Oriol Batista ha fet les gestions necessàries per a que l'exposició "La maternitat d'Elna, bressol de l'exili" vingui a la sala d'exposicions de l'Ateneu del 7 d'abril al 7 de maig.
La segona, i ben distinta, és una carta al director de El País. Li manifestava la queixa i repulsa dels
veïns i veïnes i de la pròpia Junta de Portaveus de l’Ajuntament per la notícia publicada en aquell diari el dissabte passat. En la mateixa es parlava del barri del Pla d’en Boet com un barri degradat i amb problemes de drogues. Visc fa més de vint-i-sis anys al Pla d’en Boet, he treballat durant tretze anys, i puc dir amb coneixement de causa que la notícia publicada a El País no s’ajusta a cap realitat del barri. Ni és un barri degradat ni té cap problemàtica especial amb les drogues. I qui no s’ho cregui que s’hi passegi qualsevol dia. O que vingui a comprar a les botigues. Amb un bon nivell d’equipaments públics, ben comunicat i amb un urbanisme modern. I sobretot amb veïns i veïnes de gran categoria humana. Fa emprenyar que tot això pugui ser posat en qüestió per la irresponsabilitat o frivolitat d’un periodista que no ha fet bé la seva feina: primer informar-se i després informar.
Cara i creu de la vida. De la generositat i la solidaritat a la frivolitat i la irresponsabilitat.

Foto Quico Melero

La feina preocupa

Foto El País
Acaben de sortir publicades en el butlletí trimestral Observatori del Mercat de Treball de Mataró, les dades del mercat laboral del tercer trimestre de 2005 a la ciutat i el seu àmbit d’influència més proper (Argentona, Cabrera de Mar). I no vull deixar de comentar-les. Les dades no són bones del tot. Per un costat ens diuen que el nombre total d’aturats ha augmentat respecte a l’anterior trimestre en 762 persones. Diuen que aquest és un fenomen habitual en el tercer trimestre quan s’acaben els contractes de la temporada d’estiu. Per un altre costat les xifres han millorat respecte al mateix trimestre de l’any anterior amb 204 persones desocupades menys. Diuen que aquest descens referma la tendència cap a la reducció de l’atur registrat a la ciutat iniciada en els darrers mesos. La nostra taxa d’atur es situa per sobre de la de Catalunya i lleugerament per sobre de l’Espanya. És cert que la taxa oficial, calculada sobre la base de la població activa del cens de l’any 2002, s’ha d’ajustar amb el creixement poblacional que ha tingut Mataró. Creixement que no ha estat precisament petit. Però tot i això les dades preocupen i encara més quan s’analitza el perfil de les persones en atur. La taxa d’atur entre les dones (15’4%) és més del doble que la taxa (7’3%) d’homes aturats. En la comparació interanual entre el tercer trimestre del 2004 i el mateix trimestre del 2005 l’escletxa no ha fet més que augmentar: mentre l’atur masculí es reduïa en un 7’5%, l’atur femení augmentava en un 0’2%.
Els canvis estructurals profunds que estan succeint en la nostra economia poden explicar en bona part aquestes dades. Tot un sector, el tèxtil, fins ara hegemònic i que ocupava uns percentatges molt elevats de la població activa està en un procés de transformació total. Sóc dels que penso que el tèxtil no desapareixerà totalment de la nostra ciutat però que les coses mai més tornaran a ser el que eren. La desaparició dels aranzels, que permet la importació massiva de gènere procedent d’altres zones productives, ha accelerat la crisi en un sector ja prou tocat. I fa deu anys que es sabia que això passaria. I poques o cap iniciativa s’ha pres a nivell català, espanyol o europeu per prevenir les conseqüències. Des dels ajuntaments, i amb els recursos i competències que es té, poques coses és podien fer. I tot i això no s’ha parat de promoure iniciatives. Cetemmsa, Moda Mataró, cursos ocupacionals, ajuts al trasllat d’empreses, nous polígons industrials, Pla estratègic del tèxtil... Ara les coses són com són i cal afrontar el futur amb decisió. En el Pacte pel desenvolupament econòmic i social que acabem de signar figura una línia de treball específica per assegurar la competitivitat i potenciació dels sectors tradicionals de la nostra economia. I pel que fa al tèxtil dues línies d’actuació molt concretes: creació del Centre local de serveis tèxtils i Pla de xoc del sector tèxtil.
El nostre futur econòmic passa, però per la diversificació de la nostra economia. Sense renunciar a la nostra tradició industrial, convertint Mataró en una ciutat de serveis a les persones, a les empreses i als professionals i desenvolupant tots els nostres atractius com a ciutat. Cal mirar endavant, amb responsabilitat i treballar intensament per tal que tothom tingui accés a un lloc de treball.