Seguint la ratlla blava

Foto Atletismecatalà.com
La tardor de l’any 1989, l’Esteve Terradas aleshores president del Patronat Municipal d’Esports, ens va comentar la possibilitat que Mataró fos la sortida de la Marató Catalunya. Tots els membres de la junta del Patronat sabíem que podia significar aquella sortida a només dos anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. La idea va entusiasmar-nos i ràpidament es va posar mans a l’obra. Calia organitzar la millor sortida de la marató. I així es va fer. Coordinats per l’enyorat Quico Oller, tots els serveis de l’Ajuntament es posaren a treballar. El Patronat i els clubs d’atletisme es cuidaren de crear l’ambient esportiu necessari per assegurar la presència massiva de la gent al carrer. A les escoles es feu una bona feina d’explicació del que representava aquella prova en la història de l’atletisme. Dubto que quedés cap noi o noia sense saber qui fou Filípides. El dia de la prova, quan en Manuel Mas va donar la sortida a la plaça d’Espanya, els carrers de Mataró estaven curulls de persones animant els corredors. Quedarà per la història de la ciutat la fotografia de la ronda Alfons XII amb la corrua d’atletes i la ciutat omplint de gom a gom les dues voreres. Mataró va guanyar la Marató i va quedar ben clar que les sortides de les maratons olímpiques es farien a la nostra ciutat. I així va ser.
I durant molts anys vàrem organitzar les sortides. Les millors sortides que mai han tingut les maratons a Catalunya.
Però després de l’any olímpic, amb de 6.586 corredors sortint de l’avinguda del Maresme, les coses començaren a anar de mal borràs. El nombre de corredors es reduïa cada any i la prova no aconseguia consolidar-se com una gran festa de l’atletisme. Pel març del 1996, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, vaig advertir –aleshores era president del Patronat d’Esports- que no anàvem bé. Que si no havia un canvi important en l’organització les coses acabarien com el rosari de l’aurora. I vaig reiterar l’oferiment de Mataró per a treballar per la Marató que Catalunya es mereix. Com si prediqués en el desert. Uns organitzadors més pendents dels seus interessos personals que de l’èxit de la prova, unes administracions responsables poc interessades en l’esport després dels jocs olímpics, varen fer poc, o res, per redreçar la situació. Els ajuntaments de Mataró i de Barcelona aguantàvem com podíem però cada any el nombre de corredors minvava. L’obsessió de l’organització per una gran marca va canviar l’arribada. Del mític estadi olímpic, autèntica il·lusió de molts atletes populars, es va passar a l’avinguda Maria Cristina. Fins que la història es va acabar. La Marató sortiria i arribaria a Barcelona. Ens va costar acceptar la decisió. Però no hi va haver res a fer. Ens sentírem traïts i decebuts. Per desgràcia les coses encara podien anar pitjor. Pleits i anys on ni tan sols es va celebrar la prova.
Però ara torna la Marató Barcelona. Ens alegrem profundament. L’alcalde de Mataró, la ciutat que va organitzar durant molts anys les millors sortides de la marató, vol encoratjar als barcelonins i als catalans a omplir demà els carrers del cap i casal en una gran festa cívica i atlètica.
La ratlla blava, que marca el recorregut dels 42,196 km, fa temps que s’ha esborrat del nostre asfalt –algun dia en recuperarem un trosset petit com a record històric- però la ciutat, i sobretot els seus atletes encara mantenen la il·lusió per la prova més emblemàtica de l’atletisme. Per entendre-ho millor us recomano la lectura d’un article d’en Quim Martorell, l’amic, metge i maratonià, que fa molts anys –segurament ni se’n recorda- em va dir que la seva màxima il·lusió com atleta era córrer una Marató.