Ventura&CorominaLa Vanguardia
Esperava amb curiositat la Convenció Nacional del Partit Popular. Sempre es bo saber que pensen i proposen els oponents polítics. I sobretot, en un sistema democràtic, és bo saber si hi ha alternativa possible. Doncs m’he quedat com estava, sense saber la primera qüestió i convençut de que, avui per avui, no hi ha alternativa a Rodríguez Zapatero. Per cert la persona més anomenada durant aquests dos dies pels dirigents populars. Quedi clar d’entrada que, com que no sóc imparcial, no pretenc que les meves reflexions serveixin més que d’això, de simples reflexions. Però hi ha coses que si m’agradaria destacar. I sense caure en temes anecdòtics com les paraules d’en Fraga. El tema és més greu i més important. El que es desprèn dels actes del cap de setmana dels populars és una enorme incapacitat per passar pàgina i assumir definitivament la victòria socialista del març del 2004. Perquè els ciutadans, en una societat democràtica, no s’equivoquen, voten el que creuen que els hi convé i prou. I si al cap d’un temps no veuen satisfetes convenientment les seves aspiracions canvien el vot. I això sembla que hi ha dirigents populars que encara avui, dos anys després de les darreres eleccions, no ho han entès. I que els avenços produïts durant un govern, i durant els vuit anys de govern popular també hi va haver avenços, són ràpidament “amortitzats” pels ciutadans i ciutadanes que reclamen propostes i solucions a les demandes i problemes que té avui la societat espanyola. I que els rèdits electorals basats en l’enfrontament visceral entre persones o territoris són una mala inversió, que es pot convertir en una herència fatal per qualsevol govern i sobretot per qualsevol país. La crida al diluvi universal ja li va donar mal resultat a Manuel Fraga en els seus enfrontaments amb Felipe González a l’època de Alianza Popular. Malgrat l’èxit electoral del 96, degut més als errors del PSOE que als encerts del PP, la política de la crispació, crec, no acostuma a donar bons resultats. La ciutadania espera dels seus polítics propostes i resultats enlloc de crits, insults i desqualificacions. En Manuel Mas, al seu blog, com a privilegiat testimoni a primera línia ho ha reflexionat més d’una vegada.
Caldrà esperar els diaris de demà per saber que en pensen els analistes polítics de la convenció dels populars. Però avui, i llegint sobretot les versions digitals, les opinions són bastants concloents. La figura omnipresent d’Aznar, Acebes i Zaplana dominen l’escena popular i el viatge al centre, tantes vegades iniciat, s’ha tornat a quedar en meres intencions malgrat en Gallardón. I Mariano Rajoy "no sabe, no contesta".
I voldria afegir que moltes de les meves reflexions podrien servir perfectament per totes les forces polítiques. Pels “meus” també.
Esperava amb curiositat la Convenció Nacional del Partit Popular. Sempre es bo saber que pensen i proposen els oponents polítics. I sobretot, en un sistema democràtic, és bo saber si hi ha alternativa possible. Doncs m’he quedat com estava, sense saber la primera qüestió i convençut de que, avui per avui, no hi ha alternativa a Rodríguez Zapatero. Per cert la persona més anomenada durant aquests dos dies pels dirigents populars. Quedi clar d’entrada que, com que no sóc imparcial, no pretenc que les meves reflexions serveixin més que d’això, de simples reflexions. Però hi ha coses que si m’agradaria destacar. I sense caure en temes anecdòtics com les paraules d’en Fraga. El tema és més greu i més important. El que es desprèn dels actes del cap de setmana dels populars és una enorme incapacitat per passar pàgina i assumir definitivament la victòria socialista del març del 2004. Perquè els ciutadans, en una societat democràtica, no s’equivoquen, voten el que creuen que els hi convé i prou. I si al cap d’un temps no veuen satisfetes convenientment les seves aspiracions canvien el vot. I això sembla que hi ha dirigents populars que encara avui, dos anys després de les darreres eleccions, no ho han entès. I que els avenços produïts durant un govern, i durant els vuit anys de govern popular també hi va haver avenços, són ràpidament “amortitzats” pels ciutadans i ciutadanes que reclamen propostes i solucions a les demandes i problemes que té avui la societat espanyola. I que els rèdits electorals basats en l’enfrontament visceral entre persones o territoris són una mala inversió, que es pot convertir en una herència fatal per qualsevol govern i sobretot per qualsevol país. La crida al diluvi universal ja li va donar mal resultat a Manuel Fraga en els seus enfrontaments amb Felipe González a l’època de Alianza Popular. Malgrat l’èxit electoral del 96, degut més als errors del PSOE que als encerts del PP, la política de la crispació, crec, no acostuma a donar bons resultats. La ciutadania espera dels seus polítics propostes i resultats enlloc de crits, insults i desqualificacions. En Manuel Mas, al seu blog, com a privilegiat testimoni a primera línia ho ha reflexionat més d’una vegada.
Caldrà esperar els diaris de demà per saber que en pensen els analistes polítics de la convenció dels populars. Però avui, i llegint sobretot les versions digitals, les opinions són bastants concloents. La figura omnipresent d’Aznar, Acebes i Zaplana dominen l’escena popular i el viatge al centre, tantes vegades iniciat, s’ha tornat a quedar en meres intencions malgrat en Gallardón. I Mariano Rajoy "no sabe, no contesta".
I voldria afegir que moltes de les meves reflexions podrien servir perfectament per totes les forces polítiques. Pels “meus” també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada