Foto Lapicero
Escriuen els diaris d’avui sobre els boscos catalans. Ho fan amb motiu del Segon Congrés Forestal Català que ahir es va inaugurar a Tarragona. Les dades que s’han publicat són prou eloqüents sobre l’estat dels forests catalans. Per una banda, i contra el que molta gent podia sospitar, la superfície forestal ha augmentat en un 4% des del 1992. Això suposa que quasi dos milions d’hectàrees, el 61 % de la superfície de Catalunya, estan cobertes pel bosc. A més ha augmentat el nombre d’arbres en un 16 % i la biomassa dels boscos també ha augmentat en un 48 %. Catalunya té ara més boscos que Suïssa.
Ens situem però davant d’una disjuntiva important. Per un costat ha augmentat la percepció per part de la ciutadania de la necessitat de disposar de més espais forestals. La natura com a espai d’oci guanya adeptes de forma continuada i la gent prefereix les superfícies boscades a altres paisatges vegetals. Per altra ens trobem en un procés de reforestació natural del país, fruit més de l’abandó dels boscos que d’una política forestal correcta. La baixa rentabilitat de les explotacions forestals fan poc atractives les inversions amb el corresponent augment de la biomassa. Més boscos però més mal cuidats. Més gent al bosc però menys boscaters. Trobar l’equilibri entre la demanda social i la rentabilitat econòmica és important, però encara ho és més entendre la necessitat de tenir superfícies forestals diverses, madures i ben conservades.
De l’inventari forestal s’extreuen també dades sobre les espècies dominants i la seva evolució. Augmenten les pinedes, els alzinars i les rouredes i per contra disminueixen les avetoses i les fagedes. Alguna conclusió podran extreure els fitosociòlegs sobre aquests canvis.
De moment jo em quedo amb els versos d’en Guerau de Liost:
El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.
Mentres el faig, trèmul somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
clar és d'un gòtic floreixent.
L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.
Escriuen els diaris d’avui sobre els boscos catalans. Ho fan amb motiu del Segon Congrés Forestal Català que ahir es va inaugurar a Tarragona. Les dades que s’han publicat són prou eloqüents sobre l’estat dels forests catalans. Per una banda, i contra el que molta gent podia sospitar, la superfície forestal ha augmentat en un 4% des del 1992. Això suposa que quasi dos milions d’hectàrees, el 61 % de la superfície de Catalunya, estan cobertes pel bosc. A més ha augmentat el nombre d’arbres en un 16 % i la biomassa dels boscos també ha augmentat en un 48 %. Catalunya té ara més boscos que Suïssa.
Ens situem però davant d’una disjuntiva important. Per un costat ha augmentat la percepció per part de la ciutadania de la necessitat de disposar de més espais forestals. La natura com a espai d’oci guanya adeptes de forma continuada i la gent prefereix les superfícies boscades a altres paisatges vegetals. Per altra ens trobem en un procés de reforestació natural del país, fruit més de l’abandó dels boscos que d’una política forestal correcta. La baixa rentabilitat de les explotacions forestals fan poc atractives les inversions amb el corresponent augment de la biomassa. Més boscos però més mal cuidats. Més gent al bosc però menys boscaters. Trobar l’equilibri entre la demanda social i la rentabilitat econòmica és important, però encara ho és més entendre la necessitat de tenir superfícies forestals diverses, madures i ben conservades.
De l’inventari forestal s’extreuen també dades sobre les espècies dominants i la seva evolució. Augmenten les pinedes, els alzinars i les rouredes i per contra disminueixen les avetoses i les fagedes. Alguna conclusió podran extreure els fitosociòlegs sobre aquests canvis.
De moment jo em quedo amb els versos d’en Guerau de Liost:
El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.
Mentres el faig, trèmul somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
clar és d'un gòtic floreixent.
L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada