Comentaris després de la Diada

Foto Tejederas

Passada la Diada Nacional de Catalunya hom espera que, com passa cada any, baixi l’estat d’excitació nacional d’alguns i ens puguem tornar a centrar en els problemes dels ciutadans. Però de la mateixa manera que no hi ha derby futbolístic sense avant-partit i post-partit, tampoc hi ha Diada sense abans i després. Encara que tot plegat em temo que en Miquel Caminal pugui tenir certa raó quan escriu: “A más nacionalismo menos ideas y soluciones sobre los problemas reales de la sociedad”.

Rellegint la premsa escrita de la setmana –a la digital, ho sento, quasi que no hi arribo per manca de temps- es troben alguns articles força interessants,dels que donen per discutir, discrepar, assentir, sobre els temes que aquest any han caracteritzat l’Onze de setembre: la proposta de referèndum d’en Carod, les plataformes sobiranistes, els actes de la Diada i el paper dels expresidents.

Sobre el referèndum escriu en Miquel Pairolí a El Punt d’ahir: "Pensem que si es convoca un referèndum d’autodeterminació ha de ser amb l’esperança raonable de guanyar-lo, si no, val més que no es convoqui”. De les plataformes sobiranistes dos articles a El País de divendres. Un de Joan B. Culla, “Una Diada peculiar”, en la que afirma rotundament que “la eclosión de plataformas sobiranistas es más bien un síntoma de desorientación, de perplejidad estratégica dentro de esas minorías politizadas que son los militantes de los partidos”. L’altre, una mena d’atlas per situar-se en el complex món de les plataformes i que signa, també a El País d’ahir, l’Enric Company.

De l’ofrena floral a Rafael de Casanova, de la que vaig tenir tres sessions ben diferents (dues a Barcelona aguantant els impresentables de guàrdia i una altra a Mataró d’un civisme i respecte exemplar) en parla irònicament l’Antoni Bassas a el Periódico de divendres: “Ja se sap que avui dia no hi ha celebració televisada sense la presència de 200 dissidents. Saben que constitueixen la coartada perfecta perquè periodistes mandrosos o intencionats ocultin la naturalesa de qualsevol acte o la profunditat de qualsevol discurs, encara que siguin de la importància dels que van pronunciar els presidents José Montilla, Jordi Pujol i Pasqual Maragall la tarda de l’Onze de Setembre”.

De cròniques dels actes de la Diada en destaco tres, tots del dimecres. El de l’Empar Moliner a El País, fresc i impredictible com la mateixa autora. El d’en Manuel Cuyàs a El Punt, encara que no sé d’on treu això de : “Hi ha va haver dos himnes: Els Segadors, per fer feliç ERC i CiU, i el Cant de la senyera, per satisfer PSC i ICV”. Vols dir Manuel que això va així?. El tercer el d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia titulat Pancatalanisme. Malgrat el que el títol pugui indicar no parla de Països Catalans sinó del “pan catalán”, un pa amb quatre barres de sobrassada.

I per acabar i sobre el paper dels expresidents, un més que explícit article d’en Lluís Foix A La Vanguardia de dijous: “Alexander Herzen, un precusor de la revolución rusa y activista contra la esclavitud, dejó escrito en el siglo XIX que los esclavos no tenían historia, solo tenían geografía. Esta afirmación la aprovechó Isaiah Berlin para decir que los judíos tenían demasiada historia y muy poca geografía. Si se me permite utilizar la metáfora, diré también que Catalunya es un país demasiado pequeño para tener tantos presidentes que piensan que actúan como tales. He llegado a la conclusión de que tenemos tres presidentes y medio. (Montilla, Maragall, Pujol i mig Carod). Hay un tiempo para cada cosa, para ser presidente y para ser expresidente”.