Hoy ha sido un gran día

Foto El País
Per Serrat i per tots els que creiem en l’Espanya plural. Per Joan Manuel Serrat doncs ha estat investit doctor “honoris causa” per la Universitat Complutense de Madrid. Amb el que està plovent és d’agrair aquest gest de la vella universitat madrilenya. A més ho han fet apel·lant a la naturalitat i intel·ligència d’en Serrat per plasmar a la seva obra la riquesa del bilingüisme. Més o menys com ho fa la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Pels que creiem en l’Espanya plural perquè reforça la idea del diàleg i el respecte mutu com a base de la convivència. Serrat representa molt bé la Catalunya real. Feta de gent nascuda o vinguda de fora. Feta de gent mestissa que s’ha enriquit culturalment dels orígens diversos. Gent capaç d’entendre que les llengües serveixen fonamentalment per comunicar-se. Gent capaç, com el mateix Serrat, de jugar-se-la pel català quan ha calgut i sense haver de renunciar a la seva llengua materna.
Ja té raó el noi del Poble Sec quan diu: “ Vivim temps en què s’agiten amb excessos les banderes viscerals”. I després es fan els ofesos. És curiós que qui més crida, més insulta, més desqualifica, més zitzània sembra, sigui qui té la pell més fina. El llop fent-se passar per anyell. El món a l’inrevés. Perquè et poden insultar per ser català, per ser dona, per pensar diferent. Qualsevol excusa serveix en l’espiral de crispació en la que s’han instal·lat. Si a l’endemà cal rectificar es fa i ningú assumeix cap responsabilitat. El mal ja està fet i l’esca del dubte ja ha estat escampat. Obliden, o ho sembla, que vivim en un país democràtic, de dret, on els tribunals i les lleis funcionen. La Manuela de Madre ho explica molt bé avui en un article a El Periódico. Però són immunes al desànim. Tornen una i altra vegada a la seva cançó.
És l’anècdota del soldat amb el pas canviat del que la seva mare diu: “què llest que és el meu fill, és l’únic que porta bé el pas”.