Ernest Lluch

Tinc l’honor de formar part del Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Aquesta tarda a la reunió del Patronat, celebrada al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilassar de Mar, vaig ser nomenat formalment membre del Patronat com a representant de la Diputació de Barcelona. Substitueixo a l’Esteve Terradas, anterior diputat del partit judicial de Mataró.

Vaig tractar poc a l’Ernest Lluch. Algunes conferències, els seus escrits, les tertúlies a la ràdio i alguna trobada personal. En el moment del seu assassinat jo era regidor de Seguretat de Mataró i vaig haver de trucar a l’alcalde Manuel Mas (que cara es paga la ironia en aquest país, Manel !) per comunicar-li la notícia. En Mas era molt amic de l’Ernest, de fet li va proporcionar la seva primera feina com a economista, i va quedar especialment afectat. En pensava en tot això dijous durant la discussió (amb misèries humanes incloses) en el Ple de l’Ajuntament de la proposta institucional de condemna del darrer atemptat d’ETA.

L’assassinat de l’Ernest va generar una onada de rebuig a ETA sense precedents a Catalunya i a la manifestació que es va celebrar a Barcelona s’hi van aplegar centenars de milers de catalans i catalanes. La Gemma Nierga va posar, amb la seva intervenció final, l’accent propi sobre la manera d’entendre les coses al nostre país. Les seves paraules no van agradar gens al aleshores president Aznar, que va abandonar la manifestació visiblement enutjat. La campanya mediàtica que es va iniciar contra la Nierga encara es recorda.

L’acte d’homenatge a l’Ernest, en un matí fred i solellós a les campes de Maials, és d’aquells records que hom guarda entre les seves vivències preuades.

Ara, doncs, em toca treballar per la memòria de l’Ernest Lluch. Des de la Fundació, per preservar el seu record, però sobre tot per mantenir viu el seu llegat. Un llegat que continua essent útil. Ütil i necessari en un moment en el que moltes coses de la política estan mancades de rigor intelectual i es limiten a un simple tacticisme.