Joguina de Torres García (Museu Torres García)Llegeixo a La Vanguardia d'avui un interessant article de Alicia Rodríguez de Paz sobre l'índex d'abandonament dels estudis post-obligatoris que es produeix a Espanya i a Catalunya. Són dades extretes de l’informe sobre el Sistema estatal d’indicadors de la educació. Els resultats són especialment preocupants si els comparem amb altres països del nostre entorn econòmic i social. Al voltant d’un 30% dels estudiants espanyols de batxillerat i de formació professional no acaben els seus estudis. La mitjana catalana és una mica inferior a l’espanyola: 28’3 %. A Eslovaquia, per posar l’exemple de l’òptim, el percentatge d’estudiants que acaben els estudis de secundària post-obligatòria és del 91%.
Preocupant, molt preocupant. Pel que representa de pèrdua de capacitat de coneixement en el global del país i per tant de competitivitat del nostre sistema productiu. I preocupant per la pressió sobre un mercat de treball, precaritzat fins límits insostenibles, d’un nombre molt elevat de joves amb nul·la capacitació professional. I preocupant pel nivell de frustació personal que genera.
Hauríem de parlar d’un triple fracàs: personal, escolar i social. Fracàs personal per quan molts alumnes no aconsegueixen els objectius que s’havien marcat en començar els seus estudis. Hi ha una dada força interessant en aquest aspecte que fa pensar. El percentatge de nois que abandonen s’incrementa en 14 punts percentuals respecte a les noies. Crec que les dades tenen a veure molt amb dos aspectes: una major cultura de l’esforç i una major maduresa personal de les noies.
Fracàs escolar per quan el sistema educatiu no ha trobat els mecanismes per compensar i evitar aquesta fuga massiva de les aules. Les solucions no semblen fàcils però segurament passen per destinar majors recursos i permetre una major diversificació curricular. Amb un aprenentatge fet més a mida i més adequat a l’entorn social i econòmic de l’alumne segurament s’augmenta l’èxit. La experiència d’Astúries, on un 90% per alumnes dels programes de diversificació curricular han aconseguit acabar amb èxit els estudis, sembla el camí a seguir.
Un fracàs social per quan no hem aconseguit, com a societat, un dels objectius bàsics del procés formatiu dels nois i noies: dotar-los de les capacitats suficients per a integrar-se amb garanties en el mercat laboral. Les diferències importants entre els nivells de fracàs que es dona entre diferents territoris d’Espanya i que significa que Catalunya dobli pràcticament a Euskadi també fan pensar. Tampoc s’escapa de la reflexió el fet que les dues comunitats que millor resultats obtenen siguin les comunitats forals: Euskadi i Navarra. Quelcom sembla a tenir a veure els nivells de recursos públics que es destinen a l’educació en aquests territoris.
El que queda clar, i ho dic a tall de reflexió, és que no ens podem permetre aquests elevats nivells d‘abandonament de les aules si no volem posar en perill la viabilitat futura de la nostra economia. I ens calen iniciatives a tots els nivells per a fer front a aquest fenomen.
Preocupant, molt preocupant. Pel que representa de pèrdua de capacitat de coneixement en el global del país i per tant de competitivitat del nostre sistema productiu. I preocupant per la pressió sobre un mercat de treball, precaritzat fins límits insostenibles, d’un nombre molt elevat de joves amb nul·la capacitació professional. I preocupant pel nivell de frustació personal que genera.
Hauríem de parlar d’un triple fracàs: personal, escolar i social. Fracàs personal per quan molts alumnes no aconsegueixen els objectius que s’havien marcat en començar els seus estudis. Hi ha una dada força interessant en aquest aspecte que fa pensar. El percentatge de nois que abandonen s’incrementa en 14 punts percentuals respecte a les noies. Crec que les dades tenen a veure molt amb dos aspectes: una major cultura de l’esforç i una major maduresa personal de les noies.
Fracàs escolar per quan el sistema educatiu no ha trobat els mecanismes per compensar i evitar aquesta fuga massiva de les aules. Les solucions no semblen fàcils però segurament passen per destinar majors recursos i permetre una major diversificació curricular. Amb un aprenentatge fet més a mida i més adequat a l’entorn social i econòmic de l’alumne segurament s’augmenta l’èxit. La experiència d’Astúries, on un 90% per alumnes dels programes de diversificació curricular han aconseguit acabar amb èxit els estudis, sembla el camí a seguir.
Un fracàs social per quan no hem aconseguit, com a societat, un dels objectius bàsics del procés formatiu dels nois i noies: dotar-los de les capacitats suficients per a integrar-se amb garanties en el mercat laboral. Les diferències importants entre els nivells de fracàs que es dona entre diferents territoris d’Espanya i que significa que Catalunya dobli pràcticament a Euskadi també fan pensar. Tampoc s’escapa de la reflexió el fet que les dues comunitats que millor resultats obtenen siguin les comunitats forals: Euskadi i Navarra. Quelcom sembla a tenir a veure els nivells de recursos públics que es destinen a l’educació en aquests territoris.
El que queda clar, i ho dic a tall de reflexió, és que no ens podem permetre aquests elevats nivells d‘abandonament de les aules si no volem posar en perill la viabilitat futura de la nostra economia. I ens calen iniciatives a tots els nivells per a fer front a aquest fenomen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada